Articles d’història i d’altres històries
Tots els textos que trobareu en aquesta web poden ser copiats, modificats i distribuïts, citant la seva procedència i respectant la Llicència de Creative Commons.
*******************************************************************************************************************************************************
Artículos de historia y otras historias
Todos los textos que encontraréis en esta web pueden ser copiados,
modificados y distribuidos, citando su procedencia y respetando la Licencia de Creative Commons.
José Fernando Mota Muñoz – desembre de 2024
per
[Actualitzat: 17/11/2020]
L’inici de la guerra va suposar també l’inici d’una repressió sobre l’Església i membres de la dreta. Per alguns va arribar el moment de passar comptes per la repressió soferta l’octubre del 1934, els odis polítics i les baralles personals.
Com hem vist, ja durant el juliol el Comitè de Milícies Antifeixistes empresona en el seu local dels Quatre Cantons i al calabós municipal destacats membres de la dreta santcugatenca, des de salistes a radicals, que són detinguts per la milícia local i els carrabiners. [1] Molts d’aquests salvarien la vida en ser empresonats, ja que el mateix juliol ja van començar els assassinats. De fet, membres del Comitè de Milícies Antifeixistes i Tomàs Fàbregas van impedir en alguna ocasió que als detinguts se’ls enduguessin patrulles foranes, algunes fonts parlen de milicians de Rubí. [2] Aquests detinguts resten empresonats durant dies, alguns més de vint, al calabós de l’Ajuntament i al Mercat. En ser alliberats, per la intervenció de l’alcalde Roc Codó i el jutge municipal Ramon Mas, se’ls obligarà a fer contribucions econòmiques mensuals.
Altres veïns perseguits s’havien amagat fora de Sant Cugat, com Tomàs Musella i el seu fill a un pis a Barcelona o l’excalde salista Francisco Cahís Juliana, que va fugir a un poble de Tarragona. Altres es van amagar més a prop, als boscos del Tibidabo. És el cas, per exemple, del comerciant Modest Cahís Fàbregas, fill de Francisco Cahís Juliana, que va estar amagat onze mesos als boscos, junt amb un cosí seu, el contractista d’obres Alfonso Casamitjana Casals, proper a la CEDA, i el guardaboscos Josep Farreny Obiols. Modest Cahís va aconseguir passar a la zona franquista. No serà el cas de Josep Farreny. [3]
Més detencions es produirien el 31 d’octubre de 1936 quan, com a represàlia pel bombardeig marítim del dia anterior a Roses, són detinguts disset santcugatencs, que seran portats a Barcelona i entregats a les Patrulles de Control [4]. Segons Ramon Mas en realitat se’ls va protegir de patrullers de Terrassa que se’ls volien endur. Després d’alliberats molts d’aquests santcugatencs passaren tota la guerra amagats. En altres pobles, sobretot de Girona, les represàlies per aquest bombardeig, el primer que patia Catalunya, i els rumors d’un desembarcament, van tenir conseqüències més tràgiques. També a la comarca, per exemple, a Terrassa seran assassinades una dotzena de persones.
Els assassinats a Sant Cugat [5], però, havien començat el dia 22 de juliol. Aquella matinada van aparèixer al km 4 de la Rabassada els cadàvers del propietari Pere San Mestres i del capellà Josep Castellà Casarramona.
Pere San Mestres havia nascut a Sant Cugat el 1903. Era fill de Joan San Vilaseca, que havia exercit durant trenta anys de secretari municipal, bèstia negra dels republicans, que el consideraven un dels cacics del poble i l’acusaven d’enriquir-se aprofitant-se el seu càrrec municipal. Pere San va ser membre de la direcció local de la Unión Patriótica i es va presentar a les llistes monàrquiques a les municipals del 12 d’abril de 1931.
Malgrat que va ser escollit i a pesar dels seus esforços no seria regidor, en ser l’Ajuntament ocupat pels republicans. Passat a la Lliga Catalana es va encarregar d’organitzar a la dreta catalanista a Sant Cugat des de la seva secretaria. Va fer de corresponsal a Sant Cugat de La Veu de Catalunya entre 1933 i 1934, diari on publica crítiques virulentes de la gestió municipal federal. Era soci de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i va ser representant de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre a Sant Cugat a Sant Cugat. Propietari urbà i rural. Després de la mort de la seva mare Dolors Mestres el 1932 i del seu pare Joan San el setembre de 1934, com a fill únic va quedar propietari de diferents finques, moltes a carrers cèntrics com la plaça de la República o el carrer Major. Era casat amb la Rosa Masana Julià i tenia dos fills Maria Dolors i Joan.
Pere San vivia al carrer Muntaner a Barcelona, però passava temporades a Sant Cugat, a la seva casa del carrer Major 19. Va ser detingut el 22 de juliol a les Rambles de Barcelona, ciutat en la que residia, per patrulles del POUM i portat a Sant Cugat, primer al local del POUM, per després ser traslladat al calabós municipal. Altres fonts parlen de què va ser portat a Sant Cugat en un camió per «individuos vestidos con el uniforme de la marina de guerra». Seria assassinat la mateixa nit. Les seves finques urbanes serien confiscades per l’Ajuntament i organitzacions obreres. [6]
A la Rabassada, al costat del cos de Pere San va aparèixer el de Josep Castellà Casarramona, rector de la parròquia de Sant Cebrià de Valldoreix des del 1916. Mossèn Castellà havia nascut també a Sant Cugat el 1882. En esclatar el conflicte, el dia 20, entregà un maletí a Tomàs Roig -que contenia una pistola- i s’amagà a una casa d’Antoni Caballé Munné. El dia 22, sembla que per indicacions del vigilant Joan Prat Muntada, que el va proporcionar roba de civil, es traslladà a una masia. No queda clar quina. Prat diu que va ser a Can Busquets, fonts falangistes afirmen que va ser Can Flor i Jordi Sales parla de Can Boba. Aquella mateixa nit del 22 va ser detingut per membres de la milícia local de Sant Cugat i portat a la presó municipal. Altres informes parlen de què primer va estar detingut al local del POUM i d’allà va passar al calabós. Com sabem, seria assassinat aquella mateixa nit. [7]
El dia 26 era trobat, també a la Rabassada, prop del «revolt de la Paella», el cos d’un altre capellà, el d’Anton Guilló Bernadas, conegut com a Sabatetes. Mossèn Guilló havia nascut a Barcelona el 1876 i era rector de la parròquia de Sant Pere Octavià de Sant Cugat des de 1916. Durant la República va tenir diferents topades amb l’Ajuntament per la seva oposició a les mides de laicització que s’impulsaven. Però, en canvi, no va voler davant la Guàrdia Civil declarar qui van ser els que van escorcollar l’església el 6 d’octubre de 1934.
