El procés revolucionari en l’economia

[Actualitzat: 28/9/2020]

Sumari del capítol 6

7.1. El procés revolucionari al camp

7.2. El procés revolucionari a la indústria i el comerç: controls obrers, col·lectivitzacions i agrupaments industrials

7.3. Els canvis en les propietats urbanes

7.4. Les municipalitzacions de serveis

---

L’inici de la guerra es també l’inici d’un procés revolucionari en l’economia. Després del 19 de juliol els obrers es van trobar, moltes vegades, com propietaris de les empreses per la desaparició o fugida de directius, que després augmentà en dies successius, o davant propietaris o gerents disposats a qualsevol concessió. Aquestes circumstàncies unides al pes de la CNT, l’autonomia catalana i altres fa que s’obri una revolució social amb un nou ordre econòmic.

7.1. El procés revolucionari al camp

A l’agricultura, sector econòmic preponderant al poble, les mides revolucionàries apareixen ràpidament. Els rabassaires, seguint la circular enviada per la Unió de Rabassaires a totes les seves seccions el 22 de juliol, confiscaren tota la collita i deixaren de pagar les rendes als propietaris. Per la seva banda els jornalers, més de cent abans de la guerra i majoritàriament d’orientació cenetista, s’apropiaren de les grans propietats que treballen, com Can Fatjó dels Urons, Can Fatjó dels Xiprers, Can Rabella, etc.

Algunes propietats eviten ser confiscades en aquests primers moments, com Torre Blanca, perquè el propietari, que treballa en el consolat cubà, posa banderes i l’escut de Cuba a la façana, anunciant que la finca és propietat d’un estranger o Can Gener -més coneguda com Can Jané- on pengen banderes cenetistes que el va facilitar el mateix Sindicat Agrícola [1].

Dins del Comitè de Milícies Antifeixistes el tema agrícola seria encarregat a la Unió de Rabassaires, representada per Ramon Mas, que intenta normalitzar la situació. Com informava el mateix Ramon Mas a l’Ajuntament, el 5 d’agost el Comitè de Milícies Antifeixistes va aprovar la confiscació "d’acord amb el nou ordre social revolucionari (...) de totes les terres d’aquest terme municipal treballades pels camperols d’aquesta així com les masies i existències", en el mateix document es demanava a l’Ajuntament que investigués si "els propietaris d’aquest terme municipal que vivien o tenien de la renta [sic] de la terra el seu mitjà de vida, a veure si tenen capital o compte-corrent a la Banca de Catalunya per a que’ns sigui notificat i possat [sic] a les mans d’aquest Sindicat per a la explotació de les dites finques rustiques" [2].

L’encarregat d’administrar i repartir les terres seria el Sindicat Agrícola la Unió de Rabassaires, que agrupava a tots els rabassaires del poble. Aquest sindicat s’havia creat el 15 de setembre, en una reunió a la Unió Santcugatenca, amb la fusió dels tres sindicats cooperatius agraris del poble, el de Sant Medir, de la Unió i Sant Pere o Sant Cugat, i la Unió de Rabassaires. S’acatava així l’ordre de la Generalitat del 30 d’agost que disposava l’obligatorietat de fusionar tots els sindicats agraris existents en un sòl. En la mateixa reunió es va decidir el nou Consell Directiu [3].

El 3 de novembre al Celler Cooperatiu, seu de la Secció Vitivinícola, va prendre possessió la nova Junta i es va elegir president a Jaume Grau Mercè, vicepresident Francesc Viñeta i secretari general Vicenç Gimferrer. El Sindicat estava controlat políticament per la Unió de Rabassaires i trobem homes del Centre Republicà Federal (CRF), com el mateix president i vicepresident i del POUM com el secretari. També el PSUC té certa presència en passar-se alguns rabassaires del CRF al nou partit, com els germans Vilaró Cahís i sobretot el líder local Ramon Mas.

Per la seva banda els jornalers, seguint l’exemple dels seus companys de Cerdanyola i recolzats per la CNT, pretenien col·lectivitzar totes les terres dels seus amos, això afectava els parcers i rabassaires d’aquestes propietats, que el que volien era accedir a la propietat de la seva parcel·la.

Per solucionar aquest problema es va celebrar una reunió a la Sala Tadeo de tots els camperols, on es va decidir que era necessari treballar tota la terra sense deixar cap tros sense cultivar, que per això es repartiria la terra, primer als camperols que la necessitaven -tenint en compte quants homes hi havia a la família, més terra per les famílies amb més homes- i després a tot aquell que volgués treballar-la, cedint els marges de les rieres als obrers industrials per tal que tinguessin un hort. La terra es va repartir segons les següents condicions:

 Qui volgués podia formar part de la col·lectivitat camperola i que totes les terres de propietaris treballades per jornalers passaven a la col·lectivitat.

 Mentre durés la guerra la terra era cedida per fer-la produir.

 No es pagarien arrendaments, ni contribucions. Només es controlaria la producció, venent al Sindicat, al preu taxat, l’excedent que el camperol no necessiti pel seu autoconsum.

