LA SORPRESA PREVISIBLE D’UN ANTIMILITARISME DIFÚS.

L’anunci de la desfilada de les Forces Armades Espanyoles a Barcelona el proper dia 27 de maig ha disparat totes les alarmes entre persones i col·lectius vinculats al treball per la pau, la solidaritat, el desarmament i un llarg etcétera d’àmbits del que podem anomenar moviments socials. No és d’estranyar, feia una bona colla d’anys que no es programava a Barcelona un acte d’aquestes característiques.

Barcelona s’havia oblidat de l’existència de l’exèrcit a mesura que les casernes en el seu entorn es feien fonedisses. Amb el seu evident pes demogràfic sobre el conjunt català, la ciutat s’havia acostumat a considerar que aquest retrocés de la presència militar a la capital - al menys de la més aparent - es corresponia amb la seva pràctica desaparició del conjunt de Catalunya. La desfilada prevista ha vingut a despertar tothom - particularment als sectors a dalt esmentats - d’aquesta mena de somni arcàdic.

Lluny d’haver desaparegut de Catalunya les FF.AA. han estat treballant en els darrers anys per tal d’adaptar-se als nous temps. La marcial presència de les desfilades resultava contraproduent per a la popularitat de l’exèrcit, per l’ampli rebuig social al mateix orquestrat pels objectors de consciència i, fonamentalment, pels insubmisos. Ha calgut innovar i una OTAN coordinada per Javier Solana ha facilitat les coses en forma de presència de vaixells de guerra als ports de Barcelona i Tarragona cada dos per tres (amb visites guiades fins i tot per a escolars). Les mateixes aliances internacionals i una colla d’avions F-18 ociosos han facilitat espectaculars demostracions aèries (per exemple a l’aeròdrom de Sabadell). Finalment un discurs combinat de professionalització, eficàcia i pressumpta solidaritat internacional en favor de la pau han permès espectacles lamentables de propaganda militarista: com la presència de camions de propaganda de l’exèrcit professional a totes les arribades de la Vuelta Ciclista a Espanya del 1999 o visites a poblacions per promocionar directament als centres de secundària les glorioses tasques del nou exèrcit (com la que tingué lloc recenment a Castellar del Vallès).

Els esforços per modernitzar la propaganda s’han multiplicat i han millorat en les seves tècniques, exhibint com a punts culminants el programa de televisió Código Alfa (que recordava altres temps en que a això n’hi deien Por Tierra, Mar y Aire, tot i que en blanc i negre) i el video Profesionales con futuro para nuestra mejor defensa, Ministerio de Defensa, 1999. En aquesta tesitura la desfilada del dia 27 de maig es correspon amb la recuperació de l’espai natural de les celebracions militars per excel·lència. Fet el treball de base ara cal experimentar amb projectes més ambiciosos.

Ara ens adonem de que en els darrers anys hem anat perdent el carrer davant d’una gens solapada ofensiva militarista. Hem estat actuant com si res no passés només perque l’estratègia ministerial havia deixat de ser barroera. Només un grapat d’insubmisos i els/les seus/seves habituals - i també poc nombrosos/es - companys i companyes de viatge (okupes et al), hem estat donant resposta a visites de vaixells (Barcelona i Tarragona), excursions culturals dels Grupos de Operaciones Especiales (Castellar), actituds provocatives en maniobres (per Collserola i la Costa Brava), legítima i improcedent propaganda (Vuelta Ciclista), etc.

De sobte torna a treure el cap el militarisme més rampant i tot són escarafalls: la despesa que suposa la desfilada, la manca d’iniciatives en cultura de pau per comparació amb la creixent despesa militar (camuflada pel ministeri d’Indústria del senyor Piqué), etc. Però què ens sorpren ? Primer fou l’entrada en la OTAN light i després la integració en l’estructura militar vulnerant el referendum de 1986. Primer foren pressumptes missions de pau i després Irak i Kosovo - llocs on encara no hi ha pau, per cert -.

El discurs oficial assumit per les forces polítiques majoritàries a Espanya l’explica clarament aquesta frase citada ampulosament en el CD Fuerzas Armadas Profesionales (Ministeri de Defensa, Dipòsit Legal: M-25959-1999): "[Les FF.AA. han de] ser la mejor representación de lo que es España y de lo que somos los españoles", atribuïnt la mateixa al rei Joan Carles I. I pel que fa a Catalunya ho corroborà el diputat Carles Campuzano (CDC) en una intervenció al Congrés el 16 de desembre de 1997: "tenemos que plantear, aprovechando la presencia hoy en este debate del ministro de Defensa, la necesidad de articular un discurso que realmente legitime las funciones de defensa que el Estado debe asumir". Aquesta és la tònica, doncs, legitimar popularment un exèrcit, que se sentia deslegitimat, i restituir-lo en el paper pseudo-messiànic que tot sovint s’ha auto-atrubuït.

Benviguts siguin els escarafalls si serveixen per recobrar el puls a la mobilització per la pau i el desarmament i contra el militarisme que ho impossibilita. Si no tot haurà estat flor d’un dia per lluir oblidades medalles de progre.

Martí Marín i Corbera és Professor d’Història Contemporània de la UAB i insubmís.

Abril-Maig de 2000