José Fernando Mota Muñoz

Articles d’història i d’altres històries

Tots els textos que trobareu en aquesta web poden ser copiats, modificats i distribuïts, citant la seva procedència i respectant la Llicència de Creative Commons.

*******************************************************************************************************************************************************

Artí­culos de historia y otras historias

Todos los textos que encontraréis en esta web pueden ser copiados,
modificados y distribuidos, citando su procedencia y respetando la Licencia de Creative Commons.

José Fernando Mota Muñoz – març de 2017


Associacionisme

per  José Fernando Mota Muñoz


Sumari del capítol 3

3.1. L’ASSOCIACIONISME CULTURAL I RECREATIU

3.1.1. El centre d’oci de l’esquerra: La Unió Santcugatenca i les seves seccions

31.2. El centre d’oci de la dreta: el Parque i les entitats acollides

3.1.3. Les entitats culturals catalanistes: l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i l’Ateneu Santcugatenc.

3.1.4. Associacions culturals i esportives d’influència comunista: la Joventut Esportiva Proletària, Laborista Esperanta Grup, el Corn Enciclopèdic Cugatenc i l’Ateneu Popular Santcugatenc.

3.1.5. Associacions culturals d’influència anarquista: l’Ateneu Obrer Cultural.

3.1.6. Associacions de caire catòlic: la Federació de Joves Cristians de Catalunya, Institut de Cultura Femenina i Institut de Cultura Infantil.

3.1.7. Associacions benèfiques: l’Assemblea Local de la Creu Roja

3.1.8. Les associacions de propietaris

3.1.9. Entitats esportives

3.1.10. Entitats creades durant la Guerra Civil

3.2. LES COOPERATIVES


3.1. L’ASSOCIACIONISME CULTURAL I RECREATIU

Al món associatiu l’arribada de la República també suposa un esclat de la societat civil, amb la creació de noves entitats o la revitalització de moltes de les existents.

L’associacionisme cultural i recreatiu als anys trenta a Sant Cugat té també un important grau de politització. Dos grans centres es disputen l’oci dels santcugatencs: la Unió, el centre d’oci de l’esquerra, i el Parc, l’espai de sociabilitat de la dreta. Al mig, impulsat per catalanistes, sobretot d’Acció Catalana s’havia intentat crear un centre intermedi l’Ateneu Santcugatenc, més marcadament cultural, però que no arribarà mai a trencar, ni de bon tros, la dinàmica Unió-Parc. Tant la Unió com el Parc tenen sala de cinema i teatre, sala de ball, cafè i organitzen cadascú el seu propi programa de festes majors i fires.

Al món de l’associacionisme juvenil i infantil la competència serà entre les entitats impulsades pels comunistes del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i les creades pels catòlics.

Així, els anys trenta a Sant Cugat, i a tota Catalunya, és un moment de creixement de l’associacionisme, amb una multiplicació d’opcions per ocupar el lleure. A les tradicionals corals, com la Unió i la Lira o les agrupacions teatrals, se sumen noves entitats esportives i culturals de tot tipus, que organitzen xerrades, exposicions, excursions, activitats esportives, etc.

3.1.1. El centre d’oci de l’esquerra: La Unió Santcugatenca i les seves seccions

L’entitat coral Unió Santcugatenca havia estat fundada el 1900, com un cor de Clavé. No serà fins l’abril de 1903 que legalitzi la seva situació davant del Govern Civil, comptant llavors amb 40 socis i nomenant president a Joan Davi. Aviat esdevé la coral d’esquerres del poble, on canten rabassaires i treballadors menestrals. Amb el temps el número de socis creix i la societat es planteja la necessitat de tenir una seu pròpia. A principis dels anys vint es decideix construir un local de nova planta pagada amb aportacions dels socis i amb una emissió de bons. Molts socis també van aportar hores de feina. Així el 1921 es començaria l’edificació de l’actual seu de la Unió, en el carrer que es dirà Anselm Clavé.

