La primera Comissió Gestora Provisional franquista

[Actualitzat: 11/3/2020]

Com hem dit la primera Junta Gestora estava presidida per León Berbis Bosque.

Amb l’ocupació de Sant Cugat per les tropes “nacionales” s’obria un nou i llarg període en la història del poble, la Dictadura franquista. Era necessari reorganitzar la vida política local segons els nous ideals i per això el 3 de febrer l’Auditoría de Guerra del Ejército de Ocupación nomena una Comissió Gestora Provisional perquè dirigeixi l’Ajuntament.

Al capdavant, com alcalde, figura León Berbis Bosque, un esparter nascut el 1894 a Codoñera (Terol), però que residia des de ben petit a Sant Cugat. Berbis havia estat membre del Comitè Polític local del Partit Radical, s’havia enfrontat al consistori republicà per la propietat d’unes terres [1] i durant la guerra havia estat detingut “por hacer manifestaciones derrotistas y hostiles a la causa antifascista” i enviat al Tribunal.

A Berbís, "un pobre home que el fan servir de tapadora" [2], li acompanyen en la Comissió Gestora altres antics companys del Partit Radical com el primer tinent d’alcalde Francesc Nogué Segura, propietari d’una fusteria, que havia estat perseguit per dretà durant la guerra o com el constructor Llorenç Tomàs Renau, proper als radicals durant la República, i que també havia estat regidor gestor entre 1935 i 1936. Tomàs havia estat detingut uns dies el juliol de 1936.

També trobem en la Comissió Gestora antics militants de la Lliga Catalana com el segon tinent d’alcalde Antoni Castañé Vila, un comerciant de vi i propietari agrícola que havia estat detingut el juliol de 1938 acusat de ser falangista i condemnat a mort. Castañé va romandre a la presó de Montjuïc fins a l’entrada de les tropes franquistes. O Miquel Jané Obiols, un mestre d’obres que a principis de segle havia estat molt actiu a la Societat de Paletes, que el 1931 havia estat fundador del Centre Republicà Radical i que havia acabat passant-se a la Lliga. Va ser regidor després dels fets d’octubre i havia estat amagat durant la guerra. També havia estat lligaire Joan Campmany Sitjes, propietari d’un bòbila, regidor gestor uns mesos el 1936, i proper Jordi Magriña Lludríguez, propietari de Can Bellet, que havia estat escollit regidor independent a les eleccions municipals de 1934 a les llistes de Conjunció Catalanista i que més tard s’aproparia a la CEDA.

Completaven la Junta Gestora antics membres de la Unión Patriótica i del grup salista com Josep Alegret Estapé, primer contribuent per riquesa urbana, que entre 1922 i 1923 havia estat segon tinent d’alcalde i de 1924 a 1930 regidor, a més de sotcaporal del Sometent. Durant la República es va apropar a la Lliga i va ser soci del Casal Català. Havia estat detingut uns dies el juliol de 1936; Hermenegildo Rodó Rabella, un comerciant membre d’una de les famílies salistes del poble -el seu germà havia estat alcalde de 1909 a 1922- i també sometenista. Durant la guerra va estar un temps empresonat per les patrulles de control. Al mes de ser regidor va ser cessat del càrrec. Malgrat això se’l va nomenar Síndic i més endavant dipositari municipal, amés de ser l’encarregat de dirigir la comissió de depuració dels funcionaris municipals; o Antoni Tortosa Tortosa, un petit propietari agrícola i tractant de llenya que havia estat detingut uns dies durant la guerra. Completava la Comissió Gestora un altre dels grans contribuents del poble Josep Llahí Subirà. Durant la República no s’havia significat políticament, però en arribar la guerra es va afiliar al Partit Sindicalista. Malgrat això seria detingut el juliol de 1938 acusat de feixista. Com a regidor va dimitir l’agost de 1939 al ser multat per venda a preus abusius. Tornaria a l’Ajuntament al novembre al ser sobreseguda la multa.

Es tractava d’una Junta de gent madura-la mitja d’edat estava entorn als cinquanta anys-, on destaquen els propietaris agrícoles i industrials. La majoria tenien una experiència política prèvia: Magriña havia estat escollit regidor el 1934; Campmany, Jané i Tomàs havien tingut càrrecs de regidors a la República en els ajuntaments gestors de després dels fets d’octubre de 1934 i Alegret havia estat regidor en la Dictadura. Pel que fa a la seva procedència política, com hem vist, tres havien militat al Partit Radical, altres tres procedien de la Lliga Catalana i tres més havien passat per la Unión Patriótica. La majoria havien patit algun tipus de persecució durant la guerra per les seves idees dretanes o la seva actitud després dels fets d’octubre i varis d’ells van estar detinguts. Dels onze regidors vuit són nascuts a Sant Cugat i els altres tres portaven des de feia anys al poble.

