L’arribada de refugiats i l’augment de la població

[Actualitzat: 24/3/2020]

L’inici de la guerra també produeix un espectacular augment de la població de Sant Cugat del Vallès. Amb les primeres batalles als voltants de Madrid comencen a arribar a Sant Cugat els primers refugiats. El primer contingent de nens va ser portat el PSUC, el que fa que la CNT ho denunciï com a una manipulació. Per evitar enfrontaments es decideix que sigui l’Ajuntament el que organitzi el tema.

El novembre arriben cent nens refugiats més de Madrid. Aquests nens eren allotjats en cases de voluntaris que s’oferien per acollir-los i se’ls va adjudicar un professor. Entre els que acullen refugiats hi ha alguns dels nous regidors com Magí Bartralot, que alberga una nena refugiada de Mieres, Ramon García Cobacho, que acull un infant de Madrid, o Narcís Vilaró i el seu germà Anton, que acull dos nens a casa seva. A més, per suggeriment de l’alcalde la Col·lectivitat de Barbers els ofereix els seus serveis gratuïtament.

També es va organitzar un Comitè Comarcal d’Ajut al Refugiat que a final de desembre de 1936 comptabilitzava 62 refugiats a Pins del Vallès [1]. Però davant del creixent nombre de refugiats la comissió d’Assistència Social reorganitza l’assumpte i prohibeix que es recullin refugiats sense autorització i centralitza el servei de menjars habilitant l’antic convent de franciscanes com a cuina i menjador pels refugiats adults, alguns dels quals inclús troben feina al poble.

L’Ajuntament cedeix als treballadors de Nestlé i a l’organització Assistència Infantil de l’Institut d’Acció Social Universitària i Escolar la Torre Rocamora perquè instal·lin una quarantena de nens refugiats, sobretot de Madrid. La Colònia Nestlé és inaugurada oficialment el 7 de març de 1937, encara que ja feia setmanes que funcionava [2].

Crida de l’Ajuntament a acollir refuguats, octubre 1936 (Arxiu Municipal de Sant Cugat)

El nombre de refugiats va en augment en arribar de Màlaga, País Basc i Osca més nens i adults, que són allotjats en torres com Batet, Boada, Cal Quitèria, Buxiada, Can Cabassa i la Colònia Oller, arribant al maig a ser més de dos-cents. A Can Domènec es van instal·lar una colònia de nens bascos. Els refugiats d’Osca provenien de Leciñena i havien estat portats per membres del POUM que combatien en aquell sector, per aquesta causa, segons els poumistes, Socorro Roig, dominat pel PSUC, es va negar a atendre’ls.

El juny de 1937 es fundaria a Sant Cugat un Comitè Local de Socors Roig Internacional Internacional, que com acabem de veure ja venia funcionant. Una de les seves principals tasques era donar suport a aquests refugiats. La preponderància del PSUC i ERC en aquest comitè fa que la CNT i el POUM protestin perquè els representants de l’Ajuntament en el comitè tinguin caràcter oficial. També funciona a partir de 1938 una agrupació local de l’anarquista Solidaritat Internacional Antifeixista.

Però aquests refugiats són una minoria en comparació amb l’allau de població barcelonina que es desplaça a viure a Sant Cugat. A més, de molts estiuejants que estaven al poble en començar el conflicte, i que es queden a viure, comencen a arribar fugits de Barcelona, sobretot famílies benestants a les quals és més fàcil trobar aliments a un poble pagès com Sant Cugat, amagar-se de la repressió o fugir dels bombardejos [3].

L’arribada d’aquests barcelonins provoca problemes de proveïments d’aliments. El febrer de 1937 l’Ajuntament publica a la premsa anuncis on «fa avinent a totes les persones que intentin anar a residir a l’esmentada localitat, que degut a l’aglomeració de forasters, no serà lliurada en absolut cap nova carta de proveïment» [4].

