Articles d’història i d’altres històries
Tots els textos que trobareu en aquesta web poden ser copiats, modificats i distribuïts, citant la seva procedència i respectant la Llicència de Creative Commons.
*******************************************************************************************************************************************************
Artículos de historia y otras historias
Todos los textos que encontraréis en esta web pueden ser copiados,
modificados y distribuidos, citando su procedencia y respetando la Licencia de Creative Commons.
José Fernando Mota Muñoz – novembre de 2024
per
[Actualitzat: 18/7/2023]
Sumari del capítol 5
5.1. EL SINDICALISME INDUSTRIAL
5.1.1. Un antecedent: els Sindicats Lliures
5.1.2. El Sindicato Único de Artes y Oficios (CNT)
5.1.3. La Delegació de Sant Cugat del Sindicat Regional de Llum i Força
5.1.4. De la Federació Obrera d’Unitat Sindical a la Federació Local de Sindicats de la UGT
5.2. EL SINDICALISME AGRARI: LA UNIÓ DE RABASSAIRES
5.1. EL SINDICALISME INDUSTRIAL
El primer antecedent sindical a Sant Cugat en la indústria es remunta a mitjans del segle XIX quan sembla que ja existia una societat de teixidors [1]. En temps del Sexenni Democràtic es va crear a Sant Cugat un sindicat adherit a la Federació de Teixidors a Mà, segurament amb treballadors de la fàbrica de cotó d’Esteve Valls i Cia [2].
Pel que fa a la construcció, el 1888 es crea una societat mutual de paletes, el Centre Mutual Sant Antoni de Pàdua. El 1910 els oficials paletes ja estan organitzats com a entitat sindical. Aquell mateix any promouen una vaga en demanda de les vuit hores, en lloc de les nou que feien. La vaga comença el 3 de maig. S’aturen totes les obres, fins i tot, les del Casino que s’està construint a La Rabassada [3].
A finals de maig s’anuncia la fi de la vaga. A El Poble Català es diu que són dos els patrons que han concedit la jornada de vuit hores, però «els dos sols tenen més obrers que tots els altres que hi han en la població». S’apunta que ha estat gràcies a «els patrons Pere Pahissa y Companyia y Joan Gusi y Joaquim Rigol (a) «Els cegos», després de gran lluita y d’una pila d’entrevistes ab els demes patrons» que s’hagi arribat a un acord. [4]
Però sembla que tot era una intoxicació informativa, una falsa informació, d’aquests dos patrons. Segons un comunicat de Pere Pahissa, que recollia La Publicidad, «es completamente inexacto que se haya solucionado el conflicto entre patronos y obreros albañiles, ya que los patronos Tomás Musella (a) «Xalín» y Miguel Argemí se niegan, como verdaderos absolutos, a conceder les ocho horas, y en cambio se entretienen en enviar sueltos á la prensa tergiversando los nombres de obreros y patronos, ya que ni Pahissa, ni Gusi y Rigol son burgueses». S’informa de què les obres continuen parades i que els patrons han anat a buscar esquirols a Rubí i Sabadell, el que han impedit les societats obreres d’aquestes poblacions «negándose a proporcionar compañeros mientrás dure la huelga». [5]
El juny, en una reunió al carrer Pahissa 1, domicili de Pere Pahissa, legalitzen l’entitat sindical amb el nom de Societat de Paletes de Sant Antoni de Pàdua, nomenant president a Joan Gusi i secretari caixer a Pere Pahissa Massana. La vaga continua. Des de la nova societat adverteixen «els patrons paletes tossuts en no volguernos reconéixer una cosa y legal com són les vuit hores, saben per endavant que’ls té de costar cara la festa». [6] El conflicte s’allargarà fins al juliol.
El 1914 els paletes deixen endarrere la denominació religiosa i esborren el nom del patró de l’entitat, ara legalitzada davant el Govern Civil com a Societat de Paletes de Sant Cugat. L’associació agrupava als «oficiales albañiles» de la població i era creada per «prestar apoyo moral y material al asociado». El 7 de febrer de 1914 es realitza l’acte oficial de constitució i és escollit president Firmo Arnau Comas, l’any següent ho serà Pere Pahissa Massana, substituït el 1917 per Isidre Nonell Abadal, que és rellevat el 1918 pel lerrouxista Josep Llopart Blay. La majoria dels seus membres eren republicans, de diferents tendències, i a molts els trobarem amb responsabilitats polítiques durant la República. [7]
En aquest sindicat ja conviuen oficials paletes i manobres i és l’impulsor d’una vaga al sector a Sant Cugat, que s’allarga entre el 12 de desembre de 1918 i el 15 de gener de 1919, en demanda d’un augment de salari de 4,50 ptes de jornal i, de nou, la jornada de vuit hores. Els patrons no donen resposta així que es posen en contacte amb el Sindicat de la Construcció de la CNT de Barcelona. El 17 de desembre es fa un míting «para marcar orientaciones respecto a la huelga» a Sant Cugat per oradors de la CNT. Presideix l’acte Simó Piera, president del Sindicat de la Construcció de Barcelona, i a l’acte es fa una crida a «persistir en la lucha entablada para conquistar un poco de bienestar por no ser posible la reconciliación de los opuestos intereses de clase». Segons denuncia Solidaridad Obrera els Mossos d’Esquadra «exigieron a dos compañeros explicaciones de los acuerdos», com es van negar van ser colpejats pels mossos.
Arran d’aquest acte s’acorda, el 22 de desembre, dissoldre el Sindicat de Paletes de Sant Cugat per convertir-se en la Secció de Sant Cugat del Sindicat del Ram de la Construcció de Barcelona, adherit a la CNT, «de manera que la burguesía de esta población tendrá que solucionar el conflicto con el Sindicato de Barcelona». [8]
La vaga va tenir alguns moments de tensió, amb acusacions de sabotatge per part de la patronal, enfrontaments entre vaguistes i esquirols i detencions per part dels Mossos d’Esquadra. De nou els sindicalistes van apuntar a Tomàs Musella, titllat de «el burgués más furioso que existe en todo el Universo», com el principal opositor a les reivindicacions obreres, acusant-lo d’estar «haciendo todos los trabajos de zapa para hacer fracasar la huelga». Finalment, el 15 de gener de 1919 la vaga va finalitzar, «accedint els patrons a les demandes obreres» [9].
També els adobers van protagonitzar vagues. El gener de 1907 els treballadors de Micaló y Lasoli, nom comercial de La Pelleria en aquells anys, es declaren en vaga demanant treballar mitja hora menys al dia, és a dir, fer una jornada de 9 hores [10].
El 1917, també va haver-hi moviments sindicals a La Pelleria, quan els treballadors es van unir a la Unió Popular, el sindicat d’adobers adherit a la CNT, que acabava d’aconseguir la jornada de vuit hores de jornada laboral per als treballadors del sector a Barcelona.
En aquests anys també s’organitzen els rajolers. El 1916 existeix la Sociedad de Oficiales Ladrilleros que van plantejar una vaga perquè «sus patronos les obligan a laborar los [ladrillos] algo más anchos y recios, sin aumentar el precios correspondiente a este exceso de moldura» [11]
El gener de 1923 neix el Sindicat Únic de Treballadors de Sant Cugat, adherit a la CNT. En ell segurament convergeixen aquests sindicats de paletes, d’adobers i rajolers. Es reuneixen als baixos del carrer Villà 6. El primer president és el paleta Gabriel Pla, de 25 anys, que al maig és rellevat per un altre paleta, Francesc Miret Dalmases, que el 1922 havia presidit l’Agrupació de Cultura Racional. Un altre dirigent era José Martínez. Amb el cop d’Estat de Primo de Rivera el sindicat desapareix. [12]
5.1.1. Un antecedent: els Sindicats Lliures
Els antecedents immediats del sindicalisme que trobem al temps de la República a Sant Cugat són els Sindicats Lliures. Per entendre el perquè els sindicalistes santcugatencs van optar per crear sindicats dins del Lliure cal tenir en compte que la CNT havia passat a la clandestinitat, per les lleis de la Dictadura, i que la UGT era pràcticament inexistent a Catalunya, de forma que l’única opció legal d’organitzar-se sindicalment eren els Sindicats Lliures. A més cal tenir en compte que, com hem vist, a Sant Cugat, a diferència dels seus veïns de Rubí i Cerdanyola, abans de la Dictadura no hi havia pràcticament presència de la CNT i que la majoria dels nous treballadors industrials i de la construcció arribats als anys vint provenien de l’emigració i no tenien cap tradició sindical, inclús alguns d’ells havien vingut cridats per fer d’esquirols.
Així, el 1929 neixen a Sant Cugat tres sindicats lliures professionals. El primer sindicat constituït és el Sindicato Libre Profesional de Obreros del Arte Textil y Fabril, que malgrat funcionar des d’uns mesos abans no és legalitzat pel Govern Civil fins al 22 de juny de 1929. Agrupava a 56 associats i el president era Mariano Mercader, que com la majoria dels associats treballava a La Pelleria [13].
El següent sindicat en legalitzar-se pel Govern Civil, el 9 de desembre de 1930, és el Sindicato Libre Profesional de Oficios y Materiales de la Edificación, que agrupa a 150 associats del ram de la construcció i que venia organitzant-se des del juliol de 1929. El primer president abans de la legalització va ser Tomàs Puigoriol, al que substitueix el desembre Jaume Arnau Solà [14].