En tenir coneixement dels fets del 19 de juliol de 1936 a Barcelona va intentar fugir, però va ser aturat per homes armats que el van fer treure’s la sotana i el van obligar a obrir la porta de l’església. Després d’aquest capítol s’amagà a la Torre Cendrera. Va ser detingut per milicians locals el 26 de juliol de 1936 a l’estació de Sant Cugat, quan tractava de fugir vestit de civil, en ser reconegut, segons alguns testimonis, pel Diego, un jove amb problemes mentals. Va ser tancat a l’Ajuntament i assassinat aquella mateix dia a la nit. [8]
Els reporters enviats pel Full Oficial del Comitè de Sabadell justificaven cruament l’assassinat d’Anton Guilló recorrent als arguments clàssics de l’anticlericalisme com la hipocresia i l’avarícia del clericat. Concretament deia "El Rector, com la majoria de la gent de sotana, era dels que predicava la pobresa i la humilitat, més això no era obstacle perquè tingués en valors nacionals i estrangers més de 75.000 pessetes. Ara talla el cuponet de la Banca d’allà dalt". [9]
A l’agost són assassinats cinc veïns més de Sant Cugat, encara que només en un cas es pot parlar de què fossin qüestions locals les que portessin al crim. És el cas del periodista Antonio Serra Rubies.
Antonio Serra Rubies, nascut a Barcelona el 1888 i conegut com a Panchito, va desaparèixer de Sant Cugat a l’agost, sembla que detingut per patrulles foranies avisades per gent del poble. Era corresponsal a Sant Cugat des del 1930 de La Vanguardia i El Diluvio. Durant 1930 i 1931 escriu articles crítics amb el caciquisme i favorables a la Candidatura Administrativa de Coalició de cara a les eleccions municipals d’abril de 1931. Fins i tot, el seu nom va sonar com possible candidat independent. Però a partir de què els republicans federals prenen el poder local, des de les pàgines d’El Diluvio, es mostra crític amb la gestió municipal i defensa al regidor díscol Ramon Sagalés. A més, polemitza amb Ramon Mas, líder de la Unió de Rabassaires. Les seves crítiques en aquest diari, proper al republicanisme federal i defensor de les aspiracions rabassaires, va provocar, el gener de 1932, la seva destitució com a corresponsal.
Va passar després a escriure a publicacions lligades als radicals, com El Liberal i Renovación, des de les que, durant 1932, va continuar els seus virulents atacs a republicans federals i rabassaires, sempre sense deixar La Vanguardia, diari del que serà corresponsal a Sant Cugat fins al 1936, però on feia servir un to menys polèmic.
Políticament es va moure primer al voltant dels lerrouxistes i després de la Lliga Catalana, fins després dels Fets d’Octubre, en què es converteix en el principal organitzador de la CEDA a Sant Cugat i president local d’Acció Popular Catalana.
Va ser detingut per la milícia de Sant Cugat el juliol de 1936 i alliberat poc després. Deien que el van trobar redactant una llista dels que l’havien detingut. El seu cadàver, assassinat a destralades, va aparèixer a la carretera del Papiol. Les seves despulles estan enterrades al cementiri nou de Barcelona.
Els altres quatre veïns santcugatencs assassinats l’agost van ser el guàrdia urbà Josep Obiols Escorsell, el monàrquic Jaime Arrieta Zubiri, a més de Francesc de P. Medina Rosal i el seu cunyat Jose Mª del Pulgar Noes, que residien accidentalment a Sant Cugat.
Josep Obiols Escorsell, nascut a Vallvidrera el 1887, era guàrdia urbà, encarregat del burot de la Rabassada i vivia a Can Ribes des de 1910, a peu de carretera, on també venia vi. Havia estat membre d’Acción Ciudadana. De fet, el seu assassinat va ocórrer a Barcelona. Va ser detingut el 6 d’agost de 1936 a casa de la seva filla a la ciutat comtal, on estava amagat, per les patrulles de control del Tibidabo que dirigia Gonzalo Pelegrín. El seu cadàver va aparèixer a l’endemà al dipòsit de l’Hospital Clínic. La seva vídua "supone que el motivo de la detención y asesinato de su esposo fue una venganza personal", possiblement relacionada amb denúncies fetes per Obiols després dels fets d’octubre de 1934. [10]
Jaime Arrieta Zubiri, nascut a Pamplona el 1882, vidu, residia a Sant Cugat des del 1928, a la Colònia Sant Domènec. Era vidu i el 1936 vivien amb ell la filla, la cunyada i una serventa. Era propietari d’una granja i empleat a Puigmanta S.A. Era un monàrquic alfonsí. L’abril de 1934 figura com a vicepresident de Dreta de Catalunya del Districte VII (Gràcia). El 1935 s’apropa a la CEDA de Sant Cugat. Detingut al seu despatx a Barcelona per patrulles del Clot, va ser assassinat el 10 d’agost de 1936 al cementiri de Montcada. El seu cadàver va ser reconegut l’agost de 1940 i traslladat a Sant Cugat.
