José Fernando Mota Muñoz

Articles d’història i d’altres històries

Tots els textos que trobareu en aquesta web poden ser copiats, modificats i distribuïts, citant la seva procedència i respectant la Llicència de Creative Commons.

*******************************************************************************************************************************************************

Artí­culos de historia y otras historias

Todos los textos que encontraréis en esta web pueden ser copiados,
modificados y distribuidos, citando su procedencia y respetando la Licencia de Creative Commons.

José Fernando Mota Muñoz – març de 2024


El paper d’Antoni Griera i l’Església catòlica

Els inicis del nacionalcatolicisme

per  José Fernando Mota Muñoz


[Actualitzat: 12/2/2022]

Durant la guerra, com hem vist, havien estat assassinats els rectors de les parròquies de Sant Cugat i Valldoreix, assaltat el Monestir i les ermites del terme, aterrades creus de terme i les campanes i prohibit el culte religiós, utilitzant-se els recintes religiosos com a magatzems, casernes o habitatges. Amb l’entrada de les tropes franquistes una de les primeres mides que es van prendre va ser el restabliment del culte i l’obertura de les esglésies i temples.

JPEG - 27.4 kB
Antoni Griera Gaja. [1940]. Fons Cabanas. Arxiu Municipal de Sant Cugat del Vallès.

El primer ecònom que es va fer càrrec de la parròquia de Sant Pere d’Octavià -la parròquia de Sant Cugat- després de la guerra va ser Antoni Griera Gaja.

Antoni Griera, nascut a Sant Bartomeu del Grau el 1887, havia estudiat filologia a universitats estrangeres i al tornar a Catalunya havia col·laborat amb l’Institut d’Estudis Catalans. La seva oposició a les normes ortogràfiques de Fabra i les crítiques rebudes a algunes de les seves obres, titllades per altres filòlegs de poc rigoroses, el faran trencar amb aquesta institució.

Amb l’arribada de la República decideix passar a l’acció en temes socials. Es va vincular al catolicisme social i exercirà de secretari general, entre 1931 i 1936, d’Acció Social Popular, entitat inspirada en la Volksverein alemanya, que el bé coneixia, a més de fer d’editor del seu òrgan de premsa Catalunya Social. El 1935 va pronunciar dues conferències a Sant Cugat convidat per la Federació de Joves Cristians.

En començar la guerra va fugir a França amb un passaport signat pel conseller de Governació Josep Maria Espanya. Va passar al costat franquista, entrant a treballar com a traductor i censor de premsa estrangera a l’Oficina de Prensa y Propaganda de la Capitania General de Burgos. A més tradueix teòrics del corporativisme com Johannes Messner o Alois Dempf. Griera discrepa del nazisme i el falangisme i se sent més proper al carlisme i al corporativisme catòlic, l’Estado Novo portugués o el feixisme italià. Quan a finals de 1936 l’Oficina de Prensa y Propaganda es traslladi a Salamanca, Griera es vincularà a un nou servei de premsa, d’adscripció carlina, que prepara l’edició del setmanari Domingo, que sortirà a Sant Sebastià febrer 1937.

Mossèn Antoni Griera Gaja va arribar a Sant Cugat els primers dies de febrer, una setmana després de l’ocupació del poble per les tropes franquistes. Havia demanat a les jerarquies catòliques dirigir la parròquia de Sant Pere d’Octavià -la parròquia de Sant Cugat-. Antoni Griera ja la coneixia, ja que el seu germà Xavier havia exercit com a vicari a Sant Cugat als anys vint. Però el seu objectiu al demanar aquesta rectoria anava més enllà de l’interès pastoral, Griera aspirava a convertir-se en una mena de protector del Monestir. De fet, hi viurà trenta anys al Palau Abacial. El seu pes polític, no debades havia passat part de la guerra a Burgos prop del dictador, va fer que els seus desitjos fossin atesos ràpidament.

El 3 de febrer celebrava la primera missa a Sant Cugat, anomenada de reconciliació i purificació de l’església, amb una gran assistència de públic. Serà la primera de les moltes cerimònies religioses que s’organitzaran a partir de llavors. El caràcter nacionalcatòlic del nou règim suposarà una mobilització constant de la població en actes religiosos: misses de campanya, benedicció de locals, reposició de signes religiosos o cerimònies expiatòries.

El mateix mes de febrer, en aquest cas el dia 12, es va reobrir al culte l’església de Sant Cebrià a Valldoreix. El nou rector d’aquesta petita parròquia era Joaquim Torné, que serà substituït el desembre per l’ecònom Jaume Serra Pruna [1].

Aviat es va normalitzar la situació religiosa i es va posar de manifest el nacionalcatolicisme del que feia gala el nou règim. L’Església catòlica es fa present a tots els actes polítics i socials de la vila. Es reposen els símbols religiosos. Per exemple, es tornen a emplaçar els crucifixos a les escoles, organitzant per l’ocasió una processó des del Monestir fins al col·legi. També es bateja als nens nascuts durant la guerra i, fins i tot, durant la República, incloent fills d’esquerrans morts a la guerra.

El 3 de març es torna a celebrar l’aplec de Sant Medir. Primer es va procedir a la reconciliació de l’ermita, que havia estat incendiada el 1936, després es va celebrar la missa, mentre "el coro parroquial, alternando con las Flechas de Falange, cantó la Misa de Angelis". En representació de les autoritats locals seien al presbiteri Jaime Serra Inglés, jutge municipal, i José M. Cardelús, cap de Falange [2].

El caràcter nacionalcatòlic del règim franquista fa que diferents normes de l’Església catòlica tinguin rang de llei i així, per exemple, l’Ajuntament imposa multes per infringir el descans dominical o fixa cartells a les parets contra la blasfèmia.

Com ell mateix Griera explica a les seves memòries, en arribar "l’església de Sant Cugat oferia un aspecte desolador", els usos que se l’havia donat durant la guerra com a magatzem agrícola i caserna, a més de servir de marc d’una sessió de les Corts republicanes el 30 de setembre de 1938. Griera afirma que "dins d’uns anys el Reial Monestir de Sant Cugat tindrà tot el seu antic esplendor i es recuperarà de la devastació produïda per les turbes rojo-comunistas" [3].

JPEG - 22.1 kB
Escolania del Monestir el 1941

Griera també pretenia reorganitzar la vida parroquial. Per això va cridar al seu costat, al maig, al seu germà Xavier Griera, que era coneixedor de la parròquia, ja que, com hem dit, havia estat vicari a finals dels anys vint. Griera va crear una capella gregoriana, instaurà múltiples celebracions religioses i organitzà a la parròquia Acción Catòlica, destinant la Sala Capitular a local de conferències d’aquesta organització d’apostolat. Les diferents branques d’Acció catòlica no agrupaven gaire gent, així la Unión Diocesana de Hombres tenia el 1941 només sis aspirants; la de joves -presidida per Daniel Trias- tenia nou numeraris i tretze aspirants i la de dones joves -presidida per la mestre Josepa Felip Mestres- tenia el 1939 tretze numeràries, deu aspirants i disset nenes [4].

També s’impulsà des de la parròquia l’Associació de la Providència, una organització caritativa constituïda per les senyores de l’Acció Catòlica Femenina. Aquesta associació s’encarregava d’informar dels malalts pobres i de fer obres de beneficència, però també exercia un control moral sobre la població, informant al rector "dels nens i adults no batejats, de les unions no legals, dels malalts reacis [sic] a rebre sagraments" [5].

Antoni Griera, un home de caràcter fort, de tarannà aspre i un xic arrogant, va mantenir al llarg de tota la seva estança a Sant Cugat unes tenses relacions amb l’Ajuntament, la Falange i amb part del veïnat. Ramon Mas, en una carta que li envia des de l’exili el 1956, li explica "la seva forma de procedir, jo li aclareixo que la gran majoria del poble no li diu o no té valor de dir-li, que les seves actituds brusques i intol·lerants [sic], les formes de tractar a la gent senzilla, els deixa un greuge moral en el fons de la seva ànima" [6].

El primer que va fer en defensa del Monestir va ser oposar-se al trasllat, al febrer, del camp de presoners d’Horta al recinte del Monestir, com alguns militars pretenien. Seguidament va començar el seu esforç per endreçar l’entorn del Monestir, on estaven ubicades la sala de festes del Parque, el camp de futbol i l’escorxador municipal.

Sota la direcció de Jeroni Martorell, arquitecte del Servei Provincial de Monuments, s’inicien les obres de neteja del recinte, es restauren els altars de santa Escolàstica, sant Benet i sant Bartomeu i es construeix un de nou dedicat al Sant Crist i als "màrtirs de la revolució de 1936". També s’instal·la, el 3 de març, dins del recinte monacal la creu de terme que originalment estava situada a l’era de Can Mates, aterrada el juliol de 1936. A més, es fan gestions per recuperar el retaule de Tots els Sants que durant la guerra va ser enviat a París.

L’agost de 1940 es col·loquen uns nous vitralls de colors a les sis rosasses de la nau central [7]. El setembre del mateix any s’instal·len les noves campanes que substituïen les que van ser fosses el 1936. A les tres noves campanes -anomenades Severa, Semproniana i Juliana- s’afegirà una quarta el març de 1942, la Cugada. Griera, conscient de la importància simbòlica de les campanes, va declarar durant l’acte d’inauguració d’aquesta darrera: "que sàpiguen els enemics de l’Església que encara que cremin temples i destrossin campanes per no tenir que sentir la veu de Déu, un altra vegada tenim campanes que magnifiquen la seva glòria i vulguin, o no vulguin, tindran que soportar-les" [8].

JPEG - 68.7 kB
Acte de recepció del Crist esculpit per Robert Chaveua Vasconcel a Sant Crist de Llaceres, 29-3-1942. Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Foto: Carlos Pérez de Rozas.

També es recupera la imatgeria religiosa. El mateix març de 1942, el dia 29, el Monestir rep una imatge de Crist crucificat de mans de l’escultor Robert Chaveau Vasconcel [9]

La topada més forta amb l’Ajuntament va arribar quan Griera va proposar l’enderroc de la sala de festes del Parque, que com hem vist era el local tradicional de reunió i esbarjo de la dreta santcugatenca, entre els que hi havia molts dels primers regidors franquistes. Com hem vist la sala durant la guerra havia estat transformada en l’Ateneu Llibertari i, més endavant, en caserna, quedant molt malmès. Els últims inquilins havien estat tropes d’ocupació aquarterades, els Flechas Azules que segons Griera "demés de molta brutícia moral i material, deixaren descendència i augmentaren la població de la vila". Griera va demanar al Servicio de Defensa del Patrimonio l’enderroc de la sala, mentre part dels antics socis demanaven la reobertura com a centre d’oci.

L’Ajuntament va mantenir una reunió amb Mossèn Griera, que la va qualificar de "molt animada", després de la qual es va reunir el ple de l’Ajuntament per decidir que fer. Precisament al debat sobre el Parc trobem l’única votació dels regidors de l’Ajuntament que no té unanimitat. Finalment es decideix esperar un temps per estudiar amb més calma l’assumpte, amb el vot contrari de tres regidors que es mostren partidaris de no enderrocar. Mentrestant, Griera va aconseguir que el soci majoritari de la concessió li cedís les seves accions i va ordenar, pel seu compte, la demolició de les instal·lacions que, segons ell, "servia de ball, cafè, teatre, cinema i ...cabaret" [10]. L’Ajuntament després de consultar un advocat i rebre l’ordre d’enderroc del Patronato de Defensa del Patrimonio es va oblidar del tema, de nou amb el vot contrari de tres regidors. La sala del Parque seria definitivament tirada a terra a mitjans de febrer de 1940.

Aquesta seria la primera polèmica, però els enfrontaments amb l’Ajuntament van continuar. Primer quan el consistori va afirmar en un ban que havia estat el consistori el que havia netejat el Monestir i el seu entorn, quan en realitat això havia estat fet per Griera; després quan Griera es va oposar a l’enderroc de part de la muralla del recinte del Monestir. Tot això porta a afirmar a Griera que "voler restaurar el Monestir i no entrar en conflicte amb l’Ajuntament, que el detentava, és una utopia" [11].

Per vetllar per la conservació i restauració del Monestir, Griera, amb el suport del bisbe de Barcelona, va impulsar l’agost de 1939 la creació del Patronato del Monasterio de San Cugat del Vallés. Aquest Patronat estava presidit pel mateix Antoni Griera i formaven part Josep de Peray March, representant de la Diputació de Barcelona; Santiago Trias Vidal, representant de l’Estat; Jeroni Martorell, arquitecte del Servei de Conservació de Monuments de la Diputació i Jaume Pila, metge i veí de Sant Cugat. Segons va declarar Griera "ara tenim un instrument que ens permet treballar més a fons en la recuperació d’aquest símbol de la vida religiosa i cultural" [12].

El Patronat serà oficialitzat per la Dirección General de Bellas Artes de Madrid el 5 de setembre de 1941. Segons aquesta ordre ministerial el Patronato, ara oficial, quedava format per "Presidente, don Antonio Griera. Vocales: el Párroco de San Cugat del Vallés; don Luis Monreal Tejada, comisario de la cuarta Zona del Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional; un representante de la excelentísima Diputación de Barcelona; don José María Albareda, representante del Consejo Superior de Investigaciones Científicas; un representante del Ayuntamiento de San Cugat del Vallés; un representante del excelentísimo Ayuntamiento de Barcelona; don Jerónimo Martorell, arquitecto; doctor don Jaime Pila, médico de San Cugat del Vallés; y un representante de la Jefatura local de F.E.T. y de las J.O.N.S." [13].

JPEG - 57.6 kB
Visita de José Ibáñez Martín, ministre d’Educació, al Monestir de Sant Cugat, 4 d’octubre de 1941. Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Foto: Carlos Pérez de Rozas

L’acte inaugural del Patronat es va fer el 4 d’octubre del mateix any, aprofitant la visita de José Ibáñez Martín, ministre d’Educació. La visita del ministre a Sant Cugat va ser tot un esdeveniment, segons explicava l’agència Cifra "El vecindario, con tal motivo, engalanó los balcones con banderas y colgaduras. A la llegada del ministro rindió honores una centuria de cadetes del Frente de Juventudes. En la plaza de la ciudad recibieron al Sr. Ibáñez Martín las autoridades y jerarquías de la ciudad, así como el vecindario en pleno. El ministro se detuvo especialmente en el salón capitular del Monasterio donde han comenzado las obras de restauración (...). Se consituyó, asimismo, bajo la presidencia del ministro, el patronato del Monasterio, recientemente nombrado y que preside el doctor Antonio Griera" [14]

Griera també va topar amb els falangistes, pels quals, com hem vist, no tenia gaires simpaties, mostrant-se més proper a les tesis carlines. De fet hem trobat poca participació de l’ecònom de la parròquia en el procés "depuratiu" que es va obrir sobre els veïns santcugatencs. Així com en molts pobles els informes fets per l’Ajuntament, la Guàrdia Civil i FET per als camps de presoners i tribunals sobre veïns de les seves poblacions anaven acompanyats també d’informes del capellà del poble, en el cas de Sant Cugat poques vegades trobem la participació de Griera en aquest procés. Tampoc en els consells de guerra a santcugatencs trobem informes seus. Clar que Griera era nou al poble i desconeixia la realitat social de Sant Cugat.

A més Griera es va mostrar rebec a les misses de campanya i les desfilades, de les que es lliurava sempre que podia. Griera va poder mantenir aquestes tensions amb l’Ajuntament i els falangistes, sense ser canviat, gràcies als seus bons contactes, molts d’ells fets a Salamanca, amb les jerarquies eclesiàstiques, polítiques i culturals, com ell mateix reconeix a les seves memòries.

Amb tot, les assistències de la corporació en ple als actes religiosos, les ajudes que l’Ajuntament dóna a seminaris i convents -malgrat l’estat ruïnós de les finances locals-, per una part, i la participació d’Antoni Griera en te dèums d’accions de gràcies per la caiguda de Madrid en mans franquistes, la benedicció de locals i banderes falangistes o la col·locació d’una placa en l’església en memòria dels caiguts del bàndol franquista, demostren que malgrat els enfrontaments totes dues bandes estan embarcades en el mateix projecte polític.

<—Capítol anterior: L’ocupació militar ---- Capítol següent: La repressió dels vençuts—>

Notes

[1Sales i Masferrer, Jordi. Rectorologi de la Parròquia de Sant Cebrià de Valldoreix. Valldoreix: Parròquia de Sant Cebrià de Valldoreix, 1984.

[2La Vanguardia, 4 marzo 1939

[3Hoja diocesana, nº 18 (6 de agosto de 1939).

[4Guia de la Iglesia Católica y la ACE. Madrid, 1943.

[5Griera, Antoni. Biografia de Mn. Xavier Griera. Vic, 1957, p. 48.

[6Carta de Ramon Mas a Antoni Griera, 26 novembre 1956. Fons Mn. Antoni Griera. AMSC.

[7Els nous vitralls eren obra del vidrier barceloní Jeroni Granell, segons el disseny del mateix Jeroni Martorell. Els motius escollits per decorar els vitralls van ser de tipus religiós. Per exemple, el de l’absis central representava a Jesucrist rodejat dels seus deixebles, a les finestres dels absis laterals es van representar a sant Sever i sant Medir i a una de les capelles a sant Jordi lluitant amb el drac segons el disseny del dibuixant Darius Vilàs. Hoja diocesana, nº 36 (5 de septiembre de 1943) i Ambròs i Monsonís, Jordi. Vitralls del Reial Monestir de Sant Cugat del Vallès. Barcelona: Caixa d’Estalvis de Terrassa, 1983.

[8Hoja diocesana, nº 2 (11 de gener de 1942) i nº 11 (15 de març de 1942).

[9La imatge va ser beneïda a l’ermita de Sant Crist de Llaceres i traslladada al Monestir, celebrant durant el trajecte un Via Crucis, La Vanguardia, 31-3-1942.

[10Griera, Antoni. Memòries, op. cit., p. 292.

[11[Griera, Antoni. Memòries, op. cit. p. 293.

[12Hoja diocesana, nº 28 (15 de octubre de 1939).

[13Boletín Oficial del Estado, 15 de septiembre de 1941 i Hoja diocesana, nº 38 (21 de septiembre de 1941).

[14ABC, 5 de octubre de 1941


RSS 2.0 [?]

Espai Editorial

Lloc Web fet amb l’SPIP
Squelettes GPL Lebanon 1.9

Creative Commons License