José Fernando Mota Muñoz

Articles d’història i d’altres històries

Tots els textos que trobareu en aquesta web poden ser copiats, modificats i distribuïts, citant la seva procedència i respectant la Llicència de Creative Commons.

*******************************************************************************************************************************************************

Artí­culos de historia y otras historias

Todos los textos que encontraréis en esta web pueden ser copiados,
modificados y distribuidos, citando su procedencia y respetando la Licencia de Creative Commons.

José Fernando Mota Muñoz – setembre de 2020


Antecedents polítics: Sant Cugat del Vallès de la Primera a la Segona República

per  José Fernando Mota Muñoz


[Actualitzat 16/7/2020]

Sumari del capítol 1

1.1. El Sexenni Democràtic

1.2. La Restauració: del torn polític al caciquisme

1.3. La Dictadura de Primo de Rivera

1.4. La "Dictablanda"

Coneixem poc de la història política del Sant Cugat del segle XIX. Sabem que el 1814 un grup de militars va entrar al poble i va trencar la placa de la plaça de la Constitució, essent convidats a esmorzar al Monestir, i que després obligaren a l’ajuntament liberal a contemplar com cremaven un exemplar de la Constitució de 1812 [1]. El 1820 amb l’inici del Trienni Liberal a Sant Cugat també dominen l’alcaldia els liberals en la persona de Benet Cortada Llopart, farmacèutic i després secretari de l’ajuntament als anys trenta.

El 1833 era alcalde del poble el també liberal Francesc Major, propietari de Can Major. El seu fill era el cap de la milícia urbana, que havia aconseguit armes del general Llauder per defensar-se dels carlins. Aquesta milícia va agafar la parròquia de Sant Pere d’Octavià com a caserna, el que va acabar d’ensorrar l’església. En aquesta època les diferències entre el poble, sotmès durant anys al Monestir i de majoria liberal, i el mateix Monestir es van complicant. És en aquests moments que hem de situar l’inici de l’anticlericalisme a Sant Cugat, amb actes com les profanacions a la dita parròquia de Sant Pere i les cançons i insults que a la nit cantaven a les portes del Monestir els membres de la milícia [2].

Les tensions entre el Monestir i l’Ajuntament, i la majoria del poble, tornen a reproduir-se el 1834 quan milicians del poble, encapçalats per l’alcalde, envolten el recinte conventual, acusant-los d’amagar carlins i obligant les autoritats a fer un escorcoll. També es van imposar diferents quantitats al Monestir per mantenir les tropes cristines. Aquesta rivalitat, i el domini de la terra es va acabar amb la crema del Monestir el 1835.

El 26 de juliol de 1835, dins de l’onada d’incendis de convents provocada pel descontentament popular pel suport dels frares a la revolta carlina, li va arribar el torn al de Sant Cugat. Els monjos assabentats dels successos de Reus i Barcelona van fugir, junt amb alguns carlins. A la tarda els milicians i altres van envoltar el Monestir, evitant els robatoris. A la nit es van incendiar algunes cases annexes al Monestir i l’endemà la casa del monjo encarregat de cobrar els delmes i censos de la vila, un reconegut antiliberal. A més, durant els dies següents les dependències serien espoliades i, el que és més significatiu, els títols dels censos cremats pels pagesos santcugatencs. A partir d’aquesta data el procés de desamortització [3] acabaria de renovar totes les estructures econòmiques i de propietat del poble.

El poder local durant la segona meitat del segle XIX estaria dominat per grans propietaris agrícoles, com Jaume Margenat Pasqual o Francesc d’Assís Major, i per beneficiats de la desamortització i el creixement urbanístic del poble, com Josep Masana Munt, Francesc Pila o Pere Rodó Roca, famílies que veurem que també tenen un protagonisme en anys posteriors.

JPEG - 96 kB
Vista del Monestir. Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.

1.1. El Sexenni Democràtic

Aquesta situació canvia amb el Sexenni Democràtic. Aquest període històric va suposar una renovació total del personal polític, "durant aquests anys passaran per l’Ajuntament quasi tantes persones com en els vint-i-cinc anys anteriors. Només un 18% d’aquestes persones hauran format part dels ajuntaments de l’època moderada" [4]. També en aquests anys, com hem vist, es donen les primeres passes en l’organització dels treballadors. Es creen els primers sindicats a Sant Cugat: el de treballadors del tèxtil, integrat a la Federació de Teixidors a Ma, i una Societat d’Agricultors, integrada a la Federación de Trabajadores de la Región Española, que serà el bressol del sindicalisme rabassaire a Sant Cugat.

El setembre de 1868, un aixecament revolucionari provoca el destronament i exili de la reina Isabel II i l’inici de l’anomenat Sexenni Democràtic. A Sant Cugat el 30 de setembre, igual que passa a Barcelona, es crea una Junta Revolucionària, amb la presència de progressistes. El 4 d’octubre la Junta Revolucionària, als crits de "Visca la Llibertat, les Corts Constituents i el Sufragi Universal! i Abaix els borbons!", nomena un consistori, presidit per Joan Aymerich, propietari de Can Xandri. Com hem vist, al desembre hi ha manifestacions de republicans federals al poble. Aquest consistori serà substituït el 2 d’abril de 1869 per l’escollit l’any anterior en les eleccions celebrades, per primera vegada amb sufragi universal masculí, i que van guanyar els favorables a la revolució amb sis regidors davant els quatre de la minoria. Es va escollir alcalde al progressista Joan Tortosa.

El setembre de 1869 veïns santcugatencs participen a l’aixecament federal i contra les quintes que encapçala el rubinenc Josep Palet, rabassaire, republicà federal, anticlerical i maçó i que arriba a aplegar 1500 combatents al Vallès Occidental [5]. Seran derrotats. El coronel Francesc Targarona ocupa Sant Cugat l’octubre i nomena un nou ajuntament presidit pel membre de la minoria Tomàs Fàbregas Pons, propietari agrícola i caporal del Sometent. Aquest consistori estarà al poder des del 19 d’octubre de 1869 fins al 4 de gener de 1870.

El novembre de 1871 hi ha noves eleccions que proclamen com a alcalde a Jaume Ribatallada, un altre propietari agrícola. A les eleccions generals de 1872 es posa de manifest el cansament popular i a Sant Cugat no s’arriben ni a constituir les taules perquè ningú es presenta a votar. En canvi les eleccions municipals del mateix any són guanyades pels republicans, essent designat el 1873 com a alcalde Jaume Castañé i Sobregrau.

Però no tothom va quedar content, l’alcalde i el seu germà Miquel Castañé, així com el primer i segon tinent d’alcalde, Joan Torrella Auladell, propietari d’un cafè, i Miquel San Nonell, tots membres del Comitè republicà de la vila, van ser acusats de falsedat arran de les darreres eleccions a regidors. Se’ls demanava vuit anys de presó, però al maig l’Audiència Provincial els va absoldre [6].

De res va servir la victòria electoral i judicial. El 8 de gener de 1874 el consistori seria destituït arran del cop d’estat del general Manuel Pavia. S’obre un període d’inestabilitat política al municipi. El governador civil nomena alcalde al propietari agrícola Francesc Borrell Serra, que havia estat tinent d’alcalde entre 1859 i 1863 i, de nou, el 1869. Borrell havia adquirit terres durant la desamortització.

Per renúncia de Borrell el febrer el substitueix Rafel Mas Civil, propietari de Can Canyameres. El 1875 passen per l’alcaldia Joan Tortosa Valls, un antic progressista que ja havia estat alcalde el 1869 i, de nou entre 1870 i 1872, i Josep Pila Rodó. El 17 de febrer de 1876 torna a l’alcaldia Francesc Borrell Serra, que és ratificat en les eleccions locals que per primer cop es fan el maig de 1877 i continua en el càrrec fins al 1881.

A més, és un temps en què les partides carlines visiten el poble. El desembre de 1872 una trentena, de carlins van saquejar Can Trabal, l’1 de juny de 1873 entren al poble exigint la contribució, el 28 de gener de 1874 una partida provinent de Sarrià «cobró dos trimestres y derribó la fortificación» i l’agost del mateix any, després de destruir l’estació de tren de Cerdanyola i saquejar aquesta població, entren a Sant Cugat on improvisen «una especie de almoneda poniendo a la venta los objetos que formaban el botín de la jornada». Alguns veïns van comprar objectes però el cabdill del grup va ordenar retornar-los sense reemborsar els diners que havien pagat [7].

JPEG - 110.9 kB
Plaça de Barcelona. Sant Cugat del Vallès

1.2. La Restauració: del torn polític al caciquisme

La primera part del període de la Restauració està dominat per l’alternança en el poder entre conservadors i liberals i la petita oposició republicana. Aquesta alternança responia a causes externes i així els ajuntaments canviaven de color quan canviava el govern central. És el que es coneix com «turnisme». Als ajuntaments conservadors figuren els grans propietaris agrícoles locals, els Borrell, Jaumandreu, Trabal, Fàbregas, en canvi en els liberals hi ha més presència de propietaris urbans, com els San o els Rodó.

