José Fernando Mota Muñoz

Articles d’història i d’altres històries

Tots els textos que trobareu en aquesta web poden ser copiats, modificats i distribuïts, citant la seva procedència i respectant la Llicència de Creative Commons.

*******************************************************************************************************************************************************

Artí­culos de historia y otras historias

Todos los textos que encontraréis en esta web pueden ser copiados,
modificados y distribuidos, citando su procedencia y respetando la Licencia de Creative Commons.

José Fernando Mota Muñoz – maig de 2017


Els sindicats i la Unió de Rabassaires

per  José Fernando Mota Muñoz


Sumari del capítol 5

5.1. EL SINDICALISME INDUSTRIAL

5.1.1. Un antecedent: els Sindicats Lliures

5.1.2. El Sindicato Único de Artes y Oficios (CNT)

5.1.3. La Delegació de Sant Cugat del Sindicat Regional de Llum i Força

5.1.4. De la Federació Obrera d’Unitat Sindical al Sindicat d’Oficis Varis (UGT)

5.2. EL SINDICALISME AGRARI: LA UNIÓ DE RABASSAIRES


5.1. EL SINDICALISME INDUSTRIAL

El primer antecedent sindical a Sant Cugat en la indústria es remunta a mitjans del segle XIX quan sembla que ja existia una societat de teixidors. En temps del Sexenni Democràtic es va crear a Sant Cugat un sindicat adherit a la Federació de Teixidors a Mà, segurament amb treballadors de la fàbrica de cotó d’Esteve Valls i Cia [1].

Pel què fa a la construcció, el 1888 es crearà una mútua de paletes, convertida el 1910 en Paletes de Sant Antoni de Pàdua, que promourà una vaga al sector el juliol del mateix any [2]. El 1913 laïcitzarà el nom i passarà a dir-se Societat de Paletes de Sant Cugat. Agrupava "oficiales albañiles" i estava dirigida per republicans.

L’estiu de 1918 naixerà un Sindicat de Paletes que s’unirà el desembre al Sindicat del Ram de la Construcció de Barcelona, adherit a la CNT. Aquest sindicat serà l’impulsor d’una vaga al sector a Sant Cugat entre desembre de 1918 i gener de 1919.

Un any abans, el 1917, també va haver moviments sindicals a La Pelleria, quan els treballadors es van unir a la Unió Popular, el sindicat d’adobers adherit a la CNT, que acabava d’aconseguir la jornada de vuit hores de jornada laboral per als treballadors del sector a Barcelona.

5.1.1. Un antecedent: els Sindicats Lliures

Els antecedents immediats del sindicalisme que trobem al temps de la República a Sant Cugat són els Sindicats Lliures. Per entendre el perquè els sindicalistes santcugatencs van optar per crear sindicats dins del Lliure cal tenir en compte que la CNT havia passat a la clandestinitat, per les lleis de la Dictadura, i que la UGT era pràcticament inexistent a Catalunya, de forma que l’única opció legal d’organitzar-se sindicalment eren els Sindicats Lliures. A més cal tenir en compte que, com hem vist, a Sant Cugat, a diferència dels seus veïns de Rubí i Cerdanyola, abans de la Dictadura no hi havia pràcticament presència de la CNT i que la majoria dels nous treballadors industrials i de la construcció arribats als anys vint provenien de l’emigració i no tenien cap tradició sindical, inclús alguns d’ells havien vingut cridats per fer d’esquirols.


Així, el 1929 neixen a Sant Cugat tres sindicats lliures professionals. El primer sindicat constituït és el Sindicato Libre Profesional de Obreros del Arte Textil y Fabril, que malgrat funcionar des d’uns mesos abans no és legalitzat pel Govern Civil fins al 22 de juny de 1929. Agrupava a 56 associats i el president era Mariano Mercader, que com la majoria dels associats treballava a La Pelleria [3]. El següent sindicat en legalitzar-se pel Govern Civil, el 9 de desembre de 1930, és el Sindicato Libre Profesional de Oficios y Materiales de la Edificación, que agrupa a 150 associats del ram de la construcció. El primer president abans de la legalització va ser Tomàs Puigoriol, al que substituirà el desembre Jaume Arnau Solà [4]. El sindicat creat el 1929 presentava una diferència fonamental amb l’anterior mútua de paletes i és que no era només de mestres d’obres, i recollia, a més de part dels associats anteriors, també als paletes i manobres nouvinguts. També el 1929 naixerà un Sindicato Libre Profesional de Profesiones Varias, presidit per Agustín Hellín.

Aquest sindicats, amb seu al carrer Hospital 1, malgrat estar adscrits als sindicats lliures, no practicaven un sindicalisme groc i estaven dirigits per sindicalistes i republicans.

5.1.2. El Sindicat Únic d’Arts i Oficis (CNT)


Una vegada proclamada la República i legalitzada la CNT desapareixeran aquests sindicats lliures integrant-se els seus associats en el Sindicat Únic d’Arts i Oficis de Sant Cugat, que es va adherir a la CNT.

El sindicat local es crearà el 18 d’abril de 1931. El 27 del mateix mes es fa un acte d’afirmació sindical de la CNT que serveix de presentació. En el míting participen Jaime Gimeno, primer president del sindicat santcugatenc, cenetistes vinguts de Rubí, ferroviaris i altres obrers [5]. La primera manifestació de força del nou sindicat local va ser l’aturada amb motiu del Primer de Maig de 1931, que va ser total. El sindicat va convocar una assemblea general l’11 de maig que va servir per acabar d’estructurar-lo. El 30 de juny es fa un segon míting sindicalista, on diferents oradors critiquen al govern i l’Església. En el Ple Regional de Sindicats, celebrat a l’agost, el sindicat santcugatenc diu tenir 700 afiliats, xifra que sembla exagerada, que són representats per dos delegats, Juan Martínez García, secretari del sindicat, i Jaime Gimeno, president, que ja havia representat al sindicat en l’assemblea de la Confederació Regional de Catalunya celebrada al juny [6].

