Els Ajuntaments gestors: del 18 d’octubre de 1934 al 17 de febrer de 1936

[Actualitzat: 20/5/2020]

Sumari del capítol 9

9.1. L’alcaldia gestora d’Alfons Masana

9.2. La Comissió Gestora radical

9.2.1. Assumptes administratius

9.2.1.1. El problema hisendístic i del crèdit del Banco de Crédito Local

9.2.2.2. L’atur

9.3. El curt Ajuntament gestor de la Lliga

---

9.1. L’alcaldia gestora d’Alfons Masana

Com hem vist, el governador civil va nomenar alcalde gestor a Alfons Masana Sallés el 18 d’octubre de 1934. Masana portaria l’alcaldia en solitari, com passava a altres pobles de la comarca. D’aquesta forma la dreta local accedia al poder per primera vegada des de la proclamació de la República, malgrat que a Sant Cugat no havia guanyat cap de les eleccions que s’havien celebrat.

La seva feina només la coneixem pel que ressalten els diaris, ja que com que no hi ha plens municipals no hi ha actes. Sabem que una de les seves primeres accions va ser la reposició de la creu que els federals van treure en secularitzar el cementiri i tirar a terra el mur que els federals havien fet construir per separar els jardins del Parc Municipal del cinema i la sala de festes, i que, com hem vist, havia produït uns sorollosos aldarulls [1].

Alfons Masana Sallés amb la seva dona, l’Angeleta Nin, i els seus fills. Cedida per Pep Codó Masana.

Masana també va d’haver d’enfrontar-se amb el problema del crèdit, ja que el Banco de Crédito Local l’apressava. Masana ajorna els pagaments escudant-se en què no ha trobat diners a la caixa municipal i promet seguir pagant de 2.000 ptes. en 2.000 ptes., comprometent-se a destinar a aquest pagament quasi tot el que s’ingressi.

Pel que fa a l’ensenyament sabem que el dia 1 de novembre es van començar de nou les classes nocturnes amb quatre mestres per seixanta nens i dinou nenes, encara que al desembre ja només quedaven els nens i tres mestres.

La repressió sobre l’esquerra, els rabassaires i els sindicalistes va continuar durant aquest període. El 21 de febrer un piquet de la Guàrdia Civil va recórrer bars i llocs de reunió del poble a la recerca d’armes o assemblees clandestines, sense practicar cap detenció [2]. Malgrat la repressió, els rabassaires i l’esquerra santcugatenca es van organitzar i van fomentar la solidaritat amb els presos, com a altres pobles de Catalunya. La Unió de Rabassaires, reprimida la seva veu crítica, va aprofitar el temps per a desenvolupar el cooperativisme i mutualisme en el si de l’organització.

A Sant Cugat la Unió de Rabassaires va organitzar comissions d’ajut a les famílies dels empresonats i inclús es van treballar els diumenges les terres dels tancats [3]. Molts republicans i, fins i tot, algun antic aliat com Pere Sallés, que a més era el sogre del detingut Tomàs Pla Comelles, van actuar de fiadors d’aquells que anaven sent posats en llibertat provisional. També s’impulsa, per comunistes i sindicalistes, per tal de lluitar contra l’especulació i la repressió econòmica, la cooperativa de consum La Unidad Obrera.

La repressió sobre el moviment obrer va fer que no es produeixin més demandes dels aturats a Sant Cugat fins al desembre de 1934, en què vint-i-cinc aturats, ja no com consell organitzat, protesten davant l’alcalde gestor perquè s’està fent una obra pública amb un contractista i treballadors forans "habiendo en esta localidad bastantes obreros en paro forzoso, arrastrando las consiguientes miserias". El to de la carta ha canviat, es noten els efectes de la repressió, i així es dirigeixen a l’alcalde "como padre de todos nosotros (...) a fin de conseguir que sea el personal de este pueblo el primero en obtener trabajo en estas obras" [4]. A pesar d’aquesta carta l’alcalde gestor no va tenir temps de fer gaire i va ser el posterior ajuntament radical el que, com veurem, tractarà de buscar solucions al problema de l’atur.