Francesc de P. Medina Rosal, nascut el 1899, era secretari general de Mútua de Incendios i congregant de Sant Lluís Gonzaga. Durant la República va estar amenaçat per la seva feina socialcatòlica, ja que el 1935 va fundar i presidir la Mútua Barcelonesa contra el Paro Forzoso, una societat per a reduir l’atur, que va ser objecte de burles per part del CADCI. Era membre de la CEDA. El seu cunyat José María Pulgar Noes era nascut el 1902, treballava en la compra-venda de finques, militant catòlic -era membre de les Conferències de Vicenç Paul-, propagandista de la campanya antiblasfèmia i tenia previst iniciar una ràdio catòlica. Va militar al Partido Nacionalista Español, Renovación Española i associacions antimaçòniques. Participà en l’aixecament feixista del 19 de juliol a la caserna de Pebralbes. Medina i Pulgar van ser detinguts el 21 d’agost de 1936 per una patrulla d’Horta a la casa on estiuejaven, prop de Can Trabal, i després de tres hores d’escorcoll van ser assassinats al pla del Pi d’en Gordi, a la Rabassada, amb un paper clavat al front que deia «muerto por pertenecer a Falange Española y Acción Ciudadana». [11]
Encara durant 1936 són assassinats el mosso d’esquadra Josep Prunés Amorós, l’exsomatenista Arturo Guilló Coll i Joan Altès Bargalló, membre del Partit Radical i alcalde després dels fets d’octubre del 1934. Només en el cas d’aquest darrer podem parlar de qüestions locals com a causa del seu assassinat.
Josep Prunés Amorós era natural de Viladecavalls, nascut el 1885. Havia ingressat al cos de Mossos d’Esquadra el 1909 i havia estat destinat a Montcada i Reixac, on havia participat en la persecució de sindicalistes. Nomenat sotcaporal el 1925. Traslladat a Sant Cugat el 1928, es va casar amb la santcugatenca Rosa Badia Gorchs el 1930. El 16 de novembre de 1930 es va produir un motí contra la seva persona per la dura repressió que va exercir en uns aldarulls al camp de futbol durant el partit Sant Cugat-Argentona. El gener de 1931 seria traslladat a Cornellà i posteriorment a La Floresta i Vallvidrera.
Arran dels fets d’octubre va fer davant d’altres mossos "un comentari desafortunat i probablement una mica xulesc sobre la seva disponibilitat a presentar-se voluntari per l’escamot d’afusellament de l’excomandant de les Esquadres Enric Pérez Farràs". Arran d’aquestes declaracions se l’obrirà expedient el juliol de 1936 i serà expulsat del Cos. Seria detingut pels mateixos Mossos d’Esquadra el 5 d’octubre i portat a la txeca de Sant Elies, d’on seria tret l’endemà i assassinat al cementiri de Montcada. [12]
Arturo Guilló Coll, nascut a Barcelona el 1881, era comerciant. Membre de la junta de Unión Patriótica i del Sometent de Sant Gervasi el 1927. Va ser el caporal del Sometent de Sant Cugat anterior a la reforma de Dencàs. Detingut, junt amb la seva dona Maria Fontans Solano, al Mercat de la Boqueria de Barcelona el 7 d’octubre de 1936 per santcugatencs de les patrulles de control, entre els que es cita a la Causa General a Ramon Batet. Van ser portats a Sant Cugat per interrogar-los. Guilló seria empresonat a la txeca de Sant Elies, d’on seria tret el 17 de novembre de 1936 i afusellat a Montcada. Després de la guerra es va acusar Gonzalo Pelegrini d’haver-lo denunciat i de l’incendi de la seva casa a la Rabassada. [13]
Joan Altés Bargalló, nascut a Reus el 1883, residia a Sant Cugat des de 1918. Era corredor de finques i pintor de professió. Va ser fundador del Centre Republicà Federal el 1930, però l’any següent marxaria, segons ells perquè els republicans federals volien cobrar-li per incloure’l a les llistes electorals, segons altres fonts perquè no li van donar cap càrrec. Participa en la fundació del Centre Republicà d’Esquerra l’abril de 1931. D’aquest passaria al Centre Republicà Radical quan es van fusionar tots dos centres el 1932. [14]
El maig de 1935 és nomenat alcalde gestor amb un Ajuntament de majoria radical. Estaria a l’alcaldia fins al 27 de gener de 1936, quan es nomena un consistori amb majoria de la Lliga. Després seria acusat de corrupció pels lligaires i els federals. El 8 de juliol de 1936 l’Ajuntament el va denunciar per irregularitats en els pagaments municipals durant el seu mandat i per despeses indegudes i el reclamava més de 25.000 ptes. A més, havia tingut problemes amb alguns dels seus obrers, que el van denunciar davant del Jurat Mixt del seu ram.
Segons declaracions de la seva filla, va ser detingut, una primera vegada, per les patrulles del carrer Cortés, que dirigia Tomàs Fàbregas, al carrer Pescadors de Barcelona, és traslladat al Preventori de Sant Elies i posat en llibertat després de dotze dies. Tornaria a ser detingut el 22 de desembre a la seva feina a la seu d’Urbanización Valldoreix, S.A. a Ronda Universitat i traslladat de nou a Sant Elies. El seu cadàver apareixeria el 2 de gener de 1937 al cementiri de Montcada. [15]
A aquests assassinats cal afegir els assassinats que es produeixen durant 1937 fins a sumar catorze represaliats. Es tracta de Jaume Barbany Català, Josep Farreny Obiols i Manuel Pujol Tortosa, exregidor d’Acció Catalana en el primer Ajuntament republicà. Els dos primers van morir en enfrontaments armats al poble i el tercer en estranyes circumstàncies.
