José Fernando Mota Muñoz

Articles d’història i d’altres històries

Tots els textos que trobareu en aquesta web poden ser copiats, modificats i distribuïts, citant la seva procedència i respectant la Llicència de Creative Commons.

*******************************************************************************************************************************************************

Artí­culos de historia y otras historias

Todos los textos que encontraréis en esta web pueden ser copiados,
modificados y distribuidos, citando su procedencia y respetando la Licencia de Creative Commons.

José Fernando Mota Muñoz – març de 2017


L’arribada de refugiats i l’augment de la població

per  José Fernando Mota Muñoz


L’inici de la guerra també produeix un espectacular augment de la població de Sant Cugat del Vallès. Amb les primeres batalles a l’entorn de Madrid comencen a arribar a Sant Cugat els primers refugiats. El primer contingent de nens va ser portat el PSUC, el que fa que la CNT ho denunciï com a una manipulació. Per evitar enfrontaments es decideix que sigui l’Ajuntament el que organitzi el tema. El novembre arriben cent nens refugiats més de Madrid. Aquests nens eren allotjats en cases de voluntaris que s’oferien per acollir-los i se’ls va adjudicar un professor. Per suggeriment de l’alcalde la Col·lectivitat de Barbers els ofereix els seus serveis gratuïtament.

També es va organitzar un Comitè Comarcal d’Ajut al Refugiat que a final de desembre de 1936 comptabilitzava 62 refugiats a Pins del Vallès [1]. Però davant del creixent número de refugiats la comissió d’Assistència Social reorganitza l’assumpte i prohibeix que es recullin refugiats sense autorització i centralitza el servei de menjars habilitant l’antic convent de franciscanes com a cuina i menjador pels refugiats adults, alguns dels quals inclús troben feina al poble. També cedeix als treballadors de Nestlé i a l’organització Assistència Infantil de l’Institut d’Acció Social Universitària i Escolar la Torre Rocamora perquè instal·lin una quarantena de nens refugiats, sobretot de Madrid. La Colònia Nestlé serà inaugurada oficialment el 7 de març de 1937, encara que ja feia setmanes que funcionava [2].

JPEG - 57.9 kB
Crida de l’Ajuntament a acollir refuguats, octubre 1936 (Arxiu Municipal de Sant Cugat)

El número de refugiats va en augment en arribar de Màlaga, País Basc i Osca més nens i adults, que són allotjats en torres com Batet, Boada, Cal Quitèria, Buxiada, Can Cabassa i la Colònia Oller, arribant al maig a ser més de dos-cents. A Can Domènec es van instal·lar una colònia de nens bascos. Els refugiats d’Osca provenien de Leciñena i havien estat portats per membres del POUM que combatien en aquell sector, per aquesta causa Socorro Rojo, dominat pel PSUC, es va negar a atendre’ls. El juny de 1937 l’ajuntament tenia 178 refugiats al seu càrrec, quaranta-set nens i noranta-dos adults de Madrid i trenta-nou adults de Màlaga. Al novembre van arribar deu més d’Astúries. La xifra oficial de refugiats durant 1937 anirà creixent dels 151 al febrer als 430 refugiats que es comptabilitzen a l’agost. La Generalitat ajudarà econòmicament a l’ajuntament per mantenir aquests refugiats amb un préstec de 3.000 ptes el març de 1937 [3].

Aviat van aparèixer problemes d’indisciplina, sent enviats alguns refugiats a altres poblacions. L’agost de 1937, davant dels problemes per aconseguir aliments i la falta de cuiners, l’Ajuntament dóna als refugiats la possibilitat de cuinar-se ells mateixos o acceptar dues ptes. per dia i persona per alimentar-se, acollint-se la majoria a aquesta opció. Més endavant, l’agost de l’any següent, es produiran denúncies contra refugiats per robatoris i el setembre un informe afirmarà que el 60% dels refugiats són membres de la Cooperativa La Unidad Obrera, i per tant no se’ls pot considerar refugiats.

El juny de 1937 es funda a Sant Cugat un Comitè Local de Socors Roig Internacional, una de les seves principals tasques era donar suport a aquests refugiats. La preponderància del PSUC i ERC en aquest comitè fa que la CNT i el POUM protestin perquè els representants de l’Ajuntament en el comitè tinguin caràcter oficial. També funcionarà a partir de 1938 una agrupació local de l’anarquista Solidaritat Internacional Antifeixista.

