José Fernando Mota Muñoz

Articles d’història i d’altres històries

Tots els textos que trobareu en aquesta web poden ser copiats, modificats i distribuïts, citant la seva procedència i respectant la Llicència de Creative Commons.

*******************************************************************************************************************************************************

Artí­culos de historia y otras historias

Todos los textos que encontraréis en esta web pueden ser copiados,
modificados y distribuidos, citando su procedencia y respetando la Licencia de Creative Commons.

José Fernando Mota Muñoz – juliol de 2017


El procés revolucionari en l’economia

per  José Fernando Mota Muñoz


Sumari del capítol 6

6.1. El procés revolucionari al camp

6.2. El procés revolucionari a la indústria i el comerç

6.3. Els canvis en les propietats urbanes

6.4. Les municipalitzacions de serveis


L’inici de la guerra es també l’inici d’un procés revolucionari en l’economia. Després del 19 de juliol els obrers es van trobar, moltes vegades, com propietaris de les empreses per la desaparició o fugida de directius, que després augmentà en dies successius, o davant propietaris o gerents disposats a qualsevol concessió. Aquestes circumstàncies unides al pes de la CNT, l’autonomia catalana i altres fa que s’obri una revolució social amb un nou ordre econòmic.

6.1. El procés revolucionari al camp

A l’agricultura, sector econòmic preponderant al poble, les mides revolucionaries apareixen ràpidament. Els rabassaires, seguint la circular enviada per la Unió de Rabassaires a totes les seves seccions el 22 de juliol, confiscaren tota la collita i deixaren de pagar les rendes als propietaris. Per la seva banda els jornalers, més de cent abans de la guerra i majoritàriament d’orientació cenetista, s’apropiaren de les grans propietats en que treballen, com Can Fatjó dels Urons, Can Fatjó dels Xiprers, Can Rabella, etc. Algunes propietats es lliuren de ser confiscades en aquests primers moments, com Torre Blanca, perquè el propietari, que treballa en el consolat cubà, posa banderes i l’escut de Cuba i diu que és propietat d’un estranger o Can Gener que penja banderes cenetistes que el va facilitar el mateix Sindicat Agrícola [1].

Dins del Comitè de Milícies Antifeixistes (CMAF) el tema agrícola seria encarregat a la Unió de Rabassaires, representada per Ramon Mas, que intentarà normalitzar la situació. Com informava el mateix Ramon Mas a l’Ajuntament, el 5 d’agost el CMAF va aprovar la confiscació d’acord amb el nou ordre social revolucionari (...) de totes les terres d’aquest terme municipal treballades pels camperols d’aquesta així com les masies i existències, en el mateix document es demanava a l’Ajuntament que investigués si els propietaris d’aquest terme municipal que vivien o tenien de la renta de la terra el seu mitjà de vida, a veure si tenen capital o compte-corrent a la Banca de Catalunya per a que’ns sigui notificat i possat a les mans d’aquest Sindicat per a la explotació de les dites finques rustiques [2].

L’encarregat d’administrar i repartir les terres seria el Sindicat Agrícola la Unió de Rabassaires, que agrupava a tots els rabassaires del poble. Aquest sindicat s’havia creat el 15 de setembre, en una reunió a La Unió, amb la fusió dels tres sindicats cooperatius agraris del poble, el de Sant Medir, de la Unió i Sant Pere o Sant Cugat, i la Unió de Rabassaires. S’acatava així l’ordre de la Generalitat del 30 d’agost, que dins del decret de sindicació obligatòria dels conreadors de la terra, disposava la obligatorietat de fusionar tots els sindicats agraris existents en un sòl. En la mateixa reunió es va decidir el nou Consell Directiu [3].

El 3 de novembre al Celler Cooperatiu, seu de la Secció Vitivinícola, va prendre possessió la nova Junta i es va elegir president a Jaume Grau Mercè, vicepresident Francesc Viñeta i secretari general Vicenç Gimferrer. El Sindicat estava controlat políticament per la Unió de Rabassaires i trobem homes del Centre Republicà Federal (CRF), com el mateix president i vicepresident i del POUM com el secretari, també el PSUC tindrà certa presència al passar-se alguns rabassaires del CRF al nou partit, com els germans Vilaró Cahís i sobretot el líder local Ramon Mas.

Per la seva banda els jornalers, seguint l’exemple dels seus companys de Cerdanyola i recolzats per la CNT, pretenien col·lectivitzar totes les terres dels seus amos, això afectava als parcers i rabassaires d’aquestes propietats, que el que volien era accedir a la propietat de la seva parcel·la. Per solucionar aquest problema es va celebrar una reunió a la Sala Tadeo de tots els camperols, on es va decidir que era necessari treballar tota la terra sense deixar cap tros sense cultivar, que per això es repartiria la terra, primer als camperols que la necessitaven a raó de quants més homes en la família més terra i després a tot aquell que volgués treballar-la, cedint els marges de les rieres als obrers industrials per tal de que tinguessin un hort. La terra es va repartir segons les següents condicions:

- Qui volgués podia formar part de la col·lectivitat camperola i que totes les terres de propietaris treballades per jornalers passaven a la col·lectivitat.

- Mentre durés la guerra la terra era cedida per fer-la produir.

- No es pagarien arrendaments, ni contribucions. Només es controlaria la producció, venent al Sindicat, al preu taxat, l’excedent que el camperol no necessiti pel seu autoconsum.

- No es permetria la venda de terres d’un particular a un altre sense el coneixement del Sindicat.

- El Sindicat Agrícola es comprometia a donar crèdit fins a la recollida de la collita, així com a facilitar adobs, sofres, sulfats, llavors i maquinària.

Totes aquestes mides s’entenien com provisionals fins que acabés la guerra [4].


Així les terres del poble quedaven dividides en una majoria de petites propietats conreades de forma familiar, però dependents del Sindicat Agrícola per a la venda dels seus excedents i per als subministraments, i una col·lectivitat de camperols que conrea en comú les grans propietats i les parcel·les d’alguns petits propietaris que s’uneixen voluntàriament. El Sindicat Agrícola es convertia en mútua encarregada dels crèdits i les assegurances i en centre de distribució, eliminant així la figura, tan odiada pels rabassaires, de l’intermediari.

La Unió de Rabassaires també va decidir repartir el vi emmagatzemat als cellers de les grans masies com Can Fatjó dels Xiprers o Can Canyameres, amb les que, com hem vist, el conflicte havia estat més enconat entre els propietaris i els seus rabassaires. Els rabassaires de Can Fatjó dels Xiprers es van reunir en assemblea a Can Tadeo, convocats pels també parcers de la propietat els germans Grau Mercè, dirigents de la Unió de Rabassaires. Davant del perill de què el vi emmagatzemat a la masia fos confiscat per la col·lectivitat camperola de la CNT de Cerdanyola, que reclamava les terres perquè estaven dins del terme de la ciutat veïna, els rabassaires van decidir fer-se amb el vi. Efectivament el regidor d’agricultura Joan Andreu Cañellas es va presentar a Can Fatjó dels Xiprers acompanyat dels rabassaires i va demanar les claus de la bodega al masover Joan Julià. En total 150.000 litres de vi normal i 40.000 de ranci van ser traslladats amb la camioneta municipal al celler del Sindicat Agrícola. El vi es va repartir entre els rabassaires, segons la quantitat que els pertanyia per rebaixar les rendes, i la resta es va entregar a la Conselleria d’Economia de la Generalitat. El mateix procés es seguirà amb altres grans propietats com Can Canyameres, on recordem que es van produir desnonaments després dels fets d’octubre de 1934, i on es van confiscar 350.000 litres, a més de diferents quantitats de blat, cereals, gallines i instruments de treball. També es va expropiar vi a propietats menors com Can Delaire (6.000 litres) o Torre Negra. A més el mobiliari i la roba de les masies seria subhastat a l’ajuntament [5].