El 1923 la Unió té 300 socis, el 1929 són ja 350, arribant el 1930 als 400, essent ja l’entitat més important del poble [1]. El nou local, a més d’ampliar l’espai amb un cafè i una sala de ball de 126 m2, permet afegir a la coral altres seccions i noves funcions. Així, per exemple, el 1926 es funda la Secció Mútua de Socors [2]

L’entitat no estava exempta de problemes polítics. Així, per exemple, el 3 de març de 1929 és escollit president [Magí Bartralot], acompanyat a la seva junta per molts federals. Les tensions internes entre republicans porta a que el juliol dimiteixi Bartralot i passi a presidir l’entitat Teodor Martí. Teodor Martí tindrà problemes amb la comissió de cultura, dirigida per [Ramon Mas, i dimitirà a l’agost. S’escollirà president a un altre federal, Tomàs Grau. Finalment, el maig de 1931, s’elegeix una junta formada per una majoria de federals i presidida per Jaume Galobardes [3].

Amb l’arribada de la República el local de la Unió es converteix en seu del Centre Republicà Federal i la Unió de Rabassaires En aquests moments a més de la secció de Coral, que l’havia donat origen, figuren seccions de teatre [4], música [5], esperanto, escacs i cinema. També té la seva seu el Sindicat Agrícola la Unió, estudiat a l’apartat de cooperatives. El dia 17 de maig s’hissa la bandera tricolor al local del carrer Anselm Clavé amb motiu de l’entrada del Centre Republicà Federal com a secció. El CRF, com a entitat republicana organitzava sopars i balls amb motiu del 14 d’abril. L’entrada dels federals a la Unió fa que es reprodueixen els problemes polítics, i així el gener de 1932 la Junta es nega a participar en el diari polític que vol editar el Centre Republicà Federal, que es dirà L’Avenir, encara que les seves seccions sí col·laboraran. A més hi ha protestes demanant que el Centre Republicà Federal sigui considerat només una secció més.

JPEG - 29.9 kB
Bar de la Unió Santcugatenca

La Unió és el local d’oci de l’esquerra santcugatenca, des dels federals fins als comunistes, que precisament han nascut del grup d’esperanto de l’entitat. El centre disposa de cinema i teatre, bar, sala de ball i una petita biblioteca. També era la Unió un dels centres on s’organitzaven balls i representacions teatrals durant les fires de maig i de setembre. El caràcter esquerrà de l’entitat fa que sigui el lloc triat per fer els seus mítings pel Centre Republicà Federal, la Unió de Rabassaires i també de vegades el Bloc Obrer i Camperol o la CNT

El març de 1936 és escollit president Manel Ansón, que substitueix al rabassaire i federal Josep Grau. El novembre de 1936, fent-se ressò del canvi de nom del poble, passarà a dir-se Unió Pinenca. Durant el període republicà la Unió no havia parat de créixer i, per exemple, el seu capital social havia augmentat quasi un 30% entre 1931 i 1936. Però la guerra suposa la suspensió de moltes activitats per l’anada dels homes al front i el número de socis baixa fins els 290 el 1937. L’últim president abans del final de la guerra,escollit el febrer de 1938, va ser Mateu Cortés [6].

Després de la guerra el local de la Unió seria intervingut per les autoritats i convertit en Casino Nacional. A més l’agost de 1939 el Tribunal Militar de Terrassa obria un expedient de responsabilitat política contra l’entitat, on es va implicar a 195 dels seus socis.

3.1.2. El centre d’oci de la dreta: el Parc i les entitats acollides

Malgrat tractar-se d’un equipament municipal el Parc, o Parque com era més conegut, era el centre d’oci de la dreta santcugatenca. El Parque es va convertir durant la República en un altre focus de tensió entre dretes i esquerres, l’esquerra en defensa de la utilització pública del parc municipal i la dreta en la defensa del seu centre.

