José Fernando Mota Muñoz

Articles d’història i d’altres històries

Tots els textos que trobareu en aquesta web poden ser copiats, modificats i distribuïts, citant la seva procedència i respectant la Llicència de Creative Commons.

*******************************************************************************************************************************************************

Artí­culos de historia y otras historias

Todos los textos que encontraréis en esta web pueden ser copiados,
modificados y distribuidos, citando su procedencia y respetando la Licencia de Creative Commons.

José Fernando Mota Muñoz – maig de 2019


La conflictivitat social: rabassaires, obrers i aturats

per  José Fernando Mota Muñoz


Sumari del capítol 6

6.1. La qüestió rabassaire

6.2. Conflictivitat laboral

6.3. L’atur

6. La conflictivitat social

6.1. La qüestió rabassaire

Un altre tema central durant tot el període republicà a Sant Cugat és el conflicte agrari [1]. Com hem vist a Sant Cugat el conflicte ve de llarg, a una població com Sant Cugat on hi ha, també des de fa anys, una bona organització dels rabassaires.

Els rabassaires havien donat suport massivament a ERC a les eleccions de 1931 i esperaven que amb la seva victòria les seves demandes de contractes de conreu justos trobessin resposta als nous òrgans republicans. Al cap de quinze dies de la proclamació de la República la Generalitat provisional ja va publicar un decret pel qual es prohibia el desnonament d’arrendataris rústics amb una renda inferior a 1500 ptes., si no era per falta de pagament.

A més, l’11 de juliol i el 6 d’agost el Ministeri d’Agricultura publicava dos decrets en què s’obria un procés de revisió de contractes de conreu, sempre que el preu de ’arrendament fos superior a la renda que corresponia al líquid imposable establert a la contribució. S’iniciava així un procés en què, confiats en la protecció de la nova Generalitat i la República, els rabassaires catalans van plantejar 29.729 demandes de revisió de contractes davant dels tribunals.

JPEG - 22 kB
Pagesos a l’era de Can Mates

El dia 11 d’agost de 1931 se celebra al teatre de La Unió de Sant Cugat una assemblea comarcal de delegats del Vallès de la Unió de Rabassaires "per a tractar sobre la manera d’acollir-nos als Decrets de Revisió de Contracte" [2]. En la reunió es decideix que, recolzant-se en els nous decrets, s’escampi la consigna de "tot cap a casa", és a dir, no entregar al propietari la seva part de la verema fins que es pronunciïn els tribunals sobre les demandes de revisió i, mentrestant, "dipositar el valor equivalent, segons el líquid imponible i el cadastre declarat pel propietari com a renda, als Jutjats de Primera Instància" [3].

Fruit d’aquesta campanya serà la presentació per rabassaires amb terres conreades a Sant Cugat de 242 demandes de revisió durant l’any 1931, que representen el 12% de les demandes presentades al partit judicial de Terrassa i estan lluny de les 553 presentades a Rubí. Malgrat tot, també cal tenir en compte que de les 455 demandes de revisió plantejades a Cerdanyola, moltes devien pertànyer a rabassaires de Sant Cugat que conreaven terres d’aquell terme municipal. Ramon Mas en un article a L’Avenir diu que a l’agost es van presentar més de cinc-centes demandes de revisió de contractes que afectaven les propietats del terme municipal de Cerdanyola, -com el Castell, Can Costa, Can Fatjó dels Xiprers i Can Fatjó dels Urons- i del terme de Sant Cugat -com Can Solà, Can Magí, Torre Negra, Can Volpelleres, Torre Blanca, Can Gatxet, Can Cabassa, Can Canyameres, Can Mates i Can Marcet [4].

Així, doncs, la verema del primer any republicà es plantejava especialment conflictiva [5]. Des del Consell Central de la Unió de Rabassaires es demanava prudència "per no portar conflictes a la jove República" [6]. Malgrat aquestes declaracions, a totes les comarques continua la campanya del "tot cap a casa", segueixen les concentracions de rabassaires contra els contractes. També Amadeu Aragay i Lluís Companys visiten al governador Anguera de Sojo per plantejar-li el problema.

El 27 d’agost es reuneix a la Fonda Tadeo de Sant Cugat l’Assemblea Comarcal del Vallès de la Unió de Rabassaires. Segons recull la premsa conservadora els rabassaires de Sant Cugat "estan molt animats: diuen que enguany ja no hauran de donar la part corresponent als propietaris", però es mostra esperançada en "que a última hora el bon sentit s’imposarà i no caldrà recórrer a procediments extrems», ja que, de fet, «la majoria de parcers van a pesar a casa dels propietaris els coves de raïms que cullen per vendre a la plaça" [7]. Aquests desitjos d’una verema pacífica no es compliren.

PNG - 576.8 kB
Moment de la verema. Extret del fulletó de l’exposició "Sant Cugat, vinyes i blat"

Els propietaris de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre del districte de Sabadell, entre ells els grans propietaris santcugatencs -que tenen com a representant a Pere San-, es reuneixen el dia 17 de setembre amb el governador civil per tractar el conflicte rabassaire. L’endemà, data de començament de la verema al Vallès, es presenta la guàrdia civil a les vinyes demanant als rabassaires l’autorització del propietari per fer la verema i el rebut del pagament de la renda. Davant d’aquesta requisitòria els rabassaires que havien plantejat demanda de revisió contesten mostrant el rebut de pagament de la renda al dipòsit municipal, on havien consignat entre 35 i 40 ptes. per quartera com a valor de la part de la collita corresponent al propietari fins que no es resolguessin els plets plantejats.

