José Fernando Mota Muñoz

Articles d’història i d’altres històries

Tots els textos que trobareu en aquesta web poden ser copiats, modificats i distribuïts, citant la seva procedència i respectant la Llicència de Creative Commons.

*******************************************************************************************************************************************************

Artí­culos de historia y otras historias

Todos los textos que encontraréis en esta web pueden ser copiados,
modificados y distribuidos, citando su procedencia y respetando la Licencia de Creative Commons.

José Fernando Mota Muñoz – novembre de 2019


La revolució política i social: del Comitè de Milícies Antifeixistes al consell municipal

per  José Fernando Mota Muñoz


Sumari del capítol 1

1.1. Els primers dies: el domini del Comitè de Milícies Antifeixistes

1.2. La reorganització del govern municipal: el nou Ajuntament

1.3. Repercussions a Sant Cugat dels Fets de Maig de 1937

1.4. L’altre "Fet de Maig": el motí del dia 24.

1.5. El nou Ajuntament després de l’eliminació del POUM

1.6. La dimissió de Bartralot

1.7. Les alcaldies de la CNT

1.8. Reunió de les Corts republicanes al Monestir

1.9. Els últims dies de Pins del Vallès


1.1. Els primers dies: el domini del Comitè de Milícies Antifeixistes

El 19 de juliol l’esclat de la guerra agafa per sorpresa al poble. A poc a poc s’estén la notícia que hi ha enfrontaments armats a Barcelona, davant d’això alguns veïns es dirigeixen a l’estació cercant notícies, mentre els més agosarats s’encaminen a Barcelona. A Sant Cugat tant els vuit mossos d’esquadra com els cinc carrabiners que hi ha destinats es mantenen fidels a la República. Aviat comença a notar-se moviment de camions i vehicles amb gent armada per les carreteres que travessen el poble.

A Sant Cugat el mateix 19 ja apareixen armes que les organitzacions obreres tenien amagades. A la tarda homes armats disparen contra la rectoria. El rector intenta fugir, però és aturat. Els armats l’obliguen a treure’s la sotana i a obrir la porta de l’església. Un grup puja fins al campanar on pengen una bandera republicana [1]. Després d’aquest episodi el capellà Anton Guilló es va amagar. Segons Ramon Mas, com a jutge municipal va visitar l’església i com que no van trobar ningú "varem sellar [sic] les portes del Monastir [sic] i el Palau Abacial, en nom meu i vàrem portar les claus a l’Ajuntament" [2].

El dia 20 la vaga general, decretada per la CNT, és total a Sant Cugat. Els trens que connecten Sant Cugat amb Barcelona funcionen amb irregularitat, onegen banderes vermelles i passen a estar dirigits per un comitè revolucionari CNT-UGT. No tornaran a funcionar amb normalitat fins al matí del dia 24 [3]. Com descrivia el Full: "Immediatament d’iniciada la sublevació feixista, a Sant Cugat, es mobilitzaren les forces proletàries i d’esquerra per contrarestar les forces dels militars traïdors" [4]. Militants armats de les organitzacions obreres controlen el pas de vehicles als Quatre Cantons i fan rondes de vigilància pel poble.

El dia 21 la vaga continua. Els camperols que tracten d’anar a treballar les seves terres són obligats a tornar cap a casa. Aquell mateix dia la violència també es desferma contra l’Església, el Monestir és assaltat. Al matí, a quarts de nou, es van presentar a la plaça Octavià camions amb milicians, segons Ramon Mas provinents de Cerdanyola i Sant Andreu de Palomar, i van omplir els bidons que portaven a la benzinera que hi havia a la mateixa plaça, dirigint-se, tot seguit, cap al Monestir. Aviat es van afegir veïns santcugatencs.

Els assaltants saquegen el Palau Abacial, escampant els papers i documents que troben, llençant el mobiliari per les finestres. Entren a l’església i treuen totes les talles, objectes litúrgics i bancs de l’interior del temple. Com va passar a molts altres pobles, amb tot aquest material es va fer una gran foguera just davant la porta de l’església, en una espècie de ritual "sacrofòbic", i davant l’atenta mirada d’una munió de veïns que s’havien congregat per veure l’espectacle. Allà, a més de bancs, cadires i taules, van cremar l’altar gòtic i les talles del segle XVI de sant Cugat i sant Pere.

Segons explicava Ramon Mas, després de l’assalt es va deixar una guàrdia de rabassaires, formada per "homes de bona voluntat", perquè alguns dels incendiaris van amenaçar de tornar amb dinamita "per tal de enderrocar-ho tot" i per evitar que la gent s’emportés el que no havia estat cremat. Francesc Vila Trabal, Bal, que actuava de cicerone del Monestir va cridar l’alcalde Roc Codó per «que le acompañase para ver como lo habían dejado». L’alcalde el va permetre «recoger algunos objetos religiosos» [5].

L’endemà arriba de Barcelona un cotxe amb guàrdies d’assalt i mossos d’esquadra que fixen un ban a la porta del Monestir declarant l’immoble propietat del poble. A més, "a partir d’aquell jorn i en evitació d’una catàstrofe pitjor, va esser constantment vigilat el Monastir [sic]".

Més endavant, el Monestir seria expropiat per la Generalitat i com a forma de preservar-lo de futurs atacs i "en evitació de pitjor calamitat" seria utilitzat com a magatzem pel Sindicat Agrícola [6].

Com veurem, durant els dies següents continuaria aquesta destrucció de símbols religiosos i també serien saquejades i incendiades totes les ermites del municipi i aterrades les creus de terme. Aquesta violència desfermada contra l’Església, que com veurem tindrà el seu punt més tràgic en l’assassinat dels rectors de Sant Cugat i de Valldoreix, va ser la culminació de l’enfrontament per la qüestió religiosa.

Als carrers es viu un cert caos. El pagès Joan Pahissa escriu al seu diari el dia 22 de juliol: "regna un estat gran d’anarquia, colles armades s’emporten el que els don la gana de les tendas [sic], no es pot treballar, el blat es farà malbé pels camps" [7]. Aquell mateix dia són detinguts Pere San Mestres, dirigent la Lliga, portat des de Barcelona, on vivia, i Josep Castellà Casarramona, rector de la parròquia de Valldoreix. Aquella mateixa nit són assassinats a la Rabassada. El dia 26 apareixeria el cadàver d’Anton Guilló, rector de Sant Cugat.

Aquests primers dies el domini polític és exercit bàsicament per la CNT i la FAI. Els anarquistes i anarcosindicalistes han ocupat el Casal Català de la Lliga, a la plaça de la República, l’antiga Casa de la Vila, edifici propietat de Pere San. Aquest és el nou centre de poder al poble. Ramon Mas, jutge municipal i líder dels rabassaires, explica com fins i tot ell va ser cridat al local i acusat de reaccionari, clar que a la plaça esperaven una vintena de rabassaires armats pel que pogués passar [8].

Aviat les organitzacions republicanes i obreres convoquen una reunió a la Sala Tadeo on es crea un Comitè de Defensa Local format pel Centre Republicà Federal, el POUM, la CNT i la Unió de Rabassaires. Aquest Comitè fixa la seva seu a Cal Barbany als Quatre Cantons. A pesar de la creació d’aquest òrgan unitari, en aquests primers dies cada organització actua una mica pel seu compte.

