José Fernando Mota Muñoz

Articles d’història i d’altres històries

Tots els textos que trobareu en aquesta web poden ser copiats, modificats i distribuïts, citant la seva procedència i respectant la Llicència de Creative Commons.

*******************************************************************************************************************************************************

Artí­culos de historia y otras historias

Todos los textos que encontraréis en esta web pueden ser copiados,
modificados y distribuidos, citando su procedencia y respetando la Licencia de Creative Commons.

José Fernando Mota Muñoz – octubre de 2020


Associacionisme

per  José Fernando Mota Muñoz


[Actualitzat 26/6/2020]

Sumari del capítol 3

3.1. L’ASSOCIACIONISME CULTURAL I RECREATIU

3.1.1. El centre d’oci de l’esquerra: La Unió Santcugatenca i les seves seccions

31.2. El centre d’oci de la dreta: el Parque i les entitats acollides

3.1.3. Les entitats culturals catalanistes: l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i l’Ateneu de Sant Cugat.

3.1.4. Associacions culturals i esportives d’influència comunista: la Joventut Esportiva Proletària, Laborista Esperanta Grupo, el Corn Enciclopèdic Cugatenc i l’Ateneu Popular Santcugatenc.

3.1.5. Associacions anarquistes: l’Ateneu Obrer Cultural.

3.1.6. Fejocistes i montserratines: l’associacions catòlic juvenil: la Federació de Joves Cristians de Catalunya, Institut de Cultura Femenina i Institut de Cultura Infantil.

3.1.7. Associacions benèfiques: l’Assemblea Local de la Creu Roja

3.1.8. Les associacions de propietaris

3.1.9. Esport i entitats esportives

3.1.10. Entitats creades durant la Guerra Civil

3.1.11. Les penyes

3.2. LES COOPERATIVES

3.2.1. Les cooperatives agràries

3.2.2. Les cooperatives obreres de consum


3.1. L’ASSOCIACIONISME CULTURAL I RECREATIU

Al món associatiu l’arribada de la República també suposa un esclat de la societat civil i l’associacionisme, amb la creació de noves entitats o la revitalització de moltes de les existents.

L’associacionisme cultural i recreatiu als anys trenta a Sant Cugat té també un important grau de politització. Dos grans centres es disputen l’oci dels santcugatencs: la Unió, el centre d’oci de l’esquerra, i el Parque, l’espai de sociabilitat de la dreta. Al mig, impulsat per catalanistes, sobretot d’Acció Catalana s’havia intentat crear un centre intermedi l’Ateneu de Sant Cugat, més marcadament cultural, però que no arribarà mai a trencar, ni de bon tros, la dinàmica Unió-Parc. Tant la Unió com el Parc tenen sala de teatre i ball, cafè i organitzen cadascú el seu propi programa de festes majors i fires i, fins i to, quan un va posar cinema l’altre el va seguir.

Al món de l’associacionisme juvenil i infantil la competència serà entre les entitats impulsades pels comunistes del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i les creades pels catòlics.

Així, els anys trenta a Sant Cugat, i a tota Catalunya, és un moment de creixement de l’associacionisme, amb una multiplicació d’opcions per ocupar el lleure. A les tradicionals corals, com la Unió i la Lira o les agrupacions teatrals, se sumen noves entitats esportives i culturals de tot tipus, que organitzen xerrades, exposicions, excursions, activitats esportives, etc.

3.1.1. El centre d’oci de l’esquerra: La Unió Santcugatenca i les seves seccions

L’entitat coral Unió Santcugatenca havia estat fundada el 1900, com un cor de Clavé per vint-i-set cantaires que es van escindir de la Coral La Lira pel seu tarannà conservador. El 1902 es van unir al a La Unió la majoria dels socis de la Coral El Progreso, un altre cor claverià que funcionava al poble des de 1887.

No serà fins l’abril de 1903 que legalitzi la seva situació davant del Govern Civil, comptant llavors amb quaranta socis i nomenant president a Joan Davi. Aviat esdevé la coral d’esquerres del poble, on canten rabassaires i treballadors menestrals. Amb el temps el nombre de socis creix i la societat es planteja la necessitat de tenir una seu pròpia. A principis dels anys vint es decideix construir un local de nova planta pagada amb aportacions dels socis i amb una emissió de bons. Molts socis també van aportar hores de feina. Així el 1921 es començaria l’edificació de l’actual seu de la Unió, en el carrer que es dirà Anselm Clavé.

El 1923 la Unió té tres-cents socis, el 1929 són ja tres-cents cinquanta, arribant el 1930 als quatre-cents, essent ja l’entitat més important del poble [1]. El nou local, a més d’ampliar l’espai amb un cafè i una sala de ball de 126 m2, permet afegir a la coral altres seccions i noves funcions. Així, per exemple, el 1926 es funda la Secció Mútua de Socors [2]

L’entitat no estava exempta de problemes polítics. Així, per exemple, el 3 de març de 1929 és escollit president Magí Bartralot, acompanyat a la seva junta per molts federals. Les tensions internes entre republicans provoca al juliol la dimissió de Bartralot i que passi a presidir l’entitat Teodoro Martí Pujol, fiscal municipal. Teodoro Martí tindrà problemes amb la comissió de cultura, dirigida per Ramon Mas, i dimitirà a l’agost. S’escollirà president a un altre federal, Tomàs Grau. Finalment, el maig de 1931, s’elegeix una junta formada per una majoria de federals i presidida per Jaume Galobardes [3].

Amb l’arribada de la República el local de la Unió es converteix en seu del Centre Republicà Federal i la Unió de Rabassaires En aquests moments a més de la secció de Coral, que l’havia donat origen, figuren seccions de teatre [4], música [5], esperanto, escacs i cinema. També té la seva seu el Sindicat Agrícola la Unió, estudiat a l’apartat de cooperatives. El dia 17 de maig s’hissa la bandera tricolor al local del carrer Anselm Clavé amb motiu de l’entrada del Centre Republicà Federal com a secció. El CRF, com a entitat republicana organitzava sopars i balls amb motiu del 14 d’abril. L’entrada dels federals a la Unió fa que es reprodueixen els problemes polítics, i així el gener de 1932 la Junta es nega a participar en el diari polític que vol editar el Centre Republicà Federal, que es dirà L’Avenir, encara que les seves seccions sí que col·laboraran. A més hi ha protestes demanant que el Centre Republicà Federal sigui considerat només una secció més.

JPEG - 29.9 kB
Bar de la Unió Santcugatenca

La Unió és el local d’oci de l’esquerra santcugatenca, des dels federals fins als comunistes, que precisament han nascut del grup d’esperanto de l’entitat. El centre disposa de cinema i teatre, bar, sala de ball i una petita biblioteca. També era la Unió un dels centres on s’organitzaven balls i representacions teatrals durant les fires de maig i de setembre. El caràcter esquerrà de l’entitat fa que sigui el lloc triat per fer els seus mítings pel Centre Republicà Federal, la Unió de Rabassaires i també de vegades el Bloc Obrer i Camperol o la CNT

El març de 1936 és escollit president Manel Ansón, que substitueix al rabassaire i federal Josep Grau. El novembre de 1936, fent-se ressò del canvi de nom del poble, passarà a dir-se Unió Pinenca. Durant el període republicà la Unió no havia parat de créixer i, per exemple, el seu capital social havia augmentat quasi un 30% entre 1931 i 1936. Però la guerra suposa la suspensió de moltes activitats per l’anada dels homes al front i el nombre de socis baixa fins als 290 el 1937. L’últim president abans del final de la guerra, escollit el febrer de 1938, va ser el regidor Mateu Cortés [6].

Després de la guerra el local de la Unió seria intervingut per les autoritats i convertit en Casino Nacional. A més l’agost de 1939 el Tribunal Militar de Terrassa obria un expedient de responsabilitat política contra l’entitat, on es va implicar a 195 dels seus socis.

