José Fernando Mota Muñoz

Articles d’història i d’altres històries

Tots els textos que trobareu en aquesta web poden ser copiats, modificats i distribuïts, citant la seva procedència i respectant la Llicència de Creative Commons.

*******************************************************************************************************************************************************

Artí­culos de historia y otras historias

Todos los textos que encontraréis en esta web pueden ser copiados,
modificados y distribuidos, citando su procedencia y respetando la Licencia de Creative Commons.

José Fernando Mota Muñoz – abril de 2019


Sistema de partits polítics i les eleccions generals a Sant Cugat del Vallès

per  José Fernando Mota Muñoz


Sumari del capítol 4

4.1. LA DRETA

4.1.1. Els salistes

4.1.2. La Lliga Catalana: de la Comissió Auxiliar de la Lliga Regionalista al Casal Català

4.1.3. Els republicans radicals

4.1.4. L’Agrupació d’Acció Catalana: del Partit Catalanista Republicà a Acció Catalana Republicana

4.1.5. Els independentistes: Nosaltres Sols !

4.1.6. Unió Democràtica de Catalunya

4.1.7. Acció Popular Catalana i la CEDA

4.2. L’ESQUERRA

4.2.1. Els republicans federals: de la Gloriosa al Centre Republicà Federal

4.2.2. Els comunistes: del Bloc Obrer i Camperol al Partit Obrer d’Unificació Marxista

4.2.3. Partit Socialista Unificat de Catalunya

4.3. LES ELECCIONS GENERALS I AUTONÒMIQUES A SANT CUGAT

- Les eleccions legislatives de 1931

- Les eleccions al Parlament de Catalunya de novembre de 1932

- Les legislatives de novembre de 1933

- Les legislatives de febrer de 1936


El sistema de partits a Sant Cugat mostra unes semblances i diferències amb el sistema català que anem a veure. Igual que a Catalunya, a Sant Cugat la força hegemònica en tot el període republicà va ser ERC, però a Sant Cugat recolzat per federals, que fins a 1932 no van ingressar a ERC. El Centre Republicà Federal recollia tota la tradició federal santcugatenca d’oposició al caciquisme i d’anticlericalisme, que eren els eixos vertebradors del Centre, en canvi en el terreny social hi havia diferents tendències, que anaven des de postures molt moderades fins a sectors obreristes socialitzants.

Tot això explica que fos vista com la força que representava el canvi que suposava la República i d’aquí el seu aclaparador èxit, una vegada destruïda la xarxa caciquil per la caiguda de la monarquia, en les eleccions municipals repetides del maig o el més de 80% de vots que recull ERC a les legislatives de 1931. Però una vegada passada aquesta primera eufòria, i a partir dels primers conflictes socials, a Sant Cugat sobretot el plet rabassaire i l’atur, les postures es van radicalitzant, tant a la dreta com a l’esquerra i el Centre Republicà Federal, i per tant ERC, va perdent suport. Malgrat això es manté com la força hegemònica durant tota la República, ja que el seu pitjor resultat electoral, el de les legislatives de 1933, és d’un 49.5% dels vots.

El Centre Republicà Federal només té un competidor a Sant Cugat en l’espai de l’esquerra el Bloc Obrer i Camperol (BOC), que amb un gran creixement a partir de 1932, se situa electoralment en uns percentatges de vot dels més alts de la província de Barcelona i amb una notable influència al Sindicat local, i més petita a la tradicionalment pro federal Unió de Rabassaires local. El que hi hagi un BOC crescut a Sant Cugat explica la inexistència de la Unió Socialista de Catalunya o el Partit Comunista de Catalunya, ja que l’espai de l’esquerra marxista ja està ocupat. Les relacions entre federals i comunistes van ser bones, ja que compartien el mateix espai de lleure, la Unió, molts bloquistes provenien del Centre Republicà Federal i inclús hi ha diferents casos de relacions familiars entre federals i bloquistes.

Pel que fa a l’espai de dreta, si a Catalunya està molt fragmentat, a Sant Cugat ho està encara més. La proclamació de la República elimina la influència de la dreta que havia dominat la política santcugatenca gràcies al sistema caciquil, els salistes. Així a partir de l’abril la força de dretes més important electoralment és, com a Catalunya, la Lliga Catalana, però amb la diferència que a Sant Cugat treu sempre percentatges de vots més reduïts, ja que a Sant Cugat els radicals estan en percentatges electorals per sobre dels seus companys catalans i la Lliga no ha estat mai al poder municipal, a diferència de pobles veïns com Cerdanyola.

Si a Catalunya la Lliga apareixia el 1931 en millor situació política que els radicals per a dirigir els sectors conservadors catalans, ja que tenia dirigents i tradició política, mentre els radicals havien de revisar moltes coses, a Sant Cugat cap d’aquestes dues forces tenia una tradició, i així els radicals santcugatencs no tenien res a revisar i es van organitzar abans, i amb el seu laïcisme, republicanisme i oposició moderada es van saber diferenciar d’una Lliga que a Sant Cugat tenia encara masses connexions amb els antics cacics i es mostra intransigent en el seu catolicisme.

En l’espai de la dreta santcugatenca també lluita per un lloc Acció Catalana, que passarà a dir-se Accio Catalana Republicana (ACR). Si bé ACR a en l’àmbit català la poden situar com a centre polític, a Sant Cugat per la seva oposició frontal als federals i rabassaires i les seves aliances a escala municipal amb la Lliga, està dins de l’espai de la dreta. Amb una clientela política semblant a la radical, es diferencia d’aquests pel seu catalanisme radical i el seu catolicisme militant, que s’atenuarà després de l’escissió d’Unió Democràtica de Catalunya. ACR es mostra com a una força republicana anticaciquil des del 1930, el que la separa de la Lliga Catalana santcugatenca, i reuneix un nucli important de militants, però no aconsegueix traduir això en uns bons resultats electorals.

A partir de 1935 l’espai de la dreta es veurà remogut per la naixença d’Acció Popular Catalana, que a Sant Cugat unirà a tota l’extrema dreta, des dels salistes i carlins, descol·locats políticament des de la caiguda de la monarquia, fins a persones benestants que s’han anat decantant cap a la dreta pels problemes socials i religiosos i sobretot per la por que els produeix els fets d’octubre de 1934.

Aquesta distinció entre dretes i esquerres a Sant Cugat era, com hem vist, fins i tot física, la dreta, inclosos salistes, Lliga, radicals, ACR i UDC, fan els seus actes polítics més nombrosos al Parque, mentre Centre Republicà Federal i BOC, i en els primers mesos de la República també els sindicalistes, fan servir la Unió Santcugatenca. Aquesta diferència també es mantenia a l’hora d’anar de festa, els federals i comunistes anaven al ball, el cinema i prenien el cafè a la Unió i la resta anaven al Parque. La diferència arribava fins i tot al barber que s’escollia. Clar que sempre hi havia la gent poc polititzada o molt amant de la festa que acudia tant al Parc com a la Unió.

En ser un poble rural la política a Sant Cugat està també molt marcada per les dependències personals i els personalismes, com diu Pau Muñoz Castanyer des de les pàgines de Garba, a Sant Cugat "els homes es combaten, no per cap ideal, sinó només per si l’un és del Parc i l’altre de la Unió, per si l’un és amic de Pau i l’altre de Pere" [1], evidentment les paraules de Muñoz són una exageració però ens ajuden a explicar-nos el perquè de tantes agrupacions polítiques a Sant Cugat. També en un poble petit influeixen en la política els vincles familiars, i així podem veure que el Centre Republicà Federal dóna com una de les argumentacions per no aliar-se amb Acció Catalana el 1931 que en aquesta agrupació hi ha familiars dels antics cacics, aquests vincles familiars també eren denunciats als mítings i provocaven problemes dins de les organitzacions polítiques [2].

La República va suposar una major politització de la població. Els mítings polítics dels diferents partits s’omplen, tant de partidaris com d’oposats a les idees del conferenciant de torn i el nivell d’afiliació creix, fins arribar a la divisió que suposen els fets d’octubre de 1934, que produeix en la dreta la por a la revolució social i en l’esquerra una radicalització per la repressió patida, que acaben de dividir a la població en dos bàndols clarament definits que s’enfrontaran el 1936.

4.1. LA DRETA

4.1.1. Els salistes

JPEG - 21.1 kB
Alfonso Sala

Els tradicionals cacics que havien portat l’ajuntament durant tot el segle, i havien dirigit la Unión Patriótica local durant la dictadura de Primo de Rivera, eren coneguts com els salistes, és a dir, partidaris de l’egarenc Alfonso Sala. Aquest industrial, monàrquic i espanyolista, diputat per la circumscripció de Terrassa, pràcticament ininterrompudament des de 1893 a 1922, va ser el vertebrador de les dretes a Terrassa i la seva circumscripció, generant un model caciquil que pretenia dominar la política local, mitjançant el control de la premsa, el comitè electoral i el Sometent. Aquest grup era molt minoritari i com tots els grups monàrquics de Catalunya era una agrupació de notables, però que gràcies a una bona xarxa de connexions caciquils, va mantenir fins a 1931 una gran influència.

El 1930, després de la caiguda de Primo de Rivera, els salistes, que havien militat a la Unión Patriótica, es van reorganitzar. A Sant Cugat van ser membres d’aquest partit els promotors de la candidatura monàrquica que va resultar guanyadora a les eleccions locals del 12 d’abril. Aquest triomf demostrava que el caciquisme encara dominava el camp polític el 1931, malgrat que ja no amb la força d’abans. El triomf no els va servir de res, ja que els republicans van ocupar l’Ajuntament. La repetició de les eleccions del 1931, on ni tan sols presenten llista, demostra que els temps del caciquisme s’han acabat.

A partir d’aquí el grup va tenir poca activitat i va perdre alguns dels seus militants més joves, com Pere San o Joan Soler, en favor de la Lliga. A més, un dels pilars del grup, Pere Estapé Franquesa, morirà el desembre de 1932. El seu poder només es mantindrà, fins a la reorganització de 1934, al Sometent, dirigit per Francisco Cahís Juliana, expresident de la Unión Patriótica i ex-alcalde.

El grup salista santcugatenc va seguir la mateixa trajectòria que els seus companys de la comarca i així van militar a Dreta de Catalunya, partit creat pels alfonsins catalans el 1933, adherit a Renovación Española, i al que donava suport Alfonso Sala i els seus seguidors. El partit tenia un caràcter extremadament conservador, en defensa de la propietat, i un marcat anticatalanisme, a més de ser partidari d’un catolicisme integrista. Aquest partit es va presentar en solitari a les eleccions de 1932, traient menys de vint vots a Sant Cugat, el que vol dir l’1.7 % dels vots emesos, situant-se per sota dels resultats a la circumscripció que van ser del 4%. Com veiem uns resultats molt pobres.

La proclamació de la República i la sortida dels salistes de l’Ajuntament, ara en mans de republicans i depurat de funcionaris partidaris dels monàrquics, havia destruït tota la xarxa caciquil local, i els havia fet perdre tota influència sobre l’electorat. A més les connexions que el salisme tenia amb el poder central van desaparèixer amb el canvi que suposa la República i el nou sistema electoral feia inviable les pràctiques caciquils. La descomposició del salisme es produeix igual als pobles on havia tingut força com Rubí o la mateixa Terrassa, malgrat que aquí no va acabar de morir mai.

El 1934 amb la reorganització del Sometent, perdran la seva última quota de poder, encara que el recuperaran durant el període de després dels fets d’octubre de 1934 i fins al gener de 1936, temps en què va funcionar Acción Ciudadana, un Sometent organitzat per la Comandància Militar, amb les mateixes persones i funcions que el Sometent anterior a la reforma feta per Josep Dencàs. A Sant Cugat estarà comandada pel mateix Francisco Cahís.

Amb la creació a Sant Cugat d’Acció Popular Catalana molts d’aquests salistes, com Francesc Pila, Francisco Cahís o el seu gendre Josep Villadelprat, li donaran el seu suport.

4.1.2. La Lliga Catalana: de la Comissió Auxiliar de la Lliga Regionalista al Casal Català


El catalanisme polític havia tingut poc èxit a Sant Cugat. El primer signe d’aquesta manifestació política que trobem al poble és la signatura del missatge a la reina regent del 1888 per la firma Serra, Camarasa y Cia, una fàbrica de cotó, propietat de Ramon Serra i del seu gendre Esteve Camarasa Viñamata, veritable promotor d’aquesta signatura. També s’adhereix un altre santcugatenc, Pere Barquet [3].

Un altre impulsor del catalanisme polític a la vila serà l’Enric Castañé Quingles, secretari municipal. Castañé era un antic republicà federal, passat als liberals, que entre 1883 i 1885 havia estat secretari municipal de Gràcia. Des de feia una anys exercia el mateix càrrec a Sant Cugat. Ara, com a catalanista, presideix la Comissió creada a Sant Cugat per convocar un acte de protesta per l’article 15 del Codi Civil, que consideraven que atemptava contra el dret civil català. El vicepresident d’aquesta Comissió és l’exregidor Bartomeu Trabal, propietari de Can Trabal, i el secretari Joan Majó, propietari de Can Major. El 12 de juny de 1889 fan públic un manifest convocant a un acte polític a Sant Cugat en defensa de «la dignitat y’l patriotisme, l’amor a la nostra terra, la veneració á sas lleys, las llibertats catalanas, la justa defensa dels interessos regionals» i «pera fer una enérgica manifestació del esperit catalá, que considera com lo més gran dels insults la abolició de las institucions qu’els antepassats li llegaren» [4].

Així el 20 de juny de 1889 «reunits a quarts de nou del matí, en la plassa, una numerosa gentada de la població y pobles circunvehins, al só d’una orquestra s’efectuá una professó cívica que recorregués los principals carrers de la població ostentant infinitat de banderas catalanas». D’un dels balcons penja una gran bandera «ab la inscripció: ¡Visca Catalunya!¡Gloria als Defensors del Dret Català!¡Que’s senti abiat la campana Eluària!». Després els assistents es concentren als claustres on es desenvolupa l’acte polític. Presideix Enric Castañé, que té a la seva dreta al rector de la parròquia i a l’esquerra «el rich propietari Bartomeu Trabal». En una tauleta al costat el secretari Joan Majó. Darrera els pendons del Centre Català de Sabadell, el de la coral El Progreso de Sant Cugat i diverses senyeres. Es llegeixen les adhesions rebudes i Enric Castañé anuncia la fundació de la Lliga Catalanista de Sant Cugat.

Seguidament parlen diferents oradors atacant el centralisme i defensat les tradicions catalanes, entre ells Ferran Alsina de la Lliga de Catalunya, per finalitzar amb Enric Catañé cridant «un ¡viva a Cataluña! y un ¡viva a la Reina Regente» -això darrer només recollit pel conservador La Dinastia-, a la que es va adreçar un telegrama demanant la seva intervenció en defensa de les aspiracions catalanes [5].

L’anunciada Lliga Catalanista de Sant Cugat envià tres representants al congrés de la Lliga de Catalunya, escissió conservadora del Centre Català, d’aquell mateix juny de 1889, «la iniciativa, però, fou precipitada i no tingué continuïtat, la Lliga ja no figura entre les entitats adherides al document La Lliga de Catalunya als seus compatricis d’abril de 1890» [6]. Esteve Camarasa, a títol individual, sí que forma part del partit. El 1895 figura com a vocal a la Comissió d’Agricultura i Indústria de la Lliga de Catalunya i el novembre de 1896 és escollit tresorer a la seva Junta Directiva [7].

Esteve Camarasa estava també vinculat a la Unió Catalanista. Representarà a Sant Cugat a les assemblees d’Olot (1895), Girona (1897) i Terrassa (1901), on l’acompanyen altres dos santcugatencs. El 1904 a l’Assemblea de Barcelona trobem de nou a Esteve Camarasa i a Joaquim Margenat Raventós, propietari de Can Fatjó dels Urons, una finca situada al terme municipal de Cerdanyola, però conreada per rabassaires de Sant Cugat. Margenat havia estat jutge municipal i alcalde de Cerdanyola. El 1899 havia estat detingut acusat de participar en un confós complot carlí. A tots dos els trobarem en un nou projecte polític.

La Unió Catalanista ha entrat en crisi per la divisió interna i per la creació d’un nou partit el 1901 que pretén agrupar als catalanistes conservadors, la Lliga Regionalista. El 1902 funciona a Sant Cugat una Comissió Organitzadora de la Lliga Regionalista [8], però sembla que el partit no arriba a quallar, més enllà d’adhesions individuals com les de, precisament, Joaquim Margenat o Esteve Camarasa.

Aquests comptats regionalistes participen activament en Solidaritat Catalana, el moviment polític unitari iniciat el 1906, davant els fets del Cu-Cut i la llei de jurisdiccions. A Sant Cugat s’impliquen, junt amb els salistes al poder municipal i alguns republicans que havien estat a Fraternitat Republicana, en la campanya electoral de 1909 a favor de Jaume Cruells i Sallarés, del Centre Nacionalista Republicà i presentat com a candidat de Solidaritat Catalana per Sabadell.