Les eleccions a diputats i regidors acostumen a ser una farsa. Normalment es convoquen quan hi ha un canvi al govern central i l’objectiu és que l’alcaldia del consistori coincideixi políticament amb el partit que estigui al govern, sigui el Partido Liberal-Conservador (conservadors) o sigui el Partido Liberal Fusionista (liberals). Per aconseguir els resultats «correctes» es recorre a tot tipus d’ardits: compra de vots amb diners o favors, falsejament d’actes, manipulacions del cens electoral, coaccions econòmiques o físiques o amenaces, formen parta del repertori. I donen resultat, són contades -el 1894 i 1895- les vegades que el canvi de color polític de l’Ajuntament de Sant Cugat no respon al canvi de color polític al govern central. A més, el governador civil intervé quan és necessari, ja que té el poder a l’hora de nomenar i destituir consistoris.

De 1876 a 1881 presideix l’Ajuntament el propietari agrícola Francesc Borrell Serra, candidat conservador. El 12 de març de 1881 el governador civil, després del triomf liberal, destitueix el consistori i nomena un nou Ajuntament presidit per l’antic republicà, ara en les files del Partit Liberal Fusionista (els liberals), Miquel San Nonell, propietari urbà, que havia estat regidor al consistori republicà de 1873. Segons el Diari Català, es fa amb un ofici «mal fundat» i per «complaure als pochs constitucionals de la població» [8].

El 22 de febrer de 1884 nombrosos veïns es dirigeixen al governador civil denunciant uns suposats abusos comesos pel consistori. Aquesta denúncia és contestada per altres veïns, liberals i republicans, dient que està instigada per l’antic alcalde conservador Francesc Borrell, «enemigo personal del actual alcalde y sus pocos amigos, siendo dicha exposición de letra del hijo del expresado señor Borrell [Josep Borrell Boldú], secretario del propio Ayuntamiento cuando su padre era alcalde, cuya circunstancias y actos durante dicha administración han sido realmente objeto de justas censuras» i afirmaven que «nunca ha sido administrada esta población con tanto acierto, justicia y legalidad como ahora». [9]

Sembla que els conservadors tenen més força. El març de 1884 el governador dissolt l’Ajuntament per «graves extralimitaciones legales, negligencia y desobediencia» i nomena un consistori de majoria conservadora amb Antoni Casas Perich, àlies Blay, propietari rural i d’una fàbrica de cotó i que havia estat tinent d’alcalde el 1872 i de 1879 a 1881, com alcalde, al que substitueix el 1885 Pere Casals Castañé, passant Antoni Casas a ser primer tinent d’alcalde.

Però el clima al poble continua crispat amb acusacions creuades de corrupció i mala administració. El nou consistori és rebut amb una carta de l’opositor Pere Rodó a La Vanguardia on afirma que Antoni Casas havia cobrat dietes indegudament quan era regidor i que el secretari Josep Borrell Boldú va ordenar cobrar «ciertas cantidades á varios vecinos sin que se les librase recibo» i «certificó cierto acuerdo del Ayuntamiento falsamente» i finalitzava preguntant-se «¿Cómo los principios de moralidad y recta administración municipal estarán representados en las personas del presidente y secretario de nuestro Ayuntamiento?». [10]

A l’abril de 1887, després de l’arribada dels liberals al govern central, comencen els canvis als consistoris, entre ells el de Sant Cugat, per preparar les noves eleccions locals. Com denunciava el conservador La Dinastía «apareciendo á los ojos de todos dichas medidas como las más adecuadas para conseguir que en las elecciones municipales próximas preponderen en las poblaciones de referencia, elementos contrarios á los que imperaban (...). La circunstancia de haberse adoptado tales acuerdos en vísperas del período electoral (...) corrobora plenamente que estas medidas van directamente encaminadas á influir en el resultado de los comicios». [11]

Efectivament, el maig els liberals guanyen les eleccions i el juliol de 1887 tornen de nou al poder local, amb Miquel San de nou a l’alcaldia. El 1887 és també l’any en què arriba la fil·loxera al Vallès, el que provoca una aguda crisi econòmica i demogràfica en un poble principalment vitivinícola com Sant Cugat. Molts veïns tenen problema per fer front als impostos municipals. L’Ajuntament pressiona enviant l’algutzir a les cases a cobrar.

El 16 d’octubre de 1887 es troba a la Casa Consistorial un escrit que diu «Senyor alcalde y segretari y cobrador, sabran que abans de Nadal volarà’l café de dalt y servirà alguna pistola o escopeta pera matar al batlle. Aquí va la mostra» i al costat un cartutx de dinamita [12]. Segons recull Joan Tortosa de la tradició oral, «com que no es pagaven impostos, l’ajuntament feia ensorrar les portes de les cases i els empleats s’emportaven blat, una gallina o el que trobaven. El poble, indignat, en féu responsable Josep Borrell Boldú i calaren foc a casa seva». Sembla, doncs, que va esclatar un motí popular durant el qual es atacada la casa on vivia el secretari municipal del carrer Major del secretari municipal. [13]

Miquel San, malgrat la victòria dels seus a les eleccions de novembre de 1889 i ser de nou nomenat alcalde el gener de 1890, serà suspès el 27 de maig pel governador civil que nomena un nou consistori amb majoria conservadora. Retornen les alcaldies conservadores amb, de nou, Tomàs Fàbregas Pons (1890-1891) i Benet Isidro Juliana (1891-1893), que ja havia estat regidor i que té un mandat mogut, durant el qual se suspendrà a quatre regidors per suposada malversació de fons, però quina causa serà sobreseguda el gener de 1893, tornant als seu càrrecs, i en què les discussions pujades de to als plens són constants, amb acusacions de l’oposició a l’alcalde de mala administració, el que porta a que l’alcalde acabi suspenen alguns d’aquests plens. Les apel·lacions d’uns i altres al governador civil seran constants durant el polèmic mandat. [14]

El juny de 1890 s’havia restablert el sufragi universal masculí per majors de 25 anys amb dos anys de residència al municipi. Això obria la porta, en teoria, als grups opositors però en realitat el control de les eleccions i el cens electoral -en mans d’una Junta amb exalcalde, alcalde i regidors- continuarà sent ferri.

Benet Isidro és substituït el gener de 1894, després de les eleccions, per un nou alcalde conservador, Josep Borrell Boldú, mestre d’escola i després secretari municipal amb el seu pare a l’alcaldia i que ara torna com alcalde. La presa de possessió del nou Ajuntament torna a ser moguda perquè tres dels nous regidors electes, segurament els liberals Pere San Nonell, Ramon Sagalés Ratés i altre, van arribar al ple acompanyats de públic «y usaron la palabra para censurar los actos realizados por el alcalde saliente» que, de fet, continuava com primer tinent d’alcalde, «esto dió lugar a que se promoviera un tremendo escándalo». [15]

Com veiem, fins llavors, Sant Cugat segueix la tònica general del torn dinàstic i segons quina força hi ha al Govern central es canvien els alcaldes o es guanyen les eleccions, perquè sempre coincideixi. Les eleccions mai són netes i sovint acaben en impugnacions. Per exemple el juny de 1895 la Comissió Provincial anul·la les eleccions del districte segon de Sant Cugat a les municipals de maig. [16]

El juliol de 1895 és escollit alcalde el liberal Ramon Sagalés Rates, colliter de vins. Durant aquest breu mandat és nomenat secretari municipal Joan San Vilaseca, malgrat que el seu pare figurava com a Síndic al consistori. Joan San exercirà aquest important càrrec fins a 1926 convertint-se, com veurem, en una de les figures claus del caciquisme local durant el seu llarg període al front de la Secretaria Municipal.

El febrer de 1896 l’alcalde és denunciat per Josep Llunell i un altre veí davant la Comissió Provincial «por no estar conforme con la administración que dicho municipio ejerce». [17] A més, té que fer front a la denúncia d’un antic secretari que reclama els seus emoluments. El mandat de Sagalés dura poc, ja que el desembre de 1896 és suspès en el seu càrrec pel governador civil i processat, junt amb altres regidors, per delicte electoral,l [18]. És substituït pel conservador Antoni Serra Varoy que havia estat regidor síndic entre 1876 i 1881, durant les alcaldies de Francesc Borrell, i era germà del major contribuent municipal, el catalanista i copropietari de la fàbrica de cotó Ramon Serra Varoy.

El juliol de 1897 tornen a l’alcaldia els conservadors. Novament serà batlle Josep Borrell Boldú, que aquest cop presidirà el consistori fins al 1906.

Un dels primers acords del nou consistori és la celebració el 27 d’agost de 1897 d’un magne funeral en memòria d’Antonio Cánovas del Castillo, assassinat aquell mateix mes per un anarquista. El funeral es va celebrar amb un ofici cantat al Monestir amb la presència del cap del Partit Conservador a Barcelona i diferents personalitats. Després es va inaugurar el passeig Cánovas del Castillo (avui Avinguda de Gràcia). [19]

També anuncia un ambiciós programa que passa per portar aigua potable al poble «aprovechando un manantial que produce unas 50 plumas continuas» i construir «una plaza mercado de hierro, que á la par producirá un buen rendimiento para las arcas municipales, y embellecerá la mejor plaza de la población». [20] Tots dos projectes, com veurem, encara trigaran en fer-se realitat.

