José Fernando Mota Muñoz

Articles d’història i d’altres històries

Tots els textos que trobareu en aquesta web poden ser copiats, modificats i distribuïts, citant la seva procedència i respectant la Llicència de Creative Commons.

*******************************************************************************************************************************************************

Artí­culos de historia y otras historias

Todos los textos que encontraréis en esta web pueden ser copiados,
modificados y distribuidos, citando su procedencia y respetando la Licencia de Creative Commons.

José Fernando Mota Muñoz – abril de 2019


Antecedents polítics: Sant Cugat del Vallès, 1800-1931

per  José Fernando Mota Muñoz


Sumari del capítol 1

1.1. El Sexenni Democràtic

1.2. La Restauració

1.3. La Dictadura de Primo de Rivera

1.4. La "Dictablanda"

Coneixem poc de la història política del Sant Cugat del segle XIX. Sabem que el 1814 un grup de militars va entrar al poble i va trencar la placa de la plaça de la Constitució, essent convidats a esmorzar al Monestir, i que després obligaren a l’ajuntament liberal a contemplar com cremaven un exemplar de la Constitució de 1812 [1]. El 1820 amb l’inici del Trienni Liberal a Sant Cugat també dominen l’alcaldia els liberals en la persona de Benet Cortada Llopart, farmacèutic i després secretari de l’ajuntament als anys trenta.

El 1833 era alcalde del poble el també liberal Francesc Major, propietari de Can Major. El seu fill era el cap de la milícia urbana, que havia aconseguit armes del general Llauder per defensar-se dels carlins. Aquesta milícia va agafar la parròquia de Sant Pere d’Octavià com a caserna, el que va acabar d’ensorrar l’església. En aquesta època les diferències entre el poble, sotmès durant anys al Monestir i de majoria liberal, i el mateix Monestir es van complicant. És en aquests moments que hem de situar l’inici de l’anticlericalisme a Sant Cugat, amb actes com les profanacions a la dita parròquia de Sant Pere i les cançons i insults que a la nit cantaven a les portes del Monestir els membres de la milícia [2].

Les tensions entre el Monestir i l’Ajuntament, i la majoria del poble, tornen a reproduir-se el 1834 quan milicians del poble, encapçalats per l’alcalde, envolten el recinte conventual, acusant-los d’amagar carlins i obligant les autoritats a fer un escorcoll. També es van imposar diferents quantitats al Monestir per mantenir les tropes cristines. Aquesta rivalitat, i el domini de la terra es va acabar amb la crema del Monestir el 1835. El 26 de juliol de 1835, dins de l’onada d’incendis de convents provocada pel descontentament popular pel suport dels frares a la revolta carlina, li va arribar el torn al de Sant Cugat. Els monjos assabentats dels successos de Reus i Barcelona van fugir, junt amb alguns carlins. A la tarda els milicians i altres van envoltar el Monestir, evitant els robatoris. A la nit es van incendiar algunes cases annexes al Monestir i l’endemà la casa del monjo encarregat de cobrar els delmes i censos de la vila, un reconegut antiliberal. A més, durant els dies següents les dependències serien espoliades i, el que és més significatiu, els títols dels censos cremats pels pagesos santcugatencs. A partir d’aquesta data el procés de desamortització [3] acabaria de renovar totes les estructures econòmiques i de propietat del poble.

El poder local durant la segona meitat del segle XIX estaria dominat per grans propietaris agrícoles, com Jaume Margenat Pasqual o Francesc d’Assís Major, i per beneficiats de la desamortització i el creixement urbanístic del poble, com Josep Masana Munt, Francesc Pila o Pere Rodó Roca, famílies que veurem que també tenen un protagonisme en anys posteriors.

JPEG - 96 kB
Vista del Monestir. Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.