En un primer moment el sindicat manté bones relacions amb els federals al poder municipal. L’ajuntament decideix donar el nom de Salvador Seguí a un dels carrers principals de la vila i en els primers conflictes laborals de 1931 els sindicalistes accepten a l’alcalde com mitjancer. Però la radicalització dels conflictes, tant a Sant Cugat com a la resta de Catalunya, i la creixent influència anarcosindicalista fa que s’iniciï un distanciament entre sindicalistes i republicans. A Sant Cugat els ceramistes en vaga el juliol i l’agost de 1931 rebutgen ja la mediació de l’alcalde en el conflicte adduint que aquesta és una feina del sindicat.

A l’octubre s’organitza una conferència i el dia 1 de desembre es trasllada la seu de la Unió Santcugatenca, que s’havia utilitzat com a centre de reunions, a un local llogat a la plaça de la República. També en aquest mes Joan Crehueres representa als 600 afiliats del sindicat al ple extraordinari de la Confederació de Sindicats de Catalunya a Lleida [7]. Durant aquest final d’any i principis de 1932 hi ha tres assemblees, escollint-se a la del gener al paleta Antoni Artigas Llugany, com a nou president del sindicat local, amb Juan Martínez com a secretari.

A finals d’any, doncs, el sindicat està en ple funcionament, malgrat les dificultats que ha tingut per implantar-se en algunes empreses per les resistències patronals. Des de la “Soli” es denunciava que a la fàbrica tèxtil Rodó part del personal treballava només tres dies a la setmana i l’altra part tota la setmana i que en demanar-se la igualtat de jornada per a tots l’encarregat va amenaçar a les treballadores i que a Tapissos Aymat es va coaccionar als obrers perquè no s’afiliessin i i com que no ho van aconseguir la direcció es van venjar establint tres torns pels quals havien de passar tots els treballadors [8].

El sindicat crea, com es va fer a Barcelona, una comissió d’aturats que funciona com a borsa de treball, sobretot amb aturats de la construcció. La borsa permetia mantenir als aturats lligats a la cultura sindical, afavorint la seva militància i evitant que poguessin convertir-se en esquirols, estenia el poder sindical sobre l’oferta de treball i es convertia en una escola d’activisme sindical [9].

En aquests primers mesos el sindicat a Sant Cugat atraurà molts afiliats. És un moment d’eufòria entre els treballadors i a més és l’únic sindicat existent a la vila. Malgrat tot, no s’arribarà als índex d’afiliació de pobles veïns com Rubí o Cerdanyola, amb una major població industrial i amb més tradició sindical. Cal també tenir en compte que en aquests moments a part de comunistes, anarcosindicalistes i anarquistes en el sindicat local trobem federals, radicals de Fraternitat Republicana Radical i treballadors sense militància política.

Al Ple Regional de la CNT, celebrat a l’abril de 1932 a Sabadell, el sindicat santcugatenc envia com a delegats, en representació dels 550 afiliats, a Ramon García Corbacho i Juan Martínez [10]. En canvi, l’alcaldia el febrer de 1932 havia xifrat la militància cenetista en uns 200 associats, que són els mateixos que reconeix el sindicat al novembre.

La influència política més gran al si del sindicat santcugatenc és la comunista. Molts d’aquests treballadors enquadrats en el Sindicat Únic d’Arts i Oficis de Sant Cugat s’aproparien al Bloc Obrer i Camperol a partir de 1932, i així, a la Junta Administrativa del sindicat escollida l’agost de 1932, el nou president, el rajoler Juan Martínez García, que fins llavors havia exercit de secretari, està acompanyat d’un secretari, un tresorer i dos vocals que són membres a la vegada del Bloc Obrer i Camperol (BOC) [11]. Els comunistes són presents, sobretot, en el ram de la construcció, que és el que més militants aporta al Sindicat i el ram més castigat per l’atur. La presència del BOC en aquest ram és forta per la labor feta pels bloquistes en la creació de les comissions d’aturats. La influència comunista també està present entre els treballadors de la fàbrica de llana i la de catifes i entre manyans i fusters. També existeix dins del sindicat local un petit sector influenciat pels anarcosindicalistes de Cerdanyola-Ripollet, sobretot per treballadors de la Uralita que s’apropen a Sant Cugat per propagar els seus ideals. Aquestes idees van arrelar, bàsicament entre els rajolers i els tintorers de La Pelleria.

Malgrat la influència comunista fins a mitjans de 1933 el sindicat santcugatenc seguirà la línia oficial de la CNT. En el plet ocasionat per la Federació Local de Sabadell, oposat a la direcció oficial de la CNT i origen de l’escissió trentista, els santcugatencs van donar suport als sabadellencs en un principi, però en un Comitè Comarcal celebrat a l’agost es van desdir i van retirar el vot de censura contra el Comitè Regional [12]. Aquests problemes interns i la radicalització d’una part del sindicat, són els que expliquen la caiguda de l’afiliació, comú a tota la CNT catalana, que d’agost de 1931 a abril de 1932 perd pràcticament la meitat de la seva militància. La CNT en el primer any de la República havia perdut 150.000 militants a la província de Barcelona [13]. A Sant Cugat aquesta situació fa que el sindicat convoqui un míting al desembre per tractar de redreçar la situació.

El sector faista no era gaire fort en aquests moments dins del sindicat santcugatenc, però seran aquests anarquistes, radicalitzats per l’augment de l’atur, i influïts pels seus companys de Cerdanyola i Terrassa, els que participin en la vaga revolucionària del 8 de gener de 1933, que va ser especialment greu a Ripollet, on es va proclamar el comunisme llibertari. A Ripollet van ser detinguts dos cenetistes santcugatencs, l’expresident del sindicat Antoni Artigas Llugany [14] i Francesc Arnau Solà. A més, en la insurrecció de Ripollet resultarien ferits dos santcugatencs, un d’ells anomenat Sanjuan [15]. A Sant Cugat, dos dies després -el dia 10- es declara l’estat d’alerta a la població, prohibint la formació de grups i les reunions no autoritzades, i els dies 15 i 16 patrullen pel poble nombrosos mossos d’esquadra, vinguts en prevenció d’incidents, i el Sometent, que havia posat en fuga uns sospitosos [16]. Aquests fets violents tindran continuïtat el 9 de maig de 1933 quan es fan esclatar dues torretes de la llum, prop de Terrassa, però dins del terme municipal de Sant Cugat [17]. És just en aquest mes de maig de 1933 quan s’anuncia a Tierra y Libertad la creació a Sant Cugat del grup anarquista Rebeldes del Vallés, adherit a la FAI [18].