Entretant els sectors més dretans de la població també s’organitzen. El 21 de novembre es nomena caporal d’Acción Ciudadana al salista Francisco Cahís [5]. Acción Ciudadana va ser una milícia cívica armada, tutelada per l’autoritat militar i organitzada sobre la base del Sometent anterior a la reforma de Josep Dencàs, amb una forta presència de militants d’organitzacions espanyolistes d’extrema dreta. També a finals de 1934 comença a organitzar-se a Sant Cugat un comitè d’Acció Popular Catalana, partit adherit a la CEDA.

Amb l’arribada de l’any 1935 se substitueix el càrrec de president de la Generalitat pel de Governador General de Catalunya. Pel que fa a Sant Cugat, el principi d’any coincideix amb els primers alliberaments provisionals de presos, alliberaments que continuaren durant febrer i març. En algun cas l’alliberament és definitiu, com el de l’anarquista Antonio Ferrer, president de l’Ateneu Obrer Cultural, que havia estat posat en llibertat provisional el 2 de gener de 1935. El jutge militar no devia veure clara la seva implicació als fets, ja que va sobreseure la seva causa i el va alliberar de forma definitiva el 25 de febrer.

El dia 13 de març de 1935 se cita als processats per la causa 169 per la lectura de càrrecs a la Presó Cel·lular per part del jutge instructor, comandant Arturo Galán, que a continuació dicta llibertat provisional sota fiança per a tots ells.

El mateix dia ja surten de la Model set veïns santcugatencs, entre ells Tomàs Pla, excaporal del Sometent, i Roc Codó, alcalde cessat i de l’Uruguay el comunista Josep Colom, segons informa la premsa "a la presó i al vaixell, els presos foren rebuts per molts familiars i veïns de Sant Cugat, i es canviaren les salutacions i abraçades de rigor en aquests casos" [6]. D’aquesta forma tots els processats per la causa 169 estan en llibertat provisional, encara que estaven obligats a presentar-se cada dia 1 i 15 de mes a l’Ajuntament a signar.

9.2. La Comissió Gestora radical

El febrer sectors dretans pressionen perquè es nomeni un nou alcalde gestor. A l’abril el Centre Republicà Federal ha de sortir al pas i «desmentir rodonament els rumors» de què facilitaran «associats seus per a la constitució de la Comissió gestora», afirmant que «la majoria consistorial destituïda (...) no prendrà possessió dels seus càrrecs si no és en la seva totalitat i d’acord amb el que disposa la Llei Municipal» [7].

Finalment el 3 de maig de 1935, igual que a molts pobles de Catalunya, es designa un nou Ajuntament gestor. En la nova Comissió Gestora els consellers de la majoria són, quasi tots, membres del Centre Republicà Radical. Per aclamació és escollit com alcalde el pintor Joan Altés Bargalló, de 52 anys, un antic federal que s’havia abandonat el CRF el l’abril de 1931 per fundar el CRE i que el 1932 passaria al Centre Republicà Radical, al fusionar-se tots dos centres. Des del 1933 presidia l’entitat lerrouxista local.

Coincidia d’aquesta forma la majoria política de l’Ajuntament de Sant Cugat amb la de la Governació General de Catalunya i la d’altres ajuntaments de Catalunya que també havien estat posats en mans de radicals, una opció política que a Sant Cugat mai havia passat del 10% de vots en les eleccions. També pesaria en aquesta decisió el fet que el ministre de Governació del moment, Juan José Rocha, també del Partit Radical, que tenia una torre al carrer Pahissa a Sant Cugat, on parava quan venia a Barcelona, era president honorari del Centre Republicà Radical de Sant Cugat [8].

Com a minoria en el consistori es va designar la mateixa que havia estat escollida a les eleccions municipals de 1934. Però en el moment de prendre possessió pren la paraula el regidor lligaire Josep Garrell afirmant "que ells no podien admetre que se’ls reelegís, ni podien col·laborar amb uns senyors que no els havien votat el poble" [9]. Tot seguit els quatre regidors -dos independents, un de la Lliga i un altre d’ACR- marxen, es neguen a acceptar el nomenament adduint que ells no són gestors sinó regidors elegits pel poble. Joan Altés acusa la minoria de retirar-se perquè no havien tingut èxit els seus intents de comprar a algun dels nous regidors per fer-se ells amb la majoria.