El dia 19 es presenten més guàrdies civils a cavall que comproven que la collita s’està fent sense la presència del pesador, que era l’encarregat pel propietari de controlar que es pagui el terç. El dia 20 són detinguts Joan Mas Jané -pare de Ramon Mas-, Domènec Solà Puigoriol i Albert Llunell Debesa, tres veterans rabassaires de Sant Cugat, que són portats davant del propietari de les seves terres, a Can Fatjó dels Xiprers, perquè signin la renúncia a la revisió de contracte. Els rabassaires es neguen a signar i són portats a la presó de Sabadell, junt amb altres catorze rabassaires de Cerdanyola, Ripollet i Sentmenat.

Cal tenir en compte que l’administrador de Can Fatjó dels Xiprers, José Fatjó dels Xiprers Pi, és un destacat col·laborador de Josep Cirera i Volta, president de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre. Al tenir coneixement dels fets la Unió de Rabassaires local es mobilitza i dos dels membres més actius, Ramon Mas i Vicenç Gimferrer, visiten els pobles de la comarca en motocicleta explicant els fets i convocant a la vaga als rabassaires. La mateixa nit es convoca una reunió a la Fonda Tadeo per fixar la seva postura i convocar una manifestació per l’endemà.

Una comissió de la Unió de Rabassaires s’entrevista amb Oriol Anguera de Sojo, governador civil de Barcelona, però no arriba a cap acord. La vaga s’estén ràpidament i a Sant Cugat aturen, fins i tot, les fàbriques. El 21, com estava anunciat, una manifestació pacífica de 500 rabassaires recorren els carrers de Sant Cugat demanant l’alliberament dels presos i entreguen dotze plecs de signatures, fent costat a les seves demandes, per adjuntar a la instància que l’alcalde s’encarrega d’enviar al governador civil. El mateix dia els jutges municipals de Sant Cugat i Cerdanyola, junt amb una comissió de rabassaires, visiten al governador civil exposant les raons dels rabassaires, denunciant les coaccions de la guàrdia civil i els mossos d’esquadra i demostrant que s’han fet els dipòsits a compte als jutjats. També aconsegueixen l’alliberament dels presos.

El jutge santcugatenc va aprofitar per intentar resoldre també un problema personal. El governador l’havia multat amb 500 pessetes per cedir la Fonda Tadeo, propietat seva, per fer la reunió dels rabassaires del Vallès el 27 d’agost. Sangés va demanar al governador l’aixecament de la multa, ja que la "reunión que se celebró en su casa (...) no fue convocada por él, y si cedió un salón para esta reunión es debido a que tiene una fonda y el sitio cedido era el único en condiciones del pueblo; él por su parte no asistió a la reunión" [8]. Els rabassaires santcugatencs van realitzar una col·lecta i van recollir 561 pessetes perquè el jutge pogués pagar la multa. Com hem vist, la multa va ser aixecada però Sangés, segons els rabassaires, mai va tornar els diners [9].

Finalment Macià, president de la Generalitat, i Anguera de Sojo, governador civil, van convocar als representants de la Unió de Rabassaires i de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre a una reunió a la Generalitat, arribant-se a un acord provisional amb l’anomenat “Pacte de la Generalitat”. Segons aquest pacte, es reduïa en una part la quantitat a pagar pel rabassaire en aquesta verema de 1931, el que suposava per la majoria dels rabassaires santcugatencs passar de pagar un terç a pagar un quart, a l’espera del que dictessin els tribunals. Propietaris i parcers es comprometien a més, a partir de llavors, a vehicular els conflictes per mitjà de les comissions arbitrals mixtes, que encara s’havien de crear.

En conèixer el pacte alguns rabassaires de Sant Cugat reinicien la verema el dia 22, mentre que els més radicalitzats afirmen que l’acord és una enganyifa, ja que era només per 1931, deixava enlaire la solució definitiva i pretenia dividir als rabassaires i acabar amb la protesta. Demanen continuar amb la vaga i es neguen a treballar. Són dissolts per la Guàrdia Civil. Els dies 23 i 24 es formen piquets de rabassaires vaguistes a la sortida del poble impedint les feines al camp. Finalment els rabassaires santcugatencs van ser convençuts pels dirigents de la Unió de Rabassaires de reiniciar la verema.

Aquests conflictes expliquen la radicalització de part de la Unió de Rabassaires, de forma que els comunistes del BOC van guanyar influència dins de l’organització rabassaire a Catalunya, sobretot en els sectors més combatius. El mateix va passar a Sant Cugat, on, per exemple, ingressen al BOC dos joves rabassaires, Josep Pahissa Llongueras, fill de Miquel Pahissa Grau, que aquells moments presidia la Unió de Rabassaires local, i Vicenç Gimferrer Riba, que s’havia destacat com a propagandista de la vaga. Ramon Mas, representant del Vallès al Comitè Central de la Unió de Rabassaires, va estar uns mesos proper als comunistes, participant en mítings i en l’elaboració de les tesis agràries del 1r congrés del BOC, encara que finalment continuarà fidel al Centre Republicà Federal [10].

