José Fernando Mota Muñoz

Articles d’història i d’altres històries

Tots els textos que trobareu en aquesta web poden ser copiats, modificats i distribuïts, citant la seva procedència i respectant la Llicència de Creative Commons.

*******************************************************************************************************************************************************

Artí­culos de historia y otras historias

Todos los textos que encontraréis en esta web pueden ser copiados,
modificados y distribuidos, citando su procedencia y respetando la Licencia de Creative Commons.

José Fernando Mota Muñoz – octubre de 2024


La repressió dels vençuts

Depurats, empresonats i afusellats

per  José Fernando Mota Muñoz


[Actualitzat: 29/12/2021]

Sumari del capítol 8

8.1. Depuracions

8.2. Empresonats

8.3. Afusellaments

8.4. Repressió econòmica

8.5. Altres tipus de represàlies


L’ocupació per tropes franquistes del poble suposa l’inici d’un repressió sistemàtica dels vençuts a la guerra. Les primeres detencions són imminents [1]. A partir de febrer de 1939 un assumpte monopolitza la correspondència municipal la demanda d’informes de conducta política, sindical i social de veïns del poble. Les primeres demandes d’informes provenen dels camps de presoners i presons de tot l’Estat (Aranda, Santander, Deusto, León, Santoña, San Sebastián) que volen conèixer l’historial dels seus presoners abans de prendre alguna decisió. També són freqüents les demandes de la Guàrdia Civil, els jutjats militars i els serveis militaritzats, com ara els Ferrocarrils de Sarrià que demana informes de tots els seus treballadors. A més diversos organismes militars com el Servicio de Información y Policía Militar de Manresa o la Delegación Especial para Información de Residentes en Territorio Liberado (DIDREM) demanen una relació del devanir del poble durant la guerra.

Aviat a aquesta allau de demandes se sumen tot tipus d’empreses i organismes públics, com ara Correus, Telefònica, Riegos y Fuerzas del Ebro, Club de Golf, Col·legi Oficial de Metges i, fins i tot, el consolat italià demana informes del comportament dels seus ciutadans, tot amb el propòsit de realitzar depuracions de personal desafecte al nou règim. A tot això cal sumar ajuntaments de totes parts d’Espanya que volen saber com es van comportar veïns dels seus pobles refugiats o emigrats a Sant Cugat.

Als informes, normalment, s’havia de fer constar la militància política i sindical de la persona abans del 18 de juliol i durant la guerra, si va tenir càrrecs directius, la seva actuació durant la guerra, si va anar voluntari al front i es demanava una qualificació, normalment si era desafecte o rojo, indiferent o adherit a la causa franquista.

A partir d’agost la majoria d’informes són demanats pel Jutjat Militar núm. 1 de Terrassa encarregat de portar els judicis referents a veïns de Sant Cugat i els batallons de treball, on han estat destinats molts dels presoners de l’exèrcit republicà i que vol saber tot l’historial del pres abans de llicenciar-lo.

Els encarregats d’elaborar tots aquests informes van ser la Guàrdia Civil, la Delegación de Investigación e Información de FET i l’Ajuntament. Tant la Guàrdia Civil com FET local inicien la confecció d’uns fitxers amb l’historial de tots els veïns classificant-los segons el seu grau d’adhesió al franquisme. La feina es fa amb minuciositat i detall, així la Guàrdia Civil demana informes de tots els elements esquerrans de la vila, amb o sense actuació destacada, i afirmen, ells mateixos, que com són molts els veïns que s’han que fitxar que enviïn els informes fets de cinquanta en cinquanta.

La informació aconseguida circulava entre l’Ajuntament, la Guàrdia Civil i FET, així de vegades era l’Ajuntament el que demanava informació a FET o la Guàrdia Civil i viceversa, encara que amb el pas del temps és la delegació d’investigació i informació de FET la que s’encarrega de subministrar els informes, ja que sembla que era la que havia aconseguit tenir el millor fitxer. A més els informes de FET solien ser més acurats que els de l’Ajuntament, fins al punt que el Jutjat Militar de Terrassa ha d’ordenar a l’Ajuntament que els informes siguin més detallats.

En revisar la correspondència municipal he trobat sobre algunes de les demandes d’informació l’esborrany a llapis del que després s’enviaria al demandant, citant de vegades l’informant. La informació dels esborranys variava molt segons qui demanava l’informe, essent els més detallats els enviats als jutjats militars. Les variacions van des de classificar a la persona amb una paraula com buena o marxista fins a informes de dues planes. Naturalment els esborranys d’informes dels que he pogut treure informació són una minoria, ja que com he dit la majoria de la correspondència d’aquests primers anys és la demanda i resposta d’informes, però malgrat això crec que es poden extreure algunes conclusions.