El 15 de maig de 1935 es nomena pel Governador General una nova minoria. Es tracta de quatre membres del Casal Català, entitat adherida a Lliga Catalana, cap d’ells elegits el febrer, però que sí accepten els càrrecs [10]. Aquesta decisió va provocar divisions dins del mateix Casal Català i amb el seu soci electoral a les municipals Acció Catalana.

Cal assenyalar que dins de la majoria són canviats pel Governador General, per problemes interns del Centre Republicà Radical, dos regidors. D’aquesta manera l’Ajuntament gestor queda format al juny per sis radicals, quatre regidors de la Lliga i dos independents, un d’ells fent costat als radicals. A diferents ajuntaments dels voltants com Cerdanyola, també es va posar el govern municipal en mans radicals, en canvi a Sabadell va ser la Lliga la que tenia la majoria i van ser els radicals els que es van negar a participar pel caràcter no democràtic de l’Ajuntament.

Així mateix, el maig es nomena nou jutge municipal a Jaume Serra Inglés i fiscal a Jaume Alemany Cleris, tots dos membres del Centre Republicà Radical i al també radical Josep M. Seseras de Batlle, nou advocat del municipi [11]. També es tramita el juny la baixa de la Federació Catalana de Municipis.

L’ambient al poble durant tot el 1935 segueix essent tens. Els actes polítics del Bloc Obrer i Camperol i la CNT estan prohibits i els del Centre Republicà Federal i la Unió de Rabassaires s’han de fer amb autorització de la Guàrdia Civil i vigilats per mossos d’esquadra o funcionaris municipals, que vetllen perquè els oradors no se surtin dels temes administratius perquè ha estat autoritzada la reunió. A més, hi ha la presència als carrers de la Guàrdia Civil que, com hem dit, no tenia caserna a Sant Cugat, i s’augmenta el nombre de carrabiners destinats al poble.

El Primer de Maig se celebra «sin incidentes y con un paro absoluto (...) asociándose a ella particularmente este año los campesinos». El corresponsal d’El Diluvio destaca així la participació rabassaire [12]La tensió creix al juny, coincidint amb la collita, i al setembre amb la verema. La Guàrdia Civil envia cartes a l’Ajuntament cridant l’atenció perquè en alguns pobles de la comarca s’han produït conflictes entre propietaris i parcers, per no entregar aquests la part del propietari, i per tant ordenen "vigilar y atacar este conflicto análogo al sucedido en el transcurso de los últimos años". També el tinent de la Guàrdia Civil, i delegat del partit judicial, avisa a l’Ajuntament de què hi ha parcers que s’estan quedant més part de la que els pertoca segons la nova llei, sense que els propietaris ho denunciïn. Pel que fa a la tensió en el món industrial aquesta es va centrar en les demandes individuals en els jurats mixtos, sobretot de la construcció.

Encara una altra carta significativa del clima de tensió social és la que la Guàrdia Civil envia a l’Ajuntament demanant consell per autoritzar la processó del Corpus "visto como estan los ánimos" [13]. La processó finalment es va celebrar per primera vegada des de 1930 amb un recorregut pels carrers del poble, portant el pendó els dirigents de la Federació de Joves Cristians, però com reconeix la premsa catòlica no van parar les fàbriques ni els pagesos. Aquesta processó va ser objecte de polèmica en el ple de l’Ajuntament, ja que els radicals van criticar als lligaires l’assistència com a regidors a aquest acte religiós. El mateix conflicte es reproduirà per l’assistència de la minoria a les misses per la festa de Sant Pere.