El 12 de febrer es realitza un míting a Sant Cugat, a Can Tadeo, en suport a la seva candidatura, presidida per l’alcalde Pere Estapé. Els oradors són membres de la Lliga Regionalista de Sabadell, un membre de la redacció d’El Poble Català i el santcugatenc Joaquim Margenat. Jaume Cruells guanyarà àmpliament les eleccions. A Sant Cugat obté el 93% dels vots emesos. Precisament el dia de la jornada electoral, va morir d’un atac de cor Joaquim Margenat, quan es trobava a Sant Cugat seguint les votacions [9].

Després de la desaparició de Solidaritat Catalana, el suport que troben a Sant Cugat als candidats de la Lliga Regionalista a les eleccions, ve sobretot dels salistes, que quan el seu candidat no es presenta a la circumscripció de Sabadell recomanen el vot pel candidat lligaire, com és el cas de Francesc Llonch, escollit diputat el març de 1918 i que va fer alguns actes de campanya a Sant Cugat [10].

Són els mateixos salistes que permeten un acte catalanista el 1918. Segons explicava La Veu de Catalunya, «uns quants i decidits patriotes, joves d’aquella localitat», segurament esperonats pel després de les visites de l’ara diputat Francesc Llonch, són els organitzadors d’una festa «amb motiu d’hissar per primera vegada la bandera catalana a la Casa de la Vila», una «festa amb l’ideal de vulgaritzar i compenetrar als seus compatricis l’amor a la nostra amada Catalunya i fer-ne dignes catalans». S’expliquen les dificultats, doncs «Sant Cugat era un poble que malgrat d’ésser català, tenia quelcom de rutinari, semblant impossible infiltrar-los l’amor patri» [11].

La festa es va celebrar el 29 i el 30 de juny, aprofitant la celebració de Sant Pere i la inauguració del camp d’esports i el Parc Municipal. Balls, misses i sardanes acompanyen la festivitat, en la que s’inclou la col·locació de la senyera, una vegada beneïda, a la Casa de la Vila. A l’acte participen representants de diferents casals de la Lliga Regionalista. El discurs d’entrega de la senyera - confeccionada per l’Agrupació Feminal Catalanista- el fa l’Armand Carabén, de la Joventut Nacionalista, que en finalitzar és abraçat per l’alcalde salista Martí Rodó. S’hissa la bandera i es canta «Els Segadors». L’ambient fa que durant l’àpat popular, servit als claustres del Monestir, es prengui «la resolució de crear un Casal Nacionalista en dit poble, cosa que aviat serà un fet» [12]. No tenim notícia de què aquest Casal Nacionalista arribés a néixer.

Durant la Dictadura de Primo de Rivera el poder continua en mà dels salistes i l’oposició catalanista a Sant Cugat, com veurem, es va decantar el 1930 per Acció Catalana. Així que en arribar les eleccions municipals de 1931 a Sant Cugat no hi ha organitzada cap delegació o entitat associada a la Lliga.

La Comissió Auxiliar de Sant Cugat de Lliga Regionalista no s’organitza fins a la campanya per les legislatives de 1931. El maig, a La Veu de Catalunya, òrgan de la Lliga, a més de criticar l’anul·lació de les eleccions locals, que havien guanyat per poc els monàrquics, anunciava que s’estava organitzant «un nou partit catalanista republicà», referint-se a la Lliga [13]. Els seus primers militants són, precisament, antics monàrquics, que comprenen que el temps del caciquisme salista s’ha acabat amb la República i que ara tracten de recol·locar-se políticament. Per exemple, dos dels seus impulsors són el fuster Joan Soler Julià, fill de l’arrendatari del Parc Municipal, i Pere San Mestres, exdirigent de la Unión Patriótica i fill de Joan San, exsecretari de l’Ajuntament catalogat com un dels principals cacics del poble pels republicans. Tots dos s’havien presentat a la llista monàrquica l’abril de 1931. Per aquesta causa sempre seran titllats de falsos catalanistes pels federals. Per aquesta causa sempre seran titllats de falsos catalanistes pels federals.

En l’àmbit català la Lliga estava en millor situació que els radicals per esdevenir la principal força política de la dreta a Catalunya, i així va ser. Després de l’empat amb els radicals a les eleccions de 1931, a les del 1932 els supera amplament, esdevenint la força hegemònica de la dreta. D’això es va beneficiar a Sant Cugat, ja que, malgrat tenir poca militància, sí que recull la majoria de vots de la dreta local i del món catòlic, radicalitzat pel procés de secularització que està suposant la República.

El setembre de 1932, en mig del procés d’expansió organitzativa encetat per la Lliga Regionalista des de finals de 1931 i després de la visita del seu líder Francesc Cambó a Sant Cugat el 27 d’agost, en què se celebra a la Sala de Festes del Parc un gran acte d’afirmació catalanista amb parlaments de representants de les diferents seccions de la Lliga Regionalista i regidors de Sabadell i Barcelona [14], es forma la Delegació de Sant Cugat de la Lliga Regionalista, que manté una gran activitat, organitzant diferents mítings durant setembre i novembre.

La Delegació atrau catòlics, burgesos barcelonins amb torre a Sant Cugat i també a alguns republicans radicals desencisats per la poca oposició dels seus regidors a l’Ajuntament i atrets pel discurs més dretà de la Lliga. És el cas de Manuel Farrés Salvadó, que havia estat secretari del Centre Republicà Radical, molt actiu en el món associatiu santcugatenc, o el del mestre d’obres Miquel Jané Obiols, fundador també del centre radical o el del mecànic Tomàs Serra Sagalés, provinent del Centre Republicà d’Esquerres i nebot d’Anton Sallés, alcalde durant la Dictablanda.

La millor organització local es tradueix en uns millors resultats electorals, però sense posar-se mai a l’alçada dels resultats dels seus correligionaris de la comarca. Si el 1931 la Lliga a Sant Cugat s’havia quedat en un pobre 7.6%, quatre punts per sota dels resultats mitjans a la comarca i per sota dels resultats a tots els pobles veïns, a les eleccions de 1932, on es presenten coalitzats amb Acció Catalana i Unió Democràtica de Catalunya en la candidatura Concòrdia Ciutadana, puja fins a un 22.8%, encara que també per sota de la mitja de la comarca. Per aquestes eleccions la delegació lligaire va organitzar un acte de campanya on van parlar Pere San i els candidats Sanmartín i Trias de Bes [15].

PNG - 133.8 kB
Anuci de l’acte polític del diputat Trias de Bes a Sant Cugat. La Veu de Catalunya, 12 febrer 1933.

El febrer de 1933 a l’Assemblea de la Lliga Regionalista el partit es va reestructurar i, entre altres coses, va canviar el nom pel de Lliga Catalana. En aquesta Assemblea no hi ha cap representant de Sant Cugat, però el 13 de febrer conviden al diputat Josep Maria Trias de Bes a fer un acte polític a la Sala de Festes del Parque. A la presidència acompanyen al diputat els líders lligaires locals Joan Baliarda Serrallach -de 53 anys, propietari d’una fàbrica de material elèctric al carrer Gorina i casat amb la Rita Vilaró Roca, propietària agrícola- i els més joves Tomàs Serra Sagalés, Pere San Mestres, i Joan Soler Julià [16].

L’acte i el rellançament de la Lliga Catalana esperona aquests militants santcugatencs per llençar el març un manifest a l’opinió pública. Entre altres coses afirmen que «Espanya en general, i Catalunya en particular, necessiten un llarg període de pau, d’ordre, de respecte, de confiança. Que acabin les agitacions, que cessin les persecucions, que hi hagi una llibertat ben entesa, que la producció es vegi protegida i fomentada», això l’han de portar a terme «homes fortament capacitats (...) aquests homes prudents i aptes es troben a la Lliga Catalana». Per això consideren, després que «els electors de Sant Cugat del Vallès en les passades eleccions saberen demostrar la confiança que tenien en la política i en els homes de la Lliga Catalana (...) que és arribat el moment de que tots els que creuen en aquella política i en aquells homes formin una Associació que a Sant Cugat sostinguin aquella bandera» [17] .

Des de L’Avenir, en resposta al manifest de la Lliga, s’afirma que els seu militants són «oportunistes amagant vostres intencions perverses, baix la capa de la patrioteria i que a la Lliga sols s’hi troben els homes representatius del Foment de l’Explotació del Treball i de l’Institut de Sant Isidre, esclavitzadors de la Ciutat i el Camp de Catalunya» [18].

Durant el maig organitzen un cicle de conferències i de cara a les eleccions generals de novembre de 1933 organitzen un míting doble a la Sala del Parc Municipal el 10 de novembre amb la Concepció Sastre, que «tractà del deure de les dones davant les eleccions» -en aquestes eleccions les dones poden votar per primer cop-, i el candidat Armand Carabén, que parla de catalanisme i qüestió social i recorda la seva participació en l’acte de col·locació de la senyera a l’Ajuntament del 1918. Segons la premsa afí reuneixen quatre-centes persones [19]. En aquestes eleccions, en què la Lliga anava amb els carlins, a Sant Cugat van treure el 30.6%, que suposava un creixement en percentatge, però que encara els mantenia catorze punts per sota dels resultats de la circumscripció.

No és fins al 1934, de cara a les eleccions municipals de gener, que es completi l’organització local creant a Sant Cugat una entitat associada a Lliga Catalana. El 31 de gener de 1934 es convoca per la Delegació Local de la Lliga, al Parque, una reunió per tal de crear el Casal Català i les seves seccions de Joventut i Femenina [20]. El 2 de març se celebra la reunió de constitució oficial de la nova entitat. A la presidència figuren Tomàs Serra, Pere San, Joan Soler, Manuel Farrés i Enric i Pere Juneny, a més del regidor Josep Garrell i els delegats comarcals de la Lliga. Una vegada llegits i aprovats els estatuts es nomena la Junta Directiva. Els trenta socis que té en el moment de la seva fundació el Casal trien com a president al propietari Gabriel Montanyà Estapé. A la Junta l’acompanya com a vicepresident Bartomeu Tortosa, que havia estat regidor durant la Dictadura, i com a secretari Pere San Mestres. La jornada finalitza amb un acte polític on intervenen els sabadellencs Tomàs Casulleras, que exposa l’ideari de la Lliga, i Josep M. Costa Ruiz, que parla del moment polític. Es fixa com a seu un local al carrer de la Creu 11 [21].

També el març es crea la Joventut Catalanista del Casal Català, presidida pel mecànic de 23 anys Bru Sabaté Escursell i amb forta presència de joves procedents de la Federació de Joves Cristians com Roderic Rodó o Francesc Morera, corresponsal de “El Matí” a Sant Cugat [22].

Durant aquest any la Lliga Catalana radicalitza les seves postures dretanes, sobretot arran del problema rabassaire, donant suport al recurs contra la llei de contractes de conreu i retirant-se del Parlament de Catalunya.

De cara a les municipals de gener de 1934 des del Casal Català es va fomentar la creació de Conjunció Catalanista, una candidatura que unia a tota la dreta catalanista de Sant Cugat, és a dir Lliga Catalana, ACR, UDC i independents, i on dels dotze candidats presentats la meitat eren de la Lliga. La Conjunció va ser derrotada pels federals i dels quatre regidors escollits per minories, només Josep Garrell Casamitjana, treballador de la central elèctrica i propietari duna botiga d’electricitat era de la Lliga de 42 anys. La gestió municipal d’aquest Ajuntament va ser durament criticada des de La Veu de Catalunya, per Pere San, corresponsal del diari a Sant Cugat.

Després dels fets d’octubre, en un primer moment, el regidor lligaire Josep Garrell es van negar a col·laborar amb la Comissió Gestora nomenada pel governador de Catalunya el maig de 1935 de majoria radical, però finalment el Casal Català va acceptar entrar com a minoria amb quatre regidors: el propietari Gabriel Montanyà, el comerciant Pere Juneny Redó, Tomàs Serra Sagalés i Bartomeu Tortosa Farreras, que ja havia estat regidor durant la Dictadura de Primo de Rivera. Tots quatre formaven part de la Junta del Casal Català, de la que Gabriel Montanyà era president. Aquesta decisió va produir diferències en el si del Casal i de fet Josep Garrell es va apartar del partit. També va suposar un trencament amb els seus aliats a les municipals d’ACR.

A l’Assemblea Ordinària de la Lliga Catalana, celebrada el març de 1935, el Casal Català de Sant Cugat envia com a Tomàs Serra Sagalés i com assembleista suplent a Pere San. Aquest any també traslladen la seu del carrer de la Creu a una local més gran a la plaça de la República, a una casa propietat de Pere San, i on havia estat l’Ajuntament fins al 1931.

El gener de 1936, després de la reorganització de l’ajuntament gestor ordenat per l’autoritat, la Lliga va passar a tenir la majoria i el seu líder Gabriel Montanyà va ser nomenat alcalde. Però seria per pocs dies. El febrer, en ser derrotat el Front de l’Ordre a les eleccions legislatives, coalició electoral on participava la Lliga amb tota la dreta catalana, l’ajuntament lligaire es va veure obligat a dimitir, cedint el poder als regidors federals escollits el 1934.

Durant 1935 i 1936 la Lliga a Sant Cugat no havia crescut en militància, però sí en influència, malgrat la presència de la CEDA. De cara a les legislatives de 1936 va tramitar 370 carnets electorals i va organitzar un míting el dia 30 de gener de suport al Front de l’Ordre. Després de la derrota del febrer, la Lliga va anar en solitari a les eleccions de compromissaris, boicotejades per les altres forces de la dreta.

Pel que fa a la composició social dels seus membres trobem trobem propietaris agrícoles i urbans, botiguers i comerciants, amos de fusteries i lampisteries o mestres d’obres. Encara que no té un òrgan d’expressió local, utilitza la corresponsalia de La Veu de Catalunya i també la revista D.I.C., setmanari satíric ultracatòlic i proper al partit, per fustigar, amb un to molt virulent, als republicans federals i la Unió de Rabassaires local.

4.1.3. Els republicans radicals


A diferència de poblacions properes com Rubí, a Sant Cugat durant els anys d’esplendor del radicalisme no va haver cap grup local organitzat del Partit Republicà Radical, encara que si alguns afiliats a títol individual com els paletes Josep Llopart Blay o Anton Vilaseca, que tenia la representació dels radicals a Sant Cugat des de 1918. També era un fervent seguidor de Lerroux en Pere Arpí Massana, de cal Gerrer.

A partir de 1926 alguns membres de la Unión Patriótica, preveient els canvis polítics, es van organitzar en un comitè radical. Però no seria fins després de la proclamació de la República, el maig de 1931, que es va fundar el Centre Republicà Radical de Sant Cugat (CRR), adherit al Partit Republicà Radical [23]. De fet, van triar afiliar-se al partit de Lerroux després d’haver estat funcionant a l’abril com a delegació del Partit Republicà Radical Socialista, del que era membre l’històric Josep Llopart Blay, que havia estat dirigent de la Societat de Paletes i cooperativista [24]. Sembla que van veure més futur en les files del Partit Radical.

Com a molts pobles, on no hi havia una nombrosa vella guàrdia, a Sant Cugat el partit radical es va fornir amb gent de procedència diversa. Els seus socis provenien majoritàriament de la desapareguda Unión Patriótica o no havien intervingut mai en política. Pau Muñoz Castanyer a Garba, portaveu d’Acció Catalana, deia d’ells que eren «uns quants cervells privilegiats de regular tamany que junt amb uns quants senyors de la difunta Unió Patriòtica que s’hi han filtrat per sota mà i uns quants altres més que s’hi han abocat plens d’una esperança verda com l’aufals [sic], formen un conglomerat pintoresc». A la mateixa publicació els titllaven de «senyors Esteve arribistes» i de «dignes successors del famós partit de la U.P.» [25].

També formaven part del Centre Republicà Radical alguns republicans històrics, com els ja citats exregidors Anton Vilaseca Aymerich o Jaume Vilaró Vilaró, regidor d’oposició entre 1912 i 1915 i després, per pacte amb els salistes, entre 1920 i 1923, i altres paletes antics membres de la Societat de Paletes de Sant Cugat, com Josep Llopart Blay i Miquel Jané Obiols, a més d’alguns obrers, sobretot tintorers de La Pelleria. El delegat del Centre Republicà Radical al comitè provincial del partit era Teodoro Martí Pujol, Doru, un vinyataire i venedor de vi que havia estat fiscal municipal durant la Dictadura, antic militant de Fraternitat Republicana, que havia estat breument president de la Unió Santcugatenca i era president de la Creu Roja i s’havia presentat amb els salistes a les municipals d’abril.

