José Fernando Mota Muñoz

Articles d’història i d’altres històries

Tots els textos que trobareu en aquesta web poden ser copiats, modificats i distribuïts, citant la seva procedència i respectant la Llicència de Creative Commons.

*******************************************************************************************************************************************************

Artí­culos de historia y otras historias

Todos los textos que encontraréis en esta web pueden ser copiados,
modificados y distribuidos, citando su procedencia y respetando la Licencia de Creative Commons.

José Fernando Mota Muñoz – març de 2019


Antecedents polítics: Sant Cugat del Vallès, 1800-1931

per  José Fernando Mota Muñoz


Coneixem poc de la història política del Sant Cugat del segle XIX. Sabem que el 1814 un grup de militars va entrar al poble i va trencar la placa de la plaça de la Constitució, essent convidats a esmorzar al Monestir, i que després obligaren a l’ajuntament liberal a contemplar com cremaven un exemplar de la Constitució de 1812 [1]. El 1820 amb l’inici del Trienni Liberal a Sant Cugat també dominen l’alcaldia els liberals en la persona de Benet Cortada Llopart, farmacèutic i després secretari de l’ajuntament als anys trenta.

El 1833 era alcalde del poble el també liberal Francesc Major, propietari de Can Major. El seu fill era el cap de la milícia urbana, que havia aconseguit armes del general Llauder per defensar-se dels carlins. Aquesta milícia va agafar la parròquia de Sant Pere d’Octavià com a caserna, el que va acabar d’ensorrar l’església. En aquesta època les diferències entre el poble, sotmès durant anys al Monestir i de majoria liberal, i el mateix Monestir es van complicant. És en aquests moments que hem de situar l’inici de l’anticlericalisme a Sant Cugat, amb actes com les profanacions a la dita parròquia de Sant Pere i les cançons i insults que a la nit cantaven a les portes del Monestir els membres de la milícia [2].

Les tensions entre el Monestir i l’ajuntament, i la majoria del poble, tornen a reproduir-se el 1834 quan milicians del poble, encapçalats per l’alcalde, envolten el recinte conventual, acusant-los d’amagar carlins i obligant les autoritats a fer un escorcoll. També es van imposar diferents quantitats al Monestir per mantenir les tropes cristines. Aquesta rivalitat, i el domini de la terra es va acabar amb la crema del Monestir el 1835. El 26 de juliol de 1835, dins de l’onada d’incendis de convents provocada pel descontentament popular pel suport dels frares a la revolta carlina, li va arribar el torn al de Sant Cugat. Els monjos assabentats dels successos de Reus i Barcelona van fugir, junt amb alguns carlins. A la tarda els milicians i altres van envoltar el Monestir, evitant els robatoris. A la nit es van incendiar algunes cases annexes al Monestir i l’endemà la casa del monjo encarregat de cobrar els delmes i censos de la vila, un reconegut antiliberal. A més durant els dies següents les dependències serien espoliades i, el que és més significatiu, els títols dels censos cremats pels pagesos santcugatencs. A partir d’aquesta data el procés de desamortització [3] acabaria de renovar totes les estructures econòmiques i de propietat del poble.

JPEG - 96 kB
Vista del Monestir. Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.

El poder local durant la segona meitat del segle XIX estaria dominat per grans propietaris agrícoles, com Jaume Margenat Pasqual o Francesc d’Assís Major, i per beneficiats de la desamortització i el creixement urbanístic del poble, com Josep Masana Munt, Francesc Pila o Pere Rodó Roca, famílies que veurem que també tenen un protagonisme en anys posteriors.

Aquesta situació canvia amb el Sexenni Democràtic. Aquest període històric va suposar una renovació total del personal polític, durant aquests anys passaran per l’Ajuntament quasi tantes persones com en els vint-i-cinc anys anteriors. Només un 18% d’aquestes persones hauran format part dels ajuntaments de l’època moderada [4]. També en aquests anys, com hem vist, es donen les primeres passes en l’organització dels treballadors. Es creen els primers sindicats a Sant Cugat: el de treballadors del tèxtil, integrat a la Federació de Teixidors a Ma, i una Societat d’Agricultors, integrada a la Federación de Trabajadores de la Región Española, que serà el bressol del sindicalisme rabassaire a Sant Cugat.