El 28 de juny de 1935 se celebra, finalment, a la biblioteca de la Comandància Militar de Barcelona, el Consell de Guerra d’oficials generals, per la causa 169, que implicava finalment a dotze veïns de Sant Cugat, ja que un havia estat posat en llibertat sense càrrecs i altre s’havia traslladat a viure a Mataró. El tribunal estava presidit pel general Sebastián Pozas, el mateix que havia jutjat a Lluís Companys.

El fiscal va qualificar els fets del dia 5 i 6 d’octubre de 1934, que eren els que es jutjaven en aquesta causa, d’auxili a la rebel·lió i va demanar cinc anys de presó per a l’alcalde Roc Codó, dos anys per als rabassaires Jaume i Tomàs Grau Mercè, Tomàs Pla Comellas, caporal del Somentent, el jutge Ramon Mas -tots militants del Centre Republicà Federal i de la Unió de Rabassaires- i el paleta Joan Crehueres, del Bloc Obrer i Camperol, i la lliure absolució per la resta per falta de proves, mentre les defenses demanaven la llibertat per a tots els encausats.

Roc Codó va demanar ser jutjat com a republicà i no com a separatista i Ramon Mas, en una emotiva intervenció amb llàgrimes als ulls, va dir que havia estat acusat per venjança i va recordar que sempre havia estat republicà.

Després de la deliberació el tribunal va absoldre a tots els encausats, excepte l’alcalde Roc Codó que va ser condemnat a sis mesos i un dia. Els alliberaments serien celebrats a Sant Cugat amb una festa a la Unió Santcugatenca. [14].

Aquestes penes serien confirmades per l’Auditor Militar a l’agost. És llavors quan Roc Codó torna a la presó Model per complir els mesos que li resten de pena, una vegada descomptat el temps que havia passat en presó preventiva. No sortirà fins al 13 d’octubre, tornant a Sant Cugat on «un grup nombrós d’amics i coreligionaris anaren a rebre’l a l’estació a testimoniar-li la seva estimació àdhuc també als ideals de Republicanisme i Federalisme» [15].

Els implicats en la causa 762 serien jutjats el 22 d’octubre. El juny la causa havia passat al jutge Martínez Peñalver. Se’ls acusava d’haver acompanyat armats a Amadeu Aragay i alguns dels revoltats per la carretera de Rubí, d’haver detingut un sotsoficial de l’exèrcit i d’algunes accions més per la comarca. El fiscal va demanar un any de presó pels quatre encausats: Magí Bartralot, el seu germà Bonaventura, Antoni Vilaró Cahís i Antoni Font Font, que no era veí de Sant Cugat. Finalment el consell de guerra va condemnar a Magí Bartralot i Antoni Font a sis mesos i un dia de presó i va absoldre als altres dos encausats [16]. Magí Bartralot seria detingut a començaments de desembre per la Guàrdia Civil a Sant Cugat i portat a la presó per complir la pena [17].

Des del Centre Republicà Federal es mostra preocupació per la situació dels presos. Al novembre envien una carta al president de la comarcal d’ERC per "fer quelcom a favor dels correligionaris que sofreixen condemna", que es miri de contactar amb el diputat Domènec Palet perquè parli amb les altres minories d’esquerres de les Corts i es pressioni perquè els condemnats fins a dos anys, com Magí Bartralot, passin a tenir presó atenuada [18].

Pel que fa al diputat Amadeu Aragay el 20 de març de 1935 la Comisión de Suplicatorios del Congrés va concedir l’autorització al Jutjat Militar de Barcelona per procedir contra ell per rebel·lió militar. Aragay estava reclamat per tres causes i va entrar a presó, però a finals d’abril seria posat en arrest domiciliari a la seva casa de Sant Cugat [19]. El cas va passar de la jurisdicció militar al Tribunal Suprem i sembla que al febrer encara no s’havia celebrat el judici. Segurament es va veure beneficiat per l’amnistia.

9.2.1. Assumptes administratius

Durant la gestió radical seguirien les polèmiques a causa del mercat, aquesta vegada per la compra que fa l’Ajuntament d’una cambra frigorífica. També l’estat de l’escola, molt descuidada, provoca enfrontaments entre la majoria i la minoria, decidint-se finalment pintar-lo. Però dos assumptes centren la gestió: la qüestió hisendística i l’atur.