Jaume Barbany Català, conegut com a Figuetes, era nascut a Sant Cugat el 1906 i ebenista de professió. Tenia un taller amb dos oficials. Sembla que havia estat amenaçat per no voler-se unir a la col·lectivitat de fusters i ebenistes. Va ser assassinat el 5 d’abril de 1937 prop del Monestir per Manuel Capel Vázquez, conseller de la CNT.
La vídua de Barbany ho explica així: "el malogrado esposo de la dicente se hayaba [sic] en casa y salió porqué oyó llorar su hijo, y al decirle éste que lloraba porque otro pequeño le había estropeado una escopeta de juego, el esposo de la que habla pegó al muchacho de referencia y en aquellos momentos pasó por allí el individuo antes mencionado [Capel] quien disparó su pistola, hiriendo a la que habla en el brazo, y al venir en su auxilio el Sr. Barbany, el Capel le disparó varios tiros causándole la muerte".
Segons apunten alguns dels testimonis que, després de la guerra, van declarar al sumari obert contra Manuel Capel, en l’assassinat van pesar també discrepàncies polítiques. Segons Soledad Sánchez Madrid, sogre de Barbany, Capel «fue inducido a asesinar a su sobrino porque no quiso entrar a la Colectividad de Ebanistas y en la reunión que asistió Santiago, un tal Baeza del Comitè local [Ángel Baeza Hernández], íntimo amigo y compañero de andanzas de Capel, amenazó a su sobrino Barbany, sacando su pistola, dejándola sobre la mesa y diciéndole: Tu no quieres entrar en la colectividad, pues escoge, solo tienes dos caminos, o la pistola o la Colectividad». [16]
Josep Farreny Obiols era nascut a La Bodallera (Tarragona) el 1905. Era guàrdia jurat de la propietat del Sr. Vivé. Es va amagar al bosc en començar el conflicte, junt amb altres tres veïns, perquè estava enemistat amb alguns rabassaires caçadors. Va ser declarat facciós. Alguna vegada havia estat localitzat i havia fugit a trets.
El 10 de juny de 1937 l’alcalde va rebre informacions de què Josep Farreny es trobava aquella nit a casa seva, al carrer Valldoreix, va denunciar l’assumpte a la policia. Van arribar només dos agents, per això es va decidir que els acompanyessin quatre regidors. Es va regirar la casa i en un primer moment no el van trobar, però al pujar al terrat, Josep Farreny els esperava parapetat darrera la xemeneia i va obrir foc, caient ferit el regidor d’ERC a l’Ajuntament Joan Marimon Rom, que seria traslladat al local de la Creu Roja, on moriria poc després. Farreny va aconseguir fer-se escàpol.
Amagat de nou als boscos va ser delatat. Una desena de policies i guardes de seguretat van rodejar el dia 2 de juliol de 1937 el seu amagatall a la vinya Crispin, dins dels terrenys de Torre Blanca, creuant-se entre la policia i el Farreny diversos trets que ocasionaren la mort de l’últim. [17]
Manuel Pujol Tortosa, conegut com Salero, havia nascut a Sant Cugat el 1889. Era paleta i membre d’Acció Catalana Republicana. Havia estat regidor en l’Ajuntament revolucionari representant a Acció Catalana, consistori on havia coincidit amb el seu cunyat Ramon Sagalés, quan aquest era regidor federal. Vicepresident d’ACR el 1933, a més de corresponsal de La Publicitat i redactor de Garba. Va desaparèixer el 4 de maig de 1937 a la zona de Sant Crist de Llaceres quan anava en bicicleta i assassinat a la Rabassada. [18]
A més, caldria afegir entre les víctimes a la rereguarda a Tomàs Musella Castañé, conegut com Xala, nascut a Sant Cugat el 1879. Important constructor i major contribuent per urbana. El 1930 va ser nomenat tinent d’alcalde i, malgrat la seva militància carlina, a les eleccions d’abril de 1931 va donar suport a la Candidatura Administrativa de Coalició, formada per republicans i altres, que s’enfrontava als cacics salistes. Després es va a enemistar amb les republicans. I el seu fill Joan Musella Sobregrau, també de Sant Cugat, on havia nascut el 1918. Tots dos figuren com a morts per les penalitats sofertes mentre s’amagaven de les patrulles que els perseguien. [19]
També hi ha un cas confús, el del capellà Antoni Solanich Amat, que era rector de l’església de Nostra Senyora del Carme de Barcelona i que des de feia anys estiuejava a Valldoreix. El seu cadàver va aparèixer a la Rabassada el 27 de juliol de 1936. Segons algunes fonts va desaparèixer de la torre anomenada de Santa Catalina de Valldoreix. En canvi altres fonts afirmen que va ser detingut al carrer Montmany de Barcelona. [20]
A més, dins del terme municipal de Sant Cugat, i sobretot a la Rabassada, es recollirien, a la banda santcugatenca, vint-i-vuit cadàvers de represaliats de Molins de Rei [21], Barcelona, Cerdanyola i altres poblacions. [22]
Dos santcugatencs de naixement, encara que residents des de fa temps fora del municipi, també van morir assassinats els primers mesos de la guerra, són Pere Pila Sobregrau, al cementiri de Montcada, i Miquel Casamitjana Crehueres, a Cerdanyola.
Un balanç de la repressió
Com veiem molts assassinats són producte de conflictes i situacions viscudes durant la República i inclús abans. L’enfrontament entre catòlics i anticlericals durant tot el segle té el seu epíleg més tràgic amb l’assassinat dels capellans de Sant Cugat i Valldoreix, com en l’assalt dels edificis religiosos i tots els seus signes, que van patir les conseqüències d’aquest enfrontament secular. En canvi, les monges franciscanes van ser ajudades a fugir el 24 de juliol [23].
