José Fernando Mota Muñoz

Articles d’història i d’altres històries

Tots els textos que trobareu en aquesta web poden ser copiats, modificats i distribuïts, citant la seva procedència i respectant la Llicència de Creative Commons.

*******************************************************************************************************************************************************

Artí­culos de historia y otras historias

Todos los textos que encontraréis en esta web pueden ser copiados,
modificados y distribuidos, citando su procedencia y respetando la Licencia de Creative Commons.

José Fernando Mota Muñoz – abril de 2019


Associacionisme

per  José Fernando Mota Muñoz


Sumari del capítol 3

3.1. L’ASSOCIACIONISME CULTURAL I RECREATIU

3.1.1. El centre d’oci de l’esquerra: La Unió Santcugatenca i les seves seccions

31.2. El centre d’oci de la dreta: el Parque i les entitats acollides

3.1.3. Les entitats culturals catalanistes: l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i l’Ateneu de Sant Cugat.

3.1.4. Associacions culturals i esportives d’influència comunista: la Joventut Esportiva Proletària, Laborista Esperanta Grup, l’Ateneu Popular Santcugatenc i el Corn Enciclopèdic Cugatenc.

3.1.5. Associacions anarquistes: l’Ateneu Obrer Cultural.

3.1.6. Associacions catòliques juvenils: la Federació de Joves Cristians de Catalunya, Institut de Cultura Femenina i Institut de Cultura Infantil.

3.1.7. Associacions benèfiques: l’Assemblea Local de la Creu Roja

3.1.8. Les associacions de propietaris

3.1.9. Entitats esportives

3.1.10. Entitats creades durant la Guerra Civil

3.1.11. Les penyes

3.2. LES COOPERATIVES


3.1. L’ASSOCIACIONISME CULTURAL I RECREATIU

Al món associatiu l’arribada de la República també suposa un esclat de la societat civil i l’associacionisme, amb la creació de noves entitats o la revitalització de moltes de les existents.

L’associacionisme cultural i recreatiu als anys trenta a Sant Cugat té també un important grau de politització. Dos grans centres es disputen l’oci dels santcugatencs: la Unió, el centre d’oci de l’esquerra, i el Parque, l’espai de sociabilitat de la dreta. Al mig, impulsat per catalanistes, sobretot d’Acció Catalana s’havia intentat crear un centre intermedi l’Ateneu de Sant Cugat, més marcadament cultural, però que no arribarà mai a trencar, ni de bon tros, la dinàmica Unió-Parc. Tant la Unió com el Parc tenen sala de teatre i ball, cafè i organitzen cadascú el seu propi programa de festes majors i fires i, fins i to, quan un va posar cinema l’altre el va seguir.

Al món de l’associacionisme juvenil i infantil la competència serà entre les entitats impulsades pels comunistes del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i les creades pels catòlics.

Així, els anys trenta a Sant Cugat, i a tota Catalunya, és un moment de creixement de l’associacionisme, amb una multiplicació d’opcions per ocupar el lleure. A les tradicionals corals, com la Unió i la Lira o les agrupacions teatrals, se sumen noves entitats esportives i culturals de tot tipus, que organitzen xerrades, exposicions, excursions, activitats esportives, etc.

3.1.1. El centre d’oci de l’esquerra: La Unió Santcugatenca i les seves seccions

L’entitat coral Unió Santcugatenca havia estat fundada el 1900, com un cor de Clavé. No serà fins l’abril de 1903 que legalitzi la seva situació davant del Govern Civil, comptant llavors amb quaranta socis i nomenant president a Joan Davi. Aviat esdevé la coral d’esquerres del poble, on canten rabassaires i treballadors menestrals. Amb el temps el nombre de socis creix i la societat es planteja la necessitat de tenir una seu pròpia. A principis dels anys vint es decideix construir un local de nova planta pagada amb aportacions dels socis i amb una emissió de bons. Molts socis també van aportar hores de feina. Així el 1921 es començaria l’edificació de l’actual seu de la Unió, en el carrer que es dirà Anselm Clavé.

El 1923 la Unió té tres-cents socis, el 1929 són ja tres-cents cinquanta, arribant el 1930 als quatre-cents, essent ja l’entitat més important del poble [1]. El nou local, a més d’ampliar l’espai amb un cafè i una sala de ball de 126 m2, permet afegir a la coral altres seccions i noves funcions. Així, per exemple, el 1926 es funda la Secció Mútua de Socors [2]

L’entitat no estava exempta de problemes polítics. Així, per exemple, el 3 de març de 1929 és escollit president Magí Bartralot, acompanyat a la seva junta per molts federals. Les tensions internes entre republicans provoca al juliol la dimissió de Bartralot i que passi a presidir l’entitat Teodoro Martí Pujol, fiscal municipal. Teodoro Martí tindrà problemes amb la comissió de cultura, dirigida per Ramon Mas, i dimitirà a l’agost. S’escollirà president a un altre federal, Tomàs Grau. Finalment, el maig de 1931, s’elegeix una junta formada per una majoria de federals i presidida per Jaume Galobardes [3].

Amb l’arribada de la República el local de la Unió es converteix en seu del Centre Republicà Federal i la Unió de Rabassaires En aquests moments a més de la secció de Coral, que l’havia donat origen, figuren seccions de teatre [4], música [5], esperanto, escacs i cinema. També té la seva seu el Sindicat Agrícola la Unió, estudiat a l’apartat de cooperatives. El dia 17 de maig s’hissa la bandera tricolor al local del carrer Anselm Clavé amb motiu de l’entrada del Centre Republicà Federal com a secció. El CRF, com a entitat republicana organitzava sopars i balls amb motiu del 14 d’abril. L’entrada dels federals a la Unió fa que es reprodueixen els problemes polítics, i així el gener de 1932 la Junta es nega a participar en el diari polític que vol editar el Centre Republicà Federal, que es dirà L’Avenir, encara que les seves seccions sí que col·laboraran. A més hi ha protestes demanant que el Centre Republicà Federal sigui considerat només una secció més.

JPEG - 29.9 kB
Bar de la Unió Santcugatenca

La Unió és el local d’oci de l’esquerra santcugatenca, des dels federals fins als comunistes, que precisament han nascut del grup d’esperanto de l’entitat. El centre disposa de cinema i teatre, bar, sala de ball i una petita biblioteca. També era la Unió un dels centres on s’organitzaven balls i representacions teatrals durant les fires de maig i de setembre. El caràcter esquerrà de l’entitat fa que sigui el lloc triat per fer els seus mítings pel Centre Republicà Federal, la Unió de Rabassaires i també de vegades el Bloc Obrer i Camperol o la CNT

El març de 1936 és escollit president Manel Ansón, que substitueix al rabassaire i federal Josep Grau. El novembre de 1936, fent-se ressò del canvi de nom del poble, passarà a dir-se Unió Pinenca. Durant el període republicà la Unió no havia parat de créixer i, per exemple, el seu capital social havia augmentat quasi un 30% entre 1931 i 1936. Però la guerra suposa la suspensió de moltes activitats per l’anada dels homes al front i el nombre de socis baixa fins als 290 el 1937. L’últim president abans del final de la guerra, escollit el febrer de 1938, va ser el regidor Mateu Cortés [6].

Després de la guerra el local de la Unió seria intervingut per les autoritats i convertit en Casino Nacional. A més l’agost de 1939 el Tribunal Militar de Terrassa obria un expedient de responsabilitat política contra l’entitat, on es va implicar a 195 dels seus socis.

3.1.2. El centre d’oci de la dreta: el Parque i les entitats acollides

Malgrat tractar-se d’un equipament municipal el Parc, o Parque com era més conegut, era el centre d’oci de la dreta santcugatenca. El Parque es va convertir durant la República en un altre focus de tensió entre dretes i esquerres, l’esquerra en defensa de la utilització pública del parc municipal i la dreta en la defensa del seu centre.

JPEG - 70.2 kB
Imatge del Parque

La construcció del parc municipal s’havia iniciat el 1910 i no es va acabar fins al 1918. Un mur separava la llotgeta del Monestir dels jardins,dividint la part eclesiàstica de la municipal. Es van plantar arbres i plantes i es va posar un brollador, on avui hi ha una creu de terme. A més, tenia un quiosc de begudes, pista de ball i de patinatge coberta, un espai que es feia servir també de sala de teatre i cinema. S’havia instal·lat el 1918 i reconstruït el 1926 després d’un incendi.

El parc municipal i els seus jardins van ser arrendats el 1918 a Joan Soler Aymerich, que va guanyar la subhasta. Es tractava d’una demanda de les famílies benestants del poble. Pere San, exdirigent de la Unión Patriótica i organitzador de la Lliga a Sant Cugat, ho explicava el 1933: amb l’arribada d’"obrers d’altres terres" els santcugatencs havien vist com aquests omplien tots els bars del poble i "les persones decents no tenien lloc on passar la festa", l’objectiu de l’arrendament del parc era, doncs, "transformar-lo en un lloc d’esbarjo familiar i apartar el jovent del perill i llocs de corrupció" [7].

Segons Ramon Mas, el tema del Parque va ser una cacicada més. Explicava el republicà que en l’època en que es va construir "sols tres homes feien i desfeien al seu gust, tot els que’ls [sic] venia bé. Aquests homes (...) es nomenaven Martí Rodó, Pere Estapé i Joan San Vilaseca, avui ja traspassats, i que sense donar compte a ningú van fer la Sala de Festes, amb concessions a particulars, sense intervenció de ningú del poble i protestant-ne aquest" [8].

El 1928 es va prorrogar el contracte per quinze anys, amb l’oposició dels republicans. L’ajuntament republicà va començar a estudiar com rescindir el contracte per incompliments d’Espiridió Serramia, que regentava el Parque per cessió de Joan Soler Aymerich. Primer es va denunciar l’abandó del parc i el 3 de maig de 1933, argumentant que es pagava amb diners municipals el treballador encarregat del manteniment, l’ajuntament acorda rescindir el contracte dels jardins municipals i anunciar el desnonament en un full que es reparteix pel poble. També s’al·lega que es troba descurat i inclús s’atribueix això a un boicot a la República.

Ramon Mas des d’El Diluvio va més enllà i diu que el Parque era "la antigua cueva donde se guarecían caciques y socios de la Unión Patriótica, sólo se respira el aire impuro del sabotaje a la República" i deia que estava ocupat per "monárquicos, monarquizantes y cavernícolas" [9]. En canvi des de la dreta es deia que el desnonament era una venjança, i que es feia perquè a La Unió no anava ningú mentre el Parc era ple [10]. L’arrendatari va recórrer aquest acord davant dels tribunals i va posar una denúncia contra l’alcalde i els regidors que havien aprovat la rescissió, iniciant-se un contenciós administratiu per aquesta qüestió que el juliol de 1936 encara no s’havia resolt.

JPEG - 65.5 kB
Una altra imatge del Parque

Un nou conflicte es va obrir el 1933 quan l’ajuntament, per fer efectiu el desnonament, va decidir aïllar la sala de ball -de 90 m2-, cafè i cinema dels jardins, ordenant tapiar una porta que els comunicava, l’anomenat portal Octavià, obligant als que venien de la carretera de Cerdanyola a donar tota la volta per a entrar al Parc. Però el dia 19 de maig a les 9 del matí, quan els obrers es dirigien a tapiar la porta, es va formar una manifestació, sobretot de dones i nens, encapçalada per esposes de coneguts dretans, que va tractar d’impedir el tapament.

L’alcalde va cridar la Guàrdia Civil de Terrassa. Cap a les 11 hores van arribar 18 guàrdies civils, que no van haver d’intervenir perquè la manifestació havia estat dissolta per l’arribada de 28 guardes d’assalt, que van protegir els obrers mentre tapiaven la porta. No es van practicar detencions [11]. Després dels fets d’octubre l’alcalde gestor Alfons Masana va ordenar tirar a terra el mur, i a més va cedir la part que havia vedat l’ajuntament del Parc als propietaris de la part privada. El mur es reconstruiria el 1936.

Després del 19 de juliol el Parque va ser ocupat per membres de la FAI que el van convertir en l’Ateneu Llibertari. Més endavant es faria servir de caserna. La seva fi arriba el febrer de 1940, quan les instal·lacions del Parque són enderrocades per ordre de l’ecònom Antoni Griera.

Entitats acollides al Parque.

Al Parque tenia la seva seu la Societat Coral La Lira, fundada el 1882 [12]. Va estar presidida en els seus inicis per Ramon Musella, un tradicionalista. Tenia un component social conservador que la distanciava de l’altre cor claverià que es crea el 1887 al poble, la Societat Coral El Progreso, segurament de tarannà republicà.