Malgrat la participació de santcugatencs en els fets de Ripollet el sindicat local no va ser clausurat. El 8 d’abril van poder organitzar un míting d’orientació sindical, però sí que van patir una certa persecució, ja que se’ls va intentar fer fora del local on tenien la seu, malgrat que pagaven el lloguer, i van trobar moltes dificultats per aconseguir locals on fer els seus actes [19]. Durant aquests mesos també s’integra al sindicat el comitè d’aturats que s’havia format a instàncies del BOC. El sindicat diu tenir llavors 750 afiliats, xifra que de nou sembla exagerada, i envia dos delegats al Ple Regional del març, on el sindicat santcugatenc encara vota les resolucions del sector oficialista [20].

L’hegemonia comunista al sindicat santcugatenc es posarà de manifest l’agost de 1933 quan és escollida una Junta on la majoria dels membres són del BOC i on figura Joan Puig Pla, president llavors de l’organització comunista. Aquesta nova direcció no segueix les tàctiques que imposa la direcció confederal, dirigida pel sector faista, que havia expulsat als sindicats dirigits per comunistes i als trentistes, encara que es manté dins de la CNT. Aquesta decisió va provocar la protesta del sector anarquista, que s’havia agrupat en l’Ateneu Obrer Cultural i que tenia una trentena de socis. Aquest sector s’enfrontarà durament amb el sector comunista, al que acusa de posar-los dificultats per organitzar xerrades de l’Ateneu a la seu del sindicat. Des de Solidaridad Obrera Josep Mir, del sector faista, demana por el bien de la CNT (...) arranquemos de manos de estas sanguijuelas [el sindicat local], para ponerlas en las manos de los trabajadores auténticos [21]. L’11 d’octubre els anarquistes de l’Ateneu havien organitzat un acte amb Ginés García, de les Joventuts Llibertàries, que havia estat boicotejat pels comunistes. Més endavant, de nou des de Solidaridad Obrera, s’acusarà els comunistes d’haver-se quedat dins de la CNT local porque les iba bien a su proselitismo y (...) por fines personales [22]. La influència comunista es demostrarà de nou quan el sindicat local, a diferència dels que segueixen les directrius de la direcció de la CNT, formi part de l’Aliança Obrera impulsada per organitzacions marxistes i els rabassaires. Aquestes divisions són comunes als pobles de la comarca, per exemple a Cerdanyola-Ripollet es crea un sindicat autònom dirigit per bloquistes i a Rubí el Sindicat General de Treballadors de Rubí es va decantar, al desembre de 1933, pels Sindicats d’Oposició, restant un petit grup faista que es va organitzar, igual que a Sant Cugat, en un ateneu cultural.

El 8 de desembre de 1933 hi ha un nou aixecament anarquista com a rèplica a l’electoralisme, que havia portat segons ells a la victòria de les dretes, amb la consigna “frente a las urnas, la revolución social”. Aquesta vegada el sindicat santcugatenc, malgrat no seguir les tàctiques de la CNT, no escapa a la repressió i així el dia 11 són clausurats pel govern civil el Sindicat Únic d’Arts i Oficis de Sant Cugat i l’Ateneu Obrer Cultural.

La repressió fa que la divisió interna del sindicat augmenti i que cada vegada siguin menys els afiliats. A poc a poc, va prenent més força el sector “faista”, majoritari als sindicats cenetistes que més influeixen al de Sant Cugat, com els de Cerdanyola-Ripollet i Terrassa.

Els fets d’octubre de 1934 van suposar un nou tancament governatiu del sindicat i la detenció de sis dirigents sindicals, tant comunistes com faistes, ja que tots dos sectors van participar en els fets del dia 7 a Sant Cugat [23]. El tancament governatiu del sindicat no seria aixecat fins al 21 de gener de 1936. En aquest període de repressió l’activitat sindical és pràcticament nul·la i el sindicat no funciona, malgrat que es va fomentar des dels sindicalistes la solidaritat, reforçant la cooperativa de consum Unidad Obrera. A partir de mitjans de 1935 serà el sector faista el que tracti de reorganitzar el sindicat, sense gaire èxit, ja que són pocs i dividits, i per exemple l’expresident de l’Ateneu Obrer Cultural, Antoni Ferrer, serà expulsat “por su actuación inmoral”. Contínuament es fan crides des de Solidaridad Obrera a los escasos compañeros que militan en este pueblo per a llamar la atención sobre vuestro estado de inactividad i demanen reconstruir la organización abandonada [24]. Des de març de 1936 s’organitzen actes per impulsar de nou el sindicat, però l’organització ara és dèbil i alguns es suspenen. De fet el sindicat local no envia delegats al 4t congrés de la CNT, celebrat el maig a Saragossa, ni participa en els referèndums interns de l’organització.

A més el juny de 1936 els poumistes intenten crear un sindicat propi adherit a la Federació Obrera d’Unitat Sindical, la nova central sindical que estan impulsant. Aquestes maniobres són denunciades des de la “Soli” pel rajoler José de los Rios [25], que havia substituït a mitjans de 1936 al tintorer Antonio Tomás Egea en la presidència del sindicat santcugatenc. Antonio Tomàs tenia com secretari al tintorer José García Montiel. Al mig hi va haver la Junta que presidia el manobre Pedro López Martínez, i tenia com secretari a l’aturat Lorenzo Villar Gibanel, tresorer a Juan Martínez García i vocal al tintorer Juan Torres Pina. El Sindicat tenia el seu local a la carretera de Barcelona número 4.