 No es permetria la venda de terres d’un particular a un altre sense el coneixement del Sindicat.

 El Sindicat Agrícola es comprometia a donar crèdit fins a la recollida de la collita, així com a facilitar adobs, sofres, sulfats, llavors i maquinària.

Totes aquestes mides s’entenien com provisionals fins que acabés la guerra [4].

Així les terres del poble quedaven dividides en una majoria de petites propietats conreades de forma familiar, però dependents del Sindicat Agrícola per a la venda dels seus excedents i per als subministraments, i una col·lectivitat de camperols que conrea en comú les grans propietats i les parcel·les d’alguns petits propietaris que s’uneixen voluntàriament. El Sindicat Agrícola es convertia en mútua encarregada dels crèdits i les assegurances i en centre de distribució, eliminant així la figura, tan odiada pels rabassaires, de l’intermediari.

La Unió de Rabassaires també va decidir repartir el vi emmagatzemat als cellers de les grans masies com Can Fatjó dels Xiprers o Can Canyameres, amb les que, com hem vist, el conflicte havia estat més enconat entre els propietaris i els seus rabassaires. Els rabassaires de Can Fatjó dels Xiprers es van reunir en assemblea a Can Tadeo, convocats pels també parcers de la propietat els germans Grau Mercè, dirigents de la Unió de Rabassaires. Davant del perill de què el vi emmagatzemat a la masia fos confiscat per la col·lectivitat camperola de la CNT de Cerdanyola, que reclamava les terres perquè estaven dins del terme de la ciutat veïna, els rabassaires van decidir fer-se amb el vi.

Efectivament el regidor d’agricultura Joan Andreu Cañellas es va presentar a Can Fatjó dels Xiprers acompanyat dels rabassaires i va demanar les claus de la bodega al masover Joan Julià. En total 150.000 litres de vi normal i 40.000 de ranci van ser traslladats amb la camioneta municipal al celler del Sindicat Agrícola. El vi es va repartir entre els rabassaires, segons la quantitat que els pertanyia per rebaixar les rendes, i la resta es va entregar a la Conselleria d’Economia de la Generalitat. El mateix procés se segueix amb altres grans propietats com Can Canyameres, on recordem que es van produir desnonaments després dels fets d’octubre de 1934, i on es van confiscar 350.000 litres, a més de diferents quantitats de blat, cereals, gallines i instruments de treball. També es va expropiar vi a propietats menors com Can Delaire (6.000 litres) o Torre Negra. A més el mobiliari i la roba de les masies seria subhastat a l’ajuntament [5].

A més a l’octubre foren intervinguts els boscos per l’Ajuntament, que passen a ser explotats per una col·lectivitat de boscaters de la UGT i la secció de boscaters de la Col·lectivitat Camperola de la CNT, als que se’ls cedeix la tala. Aquests col·lectius s’integraran finalment com a secció de boscaters la Col·lectivitat Camperola. L’Ajuntament ven directament la llenya extreta dels boscos i cobra drets de pastura d’aquestes propietats. L’explotació dels boscos es convertirà, junt amb la producció de carbó, en una de les principals ocupacions de la Col·lectivitat Camperola.

En un principi els boscos intervinguts per l’Ajuntament van ser els de Can Borrell, amb una extensió de més de 500 quarteres, confiscat a Josep Ferrer Gili; Can Major, propietat d’Albert Rosàs i Maria Major; Torre Negra, unes 250 Ha, d’Esteve Rabadà Sunyol; Torre Blanca, expropiat a Laureà Coll; Can Gordi, 150 quarteres, de Josepa Martí; Can Boba, amb 180 quarteres, confiscat a Mateu Cortada Torelló; Can Busquets, amb poc més de 60 quarteres, propietat de Francesc Busquets; i Can Nonell.

Però a mitjans de juny de 1937 la Generalitat va prohibir la tala de més arbres. Això fa que a finals de setembre del mateix any la Col·lectivitat de Camperols demani que "teniendo en cuenta las numerosas familias que se encuentran afectadas por este paro forzoso, y teniendo en cuenta también la necesidad que hay de gastar leña (...) por la falta de combustible (carbón) creemos de justicia se nos conceda permiso para tala de bosques". En la mateixa carta la Col·lectivitat es comprometia a pagar els impostos i demanava l’aprofitament dels boscos de Torre Negra i Can Busquets [6]. No consta que rebessin resposta positiva.