L’enfrontament polític es cobra cinc morts, un de la CEDA, un de la Lliga, un radical, un monàrquic i un sometenista, mentre per qüestions personals moren Jaume Barbany i segurament Manuel Pujol, encara que la negativa a agrupar-se en la Col·lectivitat d’Ebenistes en el cas del primer i la filiació política a Acció Catalana en el cas del segon, podien tenir un pes en els seus assassinats, i Josep Farreny, on també va ser determinant la seva professió de guarda jurat, ja que tenia l’animadversió dels rabassaires, per impedir la caça als vedats i perquè els mataven els gossos quan entraven a la propietat que defensava. Per últim a Josep Prunés se’l passen comptes per fets ocorreguts el 1934. Curiosament tres dels assassinats, Pere San, Antonio Serra i Manuel Pujol, havien exercit de corresponsals i periodistes.
Els reporters enviats pel Full de Sabadell no amagaven aquesta repressió i tres dels assassinats i així informava, cruament, l’octubre del 1936, que "la labor d’higienització ha estat acomplerta. Molts feixistes s’han fet escàpols, però tres d’altres entre ells el cacic màxim de Sant Cugat, el reaccionari Sant [sic], han entrat ja a hores d’ara en el regne dels cels". [24]
Dels catorze casos estudiats, segurament només en el cas dels quatre primers -Pere San, els dos rectors i Antoni Serra- es podria parlar de la responsabilitat del Comitè local. Pere San va ser detingut a Barcelona però entregat al Comitè de Sant Cugat, els dos rectors van ser detinguts per membres de la milícia local i Antonio Serra és possible que fos assassinat per gent de fora però informats per santcugatencs.
Josep Farreny també va ser perseguit per qüestions locals i mor en un tiroteig amb forces d’ordre, després d’haver matat una regidor, i quan la milícia local ja havia estat dissolta. Barbany es assassinat en un enfrontament personal amb un regidor local i el cas de Manuel Pujol continua envoltat de misteri.
La resta d’assassinats són detinguts a la Ciutat Comtal per patrulles barcelonines i assassinats a la Rabassada, dins del terme municipal de Sant Cugat. En alguns casos, com Arturo Guilló i Joan Altés, sembla que en la detenció van participar santcugatencs que formaven part de la patrulla dirigida per Tomàs Fàbregas.
La repressió, a mesura que avança la guerra, se centra en el derrotisme, la deserció i el mercat negre. Així durant la segona meitat de 1937 són detinguts Josep Maria Brun Monte, guarda rural de la Colònia Montserrat, detingut el juny de 1937 per haver trobat agents de la policia explosius al seu domicili de La Floresta [25]; Ventura Vilaró Castañé, de Can Caldés, acusat l’octubre d’hostilitat i desafecció al règim per haver venut part de la seva collita sense passar pel Sindicat Agrícola [26] i Octavi Galcerán Ferrer, antic simpatitzant de la CEDA detingut per furt i haver-li trobat una bomba, que s’estarà a la presó tres mesos. Per causa desconeguda també serà detingut Genís Cussó Puig. [27]
El març de 1938 se celebren diverses vistes públiques en judicis per acaparament de queviures al Jutjat Popular de Pins del Vallès. Encara el 13 de juny de 1938 seria detinguda Filomena Agustí Pujol, masovera de Can Fatjó dels Xiprers, després de no presentar-se el seu fill Julià Julià Agustí a files. Passaria dotze dies detinguda a la presó de dones de Les Corts abans de ser posada en llibertat. [28]
En ocupar les tropes franquistes Barcelona seria alliberat a la Model el santcugatenc Anton Castañé Vila, de cal Caballu, comerciant i membre de la Lliga, que portava detingut des del 4 de juliol de 1938 acusat de ser membre de Falange i Socorro Blanco i que passaria pel Preventori D, al carrer Vallmajor de Barcelona, el vaixell Argentina i la Model. [29]
Pocs dies després, el 12 de juliol de 1938 és detingut, per membres del Servicio de Información Militar, Francisco Javier Dávila Huguet, que estava destinat a Sant Cugat com a sergent d’infanteria. [30]
La repressió contra l’Església catòlica també es va manifestar en els actes contra els edificis religiosos. Com hem vist, el 21 de juliol el Monestir va ser saquejat i el seu mobiliari incendiat. En els dies següents serien l’església de Valldoreix, en la que es va cremar el mobiliari però es va salvar el retaule, i les ermites del terme les que serien saquejades i destruïdes. L’ermita de Sant Crist va ser incendiada i destruïda en part, la de Sant Domènec saquejada i incendiada, la de Sant Pere a La Floresta saquejada i destruïda en part, la de Sant Medir saquejada i incendiada i a la de Santa Maria de Campanyà incendiats els objectes de culte. També van ser aterrades les creus de terme de Can Mates i Coll Favà. Els reporters enviats pel Full explicaven així aquestes accions: "Des del primer moment de la reacció popular contra la fantasmada militaroide, les esglésies, llençaren des de les agulles dels campanars el resplandor radiant de la nova societat, i l’incendi destructor d’un passat d’oprobi. Era el far resplandent de la Revolució. Però el Monestir ha estat respectat pel que conté d’interès històric i de valor artístic. El nou ordre, no té un sentit de destrucció, és eminentment constructiu". [31]
Els edificis religiosos passaran a tenir durant la guerra diferents funcions. Com hem vist, el Monestir va servir primer de magatzem al Sindicat Agrícola i després, a finals de 1938, de caserna, l’església de Valldoreix servirà d’habitatge i el 1938 també de caserna, i el convent de les franciscanes per instal·lar una escola i, posteriorment, a refugiats i uns menjadors populars. Fins i tot, s’aprofita el bronze de les campanes de les esglésies, que segons deia el Comitè de Milícies Antifeixistes, "han deixat de molestar les oïdes dels ciutadans i transformades en material bèl·lic, serviran per batre l’enemic" [32]. L’aterrament de les campanes té un valor simbòlic evident, més després de les polèmiques que hem vist entre el consistori republicà i la parròquia pels seus tocs. Suposa acabar amb un símbol més del domini religiós. Aquest simbolisme quedarà de manifest de nou al 1940 i 1942 quan es col·loquin unes noves campanes. Antoni Griera, el nou mossèn, declararà durant l’acte de benedicció "que sàpiguen els enemics de l’Església que encara que cremin temples i destrossin campanes per no tenir que sentir la veu de Déu, un altra vegada tenim campanes que magnifiquen la seva glòria i vulguin, o no vulguin, tindran que soportar-les" [33]
El procés de laïcització porta a canviar la festa de Reis per la Festa de l’Infant, amb exposicions de treballs escolars i repartiment de joguines, i a traslladar de dates la Fira de Maig, que tradicionalment es feia per l’Assumpció, "per treure el caràcter religiós". Naturalment també es va prohibir el culte, malgrat això sembla que a partir de 1938 hi ha actes de culte clandestí. [34]
Aquests atacs a l’Església "buscaba asestar un golpe mortal a la esfera pública burguesa tradicional, destruyendo los pilares del principal transmisor de la ideología de las elites" [35]. A Sant Cugat, com hem vist, feia temps que estava arrelat aquest sentiment anticlerical entre les classes treballadores.