3.1.2. El centre d’oci de la dreta: el Parque i les entitats acollides

Malgrat tractar-se d’un equipament municipal el Parc, o Parque com era més conegut, era el centre d’oci de la dreta santcugatenca. El Parque es va convertir durant la República en un altre focus de tensió entre dretes i esquerres, l’esquerra en defensa de la utilització pública del parc municipal i la dreta en la defensa del seu centre.

JPEG - 70.2 kB
Terrassa del Parc Municipal

La construcció del parc municipal s’havia iniciat el 1910 i no es va acabar fins al 1918. Un mur separava la llotgeta del Monestir dels jardins,dividint la part eclesiàstica de la municipal. Es van plantar arbres i plantes i es va posar un brollador, on avui hi ha una creu de terme. A més, tenia un quiosc de begudes, pista de ball i de patinatge coberta, un espai que es feia servir també de sala de teatre i cinema. S’havia instal·lat el 1918 i reconstruït el 1926 després d’un incendi.

El parc municipal i els seus jardins van ser arrendats el 1918 a Joan Soler Aymerich, que va guanyar la subhasta. Es tractava d’una demanda de les famílies benestants del poble. Pere San, exdirigent de la Unión Patriótica i organitzador de la Lliga a Sant Cugat, ho explicava el 1933: amb l’arribada d’"obrers d’altres terres" els santcugatencs havien vist com aquests omplien tots els bars del poble i "les persones decents no tenien lloc on passar la festa", l’objectiu de l’arrendament del parc era, doncs, "transformar-lo en un lloc d’esbarjo familiar i apartar el jovent del perill i llocs de corrupció" [7].

Segons Ramon Mas, el tema del Parque va ser una cacicada més. Explicava el republicà que en l’època en que es va construir "sols tres homes feien i desfeien al seu gust, tot els que’ls [sic] venia bé. Aquests homes (...) es nomenaven Martí Rodó, Pere Estapé i Joan San Vilaseca, avui ja traspassats, i que sense donar compte a ningú van fer la Sala de Festes, amb concessions a particulars, sense intervenció de ningú del poble i protestant-ne aquest" [8].

El 1928 es va prorrogar el contracte per quinze anys, amb l’oposició dels republicans. L’ajuntament republicà va començar a estudiar com rescindir el contracte per incompliments d’Espiridió Serramia, que regentava el Parque per cessió de Joan Soler Aymerich. Primer es va denunciar l’abandó del parc i el 3 de maig de 1933, argumentant que es pagava amb diners municipals el treballador encarregat del manteniment, l’ajuntament acorda rescindir el contracte dels jardins municipals i anunciar el desnonament en un full que es reparteix pel poble. També s’al·lega que es troba descurat i inclús s’atribueix això a un boicot a la República.

Ramon Mas des d’El Diluvio va més enllà i diu que el Parque era "la antigua cueva donde se guarecían caciques y socios de la Unión Patriótica, sólo se respira el aire impuro del sabotaje a la República" i deia que estava ocupat per "monárquicos, monarquizantes y cavernícolas" [9]. En canvi des de la dreta es deia que el desnonament era una venjança, i que es feia perquè a La Unió no anava ningú mentre el Parc era ple [10]. L’arrendatari va recórrer aquest acord davant dels tribunals i va posar una denúncia contra l’alcalde i els regidors que havien aprovat la rescissió, iniciant-se un contenciós administratiu per aquesta qüestió que el juliol de 1936 encara no s’havia resolt.

JPEG - 65.5 kB
Terrassa del Parc Municipal

Un nou conflicte es va obrir el 1933 quan l’ajuntament, per fer efectiu el desnonament, va decidir aïllar la sala de ball -de 90 m2-, cafè i cinema dels jardins, ordenant tapiar una porta que els comunicava, l’anomenat portal Octavià, obligant als que venien de la carretera de Cerdanyola a donar tota la volta per a entrar al Parc. Però el dia 19 de maig a les 9 del matí, quan els obrers es dirigien a tapiar la porta, es va formar una manifestació, sobretot de dones i nens, encapçalada per esposes de coneguts dretans, que va tractar d’impedir el tapament.

L’alcalde va cridar la Guàrdia Civil de Terrassa. Cap a les 11 hores van arribar 18 guàrdies civils, que no van haver d’intervenir perquè la manifestació havia estat dissolta per l’arribada de 28 guardes d’assalt, que van protegir els obrers mentre tapiaven la porta. No es van practicar detencions [11]. Després dels fets d’octubre l’alcalde gestor Alfons Masana va ordenar tirar a terra el mur, i a més va cedir la part que havia vedat l’ajuntament del Parc als propietaris de la part privada. El mur es reconstruiria el 1936.

Després del 19 de juliol el Parque va ser ocupat per membres de la FAI que el van convertir en l’Ateneu Llibertari. Més endavant es faria servir de caserna. La seva fi arriba el febrer de 1940, quan les instal·lacions del Parque són enderrocades per ordre de l’ecònom Antoni Griera.

Entitats acollides al Parque.

Al Parque tenia la seva seu la Societat Coral La Lira, fundada el 1882 [12]. Va estar presidida en els seus inicis per Ramon Musella Vilallonga, un fuster de família tradicionalista. Tenia un component social conservador que la distanciava de l’altre cor claverià que es crea el 1887 al poble, la Societat Coral El Progreso, segurament de tarannà republicà.

Entre 1883 i 1884 serà mestre de la coral un jove Lluís Millet. El 1888 es dissolt l’entitat, però torna a reaparèixer el 1898. L’any següent La Lira rebrà un pendó regalat pel catalanista i industrial Esteve Camarasa. Aquests contactes amb el catalanisme conservador va provocar una divisió interna. Vint-i-set socis es van escindir per formar el 1900 la Unió Santcugatenca, a la que el 1902 s’uniran la majoria de membres de la coral El Progreso, que desapareix.

Segurament també va influir en la ruptura que el mestre director de La Lira era llavors Joan San Vilaseca, secretari municipal acusat pels republicans de cacic. La Lira queda convertida així en la coral de dretes del poble, enfrontada a la Secció Coral de la Unió Santcugatenca, que esdevenia el cor d’esquerres, encara que totes dues formaven part de l’Associació Euterpense dels Cors de Clavé. El març de 1900, al festival de l’Associació encara participen tres corals claverianes santcugatenques La Lira, El Progreso i La Unió. El 1902, com hem vist, desapareix la coral El Progreso, quan la majoria dels seus membres s’associen a La Unió.

La Lira torna a reorganitzar-se el 1928, després d’un període d’inactivitat des de 1911. Té en aquest moment 48 socis cantaires i 32 de protectors, està dirigida pel jove mestre Miquel Casas i està presidida per Manel Farrés Salvadó, al que veurem transitar del republicanisme radical a la Lliga. És llavors que situa la seva seu social al Parque, centre d’oci de la dreta, i que participa en actes de la Unión Patriótica.

Durant la República mantindrà aquest caràcter dretà. La trobarem cantant en alguns actes, com la inauguració de la plaça de la República o de la nova Casa de la Vila, però no participa en altres més marcadament esquerrans. Entre els seus cantaires trobarem antic salistes, militants de la Lliga o catòlics de la Federació de Joves Cristians.

L’agost de 1932 va celebrar una festa pel seu cinquantè aniversari, amb la presència de Lluís Millet que, com hem vist, havia dirigit el cor en la seva joventut, i l’escriptor Josep M. Folch i Torres, que ja havia estat a Sant Cugat el 1923 inaugurant la plaça dels Pomells de Joventut. Encara era president Miquel Farrés i secretari Josep Farrés, essent el director Jaume Reguant [13]. A la festa d’aniversari havia estat convidat el president Francesc Macià, però l’alcalde Roc Codó va prevenir al seu secretari "que el local on hi ha dita entitat hi havia avans [sic] l’Unió Patriòtica i encara amb tot i la República hi segueixen reunint-si [sic] els monàrquics de la vila encar que disfessats de republicans" [14]. Finalment tant Francesc Macià, com Roc Codó, que va delegar la representació en Jaume Fàbregas excusaran la seva assistència a l’acte.