1.1. El Sexenni Democràtic

Aquesta situació canvia amb el Sexenni Democràtic. Aquest període històric va suposar una renovació total del personal polític, "durant aquests anys passaran per l’Ajuntament quasi tantes persones com en els vint-i-cinc anys anteriors. Només un 18% d’aquestes persones hauran format part dels ajuntaments de l’època moderada" [4]. També en aquests anys, com hem vist, es donen les primeres passes en l’organització dels treballadors. Es creen els primers sindicats a Sant Cugat: el de treballadors del tèxtil, integrat a la Federació de Teixidors a Ma, i una Societat d’Agricultors, integrada a la Federación de Trabajadores de la Región Española, que serà el bressol del sindicalisme rabassaire a Sant Cugat.

El 30 de setembre de 1868, igual que passa a Barcelona, es crea una Junta Revolucionària, amb la presència de progressistes. El 4 d’octubre la Junta Revolucionària, als crits de "Visca la Llibertat, les Corts Constituents i el Sufragi Universal! i Abaix els borbons!", nomena un consistori, presidit per Joan Aymerich, propietari de Can Xandri. Com hem vist, al desembre hi ha manifestacions de republicans federals al poble. Aquest consistori serà substituït el 2 d’abril de 1869 per l’escollit l’any anterior en les eleccions celebrades, per primera vegada amb sufragi universal masculí, i que van guanyar els favorables a la revolució amb sis regidors davant els quatre de la minoria. Es va escollir alcalde al progressista Joan Tortosa.

El setembre de 1869 veïns santcugatencs participen a l’aixecament federal i contra les quintes que encapçala el rubinenc Josep Palet, rabassaire, republicà federal, anticlerical i maçó i que arriba a aplegar 1500 combatents al Vallès Occidental [5]. Seran derrotats. El coronel Francesc Targarona ocupa Sant Cugat l’octubre i nomena un nou ajuntament presidit pel membre de la minoria Tomàs Fàbregas Pons, propietari agrícola i caporal del Sometent. Aquest consistori estarà al poder des del 19 d’octubre de 1869 fins al 4 de gener de 1870.

El novembre de 1871 hi ha noves eleccions que proclamen com a alcalde a Jaume Ribatallada, un altre propietari agrícola. A les eleccions generals de 1872 es posa de manifest el cansament popular i a Sant Cugat no s’arriben ni a constituir les taules perquè ningú es presenta a votar. En canvi les eleccions municipals del mateix any són guanyades pels republicans, essent designat el 1873 com a alcalde Jaume Castañé i Sobregrau que seria destituït el 8 de gener de 1874, arran del cop d’estat del general Manuel Pavia. A partir de llavors i fins al 1877 es van tornant en l’alcaldia diferents candidats nomenats pel governador civil.

JPEG - 110.9 kB
Plaça de Barcelona. Sant Cugat del Vallès

1.2. La Restauració

Tot el període de la Restauració està dominat per l’alternança en el poder entre conservadors i liberals i la petita oposició republicana. Aquesta alternança responia a causes externes i així els ajuntaments canviaven de color quan canviava el govern central. Als ajuntaments conservadors figuren els grans propietaris agrícoles locals, els Borrell, Jaumandreu, Trabal, Fàbregas, en canvi en els liberals hi ha més presència de propietaris urbans.

De 1876 a 1881 presideix l’Ajuntament el propietari agrícola Francesc Borrell, candidat conservador. El 12 de març de 1881 el governador civil, després del triomf liberal, destitueix el consistori i nomena un nou Ajuntament presidit pel liberal Miquel San Nonell, propietari urbà, que havia estat regidor al consistori republicà de 1873. Segons el Diari Català, es fa amb un ofici «mal fundat» i per «complaure als pochs constitucionals de la població» [6]. El 22 de febrer de 1883 nombrosos veïns es dirigeixen al governador civil denunciant uns suposats abusos comesos pel consistori. Aquesta denúncia és contestada per altres veïns, liberals i republicans, dient que està instigada per l’antic alcalde conservador Francesc Borrell i el seu fill, que havia fet de secretari municipal quan manava el seu pare. Sembla que els conservadors tenen més força. El març de 1884 el governador dissolt l’Ajuntament per «graves extralimitaciones legales, negligencia y desobediencia» i nomena un consistori de majoria conservadora amb Antoni Casas Perich, propietari d’una fàbrica de cotó, com alcalde, al que substitueix el 1885 Pere Casals Castañé [7].

