Ventres de lloguer, una pràctica més normalitzada als mitjans per la guerra a Ucraïna?

Foto: Unsplash

NORA MIRALLES 6 MAIG 2022 media.cat

La pràctica coneguda de forma majoritària al nostre país com a gestació subrogada o ventres de lloguer, torna a ser objecte d’un debat furibund. Pel llenguatge amb què s’anomena i les seves implicacions, per les històries que es destaquen, per les protagonistes a través de les quals es vehicula (o no) la notícia i pel transfons ètic, moral i en termes de drets que hi subjau. El fenomen ha saltat de nou a la palestra mediàtica arran de l’escalada de la guerra a Ucraïna amb l’ocupació russa del país al febrer, i del llimb legal en que han quedat desenes de nadons destinats a famílies espanyoles, de l’Índia, dels Estats Units i d’altres països. I ho ha fet, també, per una sentència del Tribunal Suprem espanyol de 31 de març de 2022, on s’assenyala que els contractes per gestació subrogada són nuls de ple dret “perquè vulneren els drets fonamentals de la dona gestant i de la criatura”, pel que els drets de filiació de la mare no biològica sobre la criatura s’han d’obtenir per la via de l’adopció regular.

L’enrenou mediàtic pel que fa a la cobertura sobre les mares i els nadons nascuts mitjançant aquesta tècnica i atrapats a la guerra d’Ucraïna, s’arrela -sobretot- en un viratge dels mitjans de comunicació catalans i espanyols cap a determinats termes com “gestació subrogada” o “gestant”, desplaçant cada vegada més d’altres -també connotats però amb una orientació diferent- com “ventres” o “mares de lloguer”. Una polèmica que ja va motivar aquest article a Media.cat l’any 2017, on s’exposen els posicionaments i crítiques de fons d’anomenar aquesta pràctica d’una o altra manera, que radiquen en si es considera que la maternitat o la paternitat són un dret que s’ha de poder adquirir a través de la cessió o de la relació mercantil o si, per contra, això suposa un pas més en l’apropiació dels cossos de les dones i en l’explotació de la seva tasca reproductiva i de cures.

Arran de l’emissió d’un reportatge sobre la qüestió a “Els matins” de TV3, més d’un centenar d’usuaris i usuàries de la xarxa social Twitter criticaven, a més de l’enfocament, el protagonisme d’una parella de Sabadell amb un ‘nadó per encàrrec’ a Ucraïna, que utilitzava termes com ‘gestació subrogada’ o ‘gestant’.

Una tendència que, per a la periodista de Vilaweb Clara Ardévol, que aposta de forma conscient per parlar de ‘ventres de lloguer’ en els seus articles, no és nova. “Ja fa temps que el concepte de ‘gestació subrogada’ s’està imposant als mitjans, que costa molt trobar la paraula ‘mare’ en les informacions relacionades amb els ventres de lloguer i, sovint, s’acaba utilitzant ‘gestant’ o ‘mare gestant’”.

Ardévol considera que l’extensió de l’ús d’aquests termes és una derrota. “Es percep com a neutre, quan en realitat és profundament connotat i s’utilitza amb la voluntat de normalitzar aquesta pràctica invisibilitzant-ne les implicacions ètiques i, en alguns casos, obviant que és il·legal a Espanya. És cert que, en la cobertura de la guerra a Ucraïna, la situació dels nadons i les mares ha estat central, però sovint s’acaba explicant el fenomen des del punt de vista de les parelles, amb històries narrades des del sentimentalisme”, es lamenta.

Mercantilització dels cossos, instints en qüestió: el que mostra Ucraïna

L’anàlisi d’una dotzena d’articles i peces radiofòniques i televisives que aborden l’impacte de la guerra a Ucraïna en aquesta pràctica, exposa que, efectivament, la majoria de peces segueixen la tendència que assenyala Ardévol, tot i que hi ha excepcions clares. Les notícies, publicades durant el mes de març al mitjans com El Periódico de Catalunya, Diari Ara, La Vanguardia, TV3, La Sexta, RTVE, Cadena Ser, Nius Diario, La Marea i El Mundo, se centren en el viatge d’algunes famílies espanyoles o catalanes a Ucraïna, a buscar les criatures gestades per subrogació, i en la història d’una vintena d’aquests nadons, que sobreviuen resguardats en un soterrani de l’empresa BioTexCom a Lviv, sota la cura d’un grup d’infermeres vinculades a la companyia.

Pel que fa al fragment d’Els Matins que ha motivat la polèmica, que incorpora al titular el terme ‘gestació subrogada’, enfoca la qüestió com un debat, però esbiaixat cap a la postura de la regulació, sobretot pel fil conductor de la notícia: una família de Sabadell que vol anar a buscar la criatura que han encarregat. Hi apareix breument una font contrària, Montserrat Esquerda, directora de l’Institut Borja de Bioètica. També Nius Diario, el diari digital de Mediaset España, que emet programes com ‘Sálvame’ on es defensa obertament aquesta pràctica, parla de ‘gestació subrogada’ i de ‘gestants’ al titular. El mitjà ofereix algunes informacions de context rellevants, com el nombre de dones ucraïneses que es troben gestant criatures destinades a famílies espanyoles, amb un posicionament també clarament alineat amb la legitimació de la gestació a canvi de contraprestació econòmica, a través de veus com l’advocada de l’associació Son nuestros hijos, que defensa les famílies que han adquirit criatures a través d’aquesta via, i a un portaveu de la mateixa associació.