Entre 1883 i 1884 serà mestre de la coral un jove Lluís Millet. El 1888 es dissolt l’entitat, però torna a reaparèixer el 1898. L’any següent La Lira rebrà un pendó regalat pel catalanista i industrial Esteve Camarasa. Aquests contactes amb el catalanisme conservador va provocar una divisió interna. Vint-i-set socis es van escindir per formar el 1900 la Unió Santcugatenca, a la que el 1902 s’uniran la majoria de membres de la coral El Progreso, que desapareix. Segurament també va influir en la ruptura que el mestre director era llavors Joan San Vilaseca, secretari municipal acusat pels republicans de cacic. La Lira quedada convertida així en la coral de dretes del poble, enfrontada a la Secció Coral de la Unió Santcugatenca, que esdevenia el cor d’esquerres, encara que totes dues formaven part de l’Associació Euterpense dels Cors de Clavé.

La Lira torna a reorganitzar-se el 1928, després d’un període d’inactivitat des de 1911. Té en aquest moment 48 socis cantaires i 32 de protectors i està presidida per Manuel Farrés Salvadó, al que veurem transitar del republicanisme radical a la Lliga. És llavors que situa la seva seu social al Parque, centre d’oci de la dreta, i que participa en actes de la Unión Patriótica.

Durant la República mantindrà aquest caràcter dretà. La trobarem cantant en alguns actes, com la inauguració de la plaça de la República o de la nova Casa de la Vila, però no participa en altres més marcadament esquerrans. Entre els seus cantaires trobarem antic salistes, militants de la Lliga o catòlics de la Federació de Joves Cristians.

L’agost de 1932 va celebrar una festa pel seu cinquantè aniversari, amb la presència de Lluís Millet que, com hem vist, havia dirigit el cor en la seva joventut, i l’escriptor Josep M. Folch i Torres, que ja havia estat a Sant Cugat el 1923 inaugurant la plaça dels Pomells de Joventut. Encara era president Miquel Farrés i secretari Josep Farrés, essent el director Jaume Reguant [13]. A la festa d’aniversari havia estat convidat el president Francesc Macià, però l’alcalde Roc Codó va prevenir al seu secretari "que el local on hi ha dita entitat hi havia avans [sic] l’Unió Patriòtica i encara amb tot i la República hi segueixen reunint-si [sic] els monàrquics de la vila encar que disfessats de republicans" [14]. Finalment tant Francesc Macià, com Roc Codó, que va delegar la representació en Jaume Fàbregas excusaran la seva assistència a l’acte.

El 1933 és escollit nou president Joan Soler, excandidat monàrquic l’abril de 1931 i ara membre de la Lliga [15], substituït l’any següent per un altre lligaire, en Joan Campmany. El 1935 s’escull president a Josep Masana [16].

La Coral La Lira feia freqüents actuacions, tant a Sant Cugat com a fora del poble. Una de les actuacions més assenyalades era la sortida a cantar les caramelles.

Depenia de La Lira la secció infantil de l’Esbart Dansaire dirigit també per Manuel Farrés, que va fer el seu debut el desembre de 1931. Segurament era una entitat hereva dels Dansaires Bastoners de Sant Cugat, que havien fet la seva presentació a la Fira de Setembre de 1925.

També tenia la seva seu l’Agrupació Artística Catalunya, que l’abril de 1936 fa el seu debut al Parc com a grup Amics del Teatre, que en constituir-se definitivament el maig adopten el nom d’Agrupació Artística Catalunya, escollint com a president a Josep Llahí. Es tractava del grup d’afeccionats al teatre, que tenien com a director artístic a l’omnipresent Manuel Farrés [17].

3.1.3. Les entitats culturals catalanistes.


L’entitat cultural catalanista més antiga era l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana que a Sant Cugat havia començat les seves primeres activitats el 1914, organitzant un concurs d’escriptura, celebrat a Sabadell, on participen 56 alumnes de de la vila. Poc abans de la suspensió de l’entitat, dictada per Primo de Rivera, el setembre de 1923, s’havia constituït la Comissió Delegada de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana de Sant Cugat, presidida per un històric de l’entitat i del catalanisme, Francesc Rifà Planas, que ja el 1915 havia format part de la Junta del Centre Català de Sabadell, ciutat d’on provenia [18]. És en aquests cercles culturals catalanistes que naixerà l’agrupació local d’Acció Catalana el 1930.

Durant 1931 l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana es torna a reorganitzar com a delegació local amb quaranta-quatre socis i de nou sota la presidència de Francesc Rifà, que moriria el desembre de 1932. Com a vicepresident figura Domènec Rodó Palet, un dels propietaris de la fàbrica de llana. L’Ajuntament es va fer soci col·lectiu el juliol de 1931. Durant els primers anys de la República va estar molt activa. Així durant 1931 i 1932 organitza concursos d’escriptura i història per a nens, ens, cursets de gramàtica catalana, excursions, conferències culturals, la Festa de la Llengua Catalana, visites a fàbriques de la vila, cursets d’història de Catalunya, etc. Des de finals de 1931, amb el suport d’Acció Catalana, impulsa una campanya per instal·lar una biblioteca popular. La inaugura el 17 d’abril de 1932, en un acte on van intervenir l’arxiver de Sabadell, l’escriptora Carme Monturiol, Albert Bastardas, president de l’APEC, Ventura Gassol, conseller de Cultura, i l’alcalde Roc Codó. La biblioteca se situà al primer pis de Cal Barbany. Aquesta biblioteca l’agost de 1936 passaria a l’ajuntament per cessió de l’Associació.

El febrer de 1933 assumeix la presidència de la Comissió Delegada de l’APEC a Sant Cugat l’Eduard Aymat Martínez, que treballava amb el seu germà als Tapissos Aymat, a més de pintar. Serà substituït el març de 1934 pel professor Albert Trias Salvà, un històric de l’entitat [19]. El curs 1932/1933 organitza un cicle de xerrades que es tanca el 5 de febrer de 1933 amb la conferència del publicista Tomàs Roig i Llop. El 1933 l’APEC de Sant Cugat arriba als quaranta-nou socis. L’activitat cultural de la Comissió Delegada anirà decaient i serà assumida, en bona part, per l’Ateneu a partir de la seva fundació.


L’Ateneu de Sant Cugat es va posar en marxa després de la publicació d’un manifest-convocatòria, signat per Josep Alemany, Modest Casadesús, Francesc Farell, Isidre Rifà i Pere San, en què es cridava a la constitució d’un ateneu cultural i patriòtic. La seva constitució definitiva es fa el març de 1933, escollint president al serraller Francesc Farell Vilarrubí, membre d’ACR i soci de l’APEC, i com a lema "Catalunya a Sant Cugat". En el moment de la fundació té 77 socis [20].

El dia 8 de maig de 1933 s’inaugurà la de forma oficial la seva seu al primer pis de Cal Barbany -al carrer Rius i Taulet, núm. 2- local que, com hem vist, havia utilitzat l’APEC. A l’acte assisteixen representants de l’ajuntament i de les entitats santcugatenques. El mateix mes la Societat d’Iniciativa per l’Embelliment de Sant Cugat entra com a secció autònoma a l’Ateneu.

A partir de la seva fundació l’Ateneu organitza tot un seguit d’actes. A la Fira de Maig serà una exposició d’art i una cursa a peu, i a la Fira de Setembre rivalitza amb la Unió i el Parc muntant un envelat als Quatre Cantons. També organitza converses literàries, cursets de sardanes, concursos de flors, una secció de cant i un gimnàs.

A més, promociona l’atletisme a Sant Cugat. El 28 de maig de 1933 l’Ateneu organitza la I Volta a Peu a Sant Cugat per corredors principiants i neòfits. L’abril de 1934 és l’organitzador, junt amb la Federació Catalana d’Atletisme, del Primer Campionat de Cross-Country de la comarca [21]. Això dóna peu a organitzar a alguns atletes santcugatencs que participen en la XV Jean Bouin aquell mateix mes d’abril en nom de l’Ateneu. Un d’ells, en Josep Tortosa, guanya en la categoria de Neòfits [22].

Els dies 4 i 5 de maig de 1935 organitza la "Diada de la dona que treballa" amb conferències, balls, bastoners, sardanes i un homenatge a Pilar Parra Ponseti, que havia representat a Sant Cugat al concurs de bellesa de Pubilla de Catalunya 1935.

El novembre l’Ateneu trasllada la seu de Cal Barbany, on estava també el local d’ACR, a la plaça de la República, significativament es tracta dels baixos del Casal Català de la Lliga. El nou president, des de setembre de 1934, era el gorrista Joan Giménez Llorens, militant d’Acció Catalana. El 28 de maig de 1936 l’Ateneu celebra el seu darrer acte públic, una nova edició de la "Diada de la dona que treballa".

L’Ateneu va ser l’intent catalanista, sobretot d’Acció Catalana, de trencar el binomi Unió-Parc. De fet l’Ateneu només va atraure un reduït nombre de socis, provinents d’ACR, UDC i en menor mesura la Lliga i del sector més nacionalista del Centre Republicà Federal.

Adscrits a l’Ateneu funcionava l’agrupació Petits Amics de l’Art, una associació impulsada a començaments de 1934 per republicans i catalanistes, amb l’objectiu d’apropar els nens al món de l’art. Pretenia ser el contrincant laic del catòlic Institut de Cultura Infantil, per aconseguir "que els infants d’avui, esdevinguin demà ferms defensors de la llibertat dels homes i dels pobles, nets de tot prejudici religiós i jesuític" [23]. L’entitat, dirigida per Joan Giménez, tenia una petita coral, que sortia a cantar pels carrers en la celebració de les caramelles. També va ser una de les entitats impulsores de la campanya per erigir un monument al dramaturg Ignasi Iglésias, que malgrat la implicació de l’ajuntament, no va reeixir. El president de l’agrupació el 1935 era un jove de 16 anys: Joan Auladell i Serrabogunyà.

Una associació nacionalista catalana que va intentar tenir presència a Sant Cugat, sense acabar d’arrelar, va ser Palestra. El 21 de juny de 1931 va organitzar un acte de propaganda dels seus ideals al camp d’esports de Sant Cugat en el qual van intervenir Narcís Masó i Valentí, Amadeu Serch i Carme Espinosa de los Monteros, de la seva Secció Femenina, que foren presentats pel jove santcugatenc de 24 anys Isidre Rifà Huguet, soci de Palestra i l’APEC -que havia presidit el seu pare Francesc Rifà Planas-, a més de militant d’Acció Catalana. Van cridar al jovent a «enfortir la consciència nacional dels catalans» amb l’objectiu de tornar al nostre esplendor passat i, amb una noble ambició, superar-lo». Palestra no va reeixir a Sant Cugat [24].

3.1.4. Associacions culturals i esportives d’influència comunista.

El Bloc Obrer i Camperol (BOC), amb una militància molt jove, es va preocupar d’organitzar aquest sector. Militants del partit seran els impulsors d’un seguit d’associacions culturals i esportives que van permetre als comunistes fer la competència als catòlics en l’enquadrament de la joventut santcugatenca. Algunes d’aquestes associacions també van servir de tapadora pel BOC després dels fets d’octubre del 1934.

El juny de 1933 joves del BOC va impulsar la creació de la Joventut Esportiva Proletària. Com a acte de presentació va organitzar una festa esportiva a les Fonts de Terrassa. El primer president va ser Ramon Batet Farrés, substituït el 1934 per Agustí Garriga, i tenia una trentena de socis. Tenia seccions d’atletisme, futbol i de ciclisme, organitzadora d’una cursa a la Fira de Setembre de 1934l [25].


El 1928 va néixer una nova secció dins de la Unió Santcugatenca: la Secció d’Esperanto. Aquesta llengua auxiliar planificada s’havia difós a Catalunya des de principis de segle XX, sobretot en cercles republicans, sindicalistes i anarquistes. Un petit nucli de joves esperantistes santcugatencs es reunien la Unió Santcugatenca, on els hi donava classes un mestre vingut de Terrassa. Continuarà les classes l’any següent, el sindicalista Sebastià Chaler Arnau, secretari de la Federació Esperantista de Catalunya, creada el 1910. Chaler, nascut a Vinarós, però afincat a Terrassa, també impartia cursos d’esperanto a la mateixa Terrassa, Sabadell, Barcelona i Rubí.

La Secció es va anar consolidant. Arribaran nous professors, com els anarquistes Pere Casanovas Manent o el rubinenc Ramon Arteu Vidal, que més endavant ingressarà al Bloc Obrer i Camperol. Els dos havien estat els fundadors el 1926, dins del Centre Republicà Federal de Sabadell, d’un grup obrer esperantista proper a l’organització internacional Sennacieca Asocio Tutmonda [26].