El novembre l’ajuntament envia als regidors Tomàs Grau i Gabriel Pahissa a l’Assemblea Vitivinícola de Figueres, que decideix dirigir-se al Ministeri d’Economia perquè el decret promulgat referent al vi es converteixi en llei i es creï la figura del delegat del vi a les localitats productores.

El dia 30 del mateix mes se celebra un gran míting rabassaire a Sant Cugat. La sala d’actes de la Unió Santcugatenca s’omple de públic. Els oradors són els líders locals i nacionals de la Unió de Rabassaires. Presentà l’acte el president de la delegació local Miquel Pahissa, que donà la paraula a Amadeu Aragay, secretari general de l’organització pagesa i diputat a Corts per ERC, que el juny de 1933 s’instal·larà a Sant Cugat, el qual durant dues hores "explicà detalladament tot el que feu la Unió de Rabassaires els dies amargs de setembre", defensà l’actitud dels rabassaires i va fer "una crida a tots els agricultors que ajudaren a fer la revolució, perquè es compenetrin i entre tots foragitar dels llocs que ocupen als jutges i guàrdia civil que igual serviren a la monarquia que pretenen servir a la República". Després parlaren el comunista Llibert Estartús, fill de l’advocat dels rabassaires i amic de Miquel Pahissa, el dirigent local Ramon Mas i tancà l’acte el regidor Magí Bartralot, que va demanar un minut de silenci en record de Francesc Layret [11].

A partir de desembre de 1931 comencen a arribar desestimacions de l’Audiència dels recursos presentats pels rabassaires, malgrat no haver-se constituït encara la Comissió Mixta. El neguit torna.

La Unió de Rabassaires organitza un míting el 12 de gener a Sant Cugat, amb Ramon Mas i Amadeu Aragay com oradors, per tranquil·litzar a les seves bases. Ramon Mas polemitza amb Antonio Serra, llavors corresponsal del diari republicà El Diluvio a Sant Cugat, sobre les seves informacions sobre les desestimacions dels recursos. Serra anomena el cas del recurs presentat pel rabassaire Joan Canals Ventura contra la propietària Antònia Codina, que havia estat desestimat. La polèmica acaba amb la destitució de Serra com a corresponsal d’El Diluvio i la seva substitució per Ramon Mas. Antonio Serra va passar a ser corresponsal d’El Liberal, diari proper als radicals, des d’on continua els seus atacs a Ramon Mas [12].

El maig de 1932 la Unió de Rabassaires de Sant Cugat elabora unes bases que presenta a l’Assemblea General de l’organització, on es defensa la redempció dels contractes de rabassa morta considerant-los com a cens i pagant en metàl·lic d’acord amb la renda oficialment declarada els últims cinc anys, fixant una capitalització del 5% al 20% i la concessió de préstecs tous als rabassaires per a poder amortitzar el deute en un termini de vint anys. També proposava un control del sindicat sobre les terres no conreades, que s’havien de declarar de cultiu forçós [13].

També celebra el Primer de Maig organitzant una jornada de mutu auxili i unió de tots els pagesos santcugatencs, en la que participen una cinquantena de rabassaires, i que consisteix a treballar en comú les terres d’un company necessitat d’ajuda [14].

El maig és nomenat un jutge pels districtes de Terrassa i Sabadell encarregat de resoldre les demandes de revisió de contractes i a partir del setembre comencen a funcionar els jurats mixtos de la propietat rural. Ramon Mas, que ja havia estat escollit representant dels arrendataris a la Cambra Agrària Oficial del Vallès, va passar ara a ser el representant dels rabassaires a la Comissió Arbitral del Districte de Terrassa.

El projecte de reforma agrària que es discuteix a les Corts, preveu solucionar el problema dels contractes de rabassa morta amb la redempció. Ramon Mas es mostra esperançat i afirma des de L’Avenir que «la Reforma Agraria farà plorar els ulls dels usurers, mentres aixugarà les llàgrimes del poble oprimit i productor» [15]. En canvi, els propietaris protesten d’aquest projecte. Celso Margenat Jaumandreu, Celso Margenat Jaumandreu, que estava entre els propietaris signants d’una felicitació al diputat tradicionalista José Mª Lammamié de Clairac per la seva oposició a la reforma agrària [16] i era administrador de Can Fatjó dels Urons, propietat de la seva mare Vicenta Jaumandreu Ferrer i on Mas treballa terres a rabassa morta, reclama des de La Vanguardia que es tingui en compte l’esforç dels propietaris.

L’Ajuntament continua durant 1932 fent costat a les demandes dels rabassaires. El 2 de juny l’alcalde visita al governador civil. El 13 de juliol Gabriel Pahissa, en representació de Roc Codó, participa en la reunió d’alcaldes i jutges municipals convocada a Sant Sadurní d’Anoia on es donen cita representants d’una trentena de poblacions, sobretot del Penedès i el Vallès Occidental, per protestar perquè amb la proclamació de nous decrets sobre el tema de rabassaire "han muerto el espíritu justiciero de los primeros decretos". A més, les últimes decisions "nombrando jueces especiales (...) anulando estos lo que sus antecesores en igualdad de condiciones fallaron y ahora resulta que el 90% o més de tales demandas han quedado anuladas y sobreseídas en contra de los mismos rabassaires" han generat malestar entre els rabassaires que poden derivar en problemes d’ordre públic. Per tant anuncien a la Comissió Especial del Parlament de Catalunya, creada per tractar aquest tema, que si no es dóna ràpida solució a l’assumpte, ells no acceptaren cap denúncia més dels propietaris [17].