9.2.1.1. El problema hisendístic i del crèdit del Banco de Crédito Local

L’Ajuntament gestor radical es va trobar que el juny de 1935 el deute acumulat amb el Banco de Crédito Local pujava ja a 9.265 ptes. i que aquest l’havia posat una prevenció d’embargament. L’Ajuntament va haver de reaccionar ràpidament, així a principis de juliol liquida el deute i el dia 14 surt l’alcalde Joan Altés cap a Madrid per a solucionar el tema de l’embargament. La negociació d’Altes va donar com a resultat l’aixecament de l’embargament i un acord segons el qual l’Ajuntament en lloc de pagar 7.000 ptes. trimestrals pagaria cada mes 2.500 ptes.

Per complir amb aquest acord es van reduir encara més les inversions i despeses i es van apujar els impostos, dedicant quasi tot el recaptat a pagar al Banco de Crédito Local. El consistori va anunciar un repartiment extraordinari per construir voreres que, a més d’augmentar els ingressos, ajudaria a mitigar l’atur. La minoria va protestar contra aquest nou impost, que preveia una recaptació de 16.880 pessetes. Finalment el ple, per set vots a favor i cinc en contra, va autoritzar el repartiment extraordinari, posant-lo en marxa l’1 de desembre.

A més, en el pressupost de 1936 es va decidir cobrir el dèficit previst de 42.899 ptes. amb un repartiment general sobre riquesa urbana de 41.000 ptes. i estalviant 1.000 ptes. en despeses de representació. Els radicals pensaven així carregar aquests diners sobre els forasters, els estiuejants i els veïns de Valldoreix i La Floresta, que eren els principals contribuents per riquesa urbana, però després de consultar a Barcelona es va veure que el repartiment era il·legal i que havia d’afectar també a la riquesa rústica i industrial. Finalment aquest repartiment extra es va aprovar amb el vot contrari dels representants de la Lliga.

9.2.2.2. L’atur

L’ajuntament radical va seguir impulsant petites obres públiques per reduir l’atur. Una primera mida va ser anunciar que pintaria el col·legi nou a compte municipal per donar feina però, com es va denunciar posteriorment, el que es va fer va ser pintar l’escola amb els empleats del mateix alcalde.

El 25 de juny de 1935 el govern central aprovava l’anomenada llei Salmón, amb què es volia fomentar les obres públiques per lluitar contra l’atur. En resum la llei suposava el compromís de l’Estat de subvencionar fins a un 50% del pressupost d’obres de caràcter local destinades a la millora de camins, enllumenat, abastament d’aigües, clavegueres, etc. En aquestes obres havien de tenir preferència a l’hora de ser contractats els obrers inscrits a les oficines de col·locació.

L’Ajuntament radical de Sant Cugat va començar gestions a l’agost per acollir-se a aquesta llei amb un projecte de clavegueres. El projecte es feia donat el "sin número de obreros parados que durante el invierno alcanzan cifras verdaderamente importantes con relación al Censo de la población" i per "mitigar el hambre de tantas familias, generalmente murcianas y andaluzas". El setembre s’enviava el projecte, demanant-se, com recollia la llei, la subvenció estatal de la meitat d’ell, és a dir 500.000 pessetes del 1.016.421 pessetes en què s’havia avaluat el cost del projecte. D’aquesta quantitat es preveia destinar a jornals 375.000 pessetes amb el que es "pondrían al abrigo de la miseria a más de cien familias". El novembre s’ampliava la instància detallant com es gastarien els diners, afegint un Anexo demostrativo de las cantidades de jornales y materiales en què s’explica que es podria donar feina al dia a cinquanta treballadors a les obres i altres cinquanta als tallers [20].

Malgrat tot, el desembre una cinquantena d’aturats demanen a l’ajuntament que en el pressupost de 1936 es consigni una partida per realitzar obres públiques. Aquesta proposta és discutida al ple sense èxit. La Lliga proposa que s’investigui si els aturats són en realitat veïns del poble, ja que molts eren immigrants, mentre els radicals s’escuden en les gestions que s’estan fent davant el govern central.