El grup santcugatenc havia anat creixent i el 1932, en els dos cursets que s’organitzen, reuneixen uns seixanta alumnes. El nou professor era el barceloní Francesc Surinyac, membre de la Secció d’Esperanto de l’Ateneu Enciclopèdic Popular i també militant comunista. Segurament per influència seva el novembre de 1933, i a partir de la Secció d’Esperanto de la Unió, es va crear a Sant Cugat el Laborista Esperanta Grup, que es va adherir a la Prolet-Esperantista Unio de Iber-Amerikaj Landoj, organització esperantista d’orientació comunista que s’havia fundat a Barcelona el 1932 com a secció de la Internacio de Proleta Esperantistaro i de la que formava part el mateix Francesc Surinyac. En el moment de la seva fundació són 29 socis, en la seva majoria joves, quasi tots militants comunistes del Bloc Obrer i Camperol local, més endavant convertit en el POUM. I és que el grup esperantista, per influència dels professors comunistes, havia estat un dels nuclis fundadors del BOC al poble.

El primer president del Laborista Esperanta Grup serà el bloquista Jaume Cussó [27], paleta de professió, que seria rellevat el 1935 per un altre comunista i paleta, Joan Puig Pla. A més el nou professor, que ho serà fins al juliol de 1936, era Josep Anglès, membre també del POUM. El grup va seguir utilitzant la Unió com a seu, encara que de vegades feien les classes al local del BOC. A més de classes d’esperanto organitzaven excursions i exposicions. Després dels fets d’octubre de 1934 l’Ajuntament radical els va retirar la petita subvenció que rebien, que van poder recuperar després de la victòria del Front d’Esquerres [28].

Els comunistes del Bloc Obrer i Camperol seran també els principals impulsors de l’Ateneu Popular Santcugatenc, que es venia gestant des de l’agost de 1935 però no es presentarà en societat fins al gener de 1936, amb una carta signada per Pere Girbau i els paletes Joan Rodó Cleris i Pere Bayo Benedicto, tots tres militants del POUM, constituint-se de forma definitiva per trenta-un socis, la majoria també membres del POUM, el 5 de febrer de 1936. El primer president va ser el poumista Jaume Marimon Rom i a més de temes culturals tenia vocalies d’atletisme i futbol, potser va assumir a la Joventut Esportiva Proletària. La primera seu la van tenir a la carretera de Cerdanyola 44, per passar el març al carrer Hospital 38. [29].

També tindran protagonisme els militants del BOC en la creació del Corn Enciclopèdic Cugatenc, encara que compartit amb membres del sector més esquerrà del Centre Republicà Federal. El Corn es forma el febrer de 1934 amb la finalitat de fer cultura, art i propagació local. La Humanitat, òrgan d’ERC, el presentava així:«Sant Cugat, que d’ençà que s’ha pogut sostreure al dogall [sic] del caciquisme lluita per la cultura amb una empenta fantàstica, mancava d’una entitat que, amb ple coneixement de causa, l’encarrilés. Aquesta entitat ha estat el Corn Enciclopèdic Cugatenc» [30].

Anomenant-se «Cugatenc», sense el Sant davant, ja denota el seu tarannà laïcista. Estava presidit per Antoni Collado i tenia quinze socis, entre els quals trobem joves amb inquietuds artístiques com els germans Francesc i Miquel Cabanas Alibau o a Enric Tudó, secretari interí de l’Ajuntament [31].

El 23 d’abril de 1934 el Corn va organitzar la primera Festa del Llibre a Sant Cugat, amb el suport de l’Ajuntament. A les 8 del matí s’obren «unes luxoses parades de llibres a diversos indrets de la població». A les 10h, al saló de l’Ajuntament, es van repartir cinc-cents llibres als nens de les escoles públiques i el mestre Juan Moreno va fer una glossa de la Festa. Durant la diada van signar llibres diferents autors com Llucieta Canyà, Miquel Poal Aregall, Ramon Vinyes i Lluís Capdevila. Al vespre, de nou a l’Ajuntament es va celebrar l’acte cultural, amb les intervencions de Narcís Pervellini, del quadre escènic de la Unió, Francesc Cabanas Alibau, del Corn, i l’escriptor Lluís Capdevila, que va rebre com obsequi una escultura sobre escorça de pi feta per Magí Bartralot [32].

3.1.5. Associacions anarquistes: l’Ateneu Obrer Cultural.

A Sant Cugat l’anarquisme i l’anarcosindicalisme tenen una tardana influència en el moviment obrer, molt lligat al federalisme i després al comunisme. La primera entitat de tendència anarquista que es crea és l’Ateneu Obrer Cultural, fundat el 1932 per vint socis, membres del sector faista de la CNT local, amb l’objectiu de "hacer una labor netamente cultural racionalista, hasta conseguir la implantación de una nueva sociedad". El seu president, fins a la seva expulsió el 1935, seria Antoni Ferrer. Segurament es vincularia amb l’Ateneu el grup Rebeldes del Vallés, adherit a la Federació Anarquista Ibèrica, que es crea a Sant Cugat el maig de 1933.

L’Ateneu Obrer Cultural fou rellançat a partir de setembre de 1933, data en què els comunistes controlen la direcció del sindicat local, arribant en aquests moments a la trentena de socis. L’Ateneu organitzava xerrades amb oradors anarquistes, com la de l’11 d’octubre de 1933 amb Ginés García, de les Joventuts Llibertàries, que seria boicotejada pels comunistes. Però més que una entitat cultural era la plataforma del sector faista del sindicat local, que en aquests moments estava en minoria davant de la direcció comunista. L’ateneu va estar clausurat després dels fets de Ripollet de 1933 i de nou després dels fets d’octubre de 1934, clausura que no es va aixecar fins després de les eleccions de 1936 [33].

3.1.6. Associacions catòliques juvenils.

Orígens: els Pomells de Joventut

El moviment catòlic de joventuts es va organitzar a Sant Cugat a partir dels anys vint. Va ser el vicari de la parròquia Xavier Griera, junt amb Avel·lina Casadevall, bibliotecària de la Diputació, els que van impulsar les primeres organitzacions juvenils catòliques [34]. També va tenir un paper destacat Pau Muñoz Castanyer, que feia vida entre Sant Cugat i Rubí, i que dirigia en aquesta darrera vila vallesana el grup local de Pomells de Joventut, organització catòlica catalanista fundada el 1920 per Josep Maria Folch i Torres. Així, el 1921 es va organitzar a Sant Cugat el grup Garba de Flors de noies, presidit per Maria Codoñés, , que aviat va passar de les dotze fundadores a cent cinquanta components, i l’any següent el pomell Sant Medir de nois, presidit per Eduard Rodó, fill de l’antic alcalde Martí Rodó, tots dos adscrits als Pomells de Joventut.

Les relacions amb Rubí eren fortes i prova d’això és l’edició conjunta, a partir de 1922, de l’òrgan de premsa Endavant. Al front d’aquests grups a Sant Cugat trobem fills de la classe dirigent, com el mateix Eduard Rodó o com Pere San, fill del secretari municipal, o Antònia Musella, filla del constructor i carlí Tomàs Musella.

Aquestes relacions amb el poder local es van posar de manifest quan l’Ajuntament va decidir donar el nom de plaça dels Pomells de Joventut a una de nova urbanització, l’actual plaça Pep Ventura. Per l’ocasió es va convocar una Gran Diada Pomellista. Prevista pel juny de 1922, es va endarrerir fins el 2 de febrer 1923, dia de la Candelera. A la celebració van acudir quatre grups pomellistes de Barcelona i Josep M. Folch i Torres, fundador i director del moviment, que van ser rebuts a l’estació per l’alcalde Pere Estapé i altres autoritats. Així «formant joiosa, comitiva, alçades les banderes i al so de la música entraren a la vila», traslladant-se al Monestir, on es van beneir les banderes dels grups i va oficiar el canonge Carles Cardó que «va fer un eloqüent sermó, demostrant com els sentiments de Déu i de Pàtria, que inspiren els Pomells, no són dos, sinó un sol sentiment».

Després de l’acte religiós es va visitar la nova plaça i es van ballar sardanes a la plaça Major, per passar al dinar de germanor, en el que van participar cent cinquanta persones. A la tarda es va culminar l’acte amb una festa patriòtica a la Sala d’Actes del Parc, amb entrega de premis de lectura, que en la categoria de joves va guanyar Francesc Torrens, futur secretari municipal. El parlament de Folch i Torres i l’actuació de l’Orfeó Sant Medir van posar fi a la festa catòlica i catalanista [35].

Els Pomells duraran poc. Precisament el seu vessant catalanista farà que poc després del cop d’Estat de Primo de Rivera, del 23 de setembre de 1923, el governador civil dicti la dissolució i clausura dels Pomells de Joventut.

Durant la Dictadura els moviments juvenils catòlics van continuar a Sant Cugat, però lligats a entitats preexistents i sense un component polític tan marcat. Per exemple, el 1929 tenim constància de l’existència d’una federació de joves de la Congregació Mariana amb cent associats [36].

Serà amb l’adveniment de la República, i les seves mides laïcistes, que es produirà una reorganització del moviment catòlic a Sant Cugat. Van ser Joan Bonet i Baltà, jove vicari de Sant Cugat, i de nou Pau Muñoz Castanyer els que més van fer per aquesta reorganització, basant-se en el model parroquial del doctor Josep Guardiet Pujol, rector de la parròquia de Rubí des de 1917, on havia creat un Casal Popular i seccions infantils, juvenils i femenines.

Federació de Joves Cristians de Catalunya


El grup catòlic més important a Catalunya durant la República, tant pel que fa al seu nombre, com a la seva originalitat van ser els anomenats “fejocistes”, els militants de la Federació de Joves Cristians.

Aquest moviment havia estat promogut per Albert Bonet Marrugat a finals de 1931 i pretenia ser un moviment de joventuts catòliques, obert a homes de 15 a 35 anys, no adherit a cap partit i amb un important component catalanista. Segons deia el grup de Sant Cugat a l’alcalde, la Federació de Joves Cristians "es proposa com a única finalitat la formació física, moral i espiritual de joventut nostrada, amb l’allunyament total de la lluita política" [37]. L’abril de 1932 va elegir el seu Consell Federal definitiu, després de l’actuació d’un provisional escollit el març de 1931.

A Sant Cugat es va formar a principis de 1932 el Grup 101 Espiga del Vallès de la Federació de Joves Cristians. Es va triar el nom d’Espiga «perquè sembla escaure’s a un poble agrícola com Sant Cugat». La reunió fundacional va estar convocada per Joan Bonet a casa dels Bozzo entre alguns joves que ja estaven subscrits a la revista Flama, portaveu de la FJC des de desembre de 1931 [38].

El 5 de juny de 1932 organitzà el Primer Aplec Fejocista a Sant Cugat del Vallès, on estan convidats militants d’altres poblacions amb l’objectiu de fer «una manifestació de germanor fejocista, on els nostres estols s’apleguessin i es coneguessin». Però no ho tenen fàcil. L’acte enfronta als catòlics i els laïcistes i anticlericals del poble. És un exemple de les tensions per la qüestió religiosa que se succeeixen durant la República.

Les forces esquerranes del poble van demanar la suspensió d’un acte que titllaven de provocador. Segons escrivia Ramon Mas a El Diluvio «debido a las maniobras del intruso con sotana (...) se pretendía bajo el título de «Aplec Fejocista» tomar por asalto este pacífico pueblo, pretendiendo incluso hacer una especie de mitin al aire libre, donde exhibirían sus dotes verborreas los de la sotana y sus satélites». L’alcalde, en un primer moment, va vetar l’Aplec. Escriu al governador civil que ha hagut de prohibir-lo "dado el estado del pueblo ya que el proyectado festival más que nada hubiera sido un míting monárquico" [39]. Segons els fejocistes «la F.J.C. havia pres dins la imaginació del bon alcalde de Sant Cugat la figuració fantasmagòrica d’un ceptre reial furgant descaradament per enderrocar el règim». Finalment, per ordre del Govern Civil, «es permeté l’acte amb la sola suspensió dels parlaments», advertint als Mossos perquè vigilin el compliment d’aquesta excepció.

Encara la nit abans, quan uns militants fejocistes enganxaven cartells anunciant l’Aplec, es van veure rodejats d’homes amb bastons. Segons explicaven a Flama, «insults, grolleries, blasfèmies fou l’amable salutació dels bons amics de l’alcalde». El grup després es va desplaçar a la Rectoria cridant al capellà. «Veus ací com acabà la gran gesta dels amics de la FAI i de Lenin a la pacífica població de Sant Cugat» reblava la crònica de Flama.

Diferent era la versió de Ramon Mas que escrivia que el «ensotanado organizador (...) sobornó a varios chiquillos (de los que le regala caramelos y cigarrillos y entregándoles unos carteles, sin permiso y sin el sello municipal (...) con una escalera se dedicaban a clavarlos por las esquinas, hasta que casualmente un concejal se dió cuenta de esta felonía». És llavors que actuà un grup de ciutadans que «les quitaron los carteles que les quedavan y fueron arrancados los que ya estaban pegados por las paredes». I finalitzava dient que res de FAI i fills de Lenin, «somos todos hijos de este pueblo, que no quiere llevar nunca más cabalgando a sus hombros y en el presupuesto un atajo de vagos y especuladores, que blasfeman de la República porque no les quiere llenar más su grasoso estómago». Aquest era el to de la polèmica.