El 1887 tornarien els liberals, amb Miquel San de nou a l’alcaldia fins a 1890, en què retornen les alcaldies conservadores amb, de nou, Tomàs Fàbregas Pons (1890), Benet Isidro Juliana (1891-1894) i Josep Borrell Boldú (1894). Com veiem Sant Cugat segueix la tònica general del torn dinàstic i segons quina força hi ha al Govern central es canvien els alcaldes o es guanyen les eleccions, perquè sempre coincideixi.

El juliol de 1895 és nomenat alcalde el liberal Ramon Sagalés Rates, colliter de vins. Dura poc, ja que el desembre és suspès en el seu càrrec pel governador civil i processat, junt amb altres regidors, per delicte electoral [8]. El 1897 tornen a l’alcaldia els conservadors amb Josep Borrell, fill de l’anterior alcalde Francesc Borrell, que havia exercit de secretari municipal durant el mandat del seu pare. Presidirà el consistori fins al 1906.

El 1887 havia arribat la fil·loxera al Vallès, el que provoca una aguda crisi econòmica i demogràfica en un poble principalment vitivinícola com Sant Cugat. També esperona als rabassaires que s’organitzen. Com hem vist, el 1895 creen la Societat d’Agricultura. Aquesta associació es presenta a les eleccions de maig de 1897, en les que entren dos catalanistes -Joan Sangés Domènech, propietari de Cal Tadeo, i el terrisser Francesc Arpí Sangés-, però no els rabassaires. També es presenten sense èxit a les de maig de 1899. Denuncien tupinades electorals. A partir de 1900, com vam veure, aquests rabassaires ingressaren en el Partit Federal.

PNG - 504.7 kB
Plaça dels Monjos (avui Octavià) i entrada a l’església. Publicada a "Catalunya Artística", 17 juliol 1902.

La situació al poble és de certa tensió social per les conseqüències de la crisi econòmica, sobretot entre els vinyataires. Es produeixen aldarulls i, fins i tot, és incendiada la casa de l’alcalde. A més, segons el regionalista La Veu de Catalunya el poble pateix una «desastrosa administració municipal» per part de «l’alcalde senyor Borrell, que fa molts anys està aferrat a la mejadora, desde que el seu pare Borrell I li llegá la herència». Parla de «regidors complertament sumisos a l’alcalde, haventni alguns que no saben llegir ni escriure» i critica que «l’alcalde es molt bó pera cobrar, peró no pera pagar, ni pera beneficiar a la població ab lo que recauda. No’s fa may cap millora de carácter públich. Els carrers bruts com a femers» i posa de manifest el greu problema d’abastament d’aigua per al consum. Segons escrivia «la població en pes está indignada», tant veïns com estiuejants, «per aixó el poble es prepara pera las vinentas eleccions a l’objecte d’enderrocar aqueix pudrimener que se’n diu Ajuntament, posant enfront de la candidatura de l’alcalde una altra» [9].

Però a les eleccions de novembre de 1903 es torna a imposar el caciquisme. L’única oposició que entra al consistori el 1904 és la del republicà fusionista Jaume Castañé i Sobregrau, antic alcalde durant la Primera República, que acompanyat al seu correligionari Joan Català Fàbregas, regidor també el 1873, que havia estat escollit l’any anterior. Borrell segueix d’alcalde.

Sembla que un dels seus suports era Alfonso Sala, diputat per Terrassa. Sala visita Sant Cugat l’octubre de 1904. El republicà Enric Puigbonet, corresponsal de La Publicidad, se’n fa ressò de forma irònica, afirmant que a l’Ajuntament només l’esperaven «veintiseis personas pertenecientes trece a vecinos de la villa y trece (horrible casualidad) a empleados municipales, concejales y personal del Juzgado» i que venia a demanar suport per la construcció d’una via que beneficiava a Rubí i Terrassa, el seu districte electoral, però en res a Sant Cugat [10]. Estem en els inicis del salisme, la vinculació dels alcaldes santcugatencs amb Alfonso Sala que tindrà continuïtat fins a 1930.