JPEG - 124.9 kB
Autorització per un enterrament signada pel Comitè de Defensa Local. Sant Cugat, 26 de juliol de 1936. Arxiu Farreres. Cedida per Domènec Miquel.

El dia 23 la situació tendeix a normalitzar-se. En aquest dia Joan Pahissa escriu: "la situació ha millorat molt, han fet una crida que a les nou del vespre fóssim tots els pagesos a la Unió per rebre ordres, han dit que demà tots a treballar, a defensar de la mort les plantes que tans cuidados [sic] han de menester i aquests dies les hem deixades abandonades". A més, es fa una crida a tots els pagesos perquè passin "per Casa la Vila a allistar-se per treballa agermanats i amb garanties de seguretat".

El 29 de juliol es reuneix per primera vegada des de l’esclat del conflicte l’Ajuntament. És una breu sessió convocada per destituir, d’acord amb el decret de la Generalitat, als regidors que no fossin d’una organització integrada al Front d’Esquerres. Això suposava el cessament d’Alfons Masana, Josep Garrell i Jordi Magriña, mantenint-se de la minoria només Francesc Ribas d’ACR, encara que de fet aquests regidors feia temps que no anaven als plens. Aquests regidors són substituïts pels tres suplents de la llista del Centre Republicà Federal: Joan Català Rodó, Evarist Feliu Roma i Magí Bartralot Auladell.

Aquest consistori es veu superat pels esdeveniments revolucionaris. Ara el veritable poder a la població l’ostenta el Comitè de Defensa Local i, sobretot, la CNT-FAI. El 31 de juliol el segon tinent d’alcalde, Josep Grau, s’entrevista a Barcelona amb la Comissió General d’Ordre Públic i el conseller de Governació, segurament per demanar ajuda per controlar la caòtica situació que es viu al poble.

La CNT ha de sortir al pas de las "insidias y comentarios que se habían propalado en derredor de la situación de este pueblo", referint-se a Sant Cugat. En una nota a Solidaridad Obrera un dels seus reporters dona una visió un xic idíl·lica de la situació. Afirma que ha visitat el "pintoresco pueblo de San Cugat del Vallés y sus tranquilos habitantes me han puesto al corriente de los episodios vividos en estos últimos días". Parla de què es van adoptar "la medidas pertinentes en evitación de posibles desmanes y nada en absoluto hubo de lamentarse. Todos se pusieron al lado de los dirigentes de la masa obrera y con sus rondas ambulantes controlan el movimiento de la localidad". Insisteix en que "nada ha pasado" i explica com ha recollit "frases encomiásticas (...) por las dotes de organización de los dirigentes de la C.N.T. y la F.A.I.". Reconeix, això sí, que hi ha hagut algunes detencions de "personas de dudosa significación republicana y de matiz abiertamente derechista y se vigila muy atentamente en aquellas torres donde sus moradores pueden ofrecer alguna duda". Acaba insistint, sospitosament, en què "impera el mayor orden" [9].

Efectivament, com hem vist, en aquests primers dies s’havia tractat de controlar els punts neuràlgics de la vila, posant vigilància a les entrades del poble i l’estació, i s’havien organitzat patrulles per la població. Funcionava un Subcomité de Milicias Antifascistas CNT-AIT-FAI, però també altres partits antifeixistes tenien les seves milícies mobilitzades. Com el POUM. Precisament militants d’aquest partit, acompanyats d’un carrabiner, havien pres el control de la centraleta telefònica [10]. En aquests primers dies cada organització actuava una mica pel seu compte.

També s’havien escorcollat cases i torres de persones benestants i d’enemics polítics a la recerca d’armes, diners, valors financers i objectes religiosos i, com també afirmava la nota que hem vist de Solidaridad Obrera, s’havien detingut a coneguts dretans del poble. En total són una vintena de militants d’organitzacions de la dreta local els que són tancats a la Casa de la Vila sota la vigilància dels carrabiners [11] i que serien alliberats pocs dies després davant dels intents de patrulles d’altres localitats d’emportar-se’ls. La majoria d’aquests dretans s’amagarien o fugirien, encara que algun, com veurem a l’apartat de repressió a la rereguarda, seria assassinat més endavant.

A poc a poc s’imposa un clima d’unitat antifeixista. A l’agost el Comitè de Defensa Local dóna pas a un Comitè de Milícies Antifeixistes de Sant Cugat (CMAF) més ample, "constituït per tres elements de la C.N.T., tres de la U.G.T., tres del P.O.U.M., tres de l’Esquerra i Federals, tres rabassaires i tres de la F.A.I." [12].

Estan presents, doncs, l’hegemònic Centre Republicà Federal, adherit a ERC, representat pel seu sector més esquerrà; el Sindicato Único de Artes y Oficios, la CNT local, encara la sindical majoritària; el recentment creat Sindicat d’Oficis Varis de la UGT; el crescut POUM local; la important Unió de Rabassaires local i la FAI, ara dominant dins la CNT, que a Sant Cugat estaven agrupats a l’Ateneu Obrer Cultural, aviat reconvertit en Ateneu Llibertari. A diferència del Comitè Central que funcionava a Barcelona, quedaven fora el PSUC, encara en període d’organització a Sant Cugat i representat pels membres de la UGT i ACR, que a Sant Cugat tenia un perfil massa dretà. [13].

També es forma un Comitè, relacionat amb el de Sant Cugat, a Valldoreix. Aquest Comitè confisca el Casino de Valldoreix, on situa la seva seu, i algunes torres d’estiuejants com la del publicista i advocat Francesc Manich Illa, president d’Acció Catòlica i monàrquic, on s’emplaça una escola, o la de Manuel Borràs Ventura, principal promotor immobiliari de Valldoreix, que s’aprofita com a magatzem per la Col·lectivitat de Paletes. Entre els dirigents d’aquest comitè figuren el carreter Emilio Gómez Pérez, del PSUC i la UR, i el paleta Agustí Carreras Tixeire, membre d’UGT [14]

A més, a la Rabassada va funcionar l’anomenada "patrulla de Pelegrín", que actuà tant a la banda barcelonina com la santcugatenca del Tibidabo [15].

El Comitè de Milícies Antifeixistes de Sant Cugat, a mesura que va aconseguint coordinar a totes les forces antifeixistes, es va convertint en el veritable poder local. Aviat s’organitza en comissions i departaments. La CNT, amb Josep Presas Llenas, assumeix el Departament d’Economia; Ramon Mas de la Unió de Rabassaires porta el Departament d’Agricultura; el POUM s’encarrega del Departament d’Informació i Investigació, del que depèn la milícia local, dirigida en un primer moment per Jaume Cussó, que quan es passi al PSUC serà substituït per Ramon García Cobacho, del POUM; la Comissió de Proveïments recau en els republicans. Veiem que en el Comitè tenen més pes les organitzacions obreres, per sobre de les republicanes.