En concret he trobat 182 informes, en prop del 40% es qualificava a l’individu sobre el qual es demanava l’informe de “bueno”, “adicto”, “derechista”, “católico” o “apolítico”, que són les qualificacions que podem considerar positives per la persona investigada, en canvi la resta d’informes es refereixen a la persona com “rojo”, “separatista”, “marxista” o informaven d’en quin partit o sindicat havia militat, també s’informava si havia estat membre de les patrulles de control o del Comitè Revolucionari i si havia portat armes. En els informes dels desafectes s’incloïa si aquest havia estat una persona destacada o d’acció -una diferenciació que podia ser clau en els judicis o depuracions-, doncs en el 73% dels informes s’especificava que era element d’acció, a la resta se’ls classificava de “rojos sin actuación destacada”.

De tot això podem concloure que l’actuació de l’Ajuntament va ser dura, ja que a la majoria de les persones investigades les classificava de desafectes i a la majoria d’aquestes de tenir responsabilitats.

Per alguns dels esborranys trobats també coneixem qui eren els informadors. En un terç dels casos en què figura aquesta informació el denunciant era un regidor de l’Ajuntament, la resta de casos es dividia entre persones represaliades durant el període de guerra, falangistes i altres. Tota aquesta informació es completaria i sistematitzaria des de finals de 1940, moment en el qual es confecciona l’informe de la Causa General, és a dir la narració dels fets de la guerra i les responsabilitats, que demanava el govern a tots els pobles [2].

8.1. Les depuracions

Una de les conseqüències d’aquests informes va ser el procés de depuracions posat en marxa tant a l’administració, com a les empreses o els col·legis oficials. L’Ajuntament va nomenar a Hermenegildo Rodó com a instructor encarregat de recopilar els informes sobre els funcionaris municipals i d’emetre un informe sobre ells. La primera mesura va ser considerar cessats a tots els funcionaris i treballadors de l’Ajuntament nomenats després del 18 de juliol de 1936. Després es van començar a incoar els expedients a tots els que tenien les places en propietat. Aquests funcionaris devien presentar una declaració jurada explicant la seva actuació abans i durant la guerra.

De resultes d’aquest procés depuratiu van ser cessats en els seus càrrecs vuit funcionaris municipals, quatre per ser militants d’ERC, tres per haver recolzat al Front d’Esquerres i ser desafectes al nou règim i un altre, que encara estava empresonat, se’l considera cessat al ser alliberat, ja que segons l’instructor, "era de ideas marxistas, iba en compañía de rojos y todavía va con algunos que quedan en esta villa" [3]. Els cessats ocupaven els càrrecs d’oficial de secretari, dipositari, tres de serenos, dos treballadors de l’escorxador i un conserge.

A més, la Jefatura Provincial de Sanidad va cessar a la llevadora Sabina Cañameras Torné per desafecte i addicta al règim marxista. Sabina Cañameras havia guanyat la plaça de practicant de Sant Cugat el juliol de 1931. Era militant d’ERC i durant la guerra havia estat membre del Comitè Local de Socors Roig Internacional i va ingressar voluntària a l’hospital militar de Sabadell. A finals de març de 1938 seria enviada a l’Hospital Militar de Madrid nº 14. Se la va assimilar al grau d’alferes. El Col·legi Oficial de Metges de Barcelona la va inhabilitar a perpetuïtat [4]. També se cessava al seu fill, el practicant Josep Arnau Cañameras, per tenir informes desfavorables d’ell.

Així, doncs, d’entrada se cessava a més d’un terç dels funcionaris i treballadors municipals.

Paral·lelament a aquest procés de depuracions hi ha el de reposicions en els càrrecs dels dos funcionaris que havien estat cessats en proclamar-se la República, acusats de monàrquics i de maniobrar en favor dels cacics, i els nous cessats per dretans després del 18 de juliol. Això suposava onze funcionaris, als que se’ls reconeix l’antiguitat i se’ls abonen els sous del temps que van estar cessats. Alguns d’aquests funcionaris havien sofert presó o persecucions durant la guerra o bé havien fugit al costat franquista.