L’arribada de la guerra fa que el sindicat creixi de nou, i així l’octubre de 1936 arribarà als 940 afiliats [26], però ara tindrà la competència d’un altre, el que organitza la UGT. Obrirà nova seu al local confiscat a Pere San a la plaça de la República, l’antic ajuntament que la Lliga feia servir com a seu, fent servir l’entrada pel carrer Hospital 54. Com veurem, la CNT local tindrà el protagonisme en moltes de les col·lectivitzacions i un paper destacat en la direcció política del poble, arribant el 1938 a l’alcaldia.

Durant la guerra diferents militants presidiran el sindicat local. A finals de 1936 és de nou president Pedro López Martínez, els primers mesos de 1937 el sindicat està presidit per Antonio Abenza Almaida, dirigent de la Col·lectivitat Camperola, actuant de secretari Francesc Arnau. L’abril de 1937 és president Juan Martínez García, membre del sector faista, que dominarà el sindicat durant la guerra. El 1938, presidit pel manobre José López Martínez, sembla que la CNT de Sant Cugat té problemes per mantenir els seus afiliats, ja que alguns dels que demanen la baixa per anar a l’exèrcit en lloc d’afiliar-se al de les Forces Armades es passen a altres organitzacions. A més durant la guerra es formà una secció de les Joventuts Llibertàries amb 45 membres.

5.1.3. La Delegació de Sant Cugat del Sindicat Regional de Llum i Força

A finals de 1933 es va produir el trencament sindical dins del ram de la llum, amb l’expulsió de la CNT de disset subseccions que havien donat suporta a la creació d’un nou Comitè Regional oposat a la línia faista. En aquest ram la principal empresa a Sant Cugat era Riegos y Fuerzas del Ebro, lligada als ferrocarrils, i el líder sindical era el faista Isidoro Checa, encara que la majoria a la secció local la tenien els comunistes que van decidir crear una delegació local nova. Aquesta delegació participa el febrer de 1934 en el Ple Regional on es va optar per crear un sindicat autònom de la CNT, el Sindicat Regional de Llum i Força. Aquest sindicat estava dirigit per comunistes del BOC. La delegació de Sant Cugat no serà una excepció, ja que la presideix el comunista Juli Parra Ponseti. També passarà a residir a Sant Cugat a finals de 1934 un dels seus dirigents en l’àmbit català, Lluís García Guillén.

Aquest sindicat participarà el 1934 a l’Aliança Obrera i serà el protagonista de la vaga dels treballadors de la llum que es va fer del 15 al 19 de març de 1934 en demanda de millores a les pensions. El sindicat ingressarà el 1936 a la UGT formant part del Sindicat d’Aigua, Gas i Electricitat i alguns dels seus dirigents, com per exemple Lluís García, passaran a militar al PSUC.

5.1.4. De la Federació Obrera d’Unitat Sindical al Sindicat d’Oficis Varis (UGT)


La Federació Obrera d’Unitat Sindical a Sant Cugat (FOUS), com hem vist, es va crear al maig de 1936 impulsada per militants del POUM. A Sant Cugat es va nomenar president al paleta Jaume Cussó Junyent. Iniciada la guerra la FOUS santcugatenca, com farà al setembre tota l’organització, ingressarà en la UGT creant aquest nou sindicat a Sant Cugat, que fins llavors només havia tingut una minúscula presència entre els ferroviaris. La UGT santcugatenca serà la continuïtat de la FOUS. Seguirà presidida fins abril de 1938 per Jaume Cussó, que aviat passarà al PSUC, coincidint amb l’orientació política majoritària dins de la UGT catalana, però mantindrà de secretari a un poumista, Fèlix Llunell Tondo [27]. Arran de l’enfrontament creixent entre PSUC i POUM dins de la UGT alguns poumistes santcugatencs van tornar a la CNT. També es va passar a la UGT, com hem dit, la Delegació local del Sindicat Regional de Llum i Força.

La data de creació del Sindicat d’Oficis Varis serà el 27 de juliol de 1936, ingressant en el Secretariat Regional el 7 d’agost. Van confiscar la casa que Pere San tenia al carrer Major 19 [28], on instal·larà la seu del sindicat. Amb l’esclat del conflicte l’afiliació va créixer ràpidament, ja que amb el decret de sindicació obligatòria tots aquells que consideraven a la CNT massa radical van demanar l’ingrés a la UGT. El setembre de 1936 el nou sindicat declara tenir ja 600 afiliats. On més èxit tindrà serà entre els treballadors de la construcció, que crearan el seu Sindicat del Ram de l’Edificació l’abril de 1937 amb 219 afiliats, i del tèxtil, que es separaren del Sindicat d’Oficis Varis ja el setembre de 1936 i que reuniran al Sindicat Fabril i Tèxtil local 125 afiliats, amb força per exemple a Tapissos Aymat.

L’agost de 1937 es formen el Sindicat d’Empleats Públics, amb 25 militants, el Metal·lúrgic, amb 35 afiliats i el de Llum i Força, també amb 35 militants i dirigit pel poumista Juli Parra Ponseti [29]. Al novembre del mateix any es formaria el de Treballadors de la Terra amb 44 afiliats. També es crearà un Sindicat del Transport local lligat a UGT [30]. El 1938 tots aquests sindicats ugetistes s’agruparen en la Federació Local de Sindicats d’UGT de Pins del Vallès que presidirà el pintor Jaume Serra Trabal, regidor del PSUC, substituït a la presidència a l’octubre, quan marxi a files, per un altre regidor psuquista, l’electricista Lluís García Guillén.