L’Institut de Sant Isidre contesta amb un manifest, signat per Foment del Treball Nacional, les cambres de Comerç i de la Propietat Urbana i altres organismes patronals, on es demana desposseir dels seus càrrecs als alcaldes i jutges que han signat l’escrit.

I és que els resultats als jutjats havien estat molt desfavorables a les demandes rabassaires. Com explica Ramon Mas "d’uns 30.000 judicis fets als Jutjats de Primera Instància, al juliol de 1932, la immensa majoria dels judicis van ésser sentenciats contra els rabassaires i només hi havia uns 2500 judicis resolts per conciliació. Davant d’aquesta situació (...) com voleu que hi hagués tranquil·litat al camp de Catalunya, sentint-se [els rabassaires] defraudats, explotats, robats, befats i amb la proximitat, gairebé la imminència, de la nova collita al damunt?".

A més, davant de la proposta de la Unió de Rabassaires de què el Pacte de la Generalitat "quedés ferm i efectiu (...) contestà el president de l’Institut de Sant Isidre que el Pacte era provisional i que ara els propietaris s’atenien a cobrar igual que abans i que també esperaven que els retornessin la part que havien signat, solament amb caràcter provisori" [18].

La trilla de 1932 comença així amb tensions, ja que alguns terratinents, donada la proximitat de l’aprovació de la citada llei de reforma agrària, pressionen als parcers per rescindir els seus contractes. De cara a la verema alguns propietaris, com Magdalena Bartrés, propietària de Can Canyameres -representada pel seu gendre el metge carlí Pau Massó-, Jaume Martí, jutge municipal durant la Dictadura, o Joan San, es neguen a cobrar o tracten de retardar els pagaments, per així poder acreditar que els seus rabassaires no han pagat, amb l’objectiu de "deshauciar a tort i a dret als associats arrendataris pel delicte d’ésser de la Unió de Rabassaires". A més, altres propietaris van arrancar vinyes, com el de Can Gatxet, o van deixar abandonades les poques que cuidava, com és el cas de Celso Margenat [19].

Malgrat la situació tensa a Sant Cugat, a diferència del Penedès, durant la verema de 1932 no es repeteixen les vagues de l’any anterior. Des del Govern Civil també es controla perquè no es repeteixin els conflictes i per això el setembre deneguen a la Unió de Rabassaires l’autorització per fer una conferència amb Diego Ruiz, defensor de les tesis rabassaires.

Per altra banda, la situació del sector vitivinícola s’agreuja, ja que a la crisi de preus que suporta des del 1930 se suma el que la verema de 1932 és dolenta pel mal que havia fet les pedregades i les malalties.

Un altre problema amb els rabassaires que s’aguditza el 1932, i on també tenen tot el suport de l’Ajuntament, és el tema dels vedats. L’acotament de terres per caçar, a més de suposar la reducció de terres per a conrear, provocava el creixement dels conills, que saltant els vedats es menjaven els brots de les vinyes, creant un greu perjudici als rabassaires. Aquest tema ja havia provocat en el passat problemes. Recordem que la defensa que va fer Francesc Layret d’un rabassaire santcugatenc afectat pel vedat de Torre Negra va ser el primer pas per la creació del sindicat rabassaire local.

L’Ajuntament va denunciar l’agost de 1932 aquests vedats, declarant il·legals els de les masies de Torre Negra, Can Camps, Can Graells i Can Montmany, acord ratificat pel Govern Civil el setembre. També hi ha problemes amb el vedat de Can Fatjó dels Urons, una propietat amb terres al terme de Cerdanyola i de Sant Cugat, però treballat per rabassaires santcugatencs, alguns dels quals ja havien hagut de deixar el conreu d’aquests terrenys precisament pel problema dels conills. També s’havien tingut problemes amb aquesta propietat perquè els rabassaires l’acusaven d’enverinar els seus gossos, que protegien les vinyes dels atacs conills.

L’Ajuntament de Cerdanyola va declarar il·legal el vedat, però el propietari, Celso Margenat, va posar un recurs, de manera que conegudes personalitats van seguir caçant al vedat. Finalment el setembre el Govern Civil va autoritzar els vedats de Can Fatjó dels Urons i Can Marcet [20], malgrat les protestes de l’Ajuntament de Sant Cugat, que denuncia que la visita als vedats dels enginyers encarregats de fer l’informe s’havia fet només en presència dels propietaris i sol·licita una nova revisió dels vedats, però aquesta vegada acompanyant als enginyers el mateix alcalde o alguns dels rabassaires afectats.

PNG - 443.2 kB
Rabassaires del Vallès a la manifestació del 14 d’abril de 1933. Bragulí (Fotògrafs). ANC. ANC1-42-N-17756

El 14 d’abril de 1933, segon aniversari de la proclamació de la República, es va organitzar una gran manifestació a Barcelona amb una forta presència rabassaire. La Vanguardia parla de 35.000 a 40.000 rabassaires arribats de més de 250 pobles en 800 camions. En finalitzar l’acte la Unió de Rabassaires va fer entrega al president Francesc Macià d’un escrit, "subscrit per les representacions pageses de 240 pobles", en què es concretaven les demandes: "redempció de la terra donada sistemàticament en arrendament; desaparició de la ficció del contracte de societat, dit de parceria, i per tant, abolició del pagament de renda en fruits. Establiment sota el patronatge de la Generalitat del Crèdit Agrícola, assegurança d’accidents, assegurança de collita, creació d’institucions de previsió i assistència socials" [21].