PNG - 378.2 kB
Exhibició dels Falcons a l’Aplec Fejocista de Sant Cugat. Publicat a "Flama, 10 juny 1932.

A pesar de tots els problemes l’Aplec es va acabar celebrant. De bon matí els fejocistes que arriben de fora es concentren al Monestir, on Francesc Vila els fa una visita guiada. A les 10 h es va celebrar la missa, amb sermó del doctor Guardiet que «acabà amb una vibrant crida a la joventut ardida, valenta, perquè menyspreant tota covardia, es deixi aconduir amb la gràcia de Crist, pels camins de la veritat, sota les senyeres cristianes del fejocisme». Segueix la ballada de sardanes i l’actuació dels esbarts dansaires de Rubí i de Sant Cugat i el dinar de germanor a les fonts de Can Magí. A la tarda estaven previstos els parlaments, suspesos per ordre governativa. La jornada finalitzà, doncs, amb les exhibicions gimnàstiques dels Falcons i una nova ballada de sardanes [40].

L’agost organitza una festa de fejocistes, que suposa la constitució definitiva del grup, amb l’elecció com a president d’Alfons Ripoll Pérez [41]. Aquesta festa va ser conjunta, com moltes altres, amb les montserratines. El consiliari del grup era Joan Bonet i Baltà, veritable impulsor del fejocisme a Sant Cugat, fins que a finals de 1932, per diferències amb el rector de la parròquia, va ser traslladat a Premià. El sotsconsiliari era Tomàs Solana i Carrera, que el 1934 seria substituït per Joan Roca i Roig [42].

La Federació de Joves Cristians de Sant Cugat multiplica els actes i els militants. L’octubre de 1932 tenia ja 68 associats. No creixerà molt més, el 1934 eren setanta militants. El desembre de 1932 és escollit nou president Santiago Bozzo Rovira, que ho seria fins a l’abril de 1933 en què és nomenat Llorenç Ribas Corbella, que seria reelegit el 1934. El corresponsal a Sant Cugat de Flama, òrgan de l’organització, era Santiago Cleris Fàbregas.

PNG - 287.9 kB
Grup d’Avantguardistes fent exercicis a Sant Cugat. Publicat a "Flama", 5 novembre 1933.

El gener de 1933 s’havia organitzat el grup d’Avantguardistes, dirigit per Marcel·lí Español i Antoni Ribalta, que reunia nens de deu a catorze anys aspirants a fejocistes. El mateix gener de 1933 s’havia traslladat la seu social de fejocistes i avantguardistes de la Casa Rectoral a un local propi al carrer Major número 10, on «a més d’una Sala de Juntes (...) hi ha una Biblioteca, un altra per celebrar-hi els campionats d’escacs i una sala pel gimnàs; posseeixen unes magnífiques taules per jugar al ping-pong». Inauguren el cercle d’estudis del curs amb una conferència de Pere Tarrès, president del Consell Diocesà de la Federació de Joves Cristians. El març el conferenciant és Josep Guardiet, el rector de Rubí amb el que hi havia tantes connexions [43]

El creixement de militants possibilita que es puguin subdividir per seccions esportives, creant-se les d’atletisme, escacs, futbol -els Ràpids-, excursionisme, dramàtica, tennis de taula i els Falcons, com era anomenada la secció de gimnàstica, dirigida per Alfons Ripoll. El 1934 neix una secció de bàsquet. A més hi havia divisions sectorials per escolars, universitaris i obrers.

El grup estava en constant moviment. Cada setmana organitzava els cercles d’estudis, on es comentaven temes religiosos i socials, periòdicament hi havia teatre, excursions, exhibicions esportives i eren freqüents els intercanvis amb altres grups de Catalunya, sobretot de la secció de Falcons. També organitzaven cursos de gramàtica catalana, de declamació, de pessebrisme, i altres.

Els fejocistes no gaudien de bona premsa entre els sectors esquerrans de la població, com ja hem vist arran de la polèmica per la celebració de l’Aplec de juny de 1932. Des de L’Avenir eren constantment criticats i ridiculitzats. L’abril de 1934, davant la convocatòria d’un nou acte públic fejocista, tota l’esquerra santcugatenca -Unió de Rabassaires, Centre Republicà Federal i el seu Grup Femení, Bloc Obrer i Camperol, Sindicat Únic d’Arts i Oficis, Sindicat Regional de Llum i Força i Petits Amics de l’Art- van adreçar una carta a l’alcalde demanant «que per ésser actes que fereixen la dignitat del poble, al enssemps [sic] que poden portar disturbis, no autoritzeu aquesta provocació» [44]. El 14 de maig del mateix any va aparèixer empastifada de quitrà la seva seu del carrer Major i la de l’Institut de Cultura Femenina i, com veurem, durant els Fets d’Octubre de 1934 els revolucionaris van escorcollar el local fejocista cercant armes i van retenir al seu president i al secretari. A més, «s’apoderen de les claus quedant [el local] tancat durant quinze dies» [45].

La mateixa animadversió despertaven entre l’esquerra a la resta de Catalunya. Per exemple, el 1933 dos membres del grup de Sant Cugat que participaven en la prova atlètica de la Jean Bouin van ser agredits, «impossibilitant-los d’arribar a la meta» [46] i el I Congrés de la Federació de Joves Cristians, celebrat l’abril de 1934 a Barcelona, al que el grup de Sant Cugat va assistir amb bandera, va estar rodejat d’incidents amb agressions a congressistes.

PNG - 269.5 kB
Assistents a la Diada de Revisió Comarcal de la FJC davant la porta l’església. Sant Cugat. Març 1935. Publicat a "Flama", 12 abril 1935

La bandera del grup santcugatenc va ser beneïda oficialment en un acte litúrgic el 13 de gener de 1935, un esdeveniment que s’havia anunciat per al 7 d’octubre de 1934, però que els fets d’aquell dia i la situació política posterior havien anat ajornant. L’ambient polític al poble després dels fets d’octubre, permet als fejocistes organitzar al març al Monestir, sense protestes, la Diada de Revisió Comarcal del Vallès Occidental. Prop de vuitanta joves van participar, després de la missa i de visitar el Monestir, en un dinar de germanor a la Fonda Tadeo, continuat a la tarda amb la reunió de l’assemblea comarcal, al mateix local, sota la presidència del doctor Tarrès. Per llavors el grup "gaudia de molt bona vitalitat", sent les «seccions més nodrides" Teatre, Falcons i Cercle d’Estudis [47]. El maig es va elegir nova junta directiva i nou president: Miquel Tortosa Solà [48].

El gener de 1936 celebren l’aniversari de la benedicció de la bandera amb missa, exhibició dels Falcons i teatre a la Sala Tadeo. És l’any que s’estrena la secció de lluita grecorromana i la de pietat, dedicada a la pregària, i dirigida per Francesc Morera, que a la vegada era corresponsal del diari catòlic El Matí a Sant Cugat i militant de les Joventuts de la Lliga Catalana. A finals d’abril van escollir una nova Junta presidida per Joan Bordas [49].

Els fejocistes de Sant Cugat eren generalment joves de famílies benestants. Dins d’aquest món catòlic hi havia una certa endogàmia, per exemple Eugeni Canas i Francesc Roqué, dos dels dirigents fejocistes, estaven casats amb germanes dels Bozzo Rovira, altres dos destacats líders de la Federació. La Federació de Joves Cristians es definia com apolítica, però això no volia dir que els seus membres ho fossin, així entre els fejocistes santcugatencs trobem militants de la dreta catalanista del poble, sobretot de la Lliga Catalana, com Santiago Bozzo, Francesc Morera, Francesc Roqué, Roderic Rodó o Joan Jané, que formaran part de les joventuts del partit conservador, però també d’UDC o, fins i tot, Nosaltres Sols, com és el cas de l’Antoni Agraz.

L’arribada de la guerra va acabar amb la seva història. El seu local va ser ocupat pel POUM. A molts pobles van ser assassinats militants de la Federació de Joves Cristians, encara que no és el cas de Sant Cugat. Alguns militants es passaven a l’Espanya franquista. Alguns testimonis apunten que algun fejocista santcugatenc va ser afusellat al front acusat de feixista per cartes enviades des del poble. Per altra banda, com veurem, l’experiència organitzativa en l’enquadrament de joves servirà a dirigents del fejocisme santcugatenc per formar part de la jerarquia local de Falange a partir de 1939.

Institut de Cultura Femenina


La variant femenina de la Federació de Joves Cristians a Sant Cugat van ser les “montserratines”, que eren conegudes així per estar lligades a la Confraria de Nostra Senyora de Montserrat. La Confraria datava del 1923 i la promotora havia estat Avel·lina Casadevall. Durant els anys trenta realitzava una excursió mensual. Moltes vegades aquests actes eren conjunts amb altres organitzacions catòliques, com les Filles de Maria. El seu acte central era el romiatge a Montserrat [50]. Tenia un cor femení, dirigit per Joan Salvat, convertit més endavant en la Schola Cantorum de la parròquia [51].

Les “montserratines” també participaven en actes conjunts amb la Federació de Joves Cristians des de la fundació d’aquest grup. L’organització definitiva de les joventuts femenines catòliques es va fer l’abril de 1933 amb la fundació de l’Institut de Cultura Femenina, que agrupava en aquest moment a 87 joves i estava presidit per Roser Muñoz Castanyer [52] L’institut prenia com a model el del mateix nom fundat pel doctor Guardiet a Rubí el 1928 i tenia la seva seu social al carrer Francesc Layret 38, en un local propietat de la família San.

El juliol es creava amb quinze nenes la seva secció d’esbarjo i teatre. El grup estava dirigit per Francesc Rovira Carol, que compatibilitzava aquest lloc amb el de director escènic del grup dramàtic de la Federació de Joves Cristians. El 1934 seria substituït com a cap de la secció per la jove de 18 anys Teresa Farrés Andrés, de cal Tatet, encara que Francesc Rovira continuaria dirigint el grup teatral [53]. Com en el cas de la Federació de Joves Cristians les obres representades, normalment a la Sala Tadeo, eren de caràcter catòlic i moralista, algunes obra del mateix Francesc Rovira, que militava a la Lliga. També realitzaven excursions, visites culturals, exposicions de treballs manuals, cursos de gramàtica, aritmètica i tall i confecció. El juliol de 1934, a la torre d’un estiuejant, es va presentar la secció de cant. Durant 1935 es crearia la secció de rítmica i plàstica i el cor, que participava en diferents misses.

Igual que la Federació de Joves Cristians, l’Institut de Cultura Femenina era atacat per l’esquerra santcugatenca i la seva seu al carrer Francesc Layret també va patir empastifades de quitrà el maig de 1934. I també com en el cas fejocista la procedència social de les noies era generalment de famílies benestants.

Institut de Cultura Infantil


L’Institut de Cultura Infantil (ICI) va néixer arran de les propostes llançades en un extens article a Garba per Joan Berenguer Dausà, un propietari d’una botiga d’electricitat que als anys vint havia estat dirigent dels Pomells de Joventut a Rubí i exdirector de l’Elenc Artístic Juvenil de la Unió -una coral infantil creada el 1924-, activista cultura i militant d’Acció Catalana. En el text mostrava la seva preocupació per les activitats extraescolars dels nens, l’ambient cultural que els envoltava i la seva influència en l’educació [54]. A més, va explicar les seves propostes en una conferència a la Sala Tadeo. Les propostes es van traduir en la creació d’un patronat, que aviat acabaria donant llum a l’Institut de Cultura Infantil, inaugurat l’1 d’agost de 1932.

El seu primer president va ser Pau Muñoz Castanyer -rellevat més endavant per Santiago Bozzo-, figurant com a secretari Narcís Oller Berenguer i com a director l’impulsor Joan Berenguer [55]. El Consell Directiu quedaria constituït definitivament el 1933. A la junta trobem la presència de membres de famílies de reconeguda militància catòlica com els Bozzo, Muñoz, Rodó o Farrés, la majoria membres de la Lliga Catalana i ACR. L’objectiu era que "l’Institut fos un complement de l’escola i evitar que la llavor sembrada no quedi malmesa per manca d’ambient cultura; aconseguir el perfeccionament cultural dels infants físicament, intel·lectualment i moralment" [56]. L’ICI era de clara d’inspiració catòlica, el que va provocar les crítiques dels republicans federals, que inicialment havien rebut amb interès les propostes de Berenguer. Amb aquesta entitat infantil es completava l’oferta catòlica per enquadrar al jovent santcugatenc, amb un grup local de la FJC i un Institut de Cultura Femenina, dedicats als joves i adolescents, i un ICI, dirigit a nenes i nens petits.