5.2. EL SINDICALISME AGRARI: LA UNIÓ DE RABASSAIRES

El moviment rabassaire tenia a Sant Cugat una llarga tradició d’associacionisme i lluita des del segle XIX. El conflicte al camp català es va radicalitzar amb l’arribada de la fil·loxera el 1879. La mort dels ceps vells va portar a haver de plantar el cep americà, resistent a la fil·loxera però de menys durada, això va fer que els contractes de rabassa morta es reduïren, ja que es perllongaven fins a la mort dels ceps, deixant als rabassaires en condicions més desfavorables. El problema entre propietaris i rabassaires s’agreujà al donar-se en una situació de sobreproducció de vins i pèrdua de mercats, el que reduïa les vendes. La situació es va radicalitzar pels dos costats, els propietaris agrupats en l’Institut Agrícola Català Sant Isidre i els rabassaires a la Unió de Rabassaires [31].

A Sant Cugat els rabassaires es troben ja associats a finals del segle XIX. La primera associació de la que tenim coneixement és la Secció d’Agricultors de Sant Cugat adherida a la Federación de Trabajadores de la Región Española, secció espanyola de la Internacional. L’adhesió es va fer en el segon congrés de la secció celebrat a l’agost de 1873. La secció de Sant Cugat va participar en la Unió de Treballadors del Camp de la Regió Espanyola, amb seu a Reus, que era la federació adherida a la Internacional, a aquesta unió hi havia seccions d’altres pobles del Vallès com Rubí i Castellbisbal. A l’octubre la secció diu que vol sortir de la Federació perquè són pocs, però sembla que va continuar uns mesos més [32]. El 1874 encara Antoni Auladell rep deu exemplars de manifestos dels internacionalistes espanyols publicats al març [33]. No tenim constància, però segurament rabassaires santcugatencs participarien en la Lliga de Viticultors Rabassaires de Catalunya, fundada a Rubí el 1882 i que només durarà un any.

El febrer de 1890 s’inaugura la Societat Unió Agrícola amb 68 associats. Però serà al 1895 quan neixi la Societat d’Agricultura de Sant Cugat, una associació creada amb l’objectiu de millorar les condicions laborals dels rabassaires, presidida per Joan Vila Casal [34]. Aquesta associació era anomenada pels seus adversaris com els “rabassaires” i amb aquest nom va ser coneguda al poble, ja que a diferència de la Unió Agrícola estava formada només per rabassaires. Una delegació de Sant Cugat, segurament lligada a aquests rabassaires, participarà el febrer de 1895 al segon congrés de la Federació d’Obrers Agrícoles de la Regió Espanyola (FOA), on es van reafirmar en els ideals socialistes formulats pel Partit Republicà Democràtic Federal. A més es va enviar un telegrama a Francesc Pi i Margall, adherint-se al manifest del Partit Republicà Federal del 22 de juny de 1894. La secció santcugatenca, presidida per Josep Vila, també estarà present al tercer congrés de la FOA de gener de 1896.

Els lligams entre federals i rabassaires es remuntaven als temps de la Primera República. Cal recordar que el 20 d’agost de 1873, sent president Pi i Margall, es va proclamar una llei que declarava redimible la rabassa morta, entre altres pensions i rendes que afectaven la propietat immoble. Aquesta llei mai seria posada en pràctica, ja que amb la caiguda de la República seria anul·lada el febrer de 1874 a instàncies de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (IACSI), que havia iniciat una campanya en contra des del moment de l’aprovació [35]. Malgrat tot el que si se crearà serà un corrent de simpatia dels rabassaires vers els federals i sobretot la figura de Pi i Margall.

La Societat d’Agricultura tenia també una vocació política, com deien els seus estatuts “podrá tomar parte en los actos políticos apoyando al partido que más le ayude”. Així que es va presentar a les eleccions municipals de 1897 i 1899, que va perdre en mig de les típiques tupinades de l’època. Seguint la mateixa vocació política el 1900 s’adhereix al Partit Republicà Democràtic Federal, impulsant el federalisme a Sant Cugat [36]. El 1903 la Societat d’Agricultura impulsa la unió de tots els republicans santcugatencs en Fraternitat Republicana. El paper director dels rabassaires en aquesta unió republicana queda de manifest en què van ocupar la majoria dels càrrecs i que l’alcalde deia al governador civil que la Fraternitat Republicana la formaven rabassaires i alguns nous i que s’havien canviat el nom “por los fines que ellos ya se entienden [37].

El lligam polític entre rabassaires i federals s’intensificarà el 1919. D’aquesta manera segurament serà Sant Cugat el poble on Francesc Layret comenci la seva presa de consciència del problema rabassaire. El 1916 Joan Torner "Neru", un rabassaire santcugantenc es presenta al despatx de Layret. L’explica el problema que té amb el propietari de la Torre Negra, Esteve Rabadà. Aquest mantenia part de la seva propietat acotada per la caça, el que feia que als seus terrenys proliferessin els conills i les perdius, un greu perill per a les vinyes veïnes, perquè aquests animals es menjaven els brots, perjudicant greument la collita. Francesc Layret també coneix de primera ma el que suposen els contractes a rabassa morta. Decideix portar el cas. La primavera de 1918 els rabassaires santcugatencs es tornen a queixar de la plaga de conills que havia acabat amb els brots de les vinyes de les propietats de Torre Negra, Can Marcet i Can Fatjó. El procés es dilata en el temps, però el 1919 l’Audiència de Barcelona dóna la raó a Francesc Layret en el plet enfront del propietari de la Torre Negra, que és condemnat a pagar unes 8.000 ptes pels perjudicis causats al rabassaire Joan Torner. El cas va tenir ressò i es va escampar per tota la comarca, ja que Rabadà era administrador de la principal fàbrica cotonera del país l’España Industrial. Aprofitant l’eufòria per la victòria judicial i els intents de Joaquim Prou, propietari de Can Volpelleres, de rescindir uns contractes de rabassa morta, l’abril de 1919 es va convocar als rabassaires santcugatencs a un míting a la Sala Tadeo de Sant Cugat. Allà van participar com oradors Ernest Ventós, Lluís Companys i Francesc Layret, candidat republicà a Corts, que van insistir als rabassaires reunits en la necessitat d’unir-se i associar-se per lluitar per les seves reivindicacions i fer front als abusos dels rendistes de la terra [38]

D’aquest míting sortirà una Unió de Pagesos local, transformada després en agrupació local de la Unió de Rabassaires [39]. Els rabassaires seran una de les bases electorals que faran possible la victòria electoral de Layret el juny de 1919, quan és escollit diputat a Corts pel districte de Sabadell. L’assassinat d’en Layret el 1920 suposarà un sotrac entre els rabassaires i l’aparició d’un nou líder carismàtic, Lluís Companys. Serà Companys qui, recolzat pels rabassaires vallesans, guanyi les eleccions de 1920 i 1923 al districte de Sabadell.

