Elogi de l’impertinent

ELOGI DE L’IMPERTINENT

Si hi ha un adjectiu del qual gairebé ningú es vol reconèixer mai acreedor, aquest podria ser perfectament el d’impertinent. El fem servir per qualificar aquell que parla quan no toca, que diu el que no convé o bé que no es comporta segons dicten les normes de socialització més assumides. L’efecte resultant de la irrupció d’un personatge així en una situació determinada, és una immediata sensació de molèstia i/o enuig entre tots aquells que tenen la mala fortuna de ser-hi presents, cosa que no deixa de ser una reacció lògica si ens atenim a la necessitat inherent a la vida moderna de compartir la nostra existència amb molta gent que no hem escollit.

D’aquesta manera podríem definir l’impertinent com un individu que atempta contra les normes o els usos socials establerts, i és aquí quan la meva percepció de la impertinència canvia significativament. És cert que les esmentades convencions faciliten cedir el pas davant d’un porta o escoltar atentament algú que parla, però també ens fan tancar la boca quan aquell que gaudeix d’una consideració social més elevada que la nostra (ja sigui per imperatius econòmics, laborals, familiars o qualsevol altra forma de discriminació que se’ns acudeixi) no calla ni sota l’aigua. Igualment, l’acceptació acrítica de tot aquest corpus social de comportament ens aboca massa vegades a seguir el ramat, sota l’amenaça de veure’ns exclosos, a causa de la por tel·lúrica al què diran.

És més, no seria agosarat afirmar que devem a aquesta estirp menyspreada l’existència de la majoria dels moviments de rebel·lia que en el món han estat, són i seran. En la gènesi de tot desobedient trobarem sempre el punt d’impertinència que li permeté d’empassar-se la incomoditat de dir no per primera vegada, d’atrevir-se a trencar el consens social unànim sobre una regla. No hi ha dubte que aquest individu va haver de patir en aquell moment la incomprensió, el rebuig i, fins i tot, l’exclusió de la resta de la comunitat. Però la llavor del qüestionament ja s’havia plantat i només caldria que l’adob de la lluita i el contagi de les idees fructifiqués en el canvi social. És per això, i pel que ja heu pogut llegir en aquesta columna durant els últims mesos, que faig avui aquest elogi de l’impertinent.

AM (Assemblea Antimilitarista de Catalunya)