La forta pressió dels rabassaires, que fa dos anys que es troben mobilitzats sense rebre resposta a les seves reivindicacions, i l’apropament d’eleccions generals i municipals, fan que ERC es posi les piles.

El 26 de juny de 1933 la Generalitat aprova la Llei per a la solució dels conflictes derivats dels contractes de conreu, que pretenia solucionar tots els conflictes plantejats des de 1931 fins a la propera proclamació d’una Llei de contractes de conreu. La llei va ser rebuda pels rabassaires santcugatencs com una victòria històrica de la classe treballadora i des de L’Avenir cridaven a estar alerta per fer complir la llei als propietaris "igual com abans ells ens feien complir les de la podrida monarquia" [22]. El seu punt més polèmic era el que deia que tot pagès que no hagués plantejat conflicte de revisió abans de la presentació del projecte de llei al Parlament havia de seguir pagant el mateix d’abans de 1931.

Per aquesta llei es creaven la Comissió Arbitral Superior de Catalunya i les comissions arbitrals de districte, encarregades de vetllar pel compliment de la llei i atendre les queixes de rabassaires i propietaris respecte a pagaments o interpretacions de la norma. Inicialment les comissions havien d’estar formades per tres vocals de la Unió de Rabassaires i tres del IACSI, però davant la negativa dels propietaris a designar representants es va decretar que els vocals podien ser nomenats directament pel conseller d’Agricultura. Els districtes coincidien amb els partits judicials. A la Comissió Arbitral del Districte de Terrassa, va ser nomenat Ramon Mas com un dels tres representants de la Unió de Rabassaires.

Fins i tot Acció Catalana Republicana de Sant Cugat, que sempre s’havia mostrat crítica amb les demandes dels rabassaires, es va posicionar davant el conflicte. A finals de juliol de 1933 va organitzar una controvèrsia pública per exposar el seu punt de vista sobre la nova llei. L’encarregat de defensar els punts de vista del partit catalanista va ser el dirigent nacional Eduard Ragasol [23].

La verema de 1933 va ser més tranquil·la i només es va haver d’aturar a principis d’octubre per les pluges. El que si es reprodueix el 1933, són els problemes amb els vedats, ja que el setembre el Govern Civil autoritza un vedat de 141 hectàrees a Can Montmany.

El conflicte rabassaire es radicalitzarà el 1934.

6.2. Conflictivitat laboral

La República va ser vista per la població treballadora com la solució de tots els seus mals, just en uns anys que començaven a notar-se a Catalunya els efectes de la crisi del 1929. L’eufòria dels primers dies i la confiança dipositada en els republicans federals, com a representants de les capes més populars, ens poden ajudar a comprendre els bons resultats electorals de l’esquerra el 1931. Així, la proclamació de la República va suposar també una onada de protestes i vagues obreres a tot Catalunya, en mig d’un augment de la sindicalització dels treballadors.

A Sant Cugat el Primer de Maig es va celebrar amb una aturada general sense incidents i en un ambient festiu. Els obrers es van reunir al camp per celebrar la diada dels treballadors.

El dia 27 de maig, després de la visita d’una comissió d’obrers a les bòbiles i forns locals, es declaren en vaga 77 rajolers en solidaritat amb els seus companys de Barcelona i en demanda de l’abolició del treball a preu fet i per un salari íntegre en cas de malaltia. Aquesta vaga duraria fins a mitjans de juny a Sant Cugat, però a altres indrets, com Sabadell, s’estendria fins al dia 15, aconseguint només una subvenció del 50% en cas de malaltia.

Fins a febrer de 1932, segons l’alcaldia, es van realitzar quatre vagues a Sant Cugat, la que hem vist dels rajolers, una de paletes, una de tintorers de La Pelleria i la dels ceramistes d’Alexander y Cia, l’antiga Xandri. Les vagues van afectar 140 treballadors, perdent-se sous per valor de 3.600 ptes.

Segons l’informe municipal, les vagues van ser pacífiques i es van solucionar per transacció, amb la intervenció de l’alcalde [24]. Per exemple, les noves bases de treball de La Pelleria, que suposaven un augment de sou, es van signar davant l’alcalde el 13 de juliol. A pesar de l’acord l’agost es va aturar la fàbrica per la falta de feina i es va acomiadar a la plantilla, però passada la crisi puntual es va reiniciar la feina [25].

PNG - 200.3 kB
Nota referida a conflictes laborals a Sant Cugat apareguda a "Solidaridad Obrera", 27 d’octubre de 1931

El conflicte més dur es va produir a la ceràmica Alexander y Cia, que tenia trenta treballadors i on es va viure una primera vaga del 24 de juliol al 19 d’agost en sol·licitud d’augments salarials. En aquesta vaga, a diferència d’altres, els treballadors no van acceptar a l’alcalde com a mitjancer, ja que consideraven que aquesta era una competència del sindicat [26].

El 28 de desembre de 1931 s’encetava una nova vaga a la ceràmica, aquesta vegada en demanda de la readmissió del fogoner José Gómez Llamas, representant de la CNT, que havia estat acomiadat. La vaga va ser declarada il·legal, ja que els treballadors no van avisar amb la suficient antelació. Malgrat l’amenaça de l’empresa d’acomiadar a tots els obrers sembla que el treballador va ser readmès. El febrer de 1932 es reproduirien nous conflictes.