En un dels mítings fets per Companys a la comarca resumia quines eren les reivindicacions dels rabassaires:

Nosaltres volem que quan devé [sic] una inundació, pedregada, invasió de llagosta, etc. sia això motiu de no pagar la renda, però no com a gràcia del propietari sinó com a llei.
Volem també que el propietari tingui de pagar les millores que a la finca es facin, quan el contracte es recindeixi [sic] per voluntat del parcer o per acabament del plaç fixat. (...)
Volem que els plaços [sic] d’arrendament sien llargs i els de terres de vinyes o oliveres per sempre [40].


La Unió de Rabassaires naixerà l’agost del 1922. Al juliol s’havia organitzat un míting a Sant Cugat per promoure el nou sindicat, amb Josep Feliu i Magí Bartralot entre els oradors locals. L’agrupació de Sant Cugat es troba ja adherida l’octubre del mateix any, celebrant actes de propaganda al poble amb la presència de Companys i l’altre nou líder Amadeu Aragay [41]. Però la repressió patida per la Dictadura va fer que la Unió de Rabassaires passés per moments difícils, i només trobem que el 1925 el delegat de Sant Cugat de la Unió de Rabassaires, Miquel Vilarrubi, es troba entre els signants del manifest que la Unió de Rabassaires presentà davant del govern. A partir de 1927, i a iniciativa de Vilarrubi i Miquel Grau, es va tornar a “començar la tasca d’unir als explotats agricultors”, arribant aviat als seixanta associats [42].

Com diu Balcells “el període republicà de 1931 a 1936 constitueix l’etapa culminant del conflicte rabassaire, el moment en què el problema de la necessitat d’una reforma dels sistemes d’explotació de la terra adquireix un dramatisme, una gravetat i una ressonància fins aleshores desconegudes en la vida política del país [43]. El problema rabassaire s’agreujarà, a més en el període republicà per la baixada del preu del vi.

Aquest malestar en el camp va ser recollit pel nou règim autonòmic, després del triomf d’ERC, que va obtenir la majoria del vot rabassaire amb les seves promeses de lleis favorables als interessos rabassaires i el decret del 29 d’abril de 1931 prohibint els desnonaments d’una renda anual inferior a 1.500 ptes., excepte si la causa adduïda era no haver pagat la renda. Tot això explica, per exemple, el 80% dels vots rebuts per ERC a Sant Cugat el 1931.

El president de la Unió de Rabassaires de Sant Cugat el 1931 era el veterà lluitador i propagandista de la causa a la comarca Miquel Pahissa Grau, membre també del CRF, que va dirigir l’organització fins a la seva mort al juliol de 1932.

L’enterrament civil de Miquel Pahissa es convertí en un acte d’afirmació rabassaire i resultà una imponent manifestació de dol com poques vegades es veu a Sant Cugat. Una comitiva formada per rabassaires, federals i socis de la Secció Agrícola sortí de la Unió cap a casa del difunt. D’allà una manifestació s’encaminà cap al cementiri, amb el taüt embolicat en la bandera republicana. Allà estaven l’alcalde Roc Codó, els regidors federals, els presidents de la Unió, el Centre Republicà Federal, Fraternitat Republicana Radical, Sindicat Únic de CNT, el seu amic Llibert Estartús, del BOC, i una immensa multitud de pagesos i rabassaires. Al cementiri Ramon Mas, visiblement emocionat, regracià als presents llur assistència i féu una curta biografia del difunt [44].

Per substituir a Pahissa, el 24 d’agost s’escull com a nou president a un altre republicà federal, Jaume Grau Mercè, qui dirigirà la Unió de Rabassaires local fins a la seva desaparició el 1939. Però el veritable líder dels rabassaires santcugatencs era Ramon Mas, corresponsal de El Diluvio, director de L’Avenir, col·laborador de La Terra, elegit delegat comarcal del Vallès al comitè central de la Unió de Rabassaires, representant dels rabassaires a la comissió arbitral del districte de Terrassa, on serà substituït el novembre de 1933 per Tomàs Grau, quan Mas passi a la Comissió Arbitral Superior de Catalunya [45], jutge municipal el 1934, participant actiu al congrés de la Unió de Rabassaires el 1936. A partir de gener de 1934 també formarà part de la Comissió Arbitral Superior de Catalunya un altre santcugatenc, Magí Bartralot [46]. El protagonisme de Sant Cugat en el moviment rabassaire es veu reflectit amb la presència des de finals de 1932 de Ramon Mas al Consell Central de la Unió de Rabassaires i en l’elecció d’Amadeu Aragay, secretari general de l’organització rabassaire i diputat a Corts, de Sant Cugat com a lloc de residència el 1932 [47].

Tot el conflicte rabassaire és estudiat en els apartats de conflictivitat social a la República, ja que és un tema central de la vida santcugatenca. Així mateix el procés revolucionari al camp i el paper de la Unió de Rabassaires durant la guerra s’estudia en l’apartat dedicat a la revolució en el camp durant la guerra civil. Durant aquest període Ramon Mas arribarà a ser delegat del Servei de Cooperació Agrícola de la Regió VI, el seu germà Ignasi delegat comarcal de la Delegació de Forniments Agrícoles i Jaume Grau serà nomenat el 1937 delegat comarcal del Vallès Occidental de la Unió de Rabassaires i, com tal, membre del Comitè Central.