L’ICI es va instal·lar a la carretera de Barcelona número 2 bis, a l’antic local de la Unió, i a més van llogar un camp per la pràctica esportiva al Pla del Vinyet. Els van inaugurar -i beneir- el 3 de setembre de 1933 [57].

L’ICI tenia, com la resta de grups catòlics santcugatencs, un caire formatiu, esportiu i folklòric. Va organitzar un equip de futbol, secció excursionista -presidida per Joaquim Bozzo-, de teatre, bàsquet, un orfeó, bastoners, ballet i esbart dansaire. Organitzava festivals d’aniversari, d’inauguració de l’estiu i celebraven les festes religioses amb representacions teatrals, pastorets, etc. El setembre de 1933 va publicar una revista pròpia: Renaixement. El 8 de novembre de 1935 inaugurarà una Escola de Treball amb un festival artístic i nova benedicció del local.

Com hem vist, l’Institut de Cultura Infantil no va ser ben rebut pels republicans federals, ni tampoc pels radicals, pel seu perfil confessional. Així, van veure denegades una subvenció per fer cursets, demanada a l’Ajuntament radical, i la petició al reposat ajuntament federal de 1936 per dansar amb la banda contractada pel consistori per la Fira de Maig d’aquell any.

El grup va adquirir una màquina de cinema i va construir una piscina, que tenia previst inaugurar el juliol de 1936. Tot això va ser tallat per la guerra. El local va ser clausurat i reconvertit en una escola racionalista de la CNT: l’Institut Lliure.

3.1.7. Associacions benèfiques: l’Assemblea Local de la Creu Roja.

Fundada el 24 de juny de 1902 i reorganitzada el 1923. Durant els anys trenta tenia més d’una centena de socis i estava presidida pel radical Teodoro Martí.

L’ajuntament els va advertir diverses vegades per enviar les seves cartes en castellà i també els federals i Acció Catalana els van criticar per la mateixa raó. Organitzava la tradicional Festa de la Bandereta, amb una taula petitòria als Quatre Cantons.

Durant la Guerra Civil va estar intervinguda per un comitè, però després de la guerra tornarà a ser reorganitzada pels mateixos dirigents de l’etapa anterior [58].

3.1.8. Les associacions de propietaris.

El febrer de 1932 es va constituir la delegació local de la Cambra Oficial de la Propietat Urbana, que agrupava als grans propietaris urbans de la vila [59].

A les barriades més allunyades del centre urbà tenien associacions de propietaris pròpies. Normalment es tractava de barcelonins que han fixat la seva residència o estiuejaven en aquests barris. La més important era de Valldoreix, creada el 1918, que tenia 130 socis el 1931, un casino a l’avinguda del Jardí i un camp d’esports a Can Montmany, encara que la seva seu central estava a Barcelona. L’Associació organitzava, al marge de l’ajuntament, festes i celebracions, el que provocà les protestes del consistori, que també va criticar durament la reunió que aquesta associació va organitzar per tractar de la possible independència de la barriada.

La de La Floresta-Pearson va ser creada el 1919 i tenia 91 socis l’any 1931. Tenia un patronat cultural i el maig de 1933 va inaugurar el Casino de la Floresta, en un acte amb l’assistència de Lluís Companys, el conseller de Cultura Ventura Gassol, els alcaldes de Barcelona i Sant Cugat i d’altres autoritats civils i militars [60]..

A més hi havia les associacions menors de propietaris, com la de la Colònia Montserrat, que tenia 61 socis el 1936, la de Mas Fuster i la de Sant Domènec.

3.1.9. Entitats esportives.

Durant els anys vint l’esport es va popularitzar a la societat catalana. Si fins llavors la pràctica esportiva era, pràcticament, només cosa d’aristòcrates i burgesos, a partir de la dècada dels vint, i sobretot amb l’arribada de la República, cada vegada més treballadors es van sumar. El mateix va passar a Sant Cugat.

Republicans, catalanistes i catòlics coincidien en promocionar l’esport com una forma d’educar el jovent. Com deia el republicà federal Ramon Mas "el camp d’esports ha fet un honrós servei al poble de S. Cugat perquè això ha sigut el motiu d’evitar que la joventut es fiqui dins del vici, amb la facilitat de trovar-se [sic] aquí el tren elèctric" [61].

També partits polítics i sindicats van veure les possibilitats de l’esport com a vehicle de proselitisme. La pràctica de l’esport atrau als joves i facilita l’adoctrinament, la disciplina i la cohesió del grup. Un dels que més s’esforçaran en promocionar l’esport entre les classes populars, com hem vist, van ser els comunistes del Bloc Obrer i Camperol, però també el catòlics santcugatencs s’esforcen en atraure joves mitjançant l’esport

A Sant Cugat el futbol era, com arreu de Catalunya, l’esport més popular. El Sant Cugat Sport Futbol Club s’havia fundat el 1916. A partir de 1922 jugava al Camp Municipal que es va construir al recinte del Monestir. Segons explicava Ramon Mas, que havia jugat a l’equip, els cacics del poble "van fer el camp de futbol després d’haver expulsat a la joventut vilatana de 5 camps particulars i vista que la joventut, ardida, no claudicava, van determinar absorver-los [sic] a la sala de Festes, abans no anessin la joventut a la Unió, que llavors amb el concurs de la majoria del poble, estava en construcció, i que la joventut havia demanat construir el camp de futbol particular darrera la Unió". [62]. De fet el club tindrà el seu estatge social al Parque.

Als anys trenta el club tenia més de dos-cents socis. Entre 1930 i 1931 va ser president Josep Guix Gurri, tenint de secretari de la Junta a Tomàs Fàbregas Valls, dos nacionalistes catalans que acabarien a Nosaltres Sols!. Des de la Junta van promoure algunes conferències sobre temes esportius, però amb contingut polític com la xerrada de Josep Sunyol el març de 1930. Precisament el 1931 el club va nomenar president honorari a Josep Sunyol, llavors ja diputat d’ERC i president del Barça, que va rebre un homenatge al poble el mes de juliol [63].

La millor temporada en aquests anys va ser la 1931-1932 en què el Club es va proclamar campió de la primera categoria del Grup B i semifinalista del campionat amateur de la província de Barcelona. A finals de 1931 l’Ajuntament va desnonar al club del camp de futbol municipal, imposant-li un nou contracte que deixava en mans de l’Ajuntament decidir com es repartia l’ús del camp, ja que es permetia a partir de llavors la utilització a altres penyes i equips de futbol. El febrer de 1933 presidia l’entitat Lluís Juanola Almar, que serà substituït el 1935 per Jaume Mas [64].

Els conflictes al camp no eren infreqüents. Per exemple, el 16 de novembre de 1930, en un partit contra l’Argentona, es va muntar una tangana entre arbitre i jugadors, que segons Josep Prunés, caporal dels Mossos, va derivar en una «batalla enorme de garrotazos y pedradas». Els Mossos van actuar molt violentament per desallotjar el camp i van deixar un jugador ferit. El públic es va amotinar i després de protestar davant de la casa de l’alcalde, van apedregar la casa del caporal dels Mossos. Va haver d’intervenir la Guàrdia Civil per calmar els ànims [65]. L’Ajuntament demana la presència de mossos o guàrdies civils per vigilar els partits. Finalment es destinaren mossos en negar-se la directiva a què s’enviessin guàrdies civils.


A Sant Cugat l’única penya futbolística que existia era de pericos, la Peña del Real Club Deportivo Español de Sant Cugat. Va ser fundada l’abril de 1929, tenia la seu a Cal Barbany i 45 socis. La seva junta directiva estava presidida per José Blasco Cirera, directiu del club des de 1927. A Sant Cugat, a diferència del que passava en altres indrets, entre els seus socis trobem persones de totes les tendències polítiques, per exemple formaven part de la Junta Directiva ferms catalanistes com Tomàs Fàbregas o Joan Justo Rovira. Sembla que el RCD Espanyol va ajudar en els seus inicis als primers aficionats santcugatencs al futbol, els que acabarien creant el Sant Cugat Sport Futbol Club, i d’aquí l’afició perica a Sant Cugat [66].

L’altre esport tradicionalment popular a Sant Cugat, sobretot entre els pagesos, era la caça. Així el 1922 s’havia creat la Societat de Caçadors “La Guatlla”, que tenia una setantena de socis. El 1932 sota la presidència de Jaume Auladell Cahís es va reorganitzar, ja que hi havia problemes amb l’antic president, l’exalcalde Antoni Sallés, que no volia tornar els llibres. Auladell serà substituït el 1935 per Jaume Galobardes i el 1936 per Salvador Codoñés.

Dos esports que es popularitzen als anys trenta són el ciclisme i la boxa. A Sant Cugat els practicants de boxa s’agrupen el 1930 dins de la Unió per crear, més endavant, el Boxing Club Sant Cugat. El 1932 tenia una cinquantena de socis i estava presidit per Ramon Batet. Organitzava vetllades, normalment a la Sala de Festes del Parc o a la Unió, de vegades coincidint amb les fires locals, que atreien molta concurrència d’afeccionats i on es van formar alguns boxejadors santcugatencs com Barón, Mateo, Albuquerque, Soriano, Francesc Pahissa (Pahissa I) -pes mig, que arribaria a ser professional-, Pahissa II -pes ploma- o Ballesta -pes welter.

JPEG - 21.7 kB
Jaume Mas i Pere Puig entrenats per Francesc Pahissa. Foto: Lídia Mas

També es crea el Club Ciclista Sant Cugat, que neix formalment el 20 de març de 1933 impulsat per la celebració al poble de la XXI Festa del Pedal, una prova ciclista que precisament s’havia iniciat a Sant Cugat el 1913. Era un esdeveniment que atreia molts esportistes i públic i que involucrava a l’Ajuntament i la societat civil santcugatenca en la seva organització i finançament. Són uns moments en què, fins i tot, hi ha rumors de què l’Ajuntament estava interessat en construir un velòdrom, idea que mai es va concretar [67]. El Club Ciclista està format en el moment de la seva fundació per onze socis, tots entre 20 i 25 anys, presidits per Manuel Poquet [68]. El maig de 1933 el Club va fer la presentació del seu banderí, apadrinat per Dolors Codó, filla de l’alcalde.

A més, a Sant Cugat, amb una nul·la incidència a la població, existeix el New Barcelona Golf Club, creat per anglesos i que els anys trenta té més de quatre-cents socis, sobretot estrangers. Només alguns joves santcugatencs treballaven de caddies, per quina situació es va preocupar l’Ajuntament i que, fins i tot, van arribar a organitzar una vaga el febrer de 1936. Com veurem, les seves instal·lacions serien requisades durant la guerra per instal·lar un camp d’instrucció militar.

3.1.10. Entitats creades durant la Guerra Civil.

Ateneu Llibertari

Només iniciar-se el procés revolucionari membres de la FAI i les Joventuts Llibertàries locals van confiscar el Parque. Segurament es tracta de membres lligats a l’antic Ateneu Obrer Cultural [69]. Els anarquistes santcugatencs van transformar el centre d’oci de la dreta local en l’Ateneu Llibertari.

Van aprofitar les instal·lacions com a espai on fer xerrades amb oradors anarquistes, representacions teatrals i projectar pel·lícules.

Comitè Local de Socors Roig Internacional

Socors Roig Internacional s’havia creat per la Internacional Comunista el 1922 com una associació de solidaritat amb els presos comunistes i d’ajuda humanitària. A Catalunya comença a funcionar durant la República. A Sant Cugat és creada el juny de 1937 i té el seu origen en el Comitè Permanent d’Ajut a Madrid, creat a començament de la guerra. Estava impulsada per Elionor Vinyerta, d’ERC -dona del diputat Amadeu Aragay-, i Antoni Vilaró, regidor del PSUC. Tenia cinquanta socis i sòcies. La Junta escollida estava formada per Tomàs Alcaine, mestre de l’escola de Sant Cugat des de 1934, com a secretari general; Marià Birbe, com a secretari de propaganda; Salvador Martí com a secretari d’organització; la Concha Crespo, militant del PSUC, que havia estat responsable de finances de les Milicianes del PSUC era dona del regidor Josep Puiggròs, com a secretària d’ajuda i la practicant Sabina Cañameras, d’ERC, secretària de finances. El Comitè feia tasques de suport als refugiats de guerra i als combatents i, malgrat que tingués un caràcter unitari, era proper al PSUC. En un primer moment fan servir la Unió com a seu, traslladant-la després a un local prop de la Creu Roja que havia abandonat la FAI [70].