El 1933 és escollit nou president Joan Soler, excandidat monàrquic l’abril de 1931 i ara membre de la Lliga [15], substituït l’any següent per un altre lligaire, en Joan Campmany Sitges. El 1935 s’escull president a Josep Masana, amb una Junta on entren alguns joves en la vintena [16].

La Coral La Lira feia freqüents actuacions, tant a Sant Cugat com a fora del poble. Una de les actuacions més assenyalades era la sortida a cantar les caramelles.

Depenia de La Lira la secció infantil de l’Esbart Dansaire dirigit també per Manel Farrés, que va fer el seu debut el desembre de 1931. Segurament era una entitat hereva dels Dansaires Bastoners de Sant Cugat, que havien fet la seva presentació a la Fira de Setembre de 1925. Aquest Esbart, que el febrer de 1931 s’havia adherit breument a l’Agrupació d’Acció Catalana, passaria a dependre de l’Institut de Cultura Infantil a partir de la fundació d’aquesta entitat el 1932, sempre sota la direcció de Manel Farrés.

També tenia la seva seu l’Agrupació Artística Catalunya, que l’abril de 1936 fa el seu debut al Parc com a grup Amics del Teatre, que en constituir-se definitivament el maig adopten el nom d’Agrupació Artística Catalunya, escollint com a president a Josep Llahí. Es tractava del grup d’afeccionats al teatre, que tenien com a director artístic a l’omnipresent Manel Farrés [17].

3.1.3. Les entitats culturals catalanistes.


L’entitat cultural catalanista més antiga era l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana que a Sant Cugat havia començat les seves primeres activitats el 1914, organitzant un concurs d’escriptura, celebrat a Sabadell, on participen 56 alumnes de de la vila. Poc abans de la suspensió de l’entitat, dictada per Primo de Rivera, el setembre de 1923, s’havia constituït la Comissió Delegada de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana de Sant Cugat, presidida per un històric de l’entitat i del catalanisme, Francesc Rifà Planas, que ja el 1915 havia format part de la Junta del Centre Català de Sabadell, ciutat d’on provenia [18]. És en aquests cercles culturals catalanistes que naixerà l’agrupació local d’Acció Catalana el 1930.

Durant 1931 l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana es torna a reorganitzar com a delegació local amb quaranta-quatre socis i de nou sota la presidència de Francesc Rifà Planas, escollit el setembre de 1931. Com a vicepresident figura Domènec Rodó Palet, un dels propietaris de la fàbrica de llana [19]. L’Ajuntament es va fer soci col·lectiu el juliol de 1931. Durant els primers anys de la República va estar molt activa. Així durant 1931 i 1932 organitza concursos d’escriptura i història per a nens, ens, cursets de gramàtica catalana, excursions, conferències culturals, la Festa de la Llengua Catalana, visites a fàbriques de la vila, cursets d’història de Catalunya, etc.

Des de finals de 1931, amb el suport d’Acció Catalana, impulsa una campanya per instal·lar una biblioteca popular. El gener de 1932 rep un lot de llibres donats per la Generalitat [20]. La inauguració es fa el 17 d’abril de 1932 en un acte on van intervenir Miquel Carreras, arxiver de Sabadell, l’escriptora Carme Monturiol, Albert Bastardas, president de l’APEC, Ventura Gassol, conseller de Cultura, Francesc Rifà i va cloure l’alcalde Roc Codó, fent costar l’adhesió de l’Ajuntament [21]. La biblioteca se situà al primer pis de Cal Barbany. Aquesta biblioteca l’agost de 1936 passaria a l’Ajuntament per cessió de l’Associació.

La biblioteca es converteix també en la sala d’actes on l’APEC s’organitza un cicle de conferències on, entre altres, parla Francesc Masponssobre la nova fase de la vida catalana [22]. El 8 de gener de 1933 és el torn del poeta sabadellenc Joan Arús, que fa una lectura comentada de Joan Alcover [23].

El febrer de 1933, després de la mort el desembre de 1932 de Francesc Rifà, assumeix la presidència de la Comissió Delegada de l’APEC a Sant Cugat l’Eduard Aymat Martínez, que treballava amb el seu germà als Tapissos Aymat, a més de pintar. Serà substituït el març de 1934 pel professor Albert Trias Salvà, un històric de l’entitat [24]. El curs 1932/1933 organitza un cicle de xerrades que es tanca el 5 de febrer de 1933 amb la conferència del publicista Tomàs Roig i Llop.

El 1933 l’APEC de Sant Cugat arriba als quaranta-nou socis. Pràcticament una tercera part d’ells eren militants d’Acció Catalana, però també trobem socis que pertanyien a la Lliga, Unió Democràtica de Catalunya o al Centre Republicà Federal. També estan associats els mestres Maria Fornés, Càndid Azqueta i Àngela Magrans, els metges Agustí Galtés Bech, Nicolás Villar Recio i Ramon Torres Carreras, el farmacèutic Joaquim Matas, el secretari municipal Enric Tudó, el jutge Marcel·lí Sangés i industrials com Tomàs Aymat o Domènec Rodó Palet.

L’activitat cultural de la Comissió Delegada de l’APEC anirà decaient i serà assumida, en bona part, per l’Ateneu de Sant Cugat a partir de la seva fundació.


L’Ateneu de Sant Cugat es va posar en marxa després de la publicació d’un manifest-convocatòria, signat per Josep Alemany, Modest Casadesús, Francesc Farell, Isidre Rifà i Pere San, en què es cridava a la constitució d’un ateneu cultural i patriòtic.

La seva constitució definitiva es fa el març de 1933, escollint com a lema "Catalunya a Sant Cugat" i com a president al serraller Francesc Farell Vilarrubí, que encapçalava la llista guanyadora de les tres que es van presentar per dirigir l’entitat. Farell era membre d’ACR i soci de l’APEC, sectors d’on provenien la majoria dels membres de la Junta i dels associats, que eren 77 en el moment de la fundació [25].

El dia 8 de maig de 1933 inaugura oficialment la seva seu al primer pis de Cal Barbany -al carrer Rius i Taulet, núm. 2- local que, com hem vist, havia utilitzat l’APEC. A l’acte assisteixen representants de l’Ajuntament i d’entitats santcugatenques. El mateix mes la Societat d’Iniciativa per l’Embelliment de Sant Cugat entra com a secció autònoma a l’Ateneu.

A partir de la seva fundació l’Ateneu organitza tot un seguit d’actes. A la Fira de Maig serà una exposició d’art i una cursa a peu, i a la Fira de Setembre rivalitza amb la Unió i el Parc muntant un envelat als Quatre Cantons. També organitza converses literàries, cursets de sardanes, concursos de flors, una secció de cant i un gimnàs.

A més, promociona l’atletisme a Sant Cugat. El 28 de maig de 1933 l’Ateneu organitza la I Volta a Peu a Sant Cugat per corredors principiants i neòfits. L’abril de 1934 és l’organitzador, junt amb la Federació Catalana d’Atletisme, del Primer Campionat de Cross-Country de la comarca [26]. I el mes següent la II Volta a Sant Cugat, prova de 6 km i 254 m. On l’Ateneu guanya en la categoria de clubs [27]. Tot això dóna peu a organitzar a alguns atletes santcugatencs que participen en la XV Jean Bouin aquell mateix mes d’abril en nom de l’Ateneu. Un d’ells, en Josep Tortosa, guanya en la categoria de Neòfits i Debutants [28].

Els dies 4 i 5 de maig de 1935 organitza la "Diada de la dona que treballa" amb conferències, balls, bastoners, sardanes i un homenatge a Pilar Parra Ponseti, que havia representat a Sant Cugat al concurs de bellesa de Pubilla de Catalunya 1935.