<—Capítol anterior: Sistema de partits polítics i eleccions generals a Sant Cugat del Vallès ---- Capítol següent: Antecedents polítics: Sant Cugat del Vallès, 1800-1931—>

Notes

[1Termes, Josep. El movimento obrero en España. La Primera Internacional (1864-1881). Barcelona: Universidad de Barcelona. Facultad de Filosofía y Letras, 1965, p. 153.

[2Eco de la construcción, 15-7-1910

[3AGCB. Registre d’Associacions, n. 14.327. La resta de la junta eren: Antonio López Marín (vicepresident), Pedro Polidano Iniesta (secretari), Sebastián Mercader García (vicesecretari), Francisco Rodríguez Barnés (tresorer), Ginés Mercader García (comptador), José Clemente Segarra (bibliotecari) i els vocals Antonio Calderón López i Andrés García García.

[4La resta de la junta eren: Joan Puig Pla (vicepresident), Esteve Batet Farrés (secretari), Joan Crehueres Galimany (vicesecretari), Josep Vilarasau Torres (tresorer), Gregorio García Zapata (bibliotecari) i els vocals Vicente San Vicente del Valle, José Navarro de Mata, Joan Rodó Cleris, Francisco Aguilar Félix i Manuel Bola Santanac. AGCB. Registre d’Associacions, núm. 14.073.

[5Solidaridad Obrera, 1-5-1931 i El Diluvio, 3-5-1931.

[6Solidaridad Obrera, 5-8-1931

[7Solidaridad Obrera, 1-12-1931 i 8-12-1931.

[8Solidaridad Obrera, 27-10-1931.

[9Ealham, Chris. La lucha por Barcelona: clase, cultura y conflicto, 1898-1937. Madrid: Alianza, 2005, p. 174.

[10Solidaridad Obrera, 26-4-1932.

[11Es tracta dels paletes Joan Crehueres Galimany (secretari), Jaume Cussó Junyent (tresorer) i Ramon García Corbacho (vocal) i el manyà Antoni Amigó Amigó (vocal). Tancava la junta el tintorer Andrés García García (vocal). AMSC, Carta del Sindicat a l’alcalde, 1-8-1932.

[12Solidaridad Obrera, 13-10-1932.

[13Ealham, Chris. op. cit, p. 216

[14Antoni Artigas Llugany "Panisola", nascut a Sant Cugat el 1906, era paleta -treballava per Casamitjana, Vidal i Musella- i militava a la CNT des de juny de 1930. El 1934 passà a residir a Rubí on continua la seva militància a CNT i les Joventuts Llibertàries. Sabem que estava a la presó de València el setembre de 1935. Artigas és acusat, després de la guerra, d’haver-se proclamat alcalde de Ripollet durant 24 hores el 1933 (altres testimonis parlen de que havia estat alcalde Cerdanyola l’octubre de 1934), La Vanguardia, 10-1-1933, Solidaridad Obrera, 4-9-1935 i Archivo del Tribunal Militar Territorial Tercero. Causa contra Antonio Artigas Llugany

[15AMSC, Acta municipal, 11-1-1933 i 12-4-1933

[16Las Noticias, 13-12-1933, El Matí, 22-1-1933 i Pau i Treva, desembre 1933.

[17Segons informes de la postguerra, per aquests fets va ser detingut Artigas Llugany, Archivo del Tribunal Militar Territorial Tercero. Causa contra Antonio Artigas Llugany

[18Tierra y Libertad, 115 (12-5-1933)

[19Solidaridad Obrera,. 14-4-1933. El corresponsal atribueix aquesta persecució als “polítics”.

[20Solidaridad Obrera, 14-3-1933 i a la Memoria del Pleno Regional de Sindicatos de Cataluña. Marzo 1933, Barcelona: Talleres Gráficos Alfa, 1933.

[21Mir, Josep. “Jesuitismo marxista”. Solidaridad Obrera, 19-11-1933.

[22Article de R.S. a Solidaridad Obrera, 8-9-1935.

[23Els sindicalistes santcugatencs detinguts van ser els comunistes Joan Crehures Galimany, Jaume Cussó Junyent, Vicenç Gimferrer Riba i Fèlix Llunell Tondo i els faistes Antoni Ferrer Ager i José Martínez García.

[24Solidaridad Obrera, 27-9-1935, 26-11-1935, 1-2-1936 i 4-3-1936. Fins i tot l’expresident del sindicat, Antoni Artigas, que està empresonat a València escriu donant ànims, Solidaridad Obrera, 4-9-1935.

[25Solidaridad Obrera, 14-6-1936. Ríos, que treballava al forn de Pere Campmany, diu que els comunistes “no se conforman en perder su influencia”.

[26Solidaridad Obrera, 10-10-1936

[27Fèlix Llunell Tondo "Bon ví" era nascut a Sant Cugat el 1907. Paleta de professió va ser dirigent de la CNT local i membre del BOC, fins i tot la seu del partit va estar situada un temps a casa seva, i el POUM. Detingut arran dels fets d’octubre de 1934. El 1936 serà secretari de la local FOUS i més tard de la UGT. Iniciada la guerra civil serà nomenat director de l’Escorxador Municipal l’octubre de 1936. Marxà al front en ser cridada la seva lleva l’abril de 1938, sent destinat al batalló de metralladores de la 16a Divisió. Va combatre al front de Lleida. Fet presoner per tropes franquistes el desembre de 1938 va ser enviat al camp de concentració de San Marcos de León, classificat i destinat al Batallón de Trabajadores nº 78 en la província de Toledo. Més tard va passar pel dipòsit de presoners de Reus i va ser ingressat a la presó de la mateixa població. Després passà per la presó de Poble Nou. Al consell de guerra, el juny de 1942, se l’acusa, entre altres coses, d’acompanyar detingut a Pere San del local del POUM a l’Ajuntament. Finalment és condemnat a 12 anys, sortint en llibertat provisional l’any següent. Archivo del Tribunal Militar Territorial Tercero. Causa núm. 990 contra Fĺeix Llunell Tondo.