Agrupació Local de Solidaritat Internacional Antifeixista

Creada per la CNT el juny de 1937 per fomentar la solidaritat amb l’Espanya republicana a l’estranger i en resposta al predomini comunista a Socors Roig Internacional. Solidaritat Internacional Antifeixista amb l’aconseguit d’ajuda humanitària a altres països, organitza hospitals, dispensaris, guarderies i assistència social a combatents i civils. A Pins del Vallès organitza una agrupació local el 1938. S’ocupa, bàsicament, de donar suport als refugiats. Serà secretari el cenetista José García Montiel.

Secció de Pins del Vallès de Los Amigos de México

Es tractava de la secció local de l’associació d’amistat amb el poble mexicà creada el gener de 1937 a Barcelona per "un numeroso grupo de revolucionarios simpatizantes con la noble nación mejicana". Amigos de México pretenia homenatjar al poble mexicà, i al seu president Lázaro Cárdenas, pel seu suport a la causa republicana. El seu objectiu era "estrechar los lazos de acercamiento entre los españoles y los Estados Unidos de México, e intercambiar todo aquello que sirva de mutuo conocimiento y compenetración de ambos pueblos revolucionarios" [71]. Havia estat impulsada per anarcosindicalistes, encara que estava oberta a tots els partits i sindicats. La secció pinenca tenia 45 socis, sobretot cenetistes i poumistes, i figurava com a president a Ismael Castelló, que era militant d’ambdues organitzacions. Tenia la seu al local del POUM [72].

Ateneu Obrer

Aquest ateneu va ser creat per membres del POUM una vegada il·legalitzat el seu partit el juny de 1937, després dels fets de maig. Va ser promogut per una comissió encapçalada per Baldiri Rius. La seva constitució definitiva es va fer l’11 de novembre del mateix any. Tenia 42 socis [73].

Front Popular Antifeixista


El primer Front Popular Antifeixista s’havia creat el setembre de 1937. L’objectiu era sumar els sindicats, la Unió de Rabassaires, la UGT i la CNT, a més de la FAI i les Joventuts Llibertàries al Frente Popular, amb l’objectiu de mantenir i reforçar la unitat de les forces antifeixistes. No va ser un procés fàcil per les reticències cenetistes i republicans. Van ser els comunistes del PCE a Espanya i del PSUC a Catalunya els que van posar més interès en el desenvolupament d’aquests fronts.

El Front Popular Antifeixista de Catalunya no es crea fins al 26 de març de 1938. La delegació pinenca no es constitueix fins al 8 d’abril de 1938, just en el moment que s’acaba de constituir el segon govern de Negrín, anomenat, precisament, de la Unidad Nacional. Participen CNT, UGT, FAI, ERC, PSUC, ACR i la Unió de Rabassaires [74]. La primera conseqüència és refer la malmesa unitat antifeixista local. Pocs dies després de la constitució del Front local ERC i ACR entren a la Comissió de Govern municipal i la Unió de Rabassaires es reincorpora al consistori. El Front fa èmfasi en la denúncia del derrotisme, dels emboscats i del mercat negre.

3.1.11. Les penyes.

Al marge de partits, associacions i entitats, encara que de vegades lligades a alguna d’elles, trobem les penyes. Eren un grup d’amics, de més o menys la mateixa edat, que es reunien a un local per fer petar la xerrada, jugar a cartes o al dòmino, organitzar àpats, concursos, festes i balls, i per practicar esports.

La que millor coneixem és la Penya Dandys, fundada el juny de 1928. Formaven part una trentena de joves, més aviat de perfil conservador. El febrer de 1933 tenia com a president Joan Gusi i a la junta figuraven Salvador Sitjes (secretari), Miquel Tortosa (tresorer) i Josep Canals i Antoni Agraz (vocals). Alguns dels seus membres eren fejocistes, com Miquel Tortosa, Antoni Agraz o Francesc Alegret, d’altres participaven en la Coral La Lira i alguns, com els germans Bru i Emili Sabaté Escursell o Lluís Girbau, seran fundadors el 1934 de les joventuts de la Lliga Catalana a Sant Cugat. També figuraven Joan Garrell Grau, fill del regidor de la Lliga, els germans Josep i Francesc Pujol Estapé, fills del propietari de la Torre Blanca, o Josep Sangés Bigas, fill del jutge Marcel·lí Sangés.

La primera seu la van tenir a Cal Barbany, on organitzaven balls, però a partir de 1932 es reunien a Cal Racó, en un local propietat de Miquel San, a la plaça de la República. Per celebrar la inauguració, feta el dia de sant Josep, van organitzar una audició de sardanes. Tenien un equip de futbol i un altre de tennis taula. [75]

També sabem de l’existència de la Penya Salas, que tenia un equip de futbol [76], de la Penya Ventós i de la Penya Wert-Fut, de la que formaven part joves que freqüentaven el Parque, on tenia la seu, aficionats al Sant Cugat Esport F.C. Com, com per exemple Tomàs Fàbregas. La Wert-Fut organitzava per Sant Joan i Sant Josep balls "moderns" a la Sala de Festes del Parque [77]

3.2. LES COOPERATIVES

3.2.1. Les cooperatives agràries [78]

La cooperativa agrària més important era la propietària del Celler Cooperatiu, el Sindicat Vitivinícola i Caixa Rural de Sant Medir, fundat el 1921 per lluitar contra els intermediaris i davant l’augment de demanda de vi que es va produir durant la Primera Guerra Mundial.El Celler, dissenyat per l’arquitecte Cèsar Martinell, va ser construït, com d’altres, amb el suport de la Mancomunitat de Catalunya, després de signar un crèdit de 50.000 ptes. En un primer moment formaven part tots els productors de vi de la vila, uns cinc-cents. Segons explicava Ramon Mas:

"hi havia 300 socis que havien treballat la jornada a fer els fonaments, o fer de manobre, havien traginat sorra o totxos amb els carros i no havien pogut aportar-hi cap pesseta, car no en tenien gaires. Els altres 186 associats eren ja petits propietaris conreadors amb vinyes pròpies i a parts de fruits, i que a més de jornades de braços i de carro havien aportat «obligacions» de 100 pessetes cada una. En quedaven 14, que eren els propietaris rendistes, que no van aportar-hi cap jornada, sinó solament «obligacions» de 500 pessetes, de 1.000 pessetes i de 1.500 pessetes, cobrant interessos" [79]

Aquests grans propietaris tenien la majoria de les obligacions i van ser nomenats socis protectors amb dret a escollir la direcció. A més als estatuts es recollia que els vots a l’assemblea fossin segons obligacions i quantitat aportada de vi, un vot per cada 500 ptes i un altre per cada 25 cargues de vi. Així, el primer president va ser Joaquim Prou Margenat, propietari de Can Volpelleres i membre de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre. Els grans propietaris controlaven el Celler.

JPEG - 75.2 kB
Celler Cooperatiu

Aviat els rabassaires van demanar la democratització de la cooperativa i que a l’assemblea cada soci tingués un vot, amb independència de la seva aportació de vi. Això va portar a la dimissió de Joaquim Prou i a la sortida dels grans propietaris del Celler. Es va escollir nou president a Josep Feliu Aymerich. Durant els anys vint se succeeixen com a presidents, Martí Vilaró Canudas (1921-1923), Tomàs Grau (1923-1925), Miquel Buscallà Grau (1925-1929), Josep Serra Reig (1929-30), alguns d’ells lligats a la Unió de Rabassaires i el republicanisme federal.

Durant la República la direcció del Sindicat està dominada per federals. El 1931 és escollit president Josep Grau Rodó, regidor del Centre Republicà Federal i membre de la Unió de Rabassaires, que seria reelegit el 1932. Els anys entre 1931 i 1934 van ser de consolidació del Celler i de millora de les instal·lacions. Es van constituir noves seccions de suport als pagesos malalts i de justícia, encarregada de resoldre els contenciosos entre socis. Entre 1933 i 1935 va ser president el regidor Josep Aguilar Serra, substituït el 1936 pel també regidor federal Francesc Viñeta Raurell. En aquests moments el Celler tenia trenta-sis tines i una màquina de batre. Les lleis del 17 de febrer i 20 de març de 1934, dictades per la Generalitat, van acabar de democratitzar els sindicats agrícoles i les cooperatives imposant la igualtat de drets de vot entre tots els socis.


A més al poble existia el Sindicat Agrícola i Caixa Rural de Sant Pere. Es va inaugurar el gener de 1907 presentant-se com una institució amb l’objectiu de «l’ensenyansa agrícola y el mutu aussili entre’ls socis en casos de malaltia o de manca de recursos». Com a presentació van organitzar dues xerrades sobre qüestions vitivinícoles i d’història dels sindicats agraris. A la Junta Directiva figuraven els alcaldes Pere Estapé i Martín Rodó, a més del secretari municipal Joan San i propietaris agrícoles com Josep Barba, Rafael Mas, Josep Busquets, de Can Busquets, o Joan Rabadà, de la Torre Negra [80]. A partir de la seva fundació es van cuidar d’organitzar la festa major del poble, celebrada per Sant Pere [81]. Amb aquesta direcció és normal que els republicans la consideressin afí al poder caciquil. Per exemple, El Diluvio escrivia el 1910 que «no ha mostrado apenas esta Sociedad señales de vida sino para elecciones de ediles y diputados y para bailes y ceremonias en la iglesia en la festividad de su patrón» [82]. L’entitat estava presidida el 1930 per Ramon Vidal Aymerich i tenia la seu al Parque [83]. El 1933 era el màxim dirigent Ignasi Bulbena. Sabem que el 1931 tenia 287 socis. Bàsicament es dedicava a la venda als seus socis de sulfats i sofres comprats a l’engròs. També tenia algunes màquines, com una segadora.

I el Sindicat Agrícola La Unió, que va ser fundat el 16 de març de 1930. Format inicialment per 131 socis de la Unió Santcugatenca, on tenia la seu. Sembla que era una resposta esquerrana al de Sant Pere. El seu primer president va ser el federal Joan Serraboguñà Serra. La majoria dels seus membres eren membres de la Unió de Rabassaires i del Centre Republicà Federal. El sindicat va comprar una màquina de batre el 1930, ja que fins llavors l’única que existia al poble era la de Pere Estapé, exalcalde salista i propietari del molí. El 1931 creix fins als cent-cinquanta socis i compra una màquina trilladora. El 1932 ja passa dels dos-cents associats. Aquest creixement de massa social li permet pensar en nous projectes, com la compra d’un tractor. El 1933 el sindicat adquireix una embaladora de palla. També disposava d’un local de venda per als associats de menjar pel bestiar, sulfats, sofres i guano.

Tots tres sindicats, més la Unió de Rabassaires, es fusionaran, com veurem, en el Sindicat Agrícola la Unió de Rabassaires el 1936, seguint el decret de la Generalitat.

3.2.2. Les cooperatives de consum

Les cooperatives obreres de consum van començar a funcionar a Catalunya a finals del segle XIX impulsades per federalistes i sindicalistes. Aquestes associacions de consumidors compraven productes bàsics a l’engròs que després eren distribuïts entre els seus socis. D’aquesta forma abaratien els preus dels productes de primera necessitat que consumien i milloraven la seva qualitat, tot eliminant l’odiada figura de l’intermediari. Si es produïen beneficis, es feien servir per a prestacions socials per als cooperativistes o com a fons de previsió.

A Sant Cugat, després de les diferents mútues que van sorgir a finals del segle XIX, el primer intent de crear una cooperativa de consum va ser la Sociedad Cooperativa Urbano-Agrícola El Espejo. Aquesta cooperativa va ser fundada el juliol de 1918 per dinou socis, bàsicament rabassaires, paletes i ferroviaris d’idees republicanes [84]. Devia estar afiliada a la Federació de Cooperatives Catalanes que el 13 de juliol de 1919 va organitzar un acte de propaganda cooperativista a Sant Cugat [85]. El 1920 encara funcionava i estava presidia llavors per l’antic president de la Societat de Paletes, Josep Llopart Blay. La cooperativa no reeixí. El 1924 hi hauria un nou intent cooperativista, aquesta vegada a càrrec de ferroviaris, que fundaren la Cooperativa Obrera de Consumo El Nuevo Día, presidida per Agustin Suárez Pardo [86]. Tampoc durarà gaire.


L’arribada de la República suposà un nou impuls per al cooperativisme. El govern central proclamà el 1931 la Llei de cooperatives i el Parlament de Catalunya aprovà el febrer de 1934 la Llei de bases de la cooperació, que fomentà la constitució de noves cooperatives. És precisament arran d’aquesta llei que es torna a formar a Sant Cugat una cooperativa de consum. Serà al setembre i es dirà, en un primer moment, Unió Mutual Obrera, però aviat és rebatejada com a Cooperativa La Unidad Obrera. Aquesta vegada els impulsors eren sindicalistes de la CNT i comunistes del Bloc Obrer i Camperol. Va tenir el primer local al carrer Francesc Layret, on venia als seus associats queviures i productes de xarcuteria. Després dels fets d’octubre de 1934 seria rellançada com una forma de fomentar la solidaritat i l’ajuda mútua en uns moments de repressió política i social de molts dels seus associats.