També es municipalitzen dues granges, la de Jaime Arrieta, assassinat l’agost, que és cedida als seus treballadors, i la Granja Rocamora, que segons el Full era "una granja que el feixista Rocamora tenia en construcció l’han acabada els treballadors santcugatencs i és explotada col·lectivament" [7]. La finca, propietat de Santiago Rocamora Moratonas, un conegut industrial tèxtil de Sabadell, serà posada a principis de 1937 a disposició d’Assistència Infantil de l’Institut d’Acció Universitària i Escolar de Catalunya i dels treballadors de Nestlé, per instal·lar-hi una colònia d’infants refugiats, la Colònia Nestlé. A més el Comitè de Milícies Antifeixistes ""té incautada la finca d’un carlí conegudíssim [Tomàs Musella] i està destinada a les necessitats del poble". Aquesta finca és cedida a la Col·lectivitat Camperola per l’Ajuntament el 23 de desembre de 1936 [8]. L’ajuntament també s’encarrega d’aconseguir un tractor durant el temps de la collita.

La Col·lectivitat de Camperols va situar el seu magatzem a un local de la carretera de Barcelona, 4 i el despatx a la seu de la CNT a la plaça de la República. A principis de 1937 la presidia Antonio Abenza, substituït el setembre de 1937 per Domingo Belman, tots dos de la CNT. La col·lectivitat demana el novembre a l’Ajuntament una subvenció de 1.000 ptes. setmanals, que se’ls concedeix provisionalment. El desembre la Unió de Rabassaires, en nom del Sindicat Agrícola, demana, en un ple extraordinari, un avançament de 10.000 ptes. per comprar llavors i adobs, això provoca un gran debat en què el PSUC proposa que el crèdit es demani a la Generalitat, ERC el replantejament de tots els crèdits, la CNT diu que els diners es poden treure de propietaris que encara tenen i el POUM afirma que s’arreglin com cada any. Davant d’aquestes respostes la Unió de Rabassaires argumenta que ja s’han fet gestions amb la Generalitat que han fracassat i que la urgència es deu al fet que han de pagar al comptat. Finalment el ple, amb els vots d’ACR, que ho proposa, ERC i PSUC acorda suspendre tots els crèdits que donava l’Ajuntament, donat el precari estat de les finances municipal i a fi de no crear greuges comparatius. El POUM i la CNT voten en contra i la Unió de Rabassaires en blanc. Després de la votació la CNT afirma que és una mesura antiobrera i es nega a signar l’acta. Aquest conflicte marca les diferències entre els favorables a les col·lectivitats, POUM i CNT i els contraris, sobretot Unió de Rabassaires i PSUC, unes diferències que són presents a tot Catalunya. Així la proposta de la Unió de Rabassaires, de forma premeditada o no, els ve perfecte als contraris a subvencionar col·lectivitats per desfer-se d’aquesta càrrega financera [9].

Els cenetistes locals van cercar solucions al tema del crèdit als camperols i van ser un dels cinc sindicats signants d’una proposició, que seria aprovada al Congrés de la regional catalana de la CNT, que es queixava que "muchas colectividades agrícolas no pueden desenvolver sus actividades por falta de medios" i, per tant, es demanava "facultar al Comité Regional para que este inmediatamente gestione un crédito, lo más amplio posible, con destino exclusivamente al Comité Regional de Campesinos" [10]. No sembla que aquest crèdit arribés mai a materialitzar-se.

Malgrat els primers acords presos en la reunió general de la Sala Tadeo la col·lectivitat camperola local i el Sindicat Agrícola segueixen enfrontats, ja que la col·lectivitat tracta d’ampliar les seves terres col·lectivitzant propietats d’amos que ells consideren facciosos. Aquestes col·lectivitzacions també són denunciades per la UGT i el PSUC que les consideren un abús. A més, la CNT crea amb aquests camperols un Sindicat Únic, el que és denunciat per la Unió de Rabassaires com contrari a la llei d’unificació de la Generalitat. Aquest sindicat cenetista deia agrupar l’abril del 1937 uns 140 treballadors [11], enfront dels 1.500 que agrupa el Sindicat Agrícola.

Aquests enfrontaments continuen quan la Unió de Rabassaires denuncia la col·lectivització forçosa de la propietat de Can Major, feta amb l’oposició dels cinc treballadors que té la propietat, als que s’ha deixat en el carrer. Això desencadena un altre debat perquè ERC diu que la CNT, que havia autoritzat la col·lectivització des de la comissió d’economia, havia dit que els treballadors estaven d’acord en entrar a la col·lectivitat. La CNT afirma, en el mateix ple, que sembla que es defensi als propietaris, que els cinc camperols poden continuar treballant la terra i que aquests actes són legítims en un període revolucionari i passen perquè l’Ajuntament no recolza a la Col·lectivitat de Camperols, davant d’això el PSUC diu que "el període estrictament revolucionari ja ha passat". Finalment s’acorda passar l’assumpte al comitè d’enllaç de la vila. Aquest enfrontament demostra que hi ha dues concepcions diferents del procés que s’està vivint i del que ha de ser l’Ajuntament, un consell que agrupi a les forces revolucionàries o un consistori a l’estil més tradicional.

