Estructura econòmica

[Actualitzat: 16/1/2021]

Sumari del capítol 2

2.1. Antecedents

2.2. El Sant Cugat dels anys trenta

2.2.1. Agricultura

2.2.2. Indústria i serveis

---

2.1. Antecedents

A finals del segle XVIII Sant Cugat era un poble pobre, marginat dels grans eixos de comunicació, amb poc més de mil habitants, dedicats a treballar les terres propietat del Monestir i a l’acabada d’introduir indústria tèxtil a domicili. [1]

Després del trasbals que suposà la guerra del francès el municipi va començar a recuperar la seva producció agrícola, centrada en el conreu de la vinya. De 1814 a 1850 es va duplicar la terra dedicada a aquest cultiu, arribant el 1860 a suposar el 73% de la terra cultivada. [2] Aquest creixement de la producció vitivinícola suposarà també, com hem vist, un augment de població.

Cap a mitjans de segle XIX s’instal·len les primeres indústries al municipi. Són dues fàbriques amb més de seixanta telers manuals de cotó en funcionament i prop de cent treballadors. Però aquesta inicial industrialització aviat entrarà en crisi. El 1851 desapareixen totes dues fàbriques. [3] Malgrat aquest primer fracàs, més endavant s’obriren novament petites indústries.

El principal problema continuava sent l’aïllament del poble, unit a Barcelona i l’estació de Cerdanyola per camins carreters intransitables quan plovia. Aquest aïllament impedeix la industrialització del poble i dificulta el comerç del vi. No serà fins a la construcció de la carretera de Gràcia, obra iniciada el 1868 però que no estarà acabada fins al 1877, que Sant Cugat tingui una via de comunicació ràpida amb Barcelona. [4]

Però quan tot semblava anar a millor per la viticultura santcugatenca, arriba la fil·loxera, que arruïna la producció vitivinícola. La crisi econòmica serà total. En aquells moments Sant Cugat produïa 50.000 hl de vi, era el segon poble de comarca, junt amb Rubí, que més vi produïa, i un terç de la població vivia directament de l’agricultura, bàsicament la viticultura. [5]

El cop, doncs, és molt dur a Sant Cugat, «la situació econòmica de la vila va esdevenir crítica a causa de la gran especialització agrària sobre un sol conreu i per manca d’alternatives en altres mercats de treball com podia ser l’industrial». [6]

El segle XX s’inicià amb una tímida recuperació econòmica, deguda a la plantada de ceps americans, però aquesta represa es veurà afectada per la crisi de sobreproducció que afectà al sector del vi. Quan a Sant Cugat els nous ceps comencen a donar fruïts troben un mercat copat pels francesos, que havien passat primer la fil·loxera i s’havien recuperat abans.

No serà fins l’arribada del ferrocarril el 1917 al poble que la situació econòmica millori. Les obres del mateix ferrocarril, i altres que s’estan fent a Barcelona, atreuen nous immigrants i impulsen l’economia local.

Durant els anys vint el poble creix, la població es duplica, es construeixen nous habitatges i s’instal·len noves fàbriques, a més coincideix amb uns anys d’expansió del sector vitivinícola. Tot això es frenarà a partir de la crisi mundial del 1929, que a Espanya es sentirà sobretot a partir del 1931.

2.2. El Sant Cugat dels anys trenta

2.2.1. Agricultura

La major part de la població santcugatenca viu de l’agricultura, sobretot de la viticultura. Les vinyes ocupen més del 12% del terme municipal. A més, cal tenir en compte que molts santcugatencs treballen terres dins del terme de Cerdanyola, on la vinya representa la meitat del sòl agrícola. El 1905 el metge Bonfill Garriga parlava de «2000 cuarteras de terreno laborable, perteneciendo lo restante a bosque y terreno rocal». [7]

Més d’un terç de la població activa del poble es dedica a feines del camp, amb una majoria de petits camperols, que tenen unes poques terres en propietat i altres arrendades a rabassa morta i per això són coneguts com a rabassaires.