El 1938 torna a créixer el número de refugiats i l’Ajuntament decideix instal·lar a les cases de familiars de desertors, però les resistències d’uns i altres per aquesta solució fa que l’Ajuntament decideixi no acceptar més refugiats. Malgrat això el juny arriben nou més, que en un principi l’Ajuntament es nega a rebre, però que davant de les pressions ha d’acceptar, així com d’altres que arribaran durant tot el que resta de 1938.

El 7 novembre de 1938 serà un grup d’anarquistes italians, ajudats econòmicament per la publicació llibertària de Nova York L’adunata dei Reffratari, els que obrin a una torre del poble l’Asil de la Revolució, on acullen una trentena de nens orfes per la guerra i els bombardejos de Barcelona. La inauguració oficial es farà el 22 de gener de 1939 [4]. En ella col·laboren els anarquistes italians Enrico Zambonini i Fosca Corsinovi i el mestre Eusebi Carbó [5].

Hi ha un petit document fílmic sobre aquest colònia libertària:

Molts d’aquests refugiats fugiran davant l’avanç franquista. Els nens bascos seran enviats a l’URSS, els custodiats pels anarquistes italians a França i els que resten de Madrid, una trentena, seran tornats a la seva ciutat per les noves autoritats franquistes el juny de 1939.

Però aquests refugiats són una minoria en comparació amb l’allau de població barcelonina que es desplaça a viure a Sant Cugat. A més de molts estiuejants que estaven al poble en començar el conflicte, i que es quedaran a viure, comencen a arribar fugits de Barcelona, sobretot famílies benestants a les que és més fàcil trobar aliments a un poble pagès com Sant Cugat, amagar-se de la repressió o fugir dels bombardejos.

També a partir del trasllat del govern central a Barcelona, a finals d’octubre de 1937, seran molts els funcionaris que s’instal·laran a Sant Cugat, a més de membres del govern. Com el mateix Juan Negrín, president del govern, que ocuparà la Casa Bertrand [6]; Julio Álvarez del Vayo, ministre d’Estat, que viurà a la Torre Elisenda o Indalecio Prieto, ministre de Defensa, que s’instal·larà a Can Munné. Aquest augment de població es centra a les barriades de Valldoreix i La Floresta que passen d’uns 500 habitants abans de la guerra a 3.350 el gener de 1937. A finals de 1937 Sant Cugat tindrà 10.841 habitants [7].

Tot això fa que el poble dobli els habitants que tenia el 1936 arribant a uns 12.000. Tota aquesta allau agreujarà els problemes d’alimentació, aigua i habitatge. A més des de l’alcaldia es va acusar a alguns quintacolumnistes amagats a Valldoreix i La Floresta de difondre rumors i provocar altercats als mercats. Després de la guerra la població d’aquests barris i del poble baixaria ràpidament.

<—Capítol anterior: El procés revolucionari en l’economia ---- Capítol següent: L’agreujament del nivell de vida—>

Notes

[1Full Oficial del Comitè Local de Defensa[Sabadell], núm. 141 (29 de desembre de 1936).

[2La Torre Rocamora no serà cedida oficialment per la Generalitat a l’Assistència Infantil de l’Institut d’Acció Social Universitària i Escolar fins el juliol de 1938. La Vanguardia, 23-7-1938 i DOGC, núm. 203 (22-7-1938)

[3Clavijo Ledesma, Julio. La política sobre la població refugiada durant la guerra civil, 1936-1939. Tesi doctoral. Universitat de Girona, 2003.<http://www.tdx.cat/handle/10803/7835>

[4Solidaridad Obrera, 20-1-1939

[5Muratori, Matteo. L’asilo della Rivoluzione. Villa Minozzo: Circolo Zambonini, 2009 i Valdesalici, Benedetto. ’L’asilo della rivoluzione’. Bollettino Archivio G. Pinelli, 30 (dic. 2007), p. 23-27.

[6Era una torre a la Rambla de Can Bell propietat de l’industrial Manuel Bertrand Girona, que havia fugit a París i després passaria a Sant Sebastià, a l’Espanya franquista.

[7Carta de l’alcalde a la Generalitat, 17-12-1937 (AMSC).


RSS 2.0 [?]

Espai Editorial

Lloc Web fet amb l’SPIP
Squelettes GPL Lebanon 1.9

Creative Commons License