José Fernando Mota Muñoz

Articles d’història i d’altres històries

Tots els textos que trobareu en aquesta web poden ser copiats, modificats i distribuïts, citant la seva procedència i respectant la Llicència de Creative Commons.

*******************************************************************************************************************************************************

Artí­culos de historia y otras historias

Todos los textos que encontraréis en esta web pueden ser copiados,
modificados y distribuidos, citando su procedencia y respetando la Licencia de Creative Commons.

José Fernando Mota Muñoz – agost de 2019


La qüestió religiosa

per  José Fernando Mota Muñoz


El conflicte per la qüestió religiosa va ser un dels centrals a tot l’Estat durant la República i no ho serà menys a Sant Cugat, on com hem vist el tema ve de lluny i està accentuat per la dominació que el Monestir havia exercit en la vida econòmica i política del poble, que fa que els sentiments anticlericals estiguin més arrelats i siguin un dels eixos definitoris dels federals i tota l’esquerra santcugatenca. El setmanari humorístic Papitu deia de Sant Cugat que era «terra de gent moderna, enemic dels frares que tanta nomenada han deixat a la població» [1]. El que per als federals eren victòries històriques del laïcisme, com la secularització dels cementiris o els enterraments civils, pels catòlics es convertien en atemptats a la religió. La polèmica sobre la qüestió religiosa a Sant Cugat no es va centrar tant en l’oposició municipal dels radicals, també tradicionalment anticlericals, com en la premsa i els grups catòlics del poble, molt actius.

PNG - 690.2 kB
Festa artística als claustres del Monestir de Sant Cugat a benefici dels pobres. Publicat a la "Ilustració Catalana", 8 octubre 1911

Només produir-se el triomf federal l’Ajuntament notifica al rector que la corporació no anirà a la processó del Corpus i una comissió s’encarrega de comunicar-li que seria millor que no es fes la processó, ja que els anticlericals les consideren com una manifestació provocadora. Així, per prudència, la processó de 1931 se celebra dins del temple i al claustre [2]. Ens dóna una idea de les crispacions que provocava la processó del Corpus el que aquesta celebració només tornaria a fer-se fora del temple, pels carrers del poble, el 1935, després de la repressió pels fets d’octubre.

La primera vegada que el nou ple s’enfronta al tema és amb motiu del convit que fa el Sindicat Agrícola i Caixa Rural de Sant Pere a l’Ajuntament perquè assisteixi a l’acte religiós oficiat amb motiu de la celebració de sant Pere, patró del poble. El ple acorda per unanimitat no assistir a l’acte i a més en el mateix ple decideix adherir-se a l’expulsió dels jesuïtes decidida pel govern central. Mentrestant els catòlics santcugatencs reparteixen fulletons i demanen signatures en favor dels ordes religiosos.

Però el tema més polèmic, en referència al tema religiós, durant aquesta legislatura és la secularització del cementiri, situat al costat del Monestir. Un decret del Govern central, de juliol de 1931, atorgava la gestió dels cementiris als ajuntaments i la nova constitució republicana, aprovada a l’octubre, establia al seu article 27 que "Los cementerios estarán sometidos exclusivamente a la jurisdicción civil. No podrá haber en ellos separación de recintos por motivos religiosos". S’acabava així amb la gestió parroquial dels cementiris i amb la divisió entre una part catòlica, de majors dimensions, i una altra on eren enterrats els que no ho eren i els suïcides. Normalment un mur separava els dos sectors. El ple de l’ajuntament de Sant Cugat aprovà la secularització del cementiri el 9 de desembre de 1931 i fixà el dia 3 de gener per fer la cerimònia de secularització [3].

El dia assenyalat una comitiva, encapçalada per l’alcalde, surt a les 11 hores de l’Ajuntament. Codó va acompanyat d’una cinquantena de persones i per part dels regidors, no apareixen ni Ramon Sagalés ni els de l’oposició radical, que opten per no participar en l’acte, i dos federals que estaven malalts. La comitiva es dirigeix al cementiri on Roc Codó "féu un senzill parlament i acte seguit, proveït d’una maça, donà uns cops a la caseta que servia per a dipòsit de cadàvers i que en virtut de l’acord de l’ajuntament, que fou llegit pel secretari senyor Tudó, s’ha d’enderrocar, separant així la part que existia i que feia possible la separació del cementeri civil del catòlic".