Els propietaris de les terres arrendades són, en general, terratinents que viuen a Barcelona o Sabadell i estan associats a la patronal agrària, l’Institut Agrícola Català Sant Isidre. La majoria havien marxat de Sant Cugat després de la fil·loxera, va ser llavors quan «algunos propietarios de casas de campo del término municipal han levantado el domicilio d San Cugat del Vallés para trasladarlo á otras poblaciones de mayor importancia, arrendando las fincas ó propiedades á los colonos hoy existentes» [8]

Aquests propietaris tenen arrendades les seves terres a rabassa morta, per les quals cobren un terç, i fins i tot, la meitat de la verema per les vinyes. Si el producte plantat eren cereals, que ocupaven més d’un 20% del terme municipal, es cobrava un quart i si eren llegums o hortalisses una setena part o dues novenes parts. També hi ha oliveres i fruiters, però en poc nombre.

Segons Ramon Mas a Sant Cugat "prop de quatre-centes famílies pageses treballaven les terres de vint grans propietaris" [9]. Són propietats com Can Magí [10], Can Fatjó dels Urons [11], Can Fatjó dels Xiprers [12], Can Volpelleres [13], Can Perebell, Can Canyameres [14], Can Delaire [15] o Can Solà [16].

Aquesta situació al camp fa que sigui un sector conflictiu des del segle XIX. Durant la República el problema rabassaire és un dels centrals a Sant Cugat.

Vista del Sant Cugat dels anys trenta des d’un camp de vinyes. Fons Cabanas. Arxiu Municipal de Sant Cugat

A més de rabassaires i propietaris trobem, en aquest sector primari, més d’un centenar de treballadors sense terres pròpies, són els jornalers o mossos, que o bé treballen directament a les grans propietats, o bé per algun rabassaire acomodat. La majoria d’aquests jornalers són emigrants procedents de Múrcia i Aragó. També hi ha un petit nombre de boscaters i guardes jurats que treballen als boscos dels grans propietaris, que ocupen més de la meitat del terme municipal. Aquests boscos havien crescut després de la fil·loxera en deixar-se de cultivar les terres marginals.

2.2.2. Indústria i serveis

Malgrat el predomini de l’agricultura al Sant Cugat dels anys trenta hi ha també una creixent presència industrial [17].

La Pelleria

El sector industrial més important és el tèxtil, que dóna feina a uns 250 treballadors, sobretot dones. La fàbrica més gran del sector era la tintoreria Frans de Swert, coneguda com La Pelleria. Era una empresa del ram de l’aigua, dedicada al tint i blanqueig de teixits i amb una setantena d’obrers. Fundada el 1920 per l’holandès Frans de Swert, que havia aprofitat una antiga factoria industrial, originària del 1873, per ubicar la fàbrica. El 1930 tenia una tintoreria d’ús públic, ampliada després amb una màquina de blanqueig i tres d’agençar teixits.

Tapissos Aymat, avui subseu del Museu de Sant Cugat

La seguia en nombre de treballadors Alfombras y Tapices Aymat, S.A, amb seixanta-dos treballadors, dels que quaranta-sis eren dones, onze homes i cinc nens. La fàbrica estava instal·lada a Sant Cugat des de 1922, a partir de 1926 al carrer Villà núm. 68. L’empresa havia estat fundada per Tomàs Aymat. S’encarregava de la confecció de catifes i tapís artístic nuat a mà. El 1930 disposava de set telers de confecció de catifes a mà, un per la confecció de tapissos i una tintoreria per ús de la fàbrica. Durant els anys trenta intensificaria la producció de tapissos manuals instal·lant quatre telers més per aquesta especialitat [18].

La fàbrica de cotó Hijos de J. Prat tenia quaranta-cinc treballadors, amb fàbrica a la carretera de Cerdanyola i despatx a Barcelona. El 1913 es va instal·lar a Sant Cugat. Als anys trenta disposava de cinquanta telers mecànics, sis màquines d’agençar paratges i una tintoreria per ús per la fàbrica.

La Fàbrica de la Llana tenia també quaranta-cinc treballadors, la majoria dones, i disposava de quaranta telers mecànics. S’havia instal·lat a Sant Cugat, a un ampli solar entre els carrers Esteve, Indústria i Fàbrica, el 1918 com a Corbera Hermanos y Feliu. El 1923 va haver-hi canvis a l’accionariat, passant a dir-se Martínez, Boldú y Rodó, S. en C. El 1928 s’instal·la un nou ordidor.