Malgrat que no figuren a l’informe de l’alcaldia, coneixem l’existència de més vagues. Com la de fusters, declarada el 15 de juny per la demanda d’unes noves bases de treball, o la de pintors durant la primera quinzena de juliol, amb un abast comarcal, amb la que els obrers van aconseguir un jornal mínim de 12 ptes. [27]. Caldria afegir la dels obrers de la Mina Berta, que es neguen a deixar la pedrera malgrat haver estat acomiadats, i on finalment s’arribà a un acord el 6 d’agost, la dels ferroviaris l’octubre de 1931 i les aturades parcials, a finals de gener de 1932, a les fàbriques tèxtils de Boldú i Hijos de Prat.

El novembre hi ha un conflicte local entre els forners i els propietaris de tres dels sis forns que existien a la vila, els de Pere Sallés, Francisco Cahís i Josep Alegret, és a dir, tres enemics dels federals. Aquests propietaris volien fer entrar a la feina als treballadors a les dues en lloc de les cinc de la matinada, com era habitual fins llavors. El conflicte va tenir una primera solució quan l’alcalde va donar la raó als obrers, però es tornaria a reproduir durant 1932, aquesta vegada entre els forners, ara afiliats a la CNT, i els propietaris de forns, arribant el Govern Civil a multar amb 150 ptes. a un dels industrials per infringir la jornada de treball. El juny l’Ajuntament denuncia que els propietaris no fan cas de les ordres del Govern Civil. Finalment el desembre el Jurat Mixt del ram va tornar a donar la raó als obrers.

Aquests conflictes i malgrat que, com hem vist, en molts d’ells va intervenir l’alcalde per solucionar-los, va anar desencantant a sectors obrers amb la política d’ERC. Així a Sant Cugat mitjançant la propaganda dels pocs militants que el BOC tenia el 1931, aquest partit va anar guanyant simpaties entre els treballadors. Però, com ja hem vist, són membres del sector anarquista del sindicat local, radicalitzats per l’augment de l’atur, i influïts pels seus companys de Cerdanyola i Terrassa, els que participin en la vaga revolucionària del 8 de gener de 1933 a Ripollet, sense greus repercussions a Sant Cugat.

El 17 d’abril del mateix any es declara en vaga el ram de la construcció en defensa de la reducció de la jornada a 40 hores, amb l’objectiu de repartir la feina en uns moments de greu crisi del sector. A la vaga segueix un locaut patronal. El conflicte no finalitzà fins al 16 d’agost, amb la concessió patronal de les 44 hores i el reconeixement del delegat del Sindicat Únic a les obres. La vaga és seguida pel combatiu sector de la construcció de Sant Cugat i, entre altres obres, s’aturen la construcció de torres a Valldoreix.

A partir de 1933, com hem vist, el sindicat entra en crisi i perd força, i per exemple algunes de les millores aconseguides pels treballadors de la construcció no seran respectades per la patronal. Aquell any només hi haurà vagues als Ferrocarrils de Catalunya del 18 al 22 de març i del 5 al 8 d’octubre.

6.3. L’atur

En el marc de la primera eufòria republicana cal emmarcar la petició que el juliol de 1931 fa una comissió d’obrers de la construcció, en representació de 140 aturats del poble, que demana a l’ajuntament feina o ajuda econòmica, ja que "su situació es ya insostenible" [28].

El ram de la construcció al poble, com hem vist, tenia una tradició d’associacionisme. Tant aquesta tradició, així com l’arribada al poder municipal d’un republicanisme popular, va fer que els obrers aturats veiessin en l’ajuntament l’interlocutor vàlid per a demanar feina. Cal tenir en compte, per entendre aquest atur a la construcció, que, com hem vist, Sant Cugat havia crescut molt durant els anys vint amb l’arribada d’immigrats vinguts a treballar a les obres del ferrocarril i de l’Exposició Universal de 1929. Molts d’aquests immigrants es van quedar a Sant Cugat, trobant feina en aquest sector que llavors estava en expansió pel propi creixement del poble. A més, la demanda cal situar-la en uns anys de crisi de la construcció, ja que, després de les grans obres públiques del 1929, el sector s’havia aturat i el 1931 l’índex d’atur a Barcelona se situava en l’11,7%.

Aquesta crisi també es feia sentir a Sant Cugat i com diu l’alcalde al governador civil els obrers "estan sin trabajo por la crisis total de industria y trabajo de la villa" [29]. En la mateixa comunicació demana que per pal·liar aquesta situació es recomencin les obres de l’escola. També Acció Catalana va proposar l’inici de la construcció de voreres amb el mateix objectiu.

La situació empitjorava amb l’arribada del mal temps, ja que sovint les obres s’havien d’aturar. Així que no és d’estranyar que el novembre hi hagi una nova demanda dels aturats santcugatencs, aquesta vegada en un escrit signat per 42 obrers de la construcció. Els treballadors que signen la demanda suposen prop del 15-20% del sector, que a Sant Cugat estava format per uns dos-cents o tres-cents obrers [30].