Fins i tot és el Comitè el que cessa i nomena funcionaris municipals i autoritza i dóna el vistiplau als pagaments que l’Ajuntament ha de fer. Des del consistori, encara sota l’alcaldia de Roc Codó, es va intentar oferir una petita resistència a les ordres del Comitè de Milícies Antifeixistes. Per exemple, en un primer moment es va negar a cessar cinc funcionaris que el Comitè de Milícies Antifeixistes considerava poc fiables adduint que l’ajuntament no acatava cap ordre referent a l’administració municipal. L’endemà el Comitè de Milícies Antifeixistes els anuncia que si no segueixen les seves indicacions se’ls considerarà també a ells facciosos. Davant d’aquesta amenaça el consistori es fa enrere i, després de recordar al CMAF que els havien estat empresonats pels fets d’octubre, diuen que tot és un malentès i que el problema és que el CMAF no aclareix com s’han de substituir els funcionaris cessats. Finalment, tres dies després, el Comitè de Milícies Antifeixistes nomena als cinc substituts, tots militants d’organitzacions obreres, ordre que acata, aquesta vegada sense cap resistència, l’ajuntament [16]. Aquest petit enfrontament demostra qui governa realment el poble.

Entre els cessats estava el metge Nicolás Villar Recio, per dretà i acusat de ser un dels acusadors després dels fets d’octubre. Serà Josep Presas, del departament d’Economia del Comitè de Milícies Antifeixistes, i no l’Ajuntament el que el 9 d’octubre es dirigeixi al metge anarquista Javier Serrano Coello, en aquells moments cap dels serveis tècnics del Departament de Sanitat i Assistència Social, per demanar "un médico que además de ser competente en medicina, tenga un amplio criterio de las cuestiones sociales" [17].

Durant aquest període s’inicia el procés revolucionari al camp, amb la confiscació de finques i el repartiment de terres, i a les indústries, controlades o dirigides pels obrers. A més el Comitè de Milícies Antifeixistes crea "menjadors col·lectius per a les famílies necessitades (...) convenientment assistides amb els objectes requisats de les torres dels senyorets feixistes", requisa locals i torres per les "entitats polítiques proletàries d’esquerra" i les "entitats culturals obreres", i, com hem vist, inicia la repressió d’elements de la dreta local, en una "labor d’higienització".

També han marxat al front els primers milicians, arribaran a ser una quarantena, la majoria del POUM i la CNT, es mobilitza a les dones "en la confecció de prendes d’abric per als combatents antifeixistes", s’imposa un impost de guerra als "acabalats de la vila", i s’habiliten "les escoles confessionals pels instituts de la Cultura Popular" [18].

1.2. La reorganització del govern municipal: el nou Ajuntament

La situació canviaria el 14 d’octubre quan, convocat pel jutge municipal Ramon Mas, es formi el nou Ajuntament seguint les directrius marcades pel decret de la Generalitat de 9 d’octubre de 1936. Aquest decret atorgava sis regidors a ERC -a Sant Cugat representat pel Centre Republicà Federal-, sis a la CNT, quatre al PSUC i dos per cadascuna de la resta d’organitzacions amb representació: el POUM, ACR i Unió de Rabassaires. Aquesta composició seguia la mateixa proporció en què estaven representades les diferents forces obreres i republicanes al govern de la Generalitat i, per tant, no reflectia el pes real de cadascuna de les organitzacions a Sant Cugat, que es pot veure millor pel repartiment de responsabilitats. Així, la CNT presideix les comissions d’Economia i Serveis Públics, el Centre Republicà Federal la de Proveïments i Cultura, a més de l’alcaldia, el POUM Governació i Defensa, el PSUC Obres Públiques i Treball junt amb Sanitat i Assistència Social, la Unió de Rabassaires la d’Agricultura i ACR cap. Com veiem, les organitzacions antifeixistes continuen dirigint les mateixes àrees que ja governaven dins del Comitè de Milícies Antifeixistes i de fet, en la majoria dels casos, són les mateixes persones, ara com a consellers municipals, les que portin aquestes comissions al nou consistori.

El nou Ajuntament està format, doncs, pels representants provinents del Comitè de Milícies Antifeixistes, i és significatiu que cap dels regidors del CRF escollits el 1934 resta a l’ajuntament, ni tan sols l’alcalde Roc Codó, el que no impedirà que després de la guerra passi uns anys a la presó. Aquest canvi es deu al fet que la direcció del CRF és assumida ara pel sector més esquerrà, mentre el sector més moderat prefereix retirar-se. Fins i tot algun exregidor federal és obligat a fer contribucions especials.

El nou Ajuntament suposa també l’arribada d’una nova generació al poder local, ja que la mitja d’edat dels quaranta-vuit consellers que passen per l’ajuntament durant els anys de la guerra està per sota dels 35 anys i això tenint en compte que els últims anys, per la mobilització de lleves, es tenen que nomenar representants de més edat. A més, suposa l’arribada al poder de la classe treballadora. Seran obrers, sobretot paletes, manobres i rajolers, els que, junt amb rabassaires, ocupin ara els càrrecs de regidors.

El nou alcalde és Magí Bartralot, del CRF, elegit a proposta de la CNT i per aclamació de tots els membres del nou ajuntament. Bartralot, com ja hem vist, era el líder del sector més obrerista del CRF, era un bon orador i tenia experiència municipal, ja que havia estat regidor entre 1931 i 1934. Com a segon alcalde el PSUC proposa a Isidoro Checa de la CNT i per a tercer i quart alcalde el CRF proposa a Lluís García del PSUC i Joan Puig del POUM, tots ells escollits també per aclamació. Aquestes votacions demostren el clima d’unitat que es dóna en aquest moment entre totes les forces antifeixistes, una unitat que s’anirà diluint a mesura que avanci el conflicte. Davant la nova composició de l’Ajuntament el Comitè de Milícies Antifeixistes es dissoldrà el novembre, mantenint-se només un comitè d’enllaç a escala sindical entre la CNT i la UGT. El 30 d’octubre el nou alcalde visitarà al president de la Generalitat, al que, com hem vist, ja coneixia d’abans [19].

Una de les primeres mides d’aquest nou ajuntament fou el canvi del nom de la població. Ja des del començament del conflicte hi havia alguna col·lectivitat que signava com Cugat del Vallès, sense el sant davant, però el canvi oficial es produeix el dia 19 d’octubre en què "tenint en compte el sentiment general de la població, els moments de transformació que estem vivint, les noves tendències del país i el sentiment popular allunyat de tot signe d’insinuació religiosa" es decideix canviar el nom de Sant Cugat del Vallès pel de Pins del Vallès, ja que aquests arbres són "una de les característiques més remarcables tant pels veïns com pels forasters" de la població [20]. El canvi de topònim l’havia demanat en el ple ACR i sembla que el nom el va proposar el POUM. Aquest canvi, anàleg al que es dóna en altres poblacions amb noms d’origen religiós, seria ratificat per la Generalitat l’1 de gener de 1937.

L’Ajuntament també pren mides en els seus inicis per normalitzar la milícia local, de la que parlaren més endavant.

També s’anuncia la implantació a l’octubre de la targeta de proveïment familiar, igual que passa a Barcelona, com a forma de racionalitzar les vendes i evitar els acaparaments i abusos de preus. A pesar d’aquest anunci el procés de la seva instauració serà llarg. Malgrat tot, aviat s’inicien problemes de subministrament que analitzem en l’apartat del nivell de vida.

Aquest Ajuntament inicia un seguit de mides encaminades a minvar el problema de l’atur, que en la construcció local afectava l’octubre a 255 treballadors. S’inicien obres públiques a voreres, clavegueres i dependències municipals i es creen brigades per treballar en els boscos. També es legalitzen, el novembre, les imposicions sindicals, una pràctica que ja havien posat en funcionament els aturats de la construcció d’altres poblacions el 1931 [21], consistent en obligar a tots els propietaris de finques urbanes a tancar els solars, fer voravies i arreglar les cases "amb l’advertiment que de no efectuar-ho els respectius propietaris en el terme de cinc dies, ho realitzarà l’ajuntament amb càrrec als mateixos" [22].