També el 1929 naixerà un Sindicato Libre Profesional de Profesiones Varias, presidit per Agustín Hellín.
Aquest sindicats, amb seu al carrer Hospital 1, malgrat estar adscrits als sindicats lliures, no practicaven un sindicalisme groc i estaven dirigits per sindicalistes i republicans.
5.1.2. El Sindicato Único de Artes y Oficios (CNT)
Una vegada proclamada la República i legalitzada la CNT desapareixeran aquests sindicats lliures integrant-se els seus associats en el Sindicat Únic d’Arts i Oficis de Sant Cugat, que es va adherir a la CNT.
El sindicat local es crea el 18 d’abril de 1931. El 27 del mateix mes es fa un acte d’afirmació sindical de la CNT que serveix de presentació. En el míting, presidit pel ferroviari Jaime Gimeno, primer president del sindicat santcugatenc, parlen Pujol, de Rubí; Lorenzo Ministral, de la secció de propaganda dels ferroviaris; Rosario Dolcet i Jaume R. Magriñà. A l’acte «se atacó al caciquismo y los plutócratas. Se afirmó la función social del proletariado y su derecho al binestar y la equitativa justicia. Se vitoreó a la CNT y quedó así moralmente constituido el Sindicato de oficios varios». La primera manifestació de força del nou sindicat local va ser l’aturada total a Sant Cugat amb motiu del Primer de Maig de 1931. [15]
El sindicat va convocar una assemblea general l’11 de maig que va servir per acabar d’estructurar-se i per preparar la Conferència Regional de Sindicats de la CNT de Catalunya, celebrada a Barcelona del 31 de maig i 1 de juny, on Jaime Gimeno va representar el sindicat santcugatenc. El dia anterior a la Conferència, el 30 de juny, s’havia fet un segon míting sindicalista a Sant Cugat, on diferents oradors critiquen al govern i l’Església.
En el Ple Regional de Sindicats, celebrat a l’agost de 1931, el sindicat santcugatenc afirma tenir 700 afiliats, xifra que sembla exagerada, que són representats per dos delegats, Jaime Gimeno, president del sindicat, i qui exercia de secretari, el rajoler Juan Martínez García, de 38 anys i originari de Mazarrón (Múrcia) que treballa a la bòbila de Torcuato Morales [16].
En un primer moment el sindicat manté bones relacions amb els federals al poder municipal. L’ajuntament decideix donar el nom de Salvador Seguí a un dels carrers principals de la vila i en els primers conflictes laborals de 1931 els sindicalistes accepten a l’alcalde com mitjancer. Però la radicalització dels conflictes, tant a Sant Cugat com a la resta de Catalunya, i la creixent influència anarcosindicalista fa que s’iniciï un distanciament entre sindicalistes i republicans. A Sant Cugat els ceramistes en vaga el juliol i l’agost de 1931 rebutgen ja la mediació de l’alcalde en el conflicte adduint que aquesta és una feina del sindicat.
A l’octubre s’organitza una conferència i el dia 1 de desembre es trasllada la seu de la Unió Santcugatenca, que s’havia utilitzat com a centre de reunions, a un local llogat a la plaça de la República, el magatzem de Cal Borges. També en aquest mes el paleta Joan Crehueres Galimany, de 24 anys, representa als 600 afiliats del sindicat al ple extraordinari de la Confederació de Sindicats de Catalunya a Lleida [17]. Durant aquest final d’any i principis de 1932 hi ha tres assemblees, escollint-se a la del gener al paleta Antoni Artigas Llugany, com a nou president del sindicat local, amb Juan Martínez García de nou com a secretari.
A finals d’any, doncs, el sindicat està en ple funcionament, malgrat les dificultats que ha tingut per implantar-se en algunes empreses per les resistències patronals. Des de la “Soli” es denunciava que a la fàbrica tèxtil Rodó part del personal treballava només tres dies a la setmana i l’altra part tota la setmana i que en demanar-se la igualtat de jornada per a tots l’encarregat va amenaçar a les treballadores i que a Tapissos Aymat es va coaccionar als obrers perquè no s’afiliessin i i com que no ho van aconseguir la direcció es van venjar establint tres torns pels quals havien de passar tots els treballadors [18].
El sindicat crea, com es va fer a Barcelona, una comissió d’aturats que funciona com a borsa de treball, sobretot amb aturats de la construcció. La borsa permetia mantenir als aturats lligats a la cultura sindical, afavorint la seva militància i evitant que poguessin convertir-se en esquirols, estenia el poder sindical sobre l’oferta de treball i es convertia en una escola d’activisme sindical [19].
En aquests primers mesos el sindicat a Sant Cugat atraurà molts afiliats. És un moment d’eufòria entre els treballadors i a més és l’únic sindicat existent a la vila. Malgrat tot, no s’arribarà als índex d’afiliació de pobles veïns com Rubí o Cerdanyola, amb una major població industrial i amb més tradició sindical. Cal també tenir en compte que en aquests moments a part de comunistes, anarcosindicalistes i anarquistes en el sindicat local trobem federals, radicals de Fraternitat Republicana Radical i treballadors sense militància política.
Al Ple Regional de la CNT, celebrat l’abril de 1932 a Sabadell, el sindicat santcugatenc envia com a delegats, en representació dels 550 afiliats, a Ramon García Cobacho i Juan Martínez García [20]. En canvi, l’alcaldia el febrer de 1932 havia xifrat la militància cenetista en uns dos-cents associats, que són els mateixos que reconeix el sindicat al novembre.
La influència política més gran al si del sindicat santcugatenc és la comunista. Molts d’aquests treballadors enquadrats en el Sindicat Únic d’Arts i Oficis de Sant Cugat s’aproparien al Bloc Obrer i Camperol a partir de 1932, i així, a la Junta Administrativa del sindicat escollida l’agost de 1932, el nou president, el rajoler Juan Martínez García, que fins llavors havia exercit de secretari, està acompanyat del vocal Andrés García García, tintorer a la Pelleria, i de quatre membres que són militants a la vegada del Bloc Obrer i Camperol o que ho seran aviat. Es tracta dels paletes Joan Crehueres Galimany (secretari), Jaume Cussó Junyent (tresorer) i Ramon García Cobacho (vocal) i el manyà Antoni Amigó Amigó (vocal). Cap d’ells arriba als trenta anys [21].
Els comunistes atrauen els treballadors més joves i són presents, sobretot, en el ram de la construcció, que és el que més militants aporta al Sindicat i el més castigat per l’atur. La presència del BOC entre paletes i manobres és forta perquè els militants comunistes han destacat en la creació de les comissions d’aturats. La influència comunista també està present entre les treballadores de la fàbrica de llana i la de catifes i entre manyans i fusters.
A partir de 1932, doncs, els comunistes deixen en minoria dins del Sindicat al sector anarquista i anarcosindicalista, amb força entre els rajolers de les bòbiles i els tintorers de La Pelleria. És un sector que rep el suport dels anarcosindicalistes de Cerdanyola-Ripollet, majoritaris entre els treballadors de la Uralita, que s’apropen a Sant Cugat per propagar els seus ideals. Una part d’aquests anarquistes, els més propers a la FAI, creen precisament el juliol de 1932 la seva plataforma, neix l’Ateneu Obrer Cultural, que tenia una vintena de socis.
Malgrat aquesta hegemonia comunista dins del sindicat local fins a mitjans de 1933 el Sindicat Únic d’Arts i Oficis de Sant Cugat segueix la línia oficial de la CNT. En el plet ocasionat per la Federació Local de Sabadell, oposat a la direcció oficial de la CNT i origen de l’escissió trentista, els santcugatencs van donar suport als sabadellencs en un principi, però en un Comitè Comarcal celebrat a l’agost es van desdir i van retirar el vot de censura contra el Comitè Regional [22].
Aquests problemes interns i la radicalització d’una part del sindicat, són els que expliquen la caiguda de l’afiliació, comú a tota la CNT catalana, que d’agost de 1931 a abril de 1932 perd pràcticament la meitat de la seva militància. La CNT en el primer any de la República havia perdut 150.000 militants a la província de Barcelona [23]. A Sant Cugat aquesta situació fa que el sindicat convoqui un míting al desembre per tractar de redreçar la situació.
El sector faista no era gaire fort en aquests moments dins del sindicat santcugatenc, però seran aquests anarquistes, radicalitzats per l’augment de l’atur, i influïts pels seus companys de Cerdanyola i Terrassa, els que participin en la vaga revolucionària del 8 de gener de 1933, que va ser especialment greu a Ripollet, on es va proclamar el comunisme llibertari. A Ripollet van ser detinguts dos cenetistes santcugatencs, els paletes Francesc Arnau Solà, alliberta poc després, i Antoni Artigas Llugany, expresident del sindicat santcugatenc i membre de l’Ateneu Obrer Cultural [24]. A més, en la insurrecció de Ripollet resultarien ferits dos santcugatencs, un d’ells anomenat Sanjuan [25]. A Sant Cugat, dos dies després -el dia 10- es declara l’estat d’alerta a la població, prohibint la formació de grups i les reunions no autoritzades, i els dies 15 i 16 patrullen pel poble nombrosos mossos d’esquadra, vinguts en prevenció d’incidents, i el Sometent, que havia posat en fuga uns sospitosos [26].