El novembre l’Ateneu trasllada la seu de Cal Barbany, on estava també el local d’ACR, a la plaça de la República, significativament es tracta dels baixos del Casal Català de la Lliga. El nou president, des de setembre de 1934, era el gorrista Joan Giménez Llorens, militant d’Acció Catalana i fundador el 1923 de la delegació local de l’APEC.

El 27, 28 i 29 de maig de 1936 l’Ateneu celebra el que segurament va ser el seu darrer acte públic amb el II Aplec Comarcal de la Dona que treballa, amb un míting central d’homenatge a les dones treballadores [29].

L’Ateneu va ser l’intent catalanista, sobretot per part de militants d’’Acció Catalana, per trencar el binomi Unió-Parc. De fet, l’Ateneu només va atraure socis provinents d’ACR, UDC i en menor mesura de la Lliga i alguns del sector més nacionalista del Centre Republicà Federal.

Adscrits a l’Ateneu funcionava l’agrupació Petits Amics de l’Art, una associació impulsada a començaments de 1934 per republicans i catalanistes, amb l’objectiu d’apropar els nens al món de l’art. Pretenia ser el contrincant laic del catòlic Institut de Cultura Infantil, per aconseguir "que els infants d’avui, esdevinguin demà ferms defensors de la llibertat dels homes i dels pobles, nets de tot prejudici religiós i jesuític" [30].

L’entitat infantil, dirigida per Joan Giménez, tenia una petita coral, que sortia a cantar pels carrers en la celebració de les caramelles. També va ser una de les entitats impulsores de la campanya per erigir un monument al dramaturg Ignasi Iglésias, que malgrat la implicació de l’ajuntament, no va reeixir. El president de l’agrupació el 1935 era un jove de 16 anys: Joan Auladell Serrabogunyà.

Una associació nacionalista catalana que va intentar tenir presència a Sant Cugat, sense acabar d’arrelar, va ser Palestra. El 21 de juny de 1931 va organitzar un acte de propaganda dels seus ideals al camp d’esports de Sant Cugat en el qual van intervenir Narcís Masó i Valentí, Amadeu Serch i Carme Espinosa de los Monteros, de la seva Secció Femenina, que foren presentats pel jove santcugatenc de 24 anys Isidre Rifà Huguet, soci de Palestra i l’APEC -que havia presidit el seu pare Francesc Rifà Planas-, a més de militant d’Acció Catalana i, a partir de 1932 delegat a Sant Cugat del Casal del Vallès. Van cridar al jovent a «enfortir la consciència nacional dels catalans» amb l’objectiu de tornar al nostre esplendor passat i, amb una noble ambició, superar-lo». Palestra no va reeixir a Sant Cugat [31].

3.1.4. Associacions culturals i esportives d’influència comunista.

El Bloc Obrer i Camperol (BOC), amb una militància molt jove, es va preocupar d’organitzar aquest sector. Militants del partit són els impulsors d’un seguit d’associacions culturals i esportives que van permetre als comunistes fer la competència als catòlics en l’enquadrament de la joventut santcugatenca. Algunes d’aquestes associacions també van servir de tapadora pel BOC després dels fets d’octubre del 1934.

Joventut Esportiva Proletària

Vegeu-> Joventut Esportiva Proletària: comunisme i esport obrer a Sant Cugat

Laborista Esperanta Grupo de Sant Cugat

Vegeu-> Esperantisme, obrerisme i comunisme

Corn Enciclopèdic Cugatenc

Vegeu-> Corn Enciclopèdic Cugatenc

Ateneu Popular Santcugatenc

Els comunistes del POUM són també els principals impulsors de l’Ateneu Popular Santcugatenc, que s’anava gestant des de l’agost de 1935 però no es presenta en societat fins al gener de 1936, amb una carta signada per Pere Girbau i els paletes Joan Rodó Cleris i Pere Bayo Benedicto, tots tres militants del POUM, constituint-se de forma definitiva per trenta-un socis, la majoria també poumistas, el 5 de febrer de 1936.

El primer president va ser el poumista Jaume Marimon Rom, cosidor de 18 anys, i a més de temes culturals tenia vocalies d’atletisme i futbol, assumint la feina de difusió de l’esport obrer que havia fet la Joventut Esportiva Proletària. [32]

3.1.5. Associacions anarquistes: l’Ateneu Obrer Cultural.

Vegeu-> L’Ateneu Obrer Cultural, entitat anarquista santcugatenca

3.1.6. Fejocistes i montserratines: l’associacionisme catòlic juvenil.

Vegeu-> Fejocistes i montserratines: l’associacionisme catòlic juvenil a Sant Cugat durant la Segona República

3.1.7. Associacions benèfiques: l’Assemblea Local de la Creu Roja.

Fundada el 24 de juny de 1902 i reorganitzada el 1923. Durant els anys trenta tenia més d’una centena de socis i estava presidida pel radical Teodoro Martí.

L’ajuntament els va advertir diverses vegades per enviar les seves cartes en castellà i també els federals i Acció Catalana els van criticar per la mateixa raó. Organitzava la tradicional Festa de la Bandereta, amb una taula petitòria als Quatre Cantons.

Durant la Guerra Civil va estar intervinguda per un comitè, però després de la guerra tornarà a ser reorganitzada pels mateixos dirigents de l’etapa anterior [33].

3.1.8. Les associacions de propietaris.

El febrer de 1931 es va constituir la delegació local de la Cambra Oficial de la Propietat Urbana, que agrupava als grans propietaris urbans de la vila. El 1932 la Junta estava integrada per Antoni Rosich Busquets -un joier, que havia estat president de l’Associació Vila Jardí de Valldoreix-, Rossend Menta, el comerciant Pere Sallés Borrell, el constructor Tomàs Musella Castañé i Joaquim Planas Rosich. El 1934 estava presidida per l’exalcalde Anton Sallés Borrell. Tenien les oficines al carrer Mozart, núm 5 a Valldoreix [34].

A les barriades més allunyades del centre urbà tenien associacions de propietaris pròpies. Normalment es tractava de barcelonins que han fixat la seva residència o estiuejaven en aquests barris. La més important era l’Associació de Propietaris de Valldoreix, creada el 1918, que tenia 130 socis el 1931, un casino a l’avinguda del Jardí i un camp d’esports a Can Montmany, encara que la seva seu central estava a Barcelona. L’Associació organitzava, al marge de l’ajuntament, festes i celebracions, el que provocà les protestes del consistori, que també va criticar durament la reunió que aquesta associació va organitzar per tractar de la possible independència de la barriada [35].

L’Associació de Propietaris de La Colònia-Bosc La Floresta-Pearson va ser creada el 1919 i tenia 91 socis l’any 1931. Tenia un Patronat Cultural i el maig de 1933 va inaugurar el Casino de la Floresta, en un acte amb l’assistència de Lluís Companys, el conseller de Cultura Ventura Gassol, els alcaldes de Barcelona i Sant Cugat i d’altres autoritats civils i militars [36].

A més hi havia associacions de propietaris en altres barriades menys poblades, com l’Associació de Propietaris de la Colònia Montserrat, que tenia 61 socis el 1936, l’Agrupació de Propietaris Mas Fuster i l’Associació de Propietaris i Veïns de la Barriada de Sant Domènec, creada el 1935.

3.1.9. Esport i etitats esportives.

Vegeu-> Esport i entitats esportives al Sant Cugat de la República

3.1.10. Entitats creades durant la Guerra Civil.

Ateneu Llibertari

Només iniciar-se el procés revolucionari militants de la FAI i de les Joventuts Llibertàries locals van confiscar el Parque. Es tracta d’antics membres de Ateneu Obrer Cultural i del grup faista Rebeldes del Vallés [37]. Els anarquistes santcugatencs van transformar el centre d’oci de la dreta local en l’Ateneu Llibertari.

Van aprofitar les instal·lacions com a espai on fer xerrades amb oradors anarquistes, representacions teatrals i projectar pel·lícules.