Durant 1939 també van ser nomenats els funcionaris encarregats de substituir, la majoria de forma interina, als cessats. Per aquests càrrecs són nomenats excombatents, excaptius, mutilats de guerra del bàndol franquista o persones recomanades per Falange.

El desembre de 1939 el Govern Civil aprova el nou cos de funcionaris municipals de Sant Cugat. Són trenta treballadors, dividits en: set tècnics i facultatius -dels quals quatre nomenats abans de 1930 i tres nomenats el 1939-, set administratius -quatre amb càrrec abans de 1930 i tres nomenats el 1939- i setze subalterns, un nomenat abans de 1930, dos el 1933 i tretze el 1939. És a dir, de trenta funcionaris municipals només resten dos que havien accedit al càrrec durant la República.

En el procés dels nous nomenaments es produeixen casos de disputa per un càrrec entre diferents col·lectius franquistes. Aquestes baralles exemplifiquen com funcionava l’adjudicació de càrrecs a l’administració franquista, no atenent als mèrits sinó a les quotes dels diferents sectors dels vencedors. També reflecteix la falta de poder decisori de l’Ajuntament, atrapat en la lluita entre diferents grups de pressió vinculats al nou règim per col·locar als seus protegits.

El cas més il·lustratiu comença el 16 de gener de 1940, quan es nomena oficial interí de secretaria i recaptació a l’excaptiu Santiago Bozzo. El 30 del mateix mes es rep a l’Ajuntament una carta del delegat comarcal d’Excombatents demanant aquesta plaça per l’excombatent Alberto Vela. L’Ajuntament contesta que la plaça ja ha estat atorgada. A partir d’aquí es genera una aferrissada disputa pel càrrec. El 7 de febrer el delegat comarcal d’Excombatents insisteix que la plaça ha de ser per Alberto Vela i més tenint en compte que Santiago Bozzo havia estat destituït per indisciplina i mala gestió econòmica del càrrec de delegat local de la Organización Juvenil. L’Ajuntament decideix consultar el cas al delegat provincial d’Excaptius, que el 13 de febrer contesta que Santiago Bozzo ha de continuar en el seu càrrec perquè així el correspon per la quota que tenen els excaptius. El cas seria resolt a finals de 1940 quan el nou Ajuntament, ja plenament falangista, decideix nomenar oficial de secretaria a Alberto Vela, relegant a Santiago Bozzo al càrrec de conserge.

Finalment, el 1941 el cos de personal municipal era de trenta-tres persones, d’elles vuit eren excombatents, dos excaptius i un mutilat de guerra. D’aquests nous funcionaris nou han estat nomenats pel Tribunal de la Comisión Provincial de Reincorporación al Trabajo de los Combatiente, tribunal presidit a Sant Cugat pel delegat d’Excombatents.

JPEG - 1 MB
Personal de l’Ajuntament, [194?]. AMSC. Fons Cabanas

També coneixem els resultats de les depuracions del cos de mestres [5]. A Sant Cugat dels tretze professors que passen per la comissió de depuració provincial durant 1940, set són confirmats en el càrrec sense cap acusació [6], mentre els altres sis són acusats d’"actitud contraria a la Causa Nacional" o de separatisme. D’aquests a quatre, malgrat tot, se’ls confirma en el càrrec [7], en canvi a Dolors Vila Cañadas se la inhabilita per a càrrecs directius i a Tomás Alcaine Sánchez se’l separa del cos de mestres i és donat de baixa de l’escalafó.

Les depuracions com ja he dit van afectar també a empreses privades, que com hem vist demanen informes a l’Ajuntament, però en aquest cas desconeixem els resultats finals.

8.2. Empresonats

Pel nombre d’informes demanats a l’Ajuntament des de presons i camps de concentració podem dir que són centenars els santcugatencs empresonats durant els primers mesos de 1939. La majoria dels detinguts són combatents republicans tancats a centres de detenció en rendir-se o en ser cridats per l’Ajuntament, que va ordenar la presentació de tots els homes entre 18 i 40 anys per ser depurats de responsabilitats, essent traslladats per això al camp de presoners d’Horta i a la presó de Terrassa, d’on alguns serien enviats a la Model o penals de Burgos, Cadis i altres.