JPEG - 45.1 kB
Porta del cementiri de Sant Cugat, 1920. [Retall de revista desconeguda]

Durant l’acte de secularització es "procedí a treure una creu que dalt d’un pedestal presidia l’entrada" [4]. Miquel Duran, regidor federal, va ser qui va arrancar aquesta creu de ferro en un excés de zel secularitzador, ja que, de fet, presidia un petit monument en record dels vuitanta morts santcugatencs en l’epidèmia de còlera de 1854 [5].

La retirada d’aquesta creu va suposar l’inici, per part dels catòlics, d’una campanya de recollida de signatures per protestar contra aquest fet i, en particular, contra determinats regidors que s’havien mostrat com els més bel·ligerants contra el catolicisme. També es presentà, per part d’una comissió de veïns, una instància de protesta davant el Govern Civil demanant la reposició de la creu. Des de mitjans afins al consistori es va dir que segurament "l’Ajuntament es veurà obligat a tornar-li a posar", però s’afirmava "que tota vegada que ja és fora creiem nosaltres de no tornar-li a posar puix no vindrà d’una creu més o menys" [6]. El cementiri de Valldoreix seria secularitzat el 28 de febrer del mateix any, aquest cop sense incidents.

Dins d’aquesta política de secularització el 4 de febrer de 1932 l’alcalde ordena a dos mestres que retirin de les seves aules "tots els atributs religiosos que en les mateixes hi hagi" [7]. Des de Garba s’acusa el regidor de cultura d’haver tirat un crucifix per terra durant la visita a l’escola pública, fet desmentit pel mateix director de l’escola en carta adreçada a l’ajuntament [8].

Una altra polèmica es produeix pel toc de campanes. Ja en un ple d’octubre de 1931 Tomàs Grau demana que s’ordeni al capellà no tocar les campanes amb motiu de la festa de Tots Sants. Però serà el gener de 1933 quan l’ajuntament faci una protesta formal per haver tocat les campanes durant un enterrament civil, fent coincidir la parròquia a la mateixa hora un bateig, fet que ja s’havia produït anteriorment, com s’encarregava de denunciar L’Avenir.

La República va suposar un procés de secularització en molts camps. Les noves lleis van autoritzar els enterraments i matrimonis civils, que per als republicans es van convertir en un acte de demostració lliurepensadora. El decret de secularització dels cementiris i la llei d’enterraments civils de gener de 1932 obligava als ciutadans a expressar per escrit la seva voluntat de ser enterrats religiosament o civilment. Els catòlics santcugatencs van fer de la recollida de fulles de declaració catòlica una veritable campanya i a l’abril deien haver recollit 2.000 signatures [9]. Des de l’ajuntament es van denunciar abusos i que moltes signatures eren apòcrifes. Per això, el 25 de gener de 1933, van aprovar noves condicions. A partir del març, els ciutadans que volguessin havien de signar un document amb la seva voluntat -enterrament catòlic o civil-, davant de l’alcalde o el seu representant, que estamparia un segell com a garantia de l’autenticitat de la signatura. Ramon Mas, des d’El Diluvio, justifica aquesta mesura "en vista de maniobres de curitas y damas cristeras" i com forma d’evitar "intromisiones de toda esta caterva de reaccionarios" [10]. A partir de llavors no s’autoritzava cap enterrament religiós si el document que no estava segellat o autentificat per un notari. Durant febrer i març 610 santcugatencs van signar aquesta fulla, és a dir, una quarta part de la població major d’edat.

JPEG - 19.3 kB
Declaració de Roc Codó

L’enfrontament entre ajuntament i rector és total i, fins i tot, el regidor Martí Vilaró demana que s’investigui si el rector paga lloguer per viure en una propietat municipal. També des de L’Avenir es demana que s’imposi un impost sobre les campanes, convertides en un símbol del poder religiós, i que es cobri lloguer al capellà per viure al Monestir.

Però no només des de l’Ajuntament se segueix el tema religiós, també les organitzacions republicanes i obreres són bel·ligerants en aquest tema. Per exemple sectors rabassaires intenten el 1932, sense èxit, desvincular la parròquia de la tradicional festa de Sant Antoni.