Comitè Local de Socors Roig Internacional

Socors Roig Internacional s’havia creat per la Internacional Comunista el 1922 com una associació de solidaritat amb els presos comunistes i d’ajuda humanitària. A Catalunya comença a funcionar durant la República. A Sant Cugat és creada el juny de 1937 i té el seu origen en el Comitè Permanent d’Ajut a Madrid, creat a començament de la guerra i que havia recaptat 3.540 ptes per aportacions i, via Ajuntament, havia enviat 20 sacs de farina per ajudar a la capital [38].

Estava impulsat per Elionor Vinyerta, d’ERC -dona del diputat Amadeu Aragay-, i Anton Vilaró, regidor del PSUC. Tenia cinquanta socis i sòcies. La Junta escollida estava formada per Tomàs Alcaine, mestre de l’escola de Sant Cugat des de 1934, com a secretari general; Marià Birbe Bistuer, com a secretari de propaganda; Salvador Martí com a secretari d’organització; la Concha Crespo, militant del PSUC, que havia estat responsable de finances de les Milicianes del PSUC era dona del regidor comunista Josep Puiggròs, com a secretària d’ajuda i la practicant Sabina Cañameras, d’ERC, secretària de finances. El Comitè feia tasques de suport als refugiats de guerra i als combatents i, malgrat que tingués un caràcter unitari, era proper al PSUC. En un primer moment fan servir la Unió com a seu, traslladant-la després a un local prop de la Creu Roja que havia abandonat la FAI [39].

Agrupació Local de Solidaritat Internacional Antifeixista

Creada per la CNT el juny de 1937 per fomentar la solidaritat amb l’Espanya republicana a l’estranger i en resposta al predomini comunista a Socors Roig Internacional. Solidaritat Internacional Antifeixista amb l’aconseguit d’ajuda humanitària a altres països, organitza hospitals, dispensaris, guarderies i assistència social a combatents i civils. A Pins del Vallès organitza una agrupació local el 1938. S’ocupa, bàsicament, de donar suport als refugiats. Serà secretari el cenetista José García Montiel.

Secció de Pins del Vallès de Los Amigos de México

Es tractava de la secció local de l’associació d’amistat amb el poble mexicà creada el gener de 1937 a Barcelona per "un numeroso grupo de revolucionarios simpatizantes con la noble nación mejicana". Amigos de México pretenia homenatjar al poble mexicà, i al seu president Lázaro Cárdenas, pel seu suport a la causa republicana. El seu objectiu era "estrechar los lazos de acercamiento entre los españoles y los Estados Unidos de México, e intercambiar todo aquello que sirva de mutuo conocimiento y compenetración de ambos pueblos revolucionarios" [40]. Havia estat impulsada per anarcosindicalistes, encara que estava oberta a tots els partits i sindicats. La secció pinenca tenia 45 socis, sobretot cenetistes i poumistes, i figurava com a president a Ismael Castelló, que era militant d’ambdues organitzacions. Tenia la seu al local del POUM [41].

Ateneu Obrer

L’Ateneu Obrer va ser creat per membres del POUM una vegada il·legalitzat el seu partit el juny de 1937, després dels Fets de Maig, com a tapadora local de l’organització. Va ser promogut a partir de l’agost per una comissió formada per Josep Colom Cañellas -que havia passat un temps empresonat arran dels Fets de Maig-, el paleta Pere Bayo Benedicto -que havia estat un dels promotors de l’Ateneu Popular Santcugatenc- i Baldiri Rius, tots tres militants del POUM.

La seva constitució definitiva es va fer l’11 de novembre del 1937. L’Ateneu Obrer té en aquells moments 42 socis, tots militants de l’il·legalitzat POUM o familiars seus. Com a president figura Celestí Farriol Panedés, un antic republicà federal, que havia presidit la Unió Santcugatenca el 1927. A la seva junta figuren poumistes joves, com el fuster José Baeza, el paleta de 19 anys Joan Caldés Tortosa o el rabassaire Miquel Grau Castañé, que moriria poc després al front, i familiars de dirigents del POUM local, com el torner Joan Llunell Tondo, de 17 anys [42].

Segurament l’objectiu de posar militants no gaire assenyalats al capdavant de l’Ateneu era no cridar l’atenció de les autoritats, però no van passar desapercebuts i, com va passar amb altres ateneus de tendència anarquista, van ser controlats pel cap de Negociat de Governació de la Generalitat de Catalunya, que els va demanar les dades dels socis de l’entitat [43].

Front Popular Antifeixista


El primer Front Popular Antifeixista s’havia creat el setembre de 1937. L’objectiu era sumar els sindicats, la Unió de Rabassaires, la UGT i la CNT, a més de la FAI i les Joventuts Llibertàries al Frente Popular, amb l’objectiu de mantenir i reforçar la unitat de les forces antifeixistes. No va ser un procés fàcil per les reticències cenetistes i republicans. Van ser els comunistes del PCE a Espanya i del PSUC a Catalunya els que van posar més interès en el desenvolupament d’aquests fronts.

El Front Popular Antifeixista de Catalunya no es crea fins al 26 de març de 1938. La delegació pinenca no es constitueix fins al 8 d’abril de 1938, just en el moment que s’acaba de constituir el segon govern de Negrín, anomenat, precisament, de la Unidad Nacional. Participen CNT, UGT, FAI, ERC, PSUC, ACR i la Unió de Rabassaires [44]. La primera conseqüència és refer la malmesa unitat antifeixista local. Pocs dies després de la constitució del Front local ERC i ACR entren a la Comissió de Govern municipal i la Unió de Rabassaires es reincorpora al consistori. El Front fa èmfasi en la denúncia del derrotisme, dels emboscats i del mercat negre.

3.1.11. Les penyes.

Al marge de partits, associacions i entitats, encara que de vegades lligades a alguna d’elles, trobem les penyes. Eren un grup d’amics, de més o menys la mateixa edat, que es reunien a un local per fer petar la xerrada, jugar a cartes o al dòmino, organitzar àpats, concursos, festes i balls, i per practicar esports.

La que millor coneixem és la Penya Dandys, fundada el juny de 1928. Formaven part una trentena de joves, més aviat de perfil conservador. El febrer de 1933 tenia com a president Joan Gusi i a la junta figuraven Salvador Sitjes (secretari), Miquel Tortosa Solà (tresorer) i Josep Canals i Antoni Agraz Buil "Matarile", que militava a Nosaltres Sols! (vocals). Alguns dels seus membres eren fejocistes, com el mateix Antoni Agraz, Miquel Tortosa, Francesc Alegret, Llorenç Ribas, Marcelino Español o Joan Garrell Grau, fill del regidor de la Lliga. D’altres participaven en la Coral La Lira i alguns, com els germans Bru i Emili Sabaté Escursell o el pagès Lluís Girbau Aguilar "Teixidor", seran fundadors el 1934 de les joventuts de la Lliga Catalana a Sant Cugat. També figuraven els germans Josep i Francesc Pujol Estapé, fills del propietari de la Torre Blanca, o Josep Sangés Bigas, fill del jutge Marcel·lí Sangés.

La primera seu la van tenir a Cal Barbany, on organitzaven balls, però a partir de 1932 es reunien a Cal Racó, en un local propietat de Miquel San, a la plaça de la República. Per celebrar la inauguració, feta el dia de sant Josep, van organitzar una audició de sardanes. Tenien un equip de futbol i un altre de tennis taula. [45]

També sabem de l’existència d’altres penyes, la majoria formades per exjugadors i aficionats del Sant Cugat Esport F.C., com la Penya Tranquils, la Penya Salas [46], de la Penya Ventós, les dues darreres amb noms d’exjugadors de futbol de l’equip local, i de la Penya Vert-Fut, de la que formaven part joves que freqüentaven el Parque, on tenia la seu, aficionats al Sant Cugat Esport F.C. Com, com per exemple Tomàs Fàbregas. La Vert-Fut organitzava per Sant Joan i Sant Josep balls "moderns" a la Sala de Festes del Parque i escollia anualment una pubilla Vert-Fut [47].