A més a l’octubre foren intervinguts els boscos per l’Ajuntament, que passen a ser explotats per una col·lectivitat de boscaters de la UGT i la secció de boscaters de la Col·lectivitat Camperola de la CNT, als que se’ls cedeix la tala. Aquests col·lectius s’integraran finalment com a secció de boscaters la Col·lectivitat Camperola. L’Ajuntament vendrà directament la llenya extreta dels boscos i cobrarà drets de pastura d’aquestes propietats. L’explotació dels boscos es convertirà, junt amb la producció de carbó, en una de les principals ocupacions de la Col·lectivitat Camperola.

En un principi els boscos intervinguts per l’Ajuntament van ser els de Can Borrell, amb una extensió de més de 500 quarteres, confiscat a Josep Ferrer Gili; Can Major, propietat d’Albert Rosàs i Maria Major; Torre Negra, unes 250 Ha, d’Esteve Rabadà Sunyol; Torre Blanca, expropiat a Laureà Coll; Can Gordi, 150 quarteres, de Josepa Martí; Can Boba, amb 180 quarteres, confiscat a Mateu Cortada Torelló; Can Busquets, amb poc més de 60 quarteres, propietat de Francesc Busquets; i Can Nonell.

Però a mitjans de juny de 1937 la Generalitat va prohibir la tala de més arbres. Això fa que a finals de setembre del mateix any la Col·lectivitat de Camperols demani que teniendo en cuenta las numerosas familias que se encuentran afectadas por este paro forzoso, y teniendo en cuenta también la necesidad que hay de gastar leña (...) por la falta de combustible (carbón) creemos de justicia se nos concida permiso para tala de bosques. En la mateixa carta la Col·lectivitat es comprometia a pagar els impostos i demanava l’aprofitament dels boscos de Torre Negra i Can Busquets [6]. No consta que rebessin resposta positiva.

També es municipalitzen dues granges, la de Jaime Arrieta, assassinat l’agost, que és cedida als seus treballadors, i la Granja Rocamora, que segons el Full era una granja que el feixista Rocamora tenia en construcció l’han acabada els treballadors santcugatencs i és explotada col·lectivament [7]. La finca, propietat de Santiago Rocamora Moratonas, un conegut industrial tèxtil de Sabadell, serà posada a principis de 1937 a disposició d’Assistència Infantil de l’Institut d’Acció Universitària i Escolar de Catalunya i dels treballadors de Nestlé, per instal·lar-hi una colònia d’infants refugiats, la Colònia Nestlé. A més el CMAF té incautada la finca d’un carlí conegudíssim [Tomàs Musella] i està destinada a les necessitats del poble. Aquesta finca serà cedida a la Col·lectivitat Camperola per l’Ajuntament el 23 de desembre de 1936 [8]. L’ajuntament també s’encarregarà d’aconseguir un tractor durant el temps de la collita.


La Col·lectivitat de Camperols va situar el seu magatzem a un local de la Carretera de Barcelona, 4 i el despatx a la seu de la CNT a la plaça de la República. A principis de 1937 la presidia Antonio Abenza, substituït el setembre de 1937 per Domingo Belman, tots dos de la CNT. La col·lectivitat demana el novembre a l’Ajuntament una subvenció de 1.000 ptes. setmanals, que se’ls concedeix provisionalment. El desembre la Unió de Rabassaires, en nom del Sindicat Agrícola, demana, en un ple extraordinari, un avançament de 10.000 ptes. per comprar llavors i adobs, això provoca un gran debat en el que el PSUC proposa que el crèdit es demani a la Generalitat, ERC el replantejament de tots els crèdits, la CNT diu que els diners es poden treure de propietaris que encara tenen i el POUM afirma que s’arreglin com cada any. Davant d’aquestes respostes la Unió de Rabassaires argumenta que ja s’han fet gestions amb la Generalitat que han fracassat i que la urgència es deu a que han de pagar al comptat. Finalment el ple, amb els vots d’ACR, que ho proposa, ERC i PSUC acorda suspendre tots els crèdits que donava l’Ajuntament, donat el precari estat de les finances municipal i a fi de no crear greuges comparatius. El POUM i la CNT voten en contra i la Unió de Rabassaires en blanc. Després de la votació la CNT afirma que és una mesura antiobrera i es nega a signar l’acta. Aquest conflicte marca les diferències entre els favorables a les col·lectivitats, POUM i CNT i els contraris, sobretot Unió de Rabassaires i PSUC, unes diferències que són presents a tot Catalunya. Així la proposta de la Unió de Rabassaires, de forma premeditada o no, els ve perfecte als contraris a subvencionar col·lectivitats per desfer-se d’aquesta càrrega financera [9].

Els cenetistes locals va cercar solucions al tema del crèdit als camperols i van ser un dels cinc sindicats signants d’una proposició, que seria aprovada al Congrés de la regional catalana de la CNT, que es queixava de que muchas colectividades agrícolas no pueden desenvolver sus actividades por falta de medios i, per tant, es demanava facultar al Comité Regional para que este inmediatamente gestione un crédito, lo más amplio posible, con destino exclusivamente al Comité Regional de Campesinos [10]. No sembla que aquest crèdit arribés mai a materialitzar-se.

Malgrat els primers acords presos en la reunió general de la Sala Tadeo la col·lectivitat camperola local i el Sindicat Agrícola segueixen enfrontats, ja que la col·lectivitat tracta d’ampliar les seves terres col·lectivitzant propietats d’amos que ells consideren facciosos. Aquestes col·lectivitzacions també són denunciades per la UGT i el PSUC que les consideren un abús. A més la CNT crea amb aquests camperols un Sindicat Únic, el que es denunciat per la Unió de Rabassaires com contrari a la llei d’unificació de la Generalitat. Aquest sindicat cenetista deia agrupar a l’abril del 1937 uns 140 treballadors [11], front als 1.500 que agrupa el Sindicat Agrícola.