En la lluita contra l’atur també van ajudar les subvencions rebudes per obres de clavegueram i voravies. Són subvencions que en el seu dia havia gestionat l’ajuntament gestor radical i algunes noves que s’aconsegueixen ara. La subvenció atorgada en el seu dia era de 460.000 ptes, però no havia arribat, ja que l’Ajuntament havia d’aportar el 50% restant i la situació de les finances locals no permetia fer aquesta despesa. El novembre es demanen 50.000 ptes a la Conselleria de Finances per arranjar el carrer Valldoreix, que són denegades adduint que hi ha concedides 100.000 ptes per la Delegació de Serveis Hidraúlics del Pirineu Oriental només a l’espera de completar els tràmits legals [23].

Això ens demostra el caos que eren els comptes municipals en aquells moments. Són amb aquestes 100.000 ptes, i altres 4.000 que arriben per fer voreres, que s’inicien moltes obres [24]. Malgrat aquests esforços l’atur continua augmentant. El febrer de 1937 els treballadors de la construcció només treballaven tres dies a la setmana. L’ajuntament va tornar a demanar ajuda a la Generalitat, a la vegada que es facilitava l’entrada d’alguns dels aturats a la Col·lectivitat de Camperols.

Durant aquests primers mesos alguns regidors del PSUC i la CNT de Sant Cugat passen a càrrecs a Barcelona, provocant canvis en el consistori. El més significatiu és el cas de Josep Presas, de la CNT, que passarà a ocupar-se de les finances dins del Consell d’Economia de Catalunya.

Aviat apareixen diferències polítiques a l’Ajuntament. La primera és sobre el grau d’autonomia de les diferents comissions, que la CNT demana sigui àmplia, com passava en el CMAF. El PSUC s’oposa, encara que de moment triomfa la proposta cenetista, i així els funcionaris municipals són directament assignats a les comissions. Això produirà conflictes, per exemple, entre la Comissió de Serveis Públics i la d’Economia que es disputaran el control sobre la brigada municipal. També hi ha enfrontament perquè algunes comissions aproven comptes sense passar pel ple municipal. Però les diferències més grans, que es donaran entre les forces partidàries de profunditzar la revolució social i les que pretenen estabilitzar la situació, comencen arrel de la retirada, el desembre, dels crèdits municipals a les col·lectivitats, obrint així un debat sobre el paper d’aquestes, tema que, com veurem, seguirà sent polèmic als plens de l’ajuntament durant 1937.

Després arribaria el conflicte per la dissolució -el març de 1937- de la Comissió de Defensa, instal·lada al carrer Rius i Taulet 11, en una propietat del fugit Tomàs Musella. El POUM i la CNT van considerar aquesta mesura "una punyalada a la revolució". I més tard per la divisió de la Comissió d’Economia, que estava controlada per la CNT. La comissió va ser acusada de mal funcionament i ERC, ACR, Unió de Rabassaires i PSUC van decidir, amb l’oposició de POUM i CNT, la creació d’una Comissió de Finances, amb representants de totes les forces polítiques, que restava competències a la d’Economia. D’aquesta manera després d’eliminar-se Defensa, controlada pel POUM, es limitava Economia, controlada per la CNT, dues àrees bàsiques. Un altres petit conflicte va sorgir quan el ple va aprovar la "incompatibilitat moral del consistori amb Capel", conseller de la CNT que va assassinar a Jaume Barbany per qüestions personals. També aquesta vegada POUM i CNT van votar en contra, ja que consideraven que aquest assumpte no tenia que parlar-se en el ple.

1.3. Repercussions a Sant Cugat dels Fets de Maig de 1937

Els enfrontaments que se succeïren entre el 4 i el 7 de maig del 1937 a Barcelona, coneguts com Fets de Maig s’iniciaran per l’intent del comissari d’ordre públic, militant del PSUC, de controlar la Telefònica, col·lectivitzada per la CNT. Aviat comencen els enfrontaments a tota la ciutat entre les forces d’ordre públic de la Generalitat de Catalunya, amb el suport de militants del PSUC, de la UGT i d’Estat Català, contra militants de la CNT i la FAI, amb el suport del POUM.

Els Fets de Maig tenen a Sant Cugat una repercussió immediata, amb la declaració d’una vaga, promoguda per POUM i CNT, però aviat s’imposa la calma. [25]. Reclutes del campament militar de situat al poble van ser mobilitzats pel govern, però portats a Sabadell i Barcelona. Arran d’aquests esdeveniments el ministre de Governació va dictar un ban prohibint la possessió d’armes en la rereguarda per ciutadans o organitzacions polítiques i sindicals.

El dia 22 de maig arriben forces d’ordre públic a Sant Cugat. Venen a la recerca d’armes. Escorcollen cases particulars i seus polítiques. Al final del dia han recollit vint-i-dues carrabines -sis d’elles inservibles-, dinou escopetes de caça, un sable, dues baionetes, quatre bombes de mà i setanta-set bales. Aquest material es va lliurar al Camp d’Instrucció de Can Mora [26]. No serà l’última vegada que les forces d’ordre públic cerquin armes a Sant Cugat. A l’agost, en un d’aquests periòdics escorcolls, troben armes a casa d’Isidoro Checa, conseller d’economia de l’ajuntament, dirigent de la CNT local. Checa és empresonat a Terrassa. Aquesta detenció i les freqüents visites policials al poble són criticades pel consistori, ja que es fan sense el permís de l’autoritat local. Isidoro Checa seria posat en llibertat al desembre, perquè les armes trobades, "un mosquetón antiguo, así como municiones y un escopeta y varias armas antiguas", es consideren inservibles. El cas serà sobresegut el gener de 1938 [27].

El 30 d’agost es produeixen les detencions, per guàrdies d’Assalt vinguts de Sabadell, de Ramon García Cobacho i Joan Puig Pla, els dos representants del POUM a l’Ajuntament, i de Josep Colom Cañellas, dipositari del consistori i membre també del POUM.

JPEG - 11.2 kB
Credencial de Josep Colom

Els detinguts són portats a Sabadell i d’aquí a la Jefatura de Policia de Barcelona, on són interrogats, per a finalment ser empresonats a Montjuïc i la Model. El POUM, amb una forta implantació a Sant Cugat, no havia sofert fins llavors conseqüències polítiques derivades dels Fets de Maig, encara que els domicilis dels principals dirigents havien estat visitats per la policia, però els seus consellers havien continuat assistint al ple amb normalitat.

Les detencions provoquen la convocatòria, el mateix dia 30, d’un ple extraordinari. Allà l’alcalde afirma que l’únic que sap és que les ordres de detenció provenen de Sabadell. La Unió de Rabassaires i la CNT denuncien el caràcter polític de les detencions i amenacen de retirar-se de l’Ajuntament si no s’esbrinen les causes en vint-i-quatre hores. A més, denuncien que alguns funcionaris municipals havien fet política contra el POUM i que haurien de ser acomiadats per aquesta activitat.