Aquests fets violents tenen continuïtat el 9 de maig de 1933 quan es fan esclatar dues torretes de la llum dins del terme municipal de Sant Cugat. Arran d’aquest fet es parla de disturbis a Sant Cugat, però és el mateix governador civil el que surt al pas d’aquestes afirmacions informant que «en San Cugat no se produjeron más incidentes que actos de sabotaje contra las líneas eléctricas (...) sin que tuvieran más consecuencias que las perturbadoras de interrumpir durante unas horas el alumbrado» [27]. És just en aquest mes de maig de 1933 quan s’anuncia a Tierra y Libertad la creació a Sant Cugat del grup anarquista Rebeldes del Vallés, adherit a la FAI [28].
Malgrat la participació de santcugatencs en els fets de Ripollet el sindicat local no va ser clausurat. El 8 d’abril van poder organitzar un míting d’orientació sindical, però sí que van patir una certa persecució, ja que se’ls va intentar fer fora del local on tenien la seu, malgrat que pagaven el lloguer, i van trobar moltes dificultats per aconseguir locals on fer els seus actes [29]. Durant aquests mesos també s’integra al sindicat el comitè d’aturats que s’havia format a instàncies del BOC. El sindicat diu tenir llavors 750 afiliats, xifra que de nou sembla exagerada, i envia dos delegats al Ple Regional del març, on el sindicat santcugatenc encara vota les resolucions del sector oficialista [30].
L’hegemonia comunista al sindicat santcugatenc es posa de manifest l’agost de 1933 quan és escollida una Junta on la majoria dels membres són del BOC i on figura el paleta Joan Puig Pla, president llavors de l’organització comunista. Aquesta nova direcció no segueix les tàctiques que imposa la direcció confederal, dirigida pel sector faista, que havia expulsat als sindicats dirigits per comunistes i als trentistes, encara que es manté dins de la CNT. Aquesta decisió va provocar la protesta del sector anarquista, agrupat en l’Ateneu Obrer Cultural. Aquest sector s’enfronta durament amb el sector comunista, al que acusa de posar-los dificultats per organitzar xerrades de l’Ateneu a la seu del sindicat. Des de Solidaridad Obrera José Mir, del sector faista, demana "por el bien de la CNT (...) arranquemos de manos de estas sanguijuelas [el sindicat local], para ponerlas en las manos de los trabajadores auténticos" [31]. L’11 d’octubre els anarquistes de l’Ateneu Obrer Cultural havien organitzat un acte amb Ginés García, de les Joventuts Llibertàries, que havia estat boicotejat pels comunistes.
Més endavant, de nou des de Solidaridad Obrera, s’acusarà els comunistes d’haver-se quedat dins de la CNT local "porque les iba bien a su proselitismo y (...) por fines personales" [32]. La influència comunista es demostrarà de nou quan el sindicat local, a diferència dels que segueixen les directrius de la direcció de la CNT, formi part de l’Aliança Obrera impulsada per organitzacions marxistes i els rabassaires. Aquestes divisions són comunes als pobles de la comarca, per exemple a Cerdanyola-Ripollet es crea un sindicat autònom dirigit per bloquistes i a Rubí el Sindicat General de Treballadors de Rubí es va decantar, al desembre de 1933, pels Sindicats d’Oposició, restant un petit grup faista que es va organitzar, igual que a Sant Cugat, en un ateneu cultural.
El 8 de desembre de 1933 hi ha un nou aixecament anarquista com a rèplica a l’electoralisme, que havia portat segons ells a la victòria de les dretes, amb la consigna frente a las urnas, la revolución social. Aquesta vegada el sindicat santcugatenc, malgrat no seguir les tàctiques de la CNT, no escapa a la repressió i així el dia 11 són clausurats pel govern civil el Sindicat Únic d’Arts i Oficis de Sant Cugat i l’Ateneu Obrer Cultural.
La repressió fa que la divisió interna del sindicat augmenti i que cada vegada siguin menys els afiliats. A poc a poc, va prenent més força el sector “faista”, majoritari als sindicats cenetistes que més influeixen al de Sant Cugat, com els de Cerdanyola-Ripollet i Terrassa.
Els fets d’octubre de 1934 van suposar un nou tancament governatiu del sindicat i la detenció de sis dirigents sindicals, tant comunistes com faistes, ja que tots dos sectors van participar en els fets del dia 7 a Sant Cugat [33]. El tancament governatiu del sindicat no seria aixecat fins al 21 de gener de 1936. En aquest període de repressió l’activitat sindical és pràcticament nul·la i el sindicat no funciona, malgrat que es va fomentar des dels sindicalistes la solidaritat, reforçant la cooperativa de consum Unidad Obrera.
A partir de mitjans de 1935 és el sector anarquista i anarcosindicalista, proper a la FAI, el que tracta de reorganitzar el Sindicat, sense gaire èxit, ja que són pocs i dividits, i per exemple l’expresident de l’Ateneu Obrer Cultural, Antoni Ferrer Ager, és expulsat. Contínuament es fan crides des de Solidaridad Obrera a "los escasos compañeros que militan en este pueblo" per a "llamar la atención sobre vuestro estado de inactividad" i demanen "reconstruir la organización abandonada" [34].
No és fins a l’aixecament de la clausura del sindicat, el febrer de 1936, que les coses comencen a moure’s. Durant 1936 se succeeixen diferents obrers a la direcció del sindicat, que definitivament està dominada pel sector faista. El Sindicat Únic d’Arts i Oficis de Sant Cugat comença l’any sota la presidència d’Antonio Tomás Egea, un tintorer de La Pelleria de 36 anys nascut a El Esparragal (Múrcia), però resident a Sant Cugat des del 1917. L’acompanya a la junta, com a secretari, el seu paisà i company de feina José García Montiel, de 25 anys. Mesos després es substituït a la presidència pel manobre en atur Pedro López Martínez, de 26 anys, natural de Lorca, i una junta on trobem com secretari a l’aturat Lorenzo Villa Gibanel, tresorer al rajoler Juan Martínez García, que havia estat president del sindicat el 1932, i vocal al tintorer Juan Torres Pina, de 32 anys, que també era d’El Esparragal, encara que vivia a Sant Cugat des de 1920, i com el seu paisà treballava a La Pelleria.
Des de març de 1936 s’organitzen actes per impulsar de nou el Sindicat, però l’organització ara és dèbil i alguns se suspenen. De fet el Sindicat local no envia delegats al 4t congrés de la CNT, celebrat el maig a Saragossa, ni participa en els referèndums interns de l’organització.
Alguns obrers es desvinculen de la CNT local, ara sota la influència faista. A Sant Cugat sorgeix un sindicat autònom de treballadors de la fusta, un sector on sempre havien tingut més influència els comunistes del POUM, que participa, junt amb altres sindicats locals de la fusta – autònoms, com el de Terrassa o Tarragona, lligats a la UGT, com el de Barcelona o Mataró, o als Sindicats d’Oposició com el de Sabadell o Manresa-, en una conferència regional de la indústria de la fusta el 28 de juny de 1936 que serveix per començar a confeccionar unes bases a presentar a la patronal i de la que surt un comitè de relacions per convocar una conferència regiona.l [35] Aquest sindicat potser estava lligat al nou projecte sindical del POUM.
Perquè el mateix mes de juny de 1936 els poumistes santcugatencs estan promovent un sindicat propi, desvinculat de la CNT i adherit a la Federació Obrera d’Unitat Sindical, la nova central sindical que estan impulsant el POUM. Aquestes maniobres són denunciades des de les pàgines de Solidaridad Obrera pel nou president del sindicat santcugatenc des de mitjans d’any, el rajoler José de los Ríos Ruiz, de 39 anys, que havia arribat a Sant Cugat el 1920 des de la seva Cortegana (Huelva) natal i que treballa al forn de Pere Campmany. De los Ríos afirma que els comunistes “no se conforman en perder su influencia” [36]. El Sindicat tenia llavors el seu local a la carretera de Barcelona número 4.
L’arribada de la guerra fa que el sindicat creixi de nou, i així l’octubre de 1936 arriba als 940 afiliats [37], però ara té la competència del Sindicat d’Oficis Varis que organitza la UGT. Obre nova seu al local confiscat a Pere San a la plaça de la República -amb entrada pel carrer Hospital 54 (avui carrer Sallés 1)-, l’antiga Casa de la Vila on després la Lliga Catalana va situar el seu Casal Català. Com veurem, la CNT local tindrà el protagonisme en moltes de les col·lectivitzacions i un paper destacat en la direcció política del poble, arribant el 1938 a l’alcaldia.
Durant la guerra diferents militants presidiran el sindicat local. A finals de 1936 és de nou president Pedro López Martínez, els primers mesos de 1937 el sindicat està presidit per Antonio Abenza Almaida, dirigent de la Col·lectivitat Camperola, actuant de secretari Francesc Arnau. L’abril de 1937 és president el rajoler Juan Martínez García, històric del sindicat local i del sector faista, que domina el sindicat durant la guerra, i actua com a secretari el manobre José López Martínez, que representava coma regidor la CNT a l’Ajuntament i que serà el president del Sindicat el 1938. Són moments en què sembla que la CNT de Sant Cugat té problemes per mantenir els seus afiliats, ja que alguns dels que demanen la baixa per anar a l’exèrcit en lloc d’afiliar-se al de les Forces Armades es passen a altres organitzacions.