Totes aquestes penyes tenien equip de futbol que participaven en tornejos i lligues de penyes i veterans. Ja durant la guerra es crearà la Penya Castellví, formada en la seva majoria per jugadors del Pins F.C. [48]

3.2. LES COOPERATIVES

3.2.1. Les cooperatives agràries [49]


El primer sindicat agrari creat a Sant Cugat va ser el Sindicat Agrícola i Caixa Rural de Sant Pere. Constituït el 25 de juliol de 1906, acollint-se a la recent llei de sindicats agrícoles, publicada a la Gaceta de Madrid el 30 de gener de 1906, que venia a donar estabilitat a l’associacionisme agrari, li concedia alguns beneficis fiscals i buscava pacificar el camp català, unint propietaris i parcers en una entitat que «permetés fer front als costos creixents de la producció agrària marcada per la progressiva introducció de tècniques capitalistes». [50]

El Sindicat es constitueix en una reunió a l’Ajuntament de «contribuyentes y agricultores de todas clases, previa invitación del señor Alcalde P. Pedro Estapé Franquesa» i, a més del batlle, parlen el rector de la parròquia, Joaquim Prou Margenat, propietari de Can Volpelleres i membre de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, i Joan San, secretari municipal. Cacics i grans propietaris.

A la Junta Directiva triada figuraven l’alcalde Pere Estapé i el seu cunyat, síndic i futur alcalde Martí Rodó Rabella, a més del secretari municipal Joan San -els tres senyalats pels republicans com els principals cacis del poble-, el fiscal Rafael Mas Civil, ell mateix propietari agrícola, i altres propietaris com Josep Barba, Josep Busquets, de Can Busquets, o Joan Rabadà Ballvé, de la Torre Negra. [51] Amb aquesta directiva és normal que els republicans la consideressin afí al poder caciquil i que els rabassaires desconfeixin des del començament d’ella.

El sindicat es va inaugurar oficialment el gener de 1907 presentant-se com una institució amb l’objectiu de «l’ensenyansa agrícola y el mutu aussili entre’ls socis en casos de malaltia o de manca de recursos». Com a presentació van organitzar dues xerrades sobre qüestions vitivinícoles i d’història dels sindicats agraris. A partir de la seva fundació es van cuidar d’organitzar la festa patronal del poble, celebrada per Sant Pere, no sense polèmica [52], però poc més, l’activitat de l’entitat va decaure ràpidament. El Diluvio escrivia el 1910 que «no ha mostrado apenas esta Sociedad señales de vida sino para elecciones de ediles y diputados y para bailes y ceremonias en la iglesia en la festividad de su patrón» [53].

L’entitat estava presidida el 1930 per Ramon Vidal Aymerich i tenia la seu al Parque [54]. El 1933 era el màxim dirigent Ignasi Bulbena. Sabem que el 1931 tenia 287 socis. Bàsicament, a part d’organitzar la festa de Sant Pere i el Paga-li Joan, es dedicava a la venda als seus socis de sulfats i sofres comprats a l’engròs. També tenia algunes màquines, com una segadora.

Però, amb diferència, la cooperativa agrària més important era la propietària del Celler Cooperatiu, el Sindicat Vitivinícola i Caixa Rural de Sant Medir, fundat el 1921 per lluitar contra els intermediaris i davant l’augment de demanda de vi que es va produir durant la Primera Guerra Mundial.El Celler, dissenyat per l’arquitecte Cèsar Martinell, va ser construït, com d’altres, amb el suport de la Mancomunitat de Catalunya, després de signar un crèdit de 50.000 ptes. En un primer moment formaven part tots els productors de vi de la vila, uns cinc-cents. Segons explicava Ramon Mas:

"hi havia 300 socis que havien treballat la jornada a fer els fonaments, o fer de manobre, havien traginat sorra o totxos amb els carros i no havien pogut aportar-hi cap pesseta, car no en tenien gaires. Els altres 186 associats eren ja petits propietaris conreadors amb vinyes pròpies i a parts de fruits, i que a més de jornades de braços i de carro havien aportat «obligacions» de 100 pessetes cada una. En quedaven 14, que eren els propietaris rendistes, que no van aportar-hi cap jornada, sinó solament «obligacions» de 500 pessetes, de 1.000 pessetes i de 1.500 pessetes, cobrant interessos" [55]

Aquests grans propietaris tenien la majoria de les obligacions i van ser nomenats socis protectors amb dret a escollir la direcció. A més als estatuts es recollia que els vots a l’assemblea fossin segons obligacions i quantitat aportada de vi, un vot per cada 500 ptes i un altre per cada 25 càrregues de vi. Així, el primer president va ser Joaquim Prou Margenat, propietari de Can Volpelleres i membre de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre. Els grans propietaris controlaven el Celler.

JPEG - 75.2 kB
Celler Cooperatiu

Aviat els rabassaires van demanar la democratització de la cooperativa i que a l’assemblea cada soci tingués un vot, amb independència de la seva aportació de vi. Això va portar a la dimissió de Joaquim Prou i a la sortida dels grans propietaris del Celler. Es va escollir nou president a Josep Feliu Aymerich. Durant els anys vint se succeeixen com a presidents, Martí Vilaró Canudas (1921-1923), Tomàs Grau (1923-1925), Miquel Buscallà Grau (1925-1929), Josep Serra Reig (1929-30), alguns d’ells lligats a la Unió de Rabassaires i el republicanisme federal.

Durant la República la direcció del Sindicat està dominada per federals. El 1931 és escollit president Josep Grau Rodó, regidor del Centre Republicà Federal i membre de la Unió de Rabassaires, que seria reelegit el 1932. Els anys entre 1931 i 1934 van ser de consolidació del Celler i de millora de les instal·lacions. Es van constituir noves seccions de suport als pagesos malalts i de justícia, encarregada de resoldre els contenciosos entre socis. Entre 1933 i 1935 va ser president el regidor Josep Aguilar Serra, substituït el 1936 pel també regidor federal Francesc Viñeta Raurell. En aquests moments el Celler tenia trenta-sis tines i una màquina de batre. Les lleis del 17 de febrer i 20 de març de 1934, dictades per la Generalitat, van acabar de democratitzar els sindicats agrícoles i les cooperatives imposant la igualtat de drets de vot entre tots els socis.

Encara el 1930 neix el Sindicat Agrícola La Unió, que va ser fundat el 16 de març de 1930. Format inicialment per 131 socis de la Unió Santcugatenca, on tenia la seu. Sembla que era una resposta esquerrana al de Sant Pere. El seu primer president va ser el federal Joan Serraboguñà Serra. La majoria dels seus membres eren membres de la Unió de Rabassaires i del Centre Republicà Federal. El sindicat va comprar una màquina de batre el 1930, ja que fins llavors l’única que existia al poble era la de Pere Estapé, exalcalde salista i propietari de la farinera del poble.

El 1931 creix fins als cent-cinquanta socis i compra una màquina trilladora. El 1932 ja passa dels dos-cents associats. Aquest creixement de massa social li permet pensar en nous projectes, com la compra d’un tractor. El 1933 el sindicat adquireix una embaladora de palla. També disposava d’un local de venda per als associats de menjar pel bestiar, sulfats, sofres i guano.

Tots tres sindicats, més la Unió de Rabassaires, es fusionaran, com veurem, en el Sindicat Agrícola la Unió de Rabassaires el 1936, seguint el decret de la Generalitat.

3.2.2. Les cooperatives de consum

Vegeu-> El cooperativisme obrer de consum a Sant Cugat: d’El Espejo a La Unidad Obrera

<—Capítol anterior: Estructura econòmica ---- Capítol següent: Sistema de partits polítics i eleccions generals a Sant Cugat del Vallès—>

Notes

[1Durant aquest temps diferents presidents passen per l’entitat el 1906 Josep Pahissa, 1916 Miquel Grau Ricart, 1918 i 1921 Leodegario Sitges Cañameras, 1920 Francesc Pila Codoñés, 1923 Francesc Pahissa Grau, 1925 Simó Franch Calcina, 1927 Celestí Farriol

[2AGCB. Registre d’Associacions, núm. 12.547.