Aquests enfrontaments continuaran al denunciar la Unió de Rabassaires la col·lectivització forçosa de la propietat de Can Major, feta amb l’oposició dels cinc treballadors que té la propietat, als que s’ha deixat en el carrer. Això desencadena un altre debat ja que ERC diu que la CNT, que havia autoritzat la col·lectivització des de la comissió d’economia, havia dit que els treballadors estaven d’acord en entrar a la col·lectivitat. La CNT afirma, en el mateix ple, que sembla que es defensi als propietaris, que els cinc camperols poden continuar treballant la terra i que aquests actes són legítims en un període revolucionari i passen perquè l’Ajuntament no recolza a la Col·lectivitat de Camperols, davant d’això el PSUC diu que el període estrictament revolucionari ja ha passat. Finalment s’acorda passar l’assumpte al comitè d’enllaç de la vila. Aquest enfrontament demostra que hi ha dos concepcions diferents del procés que s’està vivint i del que ha de ser l’Ajuntament, un consell que agrupi a les forces revolucionàries o un consistori a l’estil més tradicional.

El conflicte també es va donar entre el Sindicat Agrícola i la Col·lectivitat de Camperols de la CNT de Cerdanyola-Ripollet. Aquesta col·lectivitat considerava terres seves les de Can Fatjó dels Xiprers i Can Fatjó dels Urons, que estaven, majoritàriament, al terme municipal de Cerdanyola, encara que històricament eren conreades per rabassaires de Sant Cugat. El conflicte es va intentar solucionar després de la visita del comissari d’agricultura santcugatenc a Cerdanyola, acordant-se el lliurament a l’administració de Cerdanyola de les terres de Can Fatjó dels Xiprers i Can Fatjó dels Urons a canvi de que la col·lectivitat tornés les 7.500 ptes donades com a crèdit per l’Ajuntament de Sant Cugat. Però, com hem dit, els rabassaires santcugatencs de Can Fatjó del Xiprers [12], s’havien repartit el vi emmagatzemat al celler de la masia. La situació es va agreujar quan un grup de cenetistes de Cerdanyola es van presentar armats al magatzem del Sindicat Agrícola (el Monestir) per demanar el vi que havia estat extret del terme de Cerdanyola. Els de Sant Cugat, també armats, no van cedir. En el conflicte ha d’intervenir la Junta de Seguretat Interior que convoca a les parts a una reunió a l’Ajuntament de Cerdanyola [13]. Amb Rubí no es van produir problemes d’aquest tipus, malgrat que rabassaires rubinencs treballaven terres del terme de Sant Cugat, ja que es va acordar considerar el terme municipal, en els temes agrícoles, el treballat pels veïns de cada localitat.

El gener de 1937 es reprodueix el conflicte entre la col·lectivitat local i el Sindicat Agrícola al denunciar-se que s’ha falsificat el segell oficial en algunes confiscacions de la col·lectivitat camperola. La CNT es defensa dient que si l’alcalde pot segellar també ho pot fer un regidor i a més denuncia que l’alcalde no ha donat curs a les expropiacions presentades, l’alcalde contesta explicant que a molts dels propietaris als que se’ls vol expropiar no se’ls pot considerar feixistes. Finalment s’acorda que les apropiacions de terres han de passar pel ple. Per rebaixar aquest clima de tensió també va intervenir la Junta de Seguretat Interior que va convocar el febrer a tots els consellers i els responsables de la col·lectivitat i el Sindicat Agrícola a una reunió a l’Ajuntament. Finalment es deixa a estudi l’aprovació de les confiscacions de la col·lectivitat camperola, però mentrestant es decideix lliurar tota la terra sense cultivar a la col·lectivitat.

El dia 24 de febrer, segons la proposta del dia 3 del president de la Comissió d’Agricultura, s’estudia la municipalització de la terra. L’únic que es mostra contrari és el PSUC, convertit en defensor dels petits propietaris, que considera que l’Ajuntament va massa ràpid. ERC i la Unió de Rabassaires, fidels a les seves teories tradicionals, es mostren partidàries, a l’igual que el POUM i la CNT que la consideren un primer pas cap a la socialització de la terra. Es va encarregar a una ponència d’estudiar i redactar el projecte. A Sant Cugat aquest projecte fou utilitzat per ERC com a forma de guanyar temps davant els impulsos col·lectivitzadors de la CNT. Finalment la municipalització es va desestimar a l’agost davant la imminència de l’aparició de les disposicions de la Generalitat sobre el règim de propietat de la terra, amb un decret que pretenia posar la terra sota el seu control i no sota el control dels ajuntaments. La decisió va provocar tensions dins del CRF i la Unió de Rabassaires local, ja que hi havien sectors que, fidels a la tradició federal, eren realment partidaris de la municipalització, arribant-se a produir per aquesta causa la renuncia del president de la Comissió d’Agricultura, membre de la Unió de Rabassaires i CRF.

A pesar d’estar estudiant-se la municipalització la Col·lectivitat de Camperols havia continuat acumulant terra. La Unió de Rabassaires protestarà, al·legant que la col·lectivitat ja té més terra de la que pot conrear. També s’exigeix que la col·lectivitat de boscaters pagui els impostos com tothom, el que provoca les protestes de la CNT i els atacs contra el conseller d’agricultura. El març l’Ajuntament decideix concedir més terres a la col·lectivitat camperola a canvi de que accepti dins la col·lectivitat a tots els aturats del poble, que a l’abril de 1938 tenia un centenar de membres [14].

Finalment el setembre, seguint els decrets de la Generalitat del 16-6-1937 i 17-8-1937 i una vegada s’ha desestimat la municipalització de les terres, es constituirà la Junta Municipal Agrària. La Junta estava formada per l’alcalde i dos representants de la Unió de Rabassaires, dos de la CNT, dos de la UGT, i un del Sindicat Agrícola, el PSUC i ERC [15]. Aquestes Juntes estaven encarregades per la Generalitat de legalitzar les confiscacions de finques. La de Sant Cugat decideix legalitzar les col·lectivitzacions de terres fetes per la CNT, en canvi la Generalitat denegaria a l’Ajuntament l’aprofitament de Mas del Bosc i Torre Negra. Mentrestant Torre Blanca i Can Montmanyvan ser intervingudes temporalment per la Conselleria d’Economia de la Generalitat, a proposta de la Direcció General de Mines i Combustibles, la primera a l’agost i la segona al setembre de 1938 per no executar-se amb la intensitat necessària els aprofitaments forestals [16]. A l’octubre la Junta seria reduïda quedant només l’alcalde com president i un vocal per cada una de les organitzacions de la CNT, UGT, ERC, PSUC i Unió de Rabassaires, que feia de secretari [17].

Les finques agrícoles intervingudes per la Col·lectivitat de Camperols i legalitzades per la Junta Municipal són:

PropietatSuperfíciePropietariOrganisme que va fer la requisa
Can Borrell Més de 500 quarteres Josep Ferrer Gili Col·lectivitat camperola
Can Vollpelleres Conxita Prou Col·lectivitat camperola
Can Picanyol Tomàs Musella Ajuntament (cedit a la Col·lectivitat camperola, 30-12-1936)
Finca al final del carrer Martorell Tomàs Musella Ajuntament (cedit a la Col·lectivitat camperola, 30-12-1936)
Can Rabella 30 quarteres Francesc Cahís Juliana Col·lectivitat camperola
Una finca de Valldoreix Eduard Gras Col·lectivitat camperola
Can Major Albert Rosàs i Maria Major Col·lectivitat camperola
Can Fatjó dels Urons 89 Ha Cels Margenat Jaumandreu Col·lectivitat camperola de Sant Cugat (però cedit a la de Cerdanyola)
Font: Informe Causa General, juliol 1941 (AMSC).

