Gir a la dreta

L’esport de moda actualment a casa nostra, amb permís del totpoderós futbol, és el Gir a la dreta. La senzillesa de les seves regles i l’acceptació de la seva pràctica fan que aquest esport hagi arribat a tots els racons de la nostra societat. El practiquen polítics de tots els colors, des dels antics barbuts que cridaven contra el sistema i ara envien les forces de seguretat a defensar-lo, fins als que ja eren de dretes i ara flirtegen amb l’ultraconservadurisme. També està cada cop més de moda entre periodistes, tertulians, professors...

No és casual
Tantes dècades d’hegemonia liberal han fet efecte i cada cop és més difícil sentir discurs crític i transformador entre els opinòlegs. La dretanització de tota una generació d’antics progres és alarmant: Ja no es poden fer vagues, no es poden tallar carrers, no es poden ocupar facultats. Tot ha de ser políticament correcte i respectuós amb les llibertats individuals. El políticorrectisme mal entès ha fet que hàgim arribat al punt en que se’t titlla de feixista per dir-li a un feixista que ho és.

El joc
Practicar el Gir a la dreta és fàcil, car les normes són molt bàsiques. Abans de començar, cal fer un buidat de memòria que expulsi aquells tics de retòrica esquerranista que s’han anat adquirint al llarg dels anys: drets dels treballadors, dret de vaga, interès col·lectiu per davant de l’interès individual...
Un cop fet això, jugar a Gir a la dreta és bufar i fer ampolles. Només cal condemnar tot allò que atempti contra els principis del liberalisme. Practicar Gir a la dreta comportarà l’enemistat dels antics companys de lluita però, com a contrapartida suposarà l’entrada a nous cercles d’amistat on tot farà més bona olor, tothom anirà més ben vestit i les oportunitats de promoció professional seran immensament superiors. Sortim guanyant.

Qui us ha vist i qui us veu
Però, tan poc costa empassar la píndola de l’amnèsia? Sembla que sí. Els mateixos que elogien el maig del 68 i la lluita antifranquista ara es netegen la consciència de la seva complicitat amb allò que abans criticaven condemnant els estudiants i els treballadors que lluiten contra la privatització: “Són radicals antisistema que sempre s’oposen a tot i que ni tan sols estudien”. Deu ser cert, ho ha dit el Cuní als matins. O ha estat la Rahola?