El conflicte també es va donar entre el Sindicat Agrícola i la Col·lectivitat de Camperols de la CNT de Cerdanyola-Ripollet. Aquesta col·lectivitat considerava terres seves les de Can Fatjó dels Xiprers i Can Fatjó dels Urons, que estaven, majoritàriament, al terme municipal de Cerdanyola, encara que històricament eren conreades per rabassaires de Sant Cugat. El conflicte es va intentar solucionar després de la visita del comissari d’agricultura santcugatenc a Cerdanyola, acordant-se el lliurament a l’administració de Cerdanyola de les terres de Can Fatjó dels Xiprers i Can Fatjó dels Urons a canvi que la col·lectivitat tornés les 7.500 ptes donades com a crèdit per l’Ajuntament de Sant Cugat. Però, com hem dit, els rabassaires santcugatencs de Can Fatjó dels Xiprers [12], s’havien repartit el vi emmagatzemat al celler de la masia. La situació es va agreujar quan un grup de cenetistes de Cerdanyola es van presentar armats al magatzem del Sindicat Agrícola per demanar el vi que havia estat extret del terme de Cerdanyola. Els de Sant Cugat, també armats, no van cedir. En el conflicte ha d’intervenir la Junta de Seguretat Interior que convoca a les parts a una reunió a l’Ajuntament de Cerdanyola [13]. Amb Rubí no es van produir problemes d’aquest tipus, malgrat que rabassaires rubinencs treballaven terres del terme de Sant Cugat, ja que es va acordar considerar el terme municipal, en els temes agrícoles, el treballat pels veïns de cada localitat.

El gener de 1937 es reprodueix el conflicte entre la col·lectivitat local i el Sindicat Agrícola al denunciar-se que s’ha falsificat el segell oficial en algunes confiscacions de la col·lectivitat camperola. La CNT es defensa dient que si l’alcalde pot segellar, també ho pot fer un regidor i a més denuncia que l’alcalde no ha donat curs a les expropiacions presentades, l’alcalde contesta explicant que a molts dels propietaris als quals se’ls vol expropiar no se’ls pot considerar feixistes. Finalment s’acorda que les apropiacions de terres han de passar pel ple. Per rebaixar aquest clima de tensió també va intervenir la Junta de Seguretat Interior que va convocar el febrer a tots els consellers i els responsables de la col·lectivitat i el Sindicat Agrícola a una reunió a l’Ajuntament. Finalment es deixa a estudi l’aprovació de les confiscacions de la col·lectivitat camperola, però mentrestant es decideix lliurar tota la terra sense cultivar a la col·lectivitat.

El 5 de gener de 1937 la Generalitat decreta l’anul·lació de tots els contractes de conreu vigents. El decret legalitzava la decisió del juliol dels rabassaires d’apropiar-se la collita i deixar de pagar les parts al propietari, però deixava sense resoldre el tema de la propietat de la terra. A més, la nova legislació dificulta la municipalització de la terra.

Malgrat el decret, el dia 24 de febrer, segons la proposta del dia 3 del president de la Comissió d’Agricultura, l’ajuntament de Pins del Vallès inicia l’estudi de la municipalització de la terra. L’únic que es mostra contrari és el PSUC, convertit en defensor dels petits propietaris, que considera que l’Ajuntament va massa ràpid. ERC i la Unió de Rabassaires, fidels a les seves teories tradicionals, es mostren partidàries, igual que el POUM i la CNT que la consideren un primer pas cap a la socialització de la terra. Es va encarregar a una ponència d’estudiar i redactar el projecte.

A Sant Cugat aquest projecte fou utilitzat per ERC com a forma de guanyar temps davant els impulsos col·lectivitzadors de la CNT. Finalment la municipalització es va desestimar a l’agost, davant la imminència de l’aparició de les disposicions de la Generalitat sobre redistribució d’explotació de terres, un decret que no entrarà en el tema de la propietat de la terra, però consolidarà l’usdefruit reconeixent com a formes d’explotació de la terra la familiar, la de coparticipació i la col·lectiva.

La decisió de desestimar la municipalització va provocar tensions dins del CRF i la Unió de Rabassaires local, ja que hi havia sectors que, fidels a la tradició federal, eren realment partidaris de la municipalització, arribant-se a produir per aquesta causa la renúncia del president de la Comissió d’Agricultura, membre de la Unió de Rabassaires i CRF.

A pesar d’estar estudiant-se la municipalització la Col·lectivitat de Camperols havia continuat acumulant terra. La Unió de Rabassaires protesta, al·legant que la col·lectivitat ja té més terra de la que pot conrear. També s’exigeix que la col·lectivitat de boscaters pagui els impostos com tothom, el que provoca les protestes de la CNT i els atacs contra el conseller d’agricultura. El març l’Ajuntament decideix concedir més terres a la col·lectivitat camperola a canvi que accepti dins la col·lectivitat a tots els aturats del poble, que l’abril de 1938 tenia un centenar de membres [14].