El desembre de 1926 la casa Muller y Cia. va inaugurar al carrer Esteve de Sant Cugat, "con gran solemnidad y asistencia de autoridades de la villa y numerosos invitados", una fàbrica "destinada a la producción de tejidos engomados para impermeables, telas de goma para hospitales y otras confecciones que con dichos tejidos tienen referencias" [19]. Al poble era coneguda com Aprestos. Tenia una quinzena d’obrers i era propietat de l’alemany Walter Muller, que també regentava la botiga al detall de productes impermeables La Villa de Pará, al carrer Ferran de Barcelona. El 1936 la fàbrica estava en liquidació.

El 1927 s’havia instal·lat a Sant Cugat, al carrer Hospital, en un local propietat de Pere Sallès de més 200 m2 a tocar de l’actual carrer Sallès, Colores y Drogas Heitmann, una sucursal de l’empresa alemanya Heitmann. Es tractava d’una petita fàbrica de tints domèstics per tenyir llana, seda i d’altres teixits. Tenia instal·lat un motor d’un cavall de potència, dues barrejadores i una premsa. Produïa diverses marques com "Heraldo-Lavandera", "Simpicol" o "Simplicette". La sucursal santcugatenca va fer fallida el 1930. Dos anys després la va comprar Reinhard Ehlis, un alemany resident a Barcelona, l’empresa passa a denominar-se R. Ehlis, Sucesor de Colores y Drogas Heitmann i trasllada la seu a Can Xandri, als Quatre Cantons.

Precisament, a la premsa republicana es denuncia que en aquesta empresa "tots els primers llocs els ocupen alemanys. Per la gent de Sant Cugat no hi ha sinó els llocs de peonatge i d’escarrassot". A més critica que "els amos exigeixen sempre que els homes que lloguen facin pública ostentació de dretisme" i que algun dels seus empleats alemanys es passeja pel poble amb l’esvàstica naz penjada a la solapa [20]. De fet, existia a Sant Cugat un grup de treballadors alemanys pertanyents al Deutsche Arbeitsfront, l’organització corporativista creada pels nazis el novembre de 1933 després de la prohibició dels sindicats de classe [21], i els germans Ehlis van ser denunciats pels aliats, després de la guerra, com a simpatitzants nazis.

A més, al sector hi havia petits tallers familiars i treballadores de Sant Cugat empleades a empreses tèxtils de Rubí, sobretot a la fàbrica dels germans Serrat, que va tancar el novembre de 1934.

El següent sector en importància era el de materials per a la construcció. El nombre de ceràmiques i bòbiles -activitat tradicional de Sant Cugat pel tipus de sòl argilós, conegut com fetge de vaca, del municipi- havia crescut a partir de 1920 per l’augment de la construcció. El sector ocupava els anys trenta prop d’un centenar de rajolers. Destacava la Ceràmica del Xandri, S.A., fundada el 1926. El 1931 havia canviat de propietari, el nou amo era Ricardo Alexander Medina, i de nom comercial, passant a dir-se Alexander y Cia. La fàbrica estava situada al carrer de la Mina i tenia trenta-dos treballadors. El despatx de la firma era a Barcelona. La seguia en importància la Terrisseria Arpí, coneguda com Cal Gerrer des de mitjans del segle XIX. Estava situada a la cantonada del carrer Sant Medir amb la plaça Octavià. Ocupava vint-i-cinc treballadors i tenia un forn de 10 m3 de capacitat.

Pel que fa a les bòbiles, la més gran era la de Torcuato Morales Palop, que ocupava a vint-i-cinc treballadors i tenia un forn de 200 m3 al Sant Crist i la de Jaime Campmany e Hijos, dirigida per Jaume Campmany Sitges, que va ser regidor entre 1914 i 1917, i gestionada pels seus fills Pere, com a director, i Isidre Campmany Ribatallada, com a sotsdirector. Després de la mort del progenitor, el gener de 1932, passarà a dir-se Ceràmiques Pere Campmany Ribatallada. Fabricaven rajoles i teules i treballaven més d’una vintena de treballadors. El seu tiet, Joan Campmany Sitges, era el propietari de la bòbila Bulbena, situada al darrere del cementiri.