En la línia, tot i que amb matisos, La Vanguardia, El Mundo, La Sexta i l’Ara aposten també per usar termes com ‘gestació subrogada’ o “mare gestant” (que el mitjà espanyol redobla amb “persona gestant”). En el cas del diari del Grup Godó, una peça sobre una parella que va anar a buscar una nena a Ucraïna, inclou un vídeo on s’afirma que “els seus pares ho han fet tot per amor”. També El Periódico publica la història de la ‘nurserie’ de BioTexCom a Lviv i usa el terme “gestació subrogada”, tot i que fa servir en algun moment “gestació per substitució”, i sí que aclareix que l’expansió d’aquesta pràctica “preocupa als grups de drets humans i a algunes mares subrogades pel cost físic i psicològic del procés i pel risc d’explotació de les dones” que s’hi sotmeten. Com a exemple que condensa la banalització que assenyala Ardévol, destaca un debat al programa de RTVE “Obrim fil”, que incorpora una única veu contrària, la de la controvertida advocada i activista abolicionista de la prostitució Núria González, enfront de les 6 veus partidàries, entre famílies que han tingut criatures mitjançant la gestació subrogada i advocats especialitzats en aquesta pràctica.

Però no tots els mitjans han sucumbit a aquesta tendència. El País parla, en una peça sobre la situació de les famílies que han anat a Ucraïna a buscar criatures, de “processos de ventres de lloguer”, al titular i al peu de la imatge que il·lustra l’article. El diari cita fonts del ministeri d’Exteriors i recorda que la pràctica és il·legal a Espanya, però això no exclou que l’article supuri sentimentalisme, pel fet que se centra en l’angoixa de les famílies per subrogació, fins i tot destacant “la generositat de les mares que estan gestant”. Força més posicionat és l’article de Nicolás Castellano, enviat especial de Cadena Ser a Kiev, en el qual l’autor utilitza de forma reiterada l’expressió “ventres de lloguer” per referir-se a la pràctica i “mare” per anomenar la dona que va gestar les dues criatures entregades a una parella espanyola. I, també, aquesta crònica que publicava Patricia Simón a La Marea, sota un titular que destil·la una forta crítica: “Ensenyar nadons de ventres de lloguer per remoure la consciència d’Occident”.

Certament demolidor amb aquesta pràctica és l’article d’opinió que la periodista Saioa Baleztena va publicar al bloc “Otras Miradas”, de Público, que parla directament de “tràfic de nadons” i on assenyala que -en les peces informatives d’alguns dels principals mitjans catalans- “s’ha humanitzat i normalitzat l’explotació reproductiva en el marc de la guerra a Ucraïna, recreant-se en el drama que pateixen les famílies compradores, sense cap crítica als efectes que això comporta en la salut física, social i psicològica de les dones i de les seves criatures”.

Per a la investigadora del Grup Antígona de la UAB Noelia Igareda, que defensa com a possible alternativa una gestació per substitució de caràcter altruista amb una legislació fortament garantista al darrere, aquest tipus de discursos “beuen d’un cert essencialisme entorn a la maternitat, basat en la creença en l’instint maternal i la teoria del vincle, de caràcter biologicista”. En un article acadèmic publicat al 2018, Igareda apunta a la repulsa moral que causa el fet que una dona pugui entregar voluntàriament el nadó que ha gestat, com a base de l’argument que la gestació per substitució és contrària a la dignitat de les dones. “Aquesta racionalització d’un fet tan vinculat a la natura i els sentiments, trenca amb la idea que l’instint és inherent i natural a totes les dones en la seva funció maternal”. Igareda qüestiona, també, la idea que la gestació per substitució “suposa sempre i de forma sistemàtica una forma d’explotació de les dones, posant en dubte la seva capacitat de decidir i consentir lliurement”.

Certament, en el cas de la cobertura mediàtica derivada de la guerra a Ucraïna, les veus de les mares que han gestat o gesten les criatures destinades a famílies espanyoles, apareixen en bona part de les notícies però amb una certa tendència a utilitzar les famílies per subrogació o altres actors com a portaveus d’elles. Així, per exemple, en un dels casos és el responsable de la clínica qui assegura que les dones s’hi presten de forma voluntària, per “comprar un apartament o una casa o pagar l’educació als seus fills”.

Hi ha dues de les peces, per altra banda, que mostren una realitat que remet a les paraules de Igareda. La crònica del Diari Ara sobre els nadons de Lviv revela que les seves mares biològiques “no volen fer-se càrrec”, mentre que una peça de La Sexta arriba a assegurar que “les seves mares biològiques han fugit després de parir”, pel que han hagut de sobreviure “gràcies a les seves infermeres”. Unes afirmacions que semblen qüestionar aquest vincle instintiu entre les mares i els nadons per subrogació, tot i que, en una altra crònica de Mònica Bernabé a l’Ara, sí que s’hi deixa entreveure la complexitat de pretendre reduir un fet biològic com un embaràs i un part a una transacció comercial i desproveïda d’entranyes. Bernabé exposa el cas de la mare biològica d’una criatura acabada de néixer i destinada a una família espanyola que, segons aquesta mateixa família, “havia començat a agafar afecte a la nena, a qui en circumstàncies normals no hauria vist després del part, però que va acabar cuidant durant 14 dies”.