Finalment el setembre de 1937, seguint els decrets de juny i agost de la Generalitat i una vegada s’ha desestimat la municipalització de les terres, es constitueix la Junta Municipal Agrària local. Aquest organisme es va constituir amb retard a Pins del Vallès, després d’una crida de la Conselleria urgint als alcaldes a crear-les sota amenaça de considerar-los sabotejadors. Segurament els enfrontaments entre Unió de Rabassaires i CNT estan en l’origen del retard. La Junta estava formada per l’alcalde i dos representants de la Unió de Rabassaires, dos de la CNT, dos de la UGT, i un del Sindicat Agrícola, el PSUC i ERC [15]. Aquestes juntes estaven encarregades per la Generalitat de fixar quines propietats es podien repartir entre els treballadors sense terres o amb terres insuficients per cobrir les necessitats familiars i de legalitzar les confiscacions de les finques.

La Junta Municipal Agrària de Pins del Vallès legalitza les col·lectivitzacions de terres fetes per la CNT. En canvi, la Generalitat denegaria a l’Ajuntament l’aprofitament de Mas del Bosc i Torre Negra. Mentrestant Torre Blanca i Can Montmany van ser intervingudes temporalment per la Conselleria d’Economia de la Generalitat, a proposta de la Direcció General de Mines i Combustibles, la primera a l’agost i la segona al setembre de 1938 "per no executar-se amb la intensitat necessària els aprofitaments forestals" [16]. A l’octubre la Junta seria reduïda quedant només l’alcalde com president i un vocal per cada una de les organitzacions de la CNT, UGT, ERC, PSUC i Unió de Rabassaires, que feia de secretari [17].

Les finques agrícoles intervingudes per la Col·lectivitat de Camperols i legalitzades per la Junta Municipal Agrària són:

Propietat	Superfície	Propietari	Organisme que va fer la requisa
Can Borrell	Més de 500 quarteres	Josep Ferrer Gili	Col·lectivitat camperola
Can Volpelleres		Conxita Prou	Col·lectivitat camperola
Can Picanyol		Tomàs Musella	Ajuntament (cedit a la Col·lectivitat camperola, 30-12-1936)
Finca al final del carrer Martorell		Tomàs Musella	Ajuntament (cedit a la Col·lectivitat camperola, 30-12-1936)
Can Rabella	30 quarteres	Francisco Cahís Juliana	Col·lectivitat camperola
Una finca de Valldoreix		Eduard Gras	Col·lectivitat camperola
Can Major		Albert Rosàs i Maria Major	Col·lectivitat camperola
Can Fatjó dels Urons	89 Ha	Cels Margenat Jaumandreu	Col·lectivitat camperola de Sant Cugat (però cedit a la de Cerdanyola)
Font: Informe Causa General, juliol 1941 (AMSC).

A més les legalitzades la Col·lectivitat Camperola controlava, algunes només en part, les següents propietats:

Propietat	Superfície	Propietari	Notes
Can Fatjó dels Xiprers		José Fatjó dels Xiprers Pi	Requisat per la col·lectivitat de Sant Cugat, però cedit a la de Cerdanyola
Una finca		Teresa Font	Requisat per la col·lectivitat
Can Gatxet		Josep Huguet Carbonell
Can Ibáñez		Bernat Ibáñez Ibáñez	Requisat per l’Ajuntament i cedit a la col·lectivitat, 30-12-1936
Can Borràs		Manuel Borràs Ventura	Requisat per la UGT i cedit a la col·lectivitat, 3-3-1937
Can Castanyer
Can Barata	9 quarteres	Jaume Ramoneda Pujol	Tornada als propietari pel Comitè de Responsabilitats Polítiques
Can Montmany		Lluís Gassó Oliver	Requisada per l’Ajuntament
Can Gener		Isidre Jané	Tornada als propietari pel Comitè de Responsabilitats Polítiques

Des de mitjans de 1937 i sobretot a partir de 1938 cada vegada són menys els camperols que declaren voluntàriament les seves collites. En un principi era el Sindicat Agrícola l’encarregat de vetllar perquè es declaressin les produccions i d’organitzar una ajuda per les famílies dels fills que marxaven al front. Però els preus i la desmoralització a la rereguarda van en augment i davant de les prohibicions de l’Ajuntament de treure determinats aliments del poble alguns camperols fan contraban. La participació en les reunions del Sindicat Agrícola és cada vegada menor i el maig es veu obligat a fixar una penyora de deu pessetes a aquells que no hi vagin a les reunions. A més el Celler Cooperatiu tenia problemes pels talls a la corrent elèctrica.

Davant de l’ocultació de producció, el contraban, l’especulació i la necessitat cada vegada major d’aliments ja hem vist com l’Ajuntament inicia primer una política de multes per vendre aliments a forasters o intentar treure’ls de la vila, passant a partir de l’abril a fer confiscacions. A més per ajudar a l’alimentació de la població tan el Sindicat Agrícola com la Col·lectivitat tornen els préstecs que els havia fet l’Ajuntament i inclús el Sindicat Agrícola fa donacions per assistència social.

Malgrat aquests problemes finals el Sindicat Agrícola deuria funcionar bé com ho prova el fet que el 1938 acaba amb un superàvit de més de 200.000 ptes i que quan és ocupat pels franquistes el Sindicat Agrícola tenia 348.027 ptes i 276.230 en líquid en la caixa [18].