El caciquisme

El 13 de juny de 1926, Francisco Cahís Juliana, llavors president de la Unión Patriótica de Sant Cugat, va fer una conferència a l’Ajuntament. Allà va explicar com s’havia acabat amb les lluites del «turnismo» a Sant Cugat, com es van posar d’acord les «forces vives» per revertir aquesta situació. Així ho explicava La Vanguardia:

“El conferenciante puso de manifiesto la anterior actuación política, remontándose a más de treinta años atrás, poniendo de relieve las luchas intestinas llevadas con saña contra los enemigos políticos locales, de los que alternativamente y a medida que se sucedían los gobiernos de la nación, dirigían los destinos de esta villa: luchas que redundaban en perjuicio de los intereses de esta población, y, en consecuencia, de sus vecinos.

Más vino un momento en que cansados de tanto desbarajuste, se impuso la razón y pudo realizarse, en 1897, con gente joven, entre los cuales se encuentra el secretario de esta Corporación don Juan San Vilaseca, la unión sagrada de todos los elementos que hasta entonces estaban en pugna constante, y así se pudieron consagrar sólo al engrandecimiento y buena marcha administrativa de San Cugat y a la tranquilidad de sus vecinos” [21]

A partir de llavors s’acaben les lluites caïnites que hem vist entre liberals i conservadors. Els propietaris i burgesos que han dominat l’Ajuntament es posen d’acord en anar tots a una. La majoria dels grans propietaris agrícoles ja no viuen a Sant Cugat, ara seran comerciants, propietaris urbans i mitjans propietaris agrícoles els que portin l’alcaldia, això sí, sense deixar de defensar la propietat agrària quan calgui. Han de fer front a una situació social i econòmica difícil, després del desastre de la fil·loxera, a uns rabassaires cada vegada millor organitzats i a una creixent oposició republicana i, en menor mida, catalanista, amb unes eleccions que des de 1890 són amb sufragi universal masculí per majors de 25 anys. Opten per no dividir-se per fer afrontar a la nova situació social i política.

Si entre 1875 i 1897 havien passat onze persones per l’alcaldia de Sant Cugat [22], a partir de llavors s’acaben les alcaldies curtes i fins 1930 Sant Cugat només tindrà quatre alcaldes: Josep Borrell entre 1897 i 1906 (10 anys de mandat) i dos cunyats que s’intercanvien l’alcaldia, Pere Estapé Franquesa, alcalde entre 1906 i 1909 i després 1922-1923 i 1924-1930 (10 anys de mandat), i Martí Rodó Rabella, batlle entre 1909 i 1922 (13 anys de mandat). El quart alcalde és precisament el conferenciant Francesc Cahís Juliana, que ho serà breument uns mesos entre octubre de 1923 i abril de 1924.

I darrera d’ells, entre bambolines, qui serà veritable factòtum del caciquisme a Sant Cugat, el secretari municipal Joan San Vilaseca. Com reconeixia Cahís, San va tenir un paper fonamental en la pacificació de les lluites entre liberals i conservadors. Joan San es deuria entendre bé amb l’alcalde Josep Borrell, que també havia estat secretari municipal. I això malgrat les aparents diferències polítiques. Borrell era d’una nissaga conservadora, Joan San era fill de família liberal. Ja hem conegut al seu oncle Miquel San Nonell, antic republicà, i alcalde de Sant Cugat entre 1881-1884 i 1887-1890 i al seu pare Pere San Nonell, que havia estat regidor entre 1881 i 1884 i de nou el 1894, sent escollit síndic el 1895, any en què Joan San va ser nomenat secretari municipal. Però per la banda materna, el seu oncle Pere Vilaseca Tortosa, regidor el 1890, era president de la junta local del Partido Liberal Conservador (conservadors).

Segurament aquesta situació familiar, avinentesa amb l’alcalde i el seu important càrrec municipal li van permetre jugar un paper d’àrbitre entre les dues faccions monàrquiques, convertint-se, a partir de llavors, en un del màxims cacics del poble.

Com explicaria Ramon Mas, temps després, serà una època de caciquisme en què «sols tres homes feien i desfeien al seu gust, tot els que’ls [sic] venia bé. Aquests homes (...) es nomenaven Martí Rodó, Pere Estapé i Joan San Vilaseca» [23]. Els senyalats per Mas són els dos alcaldes d’aquest període i cunyats entre ells -Pere Estapé estava casat amb una germana de Martí Rodó- i Joan San Vilaseca, l’etern secretari municipal des de 1895 i veritable factòtum del caciquisme local.

A partir de llavors no hi haurà candidat conservador o liberal, els alcaldes, quan el governador demana informes sobre el color polític del consistori, es definiran com «adictes», se suposa que al govern de torn. [24]

Fora del pacte quedaran catalanistes i republicans, malgrat que com veurem entraran en alguns consistoris, de vegades per pactes amb el sector caciquil, de vegades acabant amb el temps en les files de la minoria. Seran els republicans federals els més crítics amb el període caciquil que s’estendrà fins 1930. I els rabassaires.

La crisi esperona als rabassaires que s’organitzen. Com hem vist, el 1895 creen la Societat d’Agricultura. Aquesta associació es presenta a les eleccions municipals de maig de 1897, sense èxit. També fracassen a les municipals de maig de 1899. Denuncien tupinades electorals i «chanchullos e irregularidades electorales en la elección de Miguel Pila Ribatallada». [25] Sospitosament al districte segon només va participar, o es van validar, un 23%, quan al districte primer s’havia arribat al 43%. A partir de 1900, com vam veure, aquests rabassaires ingressaren en el Partit Federal.

Els que sí entren al consistori el 1897 són dos regidors catalanistes -Joan Sangés Domènech, propietari de Cal Tadeo, i el terrisser Francesc Arpí Sangés, de cal Gerrer, que ja havia estat regidor durant el Sexenni el 1868. Acabaran dimitint «per no servir de jogina als cacichs». [26] Tots dos acabaran formant part de Fraternitat Republicana el 1903.

El regionalisme local es mostra més actiu aquests anys al poble i, fins i tot, funciona una Comissió Organitzadora de la Lliga Regionalista. [27]

Precisament des del catalanisme es manifesta la desconfiança en què res canvii en les municipals de novembre de 1901, «pels treballs qu’está fent el caciquisme en aquet poble, y donada la fredor que regan entre la gent de bé, aquest any com els passats, tornárem á caure á las grapas d’aquets quatre cacichs, indignes de dur el nom de catalans». [28]

A les eleccions de novembre de 1901 són escollits l’alcalde Josep Borrell Boldú, Joan Català Fàbregas -republicà fusionista-, Joan Tortosa Ribatallada, Baudili Rodó Pla i Esteve Estapé Tortosa, que ja havia estat regidor el 1874, entre 1876 i 1879 i, de nou, entre 1884 i 1885

I efectivament quan es constitueixi l’Ajuntament el gener de 1902 Josep Borrell continua com alcalde.I efectivament quan es constitueixi l’Ajuntament el gener de 1902 Josep Borrell continua com alcalde, malgrat que al govern central ara hi són els liberals. El conservador La Dinastía, es desfeia en elogis, deia de Josep Borrell que era «persona que por su especial talento, méritos, y las grandes simpatías de que goza en todo el vecindario, ha merecido la alta honra de ser reelegido, en su cargo aun cuando han turnado los partidos gobernantes. [29] Res deia del pacte caciquil.

El regionalista La Veu de Catalunya és més crític, afirma que els nous regidors que prendran possessió que «de cinch, quatre no saben llegir ni escriure» i de l’alcalde diu «que, ab sols parlarli de catalanistas, ja peta de dents. Es llástima que’ls catalanistas d’aquí no prenguessin la cosa un xich mes en sério, que ben aviat no’s cantaría ni gall ni gallina de la farsa caciquista» [30].

PNG - 504.7 kB
Plaça dels Monjos (avui Octavià) i entrada a l’església. Publicada a "Catalunya Artística", 17 juliol 1902.

La situació al poble és de certa tensió social per les conseqüències de la crisi econòmica, sobretot entre els vinyataires. Es produeixen aldarulls. A més, segons el regionalista La Veu de Catalunya el poble pateix una «desastrosa administració municipal» per part de «l’alcalde senyor Borrell, que fa molts anys està aferrat a la menjadora, desde que el seu pare Borrell I li llegá la herència». Parla de «regidors complertament sumisos a l’alcalde, haventni alguns que no saben llegir ni escriure» i critica que «l’alcalde es molt bó pera cobrar, peró no pera pagar, ni pera beneficiar a la població ab lo que recauda. No’s fa may cap millora de carácter públich. Els carrers bruts com a femers» i posa de manifest el greu problema d’abastament d’aigua per al consum. Segons escrivia «la població en pes está indignada», tant veïns com estiuejants, «per aixó el poble es prepara pera las vinentas eleccions a l’objecte d’enderrocar aqueix pudrimener que se’n diu Ajuntament, posant enfront de la candidatura de l’alcalde una altra» [31].

Però a les eleccions de novembre de 1903 es torna a imposar el caciquisme. Són escollit regidors Josep Masana Fàbregas, un antic liberal, Miquel Pila Ribatallada, Josep Català Villadelprat, Pere Barquet Farrés i l’únic regidor d’oposició que entra al consistori el 1904, el republicà fusionista Jaume Castañé Sobregrau, antic alcalde durant la Primera República, que està acompanyat en l’oposició del seu correligionari el boter Joan Català Fàbregas, regidor també el 1873, que havia estat escollit l’any anterior. No entra cap dels candidats de Fraternitat Republicana. Josep Borrell segueix d’alcalde.