JPEG - 70.2 kB
Imatge del Parque

La construcció del parc municipal s’havia iniciat el 1910 i no es va acabar fins el 1918. Tenia un quiosc de begudes, pista de ball i de patinatge coberta, un espai que es feia servir també de sala de teatre i cinema. S’havia instal·lat el 1918 i reconstruït el 1926 després d’un incendi. El parc municipal i els seus jardins van ser arrendats el 1918 a Joan Soler Aymerich, que va guanyar la subhasta. Es tractava d’una demanda de les famílies benestants del poble. Pere San, exdirigent de la Unión Patriótica i organitzador de la Lliga a Sant Cugat, ho explicava el 1933: amb l’arribada d’obrers d’altres terres els santcugatencs havien vist com aquests omplien tots els bars del poble i les persones decents no tenien lloc on passar la festa, l’objectiu de l’arrendament del parc era, doncs, transformar-lo en un lloc d’esbarjo familiar i apartar el jovent del perill i llocs de corrupció [7]. El 1928 es va prorrogar el contracte per 15 anys, amb l’oposició dels republicans. L’ajuntament republicà va començar a estudiar com rescindir el contracte per incompliments d’Espiridió Serramia, que regentava el Parque per cessió de Joan Soler Aymerich. Primer es va denunciar l’abandó del Parc i el 3 de maig de 1933, argumentant que es pagava amb diners municipals el treballador encarregat del manteniment, l’ajuntament acorda rescindir el contracte dels jardins municipals i anunciar el desnonament en un full que es reparteix pel poble. També s’al·lega que es troba descurat i inclús s’atribueix això a un boicot a la República. Ramon Mas des d’El Diluvio va més enllà i diu que el Parque era la antigua cueva donde se guarecían caciques y socios de la Unión Patriótica, sólo se respira el aire impuro del sabotaje a la República i deia que estava ocupat per monárquicos, monarquizantes y cavernícolas [8]. En canvi des de la dreta es deia que el desnonament era una venjança, i que es feia perquè a La Unió no anava ningú mentre el Parc era ple [9]. L’arrendatari va recórrer aquest acord davant dels tribunals i va posar una denúncia contra l’alcalde i els regidors que havien aprovat la rescissió, iniciant-se un contenciós administratiu per aquesta qüestió que el juliol de 1936 encara no s’havia resolt.

JPEG - 65.5 kB
Una altra imatge del Parque

Un nou conflicte es va obrir el 1933 quan l’ajuntament, per fer efectiu el desnonament, va decidir aïllar la sala de ball -de 90 m2-, cafè i cinema dels jardins, ordenant tapiar una porta que els comunicava, l’anomenat portal Octavià, obligant als que venien de la Carretera de Cerdanyola a donar tota la volta per a entrar al Parc. Però el dia 19 de maig a les 9 del matí, quan els obrers es dirigien a tapiar la porta, es va formar una manifestació, sobretot de dones i nens, encapçalada per esposes de coneguts dretans, que va tractar d’impedir el tapament. L’alcalde va cridar la Guàrdia Civil de Terrassa. Cap les 11 hores van arribar 18 guàrdies civils, que no van haver d’intervenir perquè la manifestació havia estat dissolta per l’arribada de 28 guardes d’assalt, que van protegir els obrers mentre tapiaven la porta. No es van practicar detencions [10]. Després dels fets d’octubre l’alcalde gestor Alfons Massana va ordenar tirar a terra el mur, i a més va cedir la part que havia vedat l’ajuntament del Parc als propietaris de la part privada. El mur es tornaria a reconstruir el 1936.

Després del 19 de juliol el Parque va ser ocupat per membres de la FAI que el van convertir en l’Ateneu Llibertari. Més endavant es faria servir de caserna. La seva fi arribarà el febrer de 1940, quan les instal·lacions del Parque seran enderrocades per ordre del rector Antoni Griera.