En el camp agrícola també cal tenir en compte els intents de l’Ajuntament per portar aigua al municipi per posar terres en regadiu, projecte en el qual va posar molt entestament Bartralot aconseguint la cessió l’11 d’agost de 1937, per part de la Col·lectivitat Catalana del Plom, de la Mina Berta, que fou municipalitzada. Finalment el projecte seria denegat, malgrat l’informe favorable del delegat del govern de Serveis Hidràulics del Pirineu Oriental. També per posar terres en regadiu es va donar subvencions de 500 ptes. als regants de Torre Negra.

7.2. El procés revolucionari a la indústria i el comerç: controls obrers, col·lectivitzacions i agrupaments industrials

Vegeu-> El procés revolucionari a la indústria i el comerç de Sant Cugat del Vallès: controls obrers, col·lectivitzacions i agrupaments industrials

7.3. Els canvis en les propietats urbanes

També en el camp de les propietats immobiliàries es produeixen canvis revolucionaris. Després del 19 de juliol apareixen noves demandes sobre les propietats urbanes, per una banda les organitzacions obreres reclamen nous espais, així a Sant Cugat tant organitzacions polítiques i sindicals, com el Comitè de Milícies Antifeixistes, s’apropien de cases i locals.

Per exemple, la CNT converteix el local de la Lliga, l’antic emplaçament de l’Ajuntament a la plaça de la República, una casa de 200 m2 propietat de Pere San, en la seva seu. També la FOUS confisca una propietat de Pere San, una casa al carrer Major 19, que més tard passa a ser la seu de la UGT. El Parc Municipal es converteix en l’Ateneu Llibertari i el POUM s’apropia del local de la Federació de Joves Cristians. El Full explicava, amb la seva retòrica revolucionària, aquestes confiscacions: "Les entitats polítiques proletàries d’esquerra han convertit els cataus aristocràtics de les entitats reaccionàries en casals de la Revolució. Les entitats culturals obreres s’han incautat de propietat de facciosos que són ara fogars de la cultura de la classe treballadora" [19].

Per una altra banda molts inquilins que vivien de lloguer, i que els suposava prop d’una quarta part dels seus ingressos, deixen de pagar, altres ocupen cases deshabitades, molts propietaris fugen, etc., i a més hi ha la pressió del sector de la construcció, com hem vist molt castigat per l’atur, que veu en la gestió pública de l’habitatge una possibilitat de solucionar els problemes d’escassetat de demanda. A més la municipalització de l’habitatge era una nova font d’ingressos per les precàries finances municipals.

Tot això provoca un caos que l’Ajuntament intenta solucionar declarant de propietat municipal tots els immobles deshabitats o propietat de facciosos i fugits, i aconseguint que el Comitè de Milícies Antifeixistes li cedeixi tots els immobles que havia requisat. Així des de l’octubre l’Ajuntament gestiona les cases deshabitades, ja sigui cedint-les a organitzacions obreres, com Casa Tadeo al PSUC, o a l’exèrcit, ja sigui llogant-les a particulars. També es realitza una investigació sobre les torres d’estiueig, requisant les dels propietaris fugits i declarats facciosos.

El novembre la CNT demana que la revolució vagi més enllà i proposa que l’Ajuntament s’apoderi també dels lloguers de cases i finques urbanes. Això no es produeix fins al març de 1937 en què es procedeix a normalitzar el tema de les propietats urbanes, i seguint el decret de la Generalitat del 22 de març de 1937, es crea la Comissió d’Administració i Control de la Propietat Urbana, que era obligatòria en les poblacions de més de 1.500 habitants. Aquesta Comissió era nomenada per l’Ajuntament i s’encarregava de l’administració i manteniment dels immobles, així com del cobrament dels imposts. A poc a poc la Comissió d’Administració i Control de la Propietat Urbana imposa el seu control sobre els immobles urbans, denunciant les apropiacions incontrolades i els pagaments de lloguers a particulars.

L’Ajuntament va fer públic un edicte el dia 26 de març de 1937, anunciant l’aprovat en ple dos dies abans, «que tenint en compte el període d’interinitat en què es troba la propietat urbana, fins i tant no s’hagi estructurat la seva municipalització», totes les finques urbanes que paguin «lloguer o arrendament faran efectives aquestes quantitats a l’Ajuntament». Es municipalitzava, doncs, el lloguer, un primer pas cap a la municipalització de la propietat urbana. Quedaven exclosos d’aquest pagament els propietaris que residien en les seves finques. També era l’Ajuntament, a partir de llavors, l’encarregat de fer «les obres de reparació o reforma que sigui imprescindible efectuar» i de repartir «les finques destinades a lloguer que quedin deshabitades», ja que l’Ajuntament «serà l’únic autoritzat per a llogar-les novament» [20].