Sembla que un dels seus suports era Alfonso Sala, diputat per Terrassa. Sala visita Sant Cugat l’octubre de 1904. El republicà Enric Puigbonet, corresponsal de La Publicidad, se’n fa ressò de forma irònica, afirmant que a l’Ajuntament només l’esperaven «veintiseis personas pertenecientes trece a vecinos de la villa y trece (horrible casualidad) a empleados municipales, concejales y personal del Juzgado» i que venia a demanar suport per la construcció d’una via que beneficiava a Rubí i Terrassa, el seu districte electoral, però en res a Sant Cugat [32]. Estem en els inicis del salisme, la vinculació dels alcaldes santcugatencs amb Alfonso Sala que tindrà continuïtat fins a 1930. Malgrat que, com hem vist, aquests mateixos alcaldes i regidors salistes no tenen inconvenient en donar suport a candidats de la Lliga Regionalista a les eleccions generals.

Francesc Borrell no deixa l’alcaldia fins al 1906, en què després de les eleccions de novembre de 1905, es nomena nou alcalde a Pere Estapé Franquesa, que es dedicava llavors al negoci de la fusta, la venda de llenya i l’explotació dels boscos. Sembla que el pacte de no agressió del secretari Joan San funciona i es traspassa el poder a joves de les mateixes famílies. Pere Estapé és fill del fins llavors regidor Esteve Estapé Tortosa i ja el seu avi Bartomeu Estapé havia estat al consistori com regidor entre 1863 i 1866. Amb ell entra al consistori el seu cunyat Martí Rodó Rabella, fill del fins llavors primer tinent d’alcalde Baudili Rodó Pila. Són els guanyadors al districte primer i segon, respectivament.

Són unes eleccions a les quals Fraternitat Republicana de Sant Cugat, la unió de tots els republicans de la vila excepte els fusionistes, ha presentat candidats, sense èxit. Denuncien irregularitats. Precisament, el que sí que entra al consistori és el republicà fusionista Miquel Auladell Farrés, l’única família republicana que s’havia negat a ingressar a Fraternitat Republicana. Aquest primer període d’Estapé a l’alcaldia és breu, menys de tres anys, però, com veurem, tornarà a ser alcalde.

Pere Estapé a més pacifica les relacions amb els catalanistes i des de la campanya de Solidaritat Catalana el 1909 el grup caciquil local sempre recolzarà al candidat regionalista a les eleccions generals. Així ho farà Pere Estapé presidint, el 12 de febrer de 1909, l’acte electoral a Sant Cugat en suport de Jaume Cruells, del Centre Nacionalista Republicà, candidat de Solidaritat Catalana per Sabadell i que obtindrà el 93% dels vots a Sant Cugat.

Pere Estapé, casat amb Paula Rodó Rabella, és substituït el juliol de 1909 pel seu cunyat Martí Rodó Rabella, que havia entrat al consistori amb ell el 1906 i havia estat regidor síndic. Martí Rodó, té llavors 34 anys, propietari d’una botiga de queviures i cansaladeria, un magatzem de material per la construcció i comerciant de vins a l’engròs i al detall, que serà alcalde fins al 1922.

En el nou consistori, constituït l’1 de juliol de 1909 prenen possessió cinc nous regidors, tots escollits sense eleccions, mitjançant l’article 29. Entre ells el comerciant Antoni Sallés Borrell i l’industrial Jaume Puig Macià, antics membres de la desapareguda Fraternitat Republicana que, deslligats dels republicans federals, sembla que han arribat a un acord amb els governamentals, amb els que han participat al febrer en la campanya en favor del diputat de Solidaritat Catalana.

Els canvis de regidors que es van produint no alteren la majoria, a la que s’uneixen els antics republicans. Els canvis de regidors que es van produint no alteren la majoria, a la que s’uneixen els antics republicans. El 1910 havien presentat la seva renúncia com a regidors Miquel Auladell, Pere Estapé i Gabriel Boldú. El governador civil havia designat per substituir-los Josep Pahissa Trabal, Josep Pahissa Massana i el veterinari Francesc Vidal Rovira, que havia entrat com oposició però que aviat es passa a la majoria.

El nou consistori, encapçalat per un botiguer, va impulsar la construcció d’un edifici per encabir el mercat municipal. Fins llavors el mercat estava format per parades a l’aire lliure. El lloc triat va ser la plaça Major, al solar que havia quedat després de l’enderroc de la parròquia de Sant Pere. Eren uns terrenys que havien comprat dos exalcalde Josep Massana i Pere Rodó i es situaven front a la casa de Joan San. Com diu Joan Tortosa «tot plegat, atenent les condicions, les característiques del lloc i la qualitat dels propietaris, fa una certa fortor de socarrim». El mercat serà inaugurat finalment el 1911. [33]

També durant aquest mandat es fan millores en l’abastament d’aigua de la vila, contractant l’aigua de Graells, i arriba, amb 28 anys de retard respecte a Barcelona, la llum elèctrica al poble. El 1910 s’adjudica el servei a Francesc Gorina Figueras, que instal·la un generador al carrer Sant Esteve. Molt poc a poc la llum elèctrica il·lumina cases i carrers, encara que, de fet, l’electrificació completa del poble no es farà fins 1932 [34].

No és fins al gener de 1912 que trobem un opositor, el paleta Jaume Vilaró Vilaró. El corresponsal del republicà El Diluvio, poc esperançat, comentava «se vislumbra un periodo de contínuos cabildeos y de discordias entre los de bandos contrarios» [35].

El novembre de 1913 es tornen a renovar regidors mitjançant l’article 29. El corresponsal d’El Diluvio comenta la desídia política en què viu la població: «Aquí no hay apenas opinión política. Ha habido, sí, empeñadas luchas a favor de fulano o mengano, precisamente de los directores de los bandos que los encumbraron para medrar a costa de sus propios partidarios. De que este pueblo no se entusiasma por los de gorro frigio, ni los de la boina, ni por los de enmedio, han podido persuadirse cuantos han venido a conquistarle para sus fines políticos» i afirma que entre els veïns «casi todos dicen: millor que m’hagin estalviat la feina y els compromisos d’anar a votar» [36].

Són anys de creixement de Sant Cugat. L’arribada del tren el 1917 possibilita l’expansió econòmica i demogràfica de la vila [37]. Ara és més fàcil portar la producció agrícola i industrial als mercats de Barcelona. La connexió amb la gran ciutat també fa que arribi més gent a viure a Sant Cugat, burgesos barcelonins, que cerquen la pau d’un poble rural, i obrers immigrants atrets per la feina, sobretot en la construcció.

PNG - 789.4 kB
Estació de tren de Sant Cugat del Vallès. Publicat a "Ibérica", 17 novembre 1917.

A les eleccions de 1917 el caciquisme es torna a imposar. Són escollits regidors l’alcalde Martí Rodó Rabella i Francisco Cahís Juliana, Francesc Pahisa Jané i Joan Canudas Marcet, que renoven càrrec després d’haver entrat per l’article 29 el 1914. També el barber Francesc Mas Casademunt. Resten fora els candidats Francesc Castañé Casals i els candidats republicans que només treuen un vot. Així el nou consistori, constituït l’1 de gener de 1918, torna a escollir a Martí Rodó com alcalde.

Martí Rodó també ha cultivat les relacions amb els regionalistes a la comarca i ha continuat la política de suport als seus candidats a les eleccions generals, com és el cas de Francesc Llonch, escollit diputat el març de 1918, i que va fer alguns actes de campanya a Sant Cugat. I serà el propi Martí Rodó qui rebi de mans dels regionalistes una senyera la diada de sant Pere d’aquell any durant un gran acte catalanista convocat a la vila «amb motiu d’hissar per primera vegada la bandera catalana a la Casa de la Vila».

Des de finals de 1918 el clima social i polític comença a canviar. Primer és la dura vaga de la construcció, del 12 de desembre de 1918 al 15 de gener de 1919, en demanda d’un augment de salari i la jornada de vuit hores, amb forta repercussió a Sant Cugat. I després serà la mobilització rabassaire.

El 1919 escollit nou diputat per Sabadell l’advocat laboralista Francesc Layret, amb el suport dels republicans de la comarca. Layret, que ha estat advocat d’un rabassaire santcugatenc en un plet, convoca actes i mítings a Sant Cugat per organitzar als rabassaires, la seva base social fora de Sabadell ciutat. El republicanisme federal santcugatenc, en contacte amb el Círcol Republicà Federal de Sabadell, es posa al front de les demandes camperoles i de la lluita contra el caciquisme. El desembre de 1919 naixia el Centre Federal Autonomista de Sant Cugat.

Després de l’assassinat de Francesc Layret per pistolers del Sindicat Lliure, serà Lluís Companys el que continuï la seva tasca com a diputat de la circumscripció i com a organitzador dels rabassaires. L’octubre de 1922, sobre la base d’una unió pagesa local, es crea l’agrupació local de la Unió de Rabassaires.