Cal tenir en compte que tant dins de la Unió de Rabassaires, com de la CNT hi ha una important minoria de militants del POUM. Finalment el consistori acorda formar una comissió, formada per un membre de cada organització present al consistori, per esbrinar les causes de les detencions i l’estat dels empresonats. L’endemà, en un nou ple extraordinari, la comissió informa que les detencions s’han fet per denúncies d’un tinent coronel i s’acorda, per unanimitat, inclòs el PSUC, enviar una carta demanant l’alliberament dels detinguts. En la carta s’afirmava que els tres detinguts:

"han demostrado sus hondos sentimientos antifascistas, habiendo actuado con tanta voluntad y entusiasmo por la causa, que han puesto a prueba su abnegación e incluso desprecio de su seguridad personal, por lo que este Ayuntamiento ha quedado extraordinariamente sorprendido de que se efectuaran dichas detenciones, significando que vería con gran satisfacción que se pusieran en libertad a los referidos compañeros". [28]

En el ple del dia 1 la CNT presenta un escrit ofensiu contra el POUM trobat a les dependències municipals i el PSUC proposa que s’investigui. El 16 de juny el govern central declara il·legal al POUM. Malgrat això, el 15 de setembre es reincorpora al ple Ramon García. El regidor poumista havia estat reconegut a la presó per un coronel d’aviació, sotssecretari de defensa, amb família a Sant Cugat, que el va avalar com antifeixista perquè fos alliberat. Poc després és posat en llibertat Josep Colom, empresonat a Montjuïc [29]. Ramon García agraeix les gestions fetes per l’Ajuntament, que havia anat en ple, inclòs el PSUC, a visitar-lo a Montjuïc. Per entendre aquesta postura del PSUC pinenc, en un context general de lluita acarnissada entre els dos partits marxistes, cal tenir en compte els anys de militància conjunta entre alguns dels dirigents del PSUC santcugatenc, que havien passat pel POUM, i els propis poumistes. Fins i tot hi havia relacions familiars, per exemple Tomàs Cussó, germà del líder psuquista local Jaume Cussó, antic poumista, estava casat amb la Joaquima, germana del detingut Joan Puig Pla del POUM.

L’octubre el consistori envia una altra carta demanant la llibertat de Joan Puig Pla, que es troba a la Model a disposició del Jutjat Especial núm. 5 del Tribunal d’Espionatge de València, que s’encarrega del judici de diferents dirigents del POUM. A pesar de totes les gestions Puig no seria posat en llibertat fins al maig de 1938 [30].

El 13 d’octubre arriba el decret de la Generalitat que eliminava al POUM dels consistoris i concedia dos consellers més al PSUC. El POUM, davant d’aquest decret, abandona el consistori sense esperar la formació del nou, demanant el reconeixement de la seva tasca. La CNT manifesta, en la constitució del nou consistori, que lamenta aquest decret, ja que afirma que el POUM sempre ha lluitat al costat seu. També l’alcalde fa un elogi de la tasca del POUM al consistori i es compromet a seguir lluitant per l’alliberament de Joan Puig.

El POUM de Sant Cugat, després de l’il·legalització del partit al juny, venia preparant-se des de l’agost per treballar a la clandestinitat. El novembre de 1937 es va presentar de forma oficial l’Ateneu Obrer, format per poumistes i que funcionarà com a tapadora del partit.

Però a més d’aquests Fets de Maig, Pins del Vallès havia viscut un altre "Fet de Maig" local. El dia 24 d’aquell mes s’havien produït greus aldarulls a la població, però no motivats per qüestions polítiques, sinó per l’agreujament del nivell de vida

1.4. L’altre "Fet de Maig": el motí del dia 24]

Vegeu-> https://historiasantcugat.wordpress.com/2016/05/23/un-rebombori-del-pa-al-sant-cugat-de-1937/

1.5. El nou Ajuntament després de l’eliminació del POUM

El 27 d’octubre es formalitza el nou consistori, seguint la nova representativitat marcada pel decret de la Generalitat: sis consellers d’ERC, sis del PSUC, sis de la CNT, dos d’ACR i dos de la Unió de Rabassaires. Aquests darrers, tal com havia anunciat, i com explicarem més endavant, es neguen a nomenar representants. A més, en un principi, es revoquen dos dels consellers nomenats per la CNT per no estar inscrits al cens local.

El decret, a més de modificar la representativitat, reforçava el poder municipal i als alcaldes atribuint-li més funcions en temes com el control de la producció agrària, les Juntes Municipals Agràries, les lleves o la persecució dels desertors.

En les votacions per alcalde és escollit de nou Magí Bartralot, però aquesta vegada amb caràcter interí, ja que només rep onze vots, davant dels quatre que rep Pere Cussó, representant també d’ERC i germà del líder local del PSUC. Bartralot va haver d’esperar al novembre per ser nomenat alcalde de forma definitiva. Per segon alcalde és elegit Jaume Cussó, representant del PSUC, també amb onze vots, enfront dels tres que rep Pere Puig de la CNT, i per tercer i quart alcalde Pere Puig de la CNT i Joan Cortadellas d’ACR.

Aquestes votacions demostren que s’ha acabat el clima d’unitat dels primers mesos de la guerra. En el mateix discurs d’investidura Bartralot denuncia el boicot que algunes organitzacions fan a la seva feina.

La negativa de l’assemblea local de la Unió de Rabassaires a nomenar els seus dos consellers venia provocada per les prohibicions que s’havien dictat de treure alguns productes agraris de Sant Cugat i per no atendre la seva demanda de tenir més representants al consistori. L’alcalde lamenta aquesta actitud i diu que la representativitat ve dictada per la Generalitat.

Dins de la mateixa Unió de Rabassaires local hi ha rabassaires que mostren el seu desacord amb aquesta retirada del consistori. Es tracta del sector més proper al PSUC, que era el partit que més havia insistit en la necessitat de controlar el mercat d’aliments. Així Narcís Vilaró dimiteix de representant de la Unió de Rabassaires i reapareixerà de nou al ple com a representant del PSUC. Per altra banda és la culminació del distanciament entre Unió de Rabassaires i ERC, sobretot, arran de les mides de repressió del mercat negre.

1.6. La dimissió de Bartralot

Dos temes enterboleixen les relacions entre les diferents forces antifeixistes pinenques a final de l’any 1937: la creació de la Comissió de Govern i l’aprovació de la Carta Financera i el pressupost del 1938.

El dia 3 de novembre s’havia acordat, amb el vot en contra de la CNT, el funcionament en comissió de govern per tal d’agilitzar la feina administrativa. Aquesta mida, com veurem, no es posa en marxa fins al gener de 1938, després de passar tot el tràmit d’exposició pública.

L’aprovació del pressupost, en el que ha estat treballant una comissió formada per un membre de cada grup, s’ha anat ajornant. La data prevista per a la seva aprovació era el 7 de gener de 1938, però com aquells dia va haver senyal d’alarma no es va poder celebrar el ple. Es va acordar ajornar-lo per al dilluns dia 10, però el PSUC va demanar endarrerir-lo una setmana més, en principi està previst fer-lo al ple del dia 17 de gener.