Les intencions d’aquest sector de situar-se políticament després del 14 d’abril queda patent amb la fundació paral·lelament al Centre Republicà Radical, del Centre Republicà d’Esquerra de Sant Cugat del Vallès [26]. De fet, a l’abril havien estat funcionant com a Esquerres Catalanes. El Centre Republicà d’Esquerra aprofitant que el Centre Republicà Federal seguia vinculat al Partit Republicà Democràtic Federal es va afiliar a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Segons Anton Vilaseca, la idea de formar dos centres va ser de Vicenç Esteban, comerciant de queviures de 53 anys, Jaume Alemany Cleris,ordinari -era propietari d’un camió- de 60 anys, i Miquel Auladell, mestre d’obres i modest propietari rural, que havia estat secretari dels republicans fusionistes locals des del 1903 i regidor entre 1906 i 1910, amb la idea d’estar ben col·locats en uns moments d’incertesa política sobre quin seria el partit hegemònic a Catalunya [27].

La fundació paral·lela del Centre Republicà Radical i Centre Republicà d’Esquerra indica que aquest sector, que per la seva moderació social no pot estar amb els federals i que pel seu laïcisme no pot anar a la Lliga o Acció Catalana, de la que també els separa el seu catalanisme, tracta de buscar un referent polític català que els faci estar ben situats políticament de cara al poder, tant si guanyava ERC com si ho feien els radicals, i de fet els dos centres actuen junts com a coalició amb un únic comitè dirigent. Com deien a L’Avenir "malgrat que aparentment eren dos centres als seus components s’els podia aplicar aquell adagi espanyol: los mismos perros con distinitos collares" [28]. El Centre Republicà Radical s’expressa durant 1931 per mitjà del diari radical barceloní El Progreso, sent el corresponsal a Sant Cugat Joan Serra Santamaria.

A les eleccions municipals repetides del 31 de maig els dos centres es presentaren coalitzats en un anomenat Centre Bloc Republicà, traient dos consellers (Anton Vilaseca, del CRR i Josep Alemany Prats del CRE). A les legislatives de juny, on el PRR es presenta com l’alternativa conservadora a la política socialitzant, obtenen un 7.6% dels vots, molt per sobre del 3.3% de mitja a la comarca i dels resultats dels pobles veïns, on no havia arribat ni al 3%.

El Centre Republicà Radical comença fent una oposició dura a l’Ajuntament, però a poc a poc es va debilitant. Primer per l’escissió que protagonitza el sector més fidel al radicalisme històric, que a mitjans de setembre de 1931, i encapçalats per Anton Vilaseca i Josep Llopart, formen Fraternitat Republicana Radical Veterans núm. 1. Segons Vilaseca i Llopart la divisió va venir perquè es van adonar que ells, com a radicals històrics, havien estat utilitzats pels seus companys per aconseguir una legalització ràpida dels centres i tenir una certa legitimitat, però una vegada fundat el Centre Republicà Radical els van anar bandejant i prenent decisions sense consultar-los, mentre eren els dirigents del Centre Republicà d’Esquerra els que manaven realment [29]. La Fraternitat Republicana Radical agrupava a part dels històrics opositors republicans a obrers d’origen murcià, alguns d’ells afiliats a la CNT. Es tracta del sector del Centre Republicà Radical més fidel al radicalisme tradicional obrerista, anticatalanista i anticlerical. La seva primera reunió com entitat autònoma es fa el dia 26 d’octubre de 1931, sent escollit president Josep Llopart [30]. Després de l’escissió Anton Vilaseca deixa pràcticament d’assistir als plens municipals. Fraternitat Republicana Radical participa en actes com l’homenatge a Layret o l’enterrament civil de Miquel Pahissa, però no té cap incidència política més.

Després de la marxa d’Anton Vilaseca és escollit l’octubre nou president del Centre Republicà Radical, Vicenç Esteban Campos [31]. Durant aquests mesos els radicals organitzen tres conferències, com la de l’advocat José Gual Montardit, el desembre de 1931, sobre les bases del Partit [32]. Després d’aquests actes el Centre Republicà Radical només organitzarà algun de caràcter electoral.

Mentrestant el Centre Republicà d’Esquerra organitzava els actes d’ERC a Sant Cugat, com els del 13 i 20 de novembre on, entre altres, intervé Roc Boronat. Però aquests són els últims, ja que una vegada que el Centre Republicà Federal es va adherir a ERC, el Comitè Comarcal d’aquest partit va convocar a una reunió conjunta dels militants de les dues entitats el 27 de novembre de 1931, per veure quina d’elles havia d’ostentar la representació del partit. A l’assemblea es van presentar els republicans federals en bloc, mentre que del Centre Republicà d’Esquerra només van participar dos representants enviats per protestar per la metodologia seguida per solucionar el conflicte. Després de l’assemblea els representants del Comitè Comarcal d’ERC van decidir donar la representació del partit a Sant Cugat al Centre Republicà Federal i expulsar de l’organització el Centre Republicà d’Esquerra, que l’abril de 1932 decideix la seva dissolució i la integració al Centre Republicà Radical [33]. De nou es demostra que es tractava del mateix projecte.

Encara que segurament no tots els militants del Centre Republicà d’Esquerra van passar al Centre Republicà Radical. El secretari de l’entitat, el guixaire Salvador Sitjes Masana, es passa al CRF i el regidor Josep Alemany Prats, fill del dirigent radical Jaume Alemany Cleris, se situa cada vegada en postures més nacionalistes catalanes que l’apropen a ACR, on termina militant, i a l’independentisme, sent un dels fundadors de Nosaltres Sols. També Josep Guix Gurri, que havia estat president del Sant Cugat Esport F.C., es passa a Nosaltres Sols. Això acaba amb l’oposició radical a l’Ajuntament, ja que els dos regidors escollits el 1931 no s’incorporen al reunificat Centre Republicà Radical. En l’assemblea del 10 de juny del Centre Republicà Radical, després de la incorporació del Centre Republicà d’Esquerra, s’escull nou president a Jaume Alemany Cleris, pare del regidor Josep Alemany [34].

També perden militants per la dreta. Alguns dels fundadors del Centre Republicà Radical, com per exemple Miquel Jané Obiols i Manuel Farrés Salvador, fundadors del Centre Republicà Radical, o Tomàs Serra Sagales, que havia estat al Centre Republicà d’Esquerres, es passen a una reorganitzada Lliga Catalana a Sant Cugat.

A pesar d’aquests problemes a les eleccions de 1932 els radicals obtenen a Sant Cugat prop d’un 10% de vots, mentre a Barcelona ciutat perdien posicions i a la comarca es mantenien. Aquests bons resultats vénen de recollir vots republicans moderats i laics que s’allunyaven d’ERC després dels conflictes socials, però que veien a la Lliga, segurament influïts per la representació de Sant Cugat, com massa dretana i confessional.

A les eleccions de 1933, amb el vot femení, els radicals catalans es van enfonsar, en canvi els santcugatencs van aguantar el cop, encara que van caure percentualment fins a un 7.4%, mentre el partit a la circumscripció no arribava al 2.7%, i això que a diferència de Barcelona, no tenien organitzada cap secció femenina.

El Centre Republicà Radical va perdent influència al poble com oposició al Centre Republicà Federal, per la debilitat de la seva oposició a l’Ajuntament i sobretot després de l’aliança que fan la Lliga, Acció Catalana i UDC per enfrontar-se al Centre Republicà Federal a les eleccions municipals de 1934, que els deixa fora, ja que com a la resta de Catalunya la reunificació de la dreta es fa a partir de la defensa del catolicisme i a Sant Cugat també del catalanisme, el que els impedia sumar-se a aquesta alternativa conservadora. Davant d’aquest panorama el Centre Republicà Radical es va abstenir de participar en les eleccions locals, per les seves nul·les possibilitats, donat el sistema electoral majoritari.

El Centre Republicà Radical no torna a tenir un paper destacat al poble fins després dels fets d’octubre del 1934. El 1935 va ser nomenat pel governador civil un Ajuntament gestor amb majoria radical, que va nomenar com a alcalde de Sant Cugat qui des del juny de 1933 era president del Centre Republicà Radical, l’antic federal, Joan Altés [35].

La seva gestió, analitzada en un altre apartat, acaba amb els canvis de regidors manats per l’autoritat el gener de 1936, que donaven la majoria a la Lliga. Això va provocar la retirada de l’Ajuntament dels regidors radicals.

Després de la seva sortida de l’Ajuntament es van denunciar, primer per la Lliga i després pels federals, escàndols de corrupció, el que els equiparava amb la resta del Partit Republicà Radical, que havia hagut que fer front als escàndols de l’estraperlo i l’afer Nombela. Tot això acaba per enfonsar als radicals, tant a Espanya com a Sant Cugat.

Pel que fa a la composició social del Centre Republicà Radical, la majoria dels seus militants pertanyien a la petita burgesia, trobem sobretot propietaris de botigues d’electricitat, pintura, fusteria i espardenyeries, mestres d’obres i pagesos benestants, ja que després de l’escissió de Fraternitat Republicana Radical pocs obrers van restar al Centre Republicà Radical.

4.1.4. L’Agrupació d’Acció Catalana: del Partit Catalanista Republicà a Acció Catalana Republicana


L’Agrupació d’Acció Catalana de Sant Cugat s’havia format l’abril de 1930, tot just quan arran d’una crida a l’opinió pública, feta el 4 de març, s’està reorganitzant el partit a tota Catalunya. En un primer moment l’Agrupació va quedar suspesa per l’alcalde, que va impedir que fessin una reunió per escollir els seus càrrecs directius. La reunió no es autoritzada pel governador civil fins al juny. Per fi, el 22 de juny de 1930 es reuneixen la desena llarga de socis fundadors per triar la seva direcció. L’acte de constitució s’ha de fer sense discursos polítics per ordre de l’autoritat [36]. En el moment de la fundació formal ja té més d’una desena de socis. És elegit com a president Pere Pahissa Massana, un mestre d’obres que havia estat dirigent del sindicat de paletes entre 1910 i 1918, encapçalant algunes vagues al sector.

Com a vicepresident, en els primers mesos de vida de l’Agrupació, figura Francesc Pineda i Verdaguer, de 41 anys, autor de rondalles i contes de caràcter popular, un independentista català que de jove havia militat a la Joventut Nacionalista, formà part de la Junta Permanent de la Unió Catalanista, entitat a la qual continuarà lligat, i havia presidit del Centre Nacionalista Català el 1917. Aviat deixarà l’àmbit polític local i a partir de 1932 és director de Nosaltres Sols!, òrgan de premsa de l’entitat independentista i exerceix de secretari de relacions exteriors de la Unió Catalanista.

Van començar amb força, organitzant un cicle de conferències per on passen Manuel Carrasco i Formiguera, el 31 de juliol de 1930, parlant sobre «Cultura i civilitat»; l’escriptor i militant local Francesc Pineda, el 30 d’agost, versant sobre «Els problemes de la municipalitat modern» o J. Riera i Puntí, delegat de l’Associació Protectora de l’Ensenyança en Català sobre la labor d’aquesta entitat el 19 de setembre [37].

Precisament Acció Catalana tenia els seus orígens a Sant Cugat en els ambients culturals catalanistes del poble. La majoria dels seus socis fundadors provenien de la pròpia l’Associació Protectora de l’Ensenyança en Català. Durant aquest primer any de vida, a més de les conferències, van organitzar un concurs de lectura i escriptura catalana per a nens i una campanya per la restauració del Monestir. Malgrat constituir-se com a agrupació política mai perden aquest caire cultural i seguint el seu lema d’«agermanament de cultura i política», continuaran organitzant exposicions, xerrades, excursions i, fins i tot, una Escola de Treball, dirigida a millorar la capacitació laboral dels treballadors. Aquest vessant cultural quedarà apaivagat quan el 1933 membres de la mateixa Acció Catalana impulsin la creació de l’Ateneu de Sant Cugat.

El 22 de març de 1931 l’agrupació de Sant Cugat està present en l’Assemblea de constitució del Partit Catalanista Republicà, fruit de la fusió d’Acció Catalana i Acció Republicana de Catalunya. A finals de març l’agrupació decideix que de cara a les eleccions municipals no donarà suport a la candidatura administrativa, on van els federals, ja que consideren que no ofereix cap garantia, ni expressa cap contingut ideològic i lamenten que els federals s’aliïn amb oportunistes i anticatalanistes. Es mostren partidaris de fer costat a algun republicà a canvi que no vagin amb els administratius. Finalment van decidir presentar candidatura pròpia, però només per minories. En la campanya s’organitzen diferents mítings, presentant els quatre candidats, que van ser el mestre d’obres i antic sindicalista Pere Pahissa Massana, el paleta Manuel Pujol Tortosa , conegut com a Salero, el fabricat tèxtil Miquel Rodó Matalonga, fill de Domènec Rodó Palet, i Pere Vila Trabal, propietari d’una benzinera. [38].

A les eleccions no van treure cap regidor, però una vegada proclamada la República i format l’Ajuntament revolucionari, dominat pels federals, aquests els deixen quatre llocs per minories, que Acció Catalana finalment va acceptar, passant així Pau Muñoz Castanyer, Manuel Pujol Tortosa , Pere Vila Trabal i Pere Pahissa Massana, president de l’agrupació, a ser regidors de l’Ajuntament.

El 24 d’abril escullen una nova junta directiva presidida pel serraller Francesc Farell i amb Tomàs Fàbregas Valls com a secretari [39]. El 17 de maig organitzen una conferència crítica amb la Dictadura, com a precampanya de la repetició de les municipals al maig, on van tornar a presentar candidatura pròpia, sense aconseguir cap regidor. El juny tornarien a ser derrotats els seus candidats en les eleccions a jutge i fiscal municipal pels recolzats pel Centre Republicà Federal.

A les legislatives del 26 de juny es queden en un modest 3.3%. Són pràcticament els mateixos vots que militants tenen, encara que amb uns resultats per sobre de la mitja de la comarca i pobles veïns.

El 1931 l’agrupació de Sant Cugat tenia 66 militants, només era superada en nombre pel Centre Republicà Federal. Edita la revista mensual Garba que es presentava el 6 de setembre de 1931 amb un "Déu vos guard" i com a periòdic d’ordre inspirat en el catalanisme, el republicanisme, la democràcia i el liberalisme [40]. La revista estava dirigida en un primer moment per Francesc Bundó Pareta, i es converteix en una publicació bel·ligerant contra els federals i els rabassaires. A l’agost escullen nou president de l’Agrupació a Pau Muñoz Castanyer, que també assumeix la direcció de Garba.

Els canvis a la direcció continuen. El 7 de febrer de 1932 s’elegeix una nova junta directiva presidida pel fuster Joan Cortadellas Segura i en la que figura l’excandidat monàrquic Eduard Rodó, fill de l’exalcalde i salista Martín Rodó. En aquesta reunió es tracta del tema de la creació d’una secció femenina i s’inicia la reorganització de les joventuts, encarregant del tema a Isidre Rifà Huguet, soci també de Palestra i l’Associació Protectora de l’Ensenyança en Català, que havia presidit el seu pare, l’històric catalanista Francesc Rifà Planas [41]. A partir del març s’enceta una campanya d’extensió amb conferències setmanals i excursions. Però el cert és que malgrat la seva militància, tenir una publicació i realitzar freqüents activitats, Acció Catalana té poca influència en la política local. El seu declivi es veu accentuat per la divisió que provoca l’escissió cap a Unió Democràtica de Catalunya, a la que es passen Pau Muñoz Castanyer i el sector més catòlic de l’agrupació local a mitjans d’any, seguint a Manuel Carrasco i Formiguera. De fet, Acció Catalana havia mantingut una postura ambigua sobre el tema religiós, però la discussió de l’article 26 de la Constitució va obrir les divisions.

La sortida dels que marxen cap a UDC-> i els dolents resultats electorals, porten a una crisi de l’agrupació local, que a finals d’octubre de 1932, en una Assemblea general, discuteix la seva autodissolució [42]. Aquesta crisi era comuna a tot el partit, amb desercions a dreta i esquerra.

A partir de gener de 1933 es reorganitza l’agrupació, amb la presidència de l’històric Pere Pahissa. A Garba informen que s’han convocat dues reunions "per tal d’ajustar l’entitat a la situació que comporta el moment actual de la política catalana. D’aquesta prova, la nostra Agrupació n’ha sortit enrobustida" [43]. També milloren la qualitat de Garba, ara sota la direcció d’Àngel Vilaret Planas [44], que «com portaveu d’una entitat» passa a repartir-se gratuïtament «no admetent subscripcions», i s’instal·la la seu al carrer de Barcelona 12. A pesar dels esforços Garba deixa de publicar-se al setembre.


A l’Assemblea del partit del 12 de març de 1933, en què passa a dir-se Acció Catalana Republicana (ACR), encara no hi ha representants de Sant Cugat, però a l’abril en el Consell General d’ACR, que va aprovar la declaració de principis, sí que participen representants santcugatencs, que també estan presents en la creació de la delegació comarcal del Vallès Occidental del partit, quedant encarregats d’organitzar delegacions a Rubí i Cerdanyola. A més nomenen a Manuel Pujol Tortosa com a corresponsal de “La Publicitat” [45].