A més, durant la guerra es formen les Joventuts Llibertàries de Pins del Vallès, amb 45 membres, que tenien el seu origen al grup de joves que van formar el maig de 1933 el grup Rebeldes del Vallés adherit a la FAI.
5.1.3. La Delegació de Sant Cugat del Sindicat Regional de Llum i Força
A finals de 1933 es va produir el trencament sindical dins del ram de la llum, amb l’expulsió de la CNT de disset subseccions que havien donat suporta a la creació d’un nou Comitè Regional oposat a la línia faista. En aquest ram la principal empresa a Sant Cugat era Riegos y Fuerzas del Ebro, lligada als ferrocarrils. La majoria a la secció local de CNT la tenien els comunistes que van decidir crear una delegació local nova.
Aquesta delegació participa el febrer de 1934 en el Ple Regional on es va optar per crear un sindicat autònom de la CNT, el Sindicat Regional de Llum i Força. Aquest sindicat estava dirigit per comunistes del BOC. La delegació de Sant Cugat no és una excepció, ja que la presideix el comunista Juli Parra Ponseti [38]. També passa a residir a Sant Cugat a finals de 1934 un dels seus dirigents en l’àmbit català, Lluís García Guillén.
Aquest sindicat participa el 1934 a l’Aliança Obrera i és protagonista de la vaga dels treballadors de la llum que es va fer del 15 al 19 de març de 1934 en demanda de millores a les pensions.
El sindicat participa en la creació de la Federació Obrera d’Unitat Sindical el maig de 1936 i acabarà ingressant a la UGT, una vegada començada la guerra, formant part del Sindicat d’Aigua, Gas i Electricitat i alguns dels seus dirigents, com per exemple Lluís García, passaran a militar al PSUC.
5.1.4. De la Federació Obrera d’Unitat Sindical a la Federació Local de Sindicats de la UGT
5.2. EL SINDICALISME AGRARI: LA UNIÓ DE RABASSAIRES
El moviment rabassaire tenia a Sant Cugat una llarga tradició d’associacionisme i lluita des del segle XVIII [39]. Els rabassaires eren anomenats així perquè eren arrendataris de terrenys de grans propietaris, on conreaven la vinya, amb un contracte de «rabassa morta», que establia un règim d’arrendament emfitèutic de la terra per part del terratinent al rabassaire a canvi d’una part de la verema. El contracte s’allargava fins a la mort de dos terços dels primers ceps plantats. La millora de les tècniques agrícoles allargaven la vida de la vinya i els propietaris van defensar acotar els contractes en el temps. El 1756 l’Audiència de Barcelona fallava a favor dels propietaris i fixà la duració del contracte de rabassa morta fins a la mort dels ceps o al cap de cinquanta anys.
El conflicte al camp català es va radicalitzar amb l’arribada de la fil·loxera a la vinya, que entra a Catalunya el 1879. L’abril de 1880 salta l’alarma a Sant Cugat perquè «algunas cepas no retoñaban a su debido tiempo», però es descarta la fil·loxera i s’atribueix al fred. [40] Però la fil·loxera acabarà arribant al Vallès, ho farà el 1887, i tindrà un efecte devastador en l’economia santcugatenca.
Molts propietaris aprofiten les mort de les vinyes per portar "als Tribunals als pagesos rabassaires per expulsar-los de les terres i desnonar-los i després els obligaven a signar uns nous pactes onerosos per tal d’explotar-los més i tenir-los sota el seu domini" [41]. A més, la mort dels ceps vells va portar a haver de plantar el cep americà, resistent a la fil·loxera però de menys durada, deixant als rabassaires en condicions més desfavorables. A pesar dels intents de reforma durant la Primera República, el codi civil de 1889 va mantenir la durada dels contractes en 50 anys. Lluís Companys explicava el 1922, a la revista madrilenya Vida nueva, el greuge dels rabassaires:
"El contrato de «rabassa morta» lo hace el propietario que cede un trozo de terreno yermo e inculto con un obrero que se compromete a plantar viña. Según la ley, a falta de pacto escrito que señale el término del contrato, la duración de éste será de por cincuenta años, transcurridos los cuales, o transcurridos los otros que en el contrato se hubiesen fijado, el propietario, que ya ha ido recibiendo la renta anual -y una renta crecida, pues varía en la tercera o cuarta parte de los frutos, sin que ponga abonos, ni pague contribución, todo lo cual va a cargo del «rabasser»- puede desalojar al obrero, quedándose aquel con toda la riqueza creada, la viña plantada, sus mejoras hechas. El «rabasser» queda, pues, desalojado de una propiedad que ha enriquecido exclusivamente él, que la ha creado, y de la que ha ido sacando frutos y entregando una parte de los frutos al propietario, como renta excesiva del valor del suelo, una renta que, en muchas ocasiones, ha dado en un solo año un valor superior a lo que el terreno valía cuando lo tomó el obrero.
Es un contrato especialísimo de sociedad este contrato según el que un socio, el industrial, el técnico, el obrero, puede perderlo todo, y el otro, el capitalista, sabe que no puede perder nada, sino que la propiedad no se disminuye en lo más mínimo, antes bien, pase lo que pase, el valor del terreno ha de aumentar y, por tanto, su capital habrá de acrecer. Es una explotación inicua". [42]
El problema entre propietaris i rabassaires s’agreujà en donar-se en una situació de sobreproducció de vins i pèrdua de mercats, el que reduïa les vendes. La situació es va radicalitzar pels dos costats, els propietaris agrupats en l’Institut Agrícola Català Sant Isidre i els rabassaires a la Unió de Rabassaires.
A Sant Cugat els rabassaires es troben ja associats a finals del segle XIX. La primera associació de la que tenim coneixement és la Secció d’Agricultors de Sant Cugat adherida a la Federación de Trabajadores de la Región Española, secció espanyola de la Internacional. L’adhesió es va fer en el segon congrés de la secció celebrat l’agost de 1873. La secció de Sant Cugat va participar en la Unió de Treballadors del Camp de la Regió Espanyola, amb seu a Reus, que era la federació adherida a la Internacional, a aquesta unió hi havia seccions d’altres pobles del Vallès com Rubí i Castellbisbal. A l’octubre la secció diu que vol sortir de la Federació perquè són pocs, però sembla que va continuar uns mesos més [43]. El 1874 encara Antoni Auladell rep deu exemplars de manifestos dels internacionalistes espanyols publicats al març [44]. Rabassaires santcugatencs participarien en la Lliga de Viticultors Rabassaires de Catalunya, fundada a Rubí el 1882 "per a la defensa jurídica dels socis que eren atacats pels propietaris, essent pagades les despeses dels Tribunals a través de les quotes que, proporcionalment, tocaven a tots els associats" [45]. La Lliga només dura un any perquè és dissolta pel governador civil.
Com hem dit, l’agost de 1887 arriba la fil·loxera al Vallès. La situació al camp santcugatenc és crítica, amb «la segura perdua casi total de la cullita de rahims, que’s pot donar ja per perduda, assotat per varias plagas y per ultim per la filoxera, que está reconeguda en una considerable extensió de dit districte municipal. La ruinosa situació agrícola d’aquell poble, es deplorable». [46]
Davant d’aquesta penosa situació els grans propietaris s’organitzen. [47] Deuria ser llavors quan es crea el Centro Agrícola de Sant Cugat, on figuren els grans propietaris de la vila com els Margenat o els Jaumandreu i que funciona com casino rural, organitzant també balls coincidint amb les fires i festes majors. Aquest Centre entra a formar part de la Unió Agrícola de Catalunya, creada el maig de 1889 a invitació de l’IACSI, i que el 1891 es transforma en Cambra Agrícola. A la Junta Directiva d’aquesta Cambra trobem a Joan Aymerich Serraboguñà, propietari de Can Xandri, representant al Centre Agrícola de Sant Cugat [48].
A més, el primer de febrer de 1890 s’havia constituït la Sociedad Unión Agrícola amb 68 associats, que reuneix a propietaris agrícoles i alguns parcers. El setembre del mateix any ja només eren 46 els socis. El 1891 presidia la societat Joan Català i feia d’interventor Joan Buscallà. El 1892 la presidia Francesc Pahisa.
El camp no aixeca cap des de l’arribada de la fil·loxera, a sobre tampoc acompanya el temps, per exemple la verema de 1893 es dóna «poco menos que perdida, al extremo de haber sus propietarios abandonado varias viñas, en las que no se recolectara fruto á causa de los dos pedriscos que han caído en el intervalo de dos meses». [49]
El 17 de febrer de 1895 la Cambra organitza un acte «ab l’objecte de demanar rebaixa de contribució del terrenos filoxerats». A l’acte intervenen representants de la Lliga de Productors i de l’IACSI, associacions de propietaris. Entre el públic «los principals propietaris de la comarca sens distinció de partits».
En les conclusions es demana al Ministeri d’Hisenda «que se tramiten con premura los expedientes de baja de contribución de las viñas filoxeradas, la rectificación de las cartillas evaluatorias, y se llama la atención sobre los perjuicios que causa á la agricultura la elevación de las tarifas de consumos en los grandes centros, solicitándose la rebaja de las mismas sobre los vinos, las leñas, aves y animales de corral» [50]. A pesar de què al míting intervé un rabassaire, per les reivindicacions, l’assistència i el to es pot deduir que es tracta bàsicament d’un acte en defensa de la propietat.