Sembla que, donada la nova situació política, el febrer 1920 sembla que s’arriba a un pacte entre l’alcaldia i els crescuts republicans perquè aquests tinguin representants al consistori, per això d’aquell any els cinc candidats, són escollits de nou per l’article 29. Entren al nou Ajuntament, constituït a l’abril, el propietari agrícola Francesc Castañé Casals, l’exalcalde Pere Estapé Franquesa i els republicans Jaume Vilaró Vilaró, que a més era el fiscal municipal i que exerceix de primer tinent d’alcalde, Martí Vilaró Canudas, president del Celler, i Leodegari Sitges Cañameras, president de la Unió. [38]

A les eleccions de febrer de 1922 són escollits, de nou en votació, al districte primer el republicà Pere Bigas Llunell i Francisco Pila Codoñés, expresident de la Unió Santcugatenca i consogre de l’alcalde Pere Estapé, deixant fora el republicà federal Francesc Pahissa Grau, president llavors de la Unió, i al districte segon Josep Alegret Estapé, Antoni Castellví Serra i Bartomeu Tortosa Farreras, quedant fora els republicans federals Magí Bartralot Auladell i Jaume Llunell Piqué.

Si el 1909 havia estat Martí Rodó qui havia rebut l’alcaldia del seu cunyat Pere Estapé, l’abril de 1922 és al revés, deixa l’alcaldia Martí Rodó i és escollit nou alcalde Pere Estapé Franquesa, batlle entre 1906 i 1909. Tot queda en família. Pere Estapé ha progressat econòmicament des del darrer cop que va ser alcalde, des de 1916 és ara propietari del Molí Estevet, una empresa farinera fundada per ell al carrer Santa Anna, a tocar de la plaça Pep Ventura, que venia a «omplir el buit productiu deixat l’any 1915 pel tancament de l’empresa farinera del carrer Sant Esteve» i que esdevindrà l’única empresa de Sant Cugat dedicada a «la tasca de producció de pinsos i farines». [39] És propietari, doncs, de l’únic molí fariner del poble. A més, entra com regidor el seu consogre Francisco Pila Codoñés, propietari agrícola.

Els republicans, entre els que ara es contava amb l’històric Pere Bigas Llunell, guanyador de les eleccions al districte primer, , continuen a l’oposició, on poca cosa poden fer més que protestar. El febrer de 1923 el propi Lluís Companys, diputat del districte, acompanya a alguns regidors santcugatencs a una entrevista amb el governador civil «els quals es queixen que l’alcalde cohibeix la discussió lliure en les sessions que celebra aquell Ajuntament» [40]

Els republicans no s’estan de denunciar la situació, realitzant una forta campanya anticaciquil, encara que de poc serveix, a l’Ajuntament tot segueix igual. En un article aparegut a El Diluvio, sota el títol de «El caciquismo en San Cugat», es denunciava que l’alcalde de Sant Cugat estava:

“sometido a las arbitrariedades caciquiles de un secretario municipal, cuya gestión ha corroído como un cáncer la vida de aquel atrayente pueblo de nuestra comarca.

No le ha bastado a ese hombre el perturbar, detener y enmarañar aquella población, situándose él, desde empleado en dueño y amo de todo y de todos, sino que aumentada la soberbia al compás de su fortuna, pretende que nadie hable ni tosa sin permiso. Y en las sesiones municipales, el secretario de marras se permite discutir con los regidores, chillarles, mandarles y ordenarles, con el amparo y beneplácito del alcalde hecho por él y de una reducida mayoría de pobres gentes dominadas y en monoría hoy en la opinión publica.

Las audacias intempestivas y la soberbia torpe del secretario pueden provocar un día un conflicto y por eso llamamos la atención del gobernador para que intervenga y recuerde al secretario que no le está permitido el mantener discusiones con los concejales” [41].

El mateix diari republicà, i amb el mateix títol, abundava en el tema dies després:

“Sant Cugat, por su especialísima y ventajísima situación, podría ser lugar atrayente y bello si su administración no hubiera estado dirigida por un secretario funesto y una familia de caciques. Sant Cugat va pasando, como herencia, a los miembros de dicha família, y así tuvimos un alcalde que duró 14 años, haciendo barbaridades y caciquerías a granel, y ahora tenemos otro alcalde, cuñado del anterior, però tal vez que aquél, y que realizarís verdaderos desastres a no haber la fiscalización de la minoría republicana (...). La família caciquil y el secretariete ensoberbecido vienen dominando años y años”

En l’article se’ls acusa de «sacar ventajas políticas y personales», de «despilfarro» i es recorda «la escandalosa concesión del Parque, con intervención directa e interesada de la autoridad municipal; la befa al histórico edificio del monasterio; las concomitancias con la Compañía del ferrocarril y otras cosas y cosazas que (...) llevarán tras la reja a alguién o algunos» [42]

Però quan més forta era la campanya anticaciquil, arriba el cop d’Estat.

1.3. La Dictadura de Primo de Rivera

El 30 de setembre de 1923, per Reial Decret, després del cop d’estat del general Primo de Rivera, es dissolen els consistoris i se substituïen per una Junta de Vocales Asociados, que s’escollien per sorteig entre els màxims contribuents municipals. La Dictadura pretenia amb aquests canvis erradicar el caciquisme, però els vocals associats, per les seves característiques, estaven molt lligats a la situació anterior. Per exemple, a Sant Cugat el nou alcalde és Francisco Cahís Juliana, de cal Tano, propietari de Can Rabella, d’una botiga de queviures i d’un forn, que ja havia estat tinent d’alcalde entre 1914 i 1920.

La resta de vocals nomenats van ser Francesc Mas Casademunt, primer tinent d’alcalde, Joan Canudas Marcet, segon tinent, Joan Soler Aymerich, Manuel Rabella Pascual, actuant com una mena d’oposició Miquel Pahisa Caldés, Tomàs Sallés Codoñés i els republicans Jaume Llunell Piqué, Ramon Sagalés Bartralot i Jaume Galobardes Gusi, comerciant de queviures.

Malgrat el que pregonava el Directorio, sobre la seva suposada lluita contra el caciquisme, a Sant Cugat res canvia. Des d’El Diluvio es denuncia que el regidor Joan Soler Aymerich i el secretari Joan San fossin a la vegada contractistes de l’Ajuntament. Un tenia la concessió del Parc Municipal i l’altre llogava un edifici de la seva propietat a l’Ajuntament com a seu. A les crítiques de l’oposició «se les contesta con evasivas, cuando no con frases burlonas, pues los infractores de la ley parece tengan la absoluta seguridad de que nadie se ha de meter con ellos». A més, l’antic alcalde Martí Rodó ha estat nomenat jutge municipal i es va proposar fer-li un homenatge, però «la idea fracasó porque de la gestión municipal de dicho señor conserva el pueblo de San Cugat recuerdos no muy gratos». I concloïa «El caciquismo continua imperando en San Cugat con el mayor descaro. ¿Qué se espera para ordenar una inspección al desbarajustado Ayuntamiento de ese pueblo? [43].

De res servien les diatribes a la premsa republicana, és més, el govern central va concedir el més d’octubre de 1924 la Cruz de Caballero de la Real Orden de Isabel la Católica a Joan San Vilaseca, un dels més senyalats cacics del poble, «por los relevantes servidos prestados al municipio durante los 28 años de ejercicio en el cargo» [44].

A partir de mitjans de 1924 s’havia començat a organitzar a tota Espanya la Unión Patriótica, com a partit de suport al Directorio Militar. A Catalunya un dels primers a participar en la creació del nou partit és la Unió Monàrquica Nacional, dirigida pel terrassenc Alfonso Sala, que aviat ingressa a la Unión Patriótica.

A Sant Cugat, com en molts pobles, la Unión Patriótica es crea sobre la base dels sometenistes. Serà el mateix alcalde Francisco Cahís, que també era el caporal del Sometent, l’encarregat d’organitzar el nou partit a Sant Cugat, esdevenint el seu president. El setembre es presenta el comitè de la UP del districte de Terrassa, que s’ha encarregat d’organitzar el delegat governatiu del partit judicial amb el recolzament del mateix Alfonso Sala i on Francisco Cahís figura com a representant de Sant Cugat [45].

La Unión Patriótica teixirà una nova xarxa de clientelisme que va afectar els antics partits dinàstics. A Sant Cugat els nous dirigents locals ja estan vinculats de fa temps a Alfonso Sala, dirigent màxim del Sometent del districte de Terrassa, al qual pertanyia Sant Cugat i president de la Mancomunitat fins a 1925 i a Amadeu Torrens, antic membre de la Unión Monárquica Nacional d’Alfons Sala, caporal de districte del Sometent i que, més endavant, serà cap local de la Unión Patriótica de Terrassa. Durant tota la Dictadura són aquests salistes, com són coneguts els partidaris d’Alfons Sala, els que dominin el poder local.

Aquest poder quedaria reforçat amb la substitució de vocals ordenada el març de 1924, per la que surten de l’Ajuntament els vocals més progressistes, que havien actuat com a una mena d’oposició. Són substituïts per cinc nous membres, tots ells exregidors del consistori anterior al cop d’estat i tots ells membres del Sometent. Són Bartomeu Tortosa Farreras, Anton Castellví Serra, Josep Alegret Estapé i l’antic alcalde Pere Estapé Franquesa i el seu consogre Francisco Pila Codoñés.

El 8 d’abril de 1924, s’aprova el nou Estatut Municipal, que pretenia dotar de més autonomia als municipis i fer-los protagonistes de la pretesa regeneració de la vida política. A Sant Cugat el nou Estatut suposa una nova reorganització de l’Ajuntament. Augmenta en un el nombre de regidors – torna al ple Miquel Pahisa Caldés- i de nou arriba a l’alcaldia Pere Estapé Franquesa, que ja hem vist que havia estat alcalde entre 1906 i 1909 i des de 1922 fins al cop d’Estat i que havia ingressat al partit únic, passant Francisco Cahís, que continua com a president de la Unión Patriótica, a la primera tinença d’alcaldia.

