José Fernando Mota Muñoz

Articles d’història i d’altres històries

Tots els textos que trobareu en aquesta web poden ser copiats, modificats i distribuïts, citant la seva procedència i respectant la Llicència de Creative Commons.

*******************************************************************************************************************************************************

Artí­culos de historia y otras historias

Todos los textos que encontraréis en esta web pueden ser copiados,
modificados y distribuidos, citando su procedencia y respetando la Licencia de Creative Commons.

José Fernando Mota Muñoz – febrer de 2019


El període del primer Ajuntament escollit: del 5 de juny de 1931 al 31 de gener de 1934

per  José Fernando Mota Muñoz


Sumari del capítol 4

4.1. Les noves eleccions municipals del maig

4.2. El Jutjat Municipal

4.3. Assumptes administratius

4.3.1. Canvis en el personal municipal

4.3.2. La fi del monopoli dels serveis funeraris

4.3.3. El nou nomènclator

4.4. Els equipaments municipals i la construcció de nous equipaments

4.4.1. El mercat municipal

4.4.2. La nova Casa de la Vila

4.4.3. La nova escola i l’ensenyament

4.4.4. La biblioteca popular i el fallit museu

4.4.5. Altres obres públiques

4.5. La hisenda local i el crèdit del Banco de Crédito Local

4.6. L’oposició política als federals

4.6.1. L’oposició al ple municipal

4.6.2. L’oposició des de la premsa

4.7. L’aprovació de l’Estatut

4.8. El debat comarcal


4.1. Les noves eleccions municipals del maig

L’ajuntament revolucionari es va moure des del principi per demanar l’anul·lació de les eleccions del dia 12 d’abril, adduint coaccions i anomalies al cens, afirmació ratificada en un document signat per 74 electors que protestaven per aquestes irregularitats que es va fer arribar a la Junta Electoral. Junt amb la demanda d’anul·lació de les eleccions hi havia la petició de fer unes noves amb un nou cens, ja que es considerava que l’antic estava manipulat pels cacics. Aquesta petició es va aprovar per unanimitat i es va fer arribar a tots els ajuntaments constituïts de forma revolucionària. La demanda de fer unes noves eleccions va ser aprovada pel govern republicà provisional, però el fer-les amb un cens rectificat va ser desestimat pel Ministeri de Governació, que argumentava la impossibilitat tècnica de tenir enllestit el nou cens pel dia que s’havien fixat les noves eleccions. Malgrat tot, si es va reduir l’edat per poder votar en aquests comicis dels 25 als 23 anys.

Com hem dit, les eleccions municipals es van repetir el 31 de maig, de nou en un ambient tens que fa que l’alcalde demani als mossos reforçar la vigilància. Als comicis van concórrer totes les formacions republicanes, és a dir, Centre Republicà Federal, Acció Catalana, Centre Republicà Radical i Centre Republicà d’Esquerra. La victòria del Centre Republicà Federal va ser aclaparadora, resultant la candidatura triomfadora a tots dos districtes, aconseguint nou dels onze regidors en disputa. Al districte primer els federals van guanyar al “copo”, és a dir, tant per majories com per minories, amb més del 70% dels vots, i al districte segon van obtenir prop de la meitat dels vots.

JPEG - 32 kB
Vista del Sant Cugat dels anys trenta

Aquesta victòria aclaparadora va ser possible per les expectatives de les classes populars en el nou règim, que a Sant Cugat veien representat en l’oposició anticaciquil més popular, els federals. A més cal tenir en compte que, malgrat presentar-se sense els seus antics aliats de la Candidatura Administrativa, el Centre Republicà Federal va reunir quasi tot el vot d’oposició als antics cacics. També es demostra una bona organització federal, que va obrir una oficina electoral i va saber repartir els vots per guanyar al “copo” en el primer districte. I per valorar el resultat també cal tenir en compte que en aquests moments l’ajuntament, i els seus ressorts de poder, els dominen els federals.

L’oposició es va presentar dividida i només la candidatura formada pel Centre Republicà Radical i el Centre Republicà d’Esquerra, que van formar la coalició Centre Bloc Republicà [1], va aconseguir dos regidors per minories, amb el 35% de vots al segon districte, deixant fora del consistori a Acció Catalana, que va criticar les "intervencions i procediments no massa democràtics emprats" pel Centre Republicà Federal [2].

Resultats de les eleccions locals (31 de maig de 1931)

Districte 1Districte 2
Candidats Vots Candidats Vots
Ramon Sagalés Bartralot 148 Joan Serraboguñà Serra 242
Roc Codó Serra 147 Jaume Fàbregas Sallés 242
Magí Bartralot Auladell 144 Martí Vilaró Castañé 237
Gabriel Pahissa Canals 140 Tomàs Grau Mercé 236
Miquel Duran Jané 103 Josep Alemany Prats 175
Antoni Vilaseca Aymerich 174 *
Vicent Esteban 174 *
* Com hi havia empatat a vots es va procedir a sorteig sortint escollit Antoni Vilaseca Aymerich.
Font: El Diluvio, 2-6-1931 i L’Acció, 12-6-1931.

El 5 de juny es constitueix el nou Ajuntament que elegeix alcalde a Roc Codó per vuit vots a favor i tres en blanc, així com a la resta de càrrecs municipals. Segons explicava La Vanguardia, "Esta elección fue calurosamente aplaudida por el público que llenaba la sala". En el següent ple del dia 8 s’organitzen les comissions [3].

Aquest nou Ajuntament continua temes ja encetats com els canvis de noms de carrers, els plets amb els funcionaris destituïts, les polèmiques per la compra de la nova casa consistorial, el repartiment de les taules del mercat i els enfrontaments pel tema religiós.

4.2. El Jutjat Municipal

Amb l’arribada de la República uns altres organismes que es democratitzen són els jutjats municipals. Aquests jutges tenien atribucions en actes de conciliació, judicis verbals civils d’assumptes menors, judicis de desnonament, judicis de faltes, diligències prèvies sobre delictes comesos en la seva jurisdicció fins a la intervenció del jutge d’instrucció, execució de sentències i resolucions, administració del Registre Civil en el corresponent terme municipal, així com les diligències prèvies d’inscripció possessòria de finques en el Registre de la Propietat del Partit.

El decret del govern central de 8 de maig de 1931 implantava l’elecció directa pels ciutadans dels jutges municipals en les poblacions amb menys de 12.000 habitants, com era el cas de Sant Cugat. Amb aquest decret es pretenia acabar amb les intromissions del caciquisme en el nomenament dels jutges municipals i fomentar la "conciencia de la responsabilidad civil y un vivaz sentido de la ciudadanía" [4].

Així, el 7 de juny de 1931 se celebren eleccions a jutge i fiscal municipal. Participa més del 70% del cens i triomfa, clarament, la candidatura impulsada pel Centre Republicà Federal, davant de la que recolza Acció Catalana. Marcel·lí Sangés Torres, que ja havia estat jutge durant la “Dictablanda”, rep 375 vots per jutge davant dels 35 rebuts per Càndid Azqueta, mentre el federal Jaume Galobardes Gusi és elegit fiscal amb 366 vots davant els 36 rebuts pel seu contrincant Francesc Rifà. Com a suplents van ser elegits per jutge Joaquim Farreny amb 367 vots per davant dels 38 rebuts per Pere Pahissa i per fiscal suplent Jaume Casanovas amb 366 vots en davant dels 36 de Pere Casas. A més hi ha una cinquantena de paperetes en blanc segurament procedents dels votants radicals [5].