Els federals critiquen durament, a través de fulls repartits pel poble, la celebració d’exercicis espirituals per a nenes, ja que veuen aquests actes obscurantistes i adoctrinadors. Fins i tot, Tomàs Grau, el regidor que es mostra més bel·ligerant amb els catòlics, demana al ple que el consistori investigui quines activitats es realitzen durant aquests exercicis organitzats per les monges franciscanes, sota la direcció de Joan Bonet, vicari de la Federació de Joves Cristians.

Els atacs més durs contra els catòlics provenen d’El Diluvio, sobretot des que és nomenat corresponsal Ramon Mas, i de L’Avenir, mensual que dirigeix el mateix Mas. Aquestes publicacions denuncien pressions dels catòlics a les dones de republicans que no volen batejar el seu fill i destaquen, quan es produeixen, els enterraments civils, com són els del líder rabassaire Miquel Pahissa, el federal Martí Vilaró Canudas o el seu germà Andreu Vilaró Canudas [11]. Ramon Mas utilitza el típic llenguatge anticlerical de menjacapellans amb expressions com els "ensotanados", "cristeros" o de clara inspiració en les obres de Blasco Ibañez, com anomenar al capellà "araña negra". Des d’El Diluvio, com hem vist, també es dóna suport a la decisió de l’ajuntament de demanar un certificat personal per als que vulguin enterrament religiós. Ramon Mas també ataca la visita que el dia 9 de maig de 1933 va fer el bisbe de Barcelona Manuel Irurita, antirrepublicà i integrista, i sobretot que els "monárquicos vergonzantes, bajo la capa de la Lliga Catalana" engalonin els seus balcons per rebre el bisbe [12].

També des de l’òrgan local L’Avenir els federals ataquen el clericalisme, diferenciant-lo del cristianisme. Cada mes trobem a la publicació algun article criticant als catòlics, als capellans del poble o a les entitats catòliques [13].

A més el diputat Amadeu Aragay, resident a Sant Cugat, es dirigeix a l’alcalde per denunciar un "atac a la meva llibertat de conciencia [sic]", ja que el capellà va "empastifar de sal les portes i façanes deixant el rastre com a signe de dominació espiritual damunt dels qui hi habiten", el que considera una provocació. La protesta té efecte i el març de 1934 l’Ajuntament es dirigeix al rector perquè quan celebri pràctiques fora de l’església s’assabenti abans si els que habiten a les cases on fa els ritus són catòlics [14].

Una altra font de preocupació pels lliurepensadors del poble és l’organització de la Federació de Joves Cristians. En la lluita contra els fejocistes col·labora l’ajuntament, que prohibeix l’Aplec Fejocista organitzat per l’entitat catòlica per al 5 de juny de 1932, i ho justifica davant del Govern Civil "dado el estado del pueblo ya que el proyectado festival más que nada hubiera sido un míting monárquico" [15]. Finalment, per ordre del Govern Civil, l’alcalde ha d’autoritzar el programa festiu de l’aplec, exceptuant els parlaments a l’aire lliure, informant els mossos perquè vigilin el compliment d’aquesta excepció. Malgrat la prohibició molts fejocistes de fora, convocats a aquesta trobada, es passegen pel poble. Des de sectors catòlics es va protestar per l’intent de prohibició mitjançant una enganxada de cartells, arrencats ràpidament pels federals. També l’ajuntament va denunciar, davant del Govern Civil, alguns dels fulls repartits per la Federació de Joves Cristians com a contraris a la República i Tomàs Grau demana que es controli si la Federació està legalitzada pel Govern Civil.

L’Ajuntament federal també prohibeix festivals d’altres entitats catòliques com el que l’Institut de Cultura Femenina tenia programat per l’agost de 1933. També des de L’Avenir es critica durament i ridiculitza als vicaris de la Federació de Joves Cristians i a la mateixa organització, que consideren que pretén "mantenir el poble en les tenebres de la ignorància" i de la que diuen que al seu local "sols es respira l’odi i el blasme contra la llibertat i la República" [16].