Pel que fa als culpables dels assassinats l’informe de la Causa General els atribueix al Comitè de Milícies Antifeixistes i les patrulles locals, sobretot parlen de membres del POUM i la FAI. De fet, components de la milícia local serien acusats després de la guerra d’alguns dels assassinats polítics del poble, encara que la majoria dels testimonis, com és habitual a molts pobles, acusen a forans d’aquestes morts.
La repressió a Sant Cugat no és tan forta com a d’altres pobles de la comarca amb forta implantació faista com Terrassa, Ripollet o Cerdanyola, però en canvi està per sobre de la veïna Rubí o de Sabadell, on la repressió dels fets d’octubre i el conflicte rabassaire no havien estat tan forts.
[1] En alguns informes es parla d’una dotzena de tancats al calabós municipal, però sembla que van ser més els que van passar almenys una nit. Una llista incompleta dels empresonats és la següent: Josep Alegret Estapé (salista i després Lliga), Francisco Cahís Juliana (salista), Anton Castañé Vila (Lliga), Josep Llahí Subirà, Josep Garrell Casamitjana (Lliga), Francisco Pila Codoñés, Hermenegildo Rodó Rabella (salista), el seu cunyat Isidre Vendrell Català, Antoni Sallés Borrell (alcalde el 1930), Pere Sallés Borrell -que passaria tancat 13 dies-, Marcel·lí Sangés Torras (exjutge municipal), Tomàs Serra Sagalés (exregidor de la Lliga després 1934), Antonio Serra Rubies (CEDA), Llorenç Tomàs Renau (exregidor després de 1934), Francesc Morera Morera (Federació de Joves Cristians i Lliga) -passaria 21 dies arrestat-, Lluís Girbau Aguilar (Lliga) -detingut vuit dies-, Miquel Jané Obiols (Lliga) i el seu fill Joan Jané Serra (Federació de Joves Cristians i Lliga), Joan Soler Julià (Lliga), Pere Pla i Emili Sabaté Escursell (Lliga).
[2] Informe de FET de las JONS, Delegación de Investigación, Causa núm. 6.181 contra Jaime Grau Marcé i Causa núm 12.855 contra Roque Codó Serra. Archivo del Tribunal Militar Territorial Tercero.
[3] Archivo del Tribunal Militar Territorial Tercero. Causa contra Joaquín Estrems Casadevalls. Declaració de Modesto Cahís Fábregas, Pamplona, 1938 i Cabanas Castells, Frederic. Sant Cugat: orígens i històries d’un poble i d’una família. Sant Cugat: Octavià, 2001, p. 161
[4] Entre els detinguts estaven Antoni Tortosa Tortosa o els dirigents de la Federació de Joves Cristians i membres de la Lliga Catalana: Francesc Rovira Carol i els germans Joaquim i Santiago Bozzo Rovira. A aquests darrers en un escorcoll a casa se’ls troba unes cartutxeres i objectes religiosos. Són acusats de desafectes i empresonats. Santiago no serà alliberat fins el juliol de 1937. El cas serà sobresegut més endavant. Arxiu Central del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Audiència Provincial de Barcelona, Jutjat núm. 14 Especial, Sumari 85/1937.
[5] Les fonts utilitzades per aquest apartat van ser: declaracions recollides a la Causa General, informes de les primeres juntes franquistes a Correspondència 1939-1940. AHSC, Llibre de defuncions de la Parròquia de Sant Pere, Registre Civil de Sant Cugat del Vallès, Arxiu de la Creu Roja de Sant Cugat i entrevistes. A més dels llibre Sanabre, Josep. Martirologio de la Iglesia en la Diócesis de Barcelona durante la persecución religiosa : 1936-1939. Barcelona : Librería religiosa, 1943; Solé i Sabaté, Josep Maria i Villarroya Font, J. La repressió a la reraguarda de Catalunya (1936-1939). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1990, vol. II, p. 169 i d’altres que es citen en cada cas.