[28La confiscació serà legalitzada el juliol de 1937. ANC, Carta UGT Pins del Vallès a la Comissió de Responsabilitats de la Generalitat de Catalunya, 28 juny de 1937

[29Juli Parra Ponseti era originari de Massalcoreig (Lleida) però vivia des de petit a Sant Cugat. Era treballador de la central elèctrica que Riegos y Fuerzas del Ebro tenia a Sant Cugat. Membre del BOC i del POUM, va participar als fets d’octubre i com hem vist, va ser dirigent de la delegació local del Sindicat Regional de Llum i Força i després del mateix ram dins de la UGT local, ja una vegada començada la guerra civil. Cridat a files l’abril de 1938 s’incorporà a la 224 Brigada Mixta de la 60 Divisió i va combatre al front de l’Ebre sent fet presoner per tropes franquistes el gener de 1939. Enviat al camp de concentració de Miranda de Ebro i d’allà, el juny, al Batallón de Trabajadores núm. 179 a Melilla. Retornat al camp de Miranda el febrer de 1940 per ser declarat inútil i finalment va ser alliberat l’abril del mateix any. De nou a Sant Cugat va anar a presentar-se, com era preceptiu, davant de l’alcalde. Denunciat per informes de FET i la Guàrdia Civil va ser novament detingut al setembre. Jutjat en consell de guerra va ser condemnat a 12 anys de presó. Va sortir en llibertat provisional el juny de 1942. Archivo del Tribunal Militar Territorial Tercero. Causa núm. 27.728 contra Julio Parra Ponseti.

[30Totes les dades a: Ballester, David. Marginalitats i hegemonies: la UGT de Catalunya (1922-1939). Bellaterra, 1995.

[31Lluís Companys explicava el 1922 a la revista madrilenya Vida nueva en què consistia la qüestió rabassaire:

El contrato de «rabassa morta» lo hace el propietario que cede un trozo de terreno yermo e inculto con un obrero que se compromete a plantar viña. Según la ley, a falta de pacto escrito que señale el término del contrato, la duración de éste será de por cincuenta años, transcurridos los cuales, o transcurridos los otros que en el contrato se hubiesen fijado, el propietario, que ya ha ido recibiendo la renta anual -y una renta crecida, pues varía en la tercera o cuarta parte de los frutos, sin que ponga abonos, ni pague contribución, todo lo cual va a cargo del «rabasser»- puede desalojar al obrero, quedándose aquel con toda la riqueza creada, la viña plantada, sus mejoras hechas. El «rabasser» queda, pues, desalojado de una propiedad que ha enriquecido exclusivamente él, que la ha creado, y de la que ha ido sacando frutos y entregando una parte de los frutos al propietario, como renta excesiva del valor del suelo, una renta que, en muchas ocasiones, ha dado en un solo año un valor superior a lo que el terreno valía cuando lo tomó el obrero.

Es un contrato especialísimo de sociedad este contrato según el que un socio, el industrial, el técnico, el obrero, puede perderlo todo, y el otro, el capitalista, sabe que no puede perder nada, sino que la propiedad no se disminuye en lo más mínimo, antes bien, pase lo que pase, el valor del terreno ha de aumentar y, por tanto, su capital habará de acrecer. Es una explotación inicua.


Companys, Lluís. «El problema agrario en Cataluña». Vida nueva, 11 mayo 1922

El tema rabassaire vist per un santcugatenc: Mas, Ramon. Camins pagesos de Catalunya. Barcelona: Nova Terra, 1970.

[32Asociación Internacional del Trabajo. Actas de los Consejos y Comisión Federal de la Región Española (1870-1874). Barcelona: Universitat de Barcelona, 1969, Tomo II, p. 127, 172, 189, 210 i 215 i A.I.T. Cartas, comunicaciones y circulares de la Comisión Federal de la Región Española. Barcelona: Universitat de Barcelona, [s.a.], (V) p. 240, (VI) p. 52 i 195.

[33Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000, p. 138.

[34Registre d’associacions, núm. 2.041 (AGC).

[35Colomé, Josep. ’Associacionisme i conflictivitat social agrària en la segona meitat del segle XIX’. En: Història agrària dels Països Catalans. v. 4. Barcelona : Fundació Catalana per a la Recerca, 2008. p. 542-543.

[36La Autonomía, 7-4-1900. A la Junta de comitès del pla i altres van participar Jaume Llunell i Josep Martí per la Federació d’Agricultors de Sant Cugat.

[37Carta de l’alcalde Josep Borrell al governador civil, 22-2-1904 (AGC).

[38La Terra, 15-12-1922 i 15-4-1936, Mas, Ramon (Salvi Colomer). "Francesc Layret, precursor i apòstol de la U.R.C.". La Terra. Nova etapa, núm. 5 (març 1947) i Mas, Ramon. "Magí Bartralot i Auladell ha mort". La veu de Sant Cugat. Núm 5 (1980), p. 8. També ho explica a Camins pagesos.., op. cit.

[39La Terra, 15-12-1922, 15-4-1936 i març 1947 i Mas, Ramon, op. cit.

[40L’Avenir [Sabadell], 45 (20 agost 1921)

[41La Terra, 15-10-1922, 15-12-1922 i 30-12-1922. Els actes es van celebrar el desembre de 1922, gener i setembre de 1923.

[42Mas, Ramon. “El problema agrari a Sant Cugat”. L’Avenir, núm. 12 (març 1933), p. 3-4.

[43Balcells, Albert. El problema agrari a Catalunya (1890-1936): la qüestió rabassaire. Barcelona: Nova Terra, 1968 p. 83.

[44La Humanitat, 26-7-1932

[45Diario Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC), núm. 128 (2-12-1933) i La Vanguardia, 17-11-1933.

[46Revista de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, núm. 83 (1934)

[47Amadeu Aragay i la seva dona Elionor Vinyerta residiran a una torre al passeig Sant Magí


RSS 2.0 [?]

Espai Editorial

Lloc Web fet amb l’SPIP
Squelettes GPL Lebanon 1.9

Creative Commons License