Al Parque tenia la seva seu la Coral “La Lira” que, fundada el 1882, era la més antiga del poble. Va estar presidida en els seus inicis per Ramon Musella, mentre el cor era dirigit per Joan San. Després de la reorganització de la Coral el 1928, es va convertir en la coral de dretes. L’agost de 1932 va celebrar una festa pel seu cinquantè aniversari, amb la presència de Lluís Millet, que havia dirigit el cor en la seva joventut, i l’escriptor Josep M. Folch i Torres. En aquests moments era president el radical Miquel Farrés i secretari Josep Farrés, essent el director Jaume Reguant. El 1933 és escollit nou president Joan Soler, membre de la Lliga [11]. Depenia de La Lira la secció infantil de l’Esbart Dansaire dirigit per Manuel Farrés, que va fer el seu debut el desembre de 1931. El 1935 s’escull president a Josep Massana [12]. La coral feia freqüents actuacions, tant a Sant Cugat com a fora. Una de les actuacions més assenyalades era la sortida a cantar les caramelles. El 1936 arriba a tenir uns 300 socis.

També tenia la seva seu l’Agrupació Artística Catalunya, que l’abril de 1936 fa el seu debut al Parc com a grup “Amics del Teatre”, que en constituir-se definitivament el maig adoptaran el nom d’Agrupació Artística Catalunya, escollint com a president a Josep Llahí. Es tractava del grup d’afeccionats al teatre, que tenien com a director artístic a l’omnipresent Manuel Farrés [13].

3.1.3. Les entitats culturals catalanistes.


L’entitat cultural catalanista més antiga era la Comissió Delegada de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana que a Sant Cugat havia començat les seves primeres activitats el 1914, organitzant un concurs d’escriptura, celebrat a Sabadell, on participen 56 alumnes de Sant Cugat. Abans de la suspensió de l’entitat, dictada per Primo de Rivera el 1923, només hi havia tres socis a Sant Cugat: Joaquim Estrems Borràs, Jaume Francesc Roselló i Francesc Rifà Planes. És en aquests cercles culturals catalanistes que naixerà l’agrupació local d’Acció Catalana el 1930. Durant 1931 l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana s’organitza com a delegació local amb 44 socis i presidida per Francesc Rifà. L’Ajuntament es va fer soci col·lectiu el juliol de 1931. Durant els primers anys de la República va estar molt activa. Així durant 1931 i 1932 organitza concursos d’escriptura i història per a nens, excursions, conferències culturals, la Festa de la Llengua Catalana, visites a fàbriques de la vila, cursets d’història de Catalunya, etc. [14]. El 17 d’abril de 1932 inaugura la seva pròpia biblioteca popular, en un acte on van intervenir l’arxiver de Sabadell, l’escriptora Carme Monturiol, Albert Bastardas, president de l’APEC, Ventura Gassol, conseller de Cultura, i l’alcalde Roc Codó. La biblioteca es situà al primer pis del cafè de Can Alemany. Aquesta biblioteca l’agost de 1936 passaria a l’ajuntament per cessió de l’Associació. El 1933 l’APEC local arriba als 49 socis. És presidida en aquest any per Albert Tries [15]. La seva activitat decaurà i serà assumida, en bona part, per l’Ateneu a partir de la seva fundació.


L’Ateneu Santcugatenc es va posar en marxa després de la publicació d’un manifest-convocatòria, signat per Josep Alemany, Modest Casadesús, Francesc Farell, Isidre Rifà i Pere San, en que es cridava a la constitució d’un ateneu cultural i patriòtic. La seva constitució definitiva es fa el març de 1933, escollint president Francesc Farell, membre d’ACR, i com a lema "Catalunya a Sant Cugat". En el moment de la fundació té 77 socis [16]. El dia 8 de maig de 1933 s’inaugurà la de forma oficial la seva seu al carrer Rius i Taulet, núm. 2, 1r pis, local que, com hem vist, havia utilitzat l’APEC. A l’acte assisteixen representants de l’ajuntament i de les entitats santcugatenques. El mateix mes la Societat d’Iniciativa per l’Embelliment de Sant Cugat entra com a secció autònoma a l’Ateneu.