Els sectors catòlics, lligats políticament a Acció Catalana, UDC i la Lliga, també es mostren intransigents en les seves postures i des dels seus mitjans de comunicació, sobretot El Matí i D.I.C., acusen tota mesura laïcista de sectària i anomenen als regidors federals "arrancacreus", arran de la retirada de la creu del cementiri. Aquests sectors intenten fer de les festes religioses una demostració de la catolicitat local i així des de la seva premsa es remarca sempre l’èxit de les misses en les festivitats locals de Sant Pere, Sant Isidre o els aplecs de Sant Crist de Llaceres. Si la premsa republicana denuncia coaccions en enterraments catòlics, Garba els denuncia en els civils.

Però el procés de secularització ha de ser reconegut fins i tot pels catòlics que es lamenten que festes religioses com la Puríssima o Sant Jordi passin desapercebudes perquè les fàbriques treballen. Aquest procés de secularització es va aguditzar durant la República, un exemple el tenim en la reducció de baptismes, dels que a Sant Cugat de 1931 a 1935 es van fer un 25% menys, mentre la població creixia per sobre del 15% [17]. Aquests conflictes per secularització de cementiris, retirada de crucifixos, prohibicions de processons, etc. són anàlegs als que es donen a tota la geografia espanyola, en un procés que dividiria a la societat.

El clima de llibertat religiosa va afavorir a altres confessions que ara es podien manifestar lliurement. A Sant Cugat es van fer reunions evangelistes dirigides pel pastor Daniel Mir. Ja abans, el 1923, s’havien fet trobades evangelistes a Sant Cugat amb el pastor de Rubí, Lluís Vila, i amb públic provinent majoritàriament de Rubí i Terrassa.

<—Capítol anterior: L’ajuntament revolucionari i els fets del 24 de juny ---- Capítol següent: La conflictivitat social—>

Notes

[1Papitu, 29 octubre 1913

[2Serà portador del pendó el metge Nicolás Villar i assistiran "sin carácter oficial" els regidors interins Pere Vila i Pere Muñoz Castanyer, La Vanguardia, 9 junio 1931

[3Acta municipal, 9, 7 i 30 desembre 1931. AMSC

[4La Humanitat, 6 gener 1932

[5El monument funerari s’havia instal·lat el 1869 i s’havia fet per subscripció popular. Al monument figurava la llegenda "Aquí vindran els pobres, els rics, els ignorants i els savis". Al 1887 l’alcalde Miquel San va manar substituir la creu de fusta, molt malmesa, per una de ferro. El Matí, 2-11-1934 i Garba, núm. 7 (24-1-1932), p. 1.

[6La Humanitat, 6-1-1932

[7Llibre de registre de sortida de documents, 577, 4 febrer 1932. AMSC.

[8Garba, n. 8, 21 març 1932, p. 3. Al següent número el mensual rectificarà la informació.

[9Las Noticias, 7-4-1932

[10El Diluvio, 10-3-1933.

[11El Diluvio, 13-3-1932, 3-4-1932, 26-7-1932, 28-8-1932 i 10-3-1933.

[12El Diluvio, 2-6-1933. Des de L’Avenir, 14 (maig 1933), p. 10 s’explica quins són els disset balcons que es van engalanar, entre ells el de Pere San i Marcel·lí Sangés.

[13Per exemple l’editorial “Cristianisme i clericalisme”. L’Avenir, núm. 4 (juliol 1932) explica les diferències que veuen els federals entre els dos conceptes.

[14Carta d’Amadeu Aragay a l’alcalde, 28 març 1934 i Llibre de registre de sortida de documents 576, 31 març 1934. AMSC

[15AMSC, Llibre de registre de sortida de documents, 577, 27 maig 1932.

[16"La religió catòlica i l’Església". L’Avenir, núm. 1 (14 abril 1932), p. 3 i núm. 17 (agost 1933) p. 2.

[17Les dades de baptismes estan estretes de El Matí que publica uns resums anuals a principis de cada any. Les dades són les següents: 1931 (110 batejats), 1932 (103 batejats), 1933 (98 batejats), 1934 (88 batejats), 1935 (83 batejats).


RSS 2.0 [?]

Espai Editorial

Lloc Web fet amb l’SPIP
Squelettes GPL Lebanon 1.9

Creative Commons License