Coneixem el nom de quatre santcugatencs afusellats o morts a les presons i camps de concentració de fora de Catalunya el 1939, la majoria després d’haver estat detinguts a les files de l’Exèrcit republicà. Són Pere Llorens Vilaró, de 20 anys, presoner del camp de concentració de San Marcos, afusellat a Lleó el 5 de març de 1939; Francesc Bayo Benedicto, de 18 anys, empresonat al camp de concentració de Miranda de Ebro, mort el 21 d’abril de 1939 [8]; Daniel Millán García, mort a Saragossa el 6 de maig de 1939 i el presoner civil de 36 anys Francesc Farrés María, mort el 7 de maig de 1939 a l’Hospital Militar de Zestoa [9].

La majoria dels empresonats anirien sent posats en llibertat, si eren considerats afectes al règim, a partir de 1940. Si encara no havien estat depurats o se’ls considerava desafectes o bé passaven a la presó o bé eren traslladats a Batallones Disciplinarios de Soldados Trabajadores, encarregats de treballar forçosament en feines com construcció de ponts, endreçar carreteres, reconstrucció d’edificis, etc. A aquests Batallones anaven empresonats, bé de forma forçosa, bé voluntàriament per redimir part de la pena treballant. A partir de 1941 es donaria permisos a aquests soldats. Coneixem el nom d’un santcugatenc que es va deixar la vida mentre complia condemna al Batallón de Trabajadores nº 2, es tracta del jove cenetista de 20 anys Salvador Carrasco Talón, mort a Algeciras (Cadis) el 10 de desembre de 1940.

A partir de 1940 s’inicien la majoria dels judicis militars i les condemnes a presó. Els casos dels veïns de Sant Cugat són portats normalment pel Jutjat Militar núm. 1 de Terrassa. Tenim constància de què entre 1939 i 1945 prop d’un centenar de veïns de Sant Cugat passaran per consells de guerra [10].

La majoria dels santcugatencs processats pertanyen a la classe treballadora: rabassaires, paletes i manobres, rajolers,… Pel que fa a la seva militància política i sindical trobarem membres de totes les forces antifeixistes, destacant els militants de la Unió de Rabassaires, CNT, POUM i PSUC, però també Centre Republicà Federal, Acció Catalana Repúblicana i UGT. Entre els processats en consells de guerra hi ha 14 exregidors del temps de la guerra i l’alcalde republicà Roc Codó. Alguns dels veïns empresonats no havien tingut cap responsabilitat política, però van ser detinguts per ser familiars de perseguits o per venjances personals [11].

El 1944 es crea la Junta Local de Libertad Vigilada. El Servicio de Libertad Vigilada havia estat creat el maig de 1943 amb l’objectiu de controlar als empresonats del poble que han estat posats en llibertat provisional a partir de 1941 beneficiats per diferents indults dictats pel govern per fer front a l’elevat nombre de presoners que té tancats a presons i camps de concentració. Els presos s’han de presentar cada dues setmanes davant d’aquesta Junta, que és l’encarregada també d’elaborar els informes sobre el seu comportament.

En total la Junta local està encarregada de controlar setanta santcugatencs, la immensa majoria presos polítics condemnats per auxilio a la rebelión -només tres dels controlats han estat condemnats per delictes comuns. Sis dels presos no vivien a Sant Cugat durant la guerra. A la llista de la Junta figuren deu exregidors dels temps de la República i la guerra, l’alcalde republicà Roc Codó i exdirigents de la CNT, PSUC, Unió de Rabassaires, POUM i ERC. La majoria han estat condemnats a dotze anys, encara que hi ha cinc condemnats a trenta anys i cinc a vint anys. Només figuren dues dones.

Cal tenir en compte que aquesta Junta no controlava tots els empresonats de Sant Cugat en llibertat vigilada, ja que a alguns se’ls imposava el desterrament del poble en el moment de ser alliberats.

8.3. Afusellaments

La repressió més dramàtica van ser els afusellaments. Els veïns santcugatencs afusellats després de la guerra van ser quatre [12].

El primer afusellat va ser Joan Prat Muntada de 48 anys, natural de Campdevànol, però veí de Sant Cugat des de 1901. Va treballar de xofer de la línia de Valldoreix-Sant Cugat i va ser nomenat el juliol de 1936 vigilant nocturn i carter de Valldoreix. Aquest nomenament s’havia fet per la demanda de més de vint veïns, inclòs el capellà. El novembre de 1936 va ser nomenat guàrdia municipal per Valldoreix. En l’afusellament va ser determinant l’informe que va fer l’Ajuntament i FET en què se’l qualifica de "individuo indeseable de la FAI" -malgrat que militava a la UGT- i les declaracions d’alguns dels testimonis durant el seu procés, que l’acusaven d’haver delatat a dretans emboscats i veïns que sentien la ràdio franquista i, el que era més greu, el relacionaven amb l’assassinat de Josep Castellà, rector de Valldoreix, Condemnat a mort pel Jutjat Militar núm. 16 va ser afusellat el 29 de juliol de 1939 al Camp de la Bota a Barcelona [13].