A més, existien la de Joan Bigú Jumbert, a Can Picanyol, amb un forn de 160 m3, el Forn del Pagan, Casamitjana, Pahissa -situada a prop del Pi d’en Xandri-, Graells, la Bòbila del Francès, Joan Vallhonrat Roig, la de Francesc Viñeta i Agustí Valls a Can Trabal i les de Ginés Díaz García, Pere Marcús Baldrich i Miquel Sales a La Floresta. També hi havia dues fàbriques de pedra artificial, la de Josep Redons Mestre i la d’Antoni Agraz, que ocupava sis treballadors.

Al municipi hi havia altres petites fàbriques, cap d’elles passava de la quinzena de treballadors, de diferents productes, com la de perfums i cosmètica Casa Vasconcel, situada a la torre modernista Casa Lluch, fundada per Mary Elisabeth Vasconcel a París i dirigida pel seu fill, l’escultor Robert Chauveau Vasconcel; la fàbrica de pell de Vicente Cervera Subirats -amb una dotzena de treballadors-; la d’Antonio García Iniesta, dedicada a la fabricació de petaques i carteres, desapareguda el 1936; la de begudes gasoses de Jaume Balaguer i una d’estilogràfiques propietat de José Pérez Moreno.

A més, Ferrocarriles de Cataluña, S.A. donava feina a uns cinquanta peons i ferroviaris i la delegació local de Riegos y Fuerzas del Ebro -molt lligada al ferrocarril-, entre electricistes, cobradors i peons tenia més d’una vintena de treballadors residents a Sant Cugat. Són uns treballadors amb un alt grau de sindicació, a la CNT i a partir de 1933 també al Sindicat Regional de Llum i Força, i entre els que comunistes i anarquistes tenen influència política.

El sector de la construcció era molt important, els paletes i manobres eren uns dos-cents, la majoria treballant pels grans constructors que hi ha al poble. Els pintors i guixaires sumaven uns vint. Com hem vist, es tracta d’un sector que havia atret molts immigrants pel creixement urbanístic de Sant Cugat i per les grans obres públiques que s’havien fet a Barcelona els anys vint. En els anys trenta el sector entra en crisi, produint-se un alt nivell d’atur.

El món de la construcció és un sector molt implicat políticament, des dels grans constructors i promotors, com el carlí Tomàs Musella o els germans Josep i Manuel Borràs Ventura a Valldoreix -presents al consistori de la «Dictablanda» o a la candidatura administrativa l’abril de 1931-; als mestres d’obres, molts d’ells formats en les lluites sindicals quan eren paletes durant les dues primeres dècades del segle, van formar la Societat de Paletes, que acabaria ingressant a la CNT, i que ara a la dècada dels trenta han esdevingut mestres d’obres i trobarem a la primera línia de diferents forces polítiques, a Acció Catalana i entre els republicans radicals, però també al Centre Republicà Federal i la Lliga; i els actuals paletes, entre els quals hi ha molts militants comunistes del BOC, i els manobres, molts afins a la FAI, ambdós amb protagonisme dins de la formació i direcció de la CNT local. Al cap i a la fi, és l’administració pública l’encarregada d’atorgar els concursos d’obres públiques locals i autoritzar o denegar els permisos d’obres. A tots els interessa estar prop del poder local o influir en ell.

A Sant Cugat, com poble pagès que era, "hi havia ferrers, basters, carrossers i esparters, menestrals tots lligats a la pagesia amb els seus arreus, carros i bestiar i animals de bast" [22]. Així destacava el sector de la fusta, que donava feina a una cinquantena d’obrers, el del transport amb altre mig centenar de treballadors, el de mecànica i ferreteria, amb una trentena d’empleats, i el comerç, amb més de cent cinquanta botiguers i dependents. Entre les dones també hi havia unes dues-centes empleades al servei domèstic.

Entre els propietaris de tallers de fusteria i lampisteria, dependents moltes vegades dels encàrrecs municipals, també trobem molts mobilitzats políticament i, com a la construcció, molt repartits dins l’espectre polític, encara que tendint més a militar en la dreta. I també tenen uns treballadors a les seves fusteries i uns manyans polititzats, entre els que les idees comunistes del BOC tenen força predicament.

<—Capítol anterior: Població -------- Capítol següent: Associacionisme—>