[6] Declaracions recollides a la Causa General. AHN i declaracions de la vídua Rosa Masana Julià a Archivo del Tribunal Militar Territorial Tercero. Causa núm 12.855 contra Roque Codó Serra
[7] Sales i Masferrer, Jordi. Rectirologi de la Parròquia de Sant Cebrià de Valldoreix. Valldoreix: Parròquia de Sant Cebrià de Valldoreix, 1984, p. 25-27: Roig i Llop, Tomàs. El meu viatge per la vida (1939-1975). Barcelona: Abadia de Montserrat, 2005 i Archivo del Tribunal Militar Territorial Tercero. Causa contra Juan Torres Serra, Emilio Gómez Pérez, Juan Julià Uxó, Jaime Carreras Tixeire, Agustín Carreras Tixeire y Juan Prat Muntada. Joan Prat Muntada seria afusellat després de la guerra acusat de ser el delator, malgrat que aquest assumpte no va quedar aclarit al consell de guerra que el va condemnar a mort.
[8] Causa General; Vivó, Pere. Mn. Antoni Guilló i Bernada, Rector de Sant Cugat del 1916 al 1936. Sant Cugat, 1998 i Carta de Ramon Mas a Antoni Griera, 26 novembre 1956. Fons Mn. Antoni Griera. AMSC.
[9] Full Oficial del Comitè Local de Defensa [Sabadell], núm. 69 (6 d’octubre de 1936).
[10] Declaraciones de testigos de la pieza principal o primera de Barcelona. Declaració de Joaquín Cristòfol Fible, f. 2430. Causa General i Declaracions de Josefa Monegal Guix, f. 336 i Teresa Obiols Monegal, f. 340. Pieza Cuarta de Barcelona. Checas. Causa General. AHN
[11] Declaraciones de testigos de la pieza principal o primera de Barcelona. Declaració de María Medina Rosal, f. 2420 i Pieza segunda de Barcelona. Del Alzamiento Nacional. Antecedentes, Ejército Rojo y Liberación. Causa General. AHN; Arxiu de la Creu Roja de Sant Cugat; La Vanguardia, 23 agosto 1939 i Hoja Diocesana, 28 (13 julio 1941) i 35 (31 agosto 1941). Els seus cossos es van trobar a l a Rabassada, no a Montcada com diuen Solé i Sabaté i Villarroya. Els cadàvers van ser reconeguts al cementiri de Sant Cugat per veïns de Molins de Rei, ja que Medina havia estat director de la fàbrica de Can Coll de Molins de Rei, encara que segons diuen feia un temps que no residien en aquella vila, Canals i Pujol, Gertrudis. Albert Pujol i Bernis. Molins de Rei, 1989, p. 15-16.
[12] Riera Prenafeta, Francesc. "Les esquadres de Catalunya a Esplugues de Llobregat i Sant Just Desvern, 1922-1939". Miscel·lània d’estudis santjustencs, núm. 12 (2004), p. 58-60. A la Causa General se’l qualifica de monàrquic i diu que la denúncia la van fer dos mossos d’esquadra.
[13] La Vanguardia, 14 de febrer de 1939 i Causa General. AHN.
[14] La Publicitat, diari afí a ACR, el presentava com un oportunista, deia «políticament aquest radical es pot dir que ha volgut tastar-ho tot; va ésser soci del Centre Republicà Federal, se n’anà perquè no el tenien de confiança i no li donaven cap càrrec; a l’adveniment de la República funda un Centre Republicà i es volgué adherir a Esquerra Republicana de Catalunya, i no assolí. Veient que el repudiaven va fundar un centre radical». La Publicitat, 9 de juliol de 1936.
[15] Testimoni de Rosa Altés Rebollo, 9 de juliol de 1942. Causa General. AHN.
[16] Declaracions de Carmen Martínez Sánchez i Soledad Sánchez Madrid, 18 d’agost de 1941. Sumarísimo de Urgencia núm. 2221 contra Manuel Capel Vázquez. Archivo del Tribunal Militar Territorial Tercero. L’Ajuntament va aprovar una resolució d’incompatibilitat moral amb Manuel Capel, amb el vot contrari de la CNT i POUM. Capel va ser detingut per agents d’investigació i vigilància de Dionís Eroles el 7 d’abril (La Vanguardia, 8 d’abril de 1937), però seria alliberat poc després, sota fiança, passant a residir a L’Hospitalet de Llobregat. Manuel Capel seria detingut el 1939 i afusellat el 18 de maig de 1940 al Camp de la Bota.
[17] Arxiu Central del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Audiència Provincial de Barcelona, Jutjat d’Instrucció de Terrassa, Sumari 76/1937. Sobre la mort de Joan Marimon Rom, que, a més de regidor, era secretari del Centre Republicà Federal, es pot veure Arxiu Central del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Audiència Provincial de Barcelona, Jutjat d’Instrucció de Terrassa, Sumari 50/1937 i La Humanitat, 12 i 13 juny 1937 i La Vanguardia, 15 junio 1937.
[18] Un article de J.M. Solé i Sabaté i J. Villarroya el situa entre les víctimes dels fets de maig. Potser el cos va ser traslladat a Barcelona. Solé i Sabaté, J.M.; Villarroya, J. "Les víctimes dels fets de maig". Recerques, núm. 12 (1982), p. 208.
[19] Causa General. AHN. En el Llibre de defuncions de la parròquia especifica més. Tots dos van morir de causa natural i a Barcelona, Tomàs Musella el 8 d’agost de 1937 al carrer Aribau, 106 2n 2a, on estava refugiat per parents de Medir Sangés Sagalés i el seu fill el 22 de setembre de 1936 a Consell de Cent, 259 2n 1a. Els cadàvers van ser traslladats del Cementiri Nou de Barcelona al de Sant Cugat el 1943. Arxiu de la Parròquia de Sant Pere d’Octavià. Llibre de Defuncions 10, p. 65v. Podeu veure l’esquela a La Vanguardia, 14 mayo 1939 i 3 febrero 1943.