Francesc Borrell no cau fins al 1906, en què després de les eleccions de novembre de 1905, es nomena nou alcalde a Pere Estapé Franquesa. Són unes eleccions a les quals Fraternitat Republicana de Sant Cugat, la unió de tots els republicans de la vila excepte els fusionistes, ha presentat candidats, sense èxit. Denuncien irregularitats. Precisament, el que sí que entra al consistori és el republicà fusionista Miquel Auladell Farrés.

Pere Estapé és substituït el juliol de 1909 per Martí Rodó Rabella, propietari d’una botiga de queviures i cansaladeria, un magatzem de material per la construcció i comerciant de vins a l’engròs i al detall, que serà alcalde fins al 1922. En el nou consistori, constituït l’1 de juliol de 1909 prenen possessió cinc nous regidors, tots escollits sense eleccions, mitjançant l’article 29. Entre ells Antoni Sallés Borrell i l’industrial Jaume Puig Macià, antics membres de la desapareguda Fraternitat Republicana que, deslligats dels republicans federals, sembla que han arribat a un acord amb els governamentals, amb els que han participat al febrer en la campanya en favor del diputat de Solidaritat Catalana.

Els canvis de regidors que es van produint no alteren la majoria, a la que s’uneixen els antics republicans. El 1910 havia entrat com a oposició Francesc Vidal Rovira, però aviat es passa a la majoria. No és fins al gener de 1912 que trobem un opositor, el paleta Jaume Vilaró Vilaró. El corresponsal del republicà El Diluvio, poc esperançat, comentava «se vislumbra un periodo de contínuos cabildeos y de discordias entre los de bandos contrarios» [11].

El novembre de 1913 es tornen a renovar regidors mitjançant l’article 29. El corresponsal d’El Diluvio comenta la desídia política en què viu la població: «Aquí no hay apenas opinión política. Ha habido, sí, empeñadas luchas a favor de fulano o mengano, precisamente de los directores de los bandos que los encumbraron para medrar a costa de sus propios partidarios. De que este pueblo no se entusiasma por los de gorro frigio, ni los de la boina, ni por los de enmedio, han podido persuadirse cuantos han venido a conquistarle para sus fines políticos» i afirma que entre els veïns «casi todos dicen: millor que m’hagin estalviat la feina y els compromisos d’anar a votar» [12].

Sembla que el 1920 s’arriba a un pacte entre l’alcaldia i els republicans perquè aquests tinguin representants al consistori, per això a les eleccions d’aquell any els cinc candidats, són escollits de nou per l’article 29. Entre ells figuren els republicans Jaume Vilaró Vilaró -que exerceix de primer tinent d’alcalde-, Martí Vilaró Canudas, president del Celler, i Leodegari Sitges Cañameras, president de la Unió [13]. L’abril de 1922 és escollit alcalde Pere Estapé Franquesa, que ja havia estat batlle entre 1906 i 1909 i que era el propietari de l’únic molí del poble, passant els republicans, entre els que ara es contava amb l’històric Pere Bigas Llunell, guanyador de les eleccions al districte primer, a l’oposició.

Són anys de creixement de Sant Cugat. L’arribada del tren el 1917 possibilita l’expansió econòmica i demogràfica de la vila [14]Ara és més fàcil portar la producció agrícola i industrial als mercats de Barcelona. La connexió amb la gran ciutat també fa que arribi més gent a viure a Sant Cugat, burgesos barcelonins, que cerquen la pau d’un poble rural, i obrers immigrants atrets per la feina, sobretot en la construcció.

PNG - 789.4 kB
Estació de tren de Sant Cugat del Vallès. Publicat a "Ibérica", 17 novembre 1917.