Malgrat que el franquisme parlava de Nuevo Estado i d’acabar amb la vella política partidista, els primers regidors franquistes eren de la vella dreta, alguns dels de “tota la vida”, i exmilitants de partits polítics. No hi haurà una certa renovació fins un any després.

El 7 de febrer es reuneix per primer cop aquesta Comissió Gestora Provisional. El seu primer acord és un profund agraïment a Franco i l’Exèrcit, diu:

“A propuesta del Sr. Presidente y con el asentimiento unánime de la Corporación se toma acuerdo de significar al Caudillo y a nuestro Glorioso Ejército la gratitud de esta villa por haberla liberado de la tiranía marxista y separatista que tantos estragos ha causado en su economía, en su riqueza, en su célebre Monasterio y en sus sentimientos.

Al quedar San Cugat rescatada para nuestra amada España, la Corporación Municipal rinde homenaje profundo y entusiasta del Generálisimo Franco a los generales, jefes y oficiales que mandan y a todos los heroicos combatientes, intepretando el sentir de la villa que se ha manifestado al entrar nuestra fuerzas y luego en las misas de campaña celebradas en las plazas Octaviano primero y de Barcelona después con un patriotismo español y un entusiasmo pocas veces visto [3].”

Després passen a tractar el temes més urgents: la neteja de la vila i els voltants de bombes abandonades, la normalització dels serveis de llum i aigua, l’abastiment d’aliments i per tot això proposen «colaborar estrechamente con el Ejército y el Auxilio Social, siguiendo la norma de compenetración patriótica y cívica que constituye la esencia del régimen totalitario de la Nueva España». A més, es reparteixen els càrrecs entre els regidors i es nomenen tinents d’alcalde a Francisco Nogué i a Antonio Castañé Vila.

Durant el febrer l’actuació de la primera Comissió Gestora es limita, doncs, a la reorganització dels serveis i de l’administració municipal. A més, s’inicia el canvi de noms de carrers, eliminant les modificacions fetes al nomenclàtor durant la República, i es restitueix la separació del cementiri civil del catòlic.

Canvis en el nomenclàtor

Durant el març s’inicia la depuració dels funcionaris municipals, qüestió a la qual dedico un apartat específic, i el nomenament dels substituts, a més la Comissió participa en tots els actes organitzats per FET i per l’Església.

Per exemple, el 29 de març, FET organitza una manifestació al poble per celebrar la caiguda de Madrid en mans franquistes, en la que participen totes les autoritats i jerarquies. Segons explicava La Vanguardia: «Después de recorrer las principales calles de la villa entre entusiastas aclamaciones a Franco, al Ejército y al Madrid español, los manifestantes, cantando los Himnos del Movimiento, sa dirigieron al histórico Monasterio, donde se rezó una Salve en acción de gracias por la terminación de la guerra con el triunfo de nuestras gloriosas armas» [5]

El maig s’organitza un acte d’homenatge als santcugatencs "caídos por Dios y por España". Des de la matinada del dia 6 fins l’endemà milícies de FET fan guàrdia davant la creu que s’ha instal·lat als Quatre Cantons. L’acte continua amb una desfilada de les seccions de la Falange local, un discurs de Luís Juanola, el nou jefe local de FET, cantada del Cara al sol i lectura dels noms dels "caiguts" [6].

Ja el 14 de març s’havia fet un funeral per Pere San i mossèn Anton Guilló, dos dels assassinats a la rereguarda, i a més l’Ajuntament ja venia fent gestions per la construcció d’un monument commemoratiu “de los mártires de la Tradición”. Per aquest monòlit es van pressupostar 10.000 ptes. i es va encarregar un esbós del projecte on figuraven els noms de represaliats a la rereguarda i un mort al front en la zona franquista, concretament Antonio Guilló, José Castellà, Pedro San Mestres, Luis Paraiso Estradera, Jose Farreny Obiols, Antonio Serra Rubies, José Obiols Escorsell i Jaime Arrieta.