9.3. El curt ajuntament gestor de la Lliga

El gener de 1936 comença a normalitzar-se la vida política al poble. El dia 17 s’aixequen, complint l’ordre del Delegat Governatiu, les clausures dels locals de la CNT i el BOC, ara convertit en POUM. Aquell mateix dia l’alcalde Joan Altés i el secretari municipal havien visitat al director general d’Administració Local, segurament per rebre indicacions. El 23 se celebra un míting a la Unió, organitzat pel Centre Republicà Federal i la Unió de Rabassaires, al que assisteixen, segons l’informe del zelador municipal, nou-centes persones. El dia 26 Fernando Lizcano de la Rosa, cap dels Mossos d’Esquadra, realitza una visita de revista als mossos destinats a Sant Cugat [21].

El dia 27 de gener, es produeix la dimissió per carta de l’alcalde gestor i primer tinent d’alcalde radicals, en ser substituïts per la Conselleria de Governació dos regidors radicals i un independent per tres regidors de la Lliga Catalana [22], el que donava la majoria en el consistori als lligaires. Es nomena, per unanimitat dels regidors assistents, al president del Casal Català i regidor gestor Gabriel Montañà Estapé, nou alcalde.

Els radicals que resten al consistori es retiren en protesta pel nomenament, afirmen que és il·legal, ja que, segons diuen, Gabriel Montañà, és estranger. En una carta el qualifiquen de «extranjero residente en el pueblo» i protesten «como ciudadanos españoles, de que rija los destinos de esta villa un extranjero» i demanen «sea substituido dicho señor en el cargo de alcalde». El regidor radical Josep Colomé, al que el 29 de gener Montañà havia nomenat president de la Comissió de Cultura i alcalde quart, l’escriu una carta renunciant i afirmant que «els càrrecs se’ls donava el seu partit, no la Lliga i molt menys un senyor que es firma alcalde i no sé si és espanyol o extranger [sic]».

El mateix s’afirmava a El Diluvio «el cacique San (...) ha enviado por parejas a tomar posesión de concejales-gestores a todos los que desde aquí ha hecho apadrinar por Vallés y Pujals. Pero el cinismo y el afán de lucrarse con títulos que nunca les ofrecerá la elección popular, les ha llevado al ridículo de poner a un inviduo de nacionalidad extranjera como alcalde-gestor» [23].

En realitat sembla que Gabriel Montañà era de família andorrana per part paterna, encara que al padró de 1936 especifica que era nascut a Sant Cugat del Vallès el 1905.

Malgrat les protestes, el nou alcalde, que rendeix visita al governador general de Catalunya el 31 de gener junt amb el secretari municipal [24], és ratificat al seu càrrec.

El nou Ajuntament lligaire acusa els radicals de tenir un deute de 21.368 ptes., que no figurava en el fullet que van repartir sobre els comptes municipals i a més denuncien irregularitats, com que el col·legi es va pintar molt malament i a més amb empleats de l’exalcalde radical Joan Altés, en lloc d’aturats, com s’havia dit, o que el fill de l’alcalde havia treballat de forma extraordinària per l’Ajuntament.

Malgrat els enfrontaments entre radicals i lligaires pel control de l’Ajuntament, totes dues forces fan costat al Front d’Ordre en les pròximes eleccions legislatives i aprofiten la campanya electoral per difondre un fulletó on s’explica que la gestió de les comissions gestores que han passat en aquest temps per l’Ajuntament han produït un superàvit de 20.778 ptes [25].

El nou Ajuntament va tenir poc temps per fer res. Va poder aprovar la reforma dels Quatre Cantons i alguns comptes. Durant el seu mandat continuen els signes de normalització política i així el dia 31 gener són anul·lades, per ordre de la Guàrdia Civil, les llicències d’armes dels membres d’Acción Ciudadana.

<—Capítol anterior: Els fets d’octubre de 1934 i la seva repressió ---- Capítol següent: La reposició de l’Ajuntament democràtic—>