Entremig hi ha ple el dia 12 de gener de 1938. Abans de començar s’anuncia que Antonio Pagan i Mariano Mercader, consellers de la CNT, presenten la dimissió dels seus càrrecs d’acord amb la seva organització. La CNT proposa per la seva substitució a Ismael Castelló, que a més de cenetista és militant de l’il·legalitzat POUM, i a Isidoro Checa, del sector faista del sindicat. Checa, com vam veure, havia estat detingut a l’agost per possessió d’armes, però just el gener el seu cas ha estat sobresegut. Pot tornar al ple. El canvi desencadena un llarg debat al ple. Els diferents grups no es posen d’acord si poden dimitir o no els regidors, si una organització pot canviar lliurement els seus consellers. Mateu Cortés, d’ERC, afirma que tot és una maniobra política. Joan Cortadellas d’ACR i l’alcalde Magí Bartralot demanen deixar l’assumpte vuit dies sobre la taula per consultar amb la Direcció General d’Administració Local, però finalment s’acorda acceptar les dimissions. Sembla que ERC i els seu aliats d’ACR s’han vist sorpresos pel canvi, que consideren que radicalitza la representació cenetista.

Al mateix ple, Pere Puig, sortint al pas dels rumors, anuncia que la CNT formarà part de la Comissió de Govern. L’organització sindical ha canviat la seva postura, ja que inicialment es va posicionar en contra de crear aquesta Comissió. Es fixa el dia 19 de gener per constituir-la. Antoni Vilaró, del PSUC, demana esperar a que estigui constituïda la Comissió per aprovar els comptes, perquè així la Comissió de Govern tingui temps de mirar-se’ls. Des d’ERC s’afirma que la Comissió de Govern és un òrgan per donar major celeritat a les resolucions i tramitacions dels assumptes del ple, però no per modificar consignacions.

El ple s’escalfa. L’alcalde Bartralot es queixa del nou endarreriment que es proposa per aprovar el pressupost i afirma que «l’administració del municipi no pot estar a mercè d’un partit i per tant el declina tota responsabilitat» per no aprovar-se els comptes al degut temps. Antoni Vilaró contesta que el problema no és el PSUC, que és una minoria, el problema és que «no hi ha prou autoritat per a portar la direcció administrativa del municipi».

Finalment es passen a votació dues propostes, la de Joan Cortadellas d’ACR de fer al proper ple l’aprovació del pressupost i l’elecció de la Comissió de Govern; i la d’Antoni Vilaró, del PSUC, de deixar l’aprovació del pressupost per dies després. Aquesta és la proposta guanyadora. Voten a favor nou regidors, els del PSUC i la CNT, front als set que voten la de Cortadellas, els d’ERC i ACR. S’ha dibuixat una nova majoria al consistori. Almenys així ho llegeixen el CRF i ACR [31].

Així el dia 19 de gener de 1938 hi ha ple. La primera sorpresa es que la sessió està presidida, de forma accidental, per Jaume Cussó, segon alcalde. S’informa que Magí Bartralot ha presentat la seva dimissió com alcalde. També Pere Cussó, com a cap de Cultura, i Francesc Ribas, com a cap de Proveïments.

Es llegeix l’escrit de dimissió de Bartralot, on acusa el PSUC d’haver fet maniobres per canviar el govern. Antoni Vilaró diu que això no és així, que el PSUC només «desitja una bona administració del poble». Ismael Castelló, de la CNT, afirma que encara no s’ha acceptat dimissió de Bartralot i li retreu a Bartralot que quan es va renovar ajuntament va dir que no podia deixar el càrrec fins que no es portés a terme el projecte de dur aigua a la vila i fins a solucionar l’assumpte de Joan Puig Pla, exregidor del POUM encara detingut. Pere Cussó assegura que ERC no té ara el suport de la majoria i, per tant, no poden continuar governant «doncs seria en perjudici de l’administració i de tota la marxa del municipi». Bartralot afirma que «continuarà treballant i colaborant [sic] per la bona marxa del municipi», però que es veu obligat a dimitir «per la manca de col·laboració [sic] i obeint a les indicacions del seu partit». Finalment s’accepta dimissió.

Es vota com a nou alcalde el rajoler Pere Puig Pla, de la CNT, que rep onze vots, els dels regidors de la CNT i el PSUC. La resta voten en blanc. Com no hi ha el quòrum necessari, de moment Pere Puig queda com alcalde interí. Serà confirmat al següent ple.

Seguidament s’aprova el dictamen de la comissió encarregada de tramitar la informació pública per a constituir la Comissió de Govern. En les negociacions prèvies ERC i ACR s’han negat a formar-ne part. Ismael Castelló els hi demana que ho reconsiderin. ERC diu que no entraran però que no faran obstrucció i ACR afirma que «han de deixar les mans lliures a les minories majoritàries». Antoni Vilaró els recorda que el PSUC ha perdut alguna votació però no per això s’han retirat dels llocs de govern. Cortadellas diu que sempre han fet costat a Bartralot i que si ell fou derrotat en una votació ells també.

Es passa, doncs, a votar la Comissió de Govern. Són escollits consellers-regidors Antoni Vilaró, Ismael Castelló, Jaume Cussó i Domingo Belman. Tots obtenen dotze vots a favor per vuit en blanc [32].

Pins del Vallès no és un cas únic, canvis semblants, desplaçament d’ERC per la CNT a l’alcaldia, ja s’havien donat a poblacions com Terrassa o Vilafranca del Penedès. La política de control del mercat negre, les tensions amb la Unió de Rabassaires, cada vegada més influenciada pels comunistes, i els nous impostos han acabat de distanciar a Magí Bartralot del PSUC, que fins llavors havia estat el seu principal aliat de govern, junt amb ACR.

Com explica Martin Ramos, després dels fets de maig «el pas dels anarquistes a un segon pla polític va deixar Esquerra Republicana i el PSUC com a principals forces polítiques del país i, a la pràctica, cara a cara. En aquesta situació van aflorar múltiples diferències ideològiques i de projecte polític entre les dues; així com la competència pel lideratge de dos sectors socials en els quals tots dos tenien presència, militant i política; les classes mitjanes republicanes i la pagesia, jornalers, rabassaires i petits propietaris» [33].

1.7. Les alcaldies de la CNT

A partir de l’alcaldia del cenetista Pere Puig Pla, i fins al final de la guerra, l’Ajuntament és dirigit per una aliança entre la CNT i el PSUC. Aquest clima d’entesa entre CNT i PSUC es trasllada també al món sindical, i així el Sindicat Únic d’Arts i Oficis de Pins del Vallès dóna ple suport al programa d’unitat d’acció, signat el març de 1938, entre la CNT i la UGT, referent sindical dels comunistes [34].

El 20 de gener es posa en marxa la Comissió de Govern, formant part d’ella l’alcalde Pere Puig i dos representants de la CNT -Ismael Castelló Vicedo, que dirigeix la Comissió de Proveïments i Cultura, i Domingo Belman Sánchez que ho fa amb la d’Assistència Social i Agricultura- i dos del PSUC -Antoni Vilaró Cahís que assumeix la Comissió d’Economia i Jaume Cussó que s’encarrega d’Obres, Serveis Públics i Treball [35]. La Comissió de Govern té el poder decisori en totes les qüestions, deixant només per al ple l’aprovació dels comptes i el pressupost.