[3Unió, 56-57 (1931) i El Matí, 5 abril 1931. La Junta era la següent: Jaume Galobardes (president), Joan Auladell Tortosa(vicepresident), Tomàs Grau (secretari), Gabriel Pahissa (vicesecretari), Josep Pahissa Massana, de cal Quitèria (comptador), Jaume Fàbregas Sallés (tresorer), Ramon Mas (comptador), vocals: Eugeni Bordas, Joan Serraboguñà, Joaquim Julià, Miquel Duran i Mateu Cortés

[4La secció dramàtica representa obres amb un caire polític o costumista, algunes de producció pròpia com El pal de la bandera, amb música de Joan Debesa i lletra de Joan Campmany. També representava obres d’autors santcugatencs com Francesc Cabanas o Ramon Mas. El 1933 el quadre escènic de la Unió era dirigit per Manuel Ansón, vegeu per exemple El Matí, 20 març 1932 i El Diluvio, 31 marzo 1932, 24 junio 1932 i 22 abril 1934.

[5El grup musical va arribar a organitzar al 1933 l’Orquestrina La Unió. Formaven el grup els germans Ansón, Joan Marimon, Facund Codoñés, Joan Bisbal, Jaume Camps, Eduard Parra, Josep Durà i R. Boreau, El Diluvio, 4 agosto 1933.

[6En la Junta estava acompanyat per Ramon García Cobacho (vicepresident), Pere Ferrer Fontanals (secretari), Josep Subirachs Torres (vicesecretari), Joaquim Codoñés Borrat (tresorer), Tomàs Grau Marcé (comptador) i com a vocals Joan Pahissa Campmany, Josep Bobé Serraboguñà, Joan Cortés i Jaume Deupí. Unió, 13 febrer 1938.

[7San, Pere. "El feixisme esquerrà a Sant Cugat". La Veu de Catalunya, 7 maig 1933.

[8Carta de Ramon Mas a Antoni Griera, 26 novembre 1956. Fons Mn. Antoni Griera. AMSC.

[9El Diluvio, 7 mayo 1933. També L’Avenir, 6 (8 setembre 1932).

[10San, Pere. "El feixisme esquerrà a Sant Cugat". La Veu de Catalunya, 7 maig 1933

[11L’Avenir, 15 (juny 1933), p.1, L’Acció, 19 maig 1933, El Poble, 20 maig 1933 i La Vanguardia, 20 mayo 1933, p. 24. L’Ajuntament acusa els ’faistes’ [deu referir-se a fejocistes] d’organitzar l’acte i els federals culpen a radicals i lligaires d’haver promogut l’incident. Garba, núm. 20 (maig 1933), p. 3, El Radical, 27 mayo 1933 i La Veu de Catalunya, 21 maig 1933 critiquen l’obra i que es cridessin guàrdies d’assalt per acabar amb l’aldarull.

[12Existeix un llibre commemoratiu: 1882-2007 : cent vint-i-cinc anys de la Societat Coral La Lira a Sant Cugat del Vallès. [Sant Cugat: Coral La Lira], 2007

[13La resta de la Junta estava formada per Esteve Estapé, Baldiri Rodó, Manel Bosch, Isidre Masana, Miquel Rodó i Francesc Alemany. Una descripció de l’acte a: "Las bodas de oro de la entidad coral La Lira", Hoja Oficial del Lunes, 29 agosto 1932

[14Carta de Roc Codó a Joan Alavedra, 8 d’agost de 1932. Fons President Francesc Macià. ANC

[15El Matí, 26 de febrer de 1933. També figuraven a la Junta altres membres de la Lliga com el vicepresident Manel Farrés i de secretari Emili Sabaté Escursell, així com altres dretans com Rodó i Josep Masana.

[16El Matí, 26 de novembre de 1935. La nova Junta era: president Josep Masana; vicepresident Antoni Bulbena Rigol, de 23 anys, tintorer a la fàbrica de cotó; secretari Manel Farrés; vicesecretari Emili Sabaté; tresorer Josep Farrés; vocals Antoni Capel, Joan Rodó i Pere Escofet Romagosa, de 22 anys, peó en la fàbrica de cola.

[17El Matí, 3 i 19 de maig de 1936. La resta de la Junta la formaven F. González (vicepresident), Emili Sabaté (secretari), Santiago Mas (tresorer) i Francesc Alemany (vocal).

[18La resta de la Junta estava formada per l’escrivent Modest Casadesús Costa (secretari), el gorrista Joan Giménez Llorens (tresorer) i com a vocals Joaquim Estrems Borràs, agent editorial; la seva cunyada Avel·lina Casadevall Duran, bibliotecària a l’Escola Industrial i promotora de l’organització catòlica femenina a Sant Cugat, i Josep Alegret. Butlletí de l’APEC, octubre 1923

[19La resta d’aquesta primera Junta estava formada pel tapisser Joan Justo Rovira (secretari); Pere Pahissa Massana (tresorer); Joan Berenguer Dausà (bibliotecari) i com a vocals: el metge Ramon Torres Carreras i Francesc Farell. Butlletí de l’APEC, novembre 1931.
El gener de 1932 és renovada la Junta, encara que contínua com a president Francesc Rifà i com a vicepresident Domènec Rodó. La resta de la Junta estava formada per: Modest Casadesús (tresorer), Francesc Farell (bibliotecari), Jacint Calopa (secretari) i vocals: Ramon Torres, Maria Solà i Joan Justo. Butlletí de l’APEC, febrer 1932.

[20Diario de Barcelona, 15 de gener de 1932.

[21La Humanitat, 20 d’abril de 1932

[22La Veu de Catalunya, 24 de desembre de 1932.

[23La Publicitat, 8 de gener de 1933

[24El febrer de 1933 s’escull nova Junta: president: Eduard Aymat; vicepresident: Domènec Rodó Palet; Secretari: Jacint Calopa; Tresorer: Modest Casadesús; Bibliotecari: Francesc Farell Vilarrubí; Vocals: Ramon Torres Carreras, Maria Solà, Joan Justo Rovira i Miquel Duran. Butlletí de l’APEC, febrer-març 1933
La Junta escollida el març de 1934 està formada per: president: Albert Trias; vicepresident: Domènec Rodó Palet; Secretari: Jacint Calopa; Tresorer: Antoni Maria "Ton" Rifà Huget; Bibliotecari: Francesc Farell; Vocals: Maria Solà, Pere Pahissa, Miquel Rodó i Isidre Rifà Huguet. La Nau, 11 abril 1931; Anuari de l’APEC. Barcelona, 1933, p. 107. Butlletí de l’APEC, novembre 1931, febrer-març 1933 i abril-maig 1934.

[25La Junta va quedar formada per: Francesc Farell Vilarrubí com a president; vicepresident l’agent editorial Joaquim Estrems Borràs; secretari Modest Casadesus Costa; vicesecretari Jacint Calopa Gallegos; tresorer Miquel Rodó Matalonga; comptador Jaume Galobardes Paituvi; bibliotecari Joaquim Oliva García i vocals els metges Nicolau Villar Recio i Ramon Torres Carreras; Secció Esbarjo: Miquel Magrans Farrés; Secció Propaganda: Isidre Rifà Huguet; Secció Dramàtica: Joan Giménez Llorens; Secció Esportiva: Joan Justo Rovira; Secció Coral: Joan Costa. Font: Expedient de l’Ateneu de Sant Cugat. Registre d’Associacions, n. 16.271. ADGC

[26El Diluvio, 25 de maig de 1933 i 30 de març de 1934

[27La Veu de Catalunya, 15 de maig de 1934. Els corredors locals van ser A. Miró, J. García, J. Sales, Frederic Nebot, P. Cotinelli, J. Llunell i J. Vera

[28Els altres santcugatencs inscrits a la carrera com Ateneu de Sant Cugat són: Manuel Pardo en la categoria de Sèniors i Júniors i Manuel Fornés, Agustí López i Frederic Nebot en la de Neòfits i Debutants

[29La Publicitat, 25 de juny de 1936

[30L’Avenir, 24 (març 1934), p. 3. Són uns dels signants contra la celebració d’un Aplec Fejocista el juny de 1934.