A més les legalitzades la col·lectivitat camperola controlava, algunes només en part, les següents propietats:

PropietatSuperfíciePropietariNotes
Can Fatjó dels Xiprers José Fatjó dels Xiprers Pi Requisat per la col·lectivitat de Sant Cugat, però cedit a la de Cerdanyola
Una finca Teresa Font Requisat per la col·lectivitat
Can Gatxet Josep Huguet Carbonell
Can Ibáñez Bernat Ibáñez Ibáñez Requisat per l’Ajuntament i cedit a la col·lectivitat, 30-12-1936
Can Borràs Manuel Borràs Ventura Requisat per la UGT i cedit a la col·lectivitat, 3-3-1937
Can Castanyer
Can Barata 9 quarteres Jaume Ramoneda Pujol Tornada als propietari pel Comitè de Responsabilitats Polítiques
Can Montmany Lluís Gassó Oliver Requisada per l’Ajuntament
Can Gener Isidre Jané Tornada als propietari pel Comitè de Responsabilitats Polítiques

Des de mitjans de 1937 i sobretot a partir de 1938 cada vegada són menys els camperols que declaren voluntàriament les seves collites. En un principi era el Sindicat Agrícola l’encarregat de vetllar perquè es declaressin les produccions i d’organitzar una ajuda per les famílies dels fills que marxaven al front. Però els preus i la desmoralització a la rereguarda van en augment i davant de les prohibicions de l’Ajuntament de treure determinats aliments del poble alguns camperols fan contraban. La participació en les reunions del Sindicat Agrícola és cada vegada menor i el maig es veu obligat a fixar una penyora de deu ptes a aquells que no hi vagin a les reunions. A més el Celler Cooperatiu tenia problemes pels talls a la corrent elèctrica.

Davant de l’ocultació de producció, el contraban, l’especulació i la necessitat cada vegada major d’aliments ja hem vist com l’Ajuntament inicia primer una política de multes per vendre aliments a forasters o intentar treure’ls de la vila, passant a partir de l’abril a fer confiscacions. A més per ajudar a l’alimentació de la població tan el Sindicat Agrícola com la Col·lectivitat tornen els préstecs que els havia fet l’Ajuntament i inclús el Sindicat Agrícola fa donacions per assistència social.

Malgrat aquests problemes finals el Sindicat Agrícola deuria funcionar bé com ho prova el fet que el 1938 acaba amb un superàvit de més de 200.000 ptes i que quan és ocupat pels franquistes el Sindicat Agrícola tenia 348.027 ptes i 276.230 en líquid en la caixa [18].

En el camp agrícola també cal tenir en compte els intents de l’Ajuntament per portar aigua al municipi per posar terres en regadiu, projecte en el que va posar molt entestament Bartralot aconseguint la cessió l’11 d’agost de 1937, per part de la Col·lectivitat Catalana del Plom, de la Mina Berta, que fou municipalitzada. Finalment el projecte seria denegat, malgrat l’informe favorable del delegat del govern de Serveis Hidràulics del Pirineu Oriental. També per posar terres en regadiu es va donar subvencions de 500 ptes. als regants de Torre Negra.

6.2. El procés revolucionari a la indústria i el comerç

En la indústria i comerç local també es dóna un procés revolucionari. La fugida d’alguns propietaris deixa als treballadors com amos de les fàbriques i alguns comerços, a més es dóna un procés de creació de col·lectivitats per oficis, així s’agrupen en cooperatives paletes, guixaires, pintors, barbers, fusters, electricistes, etc.


El ritme i abast d’aquestes transformacions serà diferent segons les industries i negocis. Així en els llocs on el propietari segueix al capdavant de l’empresa es creen, seguint el decret de la Generalitat del 18 de gener de 1937, comitès de control obrer, encarregats de fiscalitzar els comptes i la feina dels propietaris i directius, que segueixen tenint el poder decisori. En canvi les empreses de més de cent treballadors o on en les que el propietari ha desaparegut són col·lectivitzades i dirigides per l’assemblea dels obrers, que és l’òrgan encarregat de nomenar un Consell d’Empresa i un director. A més la Generalitat, una vegada legalitzades aquestes col·lectivitats, nomena un delegat o interventor. Per sobre de les col·lectivitats hi havia els agrupaments industrials que eren la concentració de varies empreses col·lectivitatzades del mateix ram i localitat.

Darrera d’aquestes col·lectivitzacions i controls en molts casos només hi ha el nom, ja que es continua funcionant com abans, sobretot en els comerços, però en d’altres si que suposa un canvi revolucionari.


A Sant Cugat tenim constància de l’existència de controls obrers als comerços de J. Jové, Pere Massana, Simó Franch, A. Sallés, Casa Rodó i d’altres, la majoria d’ells afectes a la UGT. També trobem empreses més importants com la fàbrica de pedra artificial de Josep Redons [19], la de perfums de Vasconcel [20], la de pells de Vicenç Cervera [21] i la de tapissos de Tomàs Aymat [22].

Pel que fa a les col·lectivitats i cooperatives un informe del Full de Sabadell d’octubre de 1936 assenyala que les indústries estan controlades i els rams de la Construcció i Barbers estan cooperativitzats, sistema que estan en vies d’adoptar els pintors, fusters i manyans [23]. Així les primeres col·lectivitats i cooperatives que es van impulsar a Sant Cugat van ser les organitzades des dels sindicats agrupant als treballadors d’un mateix ram, que de vegades signaven com a cooperatives. Hem localitzat les següents:


- Transports. Una de les primeres mides pel que fa al transport va ser obligar a tots els que es desplaçaven a Barcelona a vendre a agrupar-se a la plaça del Monestir per marxar tots junts en els transports col·lectivitzats i així evitar la possibilitat d’assalts. Es va crear Transports Col·lectivitzats CNT i es van ajuntar tots els camions dels trasnportistes locals en el mateix garatge, deixant-los amb la clau posada per a que qualsevol membre de la col·lectivitat pogués disposar de qualsevol camió [24]. Aquesta mesura va crear molts problemes interns ja que alguns es van negar a deixar la clau posada o a cedir el seu camió a d’altres. Aquesta col·lectivitat va demanar el febrer de 1937 a la Generalitat convertir-se en Empresa Única del Ram del Transport [25].


- Pintors i empaperadors. En un principi es deia Cooperativa de Pintors i Empaperadors i estava presidida per J. Gimeno. Van expropiar les eines i materials dels pintors del poble. A partir de maig de 1937 va passar a dir-se Empresa Col·lectivitzada Pintura i Decoració i a estar vinculada a la UGT. Tenia la seu a la plaça Octavià 7. Entre els seus impulsors i dirigents estava Jaume Serra Trabal, regidor del PSUC.

- Barbers. Es van unir tots els barbers del poble en un mateix local a Cal Barbany, al carrer Rius i Taulet 2, i es van constituir en Empresa Única del Ram de Barbers, repartint el recaptat a parts iguals [26]. Un dels seus dirigents era Santiago Mas.