Però políticament tot segueix igual. Com recordava Ramon Mas, en aquesta època de domini caciquil "sols tres homes feien i desfeien al seu gust, tot els que’ls [sic] venia bé. Aquests homes (...) es nomenaven Martí Rodó, Pere Estapé i Joan San Vilaseca" [15].

1.3. La Dictadura de Primo de Rivera

El 30 de setembre de 1923, per Reial Decret, després del cop d’estat del general Primo de Rivera, es dissolen els consistoris i se substituïen per una Junta de Vocales Asociados, que s’escollien per sorteig entre els màxims contribuents municipals. La Dictadura pretenia amb aquests canvis erradicar el caciquisme, però els vocals associats, per les seves característiques, estaven molt lligats a la situació anterior. Per exemple, a Sant Cugat el nou alcalde és Francisco Cahís Juliana, de cal Bocabadat, propietari de Can Rabella, una botiga de queviures i un forn, que ja havia estat tinent d’alcalde entre 1914 i 1920. Aquesta nova organització del poder municipal deixava fora als republicans, precisament el grup que més havia lluitat contra el caciquisme.

A partir de 1924 comença a organitzar-se a tota Espanya la Unión Patriótica, com a partit de suport al Directorio Militar. A Catalunya els primers a participar en la creació del nou partit és la Unió Monàrquica Nacional, dirigida pel terrassenc Alfonso Sala, que aviat ingressa a la Unión Patriótica. A Sant Cugat la Unión Patriótica es crea sobre la base dels sometenistes. Serà el mateix alcalde Francisco Cahís, que també era el caporal del Sometent, l’encarregat d’organitzar el nou partit a Sant Cugat, esdevenint el seu president.

La Unión Patriótica teixirà una nova xarxa de clientelisme que va afectar els antics partits dinàstics. A Sant Cugat els nous dirigents locals estan vinculats a Alfonso Sala, dirigent màxim del Sometent del districte de Terrassa, al qual pertanyia Sant Cugat i president de la Mancomunitat fins a 1925 i a Amadeu Torrens, membre de la Unión Monárquica Nacional d’Alfons Sala, caporal de districte del Sometent, cap local de la Unión Patriótica de Terrassa, nomenat delegat governatiu del partit judicial. Durant tota la Dictadura són aquests salistes, com són coneguts els partidaris d’Alfons Sala, els que dominin el poder local. Aquest poder quedaria reforçat amb la substitució de vocals ordenada el març de 1924, per la que surten de l’Ajuntament els vocals més progressistes, que havien actuat com a una mena d’oposició. Són substituïts per cinc nous membres, tots ells exregidors del consistori anterior al cop d’estat i tots ells membres del Sometent.

El 8 d’abril de 1924, s’aprova el nou Estatut Municipal, que pretenia dotar de més autonomia als municipis i fer-los protagonistes de la pretesa regeneració de la vida política. A Sant Cugat el nou Estatut suposa una nova reorganització de l’Ajuntament, augmentant en un el nombre de regidors i tornant a l’alcaldia Pere Estapé, alcalde abans del cop d’estat i que havia ingressat en la Unión Patriótica, passant Francisco Cahís a la primera tinença d’alcaldia.

A partir de 1926 alguns "pupins" -com eren coneguts els militants del PUP, del Partido Unión Patriótica- veient que s’aproximen canvis, comencen a organitzar-se en comitès per oposar-se als dirigents municipals, els Estapé, Cahís, Alegret, San, etc. [16]. Aquests comitès publiquen el 1930 El sembrador i s’oposaren al crèdit demanat per l’Ajuntament al Banco de Crédito Local, aprovat a finals de 1928, fent ús de les majors facilitats que se’ls donava als ajuntaments per endeutar-se des de la proclamació del nou Estatut Municipal. Dels problemes que va representar aquest crèdit per les finances municipal els anys trenta parlarem més endavant.

També els republicans federals donen símptomes de reorganització i són uns dels promotors de les protestes contra l’arrendament en règim de monopoli del servei municipal de pompes fúnebres el 1928 a La Victoria, S.A., una empresa que s’havia creat aquell mateix any.