El juny de 1937 l’ajuntament tenia 178 refugiats a càrrec seu, quaranta-set nens i noranta-dos adults de Madrid i trenta-nou adults de Màlaga. Al novembre van arribar deu més d’Astúries. La xifra oficial de refugiats durant 1937 va creixent dels 151 al febrer als 430 refugiats que es comptabilitzen a l’agost. La Generalitat ajuda econòmicament a l’ajuntament per mantenir aquests refugiats amb un préstec de 3.000 ptes el març de 1937 [5].

Aviat van aparèixer problemes d’indisciplina, sent enviats alguns refugiats a altres poblacions. L’agost de 1937, davant dels problemes per aconseguir aliments i la falta de cuiners, l’Ajuntament dóna als refugiats la possibilitat de cuinar-se ells mateixos o acceptar dues ptes. per dia i persona per alimentar-se, acollint-se la majoria a aquesta opció. Més endavant, l’agost de l’any següent, es produiran denúncies contra refugiats per robatoris i el setembre un informe afirma que el 60% dels refugiats són membres de la Cooperativa La Unidad Obrera, i per tant no se’ls pot considerar refugiats.

També a partir del trasllat del govern central a Barcelona, a finals d’octubre de 1937, són molts els funcionaris que s’instal·len a Sant Cugat, a més de membres del govern. Com el mateix Juan Negrín, president del govern, que ocupa la Casa Bertrand [6]; Julio Álvarez del Vayo, ministre d’Estat, que viu a la Torre Elisenda o Indalecio Prieto, ministre de Defensa, que s’instal·la a Can Munné. També militars i membres del seu Ministeri com el comunista Enrique Castro Delgado, Subcomisario General de Guerra, que recordava com «Arlandis, un viejo comunista y director de la Escuela de Comisarios en Cataluña le había buscado una pequeña casita en un pueblecito cercano a Barcelona: Pins del Vallés. Una casita pequeña con dos recámaras, cocina y un pequeño jardincito a la espalda» on instal·la el seu despatx [7].

Aquest augment de població provinent de Barcelona se centra sobretot a les barriades de Valldoreix i La Floresta que passen d’uns 500 habitants abans de la guerra a 3.350 el gener de 1937. A finals de 1937 Sant Cugat arriba als 10.841 habitants [8].

El 1938 torna a créixer el nombre de refugiats i l’Ajuntament decideix instal·lar a les cases de familiars de desertors, però les resistències d’uns i altres per aquesta solució fa que l’Ajuntament decideixi no acceptar més refugiats. Malgrat això el juny arriben nou més, que en un principi l’Ajuntament es nega a rebre, però que davant de les pressions ha d’acceptar, així com d’altres que arriben durant tot el que resta de 1938.

El 7 novembre de 1938 són un grup d’anarquistes italians, ajudats econòmicament per la publicació llibertària de Nova York L’adunata dei Reffratari, els que obrin a una torre del poble -Villa Maria- l’Asil de la Revolució, on acullen una trentena de nens orfes per la guerra i els bombardejos de Barcelona. La inauguració oficial es fa el 22 de gener de 1939 [9]. En ella col·laboren els anarquistes italians Enrico Zambonini i Fosca Corsinovi i el mestre Eusebi Carbó [10].

Existeix un petit documental sobre la colònia infantil:

Tot plegat fa que el poble a finals de 1938 dobli els habitants que tenia el 1936 arribant a uns 12.000. Tota aquesta allau agreuja els problemes d’alimentació, aigua i habitatge. A més des de l’alcaldia es va acusar alguns quintacolumnistes amagats a Valldoreix i La Floresta de difondre rumors i provocar altercats als mercats. Després de la guerra la població d’aquests barris i del poble baixaria ràpidament.

Uns tornen a les seves cases de Barcelona, mentre molts d’aquests refugiats fugen davant l’avanç franquista cap a la frontera francesa. Els nens bascos són enviats a l’URSS, els custodiats pels anarquistes italians a França i els que resten de Madrid, una trentena, seran tornats a la seva ciutat per les noves autoritats franquistes el juny de 1939.

<—Capítol anterior: El procés revolucionari en l’economia ---- Capítol següent: L’agreujament del nivell de vida—>