- Guixaires. Tenia la seu al carrer Major 21 i entre els seus dirigents figura el federal i cenetista Antoni Castelló Vicedo.


- Lampistes i electricistes. En el moment de ser creada es va anomenar Cooperativa Obrera de Lampistes-Electricistes. A partir de desembre de 1936 canvia el seu nom per Col·lectivitat de Lampistes i Electricistes de la UGT. En aquesta col·lectivitat figuren com dirigents l’exregidor radical Lluís Xaxo, Simó Girbau, Ramon Batista i Joan Berenguer -militant d’Acció Catalana-, que és el delegat el juny de 1937. Agrupava les botigues d’aquest ram, amb els seus propietaris al capdavant.

- Ebenistes. S’agrupen com a Col·lectivitat Obrera d’Ebenistes de la CNT i el president era Ángel Baeza.

- Fusters. La primera col·lectivitat d’aquest ram que va funcionar va ser l’organitzada per la UGT, que tenia com a secretari a Pau Castells. En un primer moment el despatx estava a la seu de la UGT i el taller al carrer Rius i Taulet 17. A més, després de la fugida del seu propietari, es va crear el Taller Col·lectiu Fusteria i Ebenisteria, antiga Casa Lluís Juanola Col·lectivitzada, afecta també a la UGT. Tenia els tallers al carrer Anselm Clavé 24 i a Francesc Layret 34. El president era Llorenç Ruiz i el delegat-interventor a Pere Solé i Font [27].

JPEG - 34.1 kB
Col·lectivitat de fusters

I les més important són les que agrupen els sectors obrers més nombrosos i combatius de Sant Cugat: els paletes, els rajolers i els tintorers de la Pelleria.

- Construcció. Els treballadors de la construcció són els més afectats per l’atur i com a solució iniciaran una política d’`imposicions, és a dir, presentar-se en cases de propietaris benestants i realitzar obres, sense el consentiment d’aquests, però obligant a pagar-les després. La Col·lectivitat de Paletes i Peons va poder treballar en obres públiques promogudes pel municipi a primers de 1937 gràcies a les subvencions rebudes del govern central per lluitar contra l’atur. Altres manobres es van afegir als boscaters, però a l’agost la situació tornava a ser difícil, ja que només treballaven tres dies a la setmana. La col·lectivitat agrupava tot el ram de la construcció local i era conjunta per la UGT i la CNT. El seu primer nom va ser el de Cooperativa de l’Art de la Construcció CNT-UGT i estava regida per un comitè d’enllaç dels dos sindicats i presidida per Anton Perarnau. Més endavant passaran a dir-se Col·lectivitat del Ram de la Construcció, Secció de Paletes i Peons, CNT-UGT de Pins del Vallès, i figura com a director tècnic Jaume Fàbregas Sallés i com encarregat de personal Josep Bobé. El juliol de 1937 va demanar a la Generalitat la constitució com Agrupament del Ram de la Construcció [28].


- Rajolers. Les col·lectivitzacions inicials de les bòbiles va ser imposada per la CNT als patrons. En canvi, en alguns llocs, com la Pere Capmany, es va establir inicialment un control obrer de la CNT. El desembre de 1936 totes les bòbiles del municipi ja estan col·lectivitzades i demanaven constituir-se en agrupament industrial. L’única excepció és la Xandri del carrer de la Mina, que convertida en Societat Obrera Col·lectivitzada Ceràmica Xandri va voler mantenir-se al marge [29]. L’Agrupament d’Indústria Rajolera de Pins del Vallès, va ser finalment autoritzat per la Generalitat el 19 d’abril de 1937. Tenia la seu al local de la CNT i agrupava les bòbiles de Carmel Taroncher, Salvador Vilaró, Antoni Pagan, Jaume Viñeta, Josep Saltó, Francesc Viñeta i les dos més importants la de Torcuato Morales i la de Pere Campmany. El delegat-interventor era Pere Puig i Pla, que seria alcalde per la CNT més endavant. L’Agrupament va iniciar la construcció d’una bòbila central en terrenys cedits per l’Ajuntament i la Col·lectivitat Camperola al Pla del Vinyet amb un forn de 180 m3 [30].

- La Pelleria. A la fàbrica més important de Sant Cugat els seus obrers quedarien com amos de l’empresa en no tornar el propietari d’Holanda, d’on era originari i on estava de vacances. Això fa que l’empresa passi a estar dirigida per obrers de la CNT. Prendrà el nom de Tintoreria Swert Empresa Col·lectivitzada. Tenia com delegat-interventor de la Generalitat a Josep Gómez Llamas, com a director al cenetista Mariano Mercader Gómez i autoritzats per signar Joan Gispert, Antoni Samsó, Ferran Pomeirol i Andreu García García [31].


També es van col·lectivitzar altres petites empreses i comerços on havien fugit els propietaris com la de pedra artificial, que passa a dir-se Col·lectivitat de Pedra Artificial i Ciment Armat i la botiga d’ultramarins de Francesc Cahís [32].A més hi ha altres col·lectivitzacions curioses com la de la Junta Local de Creu Roja pels camillers i la del Club de futbol pels seus jugadors i empleats.

6.3. Els canvis en les propietats urbanes

També en el camp de les propietats immobiliàries es produeixen canvis revolucionaris. Després del 19 de juliol apareixen noves demandes sobre les propietats urbanes, per una banda les organitzacions obreres reclamen nous espais, així a Sant Cugat tant organitzacions polítiques i sindicals, com el Comitè de Milícies Antifeixistes (CMAF), s’apropien de cases i locals. Per exemple, la CNT converteix el local de la Lliga, l’antic emplaçament de l’Ajuntament a la plaça de la República, una casa de 200 m2 propietat de Pere San, en la seva seu. També la FOUS es farà amb una propietat de Pere San, una casa al carrer Major 19, que més tard passarà a ser la seu de la UGT. El Parc Municipal es convertirà en l’Ateneu Llibertari [33] i el POUM s’apropiarà del local de la Federació de Joves Cristians. El Full explicava, amb la seva retòrica revolucionària, aquestes confiscacions: Les entitats polítiques proletàries d’esquerra han convertit els cataus aristocràtics de les entitats reaccionàries en casals de la Revolució. Les entitats culturals obreres s’han incautat de propietat de facciosos que són ara fogars de la cultura de la classe treballadora [34].

Per una altra banda molts inquilins que vivien de lloguer, i que els suposava prop d’una quarta part dels seus ingressos, deixen de pagar, altres ocupen cases deshabitades, molts propietaris fugen, etc., i a més hi ha la pressió del sector de la construcció, com hem vist molt castigat per l’atur, que veu en la gestió pública de l’habitatge una possibilitat de solucionar els problemes d’escassetat de demanda. A més la municipalització de l’habitatge era una nova font d’ingressos per les precàries finances municipals.

Tot això provoca un caos que l’Ajuntament intenta solucionar declarant de propietat municipal tots els immobles deshabitats o propietat de facciosos i fugits, i aconseguint que el CMAF li cedeixi tots els immobles que havia requisat. Així des de l’octubre l’Ajuntament gestiona les cases deshabitades, ja sigui cedint-les a organitzacions obreres, com Casa Tadeo al PSUC, o a l’exèrcit, ja sigui llogant-les a particulars. També es realitza una investigació sobre les torres d’estiueig, requisant les dels propietaris fugits i declarats facciosos.