Els interessos dels rabassaires no són els mateixos. Són uns moments d’ofensiva dels propietaris, que pressionen per eliminar els contractes de «rabassa morta» per convertir-los en contractes de parceria. Davant la reacció dels grans propietaris, els rabassaires estan realitzant el seu propi procés de reorganització. Des de 1893 els republicans federals impulsen la Federació d’Obrers Agrícoles de la Regió Espanyola(FOA), que aviat s’estén pel Penedès, Camp de Tarragona i Conca de Barberà, a més d’alguna població del Vallès Occidental.
Els lligams entre federals i rabassaires es remuntaven als temps de la Primera República. Cal recordar que el 20 d’agost de 1873, sent president Francesc Pi i Margall, es va proclamar una llei que declarava redimible la rabassa morta, entre altres pensions i rendes que afectaven la propietat immoble. Aquesta llei mai seria posada en pràctica, ja que amb la caiguda de la República seria anul·lada el febrer de 1874 a instàncies de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (IACSI), que havia iniciat una campanya en contra des del moment de l’aprovació. [51]
Però l’intent legislatiu de canviar les coses va crear un corrent de simpatia dels rabassaires vers els republicans federals, que a Sant Cugat arriba fins a la República, i sobretot cap al seu líder, Francesc Pi i Margall. El 1894 els rabassaires santcugatencs van enviar un telegrama a Pi i Margall, adherint-se al programa del Partit Republicà Democràtic Federal, presentat el 22 de juny d’aquell any, on es donava més importància als temes socials i a les reivindicacions camperoles i on es recollia la vella demanda dels rabassaires de transformar en cens redimible a terminis els contractes d’arrendament de la terra «considerados como enfieteusis perpétuas, redimibles también a plazos, los foros y la rabassa morta».
Aviat la FOA s’adhereix en bloc al Partit Republicà Democràtic Federal, assumint el seu programa. És en aquests moments de revifalla del Partit Federal a nivell català i d’apropament del partit el món camperol quan els rabassaires santcugatencs es reorganitzen, agafant el testimoni dels internacionalistes que havien creat la Secció d’Agricultura el 1873.
Una delegació de rabassaires de Sant Cugat participa el febrer de 1895 al Segon Congrés de la FOA, on es van reafirmar en els ideals socialistes formulats pel Partit Republicà Democràtic Federal, aprovant una política de classe, expulsant a les societats mixtes on participin propietaris, celebrar el Primer de Maig i adoptant com objectiu final la propietat comuna de la terra. També s’aprova dotar-se d’un portaveu, així el març veia la llum El Campesino.
El 22 de desembre de 1895 neix la Sociedad de Agricultura de Sant Cugat, una associació creada amb l’objectiu de millorar les condicions laborals dels rabassaires, presidida per Joan Vilà Casals i vinculada a la FOA. [52] Neix, doncs, com hem vist, en un moment d’ofensiva dels propietaris, que pressionaven per eliminar els contractes de paraula de «rabassa morta» per convertir-los en contractes de parceria. La secció santcugatenca, ja constituïda i representada per Joan Vilà, està present al tercer congrés de la FOA de gener de 1896, on es decideix que «la Sección que se adhiera a las Cámaras agrícolas o a sus conclusiones hace traición a la Federación y debe ser expulsado de la misma». Deixen clar el seu posicionament classista.
La Societat era anomenada pels seus adversaris, «tratando de ofender», com els «Rabassaires» i amb aquest nom va ser coneguda al poble, ja que a diferència de la Unió Agrícola, estava formada només per rabassaires. [53]
La Societat d’Agricultura tenia també, doncs, una vocació política, com deien els seus estatuts «podrá tomar parte en los actos políticos apoyando al partido que más le ayude». El 2 de maig de 1897, «invitados por sus correligionarios de San Cugat del Vallés» -la Societat d’Agricultura- participen en un míting al poble els republicans federals Francisco Bau Martínez, Carles Ventura Pardo, de Sabadell, i Roig Artigas, defensant «la doctrina de D. Francisco Pi y Margall y la necesidad de tomar parte en todas las elecciones». [54]
Els rabassaires no ho faran fins a les eleccions locals de 1899, sense que cap dels seus candidats - Josep Martí Valls i Joan Canudas Marcet- arribés a regidor, tot en mig de les típiques tupinades de l’època. Seguint la mateixa vocació política el 1900, presidida per Jaume Llunell Puigbó i amb 58 socis, s’adhereix, com a Federació d’Agricultors, al Partit Republicà Democràtic Federal. Els rabassaires quedaran així lligats al partit i seran els impulsors del republicanisme federal a Sant Cugat. [55]
El 1903 la Societat d’Agricultura impulsa la unió de tots els republicans santcugatencs en Fraternitat Republicana. El paper director dels rabassaires en aquesta unió republicana queda de manifest en què van ocupar la majoria dels càrrecs i que l’alcalde deia al governador civil que la Fraternitat Republicana la formaven rabassaires i alguns nous i que s’havien canviat el nom «por los fines que ellos ya se entienden». [56]
Mentrestant els propietaris locals també es reorganitzen. La Unió Agrícola pel seu tarannà més conservador i caràcter mixt havia estat abandonada per alguns rabassaires. La Unió anirà perdent socis, si a finals de 1897 encara eren una quarantena, el 1900 s’havien reduït a la meitat els associats, tenia llavors 25 socis. Finalment l’entitat desapareixerà el 1902. [57]
Potser una part dels socis van passar a una nova entitat patronal local. El 9 de juliol de 1903 es constituïa oficialment Fomento Agrícola de Sant Cugat y la Comarca, amb 24 socis i el propietari Joaquim Prou Margenat com a president. [58] Un Joaquim Prou, propietari de Can Volpelleres, que havia figurat com a delegat local de la Cambra Agrícola del Vallès, en l’acte de propaganda celebrat a Sant Cugat l’agost anterior.
El 1903 la Societat d’Agricultura impulsa la unió de tots els republicans santcugatencs en Fraternitat Republicana. El paper director dels rabassaires en aquesta unió republicana queda de manifest en què van ocupar la majoria dels càrrecs i que l’alcalde deia al governador civil que la Fraternitat Republicana la formaven rabassaires i alguns nous i que s’havien canviat el nom "por los fines que ellos ya se entienden" [59].
A partir de 1918 des de l’IACSI es promou un nou canvi en les relacions entre propietari i rabassaire, enlloc dels contractes de parceria ara es proposa l’arrendament a part de fruïts. Es convoca als rabassaires per presentar-los la proposta. A Sant Cugat se’ls reuneix al claustre del Monestir. Allà els expliquen que amb aquest canvi «els propietaris serien obligats a pagar la mateixa part que cobraven de fruits, a contribuir en totes les aportacions d’adobs, de sofre i sulfat, i a donar el planter de ceps i fins i tot pagar els homes per a fer l’empeltada», però com escriu Ramon Mas «el que no explicaven era que, només firmar aquest contracte, per qualsevol motiu el podia desnonar en qualsevol moment i al seu gust. D’altra banda, es quedaven amb el dret d’arrendar la cacera a la propietat, i les herbes i els pàmpols després de la collita» [60]. La majoria dels rabassaires es neguen a signar. Aviat els rabassaires s’agruparan per resistir l’ofensiva patronal i trobaran qui els defensi.
El lligam polític entre rabassaires i republicans federals s’intensifica el 1919. El 1916 Joan Torner, Nero, un rabassaire santcugantenc es presenta al despatx de l’advocat laboralista Francesc Layret. L’explica el problema que té amb el propietari de la Torre Negra, Esteve Rabadà. Aquest mantenia part de la seva propietat acotada per la caça, el que feia que als seus terrenys proliferessin els conills i les perdius, un greu perill per a les vinyes veïnes, perquè aquests animals es menjaven els brots, perjudicant greument la collita. Francesc Layret també coneix de primera ma el que suposen els contractes a rabassa morta. Decideix portar el cas. La primavera de 1918 els rabassaires santcugatencs es tornen a queixar de la plaga de conills que havia acabat amb els brots de les vinyes de les propietats de Torre Negra, Can Marcet i Can Fatjó dels Urons. El procés es dilata en el temps, però el 1919 l’Audiència de Barcelona dóna la raó a Francesc Layret en el plet enfront del propietari de la Torre Negra, que és condemnat a pagar unes 8.000 ptes pels perjudicis causats al rabassaire Joan Torner. El cas va tenir ressò i es va escampar per tota la comarca, ja que Rabadà era administrador de la principal fàbrica cotonera del país l’España Industrial.
Aprofitant l’eufòria per la victòria judicial i els intents de Joaquim Prou, propietari de Can Volpelleres, de rescindir uns contractes de rabassa morta, l’abril de 1919 es va convocar als rabassaires santcugatencs a un míting a la Sala Tadeo de Sant Cugat. Allà van participar com oradors Ernest Ventós, Lluís Companys i Francesc Layret, candidat republicà a Corts, que van insistir als rabassaires reunits en la necessitat d’unir-se i associar-se per lluitar per les seves reivindicacions i fer front als abusos dels rendistes de la terra [61].