Edicte municipal, 26 de març de 1937. AMSC

El juny de 1937 la Generalitat autoritza la municipalització de la propietat urbana, moment que l’Ajuntament aprofita per legalitzar davant la Generalitat les propietats urbanes intervingudes, que sumen més d’un centenar, entre finques, cases i solars urbans. La majoria de les cases legalitzades són torres a Valldoreix i La Floresta, mentre al casc es tracta de propietats confiscades, sobretot de dretans assassinats com Pere San o Jaime Arrieta o fugits com Tomàs Musella o Francisco Cahís.

Finques confiscades legalitzades davant la Generalitat:

PROPIETARI	FINCA
Jacint Alegre Pujalts	Quadrat NO 53-54
Josep Alegret Estapé	Santiago Rusiñol 18 i 49
Manuel Almirall	Bergara 14
Lluís Àlvarez i M. Vedruna	Finca urbana al carrer Álvarez
Jaime Arrieta Zubiri	Colònia Sant Domènec
Manuel Bertrand Girona	Rambla Can Bell 17-21
Carles Blaquet Fàbregas	Camí Colònia Oller
Antoni Bonastre Vilaseca [21]	Pg. Cánovas del Castillo 11 [110m3]
Josep Borràs Puig	Gran Via Jardí [tornada el 21-2-1938]
Joan Borràs Puig	Finca a Valldoreix (despoblat)
	Bergara 21
	Finca Quadrat NO 79
	Av. Valldoreix 34-36
	Av. Verdaguer 52-56
Antoni Caballé Munné	Parròquia de Valldoreix
	Finca de Valldoreix
Francisco Cahís Juliana	Francesc Layret 27
	Martorell 21-23
Josefa Caldes Vives	Rambla Jardí
Mercè Capsir Vidal	Finca a Valldoreix [474-E]
Mercè Carbonell	Pg. del Pardal [304-E Valldoreix]
Nicolau Casarramona	Camí Can Major
Concepció Fàbregas	Torre 13
Josep Farreny Grau	Santiago Rusiñol 16 d
	Valldoreix 48
Tomàs Fatjó Morral	Hospital 3
	Major 32
Josep Maria Febrer Carbó	Torre 398-E [Pg. del Nard, Valldoreix]
Maria Teresa Ferrer	Passeig Rossinyol
Enric Ferruz Barban	Gran Via Jardí [tornada 21-2-1938]
Antoni Gassó	Av. Verdaguer 76-G
Guillem Geismar	Finca a Valldoreix 485-E
Josep Gil Doria	Pg. del Nard [Valldoreix]
Bernat Ibáñez Ibáñez	Quadrat Solidaridad Obrera 62 i 62 bis
Lluís Infiesta Argüeso	Turó de Can Mora
Sever Izaguerri Gispert	Serra del Colomer
Josep Lloret Sanjuan	Quadrat NE 47
Joan Major Borrell	Quadrat NO [Can Major]
Francesc Manich Illa	Pg. Castanyer 12 [Valldoreix]
Pau Massó Valls	Quadrat NE 48 [Can Canyameres]
Rossend Menta	Quadrat Solidaridad Obrera 75
Dolors Mestres Feliu	Major 24
Joan Muller	Rambla Vall d’Or 134-E
Tomàs Musella Castañé	Rius i Taulet 9-13
	Montserrat 18-28 i 32-38
	Rambla Ribatallada
	Sant Jordi 23
	Despoblat
	Pg. Musella 9-25
	Ctra. Barcelona 2
Elisa Oliver de Gassó	Quadrat NO 69-73 [Can Montmany]
Joan Pahissa Castellví	Valldoreix 25
Joan Parera Casanovas	Quadrat Solidaridad Obrera 92 [Mas del Bosc]
Núria Pérez Sala	Villà
	Àngel Guimerà (solar)
Joan Polit Trabal	Finca a Valldoreix
Joaquim Prou Margenat	Quadrat NE [Can Volpelleres]
Estanislaus Puiggrós Vall	Passeig Valldoreix [14]
Esteve Rabadà Sunyol	Quadrat Solidaridad Obrera 4 i 4bis [Torre Negra]
	Despoblat Torre Negra
Ricard Ragull Alabau	Quadrat SE 56 [Can Magí]
Enric Rocamora	Ctra. Barcelona
Juli Roche García	Pahissa
Emili Salanillas	Camí Can Gatxet
Pere San Mestres	Major 19 [22]
	Major 21
	Plaça República 8 [207 m3] [23]
	Hospital 54
Pere Ma. Vedruna	Quadrat NO 39 [Ca n’Ametller]
Bonaventura Vila Ribes	Passeig Valldoreix
Joan San Vilaseca	14 d’abril 19
	Francesc Layret 38-40
	Migdia 18-20
	Montserrat (solar)
	Torre 7
Victorine Vollmann	Rambla Jardí [Valldoreix]
Ervin Wilson	Zona E 124-125
Font: Lligall 215/2 Inventari 217. ANC