El 30 de setembre de 1868, igual que passa a Barcelona, es crea una Junta Revolucionària, amb la presència de progressistes. El 4 d’octubre la Junta Revolucionària, als crits de "Visca la Llibertat, les Corts Constituents i el Sufragi Universal! i Abaix els borbons!", nomena un consistori, presidit per Joan Aymerich, propietari agrícola. Aquest seria substituït el 2 d’abril de 1869 per l’escollit l’any anterior en les eleccions celebrades, per primera vegada amb sufragi universal masculí, i que van guanyar els favorables a la revolució amb sis regidors davant els quatre de la minoria. Es va escollir alcalde al progressista Joan Tortosa.

El setembre de 1869 veïns santcugatencs participen a l’aixecament federal i contra les quintes que encapçala el rubinenc Josep Palet, rabassaire, republicà federal, anticlerical i maçó i que arriba a aplegar 1500 combatents al Vallès Occidental [5]. Seran derrotats. El coronel Francesc Targarona ocupa Sant Cugat l’octubre i nomena un nou ajuntament presidit pel membre de la minoria Tomàs Fàbregas, propietari agrícola i caporal del Sometent. Aquest consistori estarà al poder des del 19 d’octubre de 1869 fins al 4 de gener de 1870.

El novembre de 1871 hi ha noves eleccions que proclamen com a alcalde a Jaume Ribatallada, un altre propietari agrícola. A les eleccions generals de 1872 es posa de manifest el cansament popular i a Sant Cugat no s’arriben ni a constituir les taules perquè ningú es presenta a votar. En canvi les eleccions municipals del mateix any són guanyades pels republicans, essent designat el 1873 com a alcalde Jaume Castañé i Sobregrau que seria destituït el 8 de gener de 1874, arran del cop d’estat del general Manuel Pavia. A partir de llavors i fins al 1877 es van tornant en l’alcaldia diferents candidats nomenats pel governador civil.

Tot el període de la Restauració està dominat per l’alternança en el poder entre conservadors i liberals i la petita oposició republicana. Aquesta alternança responia a causes externes i així els ajuntaments canviaven de color quan canviava el govern central. Als ajuntaments conservadors figuren els grans propietaris agrícoles locals, els Borrell, Jaumandreu, Trabal, Fàbregas, en canvi en els liberals hi ha més presència de propietaris urbans. L’oposició republicana, sobretot la federal, està integrada per rabassaires i en menor mesura artesans.

De 1876 a 1881 presideix l’Ajuntament el propietari agrícola Francesc Borrell, segurament el candidat conservador. El 12 de març el governador civil, després del triomf liberal, nomena un nou Ajuntament presidit per Miquel San, propietari urbà. El 22 de febrer de 1883 nombrosos veïns es dirigeixen al governador civil denunciant abusos comesos pel consistori el que fa que el març de 1884 el governador dissolgui l’ajuntament per "graves extralimitaciones legales, negligencia y desobediencia" [6]. La victòria conservadora de 1884 suposa un nou consistori nomenat pel governador civil. El 1887 tornaria Miquel San a l’alcaldia fins a 1890, amb noves alcaldies conservadores. Com veiem Sant Cugat segueix la tònica general del torn dinàstic i segons quina força hi ha al Govern central es canvien els alcaldes o es guanyen les eleccions, perquè sempre coincideixi.

JPEG - 110.9 kB
Plaça de Barcelona. Sant Cugat del Vallès

El juliol de 1895 és nomenat alcalde Ramon Sagalés Rates, segurament per un pacte amb els liberals. Dura poc ja que el setembre és destituït pel governador civil. El 1897 tornen a l’alcaldia els conservadors amb Josep Borrell, fill de l’anterior alcalde Francesc Borrell, que presideix el consistori fins al 1906, de 1897 a 1902 amb Ramon Sagalés com primer tinent d’alcalde i de 1902 a 1906 amb el conservador Josep Masana. Com hem vist, durant aquest període arriba la fil·loxera al Vallès, el que provoca una crisi econòmica i demogràfica. Aquesta mala situació econòmica provoca aldarulls, com l’incendi de la casa de l’alcalde i també una major organització dels rabassaires, que el 1895 creen la Societat d’Agricultura. Aquesta associació es presenta a les eleccions de 1897 i 1899 sense poder aconseguir accedir al consistori, per tupinades electorals. A partir de 1900 aquests rabassaires ingressaren en el Partit Federal.

A les eleccions de 1903 entra al consistori com a oposició el republicà fusionista, i antic alcalde durant la Primera República, Jaume Castañé i Sobregrau. A partir de 1904 tots els republicans del poble, excepte els fusionistes, s’uneixen en Fraternitat Republicana, malgrat això no aconsegueixen entrar a l’Ajuntament, que el 1906 presideix Pere Estapé i el 1909 Martí Rodó, que serà alcalde fins al 1922. El 1909 el Sometent local i els mossos d’esquadra eviten que els aldarulls de la Setmana Tràgica s’estenguin a Sant Cugat.

De 1909 a 1916 l’oposició republicana és dèbil, només representada per Anton Sallés, Jaume Puig i des de 1914 només Jaume Vilaró Vilaró. El 1920 s’arriba a un pacte entre l’alcaldia i els republicans perquè aquests tinguin quatre representants al consistori, per això a les eleccions de 1920 només hi ha cinc candidats, que són escollits pel famós article 29 [7]. Aquest pacte s’acaba el 1922 quan és escollit alcalde de nou Pere Estapé, propietari de l’únic molí del poble, passant els republicans, que havien tingut la primera tinença d’alcaldia i el regidor síndic suplent, a l’oposició.

Són anys de creixement de Sant Cugat. L’arribada del tren el 1917 possibilita l’expansió econòmica i demogràfica de la vila [8]Ara és més fàcil portar la producció agrícola i industrial als mercats de Barcelona. La connexió amb la gran ciutat també fa que arribi més gent a viure a Sant Cugat, burgesos barcelonins, que cerquen la pau d’un poble rural, i obrers immigrants atrets per la feina, sobretot en la construcció.

PNG - 789.4 kB
Estació de tren de Sant Cugat del Vallès. Publicat a "Ibérica", 17 novembre 1917.

Però políticament tot segueix igual. Segons explicava Ramon Mas, en aquesta època de domini caciquil "sols tres homes feien i desfeien al seu gust, tot els que’ls [sic] venia bé. Aquests homes (...) es nomenaven Martí Rodó, Pere Estapé i Joan San Vilaseca" [9]

El 30 de setembre de 1923, per Reial Decret, després del cop d’estat del general Primo de Rivera, es dissolen els consistoris i es substituïen per una Junta de Vocales Asociados, que s’escollien per sorteig entre els màxims contribuents municipals. La Dictadura amb aquests canvis pretenia eradicar el caciquisme, però els vocals associats, per les seves característiques, estaven molt lligats a la situació anterior. Per exemple a Sant Cugat el nou alcalde és Francisco Cahís Juliana, de cal Bocabadat, propietari de Can Rabella i d’un forn, que ja havia estat tinent d’alcalde en ajuntaments anteriors. Aquesta nova organització del poder municipal deixava fora de l’Ajuntament als republicans, precisament el grup que més havia lluitat contra el caciquisme.

A partir de 1924 comença a organitzar-se a tota Espanya la Unión Patriótica, com a partit de suport al Directorio Militar. A Catalunya els primers a participar en la creació del nou partit és la Unió Monàrquica Nacional, dirigida pel terrassenc Alfonso Sala, que aviat ingressa a la Unión Patriótica. A Sant Cugat la Unión Patriótica es crea sobre la base dels sometenistes. Serà el mateix Francisco Cahís, que també era el caporal del Sometent, l’encarregat d’organitzar el nou partit a Sant Cugat, esdevenint el seu president.

La Unión Patriótica teixirà una nova xarxa de clientelisme que va afectar els antics partits dinàstics. A Sant Cugat els nous dirigents locals estan vinculats a Alfonso Sala, dirigent màxim del Sometent del districte de Terrassa, al qual pertanyia Sant Cugat i president de la Mancomunitat fins a 1925 i a Amadeu Torrens, membre de la Unión Monárquica Nacional d’Alfons Sala, caporal de districte del Sometent, cap local de la Unión Patriótica de Terrassa, nomenat delegat governatiu del partit judicial. Durant tota la Dictadura són aquests salistes, com són coneguts els partidaris d’Alfons Sala, els que dominin el poder local. Aquest poder quedaria reforçat amb la substitució de vocals ordenada el març de 1924, per la que surten de l’Ajuntament els vocals més progressistes, que havien actuat com a una mena d’oposició. Són substituïts per cinc nous membres, tots ells exregidors del consistori anterior al cop d’estat i tots ells membres del Sometent.

El 8 d’abril de 1924, s’aprova el nou Estatut Municipal, que pretenia dotar de més autonomia als municipis i fer-los protagonistes de la pretesa regeneració de la vida política. A Sant Cugat el nou Estatut suposa una nova reorganització de l’Ajuntament, augmentant en un el nombre de regidors i tornant a l’alcaldia Pere Estapé, alcalde abans del cop d’estat i que havia ingressat en la Unión Patriótica, passant Cahís a la primera tinença d’alcaldia.

A partir de 1926 alguns "pupins" -com eren coneguts els militants del PUP, del Partido Unión Patriótica- veient que s’aproximen canvis, comencen a organitzar-se en comitès per oposar-se als dirigents municipals, els Estapé, Cahís, Alegret, San, etc. [10]. Aquests comitès publiquen el 1930 El sembrador i s’oposaren al crèdit demanat per l’Ajuntament al Banco de Crédito Local, aprovat a finals de 1928, fent ús de les majors facilitats que se’ls donava als ajuntaments per endeutar-se des de la proclamació del nou Estatut Municipal. Dels problemes que va representar aquest crèdit per les finances municipal els anys trenta parlarem més endavant.

També tenim coneixement de l’aparició el 1930 d’una representació a Sant Cugat de Dreta Liberal Republicana de Catalunya, el partit que impulsaven dos antics monàrquics: Niceto Alcalá Zamora i Miguel Maura.

A pesar de les desercions, la Unión Patriótica local no es desfà fins més endavant. El febrer de 1930 seguia presidida per Francisco Cahís Juliana, al que acompanyaven en la direcció l’antic alcalde Martín Rodó Rabella, Ángel Estrada Turmo i Pere San Mestres [11].

També els republicans federals donen símptomes de reorganització i són els promotors de les protestes contra l’arrendament en règim de monopoli del servei municipal de pompes fúnebres el 1928 a La Victoria, S.A., una empresa que s’havia creat aquell mateix any.

L’11 de febrer de 1930 una comissió de veïns, propietaris i representants d’entitats locals visiten al governador civil per fer-li entrega de les signatures recollides al poble demanant "cese el Ayuntamiento y se suspendan las obras que se realizan para la construcción de un grupo escolar" [12].

JPEG - 52.4 kB
Botiga de queviures La estrella. Plaça Octavià cantonada carrer Major. Sant Cugat del Vallès

El 26 de febrer de 1930, després de la caiguda de Primo de Rivera, es nomenen nous consistoris formats pels regidors més votats en les tres últimes eleccions i els majors contribuents. És nomenat nou alcalde l’antic republicà Anton Sallés Borrell, de cal Ciutadà, i primer tinent d’alcalde el tradicionalista Tomàs Musella. Així aquest Ajuntament és dominat per opositors als salistes, que controlaven l’anterior consistori, però uns opositors que en la seva majoria havien militat també a la Unión Patriótica i havien estat al Sometent.

Les primeres mesures que pren estan dirigides a millorar les finances, hipotecades pel préstec demanat el 1928 i la transparència política, obrint els plens municipals al públic. També ordena reiniciar les obres de l’escola, després de fer-les visitar per uns arquitectes que van cridar l’atenció sobre la gravetat de les esquerdes que havien aparegut.

Un altre assumpte que va ocupar el consistori va ser el contracte signat amb l’Empresa de Pompas Fúnebres La Victoria, S.A. [13]. L’oposició al monopoli de la funerària continuava. El corresponsal de La Vanguardia denuncia com "escandalaso el abuso que por conceptos que no están lo suficientemente detallados en el contrato hace pagar a los que desgraciadamente necesitan de sus servicios" l’empresa funerària i demana "que las autoridades tomen cartas en el asunto". El març s’organitza al poble una manifestació i un tancament de botigues com a protesta contra aquest monopoli funeraris [14].

Però aquest Ajuntament també serà acusat d’irregularitats. Es denuncia que l’alcalde afavoria al seu germà estalviant-li impostos de cereals i de matança. El 13 de febrer de 1931 una nova comissió de veïns visita al governador civil demanant la destitució de l’alcalde i la rebaixa de sous d’alguns funcionaris. També el visita l’alcalde per defensar-se de les acusacions [15]. Aviat apareixen també crítiques a la seva gestió i comencen els primers moviments públics dels partits republicans Acció Catalana i el Centre Republicà Federal. Aquest consistori serà l’encarregat d’organitzar les eleccions locals del 12 d’abril de 1931.

<—Capítol anterior: Els sindicats i la Unió de Rabassaires ---- Capítol següent: Les eleccions del 12 d’abril de 1931 i la proclamació de la República—>

Notes

[1Rumbau, Montserrat. Sant Cugat, abans d’ara, Sant Cugat. Sant Cugat del Vallès: Ramon Grau, 1991, p. 75-76.

[2Barraquer, Cayetano. La persecución de 1835 en los monasterios benitos. Barcelona, 1916, p. 86-89.

[3Auladell i Serraboguñà, Joan. La desamortització del Monestir de Sant Cugat del Vallès. Sant Cugat del Vallès: Grup d’Estudis Locals, 2010

[4Casas i Roca, Jordi. "Una aproximació als estudis sobre Sant Cugat. Segle XIX". Gausac, núm. 1 (1992), p. 28.

[5Sancho, Antonio. «Josep Palet y Riba». En: Navarro, Emilio. Historia crítica de los hombres del republicanismo catalán en la última década (1905-1914). Barcelona: Ortega & Artis, 1915, p. 371

[6Gaceta de Madrid, nº 105 (14 d’abril de 1884), p. 110.

[7Aquesta informació i algunes de les posteriors provenen de la crònica que publica el radical Joan Serra a El Progreso, 30 julio 1931, 2 agosto 1931 i 1 septiembre 1931. Aquesta crònica dels anys vint és molt parcial i conté bastants errors.

[8Miquel, Domènec; Casas, Jordi. Al tren! : cent anys de ferrocarril a Sant Cugat, 1917-2017. Sant Cugat del Vallès : Museus de Sant Cugat : Ajuntament de Sant Cugat : Cossetània, 2017.

[9AMSC. Fons Mn. Antoni Griera, Carta de Ramon Mas a Antoni Griera, 26-11-1956

[10Segons escriu Joan Serra a El Progreso es van formar quatre comitès, el carlí de Tomàs Musella, un lliguer amb ’Tancredo’, Vila i Torres Carreras, un radical i un federal amb Ramon Sagalés i ’Paradojas’.

[11AGCB. Registre d’associacions, Unión Patriótica Provincial de Barcelona.

[12El Diluvio, 11 febrero 1930 i ABC, 12 febrero 1930.

[13Entrevista a Sallés i Musella al Butlletí de la Societat d’Iniciativa per l’Embelliment de Sant Cugat, abril-juny 1930. També es defensa el nou Ajuntament des d’El Diluvio, 16, 22 i 29 marzo 1930.

[14La Vanguardia, 28 enero i 17 marzo 1931.

[15ABC i La Vanguardia, 14 febrero 1931.


RSS 2.0 [?]

Espai Editorial

Lloc Web fet amb l’SPIP
Squelettes GPL Lebanon 1.9

Creative Commons License