El novembre la CNT demana que la revolució vagi més enllà i proposa que l’Ajuntament s’apoderi també dels lloguers de cases i finques urbanes. Això no es produirà fins al març de 1937 en que es procedeix a normalitzar el tema de les propietats urbanes, i seguint el decret de la Generalitat del 22 de març de 1937, es crea la Comissió d’Administració i Control de la Propietat Urbana, que era obligatòria en les poblacions de més de 1.500 habitants. Aquesta comissió era nomenada per l’Ajuntament i s’encarregava de l’administració i manteniment dels immobles, així com del cobrament dels imposts. L’Ajuntament va fer públic un edicte anunciant que tenint en compte el període d’interinitat en que es troba la propietat urbana, fins i tant no s’hagi estructurat la seva municipalització els lloguers de finques urbanes s’han de pagar a l’Ajuntament, quedant exclosos de pagament els propietaris que resideixin en les seves finques, a més l’Ajuntament serà l’encarregat de repartir les cases deshabitades i, com deia el decret, fer les obres necessàries [35]. La Comissió d’Administració i Control de la Propietat Urbana imposa el seu control sobre els immobles urbans i denuncia les apropiacions incontrolades i els pagaments de lloguers a particulars.

El juny de 1937 la Generalitat autoritza la municipalització de la propietat urbana, moment que l’Ajuntament aprofita per legalitzar davant la Generalitat les propietats urbanes intervingudes, que sumen més d’un centenar, entre finques, cases i solars urbans. La majoria de les cases legalitzades són torres a Valldoreix i La Floresta, mentre al casc es tracta de propietats confiscades, sobretot de dretans assassinats com Pere San o Jaime Arrieta o fugits com Tomàs Musella o Francesc Cahís.

Finques confiscades legalitzades davant la Generalitat:

PROPIETARIFINCA
Jacint Alegre Pujalts Quadrat NO 53-54
Josep Alegret Estapé Santiago Rusiñol 18 i 49
Manuel Almirall Bergara 14
Lluís Àlvarez i M. Vedruna Finca urbana al carrer Álvarez
Jaime Arrieta Zubiri Colònia Sant Domènec
Manuel Bertrand Girona Rambla Can Bell 17-21
Carles Blaquet Fàbregas Camí Colònia Oller
Antoni Bonastre Vilaseca [36] Pg. Cánovas del Castillo 11 [110m3]
Josep Borràs Puig Gran Via Jardí [tornada el 21-2-1938]
Joan Borràs Puig Finca a Valldoreix (despoblat)
Bergara 21
Finca Quadrat NO 79
Av. Valldoreix 34-36
Av. Verdaguer 52-56
Antoni Caballé Munné Parròquia de Valldoreix
Finca de Valldoreix
Francesc Cahís Juliana Francesc Layret 27
Martorell 21-23
Josefa Caldes Vives Rambla Jardí
Mercè Capsir Vidal Finca a Valldoreix [474-E]
Mercè Carbonell Passeig del Pardol [304-E]
Nicolau Casarramona Camí Can Major
Concepció Fàbregas Torre 13
Josep Farreny Grau Santiago Rusiñol 16 d
Valldoreix 48
Tomàs Fatjó Morral Hospital 3
Major 32
Josep Ma Febrer Carbó Torre 398-E
Maria Teresa Ferrer Passeig Rossinyol
Enric Ferruz Barban Gran Via Jardí [tornada 21-2-1938]
Antoni Gassó Av. Verdaguer 76-G
Guillem Geismar Finca a Valldoreix 485-E
Josep Gil Doria Passeig del Nard
Bernat Ibáñez Ibáñez Quadrat Solidaridad Obrera 62 i 62 bis
Lluís Infiesta Argüeso Turó de Can Mora
Sever Izaguerri Gispert Serra del Colomer
Josep Lloret Sanjuan Quadrat NE 47
Joan Major Borrell Quadrat NO [Can Major]
Francesc d’A. Marich Pg. Castanyers 12
Pau Massó Valls Quadrat NE 48 [Can Canyameres]
Rossend Menta Quadrat Solidaridad Obrera 75
Dolors Mestres Feliu Major 24
Joan Muller Rambla Vall d’Or 134-E
Tomàs Musella Castanyer Rius i Taulet 9-13
Montserrat 18-28 i 32-38
Rambla Ribatallada
Sant Jordi 23
Despoblat
Pg. Musella 9-25
Ctra. Barcelona 2
Elisa Oliver de Gassó Quadrat NO 69-73 [Can Montmany]
Joan Pahissa Castellví Valldoreix 25
Joan Parera Casanovas Quadrat Solidaridad Obrera 92 [Mas del Bosc]
Núria Pérez Sala Villà
Àngel Guimerà (solar)
Joan Polit Trabal Finca a Valldoreix
Joaquim Prou Margenat Quadrat NE [Can Volpelleres]
Estanislaus Puiggrós Passeig Valldoreix [14]
Esteve Rabadà Sunyol Quadrat Solidaridad Obrera 4 i 4bis [Torre Negra]
Despoblat Torre Negra
Ricard Ragull Alabau Quadrat SE 56 [Can Magí]
Enric Rocamora Ctra. Barcelona
Juli Roche García Pahissa
Emili Salanillas Camí Can Gatxet
Pere San Mestres Major 19 [37]
Major 21
Plaça República 8 [207 m3] [38]
Hospital 54
Pere Ma. Vedruna Quadrat NO 39 [Ca n’Ametller]
Bonaventura Vila Ribes Passeig Valldoreix
Joan San Vilaseca 14 d’abril 19
Francesc Layret 38-40
Migdia 18-20
Montserrat (solar)
Torre 7
Victorine Vollmann Rambla Jardí
Ervin Wilson Zona E 124-125
Font: Lligall 215/2 Inventari 217 (ANC)

Finques confiscades no legalitzades davant la Generalitat

PROPIETARIFINCA
Àngel Boixader Girona 12-14
Francesc Bolet Cánovas del Castillo, Torre 10
E. Corominas Cánovas del Castillo 43
Lluís Costa Torre 484-E
Franciscanes Rambla Ribatallada, 8 [3.153 m3]
Socorro Lorenzo Bergara 15
Amadeu Punsoda Girona 8
Antoni Maria Rifà Rius i Taulet 134
Rodó Rius i Taulet 6
Emili Sala Serra Colomer 11 d
Àngela Sallarés Cánovas del Castillo 45
Marcel·lí Sangés Torres Francesc Layret [Can Tadeo]
Hugo Viçon Plaça Ignasi Iglesias

Com hem dit, els lloguers es converteixen en font de finançament de l’Ajuntament, per exemple sabem que a finals de juliol del recaptat per la Comissió d’Administració i Control de la Propietat Urbana de Pins del Vallès va anar a imposts més del 40% i a l’arranjament de les cases prop del 30%, ajudant així a reduir l’atur del sector. A l’octubre la Comissió d’Administració i Control de la Propietat Urbana de Pins del Vallès controlava els lloguers de 820 inquilins al centre i de 500 a Valldoreix i La Floresta [39].