També tenim coneixement de l’aparició el 1930 d’una representació a Sant Cugat de Dreta Liberal Republicana de Catalunya, el partit que impulsaven dos antics monàrquics: Niceto Alcalá Zamora i Miguel Maura.

A pesar de les desercions i l’oposició popular desfermada arran de la demanda del crèdit i el monopoli funerari, la Unión Patriótica local no es desfà fins més endavant. El febrer de 1930 seguia presidida per Francisco Cahís Juliana, al que acompanyaven en la direcció l’antic alcalde Martín Rodó Rabella, Ángel Estrada Turmo i Pere San Mestres [17].

També els republicans federals donen símptomes de reorganització i són els promotors de les protestes contra l’arrendament en règim de monopoli del servei municipal de pompes fúnebres el 1928 a La Victoria, S.A., una empresa que s’havia creat aquell mateix any.

L’11 de febrer de 1930 una comissió de veïns, propietaris i representants d’entitats locals visiten al governador civil per fer-li entrega de les signatures recollides al poble demanant "cese el Ayuntamiento y se suspendan las obras que se realizan para la construcción de un grupo escolar" [18].

JPEG - 52.4 kB
Botiga de queviures La estrella. Plaça Octavià cantonada carrer Major. Sant Cugat del Vallès

1.4. La "Dictadablanda"

El 26 de febrer de 1930, després de la caiguda de Primo de Rivera, es nomenen nous consistoris per reemplaçar les corporacions que havien funcionat durant la Dictadura. Els nous ajuntaments, segons reial decret de 15 de febrer, són formats pels regidors més votats en les tres últimes eleccions abans del cop d’Estat de 1923 i pels majors contribuents.

Una vegada reunit el nou Ajuntament és nomenat alcalde l’antic republicà Antoni Sallés Borrell, de cal Ciutadà, primer tinent d’alcalde el tradicionalista Tomàs Musella i segon el republicà Jaume Vilaró Vilaró.

Aquest Ajuntament queda dominat per una nova majoria que desplaça als antics governants, als salistes i pupins, que havien controlat l’anterior consistori. Una nova majoria que ve amb ganes de revisar el que han fet els ajuntaments de la Dictadura, que es presenta com anticaciquil, malgrat que molts d’aquests regidors també havien militat a la Unión Patriótica i havien estat membres del Sometent. Una nova majoria que rep el suport dels republicans i opositors al caciquisme que esperen i demanen canvis.

Les primeres mesures que pren estan dirigides a millorar les finances, hipotecades pel préstec demanat el 1928 i la transparència política, obrint els plens municipals al públic. També ordena reiniciar les obres de l’escola, després de fer-les visitar per uns arquitectes que van cridar l’atenció sobre la gravetat de les esquerdes que havien aparegut.

Un altre assumpte que va ocupar el consistori va ser el contracte signat amb l’Empresa de Pompas Fúnebres La Victoria, S.A. [19]. L’oposició al monopoli de la funerària continuava. El corresponsal de La Vanguardia denuncia com "escandalazo el abuso que por conceptos que no están lo suficientemente detallados en el contrato hace pagar a los que desgraciadamente necesitan de sus servicios" l’empresa funerària i demana "que las autoridades tomen cartas en el asunto". El març s’organitza al poble una manifestació i un tancament de botigues com a protesta contra aquest monopoli funeraris [20].

Però aquest Ajuntament també serà acusat d’irregularitats. Es denuncia que l’alcalde afavoria al seu germà estalviant-li impostos de cereals i de matança. El 13 de febrer de 1931 una nova comissió de veïns visita al governador civil demanant la destitució de l’alcalde i la rebaixa de sous d’alguns funcionaris. També el visita l’alcalde per defensar-se de les acusacions [21]. Aviat apareixen també crítiques a la seva gestió i comencen els primers moviments públics dels partits republicans Acció Catalana i el Centre Republicà Federal. Aquest consistori serà l’encarregat d’organitzar les eleccions locals del 12 d’abril de 1931.

