Amb nosaltres que no compten Reflexions des del feminisme i l’antimilitarisme
“ Alguna gent pensa que les dones són hostils a la guerra per naturalesa. És una errada. Sols les dones que han estat capaces d’educar-se elles mateixes en una consciència social, que han tingut les forces de no deixar-se fascinar per les institucions amb centenars d’anys, troben energies per oposar-se a elles” Berta V. Suttner a 1914.
Quan per primera vegada, centenars de dones eixiren al carrer, de negre, manifestant el seu rebuig a una masacre perpetrada contra el seu poble, s’esdevenia un nou pont de lluita de dones contra la violencia militarista i patriarcal, creant així mateix un pont d’unió entre la vida privada i pública. Eren dones de Constantina en l’Argèlia ocupada per França. En vestir-se de negre, símbol tradicional del dol i del dolor a moltes cultures de la Mediterrània, desafiaren la violència patida en silenci i l’aïllament que viuen les dones, apartades en un paper d’esposa, mare o filla com a “víctimes indefenses”.
Alguns anys més tard, va ser a l’estat d’Israel on les dones s’oposaren a l’ocupació dels territoris palestins i adoptaren el nom de Dones de Negre. Des de llavors, en diferents llocs del món, s’han multiplicat ponts cronstuïts per un ampli moviment de dones feministes i pacifistes, com ara a l’antiga Iugoslàvia des d’on s’impulsà una Xarxa Internacional de Dones contra la Guerra.
Toi i que les guerres es succeïxen i també la manera de justificar-les fomentant valors com la por i el fatalisme, les llavors del moviment feminista-antimilitarista de la noviolència van donant fruïts palpables. La imatge de la dona-víctima plorant la mort del seu fill heroïc que marxa a la guerra potser no desapareix, però si almenys, conviu amb les imatges de la denuncia dels crims que patim. Són les nostres veus i els nostres silencis contra el dolor.
Tant militarisme com patriarcat fan referència a un àmbit de la realitat en el qual prima el domini i el poder sobre l’altre. Són maneres d’entendre, ordenar i regular el món a partir de l’establiment de jerarquies que es sostenen amb l’ús de la força i la violència. D’elles se’n deriven, i mitjançant elles es mantenen diferents formes d’opressió. El militarisme, fenomen que invaeix les diferents esferes socials, té el seu origen en l’aplicació del discurs i les pràctiques de la institució militar. L’ús de la violència com a recurs i la seua corresponent legitimació. La dinàmica de l’enfrontament i l’ús de la força com a única manera de resoldre els conflictes. Utilitzant la forma d’expressar-lo de C. Enlone, “el militarisme es manifesta en tota plenitud quan es crea una dependència de la violència organitzada, que es justifica com la única de tindre una vida més segura”.
Una de les qüestions que fan funcionar el militarisme és l’aplicació del pensament estratègic basat en l’eficàcia. La frase “La fi justifica els mitjans”, possibilita defensar la destrucció i la mort, presentades en massa ocasions com inevitables per aconseguir els objectius desitjats. Les imatges de conquesta o possessió, pròpies de l’estratègia militar, es traslladen a diverses esferes de la nostra vida quotidiana; al món de la política, a l’esfera econòmica, a la vida afectiva, al món del treball, al llenguatge, al discurs del mitjans de comunicació.
De la mateixa manera, la disciplina, entesa com l’aprenentatge de la submissió i l’obediència, l’assimilem des de ben menudes en àmbits com l’escola o la família, com també l’establiment de relacions jerarquitzades entre les persones i entre els diferents grups socials. El pensament militarista divideix el món en éssers superiors i inferiors, a partir del barems de valoració, crea relacions d’opressió que poden articular-se al voltant de les diferències sexuals (masclisme), les pràctiques sexuals (homofòbia), l’ètnia (xenofòbia)...
La visió dicotòmica del món, que s’expressa, per exemple en la divisió del mateix entre amics (els iguals) i els enemics (els diferents, els altres) i en les fòrmules maximalistes amb les quals s’atenuen els conflictes: nosaltres o ells; morir o matar, o amb si o contra mi.
La legitimació del desig de poder, del desig de domini absolut sobre el món, el saber i la vida. Una de les manifestacions d’aquest valor és el foment i l’aplaudiment de les actituds competitives, de la necessitat de superar a l’altre per l’obtenció del benefici propi.
La uniformitat, l’igualitarisme, la negació de pluralitat, de la disparitat, de la diferencia, la negació de la possibilitat de dissentir, l’apologia de la mort front el valor de la vida, la idea de progrés, de millora social, es vincula a les accions bèl•liques, a la mort.