Manuel Capel Vázquez, de 39 anys, natural de Javalí Viejo (Múrcia) i veí de Sant Cugat des de 1919. Treballava de tintorer a la Pelleria i regentava una taverna al carrer Francesc Layret. Havia estat fundador de Fraternitat Republicana Radical i al 1933 figura com a organitzador d’un míting del Partit Comunista Català. Estava afiliat a la CNT. Havia format part de les patrulles que en els primers dies de la guerra havien escorcollat cases de suposats facciosos. Conseller per la CNT a l’Ajuntament des del 14 d’octubre de 1936 fins al 7 d’abril de 1937, en què va ser cessat per haver assassinat a Jaume Barbany per disputes personals i segurament també polítiques. L’Ajuntament va aprovar una resolució d’incompatibilitat moral amb Manuel Capel, amb el vot contrari de la CNT i POUM. Capel va ser detingut per agents d’investigació i vigilància el mateix 7 d’abril i empresonat. Seria alliberat poc després, sota fiança, passant a residir a L’Hospitalet de Llobregat. Mobilitzat el gener de 1939, un mes després és fet presoner per les tropes franquistes. Ingressa a la Model, d’on el març és traslladat a la presó de Terrassa per ser jutjat, després de ser denunciat per l’alcalde León Berbís Bosque. El 13 de desembre de 1939 és jutjat en Consell de Guerra i condemnat a mort, sent afusellat el 18 de maig de 1940 al camp de la Bota de Barcelona [14].

Fernando Lorente Aguilar, de 35 anys, nascut a Ceutí (Múrcia) i veí de Sant Cugat des de 1917. Era manobre de professió i militant de la CNT. Va ser membre de la milícia local el 1936. El gener 1937 va marxar voluntari al front durant uns mesos. Seria mobilitzat amb la seva lleva el 1938. Es va exiliar a França però va tornar el març de 1939 i després de passar per un camp de concentració a Tarragona va ser alliberat. Però en tornar a Sant Cugat va ser denunciat per dos veïns el 31 de maig de 1939, acusant-lo d’haver participat en l’assassinat d’un suposat espia franquista a la Torre Rocamora l’agost de 1936. Va ser detingut per la Guàrdia Civil a Sant Cugat i empresonat a Terrassa i la Model. Condemnat a mort en Consell de Guerra celebrat a Terrassa el 5 de març de 1940 i afusellat al camp de la Bota a les cinc de la matinada del 5 de juliol de 1940 [15].

Antonio Ruiz Alcaraz, nascut a Sant Cugat del Vallès el 1922, on el seu pare feia de pastor. Va ser detingut el 22 de juny de 1941 per la policia local i la Guàrdia Civil acusat de realitzar robatoris i diversos atracaments a punta de pistola al voltant de Sant Cugat. Antonio Ruiz ja havia tingut problemes amb la justícia abans de la guerra per robatoris i havia estat reclòs pel Tribunal Titular de Menors. Alliberat a l’inici de la guerra es va incorporar com a voluntari a l’Aviació. Després de la guerra va tornar a estar sota tutela del Tribunal de Menors fins al 1940. Com se l’acusava de robatori a ma armada el cas va passar a la jurisdicció militar. Jutjat pel Tribunal Militar núm. 2 de Terrassa el 4 de febrer de 1942 va ser condemnat a mort, però es va ajornar la sentència fins que no fos examinat, ja que el seu pare afirmava que tenia problemes mentals. Inspeccionat d’urgència per dos metges militars el 21 de març els facultatius van afirmar que, malgrat algunes amnèsies, «el mencionado sujeto es responsable de sus actos». Va ser afusellat el 14 d’abril de 1942 al Camp de la Bota [16]

A més, van ser afusellats dos santcugatencs de naixement però que feia temps que vivien a Barcelona. Van ser jutjats per la seva activitat política a la ciutat comtal. Es tracta de Gabriel Roca Artigas [17] i Josep Clarens Bellera [18].