El juny l’Ajuntament ha de fer front als rumors que corren pel poble i que acusen la Comissió Gestora de corrupta, davant d’això la Junta fa públic un document en què culpa de l’estat ruïnós de les arques municipals a l’Ajuntament que va actuar durant "el dominio rojo-separatista y pseudorepublicano". La situació econòmica era tan dolenta que la Comissió, vist que la feina de reorganitzar el repartiment general d’impostos pot trigar, demana ajudes a compte per continuar les reparacions, comprometent-se a descomptar-les dels impostos quan es reorganitzin les finances locals. Per motivar a aquesta “aportación voluntaria, entusiasta y única apel·la al patriotisme dels santcugatencs i els recorda “no quieras que se te apostrofe con el mote de JUDIO y contribuye y sacrificaté en bien de Dios y de nuestra querida Patria” [7].

També es recuperen les festes religioses i tradicionals, que s’havien deixat de celebrar durant la República i en les que ara participa el consistori en ple. Per exemple, el 29 de juny, dia de sant Pere, patró de la població, es recupera, amb tota la pompa, la celebració d’aquesta festa. La Comissió Gestora assisteix en ple, convidat pel Sindicato Agropecuario y Caja Rural de San Pedro i per l’ecònom Antoni Griera, a la Missa Major que se celebra al Monestir. Després es fa la benedicció de la Casa de la Vila, inaugurada durant la República sense actes religiosos, i de les dues banderes rojigualdas de grans dimensions que acaba d’adquirir el municipi. A l’acte està present tot el consistori, jerarquies falangistes, la Creu Roja i el "pueblo en masa".

Més tard, "siguiendo costumbre añeja, pero olvidada en estos últimos tiempos de odiosa República atea y antiespañola, se bailó el antíquisimo «Baile del Ramo o Pagali Joan[sic]". Per tal esdeveniment l’Ajuntament va aixecar una tribuna "para las autoridades y jerarquías de Falange, en la plaza de Barcelona, lugar en el cual tuvo efecto tan hermosa y tradicional fiesta" [8]

El juliol es nomenen els nous funcionaris municipals i els vocals de l’avaluació de la part real i personal, que han de confeccionar el repartiment de contribucions. Entre aquests funcionaris hi ha nous guàrdies municipals, proposats per FET, que s’han de nomenar davant l’augment de robatoris al poble.

També han de fer front a reclamacions, com les del Banco de Crédito Local, per deutes pels interessos que els ajuntaments de la guerra s’havien negat a pagar, o la Casa Provincial de la Caritat, que recordem que el 1933 havia rebut la cessió del monopoli dels serveis funeraris per l’empresa La Victoria, S.A. i havia continuat el plet als tribunals. Segons expliquen a l’Ajuntament, en carta d’octubre de 1939, finalment el Tribunal Provincial de lo Contenciós Administratiu havia fallat sobre el cas el 24 de gener de 1938, deixant sense efecte l’acord municipal de 1932 que anul·lava el contracte i reconeixent com a vàlid el signat el 1928. En la missiva afirmaven que "no aceptó prácticamente el Municipio tal decisión judicial, pero paradojicamente a tal proceder y ante las circunstancias porque se atravesó en aquel tiempo recibió la Casa instante, con la estupefacción que es de suponer una ordenación de la Alcaldía obligándole a la prestación de todos los servicios funerarios en el término municipal, incluso la beneficencia, pero sin reconocimiento de derecho alguno. Por espíritu de humanidad convino entonces la Casa la prestación con arreglo a deteminadas condiciones y con reserva de todos sus derechos". Ara demanen, com a compensació, prorrogar l’acord fins al 1957 a canvi de no presentar reclamació pels anys perjudicats [9]

L’actuació d’aquesta Comissió Gestora, fins a la seva destitució el 9 de març de 1940, va venir dictada pel governador civil, les autoritats militars i Falange Española Tradicionalista y de las JONS (FET), sense que el ple expressi un mínim d’autonomia en les seves decisions, limitant-se només a fer complir el que manen les jerarquies. Les decisions que es prenen als plens, que se celebren dues vegades al mes, són sobretot de caràcter administratiu i per la lectura de les actes no hi ha cap rastre de debats o dissensions internes. Només mostra una certa autonomia pel que fa a les depuracions de funcionaris municipals. També és un període marcat per la precarietat financera en què es mou l’Ajuntament.

<—Capítol anterior: Primers dies de franquisme ---- Capítol següent: La segona Junta Gestora franquista—>