A les eleccions legislatives de novembre de 1933, en què es presenten coalitzats amb Partit Nacionalista Republicà d’Esquerres, inexistent a Sant Cugat, treuen 99 vots, el que representa el 4.8%, quasi dos punts percentuals per sobre de la mitja de la coalició a la circumscripció.

A les eleccions municipals de 1934 ACR, malgrat que amb anterioritat havia afirmat que es presentarien sols, formen part de la candidatura Conjunció Catalanista, junt amb la Lliga Catalana i UDC. ACR aporta tres dels dotze candidats de la llista. Dels quatre regidors que obté la candidatura per minories, un, Francesc Ribas Corbella, era d’ACR. Però té poc temps per treballar a l’Ajuntament, ja que es nega a col·laborar en els ajuntaments gestors de després dels fets d’octubre i no es reincorpora fins al 1936.

L’Agrupació reconstituïda, i presidida ara per l’antic regidor de la coalició radical Josep Alemany Prats, participa en l’Assemblea General d’ACR del 5 de maig de 1934. El 29 de juliol organitza a Sant Cugat l’Aplec Comarcal d’ACR. En un primer moment l’alcalde va autoritzar l’acte, però no el míting. Els parlaments dels líders del partit Nicolau d’Olwer i Martí Esteve, presentats per Tomàs Fàbregas, secretari d’ACR de Sant Cugat, van ser seguits per unes dues-centes persones. Després es va realitzar un sopar per cent persones [46].

Acció Catalana té a Sant Cugat un to més dretà que a Barcelona. Així, si a escala central aspirava a convertir-se en el centre republicà, catalanista, liberal i democràtic, malgrat que estava més propera a ERC que a la Lliga, a Sant Cugat va ser molt crítica amb els federals, denunciant des de Garba el seu anticlericalisme i la seva actitud, segons Acció Catalana, dictatorial i criticant durament al seu rival de premsa L’Avenir. A les municipals de 1934 ACR de Sant Cugat es presenta coalitzada amb la Lliga i UDC, també a diferència del que fa el partit a Barcelona i la majoria de Catalunya, on el soci preferent és ERC.

En el terreny econòmic es mostren com a defensors de la petita burgesia rural i urbana. En la qüestió de la rabassa morta, ACR recolza al Parlament la llei de contractes de conreu, en canvi l’agrupació de Sant Cugat és crítica amb els rabassaires i els dedica diferents atacs des de Garba. En el que sí coincideix amb tota ACR és en el seu nacionalisme i defensa de l’autodeterminació. L’agrupació santcugatenca defensa aferrissadament aquest aspecte des de Garba i de fet són militants d’Acció Catalana els que, sense abandonar el partit, funden a Sant Cugat el juliol de 1932 l’Agrupació Nacionalista Nosaltres Sols.

La seva militància es nodreix, bàsicament, de botiguers, professionals liberals, mestres d’obres. És a dir un sector social semblant al que dóna suport als radicals, dels que els separa, evidentment, el seu ferm catalanisme i el seu catolicisme.

L’Agrupació va tenir una secció de joves que van enviar adhesió a la reunió preparatòria de la constitució de la Federació de Joventuts del Partit Catalanista Republicà de desembre de 1931 i envia delegació a l’Assemblea de constitució de l’1 de febrer de 1932. La crisi de tota l’agrupació també afecta a les joventuts que ja no estan presents en l’Assemblea extraordinària del març de 1933.

4.1.5. Els independentistes: Nosaltres Sols !


El grup independentista santcugatenc més nombrós era Nosaltres Sols!. Aquesta agrupació nacionalista havia nascut el 1930 impulsada per Daniel Cardona. Era una organització antielectoralista i partidària de solucions paramilitars, seguint l’exemple del Sinn Fein irlandès, del que havien copiat el nom. Nosaltres Sols! era molt crític amb Macià per haver acceptat l’autonomia, i com a independentistes radicals van rebutjar l’Estatut i el plebiscit en què es va aprovar.

A Sant Cugat hi havia militants del grup independentista des de l’estiu de 1931, que atacaven als federals en el poder municipal des del seu òrgan de premsa [47]. També va ingressar a Nosaltres Sols! qui havia estat un dels primers dirigents d’Acció Catalana a Sant Cugat, l’escriptor Francesc Pineda i Verdaguer, que es farà càrrec de la direcció del seu òrgan de premsa. El grup va tenir cert ressò el 1932 al ser utilitzat el seu nom per la premsa i elements anticatalanistes.

És just en aquest moment que es funda l’agrupació de Nosaltres Sols! a Sant Cugat, concretament el juliol de 1932 en què és elegit un Comitè provisional, presidit per Josep Alemany Prats, que provinent del Centre Republicà d’Esquerra, era encara regidor, escollit en coalició amb els radicals, dels que era dirigent el seu pare [48]. També provenia del mateix Centre el Josep Guix. A l’agost s’escull el Consell Directiu definitiu sota la presidència de Francesc Ribas [49]. La majoria dels seus membres eren militants a la vegada d’Acció Catalana, ja que Nosaltres Sols! acceptava la doble militància, sempre que es fos bon nacionalista i se segueixin les consignes de l’organització. També hi havia alguns fejocistes. Sobretot es tractava de joves.

Alguns militants locals de Nosaltres Sols! van participar activament als fets d’octubre de 1934, passejant armats pel poble i baixant a Barcelona, on van passar tota la nit esperant actuar junt amb els ’escamots’ d’Estat Català. Arran d’aquesta actuació serà detingut el seu dirigent Tomàs Fàbregas.

El juny de 1936 reorganitzaran, junt amb altres grups independentistes, Estat Català.

El militant més rellevant serà el secretari de l’organització Tomàs Fàbregas Valls, qui, com veurem, tindrà una destacada actuació a la guerra civil, arribant a tenir un paper rellevant al Comitè de Milícies Antifeixistes i les patrulles de control de Barcelona.

4.1.6. Unió Democràtica de Catalunya


Unió Democràtica de Catalunya (UDC) va néixer el 7 de novembre de 1931 com un partit nacionalista català, defensor de la democràcia política i la doctrina social de l’Església. A mitjans de 1932 es produeix la ruptura de Pau Muñoz i el sector més catòlic de l’agrupació local amb Acció Catalana, ingressant a UDC seguint a Manuel Carrasco. Pau Muñoz Castanyer és el dirigent més important de l’agrupació local. Havia estat present en la proclamació de la República i nomenat regidor en l’ajuntament revolucionari de 1931. En el moment del trencament era el director de Garba. El nucli santcugatenc era molt reduït. Al primer congrés celebrat a Badalona l’1 i 2 d’octubre, en què UDC es refermarà en el seu confessionalisme i nacionalisme, encara no hi ha presència d’una agrupació santcugatenca. Qui sí participa és Pau Muñoz. Serà un delegat actiu al congrés, presentarà esmenes, com la que demanava que la denominació del partit fos Unió Democràtica Nacionalista, que no serà acceptada, i altres referents al tema rabassaire. En la jornada final serà escollit secretari escrutador, encarregat de fer el recompte de vots en l’elecció dels membres del Comitè de Govern del partit.

El primer acte d’UDC a Sant Cugat se celebra el dia 28 d’octubre de 1932, amb un míting a la Sala Tadeo amb Pau Muñoz i el nou líder del partit Manuel Carrasco i Formiguera. El novembre els mateixos oradors faran la presentació del programa electoral per les eleccions al Parlament de Catalunya, a les que van coalitzats amb la Lliga i Acció Catalana.

Tots aquests actes fan que a principis de 1933 es creï l’agrupació local d’UDC, que estarà ja present al Congrés extraordinari del partit celebrat a Vic el 26 de març de 1933 i al II Congrés Nacional d’octubre del mateix any. En aquest Congrés trobarem de nou un Pau Muñoz molt actiu, especialment durant la discussió de la ponència sobre els problemes de la terra.

L’agrupació no va ser molt nombrosa i entre els seus militants figuraven exmembres d’Acció Catalana com Pere Vila Trabal, Lluís Juanola Almar, algun jove de la Federació de Joves Cristians o el mateix Pau Muñoz, més destacat en treballs a la direcció del partit que en l’agrupació local i que finalment seria escollit el setembre de 1933 per cobrir una vacant en el Consell Nacional d’UDC.

A les eleccions municipals de 1934 UDC va col·locar a Pau Muñoz i Pere Vila a la llista de Conjunció Catalanista, però cap d’ells va ser escollit com a regidor. A les eleccions de 1936 no va recolzar cap de les dues candidatures.

A finals de juny va haver una visita a Sant Cugat de dirigents de la Unió de Treballadors Cristians de Catalunya, sindicat afí a UDC, que es van entrevistar amb joves fejocistes per tal d’organitzar una delegació a Sant Cugat [50]. L’adveniment de la guerra va frustrar l’intent del sindicat catòlic i va posar UDC entre dos focs, ja que com a catòlica va ser perseguida pels revolucionaris, mentre que per nacionalista ho serà pels franquistes. Malgrat tot a Sant Cugat els membres d’UDC després de la guerra s’integraran en les entitats franquistes i, fins i tot, Pau Muñoz arribarà a ser alcalde de Sant Cugat del 1947 al 1949, mentre un altre membre del partit, Lluís Juanola, serà el primer Jefe Local de FET el 1939.

4.1.7. Acció Popular Catalana i la CEDA

Vegeu—> Acció Popular Catalana i la CEDA: la dreta espanyolista i catòlica al Sant Cugat republicà

4.2. L’ESQUERRA

4.2.1. Els republicans federals: de la Gloriosa al Centre Republicà Federal


El Centre Republicà Federal de Sant Cugat del Vallès, que venia gestant-se des de setmanes abans, va fer el seu acte d’inauguració el 26 d’abril de 1930, amb un míting de presentació a la Sala Tadeo, davant de nombrós públic i sota la presidència de Magí Bartralot. Els oradors van ser Ramon Mas i els sabadellencs Joan Vila, Jaume Ninet i Amadeu Aragay, tancant l’acte el propi Bartralot [51].

Aquesta relació amb els republicans de Sabadell, on «ésser republicà i federal era gairebé sinònim», i amb el seu Círcol Republicà Federal, venia de lluny i es va reforçar a partir del 1887, quan Sant Cugat del Vallès va passar de la circumscripció electoral de Terrassa a la de Sabadell, de nova creació. A Sabadell «el partit federal conservà com a patrimoni diferenciat el ser referent local per a tota empresa d’aplegament unitari de les hosts democràtiques; eren ells els qui garantien el diàleg entre la democràcia i l’obrerisme» [52]. Com els sabadellencs, els republicans santcugatencs del Centre Republicà Federal es vincularan, de nou el 1930 i fins al 1932, al vell Partit Republicà Democràtic Federal.

El Centre Republicà Federal es vinculava, doncs, amb el republicanisme federal, amb una cultura política amb una visió del món i de la vida en societat d’arrel idealista, amb influències materialistes i profundament liberal i democràtica. Els republicans federals santcugatencs creuen, com el seu líder indiscutible, Francesc Pi i Margall, «que la història té una llei inexcusable, la del progrés. Les societats, des dels orígens més remots, haurien lliurat un combat mil·lenari per la llibertat. El progrés no era altra cosa que l’esforç de la humanitat per deslliurar-se de rèmores i prejudicis, de la ignorància i la dominació dels poderosos. El motor de les transformacions, doncs, no seran les condicions materials d’existència sinó la confrontació d’idees» [53]. Un federalisme que tindrà una configuració classista i popular, i estarà ben relacionant amb el moviment obrer i rabassaire, el mutualisme i el cooperativisme.

El 9 de desembre de 1868 a les tres de la tarda se celebra a Sant Cugat una «manifestación republicana federal, reinando el mayor orden y un entusiasmo indescriptible. El pueblo entero tomó parte en la manifestación». L’alcalde, que tenia convocada una reunió a la mateixa hora, va tenir «que sol·licitar del orador republicano que suspendiera su discurso por media hora, al objeto de poder celebrar la reunión», una vegada acabada aquesta «siguió la manifestación republicana que fue numerosísima, entusiasta y ardiente» [54]. Potser no va ser tan nombrosa, el testimoni és d’un diari republicà federal, però aquesta és la primera manifestació que tenim del republicanisme federal a Sant Cugat. També sabem que veïns santcugatencs que participen el 1869 en l’aixecament contra les quintes que encapçala el rubinenc Josep Palet, rabassaire, republicà federal, anticlerical i maçó [55]. És plausible que alguns ja haguessin participat en motins anteriors dirigits pel mateix Palet de Rubí.

Però el republicanisme federal organitzat neix a Sant Cugat de la mà del moviment rabassaire. Com hem vist, els lligams entre federals i rabassaires tenen el seu origen a la Primera República. Els rabassaires no oblidaran mai que l’agost de 1873, sent president Francesc Pi i Margall, es va proclamar una llei que declarava redimible la rabassa morta. Serà just el moment en què aparegui una Secció d’Agricultors de Sant Cugat adherida a la Federación de Trabajadores de la Región Española, la secció espanyola de la Internacional. Són uns anys de relació entre internacionalistes i republicans federals que tindran un paper com a protectors de la Internacional i facilitaren contactes.

Seran aquests rabassaires els que el 1895 creïn la Sociedad de Agricultura de Sant Cugat, presidida per Joan Vila Casal, amb l’objectiu de millorar les seves condicions laborals, però també amb una vocació política. Als seus estatuts escrivien que "podrá tomar parte en los actos políticos apoyando al partido que más le ayude" [56].

Una delegació de Sant Cugat participa el febrer de 1895 al segon congrés de la Federació d’Obrers Agrícoles de la Regió Espanyola (FOA), on es van reafirmar en els ideals socialistes formulats pel Partit Republicà Democràtic Federal. La secció santcugatenca, presidida per Josep Vila, també està present al tercer congrés de la FOA de gener de 1896.

La Societat d’Agricultura es va presentar a les eleccions municipals de 1897 i 1899, que va perdre en mig de les típiques tupinades de l’època. El 1900 van fer un pas més enllà i es van adherir al Partit Republicà Democràtic Federal, sent un dels pocs casos en què trobem una societat agrícola com a tal afiliada al Partit Federal. A la Junta de comitès del pla i altres del Partit Federal els rabassaires santcugatencs, ara sota la denominació de Federació d’Agricultors, enviaran com a representants a Jaume Llunell Puigbó, de cal Cordills, i Josep Martí Valls [57].

De fet, el Partit Republicà Democràtic Federal havia aprovat un nou programa polític el 1894 on es donava més importància als temes socials i a les reivindicacions camperoles. A més, les organitzacions rabassaires del Penedès i el Vallès, havien expressat a través del seu òrgan El Campesino, el seu suport a Pi i Margall el 1896 quan va trencar amb el sector federal de Vallès i Ribot. Era, doncs, un moment dolç en la relació entre rabassaires i federals de Pi i Margall.

Els federals donen suport als candidats republicans al districte de Sabadell, però normalment sense èxit, davant les tupinades electorals. Per exemple, a les eleccions de 1903, en que va ser escollit diputat per Sabadell Francesc Pi i Arsuaga, fill de Pi i Margall, a Sant Cugat va guanyar àmpliament Timoteo Bustillo, el derrotat candidat liberal. La Campana de Gràcia denunciava que: «son en gran números las coaccions y porquerías que’s varen fer en aquest poble en favor de la candidatura de’n Bustillo. La garrafa del ayguardent, els puros, fins els billets de banchs anavan á dojo per comprar conciencias. Degut á aquest modo de obrar per part dels cacichs i dels seus representants no varen poguer obtenir majoría en aquesta població els republicáns» [58].

A Sant Cugat, el juny de 1903, es reuneix una «comisión organizadora municipal del partido republicano de San Cugat del Vallès» que nomena presidents honoraris a Nicolás Salmeron, Alejandro Lerroux i Francisco Pi i Arsuaga i una Junta municipal presidida per Jaume Castañé Sobregrau, que havia estat l’últim alcalde republicà el 1873 i que havia entrat de regidor aquell mateix any al consistori santcugatenc. En la junta hi havia més regidors com el vicepresident Joan Català Fàbregas, regidor des de 1902, o el dipositari Pere Farrés Batista, propietari d’un forn i regidor entre 1895 i 1902 [59].

Es tracta del nucli republicà fusionista de Sant Cugat, que devia tenir l’origen en el comitè local que va existir a finals del segle XIX de republicans possibilistes -anomenats també històrics o governamentals- partidaris d’Emilio Castelar, que es van separar del Partit Federal el 1874. Aquests possibilistes junt amb centralistes, federals orgànics -on militava el vell Palet de Rubí-, i altres participen el 1897 en l’Assemblea Popular Republicana de Reus, on hi ha representació santcugatenca, i que va ser el primer pas cap a la creació el juny de 1897 de Fusión Republicana, que agrupava a tots els republicans al marge de federals.

