José Fernando Mota Muñoz

Articles d’història i d’altres històries

Tots els textos que trobareu en aquesta web poden ser copiats, modificats i distribuïts, citant la seva procedència i respectant la Llicència de Creative Commons.

*******************************************************************************************************************************************************

Artí­culos de historia y otras historias

Todos los textos que encontraréis en esta web pueden ser copiados,
modificados y distribuidos, citando su procedencia y respetando la Licencia de Creative Commons.

José Fernando Mota Muñoz – desembre de 2024


Població

per  José Fernando Mota Muñoz


[Actualitzat 28/11/2024]

La primera meitat del segle XIX Sant Cugat del Vallès és una vila en creixement demogràfic. A redós de l’expansió de la vinya, la població santcugatenca augmenta, del miler d’habitants, que tenia el 1787, passa als 2571 censats el 1842, un augment del 155% en poc més de cinquanta anys. Als naixements ajornats per la guerra, s’afegeix l’arribada d’immigrants, bàsicament de les comarques properes, atrets per l’expansió de la vinya, un fenomen comú a totes les zones vitivinícoles.

Aquest increment poblacional es veu frenat per la crisi industrial de mitjans del XIX, però sobretot per l’epidèmia de còlera -que el 1854 se’n porta uns vuitanta santcugatencs- i per la pèrdua de trenta-set veïns, i l’única fàbrica important del municipi, per l’agregació d’un tros del terme de Sant Cugat a Rubí el 1856. [1]

El cens de 1857 només recull una població de 2.483 habitants, vuitanta-vuit veïns menys que el 1842. El 1869 l’ajuntament comptabilitza només 2.320 veïns. Contínua la pèrdua de població.

La població resta estancada fins al 1887, quan es compten 2.523 veïns, any en què arriba la fil·loxera al Vallès provocant la ruïna de molts camperols i una pèrdua important d’habitants del poble. Com explica Domènec Miquel «les terres de pitjor qualitat foren abandonades i una part important de la població es quedà sense feina en una vila agrícola i sense alternativa de treball industrial». [2] De 1887 a 1900 són quatre-cents els habitants que abandonen Sant Cugat, un 16% de la població.

No és fins a l’arribada del tren a Sant Cugat el 1917 que la població santcugatenca comenci a créixer de nou. A partir dels anys vint l’increment és espectacular, ja que són uns anys de bonança econòmica, recuperació de la vinya i de grans obres públiques. A Sant Cugat arriben molts emigrants, en la seva majoria murcians, bona part d’ells procedents de pedanies de Múrcia ciutat, com Javalí Viejo o El Esparragal, i de zones mineres com Lorca i els voltants, que vénen a treballar a la construcció del ferrocarril i a l’Exposició Internacional de 1929. També arriben alacantins -per exemple del municipi d’Agost-, aragonesos -bastants de la comarca del Cinca- i almeriencs. Molts d’aquests emigrants es quedaren a viure al poble. A més, molts barcelonins trien Sant Cugat com a nova residència.

Així en la dècada dels vint la població creix un 80%, passant de 2.874 habitants el 1920 a 5.190 el 1930. És el mateix que passa a altres pobles de la comarca, per exemple Cerdanyola triplica la població en aquesta dècada.

Aquesta immigració va ser vista amb certa inquietud per part de la població. Com a mostra el retrat que en feia el 1933 Pere San Mestres, dirigent de la Lliga local, de la seva arribada:

«Era l’any 1917 (...) quan aquesta vila era envaida [sic] per un allau d’obrers d’altres terres, empleats de la construcció de la via, la majoria dels quals, tenint la família al seu llunyà poble, malgastaven el dia de festa, tot el que guanyaven durant la setmana. A Sant Cugat, cada cafè, era un «music-hall»; cada taverna, una «timba». Les persones decents no tenien lloc on passar la festa; les famílies s’esbarriaven» [3].

El Sant Cugat republicà, malgrat la crisi econòmica, segueix creixent demogràficament. El 1934 la vila ja té 5500 habitants i el 1936 arriba als 6083 veïns. Aquest augment de població és fruit de l’arribada de nous fluixos migratoris i del creixement de les barriades de Valldoreix i La Floresta, que en conjunt tenen uns cinc-cents veïns amb residència fixa. [4] Durant l’estiu la població de la vila augmentava en ser Sant Cugat zona de vacances de la burgesia barcelonina.

La Generalitat, segons càlculs fets el 1937, xifra el creixement de Sant Cugat de 1923 a 1936 en 2476 habitants, dels quals 462 per augment vegetatiu i 2014 per immigració, quan Rubí en el mateix període només té 754 per aquest darrer concepte i Cerdanyola 985- [5]

Capítol següent: Estructura econòmica—>

Notes

[1Tomàs, E. La població de Sant Cugat del Vallès, 1700-1850. [s.d.] Sobre la segregació vegeu: Ayala, Ferran."La segregació d’un sector del terme de Sant Cugat del Vallès l’any 1856". Gausac, núm. 2 (1993), p. 21-32.

[2Miquel Serra, Domènec. «La formació del Sant Cugat contemporani». Gausac, núm 5 (desembre 1994), p. 73.

[3San, Pere. "El feixisme esquerrà a Sant Cugat", La Veu de Catalunya, 7 de maig de 1933.

[4Censos i padrons de 1920, 1934 i 1936. AMSC. En realitat la població dels barris era major, però molts dels seus veïns no estaven censats a Sant Cugat. Així, segons l’Ajuntament, el 1933 hi havia la següent població als barris: a La Floresta 628, a Valldoreix 517, a la Rabassada 85, a Sant Domènec 54, a Can Trabal 34, a Les Planes 33, a Mas Fuster 30, a Can Gatxet 24, al Colomer 20 i a la Colònia Montserrat 15, vegeu Llibre de registre de sortida de documents, 576, 20 desembre 1933. AMSC.

[5Moviments demogràfic i de població de Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1937, Fasc. 1, p. 28-30. Sembla que les xifres són calculades prenent com a base una població a Sant Cugat el 1923 de 3.569 h. Aquesta dada és errònia, ja que aquell any Sant Cugat tenia només 2.867 habitants. A més Sant Cugat té un creixement vegetatiu superior a la mitja catalana. De 1923 a 1936 hi ha un creixement vegetatiu del 6.9%, quan la mitja catalana és de 5.3%.


RSS 2.0 [?]

Espai Editorial

Lloc Web fet amb l’SPIP
Squelettes GPL Lebanon 1.9

Creative Commons License