L’alcalde va demanar una entrevista amb el governador civil per parlar del tema i va destinar, com a primera mesura d’urgència, els diners recaptats per multes per ajudar als aturats. La demanda dels obrers va tenir una ràpida solució. El nou Ajuntament va veure la possibilitat de donar feina als paletes i manobres en les obres de la nova casa consistorial. Va demanar a la Generalitat que autoritzés a fer les obres per administració, sense fer concurs públic, i sent el mateix ajuntament el que contractés els obrers. Això suposava, com ja deien els regidors que ho van proposar, "passar per sobre del que diu l’Estatut Municipal, encara vigent". Manuel Serra i Moret, conseller d’obres públiques i dirigent de la USC, va contestar donant l’autorització el gener del 1932.

L’oposició dretana i el regidor Ramon Sagalés es van mostrar contraris i van defensar que era més clar el fer una subhasta de les obres imposant en una de les clàusules l’obligació del contractista de contractar aturats locals. També els antics regidors de la Dictadura van escampar un full criticant aquesta mesura. El 20 de gener, vist el resultat positiu de les gestions fetes a Barcelona, s’acorda facultar l’alcalde perquè contracti els obrers necessaris per fer les obres. Els obrers s’aniran rellevant, contractant-los tots a un jornal mínim a determinar. El febrer de 1932 la CNT ofereix a l’Ajuntament els treballadors afiliats al seu sindicat per treballar en les obres i proposa quins han de ser els sous mínims per paletes i manobres. Finalment, a mitjans del mateix mes, "per la crisi i per minvar la misèria" comencen les obres, amb els sous demanats per la CNT i assegurant a tots els obrers. Aquesta obra costarà a l’ajuntament en nòmines entre 600 i 1.000 ptes. setmanals.

Però la crisi de la construcció va en augment, i així el 1932 l’atur ja afectava el 50% del sector, i la imatge dels aturats asseguts als Quatre Cantons, sense res a fer, era freqüent.

El novembre de 1932, a proposta del BOC, es va convocar una assemblea local d’obrers en atur forçós, d’on naixerà un Consell d’Obrers en Atur Forçós de Sant Cugat i unes demandes més articulades dirigides a l’ajuntament: l’obligació de facilitar vestits d’hivern als aturats, la prohibició del desnonament dels aturats, que l’ajuntament encetés immediatament un projecte de treball -encara que fos demanant un préstec-, que mentrestant s’obrís una subscripció voluntària per ajudar als aturats i que si l’ajuntament no pot o no vol complir amb el demanat, almenys concedeixi un subsidi de 35 ptes. setmanals per aturat el més urgentment possible [31]. Aquesta vegada signaven la carta noranta treballadors, el que demostra l’augment d’aturats i de la seva organització. Com veiem el to de les demandes és més dur que el de la primera vegada.

L’Ajuntament es va comprometre a donar feina a partir de 1933 i va obrir la subscripció demanada. A més, comença a pressionar a propietaris perquè fessin voreres als seus carrers, com feia temps havia proposat Acció Catalana. També va fer consultes al de Palma de Mallorca per veure si allà es necessitaven treballadors de la construcció, sense gaire èxit.

L’organització dels aturats va millorar amb la creació del Consell i així, el gener de 1933 es presenta directament -representat pel president del sindicat local Antoni Artigas- a la subhasta per les obres que s’havien de fer als nínxols. No els concedeixen l’obra, pel que demanen a l’ajuntament que la feina dels peons morteraires i l’ajudant que l’ajuntament té fixes sigui repartida per torns entre tots els aturats.

A Barcelona s’havien produït manifestacions violentes d’aturats el desembre de 1932 i s’havien repetit el febrer de 1933. A Sant Cugat la radicalització d’alguns aturats els porta a participar en els actes de Ripollet de 1933.

La pressió dels aturats donarà els seus fruits i el gener del 1933 l’ajuntament, una vegada finalitzada les obres de la nova casa consistorial, els encarregarà, també de forma directa i donant compte al Govern Civil i la Generalitat, la construcció d’un mur i altres petites obres. També es dóna feina a aturats en la plantació d’arbres i el manteniment de jardins.

Aquestes obres impulsades per l’ajuntament per mitigar els efectes de l’atur esgoten els recursos pressupostats en el capítol d’obres públiques, per això s’aproven canvis en el pressupost, habilitant 10.000 ptes. que quedaven d’existències en caixa a finals de l’exercici de 1932 per augmentar la partida destinada a obres públiques. L’oposició va votar en contra d’aquests canvis i critica que l’obra no s’hagi adjudicat per concurs, a més des d’alguns mitjans de comunicació es titllen els esforços de l’ajuntament d’electoralistes [32].


El Consell d’Obrers Atur Forçós de Sant Cugat és un dels quatre que s’organitza a Catalunya i participa com a tal a la Conferència Obrera sobre l’Atur Forçós que, impulsada pel BOC, reuneix el febrer de 1933 a bona part de l’esquerra i el sindicalisme català. Les peticions que van sortir d’aquesta conferència van ser la reducció de la jornada laboral per repartir la feina i la reivindicació d’una assegurança obligatòria contra l’atur, demandes que va defensar la USC i Martí Barrera al Parlament de Catalunya sense èxit [33].

A principis de juliol el comunista Fèlix Llunell, en representació del consell d’aturats, aquesta vegada ja com a membres del Sindicat Únic de la CNT, presenten una instància demanant que l’ajuntament intervingui davant dels contractistes del poble perquè donin ocupació a paletes i manobres i respectin el descans dominical.