Però el seu moment d’esplendor arriba amb la Guerra Civil. Sobretot a partir de gener de 1938 quan una ordre ministerial els hi dóna més atribucions en el repartiment de proveïments. En aquest període de revolució econòmica i social la cooperativa superarà els 650 associats i repartirà unes 4.200 racions. Més d’un centenar de refugiats arribats al poble fugint dels combats se’n faran socis. Traslladarà el seu local als baixos de la casa que havia confiscat la CNT com a seu a la plaça de la República, un ampli edifici que havia servit de Casa de la Vila fins al 1932. Allà quatre dependents atendran als associats. A més, el setembre de 1938, l’Ajuntament els cedirà Can Perbell. La cooperativa s’adherirà a la Federació de Cooperatives de Catalunya i estarà presidida per destacats militants cenetistes com el ferroviari Isidoro Checa, darrer alcalde republicà, o Francisco Martínez. La Generalitat, que en aquest periode exercia una certa supervisió sobre les cooperatives, nomenà delegat-interventor, el 15 d’agost del 1936, de La Unidad Obrera a Josep Navarro Monpeau. La Cooperativa continua funcionant, fins i tot, uns mesos després de l’entrada dels franquistes a Sant Cugat, però aviat el nou règim franquista acaba amb aquesta experiència d’autogestió [87].

Durant la guerra també es va adherir a la Federació de Cooperatives de Catalunya el Casal Cooperatiu de Valldoreix, que va col·locar la primera pedra el 12 d’abril de 1936 i que s’inaugurarà un any després.

<—Capítol anterior: Estructura econòmica ---- Capítol següent: Sistema de partits polítics i eleccions generals a Sant Cugat del Vallès—>

Notes

[1Durant aquest temps diferents presidents passen per l’entitat el 1906 Josep Pahissa, 1916 Miquel Grau Ricart, 1918 i 1921 Leodegario Sitges Cañameras, 1920 Francesc Pila Codoñés, 1923 Francesc Pahissa Grau, 1925 Simó Franch Calsina, 1927 Celestí Farriol

[2AGCB. Registre d’Associacions, núm. 12.547.

[3Unió, 56-57 (1931) i El Matí, 5 abril 1931. La Junta era la següent: Jaume Galobardes (president), Joan Auladell Tortosa(vicepresident), Tomàs Grau (secretari), Gabriel Pahissa (vicesecretari), Josep Pahissa Massana, de cal Quitèria (comptador), Jaume Fàbregas Sallés (tresorer), Ramon Mas (comptador), vocals: Eugeni Bordas, Joan Serraboguñà, Joaquim Julià, Miquel Duran i Mateu Cortés

[4La secció dramàtica representa obres amb un caire polític o costumista, algunes de producció pròpia com El pal de la bandera, amb música de Joan Debesa i lletra de Joan Campmany. També representava obres d’autors santcugatencs com Francesc Cabanas o Ramon Mas. El 1933 el quadre escènic de la Unió era dirigit per Manuel Ansón, vegeu per exemple El Matí, 20 març 1932 i El Diluvio, 31 marzo 1932, 24 junio 1932 i 22 abril 1934.

[5El grup musical va arribar a organitzar al 1933 l’Orquestrina La Unió. Formaven el grup els germans Ansón, Joan Marimon, Facund Codoñés, Joan Bisbal, Jaume Camps, Eduard Parra, Josep Durà i R. Boreau, El Diluvio, 4 agosto 1933.

[6En la Junta estava acompanyat per Ramon García Cobacho (vicepresident), Pere Ferrer Fontanals (secretari), Josep Subirachs Torres (vicesecretari), Joaquim Codoñés Borrat (tresorer), Tomàs Grau Marcé (comptador) i com a vocals Joan Pahissa Campmany, Josep Bobé Serraboguñà, Joan Cortés i Jaume Deupí. Unió, 13 febrer 1938.

[7San, Pere. "El feixisme esquerrà a Sant Cugat". La Veu de Catalunya, 7 maig 1933.

[8Carta de Ramon Mas a Antoni Griera, 26 novembre 1956. Fons Mn. Antoni Griera. AMSC.

[9El Diluvio, 7 mayo 1933. També L’Avenir, 6 (8 setembre 1932).

[10San, Pere. "El feixisme esquerrà a Sant Cugat". La Veu de Catalunya, 7 maig 1933

[11L’Avenir, 15 (juny 1933), p.1, L’Acció, 19 maig 1933, El Poble, 20 maig 1933 i La Vanguardia, 20 mayo 1933, p. 24. L’Ajuntament acusa els ’faistes’ [deu referir-se a fejocistes] d’organitzar l’acte i els federals culpen a radicals i lligueros d’haver promogut l’incident. Garba, núm. 20 (maig 1933), p. 3, El Radical, 27 mayo 1933 i La Veu de Catalunya, 21 maig 1933 critiquen l’obra i que es cridessin guàrdies d’assalt per acabar amb l’aldarull.

[12Existeix un llibre commemoratiu: 1882-2007 : cent vint-i-cinc anys de la Societat Coral La Lira a Sant Cugat del Vallès. [Sant Cugat: Coral La Lira], 2007

[13La resta de la Junta estava formada per Esteve Estapé, Baldiri Rodó, Manel Bosch, Isidre Masana, Miquel Rodó i Francesc Alemany. Una descripció de l’acte a: "Las bodas de oro de la entidad coral La Lira", Hoja Oficial del Lunes, 29 agosto 1932

[14Carta de Roc Codó a Joan Alavedra, 8 d’agost de 1932. Fons President Francesc Macià. ANC

[15El Matí, 26 febrer 1933. També figuraven a la Junta altres membres de la Lliga com el vicepresident Manuel Farrés i de secretari Emili Sabaté Escusell, així com altres dretans com Rodó i Josep Masana.

[16El Matí, 26 novembre 1935. La nova Junta era: president Josep Masana; vicepresident Antoni Bulbena; secretari Manuel Farrés; vicesecretari Emili Sabaté; tresorer Josep Farrés; vocals Antoni Capel, Joan Rodó i Pere Escofet

[17El Matí, 3 i 19 maig 1936. La resta de la Junta la formaven F. González (vicepresident), Emili Sabaté (secretari), Santiago Mas (tresorer) i Francesc Alemany (vocal).

[18La resta de la Junta eren: Modest Casadesús (secretri), Joan Giménez (tresorer) i els vocals Joaquim Estrems Borràs, Avel·lina Casadevall i Josep Alegret. Butlletí de l’APEC, octubre 1923

[19La primera Junta estava formada per l’històric Francesc Rifà Planas com a president ; vicepresident Domènec Rodó Palet; secretari Joan Justo Rovira; tresorer Pere Pahissa Massana; bibliotecari Joan Berenguer Dausà; vocals Ramon Torres Carreras i Francesc Farell.
El febrer de 1933 s’escolleix nova Junta: president: Eduard Aymat; vicepresident: Domènec Rodó Palet; Secretari: Jacint Calopa; Tresorer: Modest Casadesús; Bibliotecari: Francesc Farell Vilarrubí; Vocals: Ramon Torres Carreras, Maria Solà, Joan Justo Rovira i Miquel Duran.
La Junta escollida el març de 1934 està formada per: president: Albert Trias; vicepresident: Domènec Rodó Palet; Secretari: Jacint Calopa; Tresorer: Antoni Maria "Ton" Rifà Huget; Bibliotecari: Francesc Farell; Vocals: Maria Solà, Pere Pahissa, Miquel Rodó i Isidre Rifà Huguet. La Nau, 11 abril 1931; Anuari de l’APEC. Barcelona, 1933, p. 107. Butlletí de l’APEC, novembre 1931, febrer-març 1933 i abril-maig 1934.

[20A la Junta es van presentar tres llistes, resultant guanyadora la de Francesc Farell. A la seva llista hi havia una majoria de membres d’ACR, igual que entre els socis, encara que també trobem de la Lliga i independents. La Junta va quedar formada per: Francesc Farell Vilarrubí com a president; vicepresident Joaquim Estrems Borràs; secretari Modest Casadesus Costa; vicesecretari Jacint Calopa Gallegos; tresorer Miquel Rodó Matalonga; comptador Jaume Galobardes Paituvi; bibliotecari Joaquim Oliva García i vocals els metges Nicolau Villar Recio i Ramon Torres Carreras; Secció Esbarjo: Miquel Magrans Farrés; Secció Propaganda: Isidre Rifà Huguet; Secció Dramàtica: Joan Giménez Llorens; Secció Esportiva: Joan Justo Rovira; Secció Coral: Joan Costa. Font: Expedient de l’Ateneu de Sant Cugat. Registre d’Associacions, n. 16.271. ADGC

[21El Diluvio, 25 mayo 1933 i 30 marzo 1934

[22Els altres santcugatencs inscrits a la carrera com Ateneu de Sant Cugat són: Manuel Pardo en la categoria de Sèniors i Júniors i Manuel Fornés, Agustí López i Frederic Nebot en la de Neòfits i Debutants

[23L’Avenir, 24 (març 1934), p. 3. Són uns dels signants contra la celebració d’un Aplec Fejocista el juny de 1934.

[24La Publicitat, 16 juny 1931 i La Veu de Catalunya, 27 juny 1931

[25La primera seu va ser al carrer Francesc Layret 29, passant el 1934 al local del BOC al carrer Valldoreix 34. La primera Junta va ser la següent: president: Ramon Batet Farrés; vicepresident: Andreu Valverde; secretari: Joan Vericart; vicesecretari: Frederic Nebot; cobrador: Joan Marimon; caixer: Miquel Crehueres; vocal: Agustí López. Font: Carta de la Joventut Esportiva Proletària a l’Ajuntament, 12 juny 1933. AMSC i La Batalla, 23 julio 1933, p. 2 i L’Avenir, 19 (setembre 1933).

[26Marco Botella, Antonio. Crónicas del movimiento obrero esperantista [en línia]: memoria histórica. [Zaragoza, 2008], p. 33. <http://colectivolibertariosantboi.files.wordpress.com/2009/12/15-marco-cronicas-del-movimiento-obrero-esperantista2.pdf>.

[27La primera Junta estava formada per: president: Jaume Cussó Junyent; Secretari: Bonaventura Garrell Sitges; Tresorer: Ramon García Cobacho; Comptador: Miquel Grau Castañé; Bibliotecari: José Baeza Hernández; Vocals: Concepció Pla i Marina Vilaró. La Junta escollida el 1935 era: president: Joan Puig Pla; Secretari: Jaume Cussó; Tresorer : Bonaventura Garrell; Comptador: Miquel Grau; Bibliotecari: Josep Farrés; Vocals: Ramon García i José Baeza. Font: Llibre de registre de sortida de documents, 6 desembre 1933. AMSC i Registre d’Associacions, n. 16.747. AGC.

[28Sobre l’esperantisme a Sant Cugat podeu veure el testimoni García Cobacho, Trinitat. La meva vida, la meva gran lluita i el meu puntal. Sant Cugat: autora: 2004

[29L’alcalde va informar el General de la 4a Divisió de reunions al carrer Valldoreix, 34 (seu clausurada del BOC) per constituir un ateneu, Llibre de registre de sortida de documents, 14 agost 1935. AMSC. La primera Junta estava formada per: president Jaume Marimon Rom; vicepresident Manuel Anton; secretari Francesc Mariné; vicesecretari Miquel Rovira; caixer Josep Colom; comptador Josep Llunell; bibliotecari Alexandre Parra; vocals Joan Calaceit (Atletisme) i Fèlix Llunell (Futbol). Font: Carta de l’Ateneu Popular Santcugatenc a l’Ajuntament, 5 febrer 1936, Llibre de registre de sortida de documents, 590, 5 febrer 1936 i Llibre de registre d’entrada de documents, 23 gener 1936 i 3 febrer 1936. AMSC.

[30La Humanitat, 25 abril 1934.

[31Tenia la seu al carrer Martorell, 2. La primera Junta estava formada per: president Antonio Collado Alegre; vicepresident Francesc Cabanas Alibau; secretari Juli Parra Ponseti; vicesecretari 1r Pere Batet; vicesecretari 2n Josep Bobé; tresorer Mateu Cortés; comptador Josep Colom; arxiver Miquel Cabanas Alibau; vocal Enric Tudó. Vegeu també L’Avenir, 23 (febrer 1934) i 25 (abril 1934) i L’Esquella de la Torratxa, 4 maig 1934.

[32La Humanitat, 25 abril 1934.

