Dictadors i guerres

DICTADORS I GUERRES

És ben sabut que la millor manera que té un imbècil de convèncer uns quants encara més imbècils que ell per tal de que el segueixin, és enarborar una bandera (compte, perquè el color de la mateixa també pot ser el negre). Això no és sinó una de les raons que fan que molts de nosaltres reneguem radicalment de qualsevol mena de nacionalisme. L’actitud xulesca i prepotent d’en Putin és potser un dels exemples actuals que millor reflecteixen la facilitat amb la qual un dirigent pot amagar les seves misèries morals i les seves polítiques criminals amb l’abús d’un drap que, a quatre mil metres de profunditat, marca ara les possessions soviètiques a l’Àrtic.

Vint-i-cinc anys enrera, els militars genocides que usurpaven el poder a l’Argentina es van enredar a la guerra de les Malvines, en un moment en què la protesta social contra la dictadura assolia el punt més àlgid (després de sis anys de satrapia i ja oblidades les eufòries futbolístiques de 1978) i es va produir el miracle de la conversió de les manifestacions de rebuig en sòlides adhesions a la “sagrada unitat de la pàtria” (per cert, on hauré sentit jo aquestes paraules ?). En aquest sentit, la mateixa Hanna Arendt ja va alertar del perill de que el fanatisme pogués ser considerat com a part integrant del «sentit comú» de la ciutadania. Res de nou sota el sol, tot plegat.

Als nostres dies, la situació no convida precisament a l’optimisme. El fracàs evident de la democràcia parlamentària com a mecanisme d’expressió de la voluntat popular (i em refereixo només a les baixes xifres de participació a les consultes electorals a l’Estat Espanyol, per no parlar d’altres xacres que enverinen el sistema polític), juntament amb l’absència d’unes xarxes socials que permetin tan sols albirar un futur estadi de la ciutadania com a classe d’individus conscients i responsables, desemboquen en una preponderància dels “estats d’opinió” com a determinants en l’adopció de les polítiques públiques. I ja sabem, o ens imaginem, com i amb quina finalitat es dissenyen les enquestes d’opinió.

El virus del nacionalisme és un dels que més fàcilment s’escampen en una ciutadania poruga i impressionable. Però és només un. En canvi, la solidaritat i la justícia són més difícils d’encomanar. Caldrà injectar-los d’alguna manera o ens anem a la merda.

AM (Assemblea Antimilitarista de Catalunya)