La consideració de l’home com a paradigma de la dominació, cosa que suposa la creença de la superioritat dels homes i la inferioritat de les dones i dels valors considerats masculins: força, agressivitat, valentia, autosuficiència, insensibilitat..., front els que s’entenen com valors femenins com ara la sensibilitat, el cuidar de la resta, el caràcter depenent...
Els valors militaristes estan presents en les institucions que conformen el món en el qual vivim. Formen part del material amb el qual s’organitzen les relacions econòmiques, polítiques, socials, familiars i afectives. Dominen el llenguatge, a vegades es fomenten en la pròpia família i es filtren en moltes relacions de parella.
En aquestes mateixes nocions, es recolza per al seu manteniment i transmissió la cultura patriarcal. També la patriarcal, és una manera de pensar el món a partir de jerarquies i relacions de poder, un sistema de dominació, si es prefereix. En aquest cas, a partir de les marques corporals que diferèncien les dones i els homes, s’instauren relacions de dominació sustentades en l’exercici de la violència. Els valors que es derivaven del pensament militarista són idènticament aplicables a la cultura patriarcal. Sense ànim d’establir prioritats, ja que del que es tracta és d’intentar desvetllar diferents mecanismes d’opressió i no d’entrar també nosaltres en dinàmiques de jerarquització, pensem que les relacions que el discurs patriarcal ordena poden ser vistes com un dels gèrmens que dóna lloc al discurs militarista. El discurs patriarcal defineix el que els homes i les dones han de ser i com deuen relacionar-se entre ells i elles. És un discurs que ens impregna a unes i altres abans del nostre naixement. Divideix el món entre homes i dones i dóna carta de naturalesa a la superioritat dels primers sobre les segones. A partir d’això justifica i racionalitza un sistema de subordinació d’allò femení.
La cultura patriarcal és per tant, la nostra primera mestra en l’aprenentatge de l’exclusió i la violència. El pensament patriarcal situa els homes en una posició de domini i poder que els ensenya a conservar mitjançant l’ús de la violència. Defineix els homes com agressius, actius i violents. D’altra banda, les dones, éssers defectuosos i carents, han de ser sensibles, pacifiques i receptores passives de la violència. Exclou les dones d’allò públic i a l’home de la cura de la vida, ens educa en la repressió i disciplina del cos, en el pensament bèl•lic.
Front al discurs patriarcal i front al militarisme, feministes i antimilitaristes, ofereixen la possibilitat de pensar i actuar d’altra manera, d’imaginar el món en el que no siga inevitable la violència, un món en el qual desapareguen del repartiment els papers d’opressors i oprimits. El pensament feminista i antimilitarista, és una ferramenta amb la qual anar desfent tota la maquinària violenta. Ens permet reconéixer-la, denunciar-la i desobeir les seues regles. Donant l’esquena a les relacions jeràrquiques, impositives i violentes, és possible crear motlles nous de relació, edificades al marge de la dinàmica del domini i l’enfrontament.
L’esforç de les dones per apartar-se de les normes que les subordinaven al domini masculí per poder desenvolupar-se lliurement ha generat maneres noves d’actuar, de comprendre les relacions entre humans, alternatives a les que ofereix el patriarcat.
El fet de partir de l’exclusió, va impulsar en les dones el compromís contra tota forma d’opressió i la recerca de models de pensament inclusius i plurals. Si bé la història del feminisme no ha estat exempta de divisions i polèmiques, és possible dir que la manera de fer de les dones, la seua manera d’entendre la política, obre un espai on han trobat cabuda dones de diferents ideologies, ètnies, classe, edat... Han estat les feministes que en nombrar allò personal com a polític, en trencar la separació imposada pel pensament patriarcal entre allò privat i allò públic, entre els sentiments i la raó...han arribat a formular maneres de fer política que van més enllà de la consecució d’un objectiu. Les dones pacifistes hem treballat des de la participació no jerarquitzada, l’espontaneïtat i el saber que mitjans i finalitats esdevenien el mateix, amb una posició activa i rebel davant la més patriarcal i conservadora de les actituds socials i polítiques: les guerres. Perquè si allò personal és polític, en les guerres, com diu Andrea D’Atri, allò polític és personal.
Anna i Paueta, a mig camí entre les terres de l’horta valenciana i la mediterrània viscuda des de la Barceloneta, mentre continuem reflexionant i treballant amb altres dones sobre què hi ha de militarisme en les nostres vides...
Otros artículos de Mujeres Preokupando :
Lavapiés. Teoría y práctica de la eskalera
Prácticas lésbicas y enfermedades de transmisión sexual
Mujeres con Historia e Historia con Mujeres
Las otras, espejo de nosotras. Nosotras, espejos de las otras.
Nos.otras (Presentación a dos voces)
Hablando de violencia patriarcal...
Por una sexualidad no patriarcal
RSS 2.0