Com explicarà el mateix Francisco Cahís, en una conferència titulada «Actuación de la Unión Patriótica en esta villa» el 13 de juny de 1926, per entendre la política local, també durant la Dictadura, cal remuntar-se trenta anys abans al pacte entre conservadors i liberals que va auspiciar el 1897 el secretari Joan San amb l’alcalde Josep Borrrell. Així, explica Cahís, «al llegar el histórico 13 de septiembre de 1923, con un programa que desde hacía 20 años ya era el nuestro, no nos asombró; pero sí nos alegró porque señalaba dicha fecha una era de prosperidad para la immensa mayoría de los municipios que no habían tenido la dicha como el nuestro de haber unido los esfuerzos de sus hijos para el bien común» [46].

El tema de erradicar el caciquisme i els vells polítics, una de les batalles inicials del Directorio Militar, és ja història. Amb la Unión Patriótica els vells polítics, com Alfonso Sala, tornen a la primera fila de la política, l’esperit regeneracionista és arraconat, i el president dels pupins -com eren coneguts els militants del PUP, el Partido Unión Patriótica- santcugatencs entenc que la nova política és la de sempre, el caciquisme.

El 25 de juliol de 1924, en un acte amb tota la pompa i la presència del governador civil general Lossada, es beneïx i s’inaugura el nou servei d’abastament d’aigua a la població. L’Ajuntament en ple i representants de tot el districte, després de la missa al Monestir, es traslladen a la plaça Major on es fa la cerimònia d’inauguració. L’acte finalitza amb un banquet a la Rabassada [47].

El 18 d’octubre de 1926 en sessió extraordinària, el ple de l’Ajuntament «acordó, a instancia del interesado, jubilar al secretario municipal don Juan San y Vilaseca, haciendo constar en acta el sentimiento de la Corporación por verse privada de los servicios de un funcionario que ha ejercido el cargo durante 30 años, a completa satisfacción de los distintos Ayuntamientos que han venido sucediéndose, y como a la vez ha sido el iniciador y propulsor de las obras y mejoras efectuadas en esta población, por unanimidad acordó nombrarle hijo predilecto de esta villa» [48]. La jubilació de Joan San com a secretari municipal en res altera el panorama.

Canviarà la persona però no el seu paper. El nou secretari, Francesc Torrens Vilarasau, segurament alliçonat pel propi Joan San, es convertirà en un dels principals actors del caciquisme local i aviat és acusat de les mateixes coses que el seu predecessor, d’irregularitats i de ser qui mou els fils del poder local.

L’Ajuntament es llança a una política d’obres públiques. El 1926 s’aprova la construcció d’una escola, el «Grupo Escolar Marqués de Estella, para ambos sexos». S’acorda fer-lo al lloc conegut com la Creu d’en Matas, traient l’escola dels claustres del Monestir, lloc poc adient.

El 18 de setembre de 1927 és dia d’inauguracions i benediccions a Sant Cugat. Tres actes es concentren en un única jornada amb la presència de les principals autoritats de la província, Emilio Barrera, capità general, Joaquín Milans del Bosch, governador civil, el rector de la Universitat, diputats provincials, etc. La jornada va començar en la llotgeta del Monestir amb la benedicció del banderí del Sometent de Sant Cugat, va continuar amb la inauguració de les obres d’ampliació del mercat -on es construeix una nova nau-, va continuar amb la col·locació de la primera pedra del grup escolar i va finalitzar amb un banquet d’honor al Parc Municipal.

L’alcalde Pere Estapé, en el seu breu discurs, després de reconèixer anar «escaso de recursos oratorios (...) ello debido a la regla en que nos encontramos todos los agricultores», passa a manifestar l’alegria «de ver premiados los trabajos hechos por este Ayuntamiento, con la asistencia de todas nuestras dignísimas y queridas autoridades» i acaba amb un prec «así como el pueblo de San Cugat del Vallés va construir el cuerpo, el edificio del Grupo escolar «Marqués de Estella», vosotros, querídisimas autoridades, ayudad, poned el alma, o sea los cuatro maestros y cinco maestras que son necesarios» [49]. Però per fer aquestes obres es necessiten diners. Es pensa en demanar un crèdit.

El 1928 el ple de l’Ajuntament, amb el vot contrari d’algun regidor com Bartomeu Tortosa Farreras, aprova demanar un crèdit al Banco de Crédito Local, fent ús de les majors facilitats que se’ls donava als ajuntaments per endeutar-se des de la proclamació del nou Estatut Municipal. Per aprovar-lo l’Ajuntament va convocar els majors contribuents, que van acceptar la demanda de l’emprèstit de 470.000 ptes. per la construcció d’un Grup Escolar i d’una Casa de la Vila, una seu permanent de l’Ajuntament que fins llavors havia anat canviant de local, sempre de lloguer.

La idea era enderrocar tres cases al carrer Príncep per eixamplar els Quatre Cantons i poder encabir una Casa de la Vila, a més de fer espai a la caserna dels Mossos, el Jutjat municipal, un dispensari mèdic, l’habitatge pels mestres de l’escola i una plaça pública. També preveia el projecte la construcció de clavegueres i voreres i la urbanització de la plaça de l’Estació i la carretera de Rubí. Al darrer ajuntament de la Dictadura només el va donar temps de posar en marxa les obres de l’escola i fer l’enderrocament de les finques del carrer Príncep [50].

Dels problemes que va representar aquest crèdit per les finances municipal els anys trenta parlarem a bastament més endavant, ja que la hisenda municipal va restar condicionada durant tota la República per les seves conseqüències.

Aquest crèdit va ser rebut amb dures crítiques per part de l’oposició catalanista i republicana i bona part dels propietaris i els veïns, ja que, deien, hipotecava les finances de l’Ajuntament per cinquanta anys. També hi ha crítiques dins de la mateixa Unión Patriótica. A partir de 1926, segons explicava el radical Joan Serra a El Progreso anys després, alguns pupins veient que s’aproximen canvis, havien començat a organitzar-se en comitès per oposar-se al grup dirigent municipal dels Estapé, Cahís, Alegret, San [51].

Es va iniciar, doncs, una bel·licosa campanya en contra, ja que es considera que bona part de les obres no són necessàries. El 28 de gener de 1929 es presenta a la Junta Municipal del Cens Electoral «una instancia suscrita por cerca de trescientos electores» en la que es protesta l’acord de desembre de 1928 de l’Ajuntament d’aprovar un pressupost extraordinari que xifren en prop de 800.000 ptes i «solicitan sea anulado y pidiendo en caso de no acceder la aplicación del referéndum que ordena el Estatuto Municipal» [52]. Però de res va servir, l’emprèstit va tirar endavant, com hem vist, amb el suport dels grans contribuents.

Durant aquestes protestes republicans federals i catalanistes van donar símptomes de reorganització. També seran uns dels promotors de les protestes contra una altra decisió polèmica l’arrendament en règim de monopoli del servei municipal de pompes fúnebres el 1928 a La Victoria, S.A., una empresa que s’havia creat aquell mateix any.

Però l’Ajuntament no se sent afectat i organitza un nou acte d’exaltació. De fet, aquest cop és un acte de «afirmación patriótica» organitzat per la Unión Patriótica local per commemorar el cinquè aniversari del cop d’estat però, com veurem, l’acabarà pagant el municipi. El 8 de setembre de 1928 Sant Cugat torna a omplir-se d’autoritats polítiques de la província i el districte. L’acte comença amb la benedicció a l’atri del Monestir de la bandera del Comitè Local de la Unión Patriótica, apadrinada per Bienvenido Badés i Josefa Roca Valls. Allà mateix es pronuncien els primers discursos, Francisco Cahís, pel comitè local, i el conde de Montseny, com a president de la Diputació. Després es traslladen al Parque on senten a la Coral La Lira i una orquestra abans de pronunciar noves paraules enaltint «la figura de Primo de Rivera y la obra realizada por el actual Gobierno». Amb la intepretació de la «Marcha real» finalitza l’acte [53].

El ple de l’Ajuntament del 21 de setembre decideix assumir les 1.300 ptes que ha costat la jornada organitzada pel partit únic «no solo por la finalidad patriótica y ciudadana de los mismos si no también por la gran afluencia de personas, lo cual hizo que por ser la Feria Mayor, día ocho, se llenara de gente forastera esta villa en beneficio directa e indirectamente de los vecinos todos» [54].

A pesar de les desercions, les crítiques internes i l’oposició popular desfermada arran de la demanda del crèdit i el monopoli funerari, la Unión Patriótica local no es desfà fins més endavant. El febrer de 1930 seguia presidida per Francisco Cahís Juliana, al que acompanyaven en la direcció l’antic alcalde Martín Rodó Rabella, el mestre Ángel Estrada Turmo i Pere San Mestres, fill de l’exsecretari municipal Joan San [55].

Però el panorama polític està canviant. El dictador Primo de Rivera havia presentat la seva dimissió. El 28 de gener de 1930 el general Dámaso Berenguer és nomenat pel rei president del govern amb l’objectiu de retornar al sistema constitucional anterior al cop d’Estat. Serà impossible. S’inicia el període conegut com la «Dictablanda». És el principi del fi del caciquisme.