Precisament la discussió en el ple del dia 26 de gener del nou pressupost elaborat per CNT i PSUC, reprodueix de nou l’enfrontament amb els consellers d’ERC i ACR, que s’abstenen en la seva votació. Argumenten que s’han fet canvis sense consultar a la comissió encarregada i que només han tingut un dia per estudiar-lo. Des de CNT i PSUC se’ls contesta que els canvis han estat mínims. També s’abstenen davant la proposta del PSUC «per al millor desenvolupament de la vida d’aquesta vila en quant a proveïments i a la situació governativa» [36]

El 19 d’abril es produeix una reestructuració del consistori en ser cridats a files molts regidors i presentar-se com a voluntari el mateix alcalde. S’escull nou alcalde al paleta Ismael Castelló Vicedo de la CNT, que a més se’n fa càrrec d’Economia i Finances. Es recupera de nou certa unitat, fruit segurament de la constitució el 8 d’abril del Front Popular Antifeixista de Pins del Vallès. En la remodelació de la Comissió de Govern entren representants d’ERC i ACR, a més de reincorporar-se la Unió de Rabassaires al consistori, nomenant els seus dos consellers [37].

El clima d’unitat antifeixista es reforça amb la constitució, poques setmanes, després del Comitè d’Enllaç CNT-UGT, que ja havia funcionat el 1936. A més, cal destacar la presència que encara té el POUM al consistori pinenc, tot i que el Partit havia estat prohibit. Ismael Castelló, nou alcalde de la CNT, era a la vegada membre del POUM; l’anterior alcalde, Pere Puig, era germà de Joan Puig, l’exconseller poumista, llavors encara detingut, i Vicenç Gimferrer, un dels nous regidors de la Unió de Rabassaires, també era militant del POUM.

JPEG - 9.2 kB
Isidoro Checa, darrer alcalde republicà

Les crides a files continuen. Es mobilitzen lleves de més edat per a treballar a les brigades de fortificacions. Un dels cridats al maig és Ismael Castelló, així que s’ha d’escollir nou alcalde. És elegit el ferroviari cenetista Isidoro Checa Valero, un anarquista que seria el darrer alcalde republicà de Sant Cugat. A més la Unió de Rabassaires entra en la Comissió de Govern tenint així de nou un caràcter unitari el consistori [38].

Però aquest representant rabassaire duraria poc, ja que l’Ajuntament, davant de les demandes de la intendència militar i com a mitjà per a combatre l’acaparament i alimentar a la població, opta per requisar per la força els sobrants de les collites de fruita, patates, blat i vi, començant per les cases dels associats al Sindicat Agrícola que no havien declarat la collita. Les requises provoquen resistències camperoles i les protestes del Sindicat Agrícola davant del conseller d’Agricultura de la Generalitat, a més de la retirada de nou de la Unió de Rabassaires del consistori [39].

L’actitud camperola havia anat canviant. L’eufòria pels canvis revolucionaris en la propietat de la terra i el control disciplinat de preus i producció que havia fet el Sindicat Agrícola dels inicis, havien cedit davant el pessimisme pel curs de la guerra, la política de preus de la Generalitat -que beneficiava les ciutats front al camp-, la crida de les lleves -que manllevava mans joves del camp- i la temptació de negoci que suposava el mercat negre, de forma que cada vegada eren menys els camperols que assistien a les reunions del Sindicat Agrícola i els que declaraven la seva collita, el que portà a les requises com a solució. El món pagès s’allunyava cada vegada més de la República.

Davant la crida de noves lleves, les organitzacions polítiques i sindicals es veuen obligades a recórrer a gent d’edat per a consellers. El PSUC substitueix alguns dels regidors cridats per membres de la UGT. La comissió de govern torna a estar formada per CNT i PSUC, més un representant d’ERC. A més els últims consellers proposats per ACR no són acceptats per la Comissió de Govern [40]. Són en aquests mesos quan més santcugatencs moren al front, sobretot a la batalla de l’Ebre.

A partir d’ara la vida municipal continua de forma rutinària, sense grans debats i amb les reiterades acusacions del PSUC a ERC d’obstruccionisme i d’ERC al PSUC de fer populisme.

L’última reunió del ple se celebra el 30 de novembre. Després d’aquesta data l’única feina en què he trobat presència de l’ajuntament és en la classificació de quintos.

1.8. Reunió de les Corts republicanes al Monestir

Vegeu—> Reunió de les Corts republicanes a Pins del Vallès

JPEG - 36.8 kB
Espectació popular davant l’arribada dels diputats

1.9. Els últims dies de Pins del Vallès

Vegeu-> Els últims dies de Pins del Vallès: l’entrada de les tropes franquistes a Sant Cugat

<—Capítol anterior: La reposició de l’ajuntament democràtic ---- Capítol següent: La hisenda municipal durant la guerra—>

Notes

[1Carta de Josep Lozano al Tot Sant Cugat, 9 maig 1998 i a Vivó, Pere. Mn. Antoni Guilló i Bernada, Rector de Sant Cugat del 1916 al 1936. Sant Cugat, 1998, p. 9.

[2Carta de Ramon Mas a Antoni Griera, 26 novembre 1956. Fons Mn. Antoni Griera. AMSC.

[3Treball, 24 juliol 1936.

[4Full Oficial del Comitè Local de Defensa[Sabadell], núm. 69 (6 d’octubre de 1936).

[5Declaración de Francisco Vila Trabal. Archivo del Tribunal Militar Territorial Tercero. Causa núm 12.855 contra Roque Codó Serra

[6Carta de Ramon Mas a Antoni Griera, 26 novembre 1956. Fons Mn. Antoni Griera. AMSC. També testimoni de Maria Català Pahissa. Causa núm. 14.100 contra José Llunell Llunell. Archivo del Tribunal Militar Territorial Tercero; Diari de guerra de Joan Pahissa Villadelprat i Cabanas Castells, Frederic. Sant Cugat: orígens i històries d’un poble i d’un família. Sant Cugat: Octavià, 2001, p. 158-159.

[7Diari de guerra de Joan Pahissa Villadelprat. Agraeixo a la Maria Pahissa que m’hagi facilitat la seva consulta. He normalitzat el seu català.

[8Carta de Ramon Mas a Antoni Griera, 26 novembre 1956. Fons Mn. Antoni Griera

[9«Desde San Cugat del Vallés». Solidaridad Obrera, 6 agosto 1936.

[10Causa núm. 27.728 contra Julio Parra Ponseti. Archivo del Tribunal Militar Territorial Tercero.

[11Després de la guerra hi ha informes de l’Ajuntament franquista acusant alguns carrabiners de Sant Cugat d’haver participat en les detencions de dretans, concretament s’acusa Valentín Guerrero Salinas d’haver simpatitzat amb els comunistes l’octubre de 1934 i de participar en les detencions de diferents dretans locals i de controlar el calabós

[12Full Oficial del Comitè Local de Defensa [Sabadell], núm. 69 (6 d’octubre de 1936).

[13Entrevista a Ramon Mas a L’Avenç, núm. 10 (1978), p. 14 i a Viure a Sant Cugat, 9 (1989) p. 35. Ramon Mas dóna una versió diferent, menys plausible, on parla de dos representants per organització i inclou a ACR entre les forces que figuraven al Comitè. No sabem amb certesa els noms de tots els membres del Comitè, no existeix cap acta de les seves reunions, però per la correspondència municipal i altres documents podem fer una aproximació: el rabassaire Magí Bartralot (CRF), el paleta Ramon Batet (CRF), el lampista Mateu Cortés (CRF), el ferroviari Isidoro Checa (CNT o FAI), el rajoler Pere Puig Pla (CNT), Josep Presas Llenas (CNT), el paleta Fratern Arnau (FAI), el rajoler Juan Martínez García (FAI), els paletes Josep Llunell Tondo, Ramon García Cobacho i Joan Puig Pla (POUM), els rabassaires Jaume Grau, Ramon Mas i Joan Andreu (Unió de Rabassaires) i per la UGT el paleta Jaume Cussó i l’electricista Lluís García Guillén. També sabem que alguns dels seus membres, com és el cas de Pere Puig, cobraven de la seva empresa, en aquest cas la Campmany, encara que estaven dedicats a temps complet al Comitè.