Segurament es tracta d’una maniobra d’aquests republicans fusionistes de Sant Cugat per situar-se políticament de cara a la creació a la vila d’una entitat republicana afí al nou partit republicà unitari que està naixent, deixant fora als republicans federalistes. Però aquests van reaccionar.

I és que el març de 1903 s’havia produït una reunificació de republicans de diferents tendències -federals, unitaris, lerrouxistes- en la Unión Republicana que liderarà l’històric Nicolás Salmeron, de la que només els progressistes i una part dels federals.

A l’octubre es celebra un Congrés Regional de Societats Republicanes de Catalunya que serveix per posar les bases d’aquest nou partit republicà únic a la regió. En aquesta assemblea està present una denominada Coalició Republicana de Sant Cugat del Vallès [60].

Seguint aquest embat unitari, a Sant Cugat, la Sociedad de Agricultura va impulsar aquesta Coalició Republicana, que el novembre donaria pas a la creació de Fraternitat Republicana de Sant Cugat del Vallès, adscrita a la Unión Republicana, «con el objeto de agrupar a todos los republicanos de la población». Aquell mateix mes els fundadors visiten a Eusebi Corominas, president de la Junta Provincial d’Unió Republicana, a més de director de La Publicidad, per presentar-se i «exponiéndole el objeto realmente patriótico y republicano de difundir los ideales democráticos y contribuir a la derrota del caciquismo y a la regeneración política y administrativa de San Cugat del Vallès» [61].

La constitució oficial es fa el 10 de desembre de 1903. A la seva acta fundacional diu que l’objectiu és «la propagación de doctrinas republicanas en general y dentro de ellas las que se inspiran en el programa regionalista-autonomista o federal» -malgrat ser una agrupació republicana unitària el federalisme continua tenint més pes- i que compten amb les simpaties d’Eusebi Corominas i del diputat provincial Joan Vidal i Valls. Nomenen presidents honoraris a Nicolás Salmerón, Eusebi Corominas i Francesc Pi i Arsuaga.

La base social continuen sent els rabassaires. De fet, l’alcalde Josep Borrell informa al governador civil que «la forman elementos de otra Sociedad designada en la localidad de «rabassaires» y algunos nuevos, pero lo han hecho cambiando el nombre para los fines que ellos ya se entienden». Efectivament dels trenta-set socis fundadors vint-i-un són agricultors, i a més del president, el rabassaire Miquel Grau Ricart i el vicepresident el corredor de vins Pere Bigas Llunell, la majoria dels socis fundadors provenen de la Societat d’Agricultura. Com a secretari és escollit Jaume Puig Macià, propietari d’una petita fàbrica de teixits de cotó. Situen la seva seu a la Fonda Tadeo [62].

Els únics republicans locals que queden fora d’aquesta unió són, precisament, els fusionistes, que com hem vist capitanejava l’exalcalde Jaume Castañé Sobregrau. El seu intent d’avançar-se com a representants d’Unió Republicana a Sant Cugat no ha fructificat. Des de Fraternitat Republicana se’ls fa una crida a integrar-se. A més, són els republicans que en aquells moments tenen presència a l’Ajuntament. No sembla que en un primer moment fessin cas a la crida, encara que si trobem a Fraternitat a algun antic possibilista com el farmacèutic, poeta i autor dramàtic Francesc Perpiñà García.

Fidels als ritus republicans, l’11 de febrer de 1904 Fraternitat Republicana celebra un banquet commemorant de la data, aniversari de la proclamació de la Primera República, i envia telegrames a Eusebi Corominas i Nicolás Salmerón reiterant la seva adhesió als líders regionals i nacional d’Unió Republicana. El 25 de març celebren un altre en l’aniversari, el de la creació de la Unión Republicana, aprofitant per felicitar a les minories republicanes a les Corts [63].

El novembre 1905 participen en les eleccions municipals. Al districte primer Francesc Perpiñà no aconsegueix ser escollit regidor per només un vot, el que provoca les protestes republicanes que s’oloren tupinada. En el districte segon Pere Bigas i Joan Vila Casals queden lluny dels candidats governamentals.

Els intents unitaris de la Unión Republicana a nivell general, malgrat momentànies victòries electorals, i els de la Fraternitat Republicana a Sant Cugat, no fructifiquen. Els fusionistes santcugatencs sembla que mai s’incorporaren a Fraternitat, encara que el setembre de 1904 envien adhesió a l’acte de Salmeron a Barcelona, signada pel seu secretari Miquel Auladell.

El 1906 havia començat el moviment unitari de Solidaritat Catalana, davant els fets del Cu-Cut i la llei de jurisdiccions, que deixava en mans dels militars jutjat tot allò que consideressin que atemptava a la unitat de la pàtria. Precisament en l’acte de rebuda que es tributa el maig de 1906 als diputats i senadors que han votat contra aquesta llei trobem les últimes notícies de Fraternitat Republicana de Sant Cugat. Envien adhesió a l’acte, signada per Juan Barnet, i vint-i-sis d’ells participen en la subscripció popular per pagar les despeses de la manifestació contra la llei de jurisdiccions [64].

Arran de la participació en Solidaritat Catalana, els lerrouxistes, contraris a col·laborar, se’n separen de la Unión Republicana per crear el 1908 el Partido Republicano Radical, que, com hem vist, a Sant Cugat fins a la Segona República només tindrà un grapat de militants a títol individual.

Fraternitat Republicana es desfà. Els republicans federals acaben deixant Solidaritat Catalana per diferències amb la Lliga Regionalista i els carlins, que també participaven, i resten de nou desorganitzats. En canvi, part dels seus companys de Fraternitat continuen a Solidaritat Catalana i participen amb els salistes al poder municipal i els regionalistes, com hem vist, en la campanya electoral de 1909 a favor de Jaume Cruells i Sallarés, del Centre Nacionalista Republicà i presentat com a candidat de Solidaritat Catalana per Sabadell. El febrer de 1909 quatre santcugatencs signen el manifest en favor seu: l’alcalde Pere Estapé i el secretari Joan San i els republicans Pere Sallés i Ramon Sangés, encara que el protagonisme al míting fet pel candidat el 12 de febrer a Sant Cugat, serà dels oradors regionalistes. Ja hem vist que a Sant Cugat va obtenir el 93% dels vots [65].

Sembla que el pacte també funciona en l’àmbit local. El juliol de 1909 els cincs regidors que s’han d’escollir són nomenats per l’article 29. Entre aquests cincs entren al consistori alguns antics membres de Fraternitat Republicana, com Antoni Sallés Borrell i l’industrial Jaume Puig Macià. El 1912 entrarà al consistori un altre republicà, Jaume Vilaró Vilaró.

Els republicans federals santcugatencs són de nou bandejats del poder local. Seguiran lligats als republicans federals de Sabadell, amb els que comparteixen comparteixen circumscripció electoral i que són una força política molt dinàmica a la cocapital vallessana. Donaran suport als candidats federals a les eleccions, però sense gaire èxit davant de la força del caciquisme local que sempre s’inclina pels candidats dinàstics o catalanistes. Per exemple, a les eleccions de 1916, el candidat Joan Salas Antón, republicà federal, va fer un míting a Sant Cugat el 24 de febrer de 1916, que obrí el republicà local Anton Vilaseca, que l’any anterior havia encapçalat la delegació santcugatenca que va participar en l’homenatge al publicista anticlerical José Nakens, refugiat a Cerdanyola. Joan Salas guanyà l’escó, però no gràcies a Sant Cugat, on només va treure 39 vots, davant dels 385 del seu rival, el liberal Silvestre Romeu. Com a totes les eleccions, es denuncien irregularitats. Els federals comentaven que a «Sant Cugat, un secuaç de l’adversari, agutzil de dit poble, per fer la feina que ja es pot suposar, fou advertit pels nostres amics d’una manera contundent» [66].

Malgrat aquestes visites electorals, no ens consta que hi hagi nuclis santcugatencs lligats a la Unió Federal Nacionalista Republicana, nascuda el 1910 amb el suport de republicans federals, o al posterior Bloc Republicà Autonomista, aparegut el 1917, que acabaria impulsant l’abril de 1917 el Partit Republicà Català. Una de les seves figures és l’advocat Francesc Layret, que aviat tindrà un fort ascendent sobre els rabassaires santcugatencs per recolzar les seves demandes.

Els republicans federals de Sant Cugat funcionen com a Grop Republicà a començaments de 1919 i es van implicar en la campanya autonomista desenvolupada per Francesc Layret. A més, cal recordar que Layret va fer d’advocat d’alguns rabassaires santcugatencs i que el mateix 1919 va guanyar el judici en que defensava a Joan Torner davant el propietari de la Torre Negra. L’abril Layret, junt amb Companys, van realitzar un míting a Sant Cugat per promoure la seva candidatura a diputat el 1919 per la circumscripció de Sabadell i per defensar l’associacionisme rabassaire. Aquell mateix juny de 1919 Francesc Layret guanya l’escó de diputat per Sabadell.

El setembre de 1919 Layret torna a Sant Cugat com a diputat electe. S’organitza una conferència, en un acte presidit pel «nevot [sic] del ferm republicà Vilaseca». Segons explicaven a La Campana de Gràcia, «l’arribada fou una cosa tan grossa i tan nova per la població fins ara supeditada al caprici bestial dels enemics de tota llibertat, que la nostra ploma no atina [sic] a donar-ne una impressió lleu». Layret arriba en cotxe i «una orquestra acompanya la manifestació i es feu derrotxe [sic] de Marsellesa al carrer». Després de la conferència Layret, a la que assisteixen republicans de pobles de voltant, es celebrar un àpat, organitzat per Pere Sallés i Quirze Llunell [67]

Arran de la campanya de Francesc Layret i de l’èxit de les seves conferències a Sant Cugat entre rabassaires i obrers els republicans federals formalitzaran el desembre de 1919 el Centre Federal Autonomista, segurament lligat al Partit Republicà Català[41].

El 14 de novembre de 1920 tornava Layret a Sant Cugat en un altre acte en defensa de les reivindicacions rabassaires. Setze dies després queia tirotejat davant de casa seva per pistolers del Sindicat Lliure. Francesc Layret va deixar una empremta forta en els federals santcugatencs i el seu assassinat va causar una forta impressió entre aquests republicans.

El lloc de Francesc Layret seria ocupat per Lluís Companys, que també recolzarà les demandes rabassaires i, fins i tot, fa d’advocat per rabassaires santcugatencs. Lluís Companys serà diputat per Sabadell el 1920 i el 1923. En aquesta darrera elecció la seva candidatura per la circumscripció de Sabadell obtindria a Sant Cugat un 73.6% de vots. Amb l’arribada de la Dictadura de Primo de Rivera el 1923 el panorama polític canviarà. El Centre Federal Autonomista va funcionar almenys fins a 1925.

Durant la Dictadura els federals santcugatencs van continuar essent la principal força d’oposició. Durant aquests anys van ser un dels organitzadors de les manifestacions contra el monopoli de pompes fúnebres i contra el préstec demanat per l’Ajuntament al Banco de Crédito Local. Amb la caiguda de Primo de Rivera van crear el Centre Republicà Federal.

JPEG - 23.4 kB
Acte d’homenatge a Pi i Margall i Layret fet a Sabadell el desembre de 1931

El Centre Republicà Federal de Sant Cugat recollia, doncs, tota la tradició federal, cooperativista, racionalista i anticlerical. Eren, com els seus companys de Sabadell, pimargallians a ultrança i estaven molt influïts pel pensament de Francesc Layret. En línia amb la seva tradició eren fortament anticlericals, partidaris de la separació entre l’Església i l’Estat. Creien que l’Església catòlica i la dominació clerical havien estat grans obstacles per a la modernització del país i que el camí del progrés requeria la secularització de l’Estat i de tota la vida social. Com a alternativa al clericalisme, que és atacat durament des de L’Avenir, els federals es presentaven com a lliurepensadors i partidaris d’una moral fonamentada en la raó. A Sant Cugat molts d’ells havien participat en la creació de l’Agrupació de Cultura Racional el 1918, impulsada per Magí Bartralot [68].

El germà de Magí, Bonaventura Bartralot, és l’impulsor d’una altra vessant dels federals, l’antimilitarisme, i així a més d’escriure articles sobre aquesta matèria a L’Avenir, és el creador del Comitè Local contra la Guerra l’abril de 1933, en el que participen membres del Centre Republicà Federal i l’Ateneu [69].

En el tema social aquests federals consideraven la propietat "inviolable, pero no ha de servir aquesta per tenir a tots els pobles baix un domini, esclavitzats", no parlaven de revolució sinó de "l’evolució social redemptora" [70]. Fidels a aquests principis van mostrar-se favorables al moviment cooperativista, i a Sant Cugat van participar en ell als anys vint.

Com hem vist, el Centre Republicà Federal de Sant Cugat del Vallès va presentar-se en societat el 26 d’abril de 1930 a la Sala Tadeo. No ho tindria fàcil en els seus primers moments de vida, encara sota la Dictablanda, ja que alguna de les seves reunions són prohibides [71].

El Centre Republicà Federal no seria inscrit al Govern Civil fins al juliol de 1930, escollint primer president a Bonaventura Casanovas Auladell, de cal Palleco, un pagès i barber de 36 anys. L’acompanyen a la Junta el vicepresident Bartomeu Rabinat; el secretari Jaume Arnau Solà, un paleta que presideix el Sindicato Libre Profesional de Oficios y Materiales de la Edificación de Sant Cugat; el vicesecretari Ramon Mas Colomer, destacat membre de la Unió de Rabassaires local; com a caixer Pere Barbany i com a vocals el pintor Joan Altés Bargalló i el rabassaire Jaume Grau Mercè, un altre membre destacat de la Unió de Rabassaires. També figuren entre els seus deu socis fundadors el rabassaire i històric dirigent republicà Miquel Grau Ricart, que havia estat organitzador de la Societat d’Agricultura el 1895, primer president de Fraternitat Republicana el 1903 i president de la Unió Santcugatenca el 1916; un altre militant rabassaire com Magi Bartralot Auladell o Ramon Sagalés Bartralot, de cal Perla, fill d’un exalcalde i exregidor, que també havia estat en la fundació de Fraternitat Republicana el 1903. [72]. Dels deu socis que tenien al néixer van créixer el 1931 fins als cent cinquanta, convertint-se així en la principal força política local.

Després de l’acte de presentació de l’abril, organitzen el 4 de setembre de 1930 un amb Joan Lluhí Vallescà, director de L’Opinió, que parla de «Federalisme i República» [73].

El Centre Republicà Federal va ser un dels primers centres en adherir-se a la conferència republicana que es volia organitzar l’octubre-novembre de 1930 [74], però a diferència de molts centres federals, i a exemple del Círcol Republicà Federal de Sabadell, no participarà en la Conferència d’Esquerres de 1931, que donarà origen a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), i es mantindrà fidels al Partit Republicà Democràtic Federal.

A les eleccions d’abril es presenta, junt amb altres opositors als cacics, en una heterogènia candidatura anomenada Candidatura Administrativa de Coalició. No van arribar a acords amb els altres republicans de la vila Acció Catalana, malgrat les pressions que es fan des de Sabadell, perquè hi ha acusacions mútues d’anar amb gent no republicana.

Malgrat que a les eleccions la Candidatura Administrativa de Coalició només obté dos regidors front als nou dels monàrquics, el 14 d’abril són membres del Centre Republicà Federal els que proclamen la República a Sant Cugat i formen l’Ajuntament revolucionari. Es simptomàtic de la dependència dels federals de Sabadell que els santcugatencs demanin permís als sabadellencs abans de proclamar la República.

A les eleccions municipals, repetides el maig, el Centre Republicà Federal obté un triomf clar, guanyant un dels districtes al copo. Aquesta aclaparadora victòria està possibilitada per la caiguda de la xarxa caciquil amb l’adveniment de la República i les expectatives dipositades en el canvi polític, que a Sant Cugat representa el Centre Republicà Federal.

A les legislatives del juny ERC, recolzada encara pel Centre Republicà d’Esquerra i, a més, pel Centre Republicà Federal, guanya les eleccions a Sant Cugat amb el 81.3%, un percentatge superior al de pobles propers com Cerdanyola o Rubí. La victòria d’ERC i la seva configuració com a força majoritària de l’esquerra a Catalunya fa que el Centre Republicà Federal abandoni els seus recels i decideixi ingressar a ERC. Com hem vist, el Comitè Comarcal del partit va convocar a una reunió el 27 de novembre de 1931 als socis de l’entitat federal i als de l’entitat que venia funcionant com a representant local d’ERC, el Centre Republicà d’Esquerra a fi d’"escatir qui dels dos devia ostentar la representació". Aquests eren acusat pels federals d’estar format per "antics monàrquics" [que] "tan prompte declarada la República canviaren de casaca i fundaren amb elements de la U.P. l’esquerra". Com explicava La Humanitat:

"els 180 homes del Centre Federal acudiren en masa [sic], no així els altres, que malgrat haver estat invitats particularment sols comparegueren dos i segons digueren encara per a protestar de la manera que el Comitè Comarcal volia solucionar l’afer.