Però malgrat ser escollit amb el suport del Centre Republicà Federal, per ser un dels aliats que havia donat suport a la Candidatura Administrativa d’abril de 1931, Marcel·lí Sangés, que era propietari de la Fonda Tadeo i representant de Riegos y Fuerzas del Ebro a Sant Cugat, va allunyar-se aviat de les postures federals, apropant-se a les posicions més dretanes de l’oposició catòlica. El seu decantament cap a la dreta es veurà clarament amb la seva actitud davant les eleccions municipals de 1934. Des de sectors de l’esquerra se l’atribueix estar al darrera de l’organització de la candidatura conservadora d’oposició, la Conjunció Catalanista. També se’l retreu la seva actuació partidista i se l’acusa de coaccions per a votar aquesta candidatura dretana. Fins i tot, l’alcalde va demanar al Conseller de Justícia que fos expedientat.

Per la seva banda, la Unió de Rabassairesl’acusava d’haver traït als que el van escollir, fent maniobres a favor dels propietaris rurals, de cobrar per qualsevol tràmit judicial i d’haver-se quedat 561 pessetes que van aportar per ajudar-lo a pagar la multa que, com veurem, l’havia imposat el governador civil per haver deixat el seu local als rabassaires per a reunir-se en mig de la vaga de la verema de 1931. Aquesta multa finalment va ser condonada però, segons els rabassaires, Sangés mai va retornar els diners que ells havien aportat per pagar-la [6]. Després de la victòria federal a les municipals de gener de 1934 els atacs contra el jutge es faran més constants des de L’Avenir, acusant-lo d’autoritzar desnonaments il·legals de rabassaires, de ser un lladre i d’estar al servei de Tomàs Musella.

L’enfrontament de l’esquerra santcugatenca amb el jutge que s’havia escollit amb el seu suport, arribarà a la seva fi el juny de 1934. Després del traspàs de les competències judicials a la Generalitat, el Parlament va renovar tots els jutjats i va canviar la forma de la seva designació, ara a càrrec del Consell de Justícia Municipal. També el govern central, davant del fracàs de la reforma de 1931 a l’hora de despolititzar els jutjats municipals, retornarà als criteris selectius propis de la llei de justícia municipal de 1907 a l’hora d’escollir jutges municipals.

Així, l’11 de juny del mateix mes ja pren possessió del seu càrrec com a nou jutge municipal el líder rabassaire Ramon Mas. Com a jutge suplent es va designar un altre dirigent rabassaire i exregidor federal a l’ajuntament revolucionari, Martí Vilaró, com a procurador Tomàs Grau i com a procurador suplent, Magí Bartralot [7]. Les primeres mides dels nous jutges van ser acceptar les demandes escrites en català, cosa que dificultava Sangés, i procedir a normalitzar les inscripcions al Registre Civil, ja que molts santcugatencs no feien aquesta gestió pels alts preus que cobrava l’anterior jutge.

4.3. Assumptes administratius

4.3.1. Canvis en el personal municipal

El nou ajuntament va continuar els canvis de personal municipal. El 17 de juny l’ajuntament prescindeix de Joan Vallès i Pujals com a advocat del municipi, al que substituirà al novembre per Lluís Companys, és a dir es canviava d’un advocat membre de La Lliga a un militant d’ERC. Companys renunciaria al càrrec mentre va ser Ministre de Marina -entre juny i novembre de 1933- essent substituït per Josep M. Pou i Sabater.

A l’agost, en tornar del servei militar, se suspèn de feina i sou a Antoni Tortosa Juliana, oficial d’intervenció i secretaria, acusant-lo d’haver recolzat sempre als monàrquics. Serà destituït definitivament el novembre [8]. També a l’agost es va votar la destitució definitiva de Francesc Torrens com a secretari, amb el vot contrari dels radicals. El setembre es nomenaria a Josep Montes Soto nou secretari, però dimitiria a l’octubre al·legant motius personals, quan es va descobrir que no era membre del col·legi de secretaris i van créixer les crítiques a la seva actuació. Per fi es nomenaria secretari interí a Enric Tudó.

Encara el setembre de 1932 va ser suspès de feina i sou el sereno Francesc Sabaté acusat de criticar a l’Ajuntament. Finalment seria jubilat.

Així, doncs, el consistori republicà va cessar en els seus càrrecs, per desconfiança política, al secretari municipal, el comptador i el dipositari, a més d’un sereno, el que va portar a la premsa conservadora a comentar, amb certa sorna, que "al pas que anem aviat no quedarà cap dels antics empleats municipals" [9]

4.3.2. La fi del monopoli dels serveis funeraris

Una de les promeses electorals dels republicans federals havia estat acabar amb el monopoli dels serveis funeraris municipals que l’Ajuntament de la Dictadura havia entregat a l’Empresa de Pompas Fúnebres La Victoria, S.A. el 1928. Recordem que aquest acord va ser objecte de protestes i manifestacions a Sant Cugat per part dels republicans federals i d’altres.

Finalment es convoca un ple extraordinari el 12 de febrer de 1932 per tractar l’assumpte. Després de llegir el dictamen que s’havia encarregat als advocats municipals, l’Ajuntament decideix revocar, per unanimitat, el contracte que havia entregat el 1928 el monopoli dels serveis funeraris municipals a l’empresa La Victoria, S.A. [10].

El ple extraordinari va aprovar, a més, que en el cas dels enterraments de beneficència el taüt fos gratuït, encarregant-se de construir-lo les fusteries de Sant Cugat per rigorós ordre.

L’empresa va interposar un recurs de reposició, que va desestimar l’Ajuntament, i el 23 de març de 1932 un recurs contenciós-administratiu. El 1933 l’empresa La Victoria va cedir el seu negoci de pompes fúnebres en diverses poblacions, entre elles Sant Cugat, a la Casa Provincial de la Caritat de Barcelona, que és l’empresa que continuarà amb els recursos.

El Tribunal Provincial Contenciós-Administratiu no fallaria el cas fins al gener de 1938.

4.3.3. El nou nomènclator

Com ja hem vist, els primers canvis de noms de carrers en el nomenclàtor local es van produir amb el primer Ajuntament republicà, amb el nou s’intensifiquen.

Els canvis aniran dirigits a substituir els noms de carrers amb significació monàrquica o religiosa, per això cal incloure aquesta decisió dins de la política laïcitzant de l’ajuntament. Són uns canvis comuns a tots els ajuntaments republicans de Catalunya. És un aspecte simbòlic, "la destrucción creativa de los antiguos hacedores de poder, rango y privilegio, en una afirmación del poder revolucionario sobre el paisaje urbano" [11]. Una pràctica que culmina, com veurem, el 1936 amb el canvi de nom de la població [12].

La primera demanda de canvi es presenta al ple del 14 de juny de 1931. Arran de la mort de Santiago Rusiñol, 27 veïns del carrer Príncep demanen substituir el nom del seu carrer, de reminiscències monàrquiques, pel del pintor recentment traspassat. El dia 21 de juny l’Ajuntament aprova el canvi, el carrer Príncep passa a ser carrer Santiago Rusiñol.

El dia 28 de juliol s’inaugura el carrer Salvador Seguí, que substituïa al de Duque de la Victoria, amb un acte convocat pels sindicalistes amb la presència de dos regidors federals, i que va acabar amb un míting a la Unió.