[33La Junta el 1932 estava formada per: president Antoni Ferrer; vicepresident Josep Mir; secretari Isidoro Checa; vicesecretari Salvador Siraña; tresorer Llorenç Villa; comptador José Checa; bibliotecari Antoni Artigas; vocals Inocenci Mora, José García Montiel, Eusebio González i Ignasi Ferrer. Font: Registre d’Associacions de Sant Cugat del Vallès. AMSC i Solidaridad Obrera, 5 septiembre 1933, 19 noviembre 1933, 27 setiembre 1935 i 19 febrero 1936

[34Griera, Antoni. Biografia de Mn. Xavier Griera. Vic: Tipografia Balmesiana, 1957, p. 28-29.

[35La Veu de Catalunya, 23 juny, 26 maig i 23 desembre 1922, 4 febrer 1923 i Auladell i Serrabogunyà, Joan. «L’ambient cultural en l’adolescència de l’Eugeni Canas (I)». Els 4 Cantons, 22 abril 1994, p. 16.

[36Anuario Social de España, 1929.

[37Carta de Federació de Joves Cristians de Sant Cugat al batlle, 19 octubre 1932. AMSC.

[38Flama, 12 abril 1935 i Auladell i Serrabogunyà, Joan. "L’ambient cultural en l’adolescència de l’Eugeni Canas (III)". Els 4 Cantons, 6 maig 1994, p. 12.

[39Llibre de registre de sortida de documents, 577, 27 maig 1932. AMSC

[40Flama, 10 juny 1932 i El Diluvio, 24 junio 1932

[41La Junta estava formada per: president: Alfons Ripoll Pérez; Vicepresident: Santiago Cleris; Secretari: Llorenç Ribas Corbella; Tresorer: Francesc Morera Morera; Bibliotecari: Marcel·lí Español Adillón; Vocals: Miquel Tortosa Solà i Antoni Agraz Buil. Carta de la Federació de Joves Cristians a l’Ajuntament, 19 octubre 1932. Correspondència. AMSC i Flama, 21 octubre 1932.

[42El Matí, 11 febrer 1934. Bonet era conegut pels federals com “Naripa” i Solana com “Lletuqueta” i eren durament criticats des de L’Avenir.

[43Sobre el local Flama, 27 gener 1933. La Junta escollida el 1933 era: president Llorenç Ribas Corbella; vicepresident Antoni Agraz; secretari Francesc Morera Morera; vicesecretari Francesc Alegret; tresorer: Francesc Roqué Brujo; vicetresorer: Joan Bordas; bibliotecari: Joaquim Bozzo Rovira i vocals: Santiago Bozzo Rovira i Joan Jané. El 1934 la Junta la formen: president Llorenç Ribas Corbella; vicepresident Miquel Tortosa; secretari Roderic Rodó; vicesecretari Joan Campmany; tresorer Francesc Roqué Brujo; vicetresorer Josep Soler; bibliotecari: Santiago Cleris Fàbregas; vicebibliotecari Marcel·lí Español i vocals Joan Jané i Anton Ribalta. Flama, 24 març 1933 i 25 gener 1934; El Matí, 11 abril 1933 i 22 abril 1934

[44Carta de la Unió de Rabassaires i altres a l’alcalde, 25 abril 1934. Correspondència. AMSC.

[45El Matí, 20 maig 1934, La Veu de Catalunya, 25 maig 1934 i Flama, 12 abril 1935.

[46Flama, 27 desembre 1935

[47Flama, 12 abril 1935

[48La nova Junta estava formada per: president: Miquel Tortosa; vicepresident: Artur Sala; Secretari: Antoni Ribalta; Vicesecretari: Marcel·lí Español; Tresorer: Francesc Roqué; Comptador: Joan Bordas; Bibliotecari Santiago Cleris; Vicebibliotecari: Joan Garrell; Vocals: Joaquim Sender i Francesc Morera

[49La resta de la Junta era Eugeni Canas Auladell, de ca l’Adroguer, (vicepresident), Joan Roca (secretari), Joaquim Bozzo Rovira (vicesecretari), Joaquim Sender (tresorer), Francesc Morera (vicetresorer), Miquel Buscallà Grau (bibliotecari), Santiago Cleris (vicebibliotecari), Joan Altet (vocal) i Marcel·lí Español (vocal). El Matí, 3 maig 1936.

[50Per exemple el 1935 El Matí diu que eren més de cent persones en el romiatge

[51El Matí, 14 i 28 febrer 1932, 3 i 22 maig 1932 i 23 juny 1935. També existia una Confraria de la Verge del Carme que realitzava una festa amb motiu de la seva patrona, una Confraria del Pilar i la Germandat de Sant Isidre, que celebra misses pel seu patró.

[52Registre Local d’Associacions i Llibre de registre d’entrada de documents, 199, 12 abril 1933. AMSC i Registre d’associacions, núm. 16.989. AGCB. La vicepresidenta era Pepeta Castellví. La Veu de Catalunya, 6 maig-1933 i El Matí, 21 maig 1933.

[53El Matí, 19 abril 1934 i 29 desembre 1935.

[54Garba, núm. 11 (5 maig 1932), p. 3-5 i núm. 12 (5 juny 1932), p. 4.

[55AMSC. Registre local d’associacions i AGCB. Registre d’associacions, núm. 16.448.

[56Auladell i Serrabogunyà, Joan. "L’ambient cultural de l’adolescència d’Eugeni Canas (IV)", Els 4 Cantons, 13 maig 1994

[57Auladell i Serrabogunyà, Joan. "L’ambient cultural de l’adolescència d’Eugeni Canas (IV)". Els 4 Cantons, 13 maig 1994 i Garba, núm. 24 (setembre 1933). El terreny, propietat del secretari Narcís Oller, estava destinat en un principi a un convent d’una comunitat religiosa, L’Avenir, 17 (agost 1933)

[58Una monografia sobre el tema, Tortosa, Joan; Jener, Eduard. Assemblea de la Creu Roja de Sant Cugat del Vallès-Rubí: 1923-1998 : 75 anys de vida solidària. Sant Cugat del Vallès: Publicitat & Edicions, 1998. Vegeu també Llunell, Pepa. "Records de la Creu Roja de Sant Cugat del Vallès". Gausac, 36-37 (2010), p. 134-136.

[59Integrada inicialment per Antoni Rosich Busquets, Rossend Menta, Pere Sallés Borrell, Tomàs Musella Castañé i Joaquim Planas Rosich. Tenien les oficines al carrer Mozart, núm 5. La Vanguardia, 5 febrero 1932. El 1934 estava presidida per l’exalcalde Antoni Sallés Borrell.

[60La Humanitat, 22 maig 1933

[61Carta de Ramon Mas a Antoni Griera, 26 novembre 1956. Fons Mn. Antoni Griera. AMSC

[62Carta de Ramon Mas a Antoni Griera, 26 novembre 1956. Fons Mn. Antoni Griera. AMSC

[63L’Esquella de la Torratxa i La Rambla, 31 juliol 1931.

[64El 23 de febrer de 1933 es va escollir una Junta formada per Lluís Juanola Almar (president), Josep Garrell (vicepresident), Antoni Casas (secretari) -que faria de corresponsal del setmanari esportiu La Rambla el 1934 substituint a Tomàs Fàbregas-, Tomàs Castellví (vicesecretari), Medir Grau (caixer), Josep Bobé (comptador), Francesc Alemany, Manuel Guixà, Joan Pérez i Manuel Farrés (vocals). La Rambla, 6 març 1933. Tenia llavors 210 socis

[65La Publicitat, 19 novembre 1930. De fet, el caporal Josep Prunés Amorós seria traslladat el gener de 1931 a Cornellà.

[66Cifuentes Costa, Jaume. "Centenari del Sant Cugat Esport FC: un origen perico", Tot Sant Cugat. <http://www.totsantcugat.cat/opinio/...>

[67La Rambla, 23 gener 1933

[68L’acompanyaven a la Junta: Lluís Parellada (secretari), Josep Clavé (Tresorer), Francesc Julià (comptador) i els vocals Ramon Batista, Ernest Bell i Francesc Cabanas. Carta del Club Ciclista Sant Cugat a l’Ajuntament, 20 març 1933. AMSC.

[69En informes franquistes se senyala com a impulsor de la confiscació i dirigent de l’Ateneu al paleta José Carrasco Talón i de José Valera

[70Còpia de l’Acta de Constitución del Comitè Local de SRI de Pins del Vallès. Delegación del Estado de Recuperación de Documentos, 19 juny 1939. AMSC.

[71La Vanguardia, 27 enero 1937

[72La Junta era: president Ismael Castelló Vicedo; secretari José García Montiel; tresorer Ramon García Cobacho; vocals Antoni Pagan García, José Baeza Hernández i Jaume Grau Mercé. Acta de constitució de la Secció de Pins del Vallès de Los Amigos de Mexico, 19 novembre 1937. AMSC.

[73Tenia la seu al carrer Salvador Seguí 8. La Junta estava formada per: president: Celestí Farriol Panedes; Vicepresident: Josep Baeza Hernández; Secretari: Miquel Grau Castañé; Vicesecretari: Baldiri Rius Suria; Caixer: Vicenç López Castelló; Bibliotecari: Joan Llunell Tondo; Comptador: Joan Calders Tortosa. Registre d’Associacions, n. 17.668. AGCB.

[74La Humanitat, 15 abril 1938

[75Mundo Deportivo, 5 abril 1929; La Vanguardia, 24 marzo 1932 i 23 junio 1932; Cabanas Castells, Frederic. Sant Cugat: orígens i històries d’un poble i d’una família. Sant Cugat: : Octavià, 2001, p. 163.

[76L’equip de la Penya Salas estava format l’abril de 1931 per: García, Crehueres, Camps, García, Salas, Diego, Piñero, Capel, Domènech, Relats, Farrés. Suplent: López

[77Per exemple, La Veu de Catalunya, 21 febrer i 16 març 1934

[78Per seguir la història del cooperativisme agrari a Sant Cugat es pot veure la sèrie d’articles escrits per Ramon Mas a l’Avui, 7 i 28 maig 1980, 19 i 25 juny 1980 i 16 juliol 1980 i Troyano i Cussó, Joan. "100 anys d’associacionisme agrari a Sant Cugat del Vallès (1896-1996)", Gausac, núm. 9 (1996), p. 79-100.

[79Mas, Ramon. Camins pagesos de Catalunya. Barcelona : Nova Terra, 1972, p. 150.

[80El Poble Català i La Veu de Catalunya, 7 gener 1907. A la Junta Consultiva figuraven Carles Altés, Tomàs Fatjó i el metge Agustí Galtés

[81Aviat van entrar en conflicte amb alguns joves, com els que es reunien a Can Salero, el local de Bartomeu àlies Salero, perquè l’alcalde no els deixà ballar el tradicional Paga-li Joan i les sardanes a la plaça dels Monjos i, en canvi, si ho va permetre al Sindicat, «pretextant que aquests eren els únics encarregats de la festa (...) Però se sospita que’l primordial fonament fou el de ser ell, l’arcalde [sic] president de la mateixa y en Joan San secretari del referit Sindicat y l’Ajuntament. El Poble Català, 5 juliol 1908

[82El Diluvio, 6 septiembre 1910

[83La Junta estava formada per: president: Ramon Vidal Aymerich; Vicepresident: Josep Aguilar Serra; Dipositari: Miquel Buscallà Pujol; Secretari: Tomàs Domènech Sallés; Vicesecretari: Josep Pahissa Massana, de cal Quitèria; Vocals: Josep Alegret Estapé i Anton Castellví Serra, que havien estat regidors.

[84El primer president va ser Josep Abelló Llorens i el secretari un jove Magí Bartralot. Els dinou fundadors són: Josep Abelló Llorens (president), el paleta Firmo Arnau Comas (vicepresident), Leodegari Sitges Cañameras (tresorer), Francesc Cañameras Picaso (comptador), el paleta Lluís Puell Alemany (vocal), Josep Caldes Artigas (vocal), Francesc Iborra Castelló (vocal), el rabassaire Magí Bartralot Auladell (secretari), Andreu Casals Boldú (vicesecretari), el paleta Josep Llopart Blay (examinador de comptes), el ferroviari Miquel Garrell Casamitjana (examinador de comptes), Gabriel Alzamora Ballester (proveïments), Leodegari Vilaró Cañameras (proveïments), Francesc Domènec, Josep Iborra, Lluís Martí, el paleta Medir Cahís Canals, Francesc Pérez i el paleta Alfons Masana. AGCB, Registre d’Associacions, núm. 9.479.

[85La Publicidad, 11 julio 1919

[86Registre d’Associacions, núm. 11.872 (AGC).

[87Un petit testimoni d’una de les seves dependentes a: Garcia Cobacho, Trinitat. La meva vida, la meva gran lluita i el meu puntal. Sant Cugat: autora: 2004, p. 35.


RSS 2.0 [?]

Espai Editorial

Lloc Web fet amb l’SPIP
Squelettes GPL Lebanon 1.9

Creative Commons License