José Fernando Mota Muñoz

Articles d’història i d’altres històries

Tots els textos que trobareu en aquesta web poden ser copiats, modificats i distribuïts, citant la seva procedència i respectant la Llicència de Creative Commons.

*******************************************************************************************************************************************************

Artí­culos de historia y otras historias

Todos los textos que encontraréis en esta web pueden ser copiados,
modificados y distribuidos, citando su procedencia y respetando la Licencia de Creative Commons.

José Fernando Mota Muñoz – març de 2024


Voluntaris, quintes, desercions i morts al front

per  José Fernando Mota Muñoz


Voluntaris

Vegeu-> Voluntaris santcugatencs a les columnes de milícies antifeixistes

Quintes

Però malgrat la marxa de voluntaris des d’octubre de 1936 havien començat a ser cridades diferents quintes per incorporar-se a les milícies. El primer que es fa és una crida general el 21 d’octubre de 1936 a tots els homes de 18 a 40 anys perquè s’inscriguin a la Comissió de Defensa davant d’una possible mobilització, essent considerat facciós el que no ho faci [1]. D’aquestes tasques d’inscripció es van encarregar tres sergents enviats des de Barcelona. El següent pas va ser la instrucció militar dels inscrits, tasca de la que s’encarreguen antics oficials políticament fidels a la República residents a Sant Cugat i membres de la milícia local. L’Ajuntament va donar, en un principi, subvencions als minyons que estaven al front i, fins i tot, un regidor dels POUM els va visitar i els va portar paquets.

Les primeres lleves enviades al front van ser les de 1934, 1935 i 1936, que a Sant Cugat suposen uns cinquanta mossos, essent destinats al front d’Aragó i centre. Alguns dels minyons d’aquestes lleves no van poder sortir de Sant Cugat, ja que la guerra els havia agafat al cantó rebel i havien estat mobilitzats amb les tropes franquistes.

Durant el que resta de 1936 i durant tot 1937 surten les lleves de 1931 a 1933 i de 1937 a 1939, el que suposa la mobilització de prop de dos-cents santcugatencs. En aquestes crides és quan el problema de la deserció, com parlarem més endavant, comença a fer-se greu.

Al març de 1938 serien cridades les lleves de 1929 i 1940, és a dir setanta santcugatencs més i a l’abril les de 1927, 1928 i 1941. A més es van mobilitzar les lleves de 1922 a 1926 per fer fortificacions, essent portades les de 1922 i 1923 al maig a Castellet de Llobregat. L’última lleva cridada va ser la de 1942, coneguda com la del “biberó”.

Desercions

A les primeres quintes cridades a finals de 1936 no es van produir gaires desercions, eren tan poques que en una discussió en el ple municipal ERC diu que no fa falta denunciar-lo, que cadascú ja ha de saber el que ha de fer. De fet, la crida havia estat boicotejada per algunes organitzacions libertàries i el POUM que defensaven el model de milícies. A partir de la militarització de les milícies i de l’apropament de la guerra a Catalunya es fa la crida de més lleves i es comença a perseguir seriosament la deserció.

Durant 1937 el número de pròfugs cada vegada que es crida una lleva va en augment, davant d’això el PSUC santcugatenc demana al ple municipal solucions, acordant-se crear una comissió encarregada de vetllar contra la deserció. Per exemple, segons dades estretes dels documents de classificació de minyons de les lleves de 1937, 1938 i 1939 el número oficial de pròfugs sobre els catalogats com útils va arribar al 13%. Però cal tenir en compte que aquests pròfugs són en el moment de la crida i que aquest número augmentava abans no s’incorporaven a l’Exèrcit.

Per exemple, de la lleva de 1937, amb trenta-nou minyons declarats útils, cinc són declarats pròfugs en el moment de la crida i en el moment de la incorporació només es presenten vint-i-set, és a dir que més del 30% del reemplaçament ha desertat abans de la incorporació. La gravetat del problema fa que l’Ajuntament encarregui a Jaume Serra, conseller del PSUC, d’investigar als que estiguin amagats i denunciar-los a l’autoritat.

Les dades per lleves són les següent:

Lleva (any)Classificats útilsPròfugsPercentatge de pròfugs sobre útils
1937 39 5 13%
1938 44 5 11%
1939 41 7 17%

Fonts: Documents de lleves. AMSC i Diari Oficial de la Generalitat, 14 febrer 1937.

La crida de les lleves afectava més als pobles agrícoles, com Pins del Vallès, que al món urbà. Al camp, amb la marxa dels joves al front, la falta de mans quan arribava la collita o la verema es convertia en un greu problema. A més, a les ciutat sempre hi havia joves que podien lliurar-se perquè treballaven en indústries de guerra, en els pobles rurals això no era possible. Les crides de lleves, junt amb la política de preus, es converteix en un dels factors que allunya als camperols de la República.

També es produeixen desercions al front, normalment a títol individual, encara que també per grups, com la denúncia de l’Exèrcit de l’Est a l’agost de 1937, que escriu a l’Ajuntament de Pins del Vallès informant de la deserció de dotze santcugatencs. Durant 1938 el problema augmenta i així al gener es decideix, com a mesura repressiva, repartir els refugiats entre les cases del familiars dels desertors, mesura que no es porta a la pràctica per la resistència dels refugiats.

En el mes d’abril es crea el Front Popular Antifeixista de Pins del Vallès que té com un dels seus objectius prioritaris la lluita contra la deserció, i així tres de les mides que demana, i que són seguides per l’Ajuntament, són posar un impost extra sobre les famílies dels desertors, suspendre les targes de racionament de tots els homes de 18 a 40 anys declarats útils i fer un ban municipal demanant voluntaris. Malgrat totes les mides la deserció continua augmentant i així de l’última lleva cridada, la de 1942, només es presenten a Terrassa, lloc de mobilització, la meitat dels declarats útils [2].

Com podem veure la deserció va en augment durant la guerra, encara que cal diferenciar la deserció per qüestions polítiques, que es dóna en un primer moment, de la majoria de la deserció final que es deu al pessimisme i la concepció de que la guerra ja està perduda.

Morts al front

Vegeu—> Santcugatencs morts al front durant la Guerra Civil

<—Capítol anterior: L’agreujament del nivell de vida ---- Capítol següent: Primers dies de franquisme—>

Notes

[1AMSC. Ban municipal, 21 octubre 1936

[2Els números són els següents: declarats útils cinquanta-nou, declarats pròfugs en el moment de la crida quinze, el 25% i presentats a Terrassa quinze, és a dir, que la meitat del reemplaç no es presenta.


RSS 2.0 [?]

Espai Editorial

Lloc Web fet amb l’SPIP
Squelettes GPL Lebanon 1.9

Creative Commons License