8.4. La repressió econòmica

Un altre tipus de repressió va ser l’econòmica, especialment dura en uns temps difícils com els de la postguerra. Els primers afectats per aquest tipus de repressió van ser els antics regidors dels diferents ajuntaments republicans als quals se’ls va exigir el pagament de les 88.000 ptes. que s’havia deixat de pagar l’Ajuntament al Banco de Crédito Local des de l’agost de 1936 i les 38.000 que es devien a l’Agrupació Forçosa dels Ajuntaments del Partit, que no es pagava des de 1931. Per aquest fi l’Ajuntament va tenir una reunió amb el governador civil en què es va decidir informa d’aquest assumpte al Tribunal de Responsabilidades Políticas. A més es va ordenar la inspecció i valoració dels béns dels fugits i es va mantenir bloquejats els estalvis bancaris d’exregidors i dirigents republicans fins al pronunciament del Tribunal de Responsabilidades Políticas.

Per exemple, el 4 de desembre de 1939 el jutge instructor provincial de responsabilitats polítiques incoava expedient als santcugatencs Josep Colom Cañellas, militant del POUM que havia fet d’interventor municipal, els exregidors d’ERC Mateu Cortés Feliu i Joan Cantós Torregrosa i el del POUM Ramon García Cobacho, a més de Josep Bobé Serraboguñá i se’ls cridava a presentar-se al jutjat. Tots s’havien exiliat. A més, el jutge cridava a qualsevol persona que "tenga conocimiento de cual haya sido la conducta social y política y cuales sean los bienes de pertenencia" d’un altre llistat de divuit santcugatencs, entre ells els ja cridats, és a dir, es feia una crida a la delació [19].

A altres regidors se’ls extorsiona directament. Segons explicava l’exalcalde Roc Codó en un escrit seu de defensa, al mes de l’entrada de les tropes franquistes «fue llamado el que suscribe y otros vecinos más por el alcalde (...) a los cuales manifestó que tenían que abonar cinco mil pesetas cada uno, alegando que el Ayuntamiento carecía de fondos». Roc Codó va explicar que «le era imposible abonar dicha cantidad, pues su situación económica no se lo permitía» i es va oferir a pagar 20 ptes cada mes. Li van acceptar la proposta i va anar pagant fins a la seva detenció al juliol [20].

A d’altres se’ls va coaccionar perquè paguessin una quota mensual a Falange, de quantitat variable segons el criteri dels falangistes. La quota, anomenada Ficha Azul, en teoria era voluntària i estava destinada a la Delegación Nacional de Auxilio Social, encara que en realitat s’obligava a pagar-la. Per exemple l’abril de 1940 l’antic regidor republicà Jaume Vilaró Castañé va ser empresonat després de negar-se a pagar les 10 ptes que l’exigien i tenir un altercat amb el jefe local i del delegat de la CNS [21].

A més, es produeixen altres abusos, com el que explicava Pere Feliu Pla, fill de l’Evaristo Feliu, militant d’ERC que el 1939 es trobava empresonat, «de manera que als dotze anys jo havia de treballar la terra tot el dia, portar el carro amunt i avall... Recordo que en una de les primeres collites vaig portar el carro ple de patates a la plaça dels Monjos -la plaça Octavià-, i al Guàrdia Civil em va obligar a donar-les totes a l’alcalde, que vivia a la plaça», es refereix a León Berbís. [22].

També es produeixen desnonaments de rabassaires, aprofitant el clima de repressió, la fugida d’alguns i l’abolició de les lleis de contracte de conreus. És a dir, s’aconsegueix per molts propietaris el que van intentar després del fracàs del 6 d’octubre de 1934.

Cal tenir en compte que els propietaris compten ara amb un jutjat municipal favorable. El nou jutge municipal era Alfons Casamitjana Casals, contractista d’obres proper a la CEDA durant la República. Com a suplent figurava Tomàs Serra Sagalés, exregidor de la Lliga i com a fiscal Santiago Rodó Enrich, un altre exmembre de la Lliga, fill de l’antic alcalde i salista Martín Rodó, que més endavant, del 1950 a 1956, arribaria també a alcalde de la població.

8.5. Altres tipus de represàlies

També van patir els efectes de la repressió els familiars dels exiliats i empresonats. Per exemple les dones d’alguns dels exiliats van ser obligades a fregar locals públics, com els col·legis i inclús a algunes, com a Presentació Mir, dona de Magí Bartralot, se les va tallar el cabell al zero i van ser exposades així en una plaça pública. També hi ha testimonis que parlen d’abusos a dones per part de membres de FET, com el mateix jefe local Lluís Juanola [23].