Encara el 14 de novembre de 1920 se celebra un nou «mitin de rabassaires viticultores» a la Sala Tadeo de Sant Cugat. Presideix l’acte el republicà santcugatenc Jaume Llunell Piqué, viticultor i negociant de vins local de 45 anys. A l’acte parlen representants dels rabassaires de Sant Quirze, Sabadell, Cerdanyola, Sant Cugat, Sant Sadurní i Terrassa. Clou l’acte Francesc Layret, de nou candidat a diputat, que es posiciona a favor dels drets dels rabassaires a la propietat i finalitza «animando y ofreciéndose desinteresadamente a los trabajadores para alcanzar cuanto antes los más justos rendimientos que pretenden» [62]. Layret serà assassinat setze dies més tard.
D’aquests mítings sortirà una Unió de Pagesos local, transformada després en agrupació local de la Unió de Rabassaires [63]. Els rabassaires havien estat una de les bases electorals que feren possible la victòria electoral de Layret el juny de 1919, quan fou escollit diputat a Corts pel districte de Sabadell. L’assassinat d’en Layret suposarà un sotrac entre els rabassaires i l’aparició d’un nou líder carismàtic, Lluís Companys. Serà Companys qui, recolzat pels rabassaires vallesans, guanyi les eleccions de 1920 i 1923 al districte de Sabadell.
En un dels mítings fets per Companys a la comarca resumia quines eren les reivindicacions dels rabassaires:
"Nosaltres volem que quan devé [sic] una inundació, pedregada, invasió de llagosta, etc. sia això motiu de no pagar la renda, però no com a gràcia del propietari sinó com a llei.
Volem també que el propietari tingui de pagar les millores que a la finca es facin, quan el contracte es recindeixi [sic] per voluntat del parcer o per acabament del plaç fixat. (...)
Volem que els plaços [sic] d’arrendament sien llargs i els de terres de vinyes o oliveres per sempre" [64].
El 2 de juliol de 1922 torna Lluís Companys a Sant Cugat. Ve acompanyat de nou d’Ernest Ventós i altres. Aquell matí ja han fet un acte a Rubí. Arriben a Sant Cugat a les 13.30 h. a l’estació els esperen representacions republicanes de varis pobles de la comarca, joves radicals i federals desplaçats des de Sabadell i els republicans santcugatencs. La comitiva es desplaça en manifestació, en mig d’aclamacions i cants de La Marsellesa fins a Cal Tadeo on està previst un banquet popular. Fan els brindis de rigor els republicans Martí Vilaró, president del Celler Cooperatiu, Pere Sallés i altres.
A les 16.30 h comença el mítin «atestado el local, obstruida la puerta de entrada por el gentío, que pugnaba por entrar en el mismo». L’acte està presidit per Magí Bartralot, en representació dels rabassaires santcugatencs. A l’estrada se succeeixen els oradors, la majoria també han parlat a Rubí. Obre l’acte Oliveras de l’Hospitalet, els segueixen els santcugatencs Pere Sallés i Josep Feliu Aymerich, que havia estat president del Celler, el rabassaire sabadellenc Astre Janer, el regidor de la mateixa població Isidre Viver, Ernest Ventós i Jaume Ninet, que destaca que «el esfuerzo de los republicanos de San Cugat es extraordinario ¿Quién no recuerda, hasta el día de ayer casi, a San Cugat estúpidamente sometido al capricho de los caciques y de las derechas? Hoy el pueblo de San Cugat está en las lindes de su completa emancipación y realiza obras como la del Seller Cooperatiu».
Finalment pren la paraula Lluís Companys, que fa un resum del que es porta comentat i «expuso el plan de organización de las fuerzas agrarias de Cataluña». Afirma que cal aprofitar el moment, doncs els liberals, quen han d’arribar al govern aviat, han promès reformes que limitin l’abusiu dret dels propietaris. Insisteix en l’organització i la mobilització «pero si cuando llegue ese momento no estamos organizados y no nos agitamos, los políticos y diputados que representan los intereses de los propietarios dirán que no es necesario legislar para Cataluña; dirán que en Cataluña no existe problema agrario, que nadie protesta, que nadie se queja (...) Por esos es necesario que nos organicemos y que luchemos. Tened presente, trabajadores de la tierra, que el fruto de vuestras reivindicaciones está maduro. No dejéis pasar esta oportunidad. Va llegar el momento en que las circunstancias os ponen el triunfo en la mano a poco que vosotros os mováis, os agitéis y nos acompañéis en esta propaganda».
Adverteix que hi ha el risc que es legisli sobre els foros gallecs i els latifundis andalusos i no sobre el problema rabassaire. L’acte acaba entre aclamacions i amb el cant de l’himne republicà. Els assistents acompanyen, de nou en manifestació a Companys i resta d’oradors a l’estació. Ha estat una gran jornada [65].
El fruït d’aquests campanyes d’organització i mobilització dels rabassaires arriba aviat. La Unió de Rabassaires neix l’agost del 1922. L’agrupació de Sant Cugat es troba ja adherida l’octubre del mateix any. I la campanya d’agitació continua.
El 9 de desembre de 1922 se celebra un nou acte de propaganda al poble amb la presència de Jaume Font Marió, propagandista de la causa rabassaire, Amadeu Aragay, que s’està destacant com líder de la Unió de Rabassaires, i, de nou, Lluís Companys, que a més actua més d’un cop com advocat de rabassaires santcugatencs davant els tribunals [66].
Els actes de propaganda rabassaire continuen el 1923. El 4 de gener de 1923 els conferenciants són Miquel Ferrer de Vilches, l’advocat Carles Crehuet Roig i Fèlix Duran Cañameras, i encara el 13 de setembre, el mateix dia del cop d’Estat de Primo de Rivera, es realitza un nou acte amb Lluís Companys, Amadeu Aragay, Ernest Ventós, Astre Janer i Eduard Micó. [67]
Però la repressió patida per la Dictadura va fer que la Unió de Rabassaires passés per moments difícils, i només trobem que l’agost de 1925 el delegat de Sant Cugat de la Unió de Rabassaires, Miquel Vilarrubí, es troba entre els signants del manifest publicat a La Terra que la Unió de Rabassaires presentà davant del govern, demanant una legislació més justa. A partir de 1927, i a iniciativa de Miquel Vilarrubí i Miquel Grau Ricart, es va tornar a "començar la tasca d’unir als explotats agricultors", arribant aviat als seixanta associats [68].
Com diu Balcells "el període republicà de 1931 a 1936 constitueix l’etapa culminant del conflicte rabassaire, el moment en què el problema de la necessitat d’una reforma dels sistemes d’explotació de la terra adquireix un dramatisme, una gravetat i una ressonància fins aleshores desconegudes en la vida política del país" [69]. La qüestió rabassaire s’agreuja més en el període republicà per la baixada del preu del vi.
Aquest malestar en el camp va ser recollit pel nou règim autonòmic, després del triomf d’ERC, que va obtenir la majoria del vot rabassaire amb les seves promeses de lleis favorables als interessos rabassaires i el decret del 29 d’abril de 1931 prohibint els desnonaments d’una renda anual inferior a 1.500 ptes., excepte si la causa adduïda era no haver pagat la renda. Tot això explica, per exemple, el 80% dels vots rebuts per ERC a Sant Cugat el 1931.
El president de la Unió de Rabassaires de Sant Cugat el 1931 era el veterà lluitador i propagandista de la causa a la comarca Miquel Pahissa Grau,membre del Comitè Polític del CRF, que va dirigir l’organització fins a la seva mort el juliol de 1932.
L’enterrament civil de Miquel Pahissa es convertí en un acte d’afirmació rabassaire i "resultà una imponent manifestació de dol com poques vegades es veu a Sant Cugat". Una comitiva formada per rabassaires, federals i socis de la Secció Agrícola sortí de la Unió cap a casa del difunt. D’allà una manifestació s’encaminà cap al cementiri, amb el taüt embolicat en la bandera republicana. Allà estaven l’alcalde Roc Codó, els regidors federals, els presidents de la Unió Santcugatenca, el Centre Republicà Federal, Fraternitat Republicana Radical, Sindicat Únic de CNT, el Grup Esperantista de la Unió, el seu amic Llibert Estartús, del BOC, representants rabassaires de diferents pobles de la comarca i "una immensa multitud de pagesos i rabassaires. Al cementiri Ramon Mas, visiblement emocionat, regracià als presents llur assistència i féu una curta biografia del difunt" [70].
Per substituir a Pahissa, el 24 d’agost s’escull com a nou president a un altre republicà federal, Jaume Grau Mercè, qui dirigirà la Unió de Rabassaires local fins a la seva desaparició el 1939. Però el veritable líder dels rabassaires santcugatencs era Ramon Mas, corresponsal de El Diluvio, director de L’Avenir, col·laborador de La Terra, elegit delegat comarcal del Vallès al comitè central de la Unió de Rabassaires, representant dels rabassaires a la comissió arbitral del districte de Terrassa, on serà substituït el novembre de 1933 per Tomàs Grau, quan Mas passi a la Comissió Arbitral Superior de Catalunya [71], jutge municipal el 1934, participant actiu al congrés de la Unió de Rabassaires el 1936.
A partir de gener de 1934 també formarà part de la Comissió Arbitral Superior de Catalunya un altre santcugatenc, Magí Bartralot [72]. El protagonisme de Sant Cugat en el moviment rabassaire es veu reflectit amb la presència des de finals de 1932 de Ramon Mas al Consell Central de la Unió de Rabassaires i en l’elecció d’Amadeu Aragay, secretari general de l’organització rabassaire i diputat a Corts, de Sant Cugat com a lloc de residència el 1932 [73].