El gener de 1938, amb el nou alcalde cenetista, es realitzen més confiscacions de finques urbanes de propietaris declarats facciosos. Algunes d’aquestes apropiacions es tindrien que rectificar quan el Comitè de Responsabilitats Polítiques acceptés el recurs dels propietaris.

El febrer de 1938 les comissions d’Administració i Control de la Propietat Urbana serien substituïdes per delegacions locals del Servei d’Administració de la Propietat Urbana, que depenia directament per la Conselleria de Finances de la Generalitat. La Comissió santcugatenca seria dissolta el 24 d’octubre de 1938. Per la delegació de Pins del Vallès va ser nomenat Miquel Carceller González, amb l’objectiu d’organitzar la delegació d’acord amb la nova legislació, després dels informes desfavorables que havia rebut la Comissaria General d’Hisendes Municipals sobre la situació del servei [40].

6.4. Les municipalitzacions de serveis

Les municipalitzacions es van estendre a Catalunya com a una forma de recaptació municipal en un període de dèficit, manera de millorar i abaratir alguns serveis comunals, però també per frenar les apropiacions i neutralitzar el poder sindical.

A Sant Cugat després de proposar-se la municipalització de la terra i no arribar-se a fer, també s’inicia un projecte de municipalització dels forns del municipi. Per portar-lo a terme s’expropien els locals, utensilis, etc. La municipalització es justifica com a mesura per controlar la qualitat, frenar l’especulació i fer repercutir els beneficis del negoci en tota la població. El projecte preveu reduir els punts de venda a dos, que els treballadors passin a dependre de l’Ajuntament i que el servei fos regit per una comissió municipal autònoma. Tot quedarà desestimat a l’agost per falta de matèria primera.


El que si es municipalitza és el servei d’aigües, acollint-se al decret de la Generalitat del 31 de març de 1937. L’agost serà aprovada per l’Ajuntament la municipalització de la Companyia d’Aigües de Sant Cugat J. Angrill i Germans, a més important del sector, que explotava el brollador de Can Calders i tenia dipòsits distribuïdors d’aigua a la barriada de Sant Domènec i a Valldoreix. La CNT va votar en contra d’aquesta municipalització, ja que la considerava un atac als obrers del seu sindicat que el juliol de 1936 havien confiscat la citada empresa d’aigües i que reiteradament s’havien oposat als intents de l’Ajuntament per controlar-la [41]. En canvi, la UGT, que havia confiscat totes les propietats de Manuel Borràs Ventura, entre elles una petita empresa d’aigües anomenada Aigües de Valldoreix, havia cedit aquesta a l’Ajuntament el 23 d’octubre de 1936. Finalment s’aconseguirà arribar a un acord amb la CNT, en incloure en les municipalitzacions a totes les empreses privades d’aigua que encara funcionaven al municipi. Així al setembre queden definitivament en mans d’una administració autònoma municipal set empreses de servei d’aigües que operen al municipi: Companyia d’Aigües de Sant Cugat J. Angrill i Germans, Busquets i Cia. S.L. de La Floresta, Viuda de Pi, Jaume Fàbregas Sallés, Hereus d’Elisa Oliver (Can Montmany), Esteve Rabadà Sunyol (Torre Negra), Aigües de Valldoreix i Mines Berta o de Can Domènec, que havien estat municipalitzades fa temps dins d’un projecte per posar terres del municipi en regadiu [42].

També es municipalitzarà el servei de pompes fúnebres en guanyar-se als tribunals, el gener de 1938, un plet que s’arrossegava des dels inicis de la República.

<—Capítol anterior: Canvis en l’educació ---- Capítol següent: L’arribada de refugiats i l’augment de la població—>

Notes

[1Tortosa, Joan i Foj, Gemma. Masies i ermites de Sant Cugat del Vallès. Sant Cugat del Vallès: Ajuntament, 1992.

[2Carta del delegat de la Unió de Rabassaires, Ramon Mas, a l’Ajuntament, 14-9-1936 (AMSC).

[3El Consell Directiu quedà format per: Manuel Vidal, Josep Cleris, Ignasi Mas i Pere Camps Rodó (Secció Mutual); Josep Feliu Romà, Alexandre Canals, Joan Xercavins Pla i Pere Pahissa Campmany (Secció Agrícola); Francesc Viñeta, Tomàs Grau, Valentí Baró i Jaume Colomer (Secció Vitivinícola i Caixa Rural); Jaume Grau, Francesc Solà, Vicenç Gimferrer, Magí Bartralot i Pere Camps Llobet (Secció Social); La Comissió Revisora de Comptes va quedar formada Salvador Caldés Durà, Josep Colomé Badia i Santiago Carreras. Troyano i Cussó, Joan. "El Sindicat Agrícola La Unió de Rabassaires de Sant Cugat del Vallès". Gausac, núm. 3 (desembre 1993), p. 95-98.

[4Entrevista a Ramon Mas a Viure a Sant Cugat, p. 38.

[5Archivo del Tribunal Militar Territorial Tercero. Causa núm. 9.714 contra José Andreu Cañellas y Tomás Grau Mercet [sic] i causa nú. 6.181 contra Jaime Grau Marcé. El piano que hi havia a Can Fatjó dels Xiprers va ser entregat a la Unió Santcugatenca

[6Acta municipal, 19-10-1936 (AMSC) i Carta de la Colectividad de Campesinos al Consejo Municipal, 28-9-1937 (AMSC).

[7Full Oficial del Comitè Local de Defensa [Sabadell], núm. 69 (6 d’octubre de 1936).

[8Diari Oficial de la Generalitat, 6-4-1937.

[9En total l’ajuntament havia deixat 8.500 ptes. a la Col·lectivitat Camperola i 12.160 ptes. als boscaters. Aquests crèdits es van anar tonant de mica en mica per les col·lectivitats, Comptes municipals 1936-1937 (AMSC).

[10Acció sindical (Valls), 11-3-1937.

[11Al maig declarava tenir 170, vegeu Campo, 10-4-1937 i 24-5-1937. Van participar, representant aquests 170 afiliats, al 3r congrés de la Federació de Camperols de la CTRC celebrada el 8 de gener de 1938.

[12L’administrador de la finca, José Fatjó dels Xiprers Pi, membre de l’IACSI i de la CEDA, fugiria a França, incorporant-se després al Terç de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat i morint als combats de Codo l’agost de 1937. Vegeu: Nonell Brú, Salvador. Así eran nuestro muertos del Laureado Tercio de Requetés de Ntra. Sra. de Montserrat. Barcelona: Casulleras, 1965, p. 261-263.

[13Entrevistes citades de Ramon Mas a L’Avenç, p.16 i Viure a Sant Cugat, p. 37. A la reunió per part de Pins del Vallès són convocats Jaume Cussó, Joan Andreu (responsable d’agricultura), Jaume Grau (president de la Unió de Rabassaires) i Antonio Abenza (president de la Col·lectivitat de Camperols), Llibre de registre d’entrada de documents, 25-1-1937 (AMSC).