Després de les acusadores proves de que se’ls féu objecte per components del Centre, i en particular per part del regidor ciutadà Bartralot i els ciutadans Mas i Galobardes, els components del Comitè senyors Arderius i Aguilera vegueren clar qui eren els que fins ara havien ostentat la representació de l’Esquerra a Sant Cugat i en una altre reunió que posteriorment tingueren acordaren desautoritzar als antics cacics i donar la representació d’Esquerra al Centre Republicà Federal" [75]

El desembre de 1931, en una reunió general, els federals santcugatencs, per unanimitat, va decidir adherir-se al partit de Macià. El Centre Republicà Federal ja participarà com a tal al 1r Congrés d’ERC, celebrat el febrer de 1932.

A pesar d’aquesta adhesió el Centre no perd els seus contactes amb el Círcol Republicà Federal de Sabadell i prova d’això és la participació del Centre Republicà Federal, representat per Magí Bartralot, a l’assemblea del Partit Republicà Democràtic Federal que se celebrà a la ciutat vallesana el maig de 1932 o l’enviament d’una delegació, en qualitat d’oient, a l’Assemblea Federal de Barcelona-Província, celebrada també a Sabadell el 8 d’octubre de 1933.

Capçalera de "L'Avenir"

Durant l’any 1931 se succeïren a la presidència del Centre diversos militants. El juliol Bonaventura Casanovas és substituït per Pere Barbany, que a la vegada és rellevat el novembre pel rabassaire Jaume Grau. A partir d’abril de 1932 el Centre Republicà Federal té el seu propi òrgan d’expressió
L’Avenir. La publicació era compartida amb la Unió de Rabassaires local i les seccions de la Unió Santcugatenca i tenia una tirada de 500 exemplars. Estava dirigida pel líder rabassaire Ramon Mas i es converteix en el competidor local de Garba. A més durant 1932 organitza alguns actes d’afirmació republicana i sobre temes agraris amb conferenciants de la comarca i la presència en tots ells del millor orador local Ramon Mas.

També es preocupa d’organitzar a les dones, sobretot arran de l’aprovació del sufragi femení per les Corts constituents republicanes. El gener de 1932 el Centre organitzà un míting d’"orientació femenina", on parlen els oradors federals habituals: Magí Bartralot, que demanà a les dones la seva implicació política i "feu veure que la dona no es supediti sols a les feines domèstiques, sinó que alterni, junt amb el seu marit, als actes polític i culturals" i Ramon Mas, que va fer una intervenció criticant el caciquisme local. Va tancar l’acte Elionor Vinyerta, que havia estat presidenta de l’Ateneu Republicà Femení de Barcelona i que era la dona del diputat d’ERC i dirigent rabassaire Amadeu Aragay. La parella feia poc que havia fixat la seva residència a Sant Cugat. Vinyerta "tocà diversos punts com: la caritat, el casament civil, el fracàs de la religió, el voto de la dona, etc." [76]. El juliol els federals van organitzar un nou acte sobre la dona.

JPEG - 7.4 kB
Elionor Vinyerta

Finalment, l’agost de 1933, es crea el Grup Femení del Centre Republicà Federal. Elionor Vinyerta és nomenada presidenta d’honor i el grup té com a primera presidenta a Guadalupe Duran i com a vicepresidenta a Presentació Mir Beltrán, maçona i dona de Magí Bartralot. La secretària és la Rosa Pahissa Campmany, germana de Gabriel Pahissa, regidor federal; la vicesecretària és la Dolors Codó Casanovas, filla de Roc Codó, i la comptadora l’Àngela Bartralot Auladell, germana de Magí [77]. Malgrat el seu progressisme en molts camps, en el tema femení els federals eren més tradicionals, veien a la dona com l’eix vertebrador de la família i li reservaven el paper de mare i esposa. El Grup Femení es dedica a tasques de beneficència, organització de festes, classes de tall i confecció i a la creació d’un cos d’infermeres. El seu objectiu era allunyar a les dones de les influències clericals, ja que consideraven que la "sensibilitat femenina de per si un xic fràgil degut a la manca de preparació és més propicia a la conquesta [dels reaccionaris]" [78]. El gener de 1934 també va haver un intent de crear un grup per a nens, el Grup Infantil Macià.

L’acció de govern a l’Ajuntament allunya del Centre Republicà Federal als sectors més dretans que s’havien apropat a aquest per ser la principal força d’oposició al caciquisme. Deixen el Centre el regidor Ramon Sagalés, recusat per part dels seus votants per la seva actuació als plens municipals, Joan Altés, que marxa al Centre Republicà Radical i altres. A mitjans de 1932 es produeix una petita crisi, amb rumors sobre una possible dimissió de l’alcalde Roc Codó, per l’enfrontament entre el sector més esquerrà i el més moderat [79]. A pesar d’aquestes discrepàncies fins al 1935 és el sector més moderat del Centre Republicà Federal, encapçalat per Roc Codó, el que porti la direcció del centre. El Centre Republicà Federal va assistir al 2n Congrés d’ERC, celebrat el juny de 1933. Declarava, llavors, tenir 128 socis.

La pèrdua de suport a dreta i esquerra, amb un BOC crescut, es manifesta als resultats a les eleccions de 1932 en què ERC obté a Sant Cugat el 54.7% dels vots i les de 1933 en què ’només’ arriba al 49.5%. A les municipals de 1934, malgrat presentar-se només amb el suport de la Unió de Rabassaires local, el Centre Republicà Federal guanya a la coalició de la Lliga, ACR i UDC, amb el 59% dels vots. Aquesta victòria federal, malgrat que es presenta en solitari i amb una llista encapçalada pel sector més moderat, es deu al fet que recull tot el vot d’esquerra del poble, inclòs el comunista. En aquests moments presidia el Centre Republicà Federal el paleta Josep Bobé Serraboguñà, de 38 anys, que havia estat president del Sant Cugat Sport F.C. als anys vint. Josep Bobé es passaria més endavant al BOC.

El Centre Republicà Federal segueix a Companys en la seva proclamació de la República Catalana el 6 d’octubre i malgrat que en rendir-se Companys es va retirar de l’Ajuntament, i la majoria dels seus membres no van participar en els greus fets posteriors, els federalistes també pateixen les conseqüències de la repressió. Primer són desallotjats del poder municipal, sent substituïts per ajuntaments gestors, i a més nou dels seus dirigents són empresonat, sobretot els més lligats a la Unió de Rabassaires local, com Ramon Mas, Magí i Bonaventura Bartralot, els germans Grau, però també moderats com Roc Codó o Gabriel Pahissa. Malgrat tot, el Centre no va ser clausurat i se’l permet organitzar reunions de caràcter administratiu, encara que vigilades perquè els oradors no se sortissin del tema pel qual havien estat convocades. Aquesta repressió va radicalitzar les postures i així el 1935 seria escollit president del Centre Republicà Federal el mecànic Martí Vilaró Castañé, membre del sector esquerrà.

El Centre Republicà Federal organitza dos actes durant la campanya electoral de 1936 recolzant el Front d’Esquerres. La victòria en aquestes eleccions torna als federals al capdavant de l’Ajuntament.


Els problemes entre republicans i nacionalistes radicals en el si d’ERC, produïdes el 1936 per l’escissió de les JEREC, van afectar poc al Centre Republicà Federal, que sempre es va mostrar partidari de la unitat. El Centre està més influenciat per les tesis de Pi i Margall de defensa de l’autonomia municipal i d’un ideal iberista, que pel nacionalisme. Per exemple Roc Codó en el judici pels fets d’octubre va demanar al tribunal que el jutgessin com a republicà i no com a separatista [80]. Malgrat això, sí que existeix dins del Centre Republicà Federal un sector més proper a les tesis d’Estat Català, entre els que figura Bonaventura Bartralot.

A partir de la revolució de juliol és el sector més obrerista i esquerrà, amb dirigents com el rabassaire Magí Bartralot, el lampista Mateu Cortés -president del Centre el 1937-, el guixaire Antoni Castelló -que succeeix a Cortés a la presidència-, els paletes Ramon Batet i Joan Marimon -secretari el 1937-, tots dos provinents del BOC o el seu entorn, els que agafin les regnes del Centre. L’agost de 1938 era el secretari Salvador Sitjes Masana. En canvi, una part d’aquest sector més esquerrà del Centre, format per dirigents de la Unió de Rabassaires local local, com els germans Vilaró Cahís o el mateix Ramon Mas, van decidir incorporar-se el juliol de 1936 al PSUC.

4.2.2. Els comunistes: del Bloc Obrer i Camperol al Partit Obrer d’Unificació Marxista

El comunisme va començar a desenvolupar-se a Sant Cugat el 1930 a partir d’alguns joves que treballaven a Barcelona, on havien contactat amb el Bloc Obrer i Camperol (BOC), i per la influència dels professors d’esperanto que donaven classes a un reduït grup de joves a la Unió Santcugatenca, especialment de Ramon Arteu Vidal, "politico activo y brillante orador proletario" [81] i membre també del BOC. El 1931 el BOC obté només l’1% dels vots a les eleccions legislatives, però la seva influència és més gran, com ho demostra els diners recollits en les col·lectes que organitza La Batalla, portaveu del BOC [82].


Els primers militants del BOC a Sant Cugat van ser el nucli de joves esperantistes i d’altres que des del republicanisme s’apropen al partit pel seu radicalisme social i catalanista i als que també atrau la capacitat del Bloc d’organitzar excursions i proves esportives. Però són els conflictes socials de 1931-1932 els que fan créixer el BOC local, afiliant-se militants republicans, rabassaires i sindicalistes de la CNT local. Per mitjà de la difusió de La Batalla, la influència comunista es fa present, sobretot, entre treballadors del ram de la construcció, el més afectat per l’atur, i a les fàbriques tèxtils i de ceràmica, les més afectades pels conflictes laborals. La influència dins del Sindicat Únic d’Arts i Oficis de Sant Cugat, adherit a la CNT, és forta. Quatre dels sis membres de la Junta del Sindicat, escollits en assemblea l’agost de 1932, eren membres, o ho seran ben aviat, del Bloc Obrer i Camperol.

El desembre de 1932 és el BOC l’impulsor del Consell d’Obrers en Atur Forçós, que organitza als aturats del poble i es constitueix en un grup de pressió davant l’Ajuntament. Aquest consell d’aturats és un dels quatre que es creen a Catalunya i està adherit a la Conferència Obrera sobre l’Atur Forçós, que reuneix al febrer de 1933 membres de tota l’esquerra [83]. La força dins del sindicat es demostra a finals de 1933 quan es fan amb la direcció local i l’aparten de les tàctiques faistes de la direcció catalana de la CNT, encara que mantenint-lo a les rengles confederals.

El BOC també atrau rabassaires radicalitzats després dels conflictes de la verema de 1931. Ingressa en el BOC Vicenç Gimferrer Riba, un dels promotors de la vaga de rabassaires de 1931, i Josep Pahissa Llongueras, fill d’un dels dirigents històrics del moviment rabassaire a Sant Cugat. També es mostra proper Ramon Mas, encara que finalment es manté fidel al Centre Republicà Federal. Són tres dels membres més actius de la Unió de Rabassaires local. Aviat comunistes del Bloc figuren en la direcció local de la Unió de Rabassaires, com per exemple el mateix Josep Pahissa, que temps després esdevindrà secretari del sindicat, o del jove Pere Camps Llobet, nascut a Sant Cugat el 1913, que ho serà més tard. Tot aquest creixement es fomenta amb l’organització d’actes com el del 6 d’abril de 1932 en què intervé en un míting a Sant Cugat el líder del partit Joaquín Maurín [84].

El creixement de militants permet crear una agrupació local. El 9 de juliol de 1932 es convoca una reunió per organitzar el grup local. Entre els primers promotors figuren els joves Antoni Amigó Amigó, els paletes Gumersind Ribatallada Borrat i Ramon Batet Farrés i l’empleat Josep Colom. Però no és fins al 20 d’abril de 1933 que el Govern Civil aprovi els estatuts de l’agrupació, celebrant-se l’Assemblea constituent el 10 de maig i essent elegit president el paleta i sindicalista Joan Puig i Pla. En el moment de la constitució el BOC de Sant Cugat té ja trenta militants [85].

El creixement de la influència del partit es pot veure també als resultats electorals. A les eleccions al Parlament de Catalunya, de novembre de 1932, obté un centenar de vots a Sant Cugat, el que suposa un percentatge de l’11,1%, un dels percentatges de vot al BOC més alts de Catalunya. A les eleccions legislatives de novembre de 1933, on podien votar per primer cop les dones, el nombre de vots recollits va créixer fins a 157 [86], encara que es va caure en percentatge fins al 7,7%. Aquestes són les últimes eleccions en què el BOC es presenta en solitari, ja que a les municipals, donat el sistema electoral majoritari, decideix no presentar-se i a les de 1936 ho fa dins del Front d’Esquerres. Per valorar els resultats electorals del BOC també cal tenir en compte que la seva militància és majoritàriament jove i que a les eleccions només podien votar els majors de 23 anys.

Des de finals de 1932 el BOC impulsa una campanya per la unitat en l’acció de les organitzacions obreres, tant en el camp sindical, com en el polític. Així el març de 1933 es crea pel BOC, la USC i els trentistes de la Federació Sindicalista Llibertària, l’Aliança Obrera contra el Feixisme. A Sant Cugat per fomentar aquesta nova tàctica es fan dos actes antifeixistes, un a l’abril, de nou amb Joaquín Maurín, i un altre el setembre del mateix any en què intervé, entre altres oradors, Jaume Miravitlles. A Sant Cugat, a més del BOC, formen l’Aliança Obrera el Sindicat local i la Unió de Rabassaires local.

El 17 de gener de 1934 s’elegeix nova directiva local, mantenint-se Joan Puig Pla com a president. L’abril de 1934 el Bloc santcugatenc ja té quaranta-quatre militants [87]. L’assentament del partit permet fer més actes i així a l’agost s’organitzen dos, un el dia 8 i un altre el 26, aquest darrer serveix per inaugurar oficialment el nou local, situat al carrer Valldoreix 34, , al domicili del paleta de 25 anys Josep Llunell Tondo, militant del BOC.

Com veurem la participació del Bloc de Sant Cugat als fets d’octubre de 1934] és molt destacada i per tant la repressió sobre els seus militants també. Dels 25 detinguts a Sant Cugat per aquesta causa deu són membres del Bloc. A més el local és clausurat i molts militants han d’amagar-se per evitar la seva detenció. També es recullen i s’amaguen les armes abandonades, moltes de les quals reapareixeran el juliol de 1936. La repressió desfermada redueix la militància. El maig de 1935 l’agrupació demana només 35 carnets [88].


El setembre naixia el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) fruit de la fusió del BOC i l’Esquerra Comunista d’Andreu Nin. A Sant Cugat, com a molts llocs, el canvi de nom és rebut fredament i inclús un petit grup decideix no incorporar-se al nou partit. També es crea una secció juvenil, la Joventut Comunista Ibèrica, dirigida per Pere Camps Llobet.

El POUM santcugatenc recolza la política d’unitat de l’esquerra, i així el 1936 organitza alguns actes conjunts amb el Centre Republicà Federal i la Unió de Rabassaires local. En l’àmbit català s’integra al Front d’Esquerres. També organitza un acte propi el 2 d’abril amb Andreu Nin. El juny de 1936 estrena nou local al carrer de la Torre i en aquest mateix any és escollit president Jaume Marimon Rom.

Mesos abans de l’esclat de la guerra, com veurem, el POUM havia promogut el seu propi sindicat: la Federació Obrera d’Unitat Sindical, que a Sant Cugat va encapçalar Jaume Cussó. Una vegada iniciada la guerra la Federació Obrera d’Unitat Sindical es va incorporar a la UGT. A Sant Cugat on no existia la UGT, són membres d’aquest recent sindicat els que creïn el Sindicat d’Oficis Varis, adherit a la UGT, dirigit per Jaume Cussó que acabarà passant-se al PSUC.

El BOC, i després el POUM, manté un alt grau d’activitat i són els únics competidors dels catòlics en l’organització de la joventut. La gran vitalitat es demostra en les múltiples associacions que impulsen, així el juny de 1933 es crea la Joventut Esportiva Proletària, el novembre del mateix any s’organitza el Laborista Esperanta Grupo, l’abril de 1934 el Corn Enciclopèdic Cugatenc i el 1936 l’Ateneu Popular Santcugatenc. Aquestes associacions i el mateix partit organitzen competicions esportives i excursions, a més de trobades culturals. De vegades les excursions al camp amagaven activitats més revolucionàries, com podia ser fer pràctiques de tir. Aquestes associacions també van servir per mantenir l’activitat política després de la clausura del local pels fets d’octubre [89]. Tot aquest entramat els permetia competir amb els catòlics i sobretot amb la Federació de Joves Cristians, la gran enemiga, en l’enquadrament dels joves santcugatencs.