[14Causa contra Juan Torres Serra, Emilio Gómez Pérez, Juan Julià Uxó, Jaime Carreras Tixeire, Agustín Carreras Tixeire y Juan Prat Muntada. Archivo del Tribunal Militar Territorial Tercero. En el procés se’ls acusa d’assaltar diferents torres de Valldoreix, així com de denunciar a veïns emboscats. Joan Prat seria condemnat a mort i afusellat de resultes d’aquest procés. Un testimoni sobre Valldoreix durant la guerra a: Lloveras, Quim. Valldoreix: records i converses amb Magdalena Macià. [Barcelona : s.n.], 2019, p.115-156.

[15Segons informes de la Causa General formaven part d’aquesta patrulla, a la que s’acusa d’assaltar torres i d’estar implicats en l’assassinat de Josep Obiols i Arturo Guilló: Gonzalo Pelegrín Guevara, cambrer del Bar Buenavista, que ja havia estat detingut arran dels fets d’octubre i que seria afusellat a Barcelona el febrer de 1939, Melchor Romero Torres, "el Reyes", guarda del Casino de la Rabassada, que seria condemnat a trenta anys, Juan Martínez Jover, també afusellat, Esteban Bogué, Matías Fernández i Pablo Serrano. AHN. Causa General i La Vanguardia, 13 diciembre 1942.

[16Cartes creuades entre Ajuntament i Comitè de Milícies Antifeixistes 19, 20, 21, 22 i 25 d’agost de 1936, també al llibre de registre de sortida de documents, 590, 26 de setembre de 1936. AMSC. Els cinc cessats van ser l’algutzir Antoni Casas Magrans, Nicolas Villar, Constantino Serrano, Pere Vila i Jaume Galobardes.

[17Carta de Departamento de Economia del Comitè de Milícies Antifeixistes a Javier Serrano, 9 octubre 1936. PS Madrid C513, Exp. 116. CDMH

[18Full Oficial del Comitè Local de Defensa [Sabadell], núm. 69 (6 d’octubre de 1936).

[19La Vanguardia, 31-10-1936.

[20Acta municipal, 19 octubre 1936 i edicte del 21-10-1936. AMSC. També a Solidaridad Obrera, 11 noviembre 1936. Sembla que Ramon Mas va proposar com a nom Octavià del Vallès.

[21Ealham, Chris. La lucha por Barcelona: clase, cultura y conflicto, 1898-1937. Madrid: Alianza, 2005, p. 207

[22Edicte municipal, 19 novembre 1936. AMSC

[23Llibre de registre de sortida de documents, 11-11-1936 i llibre de registre d’entrada de documents, 4-12-1936.

[24Per fer-nos una idea de la quantitat d’obres encetades només una mirada al llibre de registre de sortida de documents entre desembre i gener de 1937 ens revela que hi ha obres als carrers Villà, Carme, Santiago Rusiñol, Valldoreix, plaça de l’Estació i al Monestir.

[25Potser també té a veure amb aquests fets l’assassinat de l’exregidor d’ACR Manuel Pujol Tortosa, que va ser trobat mort a la Rabassada el dia 4 de maig

[26Carta de l’Ajuntament, 22 maig 1937. AMSC

[27Sumari 147/1937. Arxiu Central del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Audiència Provincial de Barcelona, Jutjat de Guàrdia núm. 1 de Barcelona.

[28Actes municipals, 30 i 31 agost 1937 i carta de l’alcalde al jefe superior de Policia, 31 agost 1937. AMSC

[29Entrevista a Josep Colom Cañellas, Sant Cugat, 23 abril 1992 i 1998.

[30Joan Puig va ingressar a la Model del setembre del 1937 com pres governatiu. El 2 d’’octubre és posat a disposició del Jutjat Especial núm. 5 i se l’uneix a l’expedient 2847 que encapçala Enric Adroher i quatre dies després passa al Jutjat núm. 2 a l’expedient que encapçala Domènec Bosch Marin. Aquest jutjat el posa en llibertat, però queda retingut pel Núm. 5. Resta a la Model fins al desembre en què és traslladat al Preventori Judicial de Roses del Llobregat, tornant a reingressar a la Model el març de 1938. Es decreta llibertat el 16 d’abril però tornar a ser retingut pel Jutjat núm. 5- Finalment seria alliberat el 10 de maig de 1938, ja que el Jutjat n. 5 s’inhibeix en el cas. Expedient processal, Lligall 236.01 (ANC) i llibre de registre d’entrada de documents, 9-5-1938 (AMSC)

[31Acta del ple municipal, 12 gener 1938. AMSC

[32Acta del ple municipal, 19 gener 1938. AMSC.

[33Martín Ramos, José Luis. Territori capital: la Guerra Civil a Catalunya, 1937-1939. Barcelona: L’Avenç, 2105, p. 129-130

[34La Vanguardia, 27 marzo 1938.

[35Acta de la Comissió de Govern, 20 gener 1938. AMSC.

[36Acta del ple municipal, 26 gener 1938. AMSC.

[37Del 19 d’abril al 3 de maig de 1938 la Comissió de Govern estarà formada per: alcalde Ismael Castelló Vicedo (CNT) Presidència, Economia i Finances i Governació; 1r conseller Lluís García Guillen (PSUC) Proveïments i Obres públiques; 2n conseller Joan Cantós Torregrosa (ERC) Serveis Públics, Cultura i Treball; 3r conseller Domingo Belman Sánchez (CNT) Agricultura i 4t conseller Francesc Ribas Corbella (ACR) Sanitat i Assistència Social.

[38Des del 3 de maig de 1938 al final de la guerra la Comissió de Govern estarà formada per: alcalde Isidoro Checa Valero (CNT); 1r conseller Lluís García Guillen (PSUC) ; 2n conseller Joan Cantós Torregrosa (ERC); 3r conseller Vicenç Gimferrer Riba (Unió de Rabassaires) [substituït el 27 de maig per Joaquín Moya Braulio (Unió de Rabassaires), rellevat el 10 d’octubre per Jaume Grau Mercé (Unió de Rabassaires) i el 31 d’octubre per Sever Ribases Sorosal (CNT)] i 4t conseller Francesc Ribas Corbella (ACR) [substituït del 13 de juny al 10 d’octubre per Joan Cortadellas Segura (ACR) i a partir del 7 de novembre per Francesc Martínez Belda (PSUC)

[39El president i vicepresident del Sindicat Agrícola visiten al conseller d’agricultura Josep Calvet, el 3 de maig de 1938. La Vanguardia, 4 mayo 1938.

[40ACR primer va proposar a Agapit Papasseit i Carrera i a Josep Franquesa Vidal, i després a Antoni Petit Marsal (Barcelona 1885), pintor decorador de professió, però cap va ser acceptat. En el segon cas segurament va pesar en la negativa el que era cunyat de Joan Campmany Sitges, exregidor de la Lliga Catalana.


RSS 2.0 [?]

Espai Editorial

Lloc Web fet amb l’SPIP
Squelettes GPL Lebanon 1.9

Creative Commons License