Un vell republicà santcugatenc sota el pseudònim de Ramon Bontremp, raonava a El Diluvio sobre les causes del domini caciquil i culpava als partits catalanistes i republicans i a la falta de líders locals. Escrivia:

“si el caciquismo imperó hasta aquí en San Cugat, fue por desidia de los partidos catalanes de izquierda y porque el de la derecha del catalanismo -la Lliga- prefirió, por ser más cómodo, tratar en elecciones con el elemento caciquil antes que dirigirse al pueblo y hacerse con el pueblo. La Lliga prefirió conquistar un acta antes que conquistar San Cugat. Los demás partidos solo se acordaron de San Cugat al venir elecciones. Y el pueblo, ya de si cándido en el orden político, desorientado, sacudida su mentalidad solo en los momentos de pasión electoral, no llegó a adquirir un núcleo de convencidos, un haz de apóstoles del ideal (...) que se aprestarna a luchar a su cabeza en el puesto de mayor peligro por el triunfo de la justicia, de la libertad, y de Cataluña, y de la República” [56]

JPEG - 52.4 kB
Botiga de queviures La estrella. Plaça Octavià cantonada carrer Major. Sant Cugat del Vallès

1.4. La "Dictadablanda"

Aprofitant els nous aires polítics, l’11 de febrer de 1930 una comissió de veïns, propietaris i representants d’entitats visiten al governador civil per fer-li entrega de les signatures recollides al poble demanant «cese el Ayuntamiento y se suspendan las obras que se realizan para la construcción de un grupo escolar». També s’envia un telegrama al nou govern «suplicando destitución y redención de cuentas actual Ayuntamiento que, amparado inmunidad dictadura, ha provocado con sus desaciertos popular descontento». Entre els primers signants del telegrama es troben Teodoro Martí i els republicans federals Tomàs Grau, Pere Cussó i Gabriel Pahissa. [57].

Aviat es nomenen nous consistoris per reemplaçar les corporacions que havien funcionat durant la Dictadura. Els nous ajuntaments, segons reial decret de 15 de febrer, són formats pels regidors més votats en les tres últimes eleccions abans del cop d’Estat de 1923 -les de 1917, 1920 i 1922- i pels majors contribuents.

Per la quota de grans contribuents entren al consistori els comerciants Antoni Sallés Borrell i el seu germà Pere Sallés Borrell, així com Joan Alegret Beumala, pare del ja regidor Josep Alegret, que a més de taules al mercat té una gran botiga de queviures [58], els exalcaldes Francisco Cahís Juliana i Pere Estapé Franquesa, Francisco Fábregas Malla, el constructor Tomàs Musella Castañé i Joaquim Prou Margenat, propietari de Can Volpelleres, i pels més votats abans de 1923 Jaume Vilaró Vilaró, Josep Alegret Estapé, Francesc Castañé Casals i els republicans Pere Bigas Llunell i Martí Vilaró Canudas.

Una vegada reunit el nou Ajuntament és nomenat alcalde l’antic republicà Antoni Sallés Borrell, de cal Ciutadà, propietari d’un garatge i president de la Societat de Caçadors La Codorniz. Tant Antoni, com el seu germà Pere Sallés, havien format part en el seu dia de Fraternitat Republicana i havien estat impulsors el 1921 de la Cooperativa Agrícola. Com a primer tinent d’alcalde s’escull al tradicionalista Tomàs Musella i com a segon tinent d’alcalde l’antic republicà Jaume Vilaró Vilaró.

A finals de febrer una nova comissió santcugatenca torna a girar visita al governador civil, aquest cop per lliurar-li «una instància signada per molts propietaris industrials, agricultors i veïns», amés de regidors del nou consistori, demanant que els antics alcaldes Pere Estapé i Francisco Cahís i l’antic regidor Josep Alegret «no formin part de l’Ajuntament nou perquè llur actuació, mentre han format part de l’Ajuntament imposat per la dictadura, ha estat funesta». També s’envia un telegrama al govern amb la mateixa demanda signat per Tomàs Musella, Manuel Borràs, Joan Serraboguñà i altres [59]. Però res s’aconsegueix, de moment.

En aquest consistori, en un primer moment, es dibuixa una nova majoria que desplaça als antics cacics que havien controlat l’Ajuntament durant el primer terç del segle, malgrat la presència al ple, com s’havia denunciat, d’antics alcaldes i regidors salistes, que no sempre assisteixen al ple. Es tracta d’un nou consistori que afirma que ve amb ganes de revisar el que han fet els ajuntaments de la Dictadura i que es presenta com anticaciquil, malgrat que molts d’aquests regidors crítics també havien passat per les files de la Unión Patriótica o havien estat membres del Sometent, com era el cas de Pere Sallés, Tomàs Musella o Jaume Vilaró Vilaró.

Des de les files del republicanisme hi ha qui es mostra escèptic. En una sèrie d’articles, escrits sota el pseudònim de Ramon Bontremp, aquest republicà santcugatenc afirmava que «Siempre, en Sant Cugat, los que ejercieron los cargos de alcalde o concejal, fueron generalmente personas sin convicciones políticas, adaptadizas a culaquier situación. Y hoy, a pesar de los vientos de regeneración que han venido a renovar los ambientes, sigue poco menos que igual».

I abundava «con el cambio de situación no se ha ganado nada, por cuanto el Municipio actualmente está en manos de elementos que en su matoría propugnaron contra el anterior Ayuntamiento, no por deseos de llegar a una buena administración, sino por llegar a administrar ellos. Fueron upetistas que intrigaron, que procuraron hacer zancadilla a los que tenían cargos públicos y que la reforma en la combinación de concejalías los favoreció admirablemente. Hoy, pues, si no es el upetismo auténtico el que administra la villa, es el vergonzante, el de alma, con diferentes etiquetas en lo externo, apelando a las marrullerías de la baja política pueblerina para no ser puestos en evidencia». I afirmava que algun d’aquests «upetistas vergonzantes» es vanagloriava del «decidido apoyo de un alto funcionario del Gobierno Civil» [60]

Les primeres mesures que pren transparència política -obrint els plens municipals al públic-, d’implementació de millores als carrers i l’enllumenat de la vila, molt pobre fins llavors i de controls de les finances locals, hipotecades pel préstec demanat el 1928 [61]. També s’aturen per un temps, com havia demanat la comissió de veïns que va visitar el governador, les obres de l’escola, encomanades per l’antic consistori a Alfons Masana, i on havien aparegut esquerdes. Després de la visita d’una comissió d’arquitectes, les obres tornen a recomençar.

Aviat el ple ha de fer front a assumptes polèmics. El primer incident es produeix al març quan, arran de la reclamació presentada per uns veïns, és cessat per incompatibilitat amb el càrrec el regidor Joan Alegret Beumala, ja que regentava diverses taules al mercat municipal. El substitueix Pere Jané Borràs, que s’alinea amb el sector anticaciquil. Queda al ple el seu fill Josep Alegret. Però, com veurem, Joan Alegret tornarà aviat al ple.

L’Ajuntament avança també en la revisió d’alguns dels acords més polèmics dels consistoris de la Dictadura. S’encarrega un informe al perit Emili Saleta per conèixer l’estat real de les finances municipals. Saleta, en el seu informe, només troba alguns excessos als comptes municipals, com despeses de la Unión Patriótica pagades per l’Ajuntament, però carrega contra el polèmic crèdit demanat al Banco de Crédito Local, encara que reconeixent que era legal. El perit el considera un greu error que hipotecava els ingressos municipals i es convertia en una llosa per les finances locals. Al ple del 30 d’abril, el mateix on és nomenat nou regidor Pere Jané i al que, com és habitual no assisteixen els salistes, s’acorda imprimir i repartir entre els veïns el dictamen de Saleta.

Un altre assumpte que arriba al ple, i que havia aixecat polseguera a la vila, era el contracte signat amb l’Empresa de Pompas Fúnebres La Victoria, S.A., que segons la premsa «tan sols en un any d’actuació s’ha fet repudiosa [sic] dels veïns de Sant Cugat puix (...) cobrava el que volia i com que no es podia reclamar els anava com una seda» [62]. El corresponsal de La Vanguardia ja havia denunciat com un «escandalazo el abuso que por conceptos que no están lo suficientemente detallados en el contrato hace pagar a los que desgraciadamente necesitan de sus servicios» i havia demanat «que las autoridades tomen cartas en el asunto». El març s’havia organitzat al poble una manifestació i un tancament de botigues com a protesta contra aquest monopoli funerari. El ple decideix revisar el contracte [63].

Però aquest Ajuntament també serà acusat d’irregularitats. Es denuncia que l’alcalde afavoria al seu germà estalviant-li impostos de cereals i de matança. El 13 de febrer de 1931 una nova comissió de veïns visita al governador civil demanant la destitució de l’alcalde i la rebaixa de sous d’alguns funcionaris. També el visita l’alcalde per defensar-se de les acusacions [64]. Aviat apareixen també crítiques a la seva gestió i comencen els primers moviments públics dels partits republicans Acció Catalana i el Centre Republicà Federal. Aquest consistori serà l’encarregat d’organitzar les eleccions locals del 12 d’abril de 1931.