[31La Publicitat, 16 juny 1931 i La Veu de Catalunya, 27 de juny de 1931

[32L’alcalde va informar el General de la 4a Divisió de reunions al carrer Valldoreix, 34 (seu clausurada del BOC) per constituir un ateneu, Llibre de registre de sortida de documents, 14 agost 1935. AMSC. La primera seu la van tenir a la carretera de Cerdanyola 44, per passar el març al carrer Hospital 38. La primera Junta estava formada per: president Jaume Marimon Rom; vicepresident Manuel Antón; secretari Francesc Mariné; vicesecretari Miquel Rovira Cusó; caixer Josep Colom Cañellas; comptador Josep Llunell; bibliotecari Alexandre Parra; vocals Joan Calaceit (Atletisme) i Fèlix Llunell Tondo (Futbol), els dos darrers procedents de la Joventut Esportiva Proletària. La resta de socis assistents a la reunió de constitució van ser: Frederic Cañisà, Josep Farrés, Pere Girbau, Joan Rodó Cleris, Joan Puig Pla, Pere Marimon Rom, Joan Mateos, Josep Pina Payà, José Baeza Hernández, Joan Estapé, Joan Vericat Xercavins, Pere Bayo Benedicto, Evarist Bayo Benedicto, Joaquim Codoñés Borrat, Salvador Garrell Sitges, Ramon Durà, Enric Bell, Joan Llunell Tondo, Josep Llunell, Frederic Nebot i Joaquín Moya Braulio. Font: Carta de l’Ateneu Popular Santcugatenc a l’Ajuntament, 5 febrer 1936, Llibre de registre de sortida de documents, 590, 5 febrer 1936 i Llibre de registre d’entrada de documents, 23 gener 1936 i 3 febrer 1936. AMSC.

[33Una monografia sobre el tema, Tortosa, Joan; Jener, Eduard. Assemblea de la Creu Roja de Sant Cugat del Vallès-Rubí: 1923-1998 : 75 anys de vida solidària. Sant Cugat del Vallès: Publicitat & Edicions, 1998. Vegeu també Llunell, Pepa. "Records de la Creu Roja de Sant Cugat del Vallès". Gausac, 36-37 (2010), p. 134-136.

[34Diario de Barcelona, 4 de febrer de 1931 i La Vanguardia, 5 de febrer de 1932

[35Un testimoni sobre la vida social al voltant del Casino de Valldoreix a: Lloveras, Quim. Valldoreix: records i converses amb Magdalena Macià. [Barcelona : s.n.], 2019.

[36La Humanitat, 22 de maig de 1933.

[37En informes franquistes se senyala com a impulsor de la confiscació i dirigent de l’Ateneu al paleta José Carrasco Talón i de José Valera

[38Mundo Deportivo, 22 i 23 d’abril de 1937

[39Còpia de l’Acta de Constitución del Comitè Local de SRI de Pins del Vallès. Delegación del Estado de Recuperación de Documentos, 19 juny 1939. AMSC.

[40La Vanguardia, 27 enero 1937

[41La Junta era: president Ismael Castelló Vicedo; secretari José García Montiel; tresorer Ramon García Cobacho; vocals Antoni Pagan García, José Baeza Hernández i Jaume Grau Mercé. Acta de constitució de la Secció de Pins del Vallès de Los Amigos de Mexico, 19 novembre 1937. AMSC.

[42Tenia la seu al carrer Salvador Seguí 8. La Junta estava formada per: president: Celestí Farriol Panedés; Vicepresident: José Baeza Hernández; Secretari: Miquel Grau Castañé; Vicesecretari: Baldiri Rius Suria; Caixer: Vicenç López Castelló; Bibliotecari: Joan Llunell Tondo; Comptador: el paleta de 19 anys Joan Caldés. Registre d’Associacions, n. 17.668. AGCB. Entre els socis fundadors figura el destacat dirigent Josep Oltra Picó, substitut d’Andreu Nin al Consell d’Economia de la Generalitat, que poc abans de l’inici de la guerra es va instal·lar a Sant Cugat, on es va casar amb la també poumista Concepció Pla Fàbregas, que treballava de teixidora a la fàbrica de la llana i acabarà, com Oltra, exiliada a França.

[43El Cinturón rojinegro: radicalismo cenetista y obrerismo en la periferia de Barcelona (1918-1939), Barcelona: Carena : Grupo de Historia José Berruezo, 2004, p. 155.

[44La Humanitat, 15 abril 1938

[45Mundo Deportivo, 5 d’abril de 1929; La Vanguardia, 24 marzo 1932 i 23 junio 1932; Cabanas Castells, Frederic. Sant Cugat: orígens i històries d’un poble i d’una família. Sant Cugat: : Octavià, 2001, p. 163.

[46L’equip de la Penya Salas estava format l’abril de 1931 per: García, Crehueres, Camps, García, Salas, Diego, Piñero, Capel, Domènech, Relats, Farrés. Suplent: López

[47Per exemple, La Veu de Catalunya, 21 de febrer i 16 de març de 1934

[48El seu equip de futbol el formaven Castelló, Campmany, López, Castañé, Piñero, Rodríguez, Girbau, Señán, Marín, Garrell i Farrés. Mundo Deportivo, 14 de gener de 1937.

[49Per seguir la història del cooperativisme agrari a Sant Cugat es pot veure la sèrie d’articles escrits per Ramon Mas a l’Avui, 7 i 28 maig 1980, 19 i 25 juny 1980 i 16 juliol 1980 i Troyano i Cussó, Joan. "100 anys d’associacionisme agrari a Sant Cugat del Vallès (1896-1996)", Gausac, núm. 9 (1996), p. 79-100.

[50Troyano i Cussó, Joan. «100 anys d’associacionisme agrari a Sant Cugat del Vallès (1896-1996)». Gausac, núm. 9 (1996), p. 83.

[51Acta de constitució del Sindicato Agrícola y Caja Rural, 25 de juliol de 1906. Reproduida a Troyano i Cussó, Joan. «100 anys d’associacionisme agrari a Sant Cugat del Vallès (1896-1996)». Gausac, núm. 9 (1996), p. 82 i El Poble Català i La Veu de Catalunya, 7 de gener de 1907. A la Junta Consultiva figuraven el rector Carles Altés, el propietari Tomàs Fatjó i el metge Agustí Galtés

[52Aviat van entrar en conflicte amb alguns joves, com els que es reunien a Can Salero, el local de Bartomeu Pujol, àlies Salero, perquè l’alcalde no els deixà ballar el tradicional Paga-li Joan i les sardanes a la plaça dels Monjos i, en canvi, si ho va permetre al Sindicat, «pretextant que aquests eren els únics encarregats de la festa (...) Però se sospita que’l primordial fonament fou el de ser ell, l’arcalde [sic] president de la mateixa y en Joan San secretari del referit Sindicat y l’Ajuntament. El Poble Català, 5 juliol 1908

[53El Diluvio, 6 de setembre de 1910

[54La Junta estava formada per:Ramon Vidal Aymerich (president); el rabassaire Josep Aguilar Serra (vicepresident); Miquel Buscallà Pujol (dipositari); Tomàs Domènech Sallés (secretari); Josep Pahissa Massana, de cal Quitèria (vicesecretari) i els vocals Josep Alegret Estapé i Anton Castellví Serra, que havien estat regidors el 1922 i després amb la Dictadura..

[55Mas, Ramon. Camins pagesos de Catalunya. Barcelona : Nova Terra, 1972, p. 150.


RSS 2.0 [?]

Espai Editorial

Site powered by SPIP
Template GPL Lebanon 1.9

Creative Commons License