Tot el conflicte rabassaire és estudiat en els apartats de conflictivitat social a la República, ja que és un tema central de la vida santcugatenca. Així mateix el procés revolucionari al camp i el paper de la Unió de Rabassaires durant la guerra s’estudia en l’apartat dedicat a la revolució en el camp durant la guerra civil. Durant aquest període Ramon Mas arribarà a ser delegat del Servei de Cooperació Agrícola de la Regió VI, el seu germà Ignasi delegat comarcal de la Delegació de Forniments Agrícoles i Jaume Grau serà nomenat el 1937 delegat comarcal del Vallès Occidental de la Unió de Rabassaires i, com tal, membre del Comitè Central.
[1] El 1855 dirigents de les societats obreres es van adreçar un escrit al general Espartero, cap del Govern, reclamant, entre d’altres coses, llibertat per associar-se i que es fixès la jornada màxima de treball en deu hores diàries. Entre els signants de la carta figura el teixidor santcugatenc José Casanovas
[2] Termes, Josep. El movimento obrero en España. La Primera Internacional (1864-1881). Barcelona: Universidad de Barcelona. Facultad de Filosofía y Letras, 1965, p. 153.
[3] La Correspondencia de España, 4 de maig de 1910 i La Publicidad, 5 de maig de 1910.
[4] El Poble Català, 27 de maig de 1910.
[5] La Publicidad, 1 de juny de 1910.
[6] El Poble Català, 28 de juny de 1910. El 16 de juny de 1910 havien presentat els papers per constiuir-se al Govern Civil. Carta del govern civil a alcaldia, 16 de juny de 1910. Correspondència. AMSCV.
[7] Expedient de la Sociedad de Albañiles de San Cugat. Registes d’Associacions, núm. 7353. AGSGC. També van passar per càrrecs directius Pere Crusat Perelló, Lluís Puell Alemany, Jaume Casanovas Auladell, Miquel Jané Obiols, Jaume Pahissa Massana, Josep Vilarrubí Mas, Medir Cahís Canals o Alfons Masana Sallés. Inicialment tenia la seu a la plaça de Barcelona 16, a l’Hotel El Siglo.
[8] Solidaridad Obrera, 20 de desembre de 1918. A més de Piera parlen Reinach, Enrich, Comonada i Castellá. La Veu de Catalunya, 15 i 23 de desembre de 1918
[9] La Publicidad, 15 de desembre de 1918; Solidaridad Obrera, 31 de desembre de 1918 i 4 i 9 gener 1919 i La Veu de Catalunya, 16 de gener de 1919. Ja el 1915 els Mossos d’Esquadra de Sant Cugat havien detingut a Josep Llopart Blay i Alfons Masana Sallés per amenaces de mort a Tomàs Musella i Enric Domènech. El Diluvio, 23 de juny de 1915.
[10] El Diluvio, 22 de gener de 1907
[11] El Diluvio 16 d’abril de 1916.
[12] Carta del govern civil a alcaldia, 23 de gener de 1923 i cartes del Sindicato Único de Trabajadores a l’Ajuntament, 27 i 28 de febrer, 5 i 12 d’abril, 23 de maig, 13 de juny, 12 de juliol i 29 d’agost de 1923. Correspondència. AMSCV.
[13] AGCB. Registre d’Associacions, n. 14.327. La resta de la junta eren: Antonio López Marín (vicepresident), Pedro Polidano Iniesta (secretari), Sebastián Mercader García (vicesecretari), Francisco Rodríguez Barnés (tresorer), Ginés Mercader García (comptador), José Clemente Segarra (bibliotecari) i els vocals Antonio Calderón López i Andrés García García.
[14] La resta de la junta eren: Joan Puig Pla (vicepresident), Esteve Batet Farrés (secretari), Joan Crehueres Galimany (vicesecretari), Josep Vilarasau Torres, de cal Ferrer (tresorer), Gregorio García Zapata (bibliotecari) i els vocals Vicente San Vicente del Valle, José Navarro de Mata, Joan Rodó Cleris, Francisco Aguilar Félix i Manuel Bola Santanac. AGCB. Registre d’Associacions, núm. 14.073.
[15] Solidaridad Obrera, 1 de mayo de 1931 i El Diluvio, 3 de mayo de 1931.
[16] Solidaridad Obrera, 5 de agosto de 1931
[17] Solidaridad Obrera, 1-12-1931 i 8-12-1931.
[18] Solidaridad Obrera, 27 octubre 1931.
[19] Ealham, Chris. La lucha por Barcelona: clase, cultura y conflicto, 1898-1937. Madrid: Alianza, 2005, p. 174.
[20] Solidaridad Obrera, 26 de abril de 1932.
[21] Carta del Sindicato Único de Artes y Oficios a l’alcalde, 1 d’agost de 1932. AMSC
[22] Solidaridad Obrera, 13 de octubre de 1932.
[23] Ealham, Chris. La lucha por Barcelona: clase, cultura y conflicto, 1898-1937. Madrid: Alianza, 2005, p. 216
[24] Antoni Artigas Llugany, conegut com a Panisola, havia nascut a Sant Cugat el 1907. Era paleta -treballava per a constructors del poble com Casamitjana, Vidal i Musella- i militava a la CNT des de juny de 1930. El gener de 1932 és escollit president del Sindicat Únic d’Arts i Oficis de Sant Cugat. El juliol de 1932 participa en la fundació de l’Ateneu Obrer Cultural, que agrupa al sector faista del sindicat local. És empresonat, acusat de sedició, arran de la seva participació en l’aixecament anarquista de Ripollet del 8 de gener de 1933. Del seu cas, com del de tots els detinguts a Ripollet, se’n fa càrrec el Comitè pro Presos de la CNT, que encarrega la seva defensa a Ángel Samblancat. Va sortir en llibertat provisional l’abril de 1933. És de nou detingut el juliol de 1934, després que la Brigada Social trobés paquets de dinamita amagats al seu domicili de Rubí, poble d’on era originària la seva mare i on s’havia traslladat a viure aquell any, segurament després de casar-se. Era una operació que havia començat amb la detenció de l’anarquista egarenc Francisco Meroño, al que s’havien requisat 140 kg de dinamita portada des de Navarcles. És jutjat el març de 1935 per dipòsit d’explosius i condemnat a sis mesos de presó. Sembla que també se l’acusava d’estar al darrere de l’explosió que va tirar a terra dues torretes de llum el maig de 1933 dins del terme municipal de Sant Cugat. Sabem que estava a la presó de València el setembre de 1935, segurament per aquesta darrera causa. En sortir de la presó continua la seva militància a la CNT, sent escollit secretari del sindicat de Rubí el 1937, i a les Joventuts Llibertàries. El setembre de 1937 marxa voluntari a un batalló de fortificacions, passant després a un de sapadors. El final de la guerra l’agafa a Casinos (València). Passa per diferents camps de concentració a Castelló i Saragossa, acabant a l’instal·lat al Monestir de Santa María de Huerta, a Sòria. Els informes desfavorables enviats per les autoritats franquistes i la Guàrdia Civil fa que sigui enviat a Barcelona, després de passar un any a la presó de Tarragona, i empresonat a la Model el 1941. Jutjat en consell de guerra el 1943 és condemnat a 12 anys i un dia de presó. No sortirà en llibertat condicional fins al 1946. El Diluvio, 11 enero i 4 abril 1933; La Vanguardia, 10 enero 1933; El Sol i La Libertad, 7 marzo 1935; Solidaridad Obrera, 4 septiembre 1935 i Expediente de Antonio Artigas Llugany. Fons Presó Model, ANC i Causa contra Antonio Artigas Llugany, Archivo del Tribunal Militar Territorial Tercero.
[25] Acta municipal, 11-1-1933 i 12-4-1933. AMSC
[26] Las Noticias, 13-12-1933, El Matí, 22-1-1933 i Pau i Treva, desembre 1933.
[27] El Diluvio, 10 de mayo de 1933. Com hem, comentat, segons informes de la postguerra, per aquests fets va ser detingut Artigas Llugany, Archivo del Tribunal Militar Territorial Tercero. Causa contra Antonio Artigas Llugany
[28] Tierra y Libertad, 115 (12-5-1933)
[29] Solidaridad Obrera, 14 d’abril de 1933. El corresponsal atribueix aquesta persecució als “polítics”.
[30] Solidaridad Obrera, 14-3-1933 i a la Memoria del Pleno Regional de Sindicatos de Cataluña. Marzo 1933, Barcelona: Talleres Gráficos Alfa, 1933.
[31] Mir, José. “Jesuitismo marxista”. Solidaridad Obrera, 19 de noviembre de 1933.
[32] Article de R.S. a Solidaridad Obrera, 8 de septiembre de 1935.
[33] Els sindicalistes santcugatencs detinguts van ser els comunistes Joan Crehures Galimany, Jaume Cussó Junyent, Vicenç Gimferrer Riba i Fèlix Llunell Tondo i els faistes Antoni Ferrer Ager i José Martínez García.
[34] Solidaridad Obrera, 27 de septiembre de 1935, 26 de noviembre de 1935, 1 de febrero de 1936 i 4 de marzo de 1936. Fins i tot l’expresident del sindicat, Antoni Artigas, que està empresonat a València escriu donant ànims, Solidaridad Obrera, 4 de septiembre de 1935.