El dia 21 de juliol s’organitza pel sindicat una xerrada sobre l’atur forçós i el dia 30 es torna a insistir en el descans dominical i a més s’afegeix la demanda de què els contractistes no contractin treballadors de fora de Sant Cugat. Aquesta petició es produeix en mig d’una vaga de la construcció, seguit d’un locaut patronal, d’aquí la demanda dels treballadors santcugatencs.

<—Capítol anterior: La qüestió religiosa] ---- Capítol següent: El segon ajuntament republicà—>

Notes

[1La visió d’un rabassaire santcugatenc: Mas, Ramon. Camins pagesos de Catalunya. Barcelona : Nova Terra, 1972, p. 125-144

[2Mas, Ramon. "Exemples d’iniciativa pagesa". Lluita, 18 agost 1948.

[3Mas, Ramon. Camins pagesos de Catalunya. Barcelona : Nova Terra, 1972, p. 126; L’Avenir, núm. 13 (abril 1933) i El Diluvio, 27 agosto 1931. Fins i tot en Solidaridad Obrera, 6 junio 1931 havia aparegut un article del santcugatenc S. Vilaró Bros parlant del tema de la terra, arran de les vagues de camperols del juny al Baix Llobregat.

[4Les primeres dades han estat estretes de l’"Informe donat al Govern per l’Audiència Territorial de Barcelona 31 juliol 1932" dins de Els contractes de conreu a Catalunya, op. cit., p. 130. Les dades de Ramon Mas a L’Avenir, núm. 13 (abril 1933), p. 4.

[5Mas, Ramon. Camins pagesos de Catalunya. Barcelona: Nova Terra, 1972. També Avui, 19 juny 1980, Garba, 2, 27 setembre 1931, p. 12 i Las Noticias, 22-24 setembre 1931.

[6Mas, Ramon. "Exemples d’iniciativa pagesa". Lluita, 18 agost 1948

[7La Veu de Catalunya, 29 agost 1931

[8ABC, 22 septiembre 1931 i Mas, Ramon. Camins pagesos de Catalunya. Barcelona: Nova Terra, 1972, p. 126.

[9L’Avenir, núm. 22 (gener 1934)

[10La Batalla, 8 octubre 1931.

[11La Humanitat, 1 desembre 1931

[12El Diluvio, 3 i 6 enero 1932

[13L’Avenir, 4 (7 agost 1932), p. 3-4 reprodueix les bases aprovades pels rabassaires santcugatencs.

[14L’Avenir, 3 (5 juny 1932), p. 2

[15L’Avenir, 3 (5 juny 1932), p 9

[16La Vanguardia, 7 agosto 1932.

[17ANC. Fons Parlament de Catalunya. Comissió Especial. Llei de contractes de conreus. Comunicat, Sant Sadurdí d’Anoia, 13 juliol 1932. Curiosament hi ha una errada a la signatura del document i Gabriel Pahissa figura com a representant de l’alcalde de Sant Cugat Sesgarrigues.

[18Mas, Ramon. Camins pagesos de Catalunya. Barcelona: Nova Terra, 1972, p. 136-137

[19L’Avenir, 13 (abril 1933), p. 4

[20La Vanguardia, 24 septiembre 1932. Tots dos propietat de Vicenta Jaumandreu. També es va autoritzar el de Can Ferrer, també a Cerdanyola.

[21La Vanguardia, 15 abril 1933 i Mas, Ramon. Camins pagesos de Catalunya. Barcelona: Nova Terra, 1972, p. 141-142.

[22Vegeu l’editorial “El triomf de la nostra Catalunya, els remenses [sic] de 1933”. L’Avenir, núm. 16 (juliol 1933). En aquest mateix número es reproduïa la llei sencera.

[23El Diluvio, 1 agosto 1933. Segons aquesta crònica, malgrat que s’havia convidat a membres d’altres partits només van intervenir Antoni Artigas de la FAI i Magí Bartralot regidor federal i membre de la Unió de Rabassaires

[24Informe de l’alcaldia a la Generalitat de Catalunya, 16 febrer 1932. AMSC.

[25Las Noticias, 9 i 30 agosto 1931 i ABC, 11 agosto 1931

[26Carta d’Alexander y Cia. a l’alcalde, 24 juliol 1931 i llibre de registre de sortida de documents, 566, de l’alcalde al governador civil, 30 juliol 1931 i 19 agost 1931. AMSC; Solidaridad Obrera, 13 agosto 1931 i Las Noticias, 9 agosto 1931

[27Las Noticias, 17 junio 1931, 4 i 15 julio 1931.

[28Llibre de registre de sortida de documents, 31 juliol 1931. AMSC.

[29Llibre de registre de sortida de documents, 31 juliol 1931. AMSC. La postura d’Acció Catalana a Garba, 2, 27 setembre 1931, p. 1-2.

[30Acta municipal, 3 novembre 1931. AMSC. Les dades d’obrers de la construcció són d’elaboració pròpia a partir dels censos de 1930 i 1936. Cal tenir en compte que la xifra varia molt perquè els manobres al ser obrers sense qualificació canviaven fàcilment de sector de feina.

[31La Batalla, 22 diciembre 1932 i acta municipal 14 desembre 1932. AMSC

[32D.I.C., 18-3-1933.

[33La Batalla, 16-2-1932.


RSS 2.0 [?]

Espai Editorial

Lloc Web fet amb l’SPIP
Squelettes GPL Lebanon 1.9

Creative Commons License