A més, les cases d’alguns dels exiliats van ser escorcollades i saquejades. Ramon Mas explicava que a casa seva «van anar-hi lladres vestits de falangistes i de guàrdia civil i van robar les mitges i mitjons de la meva esposa i meus, una estilogràfica d’or, obsequi de boda, amb les meves inicials, una màquina d’escriure Underwood portàtil, pagada meva» [24].

La repressió es va fer present en el camp cultural. Ja hem vist com el professorat va haver de patir un procés de depuracions, però també les biblioteques van ser depurades de llibres "contrarios al nuevo régimen y a la moral católica". És revelador de l’interès de les noves autoritats en depurar les biblioteques el que la primera carta que va rebre el nou ajuntament va ser ordenant l’ocupació d’arxius i biblioteques.

La repressió també es dirigeix contra la llengua catalana. Amb l’ocupació franquista desapareixen tots els cartells escrits en català, les actes municipals, bans i correspondència oficial es torna a escriure en castellà. En aquesta feina els militars va posar molt de zel, així des de la Comandancia Militar de Tarrasa es va cridar l’atenció a l’Ajuntament perquè "habiéndose publicado en esa localidad un Bando para que desaparecieran los letreros en catalán, y pudiendo observar personalmente que los letreros que existen en esa localidad de “Dirección única” estan todavía en el citado dialecto: se lo comunico para que inmediatamente sean puestos en español" [25].

<—Capítol anterior: El paper d’Antoni Griera i l’Església ---- Capítol següent: L’exili santcugatenc—>

Notes

[1Per exemple La Vanguardia informa de la detenció per membres de la brigada social de dos antics patrullers santcugatencs acusats d’assassinar un conegut dretà de la població, La Vanguardia, 3 marzo 1939.

[2La Causa General de Sant Cugat era nº 225, Caixa 1598, Exp. 21, va ser portada pel fiscal instructor Luis Fores Ferrer, actuant com secretari Ramon Grau Badia. A la Causa de Sant Cugat hi ha declaracions dels familiars dels assassinats, un informe, confeccionat des de l’Ajuntament, que parla de qui havia format part dels Ajuntaments de 1936 a 1939, l’actuació d’aquests ajuntaments, les persones que havien estat assassinades durant aquest període, qui eren els vigilants, etc. Els últims informes són de 1964 sobre Tomàs Fàbregas.

[3Acta municipal, 21 julio 1939. AMSC.

[4La Vanguardia, 30 juliol 1931; Diario Oficial del Ministerio de Defensa Nacional, 5 abril 1938 i Ruiz-Berdún, Dolores; Gomis Blanco, Alberto. Compromiso social y género : la historia de las matronas en España en la Segunda República, la Guerra Civil y la Autarquía (1931-1955). Alcalá de Henares : Ayuntamiento de Alcalá de Henares, 2017, p. 191-192

[5Morente Valero, Francisco. La depuración del magisterio nacional (1936-1943): la escuela y el Estado Nuevo. Valladolid: Ámbito, 1997.

[6Montserrat Alsius Masgrau, Rosa Baron Rodon, Joan Codina Puigsaulens, Josepa Felip Mestres, Juan Moreno Escaned, Maria Ponseti Ponseti i Esperanza Rabanal Flórez.

[7Rafael Barceló Sastre, Maria Fornés Salafranca, Maria Rosell Papiol i Dolors Santaló Puig.

[8Va ser traslladat a l’hospital de Miranda on va morir a conseqüència d’una pleuresia exsudativa en hemitòrax esquerra, segurament producte d’una pneumònia. Està enterrat al cementeri municipal de Miranda. Agraeixo aquesta informació a Luis Alberto Egea, de l’Asociación Memoria Histórica de Miranda de Ebro (Burgos).

[9Francesc Farrés María, natural de Sant Cugat, va morir de tuberculosi pulmonar al balneari de Zestoa, habilitat com Hospital Militar, segons figura al Registre Civil d’aquesta població guipuscoana. En aquest hospital, a més de militars franquistes ferits, també van ser traslladats presoners republicans malalts dels massificats camps de concentració propers. Sobretot van ser enviats els tuberculosos, per evitar que s’escampés la malaltia. Sembla que aquest va ser el cas de Francesc Farrés. Agraeixo la informació a Fernando Arzallus Iturri, arxiver municipal de Zestoa