El BOC era fortament anticlerical i a Sant Cugat el trobem a tots els actes i cartes de protesta contra els catòlics. En aquest camp era intransigent i, així, podia ser causa d’expulsió casar-se per l’Església o portar els fills a col·legis religiosos. També mantenia una forta disciplina al seu interior i els incompliments de les disposicions del partit també suposava expulsions [90].

La militància del Bloc a Sant Cugat és de gent jove, la mitja d’edat dels militants el 1936 no passa dels 27 anys, donant-se diferents casos en què el germà gran milita al Centre Republicà Federal i el petit al POUM. La majoria dels militants comunistes treballen a la construcció, seguint en importància els fusters, rabassaires i treballadors industrials. El percentatge de dones és de prop d’un 15%, un percentatge baix, però superior al d’altres formacions polítiques. Moltes d’aquestes dones són germanes o companyes de militants i moltes d’elles treballen de teixidores. Pel què fa a la procedència geogràfica la immensa majoria dels militants són naturals de Sant Cugat, encara que també hi ha alguns emigrants murcians, generalment molt integrats al poble.

Amb l’inici de la guerra el POUM participa en el Comitè de Milícies Antifeixistes, quedant encarregat d’organitzar la Comissió de Defensa, i per tant, de dirigir la milícia local. Ocupa el local dels fejocistes al carrer Major 10. En aquests primers dies arriba a publicar una revista pròpia [91]. La repressió posterior als fets de maig de 1937 s’analitza en l’apartat de la guerra.

4.2.3. Partit Socialista Unificat de Catalunya


Abans de la guerra cap dels partits que van fundar el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) va tenir rellevància a Sant Cugat. Només el Partit Comunista de Catalunya havia organitzat algun míting al Bar Obrero d’Antonio Capel.

A Sant Cugat el PSUC va ser creat per membres del POUM, que després d’ingressar la Federació Obrera d’Unitat Sindical a la UGT van passar d’aquesta al PSUC. Aquest procés estaria encapçalat pel que seria el líder del PSUC local durant la guerra, Jaume Cussó. La principal base social del PSUC són els treballadors del ferrocarril i Riegos y Fuerzas del Ebro, procedents del Sindicat Regional de Llum i Força, que havien dirigit els poumistes abans de la guerra, i un nucli de rabassaires, radicalitzats arran els desnonaments el 1934, encapçalat per dirigents de la Unió de Rabassaires local, com el mateix Ramon Mas o o el seu cunyat Antoni Vilaró Cahís i el germà d’aquest Narcís Vilaró Cahís, que fins llavors havien militat al Centre Republicà Federal. Del mateix Centre provenien molts dels nous militants, com els regidors Jaume Serra Trabal o Tomàs Puigoriol, altres eren antics membres del BOC -com el mateix Jaume Cussó o Lluís García Guillén- o gent sense militància destacada durant la República, però que havien estat en l’entorn federal. També hi havia marxistes que feia poc vivien a Sant Cugat com el regidor Josep Puiggrós. El juny de 1937 era secretari polític J. Climent.

A partir del gener de 1937 té el seu local a l’antiga fonda Tadeo i organitza una delegació de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya, dirigides per Miquel Español. L’agost de 1938 Enrique Franco González era el secretari general del Radi de Pins del Vallès. La baixa militància que té el partit es demostra quan l’octubre de 1938 han de cedir un regidor de l’Ajuntament a la UGT.

4.3. LES ELECCIONS GENERALS I AUTONÒMIQUES A SANT CUGAT

Les eleccions legislatives de 1931

A les eleccions legislatives de 1931 ERC va obtenir a Sant Cugat un aclaparador 81.3% dels vots, amb 850 vots, el que vol dir que quasi dobla els vots rebuts a les municipals. El percentatge està en línia amb el que obté el partit al Vallès Occidental. Lliga i radicals obtenen un 7.6% dels vots cadascú i el Partit Catalanista Republicà es queda en un 3.3% [92]. Així, la Lliga encara no es mostra com la força hegemònica d’oposició i obté a Sant Cugat uns resultats molt pobres, cinc punts percentuals per sota del que treia com a mitja a la comarca. El Partit Catalanista Republicà que a Sant Cugat havia tingut cert paper durant 1931 treia el mateix percentatge que els seus companys de comarca, en canvi el PRR estava quatre punts per sobre a Sant Cugat. ERC recollia així en els seus vots totes les esperances de canvi dipositades en la República per rabassaires i obrers. Rebia el vot dels federals que, com també a Sabadell, voten sempre ERC, que inclou entre els seus candidats algun membre del PRDF.

La segona volta de les legislatives, celebrada el 12 de juliol, va donar el triomf a Sant Cugat, amb una baixa participació de només uns 400 votants, a la candidatura d’Eduard Layret, germà del malaguanyat Francesc, presentat com republicà independent i Salvador Sediles, un dels “jabalíes” de l’Extrema Esquerra Federal, que va fer saber una bona campanya entre els camperols.

Resultats

ElectorsVotantsLligaPRRPartit Catalanista RepublicàERCEEFBOC
[1500] 128 106 75 840
% [70]% 7.6% 7.6% 3.3% 81.5% 0.1% 0.2%

Les eleccions al Parlament de Catalunya de novembre de 1932


Les eleccions del 20 de novembre de 1932 pel Parlament de Catalunya, portaran canvis dels resultats electorals a Sant Cugat. El desgast patit per ERC, sobretot en l’àmbit de govern de la Generalitat, es reflectirà en una caiguda en vots i percentatge, passant dels més de 800 vots a 493 en la votació màxima, que a més va ser per Manuel Serra i Moret, candidat de la Unió Socialista de Catalunya. En percentatge es va quedar en un 55% dels vots, dos punts per sota dels vots rebuts a la comarca. ERC a Sant Cugat va perdre vots tant per la dreta com per l’esquerra. La influència creixent del BOC després dels conflictes rabassaires i laborals es traduirà en aquestes eleccions en 124 vots, pel candidat més votat i 109 pel menys, el que vol dir un significatiu percentatge de l’11% de vots. Aquest resultat és espectacular si el comparem amb l’1% rebut a Sant Cugat a les legislatives de 1931 i el 3.5% que rep com a mitjana al Vallès Occidental. El percentatge de vot rebut pel BOC a Sant Cugat en aquestes eleccions és un dels més alts de Catalunya. Pel que fa a la dreta la candidatura de Concòrdia Ciutadana formada per Lliga, Partit Catalanista Republicà i UDC, recull prop del 23% dels vots, mentre els radicals treien quasi el 10%. En comparació amb la comarca volia dir que la Lliga, ara amb aliats, seguia sense quallar a Sant Cugat, ja que es quedava a tres punts percentuals, mentre els radicals santcugatencs seguien per sobre dels seus companys de Barcelona-província en quasi 5 punts. A la dreta d’aquests la candidatura de Derecha de Cataluña, recolzada pels salistes i els carlins, es quedava en un pobre 2%, tres punts menys que a la mitja de la comarca, confirmant la seva pèrdua d’influència a Sant Cugat després de la proclamació de la República [93].

Resultats

ElectorsVotants Derecha de CataluñaConcòrdia CiutadanaPRRERCPRDFPSOEBOCPartit Comunista de Catalunya
[1500] 14 198 83 477 ? ? 100 ?
16 214 87 493 ? ? 124 ?
% [60]% 1.7% 22.8% 9.7% 54.7% 11.1%

Les legislatives de novembre de 1933


La pujada de vot de les dretes i la baixada d’ERC es confirmarà a les legislatives de novembre de 1933, primeres eleccions a Catalunya amb vot masculí i femení. ERC es queda a Sant Cugat per primera vegada, i única, per sota del 50% dels vots. La primera força d’oposició segueix sent la Lliga, coalitzada en aquesta ocasió amb els carlins en la candidatura de Defensa Ciutadana amb més del 30% dels vots, però 14 punts per sota de la mitja de la circumscripció. El PRR baixava fins al 7.4%, però no queia tant com a la circumscripció on només treuen un marginal 2.7%. Mentre ACR, que es presentava amb el PNRE i AR, sense agrupacions a Sant Cugat, en la Coalició d’Esquerres Catalanes, mostrava la recuperació de l’agrupació de Sant Cugat al situar-se en un 5%, dos punts per sobre de la mitja de la coalició a la circumscripció. A l’esquerra el Front Obrer (coalició del BOC i PSOE) baixa fins a quasi un 7%, però seguia sent un dels percentatges més alts de Catalunya [94].

Resultats

ElectorsVotantsDefensa CiutadanaPRRCoalició d’Esquerres CatalanesERCFront ObrerPartit Comunista de Catalunya
[3000] 627 151 99 1.012 157 ?
% [68] 30.6 7.4 4.8 49.5 7.7

Les legislatives de febrer de 1936

La campanya arranca mesos abans. El juliol de 1935 la Generalitat intervinguda implanta el carnet electoral com a nova identificació per votar. Des dels partits de la dreta es va secundar la mida, des de les esquerres, encara amb locals clausurats, es va cridar al boicot. A Sant Cugat a mitjans d’octubre de 1935 s’obren tres oficines per tramitar el carnet electoral, a l’Ajuntament, en mans radicals, i als locals de la Lliga Catalana i d’Acció Popular Catalana [95]. Un mes després, segons càlculs fets des del consistori gestor, a l’Ajuntament s’havien tramitat 284 carnets electorals, a la Lliga 370 i a la CEDA 65, el que representava menys d’una quarta part del cens electoral [96].

Una vegada convocades les eleccions legislatives pel 16 de febrer, van començar a celebrar-se mítings electorals. L’esquerra, agrupada al Front d’Esquerres havia fet els seus primer actes el 23 i 29 de gener al local de la Unió Santcugatenca. En aquest darrer van intervenir membres d’ACR, USC i el diputat Josep Riera Puntí, d’ERC [97]. Mentre la Lliga havia convocat un acte el dia 30 [98] i la CEDA el 3 de febrer [99]. La campanya va ser tensa, amb denúncies des de l’esquerra per les prometences de darrera hora dels gestors i per haver-los prohibit l’alcalde fixar propaganda a la via pública.

El dia 16 se celebren, doncs, les eleccions que enfronten a dues candidatures la del Front d’Esquerres de Catalunya, que agrupa a ACR, PRE, ERC, USC, Partit Comunista de Catalunya, Partit Comunista Proletari i POUM, davant la del Front Català d’Ordre, on participa tota la dreta, Lliga, Acció Popular Catalana, PRR i tradicionalistes.

A Sant Cugat durant la jornada electoral “hi hagué petits incidents, però en general, la tònica fou de normalitat absoluta” [100]. Pel que fa als resultats i, com a la resta de Catalunya, amb una participació record del 79 % dels electors, el triomf és pel Front d’Esquerres, que s’emporta 1.539 vots, el 61.7%, deixant al Front d’Ordre en 956 vots, el 38.3% [101], uns percentatges semblants als de la resta de la comarca, on també el Front d’Esquerres guanya a les poblacions grans com Terrassa, Sabadell, Rubí, Cerdanyola, etc. Aquesta victòria provoca la immediata dimissió de l’ajuntament gestor i la tornada de l’Ajuntament escollit el 1934.

Resultats

ElectorsVotantsFront Català d’OrdreFront d’Esquerres
3.155 2.495 956 1.539
% 79% 38.3% 61.7%

<—Capítol anterior: Associacionisme ---- Capítol següent: Els sindicats i la Unió de Rabassaires—>

Notes

[1Garba, núm. 12 (5-6-1932), p. 1.

[2Per exemple algun membre d’Acció Catalana deixa l’agrupació perquè a Garba s’ha malparlat d’un familiar seu d’un altre partit. Això és criticat a l’article: "Canibalisme polític". Garba, 24 setembre 1933.

[3L’Arch de Sant Martí, 7 juny 1888 i Lo Catalanista, 24 juny 1888. Sobre Esteve Camarasa (Granollers 1858-Barcelona 1928) i que arribaria a Sant Cugat el 1887 podeu llegir: Miquel i Serra, Domènec. "La indústria tèxtil a Sant Cugat del Vallès (segles XIX i XX)". En: La indústria tèxtil: actes de les V Jornades d’Arqueologia Industrial de Catalunya. Barcelona : Marcombo, 2002, p. 292-293.

[4L’Arch de Sant Martí i Lo Catalanista, 16 juny 1889 i La Dinastia, 4 junio 1889.

[5L’Arch de Sant Martí i Lo Catalanista, 23 juny 1889 i La Dinastia, 21 junio 1889. El juliol de 1889 Enric Castañé serà nomenat jutge de Sant Cugat

[6Llorens i Vila, J. La Unió Catalanista i els orígens del catalanisme polític. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1992, p. 476 i Lo Catalanista, 23 juny 1889.

[7Lo Catalanista, 27 octubre 1895 i novembre 1896

[8La Veu de Catalunya, 15 abril 1902

[9Algun diari va afirmar que Joaquim Margenat va morir per l’emoció de la victòria, al poc de saber del triomf del candidat de Solidaritat Catalana. En realitat l’atac de cor el va patir durant la jornada electoral, abans de conèixer els resultats. La Veu de Catalunya, 15 febrer 1909, La Metralleta i El Poble Català, 14 i 18 febrer 1909

[10La Veu de Catalunya, 12 febrer 1918

[11La Veu de Catalunya, 20 juny 1918

[12Els padrins de la senyera són Anton Pamies Saumell i Mercè Murillo. La Veu de Catalunya, 26 juny i 3 juliol 1918

[13La Veu de Catalunya, 26 maig 1931. La nota exagera quan diu «que compta ja amb més de 200 socis»

[14La Veu de Catalunya, 25 agost 1931

[15La Veu de Catalunya, 6 novembre 1932

[16La Veu de Catalunya, 18 de febrer de 1933

[17Signen el manifest Joan Baliarda Serrallach, Jaume Bozzo Rovira, Miquel Fàbregas Sallés, Manuel Farrés Salvadó, Enric Juneny Redó, Pere Juneny Redó, Francesc Roqué Brujo, Pere San Mestres, Tomàs Serra Sagalés, Joan Soler Julià i Ramon Vilarasau Torres. La Veu de Catalunya, 7 març 1933 i Garba, núm 20 (maig 1933), p. 2.

[18L’Avenir, 12 (març de 1933), p. 4

[19La Veu de Catalunya, 14 novembre 1933

[20El Matí, 4 febrer 1934 i La Veu de Catalunya, 9 febrer 1934..

[21La resta de la Junta era: Tresorer: Jaume Català Pahissa; Comptador: Pere Juneny Redó; Vocals: Miquel Vila Torelló, Enric Vila Cebrià i Tomàs Serra Sagalés. Llibre de registre de sortida de documents, 576, 11 abril 1934, Carta del Casal Català a l’alcalde, 7 abril 1934. Correspondència. AMSC i Expedient del Casal Català. Registre d’Associacions, núm. 16.793. ADGC. La Veu de Catalunya, 28 febrer i 4 març 1934 i El Diluvio, 2 marzo 1934

[22La Junta de les joventuts era: president: Bru Sabaté Escursell; Vicepresident: Lluís Girbau Aguilar; Secretari: Josep Magnara; Comptador: Roderic Rodó; Tresorer: Jaume Buscallà; Vocals: Rufí Estapé i Francesc Morera. El Matí, 11 març 1934.

[23La seva acta de fundació data del 15 de maig de 1931. La primera Junta estava formada per: president: Anton Vilaseca Aymerich; vicepresident: Vicenç Esteban Campos; Secretari: Manuel Farrés Salvadó; Vicesecretari: Jaume Garriga Vila; Tresorer: Jaume Alemany Cleris; Comptable: Isidre Masana Tarridas; Vocals: Josep Llopart Blay, Miquel Jané Obiols i Damaso Torras Martí. Llibre de registre d’entrada de documents, 200, 30-4-1931 (AMSC) i Registre d’Associacions, núm. 14.772 (AGC).

[24ANC, Fons President Francesc Macià, Carta de Josep Llopart a Francesc Macià, 29 d’abril 1931

[25Article de D. Campañà, pseudònim de Pau Muñoz Castanyer a Garba, núm. 3 (25 octubre 1931), p. 14 i núm. 11 (5 maig 1932), p. 5.