[20] Sanabre, Josep. Martirologio de la Iglesia en la Diócesis de Barcelona durante la persecución religiosa : 1936-1939.Barcelona : Librería religiosa, 1943, p. 257.
[21] De Molins de Rei són recollits els cadàvers de Lluís Santacana i Castanyer, Pere Roca i Rigol i Albert Pujol i Bernis. Com hem dit, en una biografia d’aquest últim, que era membre de la FJC, se’ns explica que van ser detinguts per les patrulles de Molins de Rei el dia 19 d’agost i van ser assassinats a les mines de Can Domènec, dins del terme de Sant Cugat. El dia 21 els familiars van anar a Sant Cugat i van parlar amb l’alcalde per recuperar els cadàvers, però aquest els va contestar que ja estaven enterrats i que "a més tenen dos quintars de calç a sobre". Així que només que van recuperar els estris personals que els va donar el jutge l’endemà. En el cementiri van veure els cadàvers de Francesc de P. Medina i Josep M. del Pulgar, que havien viscut a Molins, Canals i Pujol, Gertrudis. Albert Pujol i Bernis. Molins de Rei, 1989, p. 10-16. També es va recollir de Molins de Rei al membre de la FJC Isidre Gorina Villarubí el 23 de novembre de 1936.
[22] En l’Arxiu de la Creu Roja figuren la recollida de 28 cadàvers, la majoria sense identificació, entre juliol i desembre del 1936 i un el 1937, vegeu Viure a Sant Cugat, núm. 11 (juny 1989) p. 54. Normalment aquests cadàvers es trobaven al Pi Bessó o al Pedregar. Per exemple, el 31 d’agost són recollits a la Rabassada els cadàvers de dos egarencs: Jaume Fornells Tusell, industrial i militants de la Lliga Catalana, i el seu fill Joaquim Fornells Costa. Ragon, Baltasar. Terrassa 1936-1939: tres anys difícils de guerra civil. Terrassa : Patronat de la Fundació Solet i Palet, 1976, p. 71 i Carta Comitè Cruz Roja de Sant Cugat, 6 d’agost de 1936. Arxiu Farreres.
[23] Diari de guerra de Joan Pahissa Villadeprat
[24] Full Oficial del Comitè Local de Defensa [Sabadell], núm. 69 (6 d’octubre de 1936).
[25] A Josep M. Brun el van acusar d’adhesió a la rebel·lió militar perquè el van trobar una bomba i dinamita, però va poder demostrar que l’utilitzava en les seves feines de construcció de pous. Va ser absolt pel jurat l’octubre de 1937. Arxiu Central del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Audiència Provincial de Barcelona, Jutjat de Guàrdia núm. 1 de Barcelona, Sumari 71/1937.
[26] Ventura (que de vegades signa com Buenaventura) Vilaró va vendre part de la seva collita de blat al seu cunyat Carles Junyent sense informar el Sindicat Agrícola, que segons el decret de 9 de juliol era l’encarregat de realitzar aquestes transaccions. Per aquest motiu va ser denunciat per l’alcalde Magí Bartralot a les autoritats. L’acusat al judici al·lega desconeixement del nou decret, ja que viu allunyat del nucli, a Can Caldés, i que tot respon a venjances personals, ja que a una quarantena de pagesos els ha passat el mateix i l’alcalde només els ha imposat multes de 25 a 300 ptas. Finalment va ser condemnat el desembre a 4 mesos i un dia d’internament en un camp de treball i multa de 1.000 ptas. La pena va ser suspesa per dos anys. Arxiu Central del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Audiència Provincial de Barcelona, Jutjat de Terrassa núm. 1, Sumari 173/1937.
[27] ANC. Fons Presó Model i Llibre de registre d’entrada de documents, 3-11-1937, 30-12-1937 i 3-1938.
[28] AHN. Causa General. Pieza Tercera de Barcelona, Cárceles y sacas. Declaracions de Filomena Agustí Pujol, 18 diciembre 1942
[29] Causa General. Pieza Cuarta de Barcelona. Checas. Declaracions d’Antonio Castañé Vilà, f. 99-100. AHN i La Vanguardia, 2 de febrer de 1939. Al llistat del diari hi ha un error amb el nom, posa Antonia Castané Dela.
[30] Nascut a Logroño el 1905, després Fets d’Octubre, el 12 de novembre de 1934 és nomenat agent d’arbitris de l’Ajuntament de Barcelona. Havia estat milicià del POUM els primers mesos de la guerra als Serveis Auxiliars. No sabem la causa de la detenció. Segons explicava La Vanguardia el 1939 és empresonat al Preventori D, on va ser objecte de maltractaments. Els interrogadors «le pedían que les diera los nombres de sus compañeros de escuadra». Es refereix a companys de la Cinquena Columna? No ho sabem. Després de 81 dies va ser traslladat al Palau de Justícia. Jutjat el 23 de setembre amb 20 processats més, dels que 13 va ser condemnat a mort. Dávila seria tancat a Montjuïc. La Vanguardia, 3 de febrer de 1939. Després de la guerra va ser sotmès a dos consells de guerra, que van quedar arxivats, i va passar el procés de depuració com a funcionari municipal, tornant al seu lloc a l’Ajuntament.
[31] Full Oficial del Comitè Local de Defensa [Sabadell], núm. 69 (6 d’octubre de 1936).
[32] Idem.
[33] Hoja diocesana [de la Parròquia de Sant Pere d’Octavià], nº 2 (11 de enero de 1942) i nº 11 (15 de marzo de 1942)
[34] Al Llibre de baptismes, 12 (Arxiu Parroquial de Sant Pere d’Octavià) es registren el 1939, dos baptismes fets el 1938 pel pare Gabriel Canas, capellà de Canovelles.
[35] Ealham, Chris. La lucha por Barcelona: clase, cultura y conflicto, 1898-1937. Madrid: Alianza, 2005, p. 295.