Políticament tot estava canviant. Els exiliats polítics tornaven. Un d’ells Francesc Macià. El 28 de març de 1931, a la tarda, viatja en el tren de Barcelona a Sabadell i passa per Sant Cugat. Durant els pocs minuts que s’aturà el tren és victorejat. Segons explica la premsa local, «a la estació es reuniren més de 300 persones que aclamaren al defensor de les llibertats de Catalunya». A més, Pere Pahissa Massana, president de l’Agrupació local d’Acció Catalana, aprofita per pujar al vagó i saludar-lo [22]. Ningú podia imaginar en aquell moment que en pocs dies Espanya seria una República i Francesc Macià president de la Generalitat.

<—Capítol anterior: Els sindicats i la Unió de Rabassaires ---- Capítol següent: Les eleccions del 12 d’abril de 1931 i la proclamació de la República—>

Notes

[1Rumbau, Montserrat. Sant Cugat, abans d’ara, Sant Cugat. Sant Cugat del Vallès: Ramon Grau, 1991, p. 75-76.

[2Barraquer, Cayetano. La persecución de 1835 en los monasterios benitos. Barcelona, 1916, p. 86-89.

[3Auladell i Serraboguñà, Joan. La desamortització del Monestir de Sant Cugat del Vallès. Sant Cugat del Vallès: Grup d’Estudis Locals, 2010

[4Casas i Roca, Jordi. "Una aproximació als estudis sobre Sant Cugat. Segle XIX". Gausac, núm. 1 (1992), p. 28.

[5Sancho, Antonio. «Josep Palet y Riba». En: Navarro, Emilio. Historia crítica de los hombres del republicanismo catalán en la última década (1905-1914). Barcelona: Ortega & Artis, 1915, p. 371

[6Diari Català, 21 abril 1881

[7El Diluvio, 21 i 24 marzo 1883, La Dinastia, 24 febrero 1884 i Gaceta de Madrid, nº 105 (14 d’abril de 1884), p. 110.

[8La Renaixensa, 24 desembre 1896

[9La Veu de Catalunya, 18 octubre 1903

[10La Publicidad, 11 octubre 1904

[11El Diluvio, 11 enero 1912

[12El Diluvio, 8 noviembre 1913

[13Algunes d’aquestes informacions i de les posteriors provenen de la crònica que publica el radical Joan Serra a El Progreso, 30 julio 1931, 2 agosto 1931 i 1 septiembre 1931. Aquesta crònica dels anys vint és molt parcial i conté bastants errors.

[14Miquel, Domènec; Casas, Jordi. Al tren! : cent anys de ferrocarril a Sant Cugat, 1917-2017. Sant Cugat del Vallès : Museus de Sant Cugat : Ajuntament de Sant Cugat : Cossetània, 2017.

[15AMSC. Fons Mn. Antoni Griera, Carta de Ramon Mas a Antoni Griera, 26-11-1956

[16Segons escriu Joan Serra a El Progreso es van formar quatre comitès, el carlí de Tomàs Musella, un lliguer amb ’Tancredo’, Vila i Torres Carreras, un radical i un federal amb Ramon Sagalés i ’Paradojas’.

[17AGCB. Registre d’associacions, Unión Patriótica Provincial de Barcelona.

[18El Diluvio, 11 febrero 1930 i ABC, 12 febrero 1930.

[19Entrevista a Sallés i Musella al Butlletí de la Societat d’Iniciativa per l’Embelliment de Sant Cugat, abril-juny 1930. També es defensa el nou Ajuntament des d’El Diluvio, 16, 22 i 29 marzo 1930.

[20La Vanguardia, 28 enero i 17 marzo 1931.

[21ABC i La Vanguardia, 14 febrero 1931.

[22Aurora, núm. 1 (29 març 1931)


RSS 2.0 [?]

Espai Editorial

Lloc Web fet amb l’SPIP
Squelettes GPL Lebanon 1.9

Creative Commons License