[14La Col·lectivitat Camperola acumulava al final de la guerra quatre cavalls, dos mules, deu carros, vuit arades, cubs i bocois, serradores, dos sulfatadores, dos motors elèctrics, una màquina d’arrencar ceps i una bomba de trafegar vi, 3.000 kg. de blat, 1.000 de civada i 800 kg. d’ordi i altres utensilis. Tot és tornat als seus propietaris com Margenat, Rosàs, Massó, Canals, etc. o bé subhastat, curiosament alguna de les propietats són venudes al mateix expresident de la col·lectivitat Domingo Belman. Cuaderno del capataz Pedro Vila Castañé de devoluciones agrarias, abril-mayo 1939 (AMSC). El nombre de 100 col·lectivistes és citat per Bernecker, Walther L. Colectividades y revolución social. Barcelona: Crítica, 1982, p. 208.

[15Els membres de la Junta Municipal Agrària eren: president: Magí Bartralot Auladell (alcalde); Vocals: Francesc Girbau Valls (PSUC), Mateu Cortes Feliu (ERC), Josep Pahissa Llongueras (Unió de Rabassaires), Jaume Grau Mercé (Unió de Rabassaires), Domingo Belman Sánchez (CNT), José Mirabal Boltor (CNT), Antoni Vilaró Cahís (UGT), Jaume Trabal Castañé (UGT), Hermenegildo Ribas Berga (Sindicat Agrícola). Font: Informe Causa General, juliol 1941, p. 7 (AMSC).

[16DOGC, núm. 256 (13-9-1937)

[17Els membres de la nova Junta Municipal Agrària eren: president: Magí Bartralot Auladell (alcalde), Secretari: Josep Pahisa Llongueras (Unió de Rabassaires), Vocals: Francesc Girbau Valls (PSUC), Mateu Cortes Feliu (ERC), Domingo Belman Sánchez (CNT), Antoni Vilaró Cahís (UGT). Informe Causa General, juliol 1941, p. 7 (AMSC).

[18La Junta en aquests moment estava formada per: president General interí: Josep Aguilar; Secció Vendes president interí: Josep Feliu Roma; Secció Crèdit president: Isidre Jané; Secció Compres president interí: Joan Serraboguñà; Secció Assegurances president interí: Salvador Cera Solé; Comptador: Jaume Galobardes. Pels comptes del 1939 vegeu Cuaderno del capataz Pedro Vila Castañé de devoluciones agrarias, abril-mayo 1939 (AMSC). A més en l’inventari entre d’altres coses figuren diferents quantitats de vi, sis motors, tres bombes i un rail de via amb una vagoneta de ferro que és tornada a Lluís Juanola.

[19El Comitè de Control de Josep Redons estava format per Josep Deupi i Miguel Martínez.

[20L’empresa era propietat de Robert Chauveau i Vasconcel, els obrers autoritzats per signar eren Emili Jaumandreu i Josep Pahissa i va estar legalitzat el 22 d’abril de 1937, Diari Oficial de la Generalitat, 25-4-1937.

[21El control obrer es crea el gener de 1937. Els obrers autoritzats a signar eren Josep Ortiz i Guillem Broll. Legalitzada el 2 de juny de 1937, Diari Oficial de la Generalitat, 2-6-1937 i Llibre de registre de sortida de documents, 7-1-1937 (AMSC). El 1938 va morir el propietari Vicenç Cervera Subirats.

[22Els obrers autoritzats a signar eren el regidor d’ACR Francesc Ribas i Antoni Ventós. Va estar legalitzada el 9 de setembre de 1937, Diari Oficial de la Generalitat, 24-9-1937.

[23Full Oficial del Comitè Local de Defensa [Sabadell], núm. 69 (6 d’octubre de 1936).

[24La Humanitat, 25-5-1937, p. 6 i causes penals de 1938 (AMSC).

[25Diari Oficial de la Generalitat, 6-2-1937.

[26Entrevista a Pere Martínez, Sant Cugat, 9-1-1991 i Llibre de registre d’entrada de documents, 5-8-1937 (AMSC).

[27Diari Oficial de la Generalitat, 12-1-1937.

[28Diari Oficial de la Generalitat, 10-7-1937. Per als problemes de l’agost de 1937, vegeu la carta enviada a l’Ajuntament per la Col·lectivitat i signada per Josep Español a Llibre de registre d’entrada de documents, 10-8-1937 (AMSC). En la CNT, Secció de Construcció i Fusta del Sindicat Únic d’Arts i Oficis de Pins del Vallès hi havia 219 afiliats el juny de 1937, Memoria del Primer Congreso Regional de Sindicatos de la Industria de la Edificación, Madera y Decoración de Cataluña. Barcelona, 1937.

[29La col·lectivització va ser legalitzada davant la Generalitat el 22 d’abril de 1937, que nomenà interventor a Emili Lledó, com a director l’antic encarregat Josep M. Margarit i com persones autoritzades a signar a Pere Codoñés, Gonçal García Montiel i Frederic Rey, Diari Oficial de la Generalitat, 25-3-1937 i 30-4-1937.

[30Diari Oficial de la Generalitat, 29-10-1936, 29-12-1936 i 19-4-1937. Documentació del projecte de l’Agrupament, 20-4-1937 (AMSC).

[31Diari Oficial de la Generalitat, 27-8-1937 i 29-9-1937.

[32Col·lectivitat Ultramarina UGT, tenia com a delegat-interventor de la Generalitat a Josep Tortosa Sangés, Diari Oficial de la Generalitat, 10-2-1937.

[33En informes franquistes se senyala com a impulsor de la confiscació i dirigent de l’Ateneu a José Carrasco Talón

[34Full Oficial del Comitè Local de Defensa [Sabadell], núm. 69 (6 d’octubre de 1936).

[35Edicte municipal, 26-3-1937 (AMSC).

[36La finca havia estat confiscada per la CNT que tracta de legalitzar-la l’agost de 1937. ANC, Carta de CNT a la Comissió de Responsabilitats de la Generalitat, 14 agost 1937

[37La finca havia estat confiscada per la UGT que tracta de legalitzar-la el juny de 1937. ANC, Carta de CNT a la Comissió de Responsabilitats de la Generalitat, 28 juny 1937

[38La finca havia estat confiscada per la CNT que tracta de legalitzar-la l’agost de 1937. ANC, Carta de CNT a la Comissió de Responsabilitats de la Generalitat, 14 agost 1937

[39Informe de la Comissió d’Administració i Control de la Propietat Urbana a l’Ajuntament, 5-10-1937 (AMSC).

[40DOGC, núm. 254 (11-9-1938)

[41De fet, van tractar de legalitzar la confiscació el mateix agost de 1937. ANC, Carta de CNT a la Comissió de Responsabilitats de la Generalitat, 14 agost 1937

[42Edicte i acta municipal, 8-9-1937 (AMSC). En el moment de l’expropiació es fa un inventari per si algun dia es tingués que indemnitzar.


RSS 2.0 [?]

Espai Editorial

Lloc Web fet amb l’SPIP
Squelettes GPL Lebanon 1.9

Creative Commons License