[26Fundat el 8 de maig de 1931, té la mateixa seu que el Centre Republicà Radical, La Posada Nova al carrer Major 32, propietat del dirigent radical local Jaume Garriga Vilà. També comparteixen el mateix cobrador. La primera Junta estava formada per: president: Miquel Auladell Farrés; vicepresident: Rufí Auladell Pou; Secretari: Fulgencio Farrés Huguet; vicesecretari: Josep Bach Roda; Tresorer: Ricard Domínguez Esteller; Comptable: Manel Valart Centenos; Vocals: Tomàs Serra Sagalés, Josep Guix Gurri i Joan Pelfort Pelfort. Llibre de registre d’entrada de documents, 200, 30-4-1931 (AMSC) i Registre d’Associacions, n. 14.773 (AGC).

[27L’Avenir, núm. 3 (5-6-1932) p.2-3.

[28L’Avenir, núm. 2 (maig 1932), p. 3

[29Entrevista a Vilaseca i Llopart a L’Avenir, núm. 3 (5-6-1932), p. 2-3

[30El nom l’adopten després d’haver intentat quedar-se amb el nom de Centre Republicà Radical. La seva acta de fundació definitiva és del 15 de desembre. Tenien la seu al carrer Santiago Rusiñol, 1. La Junta estava formada per: president: Josep Llopart Blay; vicepresident: Lluís Almirall Ullé; Secretari: Francisco Capel García; vicesecretari: Antonio Calderón López; Tresorer: Anton Vilaseca Aymerich; Comptadors: Manuel Capel Vázquez i Patricio Egea Vallejas; Vocals: Ángel Baeza Hernández i Jesús Marín Vázquez. Llibre de registre de sortida de documents, 18-11-1931, Llibre de registre d’entrada de documents, 200, 25-10-1931 (AMSC) i El Diluvio, 6-1-1932.

[31La Junta estava formada per: president: Vicenç Esteban Campos; vicepresident: el fuster Manuel Vidal Aymerich; secretari: Manuel Farrés Salvadó; vicesecretari.: el fondista Jaume Garriga Vila; tresorer : Jaume Alemany Cleris; comptable: Isidro Masana Tarridas; vocals: Josep Cañameras Grau, Miquel Jané Obiols i Damaso Torras Martí. Las Noticias, 3-10-1931.

[32El Diluvio, 22 diciembre 1931

[33La Humanitat, 28-12-1931, L’Avenir, núm. 1 (abril 1932), Las Noticias, 7-4-1932, El Poble, 5-6-1932 i El Radical, 4-6-1932. L’Avenir celebra l’esdeveniment dient que "això no ens extranya [sic] a nosaltres, que coneixem el panyo [sic] oportunista d’aquesta gent"

[34La Junta estava formada per: president: Jaume Alemany Cleris; vicepresident: Josep Cañameras Grau; secretari: Salvador Sitjes Masana; vicesecretari: Medir Canals Alemany; tresorer: Francesc Nogué Segura; comptable: Jaume Garriga Vila i vocals: José Clemente Segarra, Francesc Casals Buscallà i Miquel Jané Obiols.

[35La Junta escollida el 7 de juny de 1933 estava formada per: president: Joan Altès Bargalló; vicepresident: Josep Cañameras Grau; secretari: el pagès Pere Barquet Serra; vicesecretari.: Jaume Garriga Vila; tresorer: Miquel Auladell Farrés; comptable: Jaume Vilaró Vilaró; vocals: Pere Casals Llunell, Joan Casals Buscallà i José Clemente Segarra.

[36Les primeres reunions es realitzen al carrer Villà 25 Baixos per passar després als baixos del carrer Santa Maria 17 (Cal Tadeo). El Diluvio, 15 mayo 1930. Els estira i arronses per ser autoritzada la reunió es poden seguir als telegrames enviats pel governador civil a l’alcalde de Sant Cugat, 22 de maig i 19 de juny 1930. Correspondència. AMSC. La primera Junta estava formada per: president: Pere Pahissa Massana; vicepresident: Francesc Pineda Verdaguer; secretari: Jaume Rius Font; tresorer: Isidre Rifà Huguet; comptador: Joan Giménez Llorens; vocals: Pere Vila Trabal i Antoni Segarra Colomer. Registre d’associacions, n. 14.353. ADGC i El Diluvio, 25 junio 1930.

[37El Diluvio, 11 i 30 julio 1930, 30 agosto i 23 septiembre 1930

[38La Publicitat, 31 març 1931, 4, 8 i 11 abril 1931 i La Nau, 23 març 1931 i 12 abril 1931.

[39La Junta estava formada per: president: Francesc Farell; vicepresident: Joan Giménez Llorens; Secretari: Tomàs Fàbregas Valls; Tresorer: Antoni Rifà Huguet; Comptador: Antoni Agraz; Vocals: Càndid Azqueta i Joan Berenguer.

[40El governador civil va autoritzar la seva publicació el 2 de setembre de 1931. Llibre de registre de sortida de documents, 2 setembre 1931. AMSC.

[41Ara Acció Catalana té la seva seu a Rius i Taulet 2. La Junta escollida era: president: Joan Cortadellas Segura; vicepresident: Ramon Vidal Aymerich; secretari: Eduard Rodó Enrich; tresorer: Miquel Rodó Matalonga ; comptador: Miquel Magrans i vocals: Eugeni Ferrés i Medir Grau. Es nomenen també els càrrecs a Garba: redactor en cap, Pau Muñoz Castanyer; administrador Miquel Rodó; redactors Pere Pahissa, Manuel Pujol, Joan Giménez i Tomàs Fàbregas. Garba, n. 8, (21 febrer 1932) i Las Noticias, 10-2-1932.

[42El Matí, 1-11-1932. Malgrat la crisi publicarà els números de novembre i desembre de Garba

[43Garba, núm. 19 (febrer 1933), p. 3. La Junta estava formada per: president Pere Pahissa Massana; vicepresident Manuel Pujol Tortosa; secretari Eduard Rodó Enrich; vocals Joan Giménez Llorens i Angel Vilaret Planas.

[44Angel Vilaret Planas, nascut a Barcelona el 1894 i resident a Sant Cugat des de 1932, havia estat detingut el 1911 per la campanya contra la guerra del Marroc. Durant la guerra treballarà d’oficinista a l’Institut d’Economia de Catalunya i serà dirigent del GEPCI afiliat a la UGT. El 1938 serà detingut acusat d’auxili a la deserció, i empresonat a la Model. Seria posat en llibertat poc temps després.

[45Garba, 20-5-1933, p. 2. Els representants al Consell General van ser Àngel Vilaret i Joan Giménez i al Comarcal Manuel Pujol i, de nou Giménez i Vilaret.

[46AMSC. Acta municipal, 25-7-1934 i llibre de registre de sortida de documents, 576, 28-7-1934. També ABC, 31-7-1934 i La Batalla, 9-8-1934.

[47Vegeu els articles publicats a Nosaltres Sols, núm. 20 (15-8-1931) i núm. 22 (29-8-1931).

[48El Comitè Provisional era: president Josep Alemany Prats; secretari Tomàs Fàbregas Valls; vocals Francesc Alemany Prats, Josep Masana Gurri i Josep Guix Gurri. Nosaltres Sols, núm. 68 (23-7-1932), p. 4.

[49El Consell Directiu estava format per: president: Francesc Ribas; Secretari: Tomàs Fàbregas; Tresorer: Josep Guix; Vocals: Antoni Agraz i Miquel Agulló. Nosaltres Sols, núm. 71 (13-8-1932), p. 4 i El Matí, 28-8-1932.

[50El Matí, 28-6-1936 i Defensa Obrera, núm. 13, 27-6-1936.

[51El Federal, 26 abril 1930 i 3 mayo 1930.

[52Duarte, Àngel. Història del republicanisme a Catalunya. Vic : Eumo, 2004, p. 24

[53Duarte, Àngel. Història del republicanisme a Catalunya. Vic : Eumo, 2004, p. 80

[54La Vanguardia: periódico republicano federalista, 18 diciembre 1868

[55Sancho, Antonio. «Josep Palet y Riba». En: Navarro, Emilio. Historia crítica de los hombres del republicanismo catalán en la última década (1905-1914). Barcelona: Ortega & Artis, 1915, p. 371

[56Estatutos de la Sociedad de Agricultura de San Cugat. Registre d’associacions, núm. 2.041. ADGC.

[57La Autonomía, 7 abril 1900

[58La Campana de Gràcia, 9 maig 1903

[59La resta de la Junta són: el paleta Miquel Auladell Farrés (secretari), Francesc Masana (vicesecretari) i Josep Julià i Joan Soler (vocals). La Publicidad, 17 junio 1903

[60La Publicidad (Ed. tarda), 25 octubre 1903

[61La Publicidad, 1 diciembre 1903.

[62Expedient de Fraternidad Republicana de San Cugat. Registre d’associacions, n. 4191. ADGC i La Publicidad, 17 diciembre 1903. La Junta escollida va ser: president Miquel Grau Ricart; vicepresident Pere Bigas Llunell; secretari Jaume Puig Macià; tresorer Joan Sangés Domènech -propietari de cal Tadeo i regidor de 1897 a 1899-, vocals: el rabassaire Joan Vila Casals, el paleta Josep Casamitjana Crehueres i el comerciant de vins Teodoro Martí Pujol. A més és elegit un Comitè de Política i Propaganda format pel rabassaire Josep Martí Valls, el farmacèutic Francesc Perpiñà García, Joan Canudas Marcet, Quirze Llunell Capmany, Ramon Sagalés Bartralot, Miquel Masana Fàbregas, J. Enric Puigbonet Sanou -secretari municipal de Barberà- i el botiguer Antoni Sallés Borrell. La resta de socis presents el dia de l’acta fundacional eren: els rabassaires Jaume Llunell Puigbo, Miquel Vilarrubí, Joan Puig Matas i Josep Pahisa Cusó, Bartomeu Reixach, Pere Sanjuan Utera, Sever Sanjuan Utera, Isidre Vendrell, Sever Pla Mas, el mestre Cosme Masanella, Antoni Cahís Garriga, els barbers Joan Casajuana i Joan Mora Seuma, Joan Fàbregas, Antoni Vilaseca, els propietaris de botigues de queviures Pere Sallés Borrell, Albert Llunell i Guillem Navarra Castañé, Francesc Miró, Joan Llunell, Joan Llunell Camps i el terrisser Francesc Arpí Sangés, regidor de 1897 a 1899. També sabem que J. Enrique Puigbonet va acceptar el càrrec de corresponsal de La Publicidad a Sant Cugat (La Publicidad, 1 diciembre 1903) i que l’abril de 1904 la publicació nomena corresponsal econòmic a Sant Cugat a Quirze Llunell Capmany

[63La Publicidad, 12 febrero i 27 marzo 1904

[64La Campana de Gràcia, 19 maig 1906

[65El Poble Català, 14 febrer 1909 i La Veu de Catalunya, 2 i 15 febrer 1909

[66Sabadell Federal, 9 abril i 15 maig 1915 i 28 febrer i 6 maig 1916. Joan Salas Anton ja havia estat a Sant Cugat durant la campanya per a les eleccions de 1914, també presentat per Anton Vilaseca, eleccions que va perdre davant el conservador Enric Turull. Sabadell Federal, 6 març 1914

[67La Campana de Gràcia, 20 setembre 1919.

[68Tenia 15 socis i el seu objectiu era "propagar la cultura y al efecto combatirá todos los sofismas políticos, religiosos y sociales para cooperar al perfeccionamiento moral, material e intelectual de la clase obrera". AGCB. Llibre de Registre d’Associacions, n. 10.565, Estatuts, art. 2. Aquesta Agrupació va funcionar fins a principis dels anys vint.

[69Vegeu articles de Bonaventura Bartralot “Contra la guerra”, L’Avenir, núm. 13 (abril 1933) i “Organitzant-se contra la guerra”, L’Avenir, núm. 17 (agost 1933).

[70’Declaració de la Comitè Polític del Centre Republicà Federal’. L’Avenir, núm. 12 (març 1933) i editorial del núm. 19 (octubre 1933).

[71La Vanguardia, 18 mayo 1930.

[72Tenien la seva primera seu al Bar Barbany al carrer Rius i Taulet 2. Registre d’Associacions, n. 14.403. ADGC i Unió, 49-50 (1930).

[73El Diluvio, 4 septiembre 1930

[74Democracia, 29 noviembre 1930.

[75La Humanitat, 28-12-1931

[76L’Humanitat, 14-1-1932.

[77La resta de la Junta era: tresorera Angela Auladell Gusi; vocals: Joana Llunell Cañameras, Eulàlia Cañameras Turné, Teresa Munuera (tall i confecció) i Teresa Badia (festes benèfiques). L’Avenir, núm 17 (agost 1933), p. 5 i El Diluvio, 4 agosto 1933.

[78L’Avenir, núm. 20 (novembre 1933), p. 1.

[79Garba, núm. 12 (5-6-1932) i núm. 13 (10-7-1932).

[80La Humanitat, 29-6-1935.

[81Marco Botella, Antonio. Crónicas del movimiento obrero esperantista... op. cit., p. 33

[82Per exemple a la col·lecta pro Socorro Rojo de finals de 1931 a Sant Cugat es van vendre cent segells i 25 carnets. També es poden veure les col·lectes pro represaliats a Villa de Don Fadrique o per mantenir La Batalla, on participen fins a cinquanta santcugatencs, La Batalla, 29-1-1932, 1-9-1932, 29-9-1932, 6-10-1932.

[83La Batalla, 22-12-1932.

[84La Batalla, 21-4-1932. L’acte va ser autoritzat per l’alcaldia Garba, n. 12, 5-6-1932, p. 3, critica que l’alcalde autoritzi actes comunistes i en canvi intenti prohibir els d’Acció Catalana i FJC.

[85La primera seu del BOC serà al carrer Francesc Layret, 29. La Junta estava formada per Joan Puig Pla (president), Jaume Cussó Junyent (vicepresident), Josep Farrés Jané (secretari), Antoni Amigó Amigó (tresorer) i Pere Codoñés Borra (bibliotecari). Carta del BOC a l’alcalde, 16-5-1933 (AMSC).

[86Adelante, 31-11-1933.

[87La Junta escollida era Joan Puig Pla (president), Ismael Castelló Vicedo (vicepresident), Jaume Cussó Junyent (secretari), tots tres paletes, Antoni Amigó Amigó (tresorer) i Josep Llunell Tondo, un torner de només 14 anys (bibliotecari). Al Comitè Central del partit de setembre del 1934 Sant Cugat envia tres delegats: Josep Colom, Jaume Cussó i Joan Puig. La Batalla, 20-4-1934.

[88Boletín del BOC, maig 1935.

[89Per exemple l’alcalde adverteix al tinent de la Guàrdia Civil que els del Laborista Esperenta Grupo són els mateixos del BOC i estan fent reunions al carrer Valldoreix, 34, propietat de Josep Llunell Tondo i seu clausurada del BOC, quan la seva seu social està a la Unió. Llibre de registre de sortida de documents, 21-11-1935 (AMSC).

[90Per exemple el paleta Esteve Batet Farrés va ser expulsat del BOC per no haver recolzat la vaga d’octubre de 1934.

[91Segons les afirmacions de Josep Colom, es deia Guia. Aquesta entrevista és l’única constància que tinc.

[92Resultats trets de Las Noticias, 4-7-1931 i percentatges de Vilanova, M. Atlas electoral.... op. cit., p. 302. Els vots que dóna El Diluvio no coincideixen amb els percentatges donats per Vilanova, El Diluvio, 1-7-1931 dóna 850 vots per ERC, 100 per la Lliga, 80 el PRR i 60 el Partit Catalanista Republicà.

[93Resultats a Vilanova, M. Atlas electoral.... op. cit., p. 302, L’Acció, 26-11-1932 i El Poble, 22-11-1932, que dóna unes dades una mica diferents que són: Derecha de Cataluña 20; Concòrdia Ciutadana 215; PRR 90; ERC 494 i BOC 105.

[94Adelante, 31-11-1933.

[95La Vanguardia, 15 octubre 1935

[96Acta municipal, 15 novembre 1935. AMSC, Segons llistat a l’AMSC a la CEDA s’havien inscrit 75 persones

[97La Humanitat, 31 gener 1936

[98El míting va ser de Trias de Bes, en una irònica crònica El Diluvio, 7 febrero 1936 diu que en l’acte de la "Liga anticatalana local, el pontífice Trias de Bes pasó revista a sus sacristanes" i va xifrar els necessaris per guanyar a Sant Cugat en mil vots.

[99La Vanguardia, 4 febero 1936 i El Diluvio, 7 febrero 1936 que maliciosament comenta que a la reunió van assistir 43 persones, la meitat republicans curiosos.

[100El Matí, 18-2-1936.

[101Resultats extrets de Vilanova. op. cit.. A l’AMSC he trobat dades de dues de les set seccions electorals del poble que confirmen aquests percentatges. El Matí, 18 febrer 1936 dóna uns resultats una mica diferents: dretes 974 vots; esquerres 1.369, amb una participació de 2.343 electors.


RSS 2.0 [?]

Espai Editorial

Realisiert mit SPIP
Squelettes GPL Lebanon 1.9

Creative Commons License