A partir de la seva fundació l’Ateneu organitza tot un seguit d’actes. A la Fira de Maig serà una exposició d’art i una cursa a peu, i a la Fira de Setembre rivalitza amb la Unió i el Parc muntant un envelat als Quatre Cantons. També organitza converses literàries, cursets de sardanes, concursos de flors, una secció de cant i un gimnàs. Els dies 4 i 5 de maig de 1935 promociona la "Diada de la dona que treballa" amb conferències, balls, bastoners i sardanes. El novembre l’Ateneu trasllada la seu de Rius i Taulet a la plaça de la República, significativament es tracta dels baixos del Casal Català de la Lliga. El nou president, des de setembre de 1934, era Joan Giménez. El 28 de maig de 1936 l’Ateneu celebrarà el seu darrer acte públic amb una nova edició de la "Diada de la dona que treballa".

L’Ateneu va ser l’intent catalanista, sobretot d’ACR, de trencar el binomi Unió-Parc. De fet l’Ateneu només va atraure un reduït nombre de socis, provinents d’ACR, UDC i en menor mesura la Lliga i del sector més nacionalista del Centre Republicà Federal.

Adscrits a l’Ateneu funcionava l’agrupació Petits Amics de l’Art, una associació impulsada a començaments de 1934 per republicans i catalanistes, amb l’objectiu d’apropar els nens al món de l’art. Pretenia ser el contrincant laic del catòlic Institut de Cultura Infantil, per aconseguir que els infants d’avui, esdevinguin demà ferms defensors de la llibertat dels homes i dels pobles, nets de tot prejudici religiós i jesuític [17]. L’entitat, dirigida per Joan Giménez, tenia una petita coral, que sortia a cantar pels carrers en la celebració de les caramelles. També va ser una de les entitats impulsores de la campanya per erigir un monument al dramaturg Ignasi Iglésias, que malgrat la implicació de l’ajuntament, no va reeixir. El president de l’agrupació el 1935 era un jove de 16 anys: Joan Auladell i Serrabogunyà.

3.1.4. Associacions culturals i esportives d’influència comunista.

El Bloc Obrer i Camperol (BOC), amb una militància molt jove, es va preocupar d’organitzar aquest sector. Militants del partit seran els impulsors d’un seguit d’associacions culturals i esportives que van permetre als comunistes fer la competència als catòlics en l’enquadrament de la joventut santcugatenca. Alguna d’aquests associacions també van servir de tapadora pel BOC després dels fets d’octubre del 1934.

El juny de 1933 joves del BOC va impulsar la creació de la Joventut Esportiva Proletària. Com a acte de presentació va organitzar una festa esportiva a les Fonts de Terrassa. El primer president va ser Ramon Batet Farrés, substituït el 1934 per Agustí Garriga, i tenia una trentena de socis. Tenia seccions d’atletisme, futbol i de ciclisme, organitzadora d’una cursa a la Fira de Setembre de 1934l [18].


El 1928 va néixer una nova secció dins de la Unió Santcugatenca: la Secció d’Esperanto. Aquesta llengua auxiliar planificada s’havia difós a Catalunya des de principis de segle XX, sobretot en cercles republicans, sindicalistes i anarquistes. Un petit nucli de joves esperantistes santcugatencs es reunien la Unió Santcugatenca, on els hi donava classes un mestre vingut de Terrassa. Continuarà les classes l’any següent, el sindicalista Sebastià Chaler Arnau, secretari de la Federació Esperantista de Catalunya, creada el 1910. Chaler, nascut a Vinarós, però afincat a Terrassa, també impartia cursos d’esperