José Fernando Mota Muñoz

Articles d’història i d’altres històries

Tots els textos que trobareu en aquesta web poden ser copiats, modificats i distribuïts, citant la seva procedència i respectant la Llicència de Creative Commons.

*******************************************************************************************************************************************************

Artí­culos de historia y otras historias

Todos los textos que encontraréis en esta web pueden ser copiados,
modificados y distribuidos, citando su procedencia y respetando la Licencia de Creative Commons.

José Fernando Mota Muñoz – març de 2017


Els fets d’octubre de 1934 i la seva repressió

per  José Fernando Mota Muñoz


Sumari del capítol 6

6.1.1. La qüestió rabassaire

6.1.2. Els conflictes laborals i l’Aliança Obrera

6.1.3. La reforma del Sometent

6.2. Els fets d’octubre de 1934

6.3. La repressió dels fets d’octubre


Els conflictes socials i polítics oberts després de la victòria de la dreta a les legislatives de 1933 van desembocar en els fets d’octubre de 1934. A Sant Cugat, per entendre aquests fets, cal tenir present la radicalització de la qüestió rabassaire, com a totes les zones vitivinícoles de Catalunya, i l’aparició de l’Aliança Obrera, a Sant Cugat, a diferència d’altres llocs, amb la presència de la CNT local, dirigida encara per comunistes. També la depuració i reorganització del Sometent, com veurem, tindrà el seu paper en els fets.

6.1.1. La qüestió rabassaire

Els rabassaires, malgrat la major presència del BOC arrel dels conflictes de 1931 i 1932, continuaren essent el principal recolzament d’ERC i a Sant Cugat dels federals, com ho prova el fet que sis dels vuits regidors federals escollits el 1934 són també membres de la Unió de Rabassaires.

Amb aquesta situació ERC necessita la ràpida aprovació d’una llei favorable als rabassaires si no vol perdre més popularitat al camp. D’aquesta manera el 21 de març de 1934 el Parlament de Catalunya aprova la Llei de contractes de conreu, amb 56 vots favorables (ERC, ACR, USC i UDC) i cap en contra, ja que la Lliga s’havia retirat del Parlament. Es tracta d’una llei mesurada, que vol fomentar la petita propietat familiar econòmicament autosuficient, evitant els contractes a curt termini, i canviar la forma de pagaments per parts per una renda del 4% del valor de la terra. La llei era reformista però moderada i va ser recolzada, fins i tot, per UDC i defensada per Pau Muñoz, que era propietari, a la premsa rubinenca [1].

Aquesta llei fa que els grans propietaris, agrupats de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, s’apropin cada vegada més a la CEDA, malgrat l’escorament cap a la dreta de la Lliga en aquest tema. El 4 de maig el govern central, cal recordar que a les eleccions legislatives de 1933 havien guanyat les dretes, planteja un recurs de constitucionalitat davant del Tribunal de Garanties Constitucionals. La Lliga, per tal d’evitar perdre el suport dels propietaris, recolza la demanda. Però el recurs amagava un parany, ja que es plantejava posant en qüestió les atribucions del Parlament català per dictar la Llei de contractes de conreu.

El 8 de juny de 1934 el Tribunal de Garanties Constitucionals, amb una majoria conservadora, declara incompetent el Parlament de Catalunya per dictar aquesta llei i, per tant, l’anul·la. La qüestió passava així de ser un tema agrari a ser un repte pels catalanistes. Al dia següent Roc Codó enviava un telegrama al president Companys: Per la llibertat de Catalunya, la majoria d’esquerra republicana d’aquest Ajuntament, s’ofereix a Vostè per tot quant sigui necessari [2].

I és que mentre el plet entre govern central i Generalitat per la llei de contractes de conreu s’agreujava, a Sant Cugat la tensió al camp seguia ben viva. En el que es portava d’any s’havien presentat una vintena de plets per part de rabassaires davant la Comissió Arbitral del Districte Terrassa per conflictes derivats dels contractes de conreus. En aquesta Comissió figurava des de novembre, com a representant dels rabassaires, el santcugatenc Tomàs Grau, que havia substituït a Ramon Mas, nomenat vocal titular de la Comissió Arbitral Superior de Catalunya.

JPEG - 55.2 kB
Manifestació de rabassaires a favor de la Llei de contractes de conreu

L’enfrontament entre l’esquerra i la dreta local per aquest tema era clar i obert, mentre els rabassaires, recolzats per federals i comunistes, escampaven les seves idees des de L’Avenir, la Lliga, des de D.I.C., manté un to altament crític amb aquests, defensant el punt de vista dels propietaris front als que anomena Unió de “Rampinyaires”. La majoria federal de l’ajuntament dóna suport als rabassaires i així, davant de l’anul·lació de la llei, i aquesta vegada amb el vot favorable del regidor d’ACR, envia cartes de recolzament al president Companys i al Parlament. En canvi, des del Jutjat Municipal Marcel·lí Sangés dóna via verda a una demanda de desnonament presentada per Pau Massó contra el seu rabassaire Joan Camps, al que, fins i tot, tenen tres dies detingut. A Sant Cugat alguns propietaris ja pretenien cobrar com abans sense tenir compte dels laudes de les comissions arbitrals [3]. Aquesta situació al Jutjat Municipal canviarà quan Sangés sigui substituït en el càrrec per Ramon Mas. Mas serà un dels impulsors d’un manifest d’alcaldes i jutges municipals on es denunciaven les maniobres dels propietaris i s’amenaçava amb no acceptar cap denúncia que procedeixi del confusionisme creat pels decrets contradictoris [4].

L’agitació pel tema agrari a Catalunya entra així en una espiral de violència, amb enfrontaments entre propietaris i rabassaires. La qüestió a Sant Cugat es radicalitza quan, des del Jutjat de Terrassa, s’autoritza el desnonament de Salvador Vilaró Bros, masover de Can Canyameres i destacat militant de la Unió de Rabassaires. El masover havia estat denunciat pel carlí Pau Massó, actuant en representació de Magdalena Bartrés, que era la seva sogre i propietària de la masia, en un conflicte que s’arrossegava des de 1932. Els rabassaires santcugatencs es mobilitzen en solidaritat amb Salvador Vilaró i el 2 d’octubre de 1934, data fixada per procedir al desnonament, un centenar d’ells, amb banderes, bastons i eines del camp, ocupen la finca. En aquest acte estan també presents regidors federals i el nou jutge municipal Ramon Mas. La pressió és tal que els encarregats del jutjat que han de procedir al desnonament no es presenten a l’acte.

6.1.2. Els conflictes laborals i l’Aliança Obrera

Els inicis del 1934 també suposen un augment de la conflictivitat laboral. Serà la recent creada Aliança Obrera la impulsora d’un seguit de mobilitzacions i vagues, necessitada de fer-se veure davant dels treballadors com a alternativa a una CNT en mans dels faistes.

Els primers en llançar la idea de formar una aliança obrera van ser els comunistes del BOC. L’abril de 1933 proposen la creació de l’Aliança Obrera contra el Feixisme. Poc a poc es van sumant altres partits marxistes, com la USC o el PSOE, o els trentistes de la Federació Sindicalista Libertària (FSL). El 6 de setembre realitzaran un míting a Sant Cugat per promocionar la proposta on intervenen Rafael Folch i Capdevila i Joan Forment de la USC, Francesc Arin de la FSL, Roldan Cortada de la Federació Catalana del PSOE i Josep Coll i Jaume Miravitlles del BOC [5].

Amb la suma de més organitzacions el 17 de desembre de 1933 es donarà a conèixer el manifest de l’Aliança Obrera. Participaran la unió dels Sindicats d’Oposició i la Federació Sindicalista Llibertaria -formades per sindicats expulsats de la CNT-, partits marxistes (BOC, PSOE, USC, Partit Comunista Proletari, Esquerra Comunista), la petita UGT i la Unió de Rabassaires. A mesura que es va anar radicalitzant el discurs, les organitzacions més properes a ERC van deixar l’aliança. La USC serà expulsada per recolzar el govern d’ERC i la Unió de Rabassaires, dirigida per republicans, l’abandonarà aviat, sumant-se, en canvi, el Partit Comunista de Catalunya. A Sant Cugat l’Aliança Obrera es va formar a finals de gener de 1934 i es va presentar públicament amb un manifest publicat a L’Avenir [6]. El manifest estava signat el 17 de febrer per la delegació local de la Unió de Rabassaires, el BOC i el sindicat local de la CNT, controlat encara pels comunistes, i cridava als treballadors santcugatencs a la lluita pel manteniment de les millores aconseguides i per abatre tot intent de reacció i feixisme.

El març de 1934 publicaren una nova declaració a L’Avenir, reclamant la unitat obrera front al feixisme i cridant a l’adhesió als obrers no integrats encara [7]. Segurament més endavant es va afegir a l’Aliança Obrera de Sant Cugat la secció local del Sindicat Regional de Llum i Força, dirigit per membres del BOC, que s’havia separat de la CNT. També es possible que, seguint ordres de la direcció central, es donés de baixa la delegació local de la Unió de Rabassaires.

L’Aliança Obrera de Sant Cugat participarà en la Conferència d’Aliances Obreres de Catalunya, celebrada el juny de 1934, i serà la impulsora local de la vaga general convocada per l’Aliança el 13 de març. A més hi hauran altres vagues impulsades per l’Aliança Obrera, per donar credibilitat al seu Front Únic Sindical, a sectors claus on tenien presència i que van tenir repercussió a Sant Cugat. La primera vaga, al febrer, és dels ferrocarrils i la segona, del 15 al 19 de març, és protagonitzada pels treballadors del ram de llum i força en demanda de millores a les pensions. Durant aquesta vaga els mossos d’esquadra criden al Sometent perquè els ajudi en la vigilància nocturna. La vaga, que recorda a la de la Canadenca de 1919, produeix les protestes de la minoria a l’ajuntament i la crida de l’alcalde al president de la Generalitat perquè intervingui. La vaga finalitza el dia 19 amb un acord entre l’empresa i el Front Únic de Llum i Força, que agrupava al Sindicat Regional de Llum i Força i altres tres sindicats al marge de la CNT. L’acord és ratificat en l’assemblea de treballadors del dia següent i suposarà, entre altres millores, la creació de la Caixa de Pensions i Retir d’Empleats de Gas i Electricitat [8]. Totes dues vagues van tenir gran repercussió social i mediàtica, ja que, com hem vist, afectaven a sectors claus.

6.1.3. La reforma del Sometent

Un dels canvis durant el mandat d’aquest curt consistori va ser la reorganització del Sometent, que malgrat tots els canvis que havia portat la República seguia dirigit per monàrquics.

El Sometent de Sant Cugat havia estat reorganitzat el 1875, després de la dissolució de 1873, i tenia bandera des del 1909. Sempre havia estat dirigit per monàrquics i el 1930 comptava amb 110 membres. Des dels anys vint era caporal de districte Francesc Cahís Juliana, alcalde de Sant Cugat durant la Dictadura i president de la Unión Patriótica. El sotcaporal des de finals dels anys vint era una altre salista, Josep Alegret Estapé. Entre els sometenistes santcugatencs trobem sobretot propietaris de terres, comerços i indústries, la majoria lligats al salisme, encara que també trobem alguns que es passaran a Acció Catalana, la Lliga, CRR o, fins i tot, el CRF durant la República. Durant la Dictadura el Sometent s’havia reforçat i havia passat a ser un dels pilars del règim.

JPEG - 48 kB
Sometent de Sant Cugat a principis del segel XX

Com hem vist, durant els fets d’abril de 1931 el Sometent va ser desarmat i substituït, durant uns dies, per una Guàrdia Cívica dirigida pel republicà Ramon Mas, però aquesta iniciativa, comuna a molts pobles, va ser desautoritzada per un decret del Govern Provisional i per una circular de la Capitania General, de qui encara depenia el Sometent. El governador civil va dissoldre aquesta guàrdia republicana i va ordenar tornar les armes als sometenistes. Amb la proclamació de la República alguns d’aquests somatenistes, ara militants de forces republicanes, es van deslligar d’aquesta institució armada. El Sometent va quedar en mans de nou dels salistes.

Aquesta situació va motivar freqüents queixes de l’ajuntament a les autoritats. El maig de 1932 s’informa al general Domènec Batet, capità general de Catalunya, de la filiació monàrquica del caporal i sotcaporal del Sometent local. A l’agost, arrel de l’intent de cop d’estat de Sanjurjo, recorden al diputat Lluís Companys, que la mayoría de somatenistas de està villa son monárquicos, siendo el sub-cabo ex-alcalde de la Dictadura y ex-presidente Unión Patriótica, siendo esto un constante peligro para actual regimen y vergüenza para està villa ya que siempre que pueden hacen ostentaciones monárquicas [9]. El setembre, seguint l’exemple de Rubí, es dirigeixen oficialment al president Francesc Macià demanant, un cop més, el desarmament del Sometent per estar integrat majoritàriament per monàrquics i exsocis de la Unión Patriótica essent un constant perill per la República [10].

La veritat és que el Sometent local va actuar poc, només va sortir al carrer durant la vaga revolucionària de desembre de 1933 i la de llum de març de 1934, però el que una força armada estigués dirigida per monàrquics, situació comuna a molts pobles catalans, era vist com un perill pels republicans. També coneixia aquest perill la Generalitat, que no volia dissoldre el Sometent, però sí republicanitzar-lo. El gener de 1934 la Generalitat va rebre el traspàs de les competències d’ordre públic, entre elles l’autoritat sobre el Cos de Sometenistes Armats. La Generalitat va actuar amb rapidesa, durant els primers mesos de 1934 va començar una depuració del cos, que culminaria el 16 de març amb la publicació del nou reglament del Sometent, en què es demanava l’adhesió explícita a la República per ser-hi membre i on la defensa de las instituciones republicanas y autonómicas se situaba en primer lugar, por encima de la tradicional salvaguardia del roden social y de la propiedad individual [11].

A partir de juny, amb Josep Dencàs a la Conselleria de Governació, membre del sector més nacionalista d’ERC, es fa una nova depuració del Sometent en la que buena parte de sus miembros habituales (sobre todo antiguos monárquicos y upetistas) fueron desarmados [12]. A més es va procedir a nomenar nous caporals, molts lligats al sector d’ERC que dirigeix Dencàs. Amb aquestes mides el Sometent, amb el nou nom oficial de Sometent Republicà de Catalunya, es va transformar en una milícia ciutadana al servei de Dencàs, formada sobretot per homes d’Estat Català.

A Sant Cugat, a finals d’agost, es nomena nou caporal del Sometent a Tomàs Pla Comellas, membre del CRF i la Unió de Rabassaires, i el juliol, per armar-lo, el diputat Amadeu Aragay porta de l’Ajuntament de Cornellà, una dotzena de fusells pel Sometent local [13]. A més, a la recerca d’armes, el nou caporal va ordenar l’escorcoll de cases d’antics sometenistes.

6.2. Els fets d’octubre de 1934

La situació social i política durant 1934, com hem vist, és tensa. Hi ha una situació social conflictiva i a més cal afegir els problemes polítics, com la disputa sobre competències, arrel de la sentència del tribunal constitucional sobre la Llei de contractes, entre el govern central i el govern i el Parlament de Catalunya i la radicalització dels discursos de bona part de les dretes i les esquerres.

Davant del repte plantejat per la sentència del Tribunal de Garanties Constitucionals, Companys decideix tornar a presentar al Parlament la mateixa llei, que torna a ser aprovada el 12 de juny. La situació s’agreuja i el govern del radical Ricardo Samper no només ha de fer front al problema agrari català, ara convertit en un conflicte de competències, sinó a l’enfrontament amb els ajuntaments bascos i l’oposició d’una crescuda extrema dreta i un PSOE cada vegada més radicalitzat.

L’agitació pel tema agrari s’aguditza. El 8 de setembre uns 5.000 propietaris agrícoles catalans mobilitzats per un IACSI dirigit per Cirera Volta, que a la vegada ha estat un dels fundadors de la CEDA a Catalunya, organitzen una marxa a Madrid, amb míting de Gil Robles, reclamant l’execució immediata de la sentència del Tribunal de Garanties Constitucional. L’Aliança Obrera protesta per aquesta marxa qualificant-la de feixista, a la vegada que membres dels grups d’acció del BOC cremen la seu de l’IACSI a Barcelona. Com hem vist a Sant Cugat els primers dies del mes d’octubre també estan moguts pels intents de desnonaments de rabassaires.

A la crisi política i el malestar rabassaire cal afegir el descontentament obrer produït per l’augment de l’atur. Malgrat això la CNT, afeblida per les escissions i la competència de l’Aliança Obrera, es nega a col·laborar amb la Generalitat, ja que des de l’accés de Josep Dencàs a la Conselleria de Governació s’havia perseguit al sindicat anarcosindicalista, empresonant dirigents i tancat locals confederals.

El dia 4 es produeix un fet determinant perquè esclati la insurrecció del 6 d’octubre, l’entrada de ministres de la CEDA en el nou govern central. Com a resposta el dia 5 l’Aliança Obrera comença una vaga general, recolzada per la Generalitat. La vaga és un èxit, malgrat no tenir el recolzament de la CNT. A Sant Cugat piquets del BOC passen per les fàbriques cridant a la vaga i tancant-les. A més des del matí no funcionen els trens de Sarrià. De matinada es presenta a Sant Cugat un cotxe amb tres mossos d’esquadra i el diputat Amadeu Aragay, que vivia a una torre del passeig Sant Magí, que ordenen a l’alcalde que signi autoritzacions per a ús d’armes llargues per a paisans fidels a la Generalitat, adduint la insuficiència de sometenistes que hi ha al poble després de la reforma per a mantenir l’ordre públic i anunciant que es preparen gran esdeveniments. [14].

Així el dia 6 d’octubre ens trobem davant de tres opcions polítiques que volen aprofitar el moment per donar un tomb a la situació. Per una banda, els republicans, governants a la Generalitat, que rebutgen la degeneració a que ha arribat la República, per l’altre l’ala més nacionalista d’ERC, representada per Josep Dencàs, que pressiona per la separació de Catalunya, i per últim l’Aliança Obrera que pretén aprofitar el trencament per imposar una via més revolucionària, però que està atrapada per la manca de recolzament de la CNT i per la força armada de la Generalitat i els “escamots”.

El dia 6 la vaga és total a Catalunya i Sant Cugat, on es recolzada des de l’ajuntament. Durant el matí en alguns pobles es proclama la República Catalana, socialista o el comunisme llibertari. A Sant Cugat hi ha una gran agitació en espera d’esdeveniments. Els regidors federals ocupen l’ajuntament, reunint-se en sessió permanent i secreta i expulsant del ple a la minoria de dretes . El reorganitzat Sometent local passeja armat pel poble, acompanyat de militants del Centre Republicà Federal, Unió de Rabassaires i BOC que havien rebut l’autorització de l’alcalde per portar armes. Es requisen vehicles i benzina i s’escorcollen cases i locals en busca d’armes. S’impedeix la sortida de cotxes de la població que no estiguin autoritzats pel comitè de vaga [15]. Són detinguts Llorenç Ribas i Roderic Rodó, secretari i president respectivament de la Federació de Joves Cristians. A un quart d’onze un grup del revoltats es presenta a la rectoria, l’escorcollen i criden al vicari, que guardava les claus, perquè els acompanyi al local que la Federació de Joves Cristians tenia al carrer Major. A la seu fejocista busquen d’armes i en no trobar cap s’emporten els llibres d’actes i altres documents. Aquest atac a la Federació de Joves Cristians demostra la rivalitat existent entre el BOC i l’organització juvenil catòlica en el camp de l’organització dels joves, i també es dóna a altres poblacions com Sabadell i Girona. A altres pobles els atacs anticlericals van ser més tràgics, amb incendis de temples i assassinats de capellans.

Amadeu Aragay, acompanyat d’alguns veïns santcugatencs, com els germans Bartralot o Antoni Vilaró, i armats amb fusells van requisar un cotxe i van obligar al xofer a recórrer diferents ajuntaments dels voltants, on Aragay va ordenar confiscar les armes que trobessin. Camí de Rubí van trobar un suboficial que anava a peu a Barcelona, el van detenir i el van portar a Sant Feliu [16].

A Barcelona Dencàs mobilitza els mossos d’esquadra i el Sometent. Entre tant es produeix una manifestació de l’Aliança Obrera demanant armes i la proclamació de la República Catalana. Josep Dencàs i Estat Català pressionen en el mateix sentit a Companys, que a les vuit de la tarda proclama des de la balconada de la Generalitat, l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola. D’aquesta manera Companys iniciava una rebel·lió que semblava independentista, per defensar un autonomisme no separatista, adoptant uns procediments revolucionaris per implantar unes mides reformistes. Mentrestant el general Batet proclama l’estat de guerra a les deu de la nit, traient les tropes al carrer. Poc després hi ha els primers trets entre militars i escamots i aliancistes.

A Sant Cugat a mesura que es van coneixent els fets de Barcelona comencen a sortir més membres del BOC, Nosaltres Sols i la Unió de Rabassaires armats a reforçar al Sometent. S’assalta la caserna dels carrabiners i se’ls desarma sense que ofereixin cap resistència [17]. Els regidors federals, seguint l’exemple de Barcelona, proclamen l’Estat Català. Seguidament il·luminen la façana de l’ajuntament i pengen al balcó de la Casa de la Vila l’estelada i una al·legoria de la República, llançant per la finestra el retrat del president Alcalá Zamora [18].

JPEG - 9 kB
Amadeu Aragay

A Barcelona mentrestant Dencàs, davant l’enfrontament amb l’exèrcit i les forces de seguretat estatals, demana ajuda per ràdio als rabassaires i catalanistes d’esquerra dels pobles veïns a Barcelona. Responent a aquesta crida militants de la Unió de Rabassaires, BOC, CRF, Nosaltres Sols i Estat Català de Sant Cugat es reuneixen i acorden marxar cap a Barcelona. En un camió requisat i armats amb els fusells del Sometent i els carrabiners, a més d’escopetes de caça i pistoles pròpies, una trentena de santcugatencs arriben cap a les tres de la matinada al Teatre Bosc, lloc de concentració d’escamots i Sometent. Després d’esperar una hora se’ls comunica que no hi ha res a fer i que és millor tornar cap a casa. Així que aquests santcugatencs, en mig del pessimisme, tornen durant la nit cadascú a casa seva. Entre tant els “escamots” havien fugit llançant les pistoles i fusells, procedents del Sometent, amb els que els havia armat Dencàs. Només s’havia produït alguna resistència heroica com al local del CADCI.

A Sant Cugat, en conèixer el fracàs de Barcelona, els regidors federals abandonen l’ajuntament i es retiren als domicilis llurs, tristos i compungits, dient "Hem perdut" [19]. La seu consistorial és ocupada per comunistes i alguns faistes, que malgrat la inhibició oficial de la CNT, a Sant Cugat, com a altres pobles de Catalunya, es van sumar a la revolta, segurament atrets pel caire revolucionari. També el diputat Amadeu Aragay fuig.

JPEG - 20.1 kB
Escamots d’Estat Català

A les sis de la matinada es rendia, després d’alguns trets, la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, essent Companys i la majoria dels consellers detinguts i portats al vaixell Uruguay, habilitat com a presó. Només resta un petit nucli d’aliancistes que han format una columna que tracta d’arribar a l’Arrabassada amb l’objectiu d’anar cap a Sabadell, on els rumors diuen que encara es lluita. Aquesta columna s’havia format sobretot per militants del BOC, uns quaranta, i també del Partit Comunista de Catalunya (PCC) -comandats per Lina Odena-, Partit Comunista Proletari, socialistes, sindicalistes i un petit nucli de refugiats antifeixistes alemanys. En total són uns 150 o 200 homes i dones, entre ells algun santcugatenc [20]. Tenen abundant armament, abandonat pels escamots, i disposen de dos camions i tres automòbils. Es nomenen dos comitès per dirigir la columna, un civil format per Víctor Colomé i Luis Portela del BOC i Hilari Arlandis i Helios Gómez del Partit Comunista de Catalunya; i un de militar amb José del Barrio (Partit de Catalunya) i Angel Estivill (BOC) [21]. La columna surt de Gràcia i en la seva marxa cap a l’Arrabassada, tindrà un primer entrebanc a l’alçada de la plaça Lesseps on un camió s’avaria. Es decideix deixar el camió reparant en un taller proper, a cura d’una desena d’homes. Aquests vigilants seran descoberts sobre les vuit hores per la Guàrdia Civil, produint-se un tiroteig després del qual són detinguts set revolucionaris, dos d’ells ferits.

Un autobús de la Guàrdia Civil amb trenta números marxa cap a l’Arrabassada perseguint la columna. Cap a les deu del matí els guàrdies civils topen amb un camió que havia parat a posar benzina i anava relegat de la columna. La Guàrdia Civil tiroteja el camió, ocupat per dones, mentre alguns membres de la columna en sentir els trets tornen per defensar-les, posant en fuga a la Guàrdia Civil, que té un ferit i s’emporta tres detinguts. Els guàrdies han deixat morts dos aliancistes: Valentí Felipe, del PCC, i a Teresa Vives Trilles, del BOC [22].

La columna decideix accelerar la marxa en direcció a Sant Cugat. Després del tiroteig són menys, alguns han fugit. A un quilòmetre del poble requisen un camió que anava en direcció a Barcelona i el fan tornar, entrant a Sant Cugat com avantguarda de la columna el camió, dos cotxes i membres de les joventuts del BOC. Quan el primer cotxe es troba a l’alçada del darrera de l’ajuntament se senten trets. Cau ferit de mort el conductor del vehicle, Salvador Echauri, membre del PCC. Els trets provenen d’una trentena de guàrdies civils que havien sortit de Terrassa i Esparreguera per reforçar a les forces de l’ordre de Barcelona i que han pres posicions en el poble en veure venir la columna. Concretament disparen des de la Rambla del Celler on s’atrinxeren entre els frondosos arbres que llavors hi havia. La columna es desplega i després d’uns vint minuts d’intercanvi de trets té rodejats als guàrdies civils. Els guàrdies civils decideixen retirar-se i una vegada han pujat tots a l’autoòmnibus el conductor, amb gran perícia, i davant la sorpresa dels revolucionaris, travessa el setge a tota velocitat en direcció a l’Arrabassada. El tiroteig ha produït un mort -Salvador Echauri- i un ferit entre els aliancistes i un mort -Alejandro Lorca González- i tres ferits entre els guàrdies civils, que els han evacuat en el camió. A més hi ha ferit un veí de Sant Cugat que era aliè al conflicte [23]. En aquest tiroteig havien participat també membres del BOC i la CNT local, en els que havia renascut l’esperança en veure entrar obrers armats al poble.

Una vegada han fugit els guàrdies civils tres membres del BOC, entre ells Llorenç Masferrer, membre del Comitè Central i dirigent dels grups de xoc del BOC, proclamen la República Socialista Catalana des del balcó l’ajuntament i fan discursos entregant la terra als rabassaires, encara que això es fa davant d’una plaça de Barcelona pràcticament buida [24].

Elementos comunistas y de la FAI [25] ocupen de nou l’ajuntament i prenen totes les armes que hi havia dins, propietat del Sometent i dels mossos d’esquadra. A més, els revolucionaris barcelonins reparteixen armes als Quatre Cantons entre els bloquistes i cenetistes santcugatencs que se’ls han sumat. La columna decideix seguir cap a Sabadell, a peu ja que els cotxes estan fets malbé pel tiroteig. Ara són només uns cinquanta, ja que durant el tiroteig amb la Guàrdia Civil han fugit bastants més membres de la columna. Els columnistes deixen alguns bons tiradors perquè reforcin als de Sant Cugat en la seva missió de no deixar passar guàrdies civils procedents de Barcelona, mentre altres revolucionaris locals s’afegeixen a la columna, que marxa del poble cap a les 11.15 hores, seguint la via del tren cap a Sabadell. La columna està ara dirigida per un comitè format per Vicens i Àngel Estivill del BOC i Lina Odena del PCC. A les 12 hores, quan es troben prop de Sant Quirze, senten trets procedents de Sant Cugat, malgrat això decideixen continuar cap a Sabadell.

Els trets són fruit d’un nou enfrontament amb la Guàrdia Civil. Els guàrdies que s’havien enfrontat amb els columnistes relegats, al principi de l’Arrabassada, havien tornat cap a Barcelona demanant reforços, creient que l’Arrabassada havia estat presa per rabassaires de Sant Cugat i la comarca. Davant d’això surten cap a la citada carretera tres camions amb metralladores amb guàrdies civils i d’assalt, que pel camí es troben amb els guàrdies civils de Terrassa i Esparreguera que havien fugit de Sant Cugat que, després d’evacuar als ferits, s’afegeixen a l’expedició. D’aquesta manera arriben a Sant Cugat uns 150 guàrdies civils. Com tenien com a indicació que l’edifici de l’ajuntament ocupat pels revolucionaris era la primera casa passada la riera, el primer edifici que tirotegen és Cal Quitèria, fins que els amos de la casa mostren una bandera blanca

JPEG - 27.5 kB
Cal Quitèria

. També disparen contra una cansaladeria propera a l’ajuntament en veure una bandera roja, que en aquest cas no era cap símbol polític sinó la forma d’anunciar que s’havia fet matança recentment. Aquestes errades posen en alerta als revolucionaris, que frenen l’avenç de la Guàrdia Civil parapetant-se a l’ajuntament i cases veïnes, des d’on es domina la carretera. També s’atrinxeren des d’on havia disparat abans la Guàrdia Civil, però en situar aquests una metralladora fugen. Per la seva banda la Guàrdia Civil els fa front des de Cal Llahí i des de la seu de l’Institut de Cultura Infantil. La resistència dels revolucionaris fa que els guàrdies civils demanin més reforços, ja que creuen que estan davant de més revolucionaris dels que en realitat hi ha. Així cap a les dues de la tarda arriben més guàrdies d’assalt i s’aconsegueix ocupar la plaça de Barcelona i posar l’edifici de l’ajuntament entre dos focs. La majoria dels revolucionaris van poder fugir. Molts santcugatencs fugiran del poble o s’amagaran en cases d’amics no sospitosos, també alguns revolucionaris busquen refugi a masies locals [26], però els de dintre es van veure totalment rodejats. El setge, amb un violent tiroteig, s’allargarà fins les quatre de la tarda en què s’emplaça una peça d’artilleria, portada de la caserna de Sant Andreu, i es cala foc amb benzina a la porta de l’ajuntament. Davant aquests dos perills, i en veure que la columna no torna amb reforços de Sabadell, els deu revolucionaris que resten dins l’ajuntament inutilitzen les armes i fan onejar bandera blanca en sentit de rendició, són detinguts i traslladats ràpidament al vaixell-presó Uruguay. Una vegada sufocat l’incendi de l’ajuntament, que ha quedat molt malmès pel fort tiroteig, els guàrdies hissen la bandera de la República Espanyola, retirant la bandera roig i negra que havien posat els cenetistes.

Pel que fa a la columna en tenir notícies contradictòries de la situació a Sabadell la majoria van fugir abandonant les armes, algunes de les quals serien recollides pel BOC de Sant Cugat i enviades a Barcelona, on es farien servir el 19 de juliol de 1936, i altres serien descobertes per l’exèrcit amagades en una cova prop de Sabadell [27]. Només alguns membres del BOC van arribar a Sabadell, però van veure que allà ja estava tot perdut i es van amagar. D’aquesta manera finalitzava una aventura que el BOC qualifica de “romàntica i simbòlica”.

La insurrecció havia estat un fracàs. En ella la Generalitat esperava utilitzar pels seus objectius els “escamots” de Josep Dencàs, mentre aquests somiaven en aprofitar-se de les forces armades de la Generalitat i ambdós havien pensat fer servir l’Aliança Obrera per poder prescindir de la CNT. Entretant els membres de l’Aliança Obrera confiaven en treure avantatges als republicans nacionalistes per fer la revolució social, utilitzant a Companys com al Kerenski català.

6.3. La repressió dels fets d’octubre

La repressió dels fets d’octubre va suposar, en primer terme, la suspensió de l’Estatut d’Autonomia, la instal·lació d’un govern de la Generalitat provisional, amb militars al capdavant, la suspensió de nombrosos ajuntaments, el tancament de locals de partits, sindicats i altres entitats. Pel que fa al tema agrari es va suspendre la llei de contractes i es va obligar als rabassaires a pagar la renda de l’any i les meitats de rendes retingudes pels parcers en anys anteriors emparant-se en la llei de conflictes.

A Sant Cugat els primers detinguts van ser els deu revolucionaris que hi havia dins de l’ajuntament, entre ells quatre veïns de Sant Cugat. Aquests detinguts són jutjats en el primer consell de guerra que es va celebrar després de la insurrecció, el dia 12 d’octubre al vaixell-presó Uruguay. L’acusació era de rebel·lió armada i d’haver mort un guàrdia civil i haver ferit altres quatre. El fiscal demana la pena capital, rebaixada després a cadena perpetua. Els processats són vint en total, els detinguts a la plaça Lesseps [28], a l’Arrabassada [29] i a Sant Cugat [30]. El dia 15 se’ls notifica la sentència de cadena perpetua i tots, menys els tres ferits, són traslladats al fortí de San Cristóbal a Pamplona, que era un dels penals més durs d’Espanya. Allà són empresonats amb revolucionaris procedents de Madrid, Gijón i Saragossa, en total de 600 a 800 presos, que són maltractats i torturats, produint-se morts per tifus dins de la presó. Tots aquests presos restarien a Pamplona fins que van ser amnistiats al febrer del 1936 i alliberats el 22 del mateix mes.

A Sant Cugat el mateix dia 7 ja van ser detinguts militants del BOC, acusats d’haver estat a Barcelona i d’haver-se passejat armats pel poble. El dia 8 la premsa informa que els treballadors santcugatencs s’han reincorporat a la feina, que els ferrocarrils, que han estat en vaga entre el dia 5 i el 7, ja tornen a funcionar i que el caporal de carrabiners ha fixat el ban a les deu del matí amb la declaració de l’estat de guerra i ha ordenat recollir totes les armes. El dia 9 es practiquen més detencions de membres del BOC i es fan registres domiciliaris. El dia 10 hi ha set detencions més de persones a les que han trobat armes i que se suposa van participar als fets. El dia 11 el caporal de carrabiners, comandant del lloc, destitueix formalment l’ajuntament, nomenant alcalde accidental al secretari municipal [31].

El 12 els diaris informen de la detenció, en camps pròxims a Sant Cugat, on estaven amagats, de quatre membres del BOC i del comitè revolucionari local, als que s’han ocupat documents i revistes comunistes, una d’elles amb una dedicatòria a llapis de Stalin. Aquesta notícia, òbviament, era falsa, és ja significatiu que el corresponsal de “La Vanguardia” escrigui al dia següent que no és una notícia seva sinó una nota de la Jefatura de Policia. Els quatre detinguts són en realitat dirigents de la Unió de Rabassaires i només un és militant del BOC. A més no són detinguts amagant-se, per exemple un d’ells, en Ramon Mas, era a casa seva malalt des de feia mesos i així i tot se’l van endur [32]. El 13 d’octubre la premsa informa de més registres domiciliaris i de la detenció de set militants de l’Aliança Obrera.

Tots aquests detinguts són portats a la Jefatura de Policia i d’allà traslladats inicialment al Pavelló núm. 1 de la Fira d’Exposició de Montjuïc, habilitat com a presó, excepte Ramon Mas que és portat directament a la Model. Més endavant els empresonats santcugatencs passaran pels vaixells-presó Uruguay i Argentina, per acabar entrant tots a la Model, excepte Josep Colom que continuarà a l’Uruguay.

JPEG - 13.1 kB
Vaixell-presó Uruguay

El dia 18 el nou comandant militar de la plaça i Delegat Governatiu del districte de Terrassa, un tinent de la Guàrdia Civil, en nom del Governador Militar, nomena alcalde gestor al mestre d’obres Alfons Massana Sallés, regidor independent i cap de llista el gener de 1934 de la derrotada Conjunció Catalanista. El dia següent un camió recull totes les armes requisades, entre les que figuren, fins i tot, les de la societat de caçadors. A partir de llavors la Guàrdia Civil, que no tenia caserna al poble, es fa més present, reforçant als 4 carrabiners i 6 mossos d’esquadra que estaven destinats a Sant Cugat.

Encara el 14 de novembre es practica la detenció dels rabassaire i federals Magí Bartralot, exregidor, el seu germà Bonaventura i d’Antoni Vilaró Cahís [33], que són empresonats al vapor "Argentina", i uns dies després la de Tomàs Fàbregas, membre destacat de Nosaltres Sols, acusat d’haver assaltat la caserna dels carrabiners [34]. A més, caldria afegir a Joan Marimon Rom, destacat membre del CRF, i Josep Massó Serra, membre del BOC i de la Unió de Rabassaires, que també seran detinguts i passaran per la presó [35]

En total els detinguts pels fets d’octubre veïns de Sant Cugat són vint-i-cinc. Amb les detencions s’escapça a bona part de l’esquerra santcugatenca, ja que entre els detinguts figuren l’alcalde i un regidor, el caporal del nou Sometent, el jutge municipal, dirigents rabassaires, del CRF, BOC i la CNT, alguns sense participació directa en els fets i que havien estat denunciats pels cacics o els enemics polítics, com va passar a molts indrets de la Catalunya rural. Dels vint-i-cinc detinguts veïns de Sant Cugat, quatre estan presos al penal de San Cristóbal a Pamplona després de la sentència de la causa 103, altres catorze estan processats per les causes 278 i 564, fusionades en la 169, causa que va passar del jutge instructor comandant Serapio Martínez Iñíguez, que tenia fama de dur, al també comandant Arturo Galán y Pacheco de Padilla, qui curiosament era cosí del màrtir republicà Fermin Galan. Tres veïns més eren processats per la causa 762 i per la 761 i dos causes més el diputat Amadeu Aragay, que com ja hem dit era veí de la vila, i que fugiria després dels fets d’octubre. Aragay no es presentaria davant l’Auditoria de Guerra fins al 24 de febrer de 1935 [36]. En el cas de Tomàs Fàbregas, Joan Marimon i Josep Massó no coneixem la causa, ni si mai van ser processats. A més caldria afegir a Lluís García Guillen i Agustí Sabaté Miró, processats per la seva actuació a Tarragona, però que al ser posats en llibertat provisional el 1935 fixen la seva residència a Sant Cugat.

Veïns de Sant Cugat detinguts arrel dels fets d’octubre

NomCàrrecOrganitzacióCausa
Aragay Davi, Amadeu Diputat ERC i Unió de Rabassaires 761
Bartralot Auladell, Bonaventura CRF i Unió de Rabassaires 762
Bartralot Auladell, Magí Exregidor CRF i Unió de Rabassaires 762
Camps Llobet, Pere BOC i Unió de Rabassaires 169
Camps Pons, Josep BOC 103
Codó Serra, Roc Alcalde CRF 169
Colom Cañellas, Joan BOC 169
Crehueres Galimany, Joan BOC i membre de la Junta CNT 169
Cussó Junyent, Jaume BOC i membre de la Junta CNT 169
Fàbregas Valls, Tomàs Secretari d’ACR i Nosaltres Sols!
Ferrer Ager, Antoni CNT i president Ateneu Obrer Cultural 169
Gimferrer Riba, Vicenç BOC i Unió de Rabassaires 169
Grau Mercè, Jaume CRF i Unió de Rabassaires 169
Grau Mercè, Tomàs CRF i president Unió de Rabassaires 169
Llonell Borràs, Josep BOC 103
Llunell Tondo, Fèlix BOC i CNT 169
Llunell Tondo, Josep BOC 169
Marimon Rom, Joan CRF
Martínez García, José CNT 103
Mas Colomer, Ramon Jutge municipal CRF i Unió de Rabassaires 169
Massó Serra, Josep BOC i UdR
Pahissa Canals, Gabriel Regidor CRF 169
Pla Comellas, Tomàs Cap del Sometent CRF 169
Silvestre López, José 103
Vilaró Cahís, Antoni CRF i Unió de Rabassaires 762

Durant novembre i desembre són cridats a declarar davant els jutges militars nombrosos veïns del municipi, fins i tot s’envia un jutge instructor a prendre declaracions a Sant Cugat. Entre els citats a declarar tenim propietaris locals, consellers de la minoria, membres de la Lliga i radicals, salistes i també familiars dels detinguts, federals, comunistes, rabassaires, sindicalistes i altres testimonis més neutres com ara metges, xofers, funcionaris municipals, el rector de la parròquia i altres. És significatiu que ni el capellà va voler reconèixer als que havien escorcollat l’església, ni els carrabiners als que els havien desarmat.

La situació al poble és tensa. Són clausurats els locals de la CNT, el BOC i l’Ateneu Obrer Cultural. Els propietaris agraris aprofiten el clima de repressió per passar a l’ofensiva i fer pagar als rabassaires les parts no cobrades, forçant-los a arribar a acords. A més, es practiquen desnonaments. A Catalunya després dels fets d’octubre es van tramitar més de 1.400 judicis de desnonament. Aquests desnonaments van ser possibles per l’aplicació de la Ley de Arrendamientos Rústicos del 15 de març de 1935, que permetia anul·lar els drets de pròrroga de l’arrendatari quan el propietari decidís conrear la terra directament. A Sant Cugat, com a altres pobles, els propietaris van rebre el recolzament de l’alcalde gestor, que convoca reunions de propietaris per parlar del tema, i de la Guàrdia Civil que pressiona als rabassaires perquè paguin [37]. A Sant Cugat són desnonats almenys tretze rabassaires o masovers. Els desnonaments es produeixen entre novembre del 1934, que es porta a terme el que s’havia aturat a principis d’octubre per la pressió rabassaire, que afectava al masover de Can Canyameres, i desembre de 1935. Els desnonaments afecten sobretot a rabassaires de la propietat de Can Canyameres i Can Magí. Altres rabassaires es van veure obligats a pagar les parts que devien per no ser desnonats. La Unió de Rabassaires va valorar en 39.254 ptes. el pagat de més, en concepte de retorns i pagaments indeguts, pels rabassaires santcugatencs als propietaris durant el “bienni negre [38].

Desnonaments al terme municipal de Sant Cugat del Vallès [39]

DesnonatDataPropietatPropietari
Abadia Peruga, Lluís 01.1935 (prop Can Castanyer) Josep Roca i Maria Tarandell
Argento Vergés, Francesc 11.1934 Can Magí Antònia Codina Carles
Aris Seuba, Joan (de Rubí) 17.09.1935 Can Canyameres Magdalena Bartrés Casadesús. Apoderat Pau Massó Valls
Badia Gorchs, Francesc 31.03.1935 Can Canyameres Magdalena Bartrés Casadesús. Apoderat Pau Massó Valls
Camps Duran, Tomàs 16.09.1935 Can Magí Antònia Codina Carles
Castañé Llunell, Eulàlia 31.03.1935 Can Canyameres Magdalena Bartrés Casadesús. Apoderat Pau Massó Valls
Mas Colomer, Ramon 1934 Can Canyameres Magdalena Bartrés Casadesús. Apoderat Pau Massó Valls
Pahissa Gener, Francesc 28.08.1935 Plana de Llobateres Josepa Martí Farrés
RIicart Torres, Miquel 31.10.1935 ? Lluisa Solà de Forr
Sasot Montull, Joaquim 04.10.1935 Can Magí Antònia Codina Carles
Solà Puigoriol, Domènec 10.1935 Camp de Terrol Rita Vilaró Roca
Vilaró Pagés, Salvador 07.11.1934 Can Canyameres Magdalena Bartrés Casadesús. Apoderat Pau Massó Valls
Xercavins Auladell, Pere 15.12.1935 Can Soca Rita Vilaró Roca

La dreta va aprofitar la situació per intentar capgirar les millores socials assolides legalment pels rabassaires i els treballadors en general. Tota aquesta repressió generarà una espiral d’odis i radicalitzacions que acabaran esclatant el juliol de 1936.

Com hem vist, a Sant Cugat els fets d’octubre i la repressió posterior tenen moltes semblances amb el que va ocórrer en altres comarques vitivinícoles, on els conflictes agraris havien marcat la política local i on existia un moviment rabassaire organitzat i combatiu, però també presenta característiques de tipus urbà, tant per la presència d’un crescut BOC, com per la proximitat a Barcelona. A Sant Cugat el moviment revolucionari va tenir resultats més sagnants per l’arribada de la columna de Barcelona, però segurament també perquè existien unes condicions de suport a aquest moviment més fortes que a altres indrets.

<—Capítol anterior: El segon ajuntament republicà ---- Capítol següent: Els ajuntaments gestors—>

Notes

[1Saba Nova, 9-9-1934. Muñoz Castanyer havia estat criticat a L’Avenir, que l’anomenava “Monyos-Castanyes”, perquè els seus rabassaires pagaven a mitges.

[2Correspondència 1934, AMSC

[3Mas, Ramon. ’El cooperativisme a Sant Cugat del Vallès (IV)’. Avui, 25-6-1980.

[4Mas, Ramon. Camins pagesos de Catalunya. op. cit. p. 140.

[5La humanitat, 6-9-1933

[6Adelante, 1-2-1934 i L’Avenir, núm. 23 (febrer de 1934), p. 3.

[7L’Avenir, núm. 24 (març 1934), p. 2. També escrivien consignes a favor d’un front únic contra el feixisme col·laboradors de L’Avenir , vegeu l’article de Pere Camps “Hitler ¡!!”, L’Avenir, núm. 14 (maig 1933) p. 9 i el de Ramon Batet al núm. 21 (desembre 1933) p. 8.

[8Casals, Vicenç. “Conflictos laborales y politica social de la empresa (1919-1939)”. En: Capel, Horacio (dir.). Las Tres Chimeneas. Implantación industrial, cambio tecnológico y transformación de un espacio urbano barcelonés . Barcelona: F.E.C.S.A., 1994. Vol. II, p. 147-151.

[9Carta de l’alcalde a Lluís Companys, [agost 1932] (AMSC).

[10Acta municipal, 7-9-1932 i Llibre de registre de sortida de documents, 577, 8-9-1932 (AMSC). A l’octubre tenim constància que hi ha un nou caporal, Arturo Guilló, Pau i Treva, desembre 1933.

[11González Calleja, Eduardo; Rey Reguillo, Fernando del. La defensa armada contra la revolución..., p. 244.

[12Idem., p. 245

[13Es tractava de set winchester i quatre remington. AMSC. Carta del comandante Vicente Fernández de Heredia a l’alcalde, 4-12-1934.

[14La humanitat, 29-6-1935

[15En el judici s’acusa als germans Tomàs i Jaume Grau d’aquest control

[16La Vanguardia, 23-10-1935.

[17Un dels acusats posteriorment de prendre part en aquest assalt va ser Tomàs Fàbregas.

[18El Matí, 10-10-1934, La humanitat i La vanguardia, 29-6-1935.

[19La humanitat, 29-6-1935

[20El relat de les vicissituds de la columna està extret d’Estivill, Angel. 6 d’octubre : l’ensulsiada dels jacobins. Barcelona: L’Hora, 1935, p. 214-254; L’insurrecció d’octubre a Catalunya. Barcelona: BOC, 1935; Alba, Víctor. El marxisme a Catalunya (1919-1939): història del BOC. Barcelona: Pòrtic, 1974 i Rosa-Roc, Carmel. Quan Catalunya era revolucionària. Salt: Edicions del Pel, 1986, p. 103-106. Aquestes informacions han estat contrastades amb premsa, fonts orals i documents de l’AMSC.

[21Manuel Moreno. Abono inagotable: historia del P.C.C., 1932-1936. Barcelona: Debarris, 1997, p. 55.

[22Moreno, Manuel. Abono inagotable..., op. cit., p. 55. Segons la militant del BOC Otília Castellví els morts van ser tres, dos homes i una dona, Castellví, Otília. De les txeques de Barcelona a l’alemanya nazi. Barcelona: Quaderns Crema, 2003, p. 24-26

[23A l’Arxiu de la Creu Roja de Sant Cugat està registrat que a les 11 h. es va atendre als ferits Pere Cortijo (el veí de Sant Cugat), Manuel Tosand (El Diluvio cita un Fernando Tomàs) i Salvador Chaile (es tracta del primer revolucionari caigut que en realitat, com hem vist, es deia Salvador Echauri i va morir quan era traslladat a l’Hospital de la Creu Roja de Barcelona). El Diluvio, 10-10-1934, Octubre, 4-6-1936, L’Opinió, 9-10-1934 i La Humanitat, 10-10-1934. Sembla que la Creu Roja va atendre més ferits de la vila, però que no van ser inscrits per evitar possibles detencions i represàlies, vegeu: Llunell, Pepa. "Records de la Creu Roja de Sant Cugat del Vallès". Gausac, 36-37 (2010), p. 134-136.

[24Alba, Víctor. Sísif i el seu temps. v. 1. Barcelona : Laertes, 1990, p. 119 i Rosa-Roc, Carmel. Quan Catalunya era revolucionària. Salt: Edicions del Pel, 1986, p. 103-106. Rosa-Roc parla d’un bidell de la Generalitat i dos joves. Alba parla d’un centenar de persones escoltant els discursos.

[25Carta de l’alcalde accidental al president provisional de la Generalitat, 11-10-1934 (AMSC).

[26Per exemple el company d’Otília Castellví es va refugiar, junt amb un suís i un alemany a una casa de pagès de Sant Cugat, on van passar tres dies "protegits per la bona mestressa, que també tenia el marit amagat en un altre lloc per haver participat en la insurrecció de Sant Cugat", Castellví, Otília. De les txeques de..., p. 29.

[27Heraldo de Tortosa, 20-1-1935, p. 5.

[28Jaume Clua Busquets, Joan Piquer Montañes, German García Petit (BOC), Joan Barceló Fàbregas (Partit Comunista de Catalunya), Benardo Martínez de la Fuente (BOC), Manuel Conesa Gastón (BOC) i Lluís Gonzalez Julve.

[29Joaquim Olaso Piera (Partit Comunista de Catalunya), Juli Mateu Martínez (Partit Comunista de Catalunya) i Luis Portela Fernández (Comitè Central del BOC).

[30Joan Ruiz Tomàs (BOC), Josep Piñeiro Bragas (Partit Comunista de Catalunya), Francesc Arroyo Dataguila (Partit Comunista de Catalunya), Antoni Hernández Salas, Albert Soler Quevedo (Partit Comunista de Catalunya) i els santcugatencs Josep Llonell Borràs (BOC), José Martínez García (CNT), José Silvestre López i Josep Camps Pons (BOC).Van ser processats per la mateixa causa 103, però absolts, Salvador González Albadalejo i Rafael Adrover Jordan.Jaume Clua, Joan Piquer i Joaquim Olaso, com estaven ferits no serien jutjats fins al novembre de 1935. El santcugatenc Josep Llonell Borràs seria traslladat al Penal del Puerto de Santa María per problemes mentals. Fonts: La Vanguardia, 13-10-1934 i 4-1-1935, Las Noticias, 13-10-1934, Diario de Barcelona, 13-10-1934, Estivill, op. cit., Octubre, 27-2-1936 i Acció, 18-6-1935.

[31La Vanguardia, 10-10-1934, Diario de Barcelona, 11-10-1934, El Matí, 11-10-1934 i llibre de registre de sortida de documents, 576, 11-10-1934 (AMSC).

[32Entrevista amb Ramon Mas, Sant Cugat del Vallès, 10-11-1990. De fet Ramon Mas seria alliberat el dia 15 d’octubre pel jutge, en comprovar aquest que estava malalt els dies d’octubre. Malgrat això, en canviar el cas al nou jutge, Ramon Mas tornaria a ser detingut. Llibre de registre de sortida de documents, 16-10-1934 (AMSC).

[33La Vanguardia, 16-11-1934.

[34La Vanguardia, 15-11-1934 i 21-11-1934 informa erròniament que és membre del BOC. Desconeixem la causa i si mai va ser jutjat.

[35López Esteve, Manel. Els fets del 6 d’octubre de 1934. Barcelona : Base, 2013, els cita entre els detinguts a l’annex 2 de la seva obra

[36La Vanguardia, 26-2-1935.

[37La Vanguardia, 7-11-1934, p. 19 i carta de Pau Massó a l’ajuntament 18-11-1934 i del tinent de la Guàrdia Civil a l’ajuntament 29-11-1934 (AMSC), que diu espero que Vd. los invite al pago y si se negaran o pretestaran no tener dinero me avisa por telefono para ir yo. El deute era amb Josep Margenat i se’ls reclama als parcers Francesc Domènech, Joan Gumà i Martí Galobardes. En total eren 266 ptes.

[38La Terra, 1-7-1936. Un exemple d’aquest pagaments el tenim en el cas de l’antic regidor Tomàs Grau que va dipositar a l’ajuntament 230 ptes. per al propietari de Can Fatjó, Llibre de registre de sortida de documents, 16-5-1935 (AMSC).

[39Segons documentació del Jutjat de Pau Municipal del 1936 (AMSC)


RSS 2.0 [?]

Espai Editorial

Lloc Web fet amb l’SPIP
Squelettes GPL Lebanon 1.9

Creative Commons License