[10Són el total de domiciliats a Sant Cugat que tenen obertes causes segons els expedients conservats a l’Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer. També tenen oberta causa una vintena de nascuts a Sant Cugat però residents fora de la vila. La llista de santcugatencs està estreta de la llista de reparació jurídica de víctimes del franquisme elaborada per l’ANC, una vegada depurada d’algun error, com noms incorrectes o duplicats o que algunes de les víctimes que registra com a veïns de Sant Cugat no ho són

[11És el cas, per exemple, de Pere García Cobacho "que va anar a parar a la presó Model durant quatre anys, perquè no van trobar al nostre germà gran" [el comunista Ramón García Cobacho, dirigent del POUM], García Cobacho, Trinitat. La meva vida, la meva gran lluita i el meu puntal. Sant Cugat: [autora], 2004, p. 52.

[12Solé i Sabaté, J.M. La repressió franquista a Catalunya (1938-1952). Barcelona : Edicions 62, 1982, p. 328. Les dades que segueixen a continuació estén extretes també de la correspondència municipal, padrons i altres documents de l’AMSC i de les fitxes personals de la presó Model, ANC. Fons Presó Model i dels consells de guerra vistos a l’Archivo del Tribunal Militar Territorial Tercero

[13Causa contra Juan Torres Serra, Emilio Gómez Pérez, Juan Julià Uxó, Jaime Carreras Tixeire, Agustín Carreras Tixeire y Juan Prat Muntada. Archivo del Tribunal Militar Territorial Tercero

[14Sumarísimo de Urgencia núm. 2221 contra Manuel Capel Vázquez. Archivo del Tribunal Militar Territorial Tercero.

[15Archivo del Tribunal Militar Territorial Tercero, Sumarísimo de Urgència núm. 9727. Causa contra Fernando Lorente Aguilar

[16Archivo del Tribunal Militar Territorial Tercero, Sumarísimo de Urgència núm. 26958. Causa contra Antonio Ruiz Alcaraz

[17Tenia 38 anys. Malgrat ser nascut a Valldoreix, viu, treballa de transportista i milita a ERC a Sarrià. Durant la guerra va participar al Comitè de Defensa de Sarrià i més endavant serà agent-conductor del Parc Mòbil de la Comissaria General d’Ordre Públic de Seguretat Interior. Els testimonis de diversos veïns acusant-lo de ser conductor de l’anomenat "cotxe de la mort", el que portava detinguts a afusellar a la carretera de Vallvidrera els primers mesos de la guerra, seran claus perquè sigui condemnat a mort. Va ser afusellat a Lleida l’11 d’abril de 1940. Archivo del Tribunal Militar Territorial Tercero. Causa núm. 6.049 contra Gabriel Roca Artigas. Solé i Sabaté el cita entre els afusellats de Sant Cugat, però com hem vist és jutjat per la seva activitat a Barcelona, on vivia

[18Tenia 32 anys. Pintor, escultor i dibuixant. Militant de la CNT, col·laborador de Solidaridad Obrera -on signava com Clerensky-, acusat d’haver estat a les patrulles de control de Barcelona i membre del Consejo de Aragón. Va ser afusellat al Camp de la Bota el 23 d’abril de 1939. Archivo del Tribunal Militar Territorial Tercero. Causa contra José Clarins [sic] Bellera. A "La Sèrie documental "Procediments judicials militars (Sumaríssims) 1939-1980 de l’Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer de Barcelona" s’informa erròniament que era veí de Sant Cugat del Vallès i a més el cita com Clarins

[19Hoja Oficial, 4 diciembre 1939

[20"Para la defensa". Arxiu Roc Codó. Cedit per Pep Codó Masana

[21Causa núm. 1.028 contra Antonio Vilaró Castañé. Archivo del Tribunal Militar Territorial Tercero. Seria condemant a 12 anys, sortint en llibertat provisional el maig de 1941

[22Romaní, Daniel. Les sagues de Sant Cugat. Valls: Cossatània, 2007, p. 99-100.

[23García Cobacho, Trinitat. La meva vida, la meva gran lluita i el meu puntal. Sant Cugat: [autora], 2004, p. 52-53.

[24Carta de Ramon Mas a Antoni Griera, 26 novembre 1956. Fons Mn. Antoni Griera. AMSC.

[25Carta de la Comandancia Militar de Tarrasa a l’alcalde de Sant Cugat, 24-4-1939 (AMSC).


RSS 2.0 [?]

Espai Editorial

Lloc Web fet amb l’SPIP
Squelettes GPL Lebanon 1.9

Creative Commons License