Finques confiscades no legalitzades davant la Generalitat

PROPIETARI	FINCA
Àngel Boixader	Girona 12-14
Francesc Bolet	Cánovas del Castillo, Torre 10
E. Corominas	Cánovas del Castillo 43
Lluís Costa	Torre 484-E
Franciscanes	Rambla Ribatallada, 8 [3.153 m3]
Socorro Lorenzo	Bergara 15
Amadeu Punsoda	Girona 8
Antoni Maria Rifà Huguet	Rius i Taulet 134
Rodó	Rius i Taulet 6
Emili Sala	Serra Colomer 11 d
Àngela Sallarés	Cánovas del Castillo 45
Marcel·lí Sangés Torres	Francesc Layret [Can Tadeo]
Hugo Vinçon	Plaça Ignasi Iglesias [Valldoreix]

Com hem dit, els lloguers es converteixen en font de finançament de l’Ajuntament, per exemple sabem que a finals de juliol del recaptat per la Comissió d’Administració i Control de la Propietat Urbana de Pins del Vallès va anar a imposts més del 40% i a l’arranjament de les cases prop del 30%, ajudant així a reduir l’atur del sector. A l’octubre la Comissió d’Administració i Control de la Propietat Urbana de Pins del Vallès controlava els lloguers de 820 inquilins al centre i de 500 a Valldoreix i La Floresta [24].

Rebut de pagament de lloguer a la Comissió d’Administració i Control de la Propietat Urbana de Pins del Vallès. 30 abril 1938. AMSC

El gener de 1938, amb el nou alcalde cenetista, es realitzen més confiscacions de finques urbanes de propietaris declarats facciosos. Algunes d’aquestes apropiacions haurien de rectificar-se quan el Comitè de Responsabilitats Polítiques acceptés el recurs dels propietaris.

El febrer de 1938 les comissions d’Administració i Control de la Propietat Urbana serien substituïdes per delegacions locals del Servei d’Administració de la Propietat Urbana, que depenia directament per la Conselleria de Finances de la Generalitat. La Comissió santcugatenca seria dissolta el 24 d’octubre de 1938. Per la delegació de Pins del Vallès va ser nomenat Miquel Carceller González, amb l’objectiu d’organitzar la delegació d’acord amb la nova legislació, després dels informes desfavorables que havia rebut la Comissaria General d’Hisendes Municipals sobre la situació del servei [25].

7.4. Les municipalitzacions de serveis

Les municipalitzacions es van estendre a Catalunya com a una forma de recaptació municipal en un període de dèficit, manera de millorar i abaratir alguns serveis comunals, però també per frenar les apropiacions i neutralitzar el poder sindical.

A Sant Cugat després de proposar-se la municipalització de la terra i no arribar-se a fer, també s’inicia un projecte de municipalització dels forns del municipi. Per portar-lo a terme s’expropien els locals, utensilis, etc. La municipalització es justifica com a mesura per controlar la qualitat, frenar l’especulació i fer repercutir els beneficis del negoci en tota la població. El projecte preveu reduir els punts de venda a dos, que els treballadors passin a dependre de l’Ajuntament i que el servei fos regit per una comissió municipal autònoma. Tot quedarà desestimat a l’agost per falta de matèria primera.

El que sí que es municipalitza és el servei d’aigües, acollint-se al decret de la Generalitat del 31 de març de 1937. L’agost és aprovat per l’Ajuntament la municipalització de la Companyia d’Aigües de Sant Cugat J. Angrill i Germans, a més important del sector, que explotava el brollador de Can Calders -també coneguda com Can Caldés- i tenia dipòsits distribuïdors d’aigua a la barriada de Sant Domènec i a Valldoreix. La CNT va votar en contra d’aquesta municipalització, ja que la considerava un atac als obrers del seu sindicat que el juliol de 1936 havien confiscat la citada empresa d’aigües i que reiteradament s’havien oposat als intents de l’Ajuntament per controlar-la [26].

En canvi, la UGT, que havia confiscat totes les propietats de Manuel Borràs Ventura, entre elles una petita empresa d’aigües anomenada Aigües de Valldoreix, havia cedit aquesta a l’Ajuntament el 23 d’octubre de 1936.

Finalment s’aconsegueix arribar a un acord amb la CNT, en incloure en les municipalitzacions a totes les empreses privades d’aigua que encara funcionaven al municipi. Així al setembre queden definitivament en mans d’una administració autònoma municipal set empreses de servei d’aigües que operen al municipi: Companyia d’Aigües de Sant Cugat J. Angrill i Germans, Busquets i Cia. S.L. de La Floresta, Viuda de Pi, Jaume Fàbregas Sallés (Carretera de Barcelona, 5), Hereus d’Elisa Oliver (Can Montmany), Esteve Rabadà Sunyol (Torre Negra), Aigües de Valldoreix i Mina Berta o de Can Domènec, que havien estat municipalitzades fa temps dins d’un projecte per posar terres del municipi en regadiu [27].

<—Capítol anterior: Canvis en l’educació ---- Capítol següent: L’arribada de refugiats i l’augment de la població—>