Políticament tot estava canviant. El dia 21 de març el Consell de Ministres acorda restablir les garanties constitucionals. Els exiliats polítics tornaven. Un d’ells Francesc Macià. El 28 de març de 1931, a la tarda, viatja en el tren de Barcelona a Sabadell i passa per Sant Cugat. Durant els pocs minuts que s’aturà el tren és victorejat. Segons explica la premsa local, «a la estació es reuniren més de 300 persones que aclamaren al defensor de les llibertats de Catalunya». A més, Pere Pahissa Massana, president de l’Agrupació local d’Acció Catalana, aprofita per pujar al vagó i saludar-lo [65]. Ningú podia imaginar en aquell moment que en pocs dies Espanya seria una República i Francesc Macià president de la Generalitat.

<—Capítol anterior: Els sindicats i la Unió de Rabassaires ---- Capítol següent: Les eleccions del 12 d’abril de 1931 i la proclamació de la República—>

Notes

[1Rumbau, Montserrat. Sant Cugat, abans d’ara, Sant Cugat. Sant Cugat del Vallès: Ramon Grau, 1991, p. 75-76.

[2Barraquer, Cayetano. La persecución de 1835 en los monasterios benitos. Barcelona, 1916, p. 86-89.

[3Auladell i Serraboguñà, Joan. La desamortització del Monestir de Sant Cugat del Vallès. Sant Cugat del Vallès: Grup d’Estudis Locals, 2010

[4Casas i Roca, Jordi. "Una aproximació als estudis sobre Sant Cugat. Segle XIX". Gausac, núm. 1 (1992), p. 28.

[5Sancho, Antonio. «Josep Palet y Riba». En: Navarro, Emilio. Historia crítica de los hombres del republicanismo catalán en la última década (1905-1914). Barcelona: Ortega & Artis, 1915, p. 371

[6La Imprenta, 28 de maig de 1873.

[7La Imprenta, 19 de desembre de 1872 i 29 de gener i 9 d’agost de 1874 i El Gobierno, 2 de juny de 1873.

[8Diari Català, 21 abril 1881

[9El Diluvio, 21 i 24 de març de 1884, La Dinastía, 24 de febrer de 1884 i Gaceta de Madrid, nº 105 (14 d’abril de 1884), p. 110. Els veïns que signen defensant l’alcaldia de Miquel San són: Pere Rodó, Jaume Rodó, el propietari Josep Tortosa, Jaume Castañé, Ramon Sagalés Ratés, Joan Cahís Vilaró, Francesc Castañé, el propietari agrícola Francesc Pahisa Mas, Joan Molins, Josep Pahisa Cusó, Pere Soldevila, Joan Torras Deulofeu, Josep Solà Cañameras, Bonaventura Farrés, Josep Camps Duran, Pere Masana, el fariner Josep Masana Fàbregas, Maties Roig, Melcior Balada Masana -propietari d’una botiga de queviures-, Bartomeu Tortosa, Baldiri Todos, Josep Rifé, Jerónimo M. Faróez, Quirze Llunell, Joan Puig Matas, Pere Bartralot Pila, Pere Puig, el cisteller Pere Farreny Pujol, Ramon San Sangés, l’estanquer Pere Armengol, Jaume Cay, Anton Castellví, Joaquim Castellví, Ignasi Castellví, Josep Ollé, Josep Vilaró Sastrés, Josep Pahisa, Josep Mas Buscallà i Joan Pahisa Casamitjana. El Diluvio, 24 de març de 1883.

[10La Vanguardia, 13 de març de 1884. Hi ha resposta de Josep Borrell, negant les acusacions, a La Dinastía, 22 de març de 1884.

[11La Dinastía, 3 d’abril de 1887.

[12El Diluvio i i La Dinastía, 19 d’octubre de 1887.

[13Tortosa Saperas, Joan. "Pas a pas: un itinerari per Sant Cugat". Gausac, núm. 6 (juny 1995), p. 31.

[14La Publicidad, 28 de gener de 1893 i El Diluvio, 12 de desembre de 1893.

[15El Diluvio, 5 de gener de 1894.

[16La Publicidad, 23 de juny de 1895

[17La Dinastía, 19 de febrer de 1896.

[18La Renaixensa, 24 de desembre e 1896

[19La Dinastía, 1 de setembre de 1897.

[20La Dinastía, 28 d’agost de 1897.

[21La Vanguardia, 22 de juny de 1926.

[22Joan Tortosa Valls (1875), Josep Pila Rodó (1875-1876), Francesc Borrell Serra (1876-1881), Miquel San Nonell (1881-1884 i 1887-1890), Antoni Casas Perich (1884-1885), Pere Casals Castañé (1885-1887), Tomàs Fàbregas Pons (1890-1891), Benet Isidro Juliana (1891-1894), Josep Borrell Boldú (1894-1895), Ramon Sagalés Ratés (1895-1896), Antoni Serra Varoy (1896-1897)

[23Carta de Ramon Mas a Antoni Griera, 26 de novembre de 1956. Fons Mn. Antoni Griera. AMSC.

[24Per exemple, així ho fan en resposta al governador civil el 1909. Vegeu Relación de individuos que componen el Ayuntamiento, 1 de juliol de 1909. Correspondència. AHSC.

[25La Autonomía, 24 de juny de 1899.

[26La Veu de Catalunya, 8 de gener de 1902

[27La Veu de Catalunya, 15 d’abril de 1902

[28La Veu de Catalunya, 3 de novembre de 1901.

[29La Dinastía, 19 d’agost de 1902.

[30La Veu de Catalunya, 29 de desembre de 1901.

[31La Veu de Catalunya, 18 octubre 1903

[32La Publicidad, 11 d’octubre de 1904

[33Tortosa Saperas, Joan. Pas a pas: un itinerari per Sant Cugat. Gausac, núm. 6 (juny 1995), p. 33-34.

[34Miquel Serra, Domènec. "De Teies a bombetes: evolució de l’enllumenat públic a Sant Cugat". Gausac, núm. 27 (desembre 2005), p. 55-58.

[35El Diluvio, 11 de gener de 1912

[36El Diluvio, 8 de novembre de 1913

[37Miquel, Domènec; Casas, Jordi. Al tren! : cent anys de ferrocarril a Sant Cugat, 1917-2017. Sant Cugat del Vallès : Museus de Sant Cugat : Ajuntament de Sant Cugat : Cossetània, 2017.

[38Des de l’1 de gener el Jutjat Municipal estava format per: jutge el farmacèutic Rossend Munuera, suplent el propietari Teodoro Martí; adjunts Bartomeu Tortosa, Josep Jover, Pau Carrés i Pere Català. Continua de fiscal Jaume Vilaró i de suplent Jaume Estapé, El secretari és Alfons Magrans. El Diluvio, 12 de gener de 1920.

[39Troyano, Joan. «La farinera de la família Estapé». Gausac, núm. 5 (des. 1994), p. 93.

[40La Veu de Catalunya, 5 de febrer de 1923.

[41«El caciquismo en San Cugat». El Diluvio, 6 de febrer de 1923.

[42«El caciquismo en San Cugat». El Diluvio, 21 de febrer de 1923.

[43«Cosas de San Cugat». El Diluvio, 13 de gener de 1924.

[44La Vanguardia, 12 d’octubre de 1924.

[45La Veu de Catalunya, 18 de setembre de 1924.

[46La Vanguardia, 22 de juny de 1926

[47ABC, 26 de juliol de 1924.

[48La Vanguardia, 19 d’octubre de 1926.

[49Hoja Oficial del Lunes, 19 de setembre de 1927.

[50Garba, 8 (21 de febrer de 1932), p. 1. Per les circumstàncies en què va ser demanat el crèdit es pot veure el treball inèdit Casas i Roca, Jordi. L’efecte de l’Estatut Municipal en les hisendes locals. L’exemple de Sant Cugat del Vallès: 1923-1930. [s.d.].

[51Segons escriu Joan Serra a El Progreso, es van formar quatre comitès, el carlí de Tomàs Musella, un catalanista amb ’Tancredo’, Vila i el doctor Ramon Torres Carreras, un radical i un federal amb Ramon Sagalés i ’Paradojas’.

[52El Diluvio, 31 de gener de 1929.

[53La Vanguardia, 9 de setembre de 1928.

[54Acta municipal, 21 de setembre de 1928. AHSC.

[55Registre d’associacions, Unión Patriótica Provincial de Barcelona. AGCB.

[56Bontremp, Ramon. «En San Cugat los republicanos no se arredran». El Diluvio, 27 de maig de 1930.

[57El Diluvio, La Publicitat i ABC, 11 de febrer de 1930

[58El 1922 en un petit publireportatge s’explicava que Joan Alegret regentava al carrer Rius i Taulet una botiga «destinada a vendre confiteria, pa, tocino i altres articles de primera necessitat, botelleria de marca, etc. Aquesta casa té una circumstància que diu molt a favor d’ella: fou fundada l’any 1892». La Veu de Catalunya, 26 de maig de 1922

[59La Veu de Catalunya, 24 de febrer de 1930 i El Diluvio, 25 de febrer de 1930

[60El Diluvio, 21 de mayo de 1930

[61Es pot seguir tot el relat a les actes municipals de gener de 1930 i fins març de 1931. AMSC

[62La Publicitat, 9 de maig de 1930

[63La Vanguardia, 28 de gener i 17 de març 1931.

[64ABC i La Vanguardia, 14 febrero 1931.

[65Aurora, núm. 1 (29 març 1931)


RSS 2.0 [?]

Espai Editorial

Sitio desarrollado con SPIP
Squelettes GPL Lebanon 1.9

Creative Commons License