[35] El Diluvio, 20, 24 i 30 de juny de 1936 i La Humanitat, 23 de juny de 1936
[36] Solidaridad Obrera, 14 de junio de 1936
[37] Solidaridad Obrera, 10 octubre 1936
[38] Juli Parra Ponseti era originari de Massalcoreig (Lleida), on va néixer el 1909. Vivia a Sant Cugat des de 1916. Era treballador de la central elèctrica que Riegos y Fuerzas del Ebro tenia a Sant Cugat. Membre del BOC i del POUM, va participar als fets d’octubre i com hem vist, va ser dirigent de la delegació local del Sindicat Regional de Llum i Força i després, una vegada començada la guerra civil, de la Societat d’Empleats i Obrers de les Empreses d’Aigua, Gas i Electricitat de la UGT local amb el carnet número 17. Cridat a files l’abril de 1938 s’incorporà a la 224 Brigada Mixta de la 60 Divisió i va combatre al front de l’Ebre sent fet presoner per tropes franquistes el gener de 1939. Enviat al camp de concentració de Miranda de Ebro i d’allà, el juny, al Batallón de Trabajadores núm. 179 a Melilla. Retornat al camp de Miranda el febrer de 1940 per ser declarat inútil i finalment va ser alliberat l’abril del mateix any. De nou a Sant Cugat va anar a presentar-se, com era preceptiu, davant de l’alcalde. Denunciat per informes de FET i la Guàrdia Civil va ser novament detingut al setembre. Jutjat en consell de guerra va ser condemnat a 12 anys de presó. Va sortir en llibertat provisional el juny de 1942. Archivo del Tribunal Militar Territorial Tercero. Causa núm. 27.728 contra Julio Parra Ponseti.
[39] Una història del conflicte escrita per un santcugatenc: Mas, Ramon. Camins pagesos de Catalunya. Barcelona : Nova Terra, 1972.
[40] La Publicidad, 23 d’abril de 1880.
[41] Mas, Ramon. Camins pagesos de Catalunya. Barcelona : Nova Terra, 1972, p. 104
[42] Companys, Lluís. «El problema agrario en Cataluña». Vida nueva, 11 mayo 1922.
[43] Asociación Internacional del Trabajo. Actas de los Consejos y Comisión Federal de la Región Española (1870-1874). Barcelona: Universitat de Barcelona, 1969, Tomo II, p. 127, 172, 189, 210 i 215 i A.I.T. Cartas, comunicaciones y circulares de la Comisión Federal de la Región Española. Barcelona: Universitat de Barcelona, [s.a.], (V) p. 240, (VI) p. 52 i 195.
[44] Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000, p. 138.
[45] Mas, Ramon. Camins pagesos de Catalunya. Barcelona : Nova Terra, 1972, p. 107
[46] L’Arch de Sant Martí, 8 de setembre de 1887
[47] En: Roig Armengol, Ramon. Memòria acompanyatòria al mapa regional vinícola de la província de Barcelona. Barcelona: Montaner, 1890. S’aporta un llistat de principals viticultors i vinicultors de la província el 1887, els que tenien propietat a Sant Cugat són: Vídua d’Anglasell, Joan Aymerich Serraboguñà (Can Xandri), Josep Borrell Cortada (Can Borrell), Francesc Borrell Serra (Can Revella), Francesc Castañé Baurís, Pau Castañé Ubach (Can Castanyer), Jaume Català Farrés, Pere Català Farrés, Eduard Coll Masadas (Torre Blanca), Agapito Elías (Mas Gener), Hereus d’Anton Fontabé, Sever Jaumandreu Sitjas, Joan Majó Borrell (Can Major), Joan Margenat Salvany (Can Fatjó dels Urons), Rafael Mas Civil (Can Gordi) i el seu cunyat Jaume Ribatallada Domènech (Can Villà), Josep Masana Munt (Can Minguet), el seu cosí Pere Masana San i el cunyat d’aquest Tomàs Fàbregas Pons, Francesc Oliver Coll (Can Monmany i Mas Roig), Ildefons Par Pérez (Can Cabassa), Josep Pila Rodó (19 q.), Baró del Prado Hermoso (Can Graells i Can Canyameres), Martí Ragull (Can Magí), Ramon Llunell Albareda (Can Llunell) i el seu cunyat Bartomeu Trabal Rabella (Can Trabal), Pere de Vedruna Minguella (Ca n’Ametller), Baltasar Vilallonga Borrell (Can Vilallonga i Can Cussó) i Josep Vilaró Sallés (Can Calders). Hem completat alguns noms i situat les propietats.
[48] La Dinastía, 8 de febrer de 1891i La Veu de Catalunya, 15 de febrer de 1891
[49] La Dinastía, 5 de setembre de 1893
[50] La Pagesia i El Diluvio, 18 de febrer de 1895 i La Publicidad, 19 de febrer de 1895. Els propietaris que cita La Pagesia són «entre ells hem notat als Srs. D. Ramon Lluñell [Llunell Albareda], Joan Majó [Borrell, propietari de Can Major], Tomás Feliu, Fernando Coll [propietari de la Torre Blanca], Francisco Oliver y Monmany [propietari de Can Monmany], Joseph Busquets [Cañameras, propietari de Can Busquets], Domingo Fatjó [propietari de Can Fatjó dels Xiprers], Bonaventura Vilaró [Caldés, propietari de Can Caldés], Jaume Solá, Joseph Llobet, Serra y Camarasa, Ignasi Altimira, Rafael Mas y Civil [propietari de Can Canyameres i Can Gordi], Joseph Vila, Francisco Fábregas, Joseph Masana [Munt], Joseph Borrell, alcalde de Sant Cugat y Joaquim Margenat, alcalde de Sardanyola [i propietari de Can Fatjó dels Urons]».
[51] Colomé, Josep. «Associacionisme i conflictivitat social agrària en la segona meitat del segle XIX». En: Història agrària dels Països Catalans. v. 4. Barcelona : Fundació Catalana per a la Recerca, 2008. p. 542-543.
[52] Expedient de la Sociedad de Agricultura de San Cugat. Registre d’associacions, núm. 2.041. AGSGC. Tenien la seu a la carretera de Barcelona, 44, 2a. A la Junta acompanyaven al president Joan Vilà Casals: Joan Puig Matas (vicepresident), Josep Pahisa Cusó (secretari), Jaume Llunell Puigbó (tresorer), Pere Bigas Llunell (vocal). També havia estat a la Comissió Organitzadora de l’entitat Miquel Grau Ricart.
[53] La Autonomía, 24 de juny de 1899.
[54] La Publicidad, 2 de maig de 1897.
[55] Carta de la Sociedad de Agricultura a l’alcalde, 27 de setembre de 1900. Correspondència. AHSC i l’ adhesió a La Autonomía, 24 de juny de 1899 i 7 d’abril de 1900.
[56] Carta de l’alcalde Josep Borrell al governador civil, 22 de febrer de 1904. Expedient de la Sociedad de Agricultura de San Cugat. Registre d’associacions, núm. 2.041. AGSGC.
[57] El 1897 era president de la Unió Agrícola Joan Buscallà, dipositari Joan Canudas i interventor Miquel Castañé i el 1900 estava presidida per Pere Castañé Franquesa. Carta de l’alcalde al president la Unión Agrícola, 25 de setembre de 1900. Correspondència. AHSC i Troyano, Joan. "Estructura agrària i assocacionisme a la fi del segle XIX". Diari de Sant Cugat, 1 de març de 2013.
[58] Expedient de Fomento Agrícola de sant Cugat y la Comarca. Associacions. AGSGC. Tenia la seu al carrer Lluna, 2.
[59] Carta de l’alcalde Josep Borrell al governador civil, 22 febrer 1904. AGC.
[60] Mas, Ramon. Camins pagesos de Catalunya. Barcelona : Nova Terra, 1972, p. 109
[61] La Terra, 15 desembre 1922 i 15 abril 1936; Mas, Ramon (Salvi Colomer). "Francesc Layret, precursor i apòstol de la U.R.C.". La Terra. Nova etapa, núm. 5 (març 1947) Mas, Ramon. Camins pagesos de Catalunya. Barcelona : Nova Terra, 1972, p. 116-119 i Mas, Ramon. "Magí Bartralot i Auladell ha mort". La Veu de Sant Cugat. Núm 5 (1980)
[62] El Diluvio, 18 de novembre de 1920
[63] La Terra, 15-12-1922, 15-4-1936 i març 1947 i Mas, Ramon, op. cit.
[64] L’Avenir [Sabadell], 45 (20 agost 1921)
[65] El Diluvio, 4 de juliol de 1922.
[66] La Terra, 15 d’octubre de 1922, 15 i 30 de desembre de 1922.
[67] Avenç agrícola, 15 de setembre de 1923.
[68] Mas, Ramon. "El problema agrari a Sant Cugat". L’Avenir, núm. 12 (març 1933), p. 3-4.
[69] Balcells, Albert. El problema agrari a Catalunya (1890-1936): la qüestió rabassaire. Barcelona: Nova Terra, 1968 p. 83.
[70] El Diluvio i La Humanitat, 26 juliol 1932
[71] Diario Oficial de la Generalitat de Catalunya, núm. 128 (2-12-1933) i La Vanguardia, 17 de novembre de 1933.
[72] Revista de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, núm. 83 (1934)
[73] Amadeu Aragay, la seva dona Elionor Vinyerta i, mesos després, el seu afillat Lluís Elipe Fernández, residiran a una torre al passeig Sant Magí 35