El dia 13 de gener de 1932, a proposta de Magí Bartralot, el ple municipal decideix canviar el nom del carrer Santa Maria, pel de Francesc Layret, en record del diputat federal que tant havia fet pels rabassaires santcugatencs. Després de diferents ajornaments, la inauguració del nou nom del carrer es fa el 21 de febrer. Aquest canvi es converteix en un acte d’afirmació republicana i comptà amb la presència dels diputats Lluís Companys i Eduard Layret, a més de l’alcalde i tots els regidors de l’ajuntament, excepte Josep Alemany, i de dirigents i militants del Centre Republicà Federal, la Unió de Rabassaires, la Unió Santcugatenca i Fraternitat Republicana Radical. L’homenatge s’inicià a les 11 hores en què les autoritats i el públic reunit es desplacen de l’ajuntament al nou carrer Francesc Layret, on el cor de La Unió cantà "El pal de la bandera", de producció pròpia, i la "Marsellesa", procedint després l’alcalde a descobrir la placa que donava nou nom al carrer. Seguidament la comitiva es concentrà a la plaça dels Quatre Cantons, on s’havia instal·lat una tribuna per als parlaments. Magí Bartralot recordà l’època del caciquisme i "que fou Francesc Layret el que primer desvetllà els agricultors envers la causa de la democràcia". Després parlà Eduard Layret, diputat i germà de l’homenatjat, que demanà el càstig dels culpables del crim i que la subcomissió creada per aclarir l’assassinat "obri amb més energia amb aquest afer". Tancà l’acte Companys que glossà la vida de Layret i es lamentà: "què sols, què ínfims, que empetitits ens trobem els homes que avui lluitem per la llibertat sense la figura del malaguanyat amic al costat nostre" [13]. Els federals van criticar l’actitud d’Acció Catalana, que s’havia oposat al canvi de nom, ja que consideraven que eliminar el nom de Santa Maria suposava "un atac a la consciència i les tradicions del poble" [14]. La seu d’aquesta entitat estava al carrer Rius i Taulet, al costat dels Quatre Cantons, i des d’ella no s’havia parat de fer soroll, i fins i tot burles, com denuncià Bartralot al ple municipal, impedint als assistents a l’acte més allunyats de la tribuna sentir als oradors [15].

Els canvis de nom continuen a poc a poc. Per celebrar l’aniversari de la proclamació de la República, l’abril de 1932 es canvia el nom de la Baixada del Caçador per carrer 14 d’abril. També durant 1932 es canvien els noms a Sant Magí per Pau Iglesias, Sant Domènec per Francesc Ferrer i Guàrdia, Sant Antoni per Fermín Galan i García Hernández i Sant Bonaventura, que queda en carrer Bonaventura a seques.

El segon aniversari de la República, el 14 d’abril de 1933, es celebra amb sardanes, futbol i discursos i a més canviant el nom a la plaça dels Pomells, de reminiscències catòliques, per plaça Pep Ventura. Finalment després de la mort de Francesc Macià es decideix canviar el nom al carrer Cánovas del Castillo pel del president recentment traspassat.

JPEG - 17.8 kB
Vista de Sant Cugat

4.4. Els equipaments municipals i la construcció de nous equipaments

4.4.1. El mercat municipal

El repartiment i lloguers de les taules del mercat continua sent una font de problemes pel consistori. Des del juny es treballava en la unificació de preus de lloguer de les taules, arribant-se a una solució el juliol, la unificació dels preus de les taules a 25 ptes, acabant així amb una variació de preus que anava de 5 a 75 ptes. Això va provocar protestes dels beneficiats per la Dictablanda, com Musella o Sallés, que eren els que pagaven menys.

JPEG - 17.3 kB
Inauguració del mercat el 1911

El juliol, des d’El Progreso, el radical Joan Serra criticava els favoritismes en la concessió de les taules del mercat i el no cobrament del deute que tenien Tomàs Musella i Pere Sallés amb l’ajuntament, antics aliats dels federals a les eleccions d’abril de 1931. Aquestes acusacions van ser desmentides per l’ajuntament, malgrat que va ser el regidor federal Serraboguñà el que va pagar el deute de Musella [16].

A partir de novembre l’ajuntament endureix la vigilància i posa multes per vendre carn sense passar la inspecció veterinària. El primer receptor d’una multa de 500 ptes. va ser el salista i caporal sometenista Josep Alegret. L’Ajuntament també inicia una millora de les instal·lacions amb la compra d’una nova cambra frigorífica.

4.4.2. La nova Casa de la Vila

La construcció d’una seu de l’Ajuntament, fins llavors de lloguer, va ser una de les obres que s’havien de finançar amb el crèdit demanat durant la Dictadura al Banco de Crédito Local. De fet, va ser el primer ajuntament republicà el que va iniciar els tràmits per a comprar l’antic teatre Cervantes o casa Rhin, que havia estat un "bar de cambreres", situat a la plaça de Barcelona, i traslladar allà la seu consistorial. A més, els republicans van accelerar la construcció, ja que la seu de la plaça de la República amenaçava ruïna i era propietat del que els federals consideraven un dels seus majors enemics, l’exsecretari municipal Joan San.

JPEG - 118.2 kB
Plaça de Barcelona abans de la construcció de la nova Casa de la Vila

L’Ajuntament republicà va oferir 30.000 ptes pel local de la plaça de Barcelona i va encarregar un informe a l’arquitecte municipal. Aquest va informar positivament, recomanant la compra, ja que considerava que era un bon preu i que estava en una plaça tranquil·la. Es desestimava així la idea de l’ajuntament de la Dictadura d’ubicar el nou edifici al terreny que es va comprar als Quatre Cantons per 75.000 ptes. Finalment, en el ple del 20 de juliol s’acorda la compra de l’edifici amb el vot contrari de l’oposició. A més de la Casa de la Vila al nou edifici tindrien cabuda els jutjats municipals i la caserna dels mossos d’esquadra, que fins la inauguració del nou edifici estaran situats al carrer Valldoreix.

El 20 de novembre es va signar el contracte de compra i es va acordar que fossin els aturats locals els encarregats, per administració directa de l’ajuntament, d’enderrocar l’edifici i construir el nou. Com veurem, aquesta decisió no va estar exempta de polèmica.Després de l’autorització del Govern Civil, les obres van començar el 15 de febrer de 1932.

La inauguració de la nova seu es faria el 7 de setembre de 1932, amb una festa amb actuacions de les corals La Lira, La Unió i l’Esbart i la celebració del primer ple. Malgrat la inauguració les obres de l’edifici, pel que fa a la caserna dels mossos d’esquadra, no es van acabar fins a l’octubre de 1933.

4.4.3. La nova escola i l’ensenyament

La millora i potenciació de l’educació pública era una qüestió bàsica per als republicans, i especialment per als federals, ja que consideraven el coneixement i la cultura com eines que havien de millorar als ciutadans i a la societat en el camí per aconseguir l’emancipació de la classe obrera. Els federals santcugatencs van fer de la millora de la qualitat de l’ensenyament públic i de la seva extensió una de les seves batalles durant la República.

L’emprèstit demanat per l’ajuntament de la Dictadura tenia com un dels seus objectius la construcció d’una escola, ja que fins llavors s’havia fet servir els claustres del Monestir i altres locals que no reunien les condicions adequades. La nova escola s’havia començat a construir el 1930 amb un pressupost de 240.428 ptes., el que suposava més de la meitat de l’emprèstit demanat. A més el govern central havia concedit una subvenció de 90.000 ptes. Les obres van estar aturades a començaments de 1930 per incompliment de contracte i per la falta de liquiditat, ja que, per exemple, l’arquitecte va cobrar el seu sou per endavant. Les obres es van tornar a aturar l’abril de 1931, en espera del vistiplau que havia de donar l’arquitecte inspector de l’Estat.

La proclamació de la República retarda encara més l’arribada de l’inspector. Mentrestant les classes es continuaven impartint en uns locals que l’alcalde qualifica de "nauseabundos" en la demanda que fa a la Dirección General de Primera Enseñanza perquè facin una ràpida inspecció per poder continuar les obres. L’ajuntament revolucionari tornaria a insistir en el tema en carta del 26 de maig, en la que informa que hi ha matriculats 166 nens i 217 nenes, que urgeix la inspecció i que ja està feta més del 60% de la inversió prevista.

JPEG - 45.3 kB
Visita de Francesc Macià al Monestir

El nou ajuntament elegit el juny torna a demanar la inspecció, lligant també la urgència a la necessitat de donar feina als aturats. Fins i tot, Magí Bartralot, regidor d’ensenyament, acompanyat de Lluís Companys, advocat del municipi, es va desplaçar a Madrid per visitar al ministre d’Instrucció Pública. El 26 de setembre, aprofitant una visita particular de Francesc Macià als claustres del Monestir, l’alcalde va fer que el president visités les obres de la Casa de la Vila i de l’escola, que tenia la part exterior quasi acabada, i el va explicar que feia un any que estaven aturades [17]. Després de totes aquestes gestions les obres es van reprendre, per fi, a l’octubre.

Durant les obres, l’Ajuntament, va haver de sortir al pas de les crítiques de lentitud i les denúncies de què no es pagava als obrers, com va publicar Garba en el seu editorial del gener de 1932. Això va suposar una denúncia del consistori a Garba per falsedats, que va acabar rectificant [18].

JPEG - 57 kB
Inauguració de l’escola. Arxiu Nacional de Catalunya, Fons Segarra i Torrents

Per fi el dia 26 de juny de 1932 es van inaugurar les noves escoles. La inauguració va suposar una gran festa popular, tant pel fet mateix, com perquè la va fer el president Francesc Macià. El poble va aparèixer engalonat amb banderes republicanes, catalanes i domassos a les balconades. Pel matí van arribar al poble el governador civil, el rector de la Universitat, l’alcalde de Sabadell i altres personalitats, que van visitar una exposició d’art local. A l’hora del dinar, fet a la Fonda Tadeo, va aparèixer Francesc Macià. Als parlaments es va posar de manifest la importància de l’acte. Després el president va fer una visita al Monestir, la Unió Santcugatenca, el local de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i va fer entrega dels premis del concurs de lectura i escriptura catalana i d’història de Catalunya [19].

JPEG - 29.6 kB
Nova escola
Avui C.P. Joan Maragall

El desembre se situen les aules de pàrvuls en un local al carrer Sant Medir i en un altre del carrer Independència, ja que es considera que el nou col·legi està molt lluny per als nens petits.

El 1933 s’aconsegueix una nova subvenció del Ministeri d’Instrucció Pública per al manteniment de l’escola, aquesta vegada de 80.000 ptes., però malgrat això les despeses de l’escola obliguen el consistori a cobrar a la contribució rústica i urbana un recàrrec del 16% per atencions l’ensenyament primari.

Ja veurem els problemes a les escoles pel tema religiós, però a més també va haver-hi problemes amb la mestra Esperanza Rabanal perquè es negava a donar classes de català i, segons l’ajuntament, tractava de persuadir a les nenes de què no l’aprenguessin. El març de 1933 puja la tensió, ja que les nenes denuncien que la professora, fins i tot, maltracta a les que volen aprendre català i les margina a classe. Això suposa l’obertura d’un expedient per l’ajuntament i la primera protesta oficial, que obté el suport de la inspecció escolar. Per cercar solucions al tema l’agost l’ajuntament reuneix als presidents de les entitats culturals del poble i els corresponsals de premsa, ja que "malgrat tots els avisos que li han estat fets i les protestes de la premsa local i de Barcelona, contínua amb la seva fòbia de no ensenyar en català". A la reunió es decideix "tornar a parlar de l’afer al conseller de Cultura de la Generalitat perquè faci tot el possible per treure aquesta mestressa que es menja el pa de Catalunya amb una boca per la qual surten blasmes contra els catalans" [20]. A pesar de les demandes Esperanza Rabanal no seria destituïda fins a l’octubre de 1936, ja en mig del procés revolucionari.

Arran de l’afer Rabanal i les reunions convocades, membres d’Acció Catalana proposen la creació d’un Patronat Escolar, que seria format l’agost del 1933 i presidit per Magí Bartralot, en qualitat de regidor d’ensenyament. El Patronat havia d’encarregar-se, tant de la solució d’aquest afer, com de proposar mesures per millorar l’ensenyament oficial o d’adquirir material escolar. Les millores continuen i així el desembre de 1933 s’inauguren les classes nocturnes per nens i nenes, mentre a les diürnes el nombre d’inscrits ha augmentat fins a 420.

Pel que fa a l’ensenyament privat, destacava l’escola dirigida per Càndid Azqueta i la seva dona Angela Magrans amb noranta nens i nenes i les Franciscanes amb seixanta nenes i nou monges.

El juliol de 1932 quaranta veïns demanen que no es tanqui l’escola Azqueta-Magrans a l’estiu perquè com són pagesos els nens queden abandonats. Aquesta demanda mostra les dificultats de l’escolaritat en un poble majoritàriament agrícola com Sant Cugat, que per aquesta característica tenia també un alt índex d’absentisme escolar, fet denunciat reiteradament des de Garba.

Per completar el panorama educatiu caldria afegir els ensenyaments professionals com l’Acadèmia de Tall i Confecció i l’Escola de Treball oberta per Acció Catalana a l’octubre de 1931. També l’ajuntament posa en marxa una escola d’arts i oficis nocturna a finals de 1932. L’estiu de 1933 s’afegiria l’acadèmia Torner a Valldoreix i el 1935 una sucursal de l’Acadèmia Berthier de Sabadell, que oferia classes de batxillerat, comptabilitat, etc. També funcionava l’acadèmia Simón.

4.4.4. La biblioteca popular i el fallit museu

La petició de creació d’una biblioteca pública va partir de la societat civil, de les "forces vives", que era com les denomina l’alcalde quan escriu el maig de 1931 al governador civil fent-se ressò de la demanda que aquestes fan d’una biblioteca pública i un museu a situar als claustres del Monestir. Al llarg de l’any 1932 l’Ajuntament federal inicia gestions per aconseguir llibres per formar aquesta biblioteca. L’octubre del mateix any es crea la Junta de la Biblioteca Local integrada pels presidents de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, la Coral La Unió, la Coral La Lira, el mestre de l’escola José Serra i el metge Nicolás Villar [21]. Precisament un dels integrants d’aquesta Junta, l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, com hem vist, ja havia inaugurat el 17 d’abril la seva pròpia biblioteca popular.

Mentrestant, les gestions per aconseguir llibres per abastir la biblioteca pública municipal donen els seus fruits el maig de 1933, quan la Dirección de Bibliotecas Públicas, depenent del Ministerio de Instrucción Pública, concedeix un lot de 500 llibres. El juny arriben els primers 300 volums. La resta del lot trigaria a arribar. L’octubre l’Ajuntament els reclama a Madrid. Com que tots els llibres enviats des de Madrid són en castellà l’Ajuntament es dirigeix a la Conselleria de Cultura de la Generalitat per aconseguir llibres en català per completar el fons de la biblioteca. Com que no van rebre resposta és el secretari municipal, Enric Tudó Cots, qui deixi en dipòsit a la biblioteca 69 llibres en català de la seva propietat. Finalment, amb els llibres reunits fins al moment [22] i en el marc de la Fira de Portadores, el 9 de setembre de 1933 s’inaugura la Biblioteca Pública Municipal [23]. L’equipament cultural es va instal·lar dins de la nova Casa de la Vila, a la plaça de Barcelona, que s’havia inaugurat l’any anterior. Sembla que no en el lloc més adequat. Segons denunciava Acció Catalana la biblioteca va ser posada "en un dels quartos més foscos i esquifits" de la Casa de la Vila. Posteriorment el fons de la biblioteca creixeria. El setembre de 1935 arribarien 81 nous llibres enviats per la Generalitat i més tard 150 més de la Dirección de Bibliotecas Públicas. Per contra, el setembre de 1935 el secretari municipal el demana el retorn dels que havia deixat en dipòsit. L’agost de 1936, ja iniciada la guerra, l’APEC cediria a l’Ajuntament els volums conservats a la seva seu.

En el camp cultural cal senyalar també que el maig de 1932 Joaquim Folch i Torres, des de la Junta de Museus de Barcelona, va parlar de situar un museu d’història del teixit als claustres del Monestir, proposició que l’ajuntament es va donar presa en aprovar per unanimitat. La proposta va provocar protestes des de Terrassa que van influir de forma determinant en la desestimació de la idea [24]. Més endavant també es van descartar els claustres com a seu d’un museu folklòric de Catalunya [25] o com a lloc on situar la col·lecció de teixits del Museu d’Art de Catalunya [26].

4.4.5. Altres obres públiques

A més de les obres que ja hem vist, com escola o la casa de la vila, l’ajuntament republicà va iniciar o impulsar tot un seguit d’obres públiques per condicionar el poble i donar feina als aturats del sector, obres de millores, sense grans projectes, ja que l’estat de les finances pel pagament dels interessos del préstec feien impossible grans inversions. Les mateixes limitacions, i per idèntic, problema trobaran ajuntaments com el de Sabadell.

La primera obra d’envergadura és la millora de la carretera Gràcia-Manresa al seu pas per Sant Cugat, que suposava l’eixamplament del pont sobre el torrent de la Bomba. A més, durant l’exercici de 1931-1932, i malgrat les limitacions pressupostàries, es va construir la Casa de la Vila, l’escola, una nova cambra frigorífica, es va urbanitzar la carretera de Barcelona, el torrent de la Bomba, la plaça de Barcelona, es va millorar l’enllumenat públic, el cementiri, la canalització d’aigües i es van començar clavegueres i voreres. També es va reformar la plaça de l’estació i el maig es va obrir el carrer Celler Cooperatiu.

També es fan gestions per millorar les barriades més allunyades del centre, Valldoreix i La Floresta, que estaven poc integrats en la dinàmica santcugatenca, ja que els seus veïns eren majoritàriament barcelonins amb segona residència en aquests barris. En aquesta problemàtica influïa també el tema polític. Garba critica contínuament l’abandó de les barriades i demana als seus veïns que s’inscriguin al cens de Sant Cugat per participar en les eleccions municipals. A pesar d’aquesta postura en favor de les barriades, Garba critica durament la reunió de propietaris de Valldoreix del setembre de 1933 en què van estudiar la separació de Sant Cugat. A poc a poc, i malgrat que l’ajuntament critica a les associacions de propietaris per recolzar opcions conservadores, les relacions milloren i l’ajuntament invertirà en l’arranjament dels camins de connexió entre les barriades i el centre.

JPEG - 28.4 kB
Camí de Valldoreix

L’últim projecte d’aquest consistori, que es materialitzarà en el següent mandat, és convertir els terrenys comprats durant la Dictadura a la part de dalt dels Quatre Cantons en una plaça pública.

4.5. La hisenda local i el crèdit del Banco de Crédito Local

La hisenda municipal va estar determinada durant tota la República per les conseqüències del crèdit demanat per l’ajuntament de la Dictadura al Banco de Crédito Local. La demanda d’aquest crèdit es va emparar en el nou Estatut Municipal que permetia l’endeutament dels ajuntaments. Per aprovar la demanda del crèdit l’ajuntament va reunir el 1928 els majors contribuents, que van acceptar la demanda de l’emprèstit de 470.000 ptes. per la construcció de la nova escola, d’una nova casa de la Vila, clavegueres, voreres, urbanització de la plaça de l’Estació i de la carretera de Rubí. Del programat durant 1930 només es va començar l’escola [27]. L’oposició va criticar durament aquest crèdit, ja que hipotecava les finances de l’ajuntament per cinquanta anys.

A mitjans de 1930 el perit Emili Saleta va fer un informe, demanat pel nou ajuntament de la “Dictablanda”, sobre l’estat de les finances després dels ajuntaments de la Dictadura. En el seu informe lloava l’estat de comptes municipals, excepte en petites coses, com rebuts de la Unión Patriótica pagats per l’ajuntament, i sobretot pel crèdit demanat. El centre de la seva crítica era que en tractar-se d’un crèdit a pagar en cinquanta anys les 470.000 ptes. demanades, amb els interessos es convertien en 1.450.000 ptes., a les que calia afegir 40.000 ptes. de despeses inicials i el 6% de prorrateig de les cèdules del Banco. En total el que s’havia de pagar en cinquanta anys triplicava amb escreix el préstec rebut. El perit considerava l’emprèstit un error que denotava una manca de visió, ja que hipotecava els ingressos municipals fins a un 25% com a garantia i es convertia en una llosa per al futur de les finances locals. L’informe acabava dient que, malgrat tot, el crèdit era legal i que per això no havien prosperat les protestes veïnals i els plecs de signatures contraris al projecte [28].

Amb l’arribada dels federals al govern municipal es fa públic l’informe Saleta i es fa evident que les finances municipals estan hipotecades, ja que s’han de pagar 7.402 ptes. cada trimestre en concepte d’amortització i interessos. Cal tenir en compte que la situació de bonança econòmica local de quan es va demanar el préstec s’ha acabat amb la crisi econòmica en què està immers el país arrel del crack de 1929.

El gener de 1932 l’ajuntament encarrega a Lluís Companys, com a diputat i advocat del municipi, que visiti al director del Banco de Crédito Local per a gestionar una modificació en la forma de l’amortització que permeti tornar d’un cop part del préstec. Aquest pagament es faria amb el que es trauria de la venda del terreny municipal dels Quatre Cantons i del que s’estalviaria a les obres de l’escola i de la Casa de la Vila, fent-les per etapes. Es tractava de tornar 100.000 ptes. abans de 1933, amb l’objectiu de fer l’amortització vint-i-cinc anys abans i estalviar-se 7.440 ptes. anuals. L’ajuntament argumenta que si no es fa aquesta devolució parcial, passant per sobre del document signat en el moment de contractar el crèdit, que no permetia aquest tipus d’operació, els pagaments trimestrals que s’han de pagar hipotequen tota la hisenda local. L’ajuntament va difondre aquesta proposta en un informe repartit per tot el poble. Segurament per tractar aquest mateix assumpte és la visita que fa Roc Codó el 12 de gener al nou governador civil de Barcelona, Joan Moles Ormella. Les gestions no van reeixir.

El tema de l’emprèstit també preocupa l’oposició. El març de 1933 els regidors Alemany i Sagalés demanen que les 80.000 ptes. concedides en la segona subvenció a l’escola s’utilitzin per amortitzar part del préstec. Malgrat aquesta petició la subvenció, com hem vist, s’inverteix en el col·legi.

Pel que fa a la hisenda, segons el fulletó publicat per l’ajuntament sobre l’exercici del 1931, l’objectiu va ser l’austeritat. Es van reduir despeses de representació i les càrregues per serveis a l’Estat i es van apujar els impostos sobre alguns productes, com el de les carns foranies. També es va millorar la recaptació. A partir de setembre de 1931 el consistori llança una ofensiva per regularitzar diferents aspectes financers com els impostos per obres, es comencen a demanar arbitris per obres no pagats, a aturar obres que no havien presentat plànols, etc. A pesar de l’austeritat es van fer bastants millores urbanístiques, com ja hem vist.

El tema del pagament de les noves voreres i clavegueres porta molts mal de caps a l’ajuntament, que ha d’amenaçar als veïns perquè paguin el seu tros i de vegades ha de recórrer a fer-lo directament, passant-li després la factura al veí. L’oposició denuncia que l’ajuntament és més considerat, a l’hora de cobrar, amb els veïns que simpatitzen amb els federals i que les voreres són de mala qualitat.

El tancament de l’exercici de 1932 va estar envoltat de polèmica, ja que des de D.I.C. es va dir que s’havia acabat amb un dèficit de 17.407 ptes., fet desmentit per l’ajuntament i Garba [29].

Ens dóna una idea de la pobresa d’ingressos de la hisenda local el fet que els impostos que més aporten a les arques municipals són els de l’escorxador i el del mercat.

En el seu afany estalviador l’ajuntament demana a l’antic secretari Joan San que renunciï a cobrar la pensió, ja que no la necessita per la seva còmoda situació econòmica, que els federals afirmen que va aconseguir des del seu lloc a l’ajuntament. També va intentar eliminar les places d’interventor, practicant, enterramorts i disminuir les partides dels metges i el farmacèutic. Aquests canvis al pressupost van ser denegats per l’autoritat central que va obligar a mantenir aquests càrrecs malgrat les protestes municipals. En canvi, davant de la demanda dels treballadors de la brigada municipal, afiliats al Sindicat Únic d’Arts i Oficis, sí que es van apujar els sous d’aquests treballadors.

4.6. L’oposició política als federals

4.6.1. L’oposició al ple municipal

L’oposició dels dos consellers radicals escollits al maig va ser curta en el temps. Durant 1931 només es van oposar al canvi de seu de l’ajuntament i van ser bel·ligerants en el tema del mercat. Després la divisió radical va fer que Antoni Vilaseca pràcticament no assistís als plens, mentre que Josep Alemany, cada vegada en posicions més nacionalistes, també s’allunyés del Centre Republicà Radical. Així l’oposició més dura l’exercirà un regidor escollit a les llistes federals, Ramon Sagalés, que a partir de l’agost de 1931 es deslliga del Centre Republicà Federal. Sagalés va començar a atacar el govern municipal arrel del tema del mercat. Les seves crítiques al nou secretari municipal, del que deia que es repartia diners amb l’alcalde, van fer que el secretari presentés la dimissió, que no li va ser acceptada. Després les seves crítiques es van centrar en com es portava la hisenda local i en què les obres del nou edifici es fessin per administració.

Aquestes discrepàncies el porten a presentar la dimissió com a regidor el 15 de setembre, que li és acceptada amb el vot favorable de la majoria, l’abstenció dels radicals i el vot contrari de Bartralot. Malgrat això, a l’octubre torna al ple, ja que diu que els seus electors així l’han demanat i que segons l’han informat el càrrec de regidor és irrenunciable [30]. El desembre unes declaracions de Sagalés a la premsa sobre els diners que cobren els regidors, declaracions que també escampa per bars i cafès, fa que els federals presentin un vot de censura contra ell, que guanyen per vuit vots a favor i una abstenció, en un ple amb aldarulls provocats pel públic contrari a Sagalés. Sagalés es situa cada vegada en postures més dretanes i el desembre proposa que l’ajuntament escrigui al Ministeri demanant que no s’accepti la dimissió d’Anguera de Sojo.

Ramon Sagalés s’havia convertit en el portaveu al ple dels antics aliats dels federals a la Candidatura Administrativa de Coalició, amb els que es van presentar a les eleccions del 14 d’abril. Personatges com el constructor Tomàs Musella, del que era cunyat, i els germans Sallés, amb els que s’havia produït un trencament definitiu arran del canvi de reglament del mercat i de la defensa que els federals fan de les demandes rabassaires. Antonio Serra Rubies, corresponsal de El Diluvio, havia defensat des del diari a Ramon Sagalés i els havia recordat als federals que havien rebut 600 vots dels anticacics del poble i per tant era injust que la política municipal la decidís el Centre Republicà Federal tot sol, que no arribava als 150 socis. Serra també defensa a Sagalés quan aquest escrigui una nota denunciant que els regidors federals Jaume Fàbregas i Gabriel Pahissa havien estat membres de la Unión Patriótica, denúncia desmentida pel president del Centre Republicà Federal. En la polèmica també entra el Centre Republicà d’Esquerra que afirma que la denúncia de Ramon Sagalés és certa i que a més també van ser membres de la Unión Patriótica Miquel Duran, Joan Serraboguñà, Tomàs Grau i el germà de l’alcalde, a més de molts altres socis del Centre Republicà Federal [31].

El gener de 1932 cent vint-i-cinc electors del districte primer, pel qual havia estat elegit Sagalés, presenten una instància retirant-li la confiança perquè s’havia aliat als antics cacics i havia atacat al poble. Sagalés va encrespar més els ànims dient que els que l’acusaven eren uns analfabets. A partir de llavors Ramon Sagalés assisteix a pocs plens i la pressió del públic fa que, fins i tot, hagi d’abandonar algun d’ells. Als que intervé segueix denunciant presumptes irregularitats administratives, cobraments indeguts de l’alcalde i que les obres es facin amb aturats. En aquestes intervencions té sempre el suport d’Alemany, que el febrer de 1932 dimiteix de la comissió d’hisenda per ser contrari als canvis al pressupost. El maig de 1933 Sagalés es declara regidor independent. Les pressions del públic i els atacs de Bartralot acusant-lo d’aliat dels monàrquics i criticant que es mantingui com a tinent d’alcalde malgrat el vot de censura dels seus electors, fa que Ramon Sagalés deixi la tinença d’alcaldia el juny de 1933 en mans del regidor més votat Joan Serraboguñà. A partir d’aquestes renúncies l’oposició al ple serà pràcticament nul·la.

4.6.1. L’oposició des de la premsa

El consistori federal també serà objecte de crítiques, desaprovacions i censures des d’algunes publicacions barcelonines amb corresponsal a Sant Cugat i des d’alguna revista local.

Acció Catalana, sense regidors, publica a partir de setembre de 1931, i fins setembre de 1933, el mensual Garba, on a part de defensar els seus principis nacionalistes catalans, catòlics i liberals, es fa una implacable crítica de la política desenvolupada pels federals des de l’Ajuntament, al que s’arriba a titllar de dictatorial i anticlerical. També censura durament a la Unió de Rabassaires i les seves demandes, posant-se al costat dels propietaris, malgrat que el partit a nivell català recolzarà al Parlament la llei de contractes de conreu.

Per la seva banda, el Centre Republicà Radical, a part de la seva feble oposició al ple, també farà servir la premsa del partit per atacar l’Ajuntament. Entre juliol i setembre de 1931 el radical Joan Serra Santamaria escriu diferents cròniques al diari barceloní El Progreso, defensant els regidors radicals i denunciant favoritismes.

Com hem vist, i sorprenentment, la gestió municipal dels republicans federals i els rabassaires també van ser criticats des d’El Diluvio, un diari barceloní proper al republicanisme federal i defensor de les aspiracions rabassaires, ideari que en canvi no defensava Antonio Serra, el seu corresponsal a Sant Cugat. El tema canviaria a partir de gener de 1932 quan Serra sigui substituït com a corresponsal per Ramon Mas. Antonio Serra passa a escriure llavors a El Liberal, diari proper als radicals, des d’on continua la campanya contra els rabassaires, però serà breument. A més, Antonio Serra era corresponsal a Sant Cugat de La Vanguardia des de 1930, i ho serà fins al 1936, però en aquest diari fa servir un to més neutre quan parla de la política local.

Les crítiques més dures i virulentes, i les burles més punyents, arriben de D.I.C., un setmanari satíric barceloní dretà i ultracatòlic, que donava suport crític a la Lliga Catalana. Entre 1933 i 1934 publica a la seva secció de notícies locals informacions sobre Sant Cugat. El corresponsal, sota el pseudònim d’Engrinyà, fustiga, amb el to agressiu i corrosiu del que fa gala la publicació, a l’Ajuntament republicà federal i als rabassaires, als que anomena Unió de Rampinyaires. Centra les seves crítiques en l’estat de les finances municipals i en les mides laïcistes, a més de denunciar suposades corrupteles. No s’està de reprovar, entrant fins i tot en el terreny personal, a l’alcalde Roc Codó i, sobretot als líders rabassaires i federals més esquerrans, als que sempre anomena amb malnoms. S’acarnissa especialment amb Ramon Mas -al que es refereix com Bracafè-, Magí Bartralot -al que anomena Xa- o Miquel Duran, al que moteja com l’Arrancacreus, arran d’haver tret una creu durant la secularització del cementiri. També es fa escarni d’Amadeu Aragay des del moment que tria Sant Cugat per viure. No s’escapen de les seves mofes, encara que amb un to més suau, els membres d’Acció Catalana.

Per intentar contrarestar aquesta oposició a la premsa i defensar la política dels federals i les reivindicacions dels rabassaires havia nascut el 14 d’abril de 1932 el mensual local L’Avenir, publicat pel propi Centre Republicà Federal, la Unió de Rabassaires i les seccions de la Unió i dirigit per Ramon Mas.

4.7. L’aprovació de l’Estatut

Una de les primeres mides del nou ajuntament va ser l’aprovació "per aclamació i a peu dret" de l’Estatut que la Diputació Provisional de la Generalitat va elaborar, tal com van fer el 98% dels ajuntaments catalans. L’aprovació es va fer en un ple especial celebrat el 25 de juliol de 1931 als claustres del Monestir "per tal de donar més importància a l’acte i amb el fi de que pogués assistir-hi més públic". A l’acte va concorre el consistori en ple, excepte el regidor radical Antoni Vilaseca, fet que va ser molt criticat. El nombrós públic assistent va rebre amb una forta ovació l’aprovació del text de l’Estatut. La divisió de la coalició opositora es fa patent en aquesta sessió, ja que mentre Vilaseca no acudeix a l’acte, Josep Alemany va protestar perquè només es va posar a la tarima la bandera republicana i reclama també la catalana [32]. Després de la sessió als claustres es va inaugurar el canvi de nom del carrer Santiago Rusiñol, que substituïa al de carrer del Príncep.


Dos dies abans, el 23 de juliol, ja s’havia fet un míting en favor de l’Estatut organitzat per Acció Catalana i més endavant hi hauria un altre organitzat des de l’ajuntament. El 2 d’agost es va celebrar el referèndum per aprovar el projecte d’Estatut d’Autonomia, conegut com a “Estatut de Núria”. A Sant Cugat va haver-hi una alta participació, 1.001 votants, el que representava més del 90% dels cridats a les urnes. No sabem el percentatge de vots favorables però segurament va ser, com a Catalunya, superiors al 90%. Les dones, que encara no podien votar, van presentar 26 fulls recollint 801 signatures d’adhesió a l’Estatut. En el llarg tràmit d’aprovació i retallades de l’Estatut a Madrid, els catalanistes es van mantenir atents. L’ajuntament va enviar una comunicació a Macià i al CADCI, promotor de la campanya, demanant que la minoria catalana a les Corts defensin l’Estatut íntegre i Acció Catalana tornaria a organitzar un altre míting el 24 d’abril de 1932 sobre el tema.

Malgrat els retalls soferts a les Corts l’alegria per l’aprovació de l’Estatut té el reflex en la rebuda multitudinària tributada al president del Consell de Ministres, quan aquest va portar a Barcelona l’Estatut signat, el setembre de 1932. L’ajuntament va enviar una representació oficial a aquesta rebuda a Barcelona i sembla que també molts santcugatencs van assistir, ja que el consistori va demanar a la direcció dels Ferrocarrils de Catalunya més trens perquè tots els veïns que volien anar a l’acte poguessin desplaçar-se fins a la capital catalana.

4.8. El debat comarcal

Sant Cugat sempre es va sentir com pertanyent a la comarca del Vallès, així va contestar l’ajuntament a l’enquesta feta per la Generalitat. Fins i tot, l’eminent geògraf Pau Vila va proposar el 1931, en una conferència pronunciada a la Casa del Vallès de Barcelona, a Sant Cugat del Vallès com a capital de la futura comarca del Vallès Occidental. Argumentava el geògraf que la població "té l’avantatge de trobar-se en l’enforc de les dues vies fèrries que venen de Sabadell i Terrassa cap a Barcelona" [33] i a més així s’evitava la disputa entre Sabadell i Terrassa. La proposta provocà el rebuig tant de Sabadell com, sobretot, de Terrassa i finalment seria desestimada.

Aquest sentiment vallesà es va posar de manifest quan el diari Las Noticias va publicar un article dient que s’estava estudiant l’agregació de diferents poblacions a Barcelona, entre elles Sant Cugat. Davant d’aquests rumors la corporació municipal va aprovar per unanimitat ésser "fermament contrària a dita agregació". Els motius al·legats per prendre aquesta decisió és l’oposició del poble a l’agregació, el que aquest assumpte no figurava al pla comarcal, que la vila pertany clarament al Vallès, al que està vinculat per "mantes vies de comunicació". A més considera que el Tibidabo i els 14 km de boscos que separen les dues ciutats impedeixen aquesta agregació i que Sant Cugat és un municipi "absolutament agrícola" que en cas d’unir-se a la ciutat comtal veuria greument afectada la seva "economia agrícola i de petits menestrals" per l’augment de tributs que suposaria. I conclou que el consistori i "junt amb nosaltres tot el poble rebutja enèrgicament [l’agregació] portat pel seu esperit fortament autonòmic" [34].

<—Capítol anterior: L’ajuntament revolucionari i els fets del 24 de juny ---- Capítol següent: La qüestió religiosa—>

Notes

[1Dins de la la coalició pel Centre Republicà Radical es presentaven: Antoni Vilaseca, Vicent Estaban Campos, Josep Llopart Blay i Jaume Garriga Vila i pel Centre Republicà d’Esquerra: Miquel Auladell Farrés, Florenci Farrés Huguet, Josep Alemany Prats, Manel Vidal Aymerich i Mateu Eudal Maestre, que es presentava als dos districtes. La Vanguardia, 29 mayo 1931.

[2A la llista del Centre Republicà Federal, a més dels candidats escollits, també figuraven Joan Català i a la del Centre Bloc Republicà també hi eren Manuel Vidal, Josep Llopart, Miquel Auladell, Mateu Eudal, Jaume Garriga i Florenci Farrés.

[3La Vanguardia, 9 junio 1931 i Acta municipal, 5 i 8 juny 1931. AMSC. El nou consistori va quedar així: alcalde: Roc Codó Serra (CRF); 1r Tinent: Jaume Fàbregas Sallés (CRF); 2n Tinent: Ramon Sagalés Bartralot (CRF); Regidors: Magí Bartralot Auladell] (CRF), Gabriel Pahissa Canals (CRF), Miquel Duran Jané (CRF), Joan Serraboguñà Serra (CRF), Martí Vilaró Castañé (CRF), Tomàs Grau Mercé (CRF), Josep Alemany Prats (CRE), Antoni Vilaseca Aymerich (CRR). Les comissions van quedar així: Hisenda: Martí Vilaró, J. Serraboguñà i J. Alemany; Foment: J. Fàbregas, G. Pahissa i A. Vilaseca. Governació: R. Sagalés, T. Grau i M. Duran.

[4La Gaceta de Madrid, nº 130 (10-5-1931).

[5El Matí, 14 juny 1931, El Diluvio, 9 junio 1931 i La Vanguardia, 9 junio 1931.

[6Unió de Rabassaires."En defensa de la vritat [sic]". L’Avenir, núm. 22 (gener 1934). Les crítiques al jutge havien començat el 1932 quan no apareix per les celebracions de l’aniversari de la República, El Matí, 22-9-1931, El Diluvio, 22-9-1931 i AMSC, Acta municipal, 21-4-1932. Marcel·lí Sangés era subscriptor del diari catòlic El Matí i el seu fill membre de la catòlica Federació de Joves Cristians, El Matí, 10-2-1935.

[7El Matí, 22-7-1934 i L’Avenir, núm. 27 (juny 1934) p. 4.

[8Acta municipal, 3 agost 1931 i 24 novembre 1931. AMSC. Segons La Veu de Catalunya, 29 agosto 1931 se l’havia demanat rebaixar-se el sou i va acceptar, malgrat això "la majoria "avançada" acordà destituir-lo i en nomenà un altre, com ells "federal de tota la vida"

[9La Veu de Catalunya, 29 agost 1931

[10Acta municipal, 12 febrer 1932. AMSC

[11Ealham, Chris. La lucha por Barcelona: clase, cultura y conflicto, 1898-1937. Madrid: Alianza, 2005, p. 288.

[12A la revista Mirador ja es va ironitzar amb un possible canvi de topònim de la població arran dels primers canvis de noms de carrers i deia que acabaria dient-se Ciutat de Pi i Margall. "Anticlericalisme rural". Mirador, 9 juliol 1931.

[13La Humanitat, 23 febrer 1932

[14Garba, núm. 9 (6 març 1932), p. 4.

[15Una àmplia ressenya de l’acte a La Humanitat, 23 febrer 1932 i una visió crítica a El Matí, 28 febrer 1932

[16El Progreso, 16 i 19 julio 1931 i 1 septiembre 1931 i la resposta municipal a acta municipal, 27 juliol 1931 (AMSC).

[17Las Noticias, 27 septiembre 1931 i La Vanguardia, 29 septiembre 1931. També va dir que faria gestions davant l’arquitecte Martorell per agilitzar la restauració del claustre del Monestir

[18Llibre de registre de sortida de documents, 577, 28 i 30 gener 1932 (AMSC). La denúncia a Garba, núm. 7 (24 gener 1932), p. 1 i la rectificació al núm. 8 (22 febrer 1932), p.3.

[19L’Avenir, núm. 4 (10-7-1932), El Matí, 30-6-1932, El Diluvio, 28-6-1932, El Poble, 28-6-1932 i Garba, 13, 10-7-1932, p. 2.

[20La Humanitat, 8-8-1933.

[21AMSC, Llibre de registre de sortida de documents, 577, 28-10-1932.

[22El Diluvio, 26-10-1933 diu que hi ha 115 obres en el moment de la inauguració.

[23El Diluvio, 8-9-1933, El Matí, 17-9-1933, Garba, 23 (agost 1933), p. 3 i 24 (setembre 1933), p. 4.

[24Acta municipal, 25-5-1932 i 15-6-1932 (AMSC) i El Poble, 4-9-1932.

[25La Vanguardia, 8-8-1933, p. 5.

[26Mirador, 17-11-1934.

[27Garba, 8, 21-2-1932, p. 1. Per les circumstàncies en què va ser demanat el crèdit es pot veure el treball inèdit Casas i Roca, Jordi. L’efecte de l’Estatut Municipal en les hisendes locals. L’exemple de Sant Cugat del Vallès: 1923-1930. [s.d.].

[28Revisió de comptes del perit Emili Saleta Llorens, demanat el 5-3-1930 (AMSC). Les protestes contra el crèdit van ser promogudes pels federals, L’Avenir, 1, 14-4-1932, p. 2 i Unió, 33-34 (1929) i 42-44 (1930).

[29D.I.C., juny 1933. D’aquest exemplar, segons ’Garba’, es van vendre més de 200 exemplars a Sant Cugat. Garba va defensar l’ajuntament de les acusacions, qualificant les informacions de D.I.C. de campanya "truculenta", Garba, 23 (agost 1933), p. 1.

[30Acta municipal, 20-10-1931 (AMSC).

[31El Diluvio, 5-8-1931 i 17-12-1931.

[32Acta municipal, 25-7-1931 (AMSC). El Matí, 28-7-1931, El Diluvio 29-7-1931. Vilaseca va ser escridassat pel públic assistent al següent ple després de l’aprovació de l’Estatut per no estar present, però es va defensar dient que estava en altre lloc i que malgrat no hi ser s’adheria, El Progreso, 23-8-1931.

[33Vila, Pau. El problema comarcal a Catalunya. Barcelona: Casa del Vallès, 1931, p. 127.

[34Acta municipal, 19-10-1932 (AMSC) i La Humanitat, 27-10-1932. El Matí, 29-10-1932 també informa de l’acord en contra de l’agregació i El Poble, 25-10-1932 entrevista a Codó que es mostra dubitatiu i al secretari Tudó que es mostra favorable. Mentre Pau Muñoz escriu a La Nau un article contra la pretensió de l’annexió.


RSS 2.0 [?]

Espai Editorial

Lloc Web fet amb l’SPIP
Squelettes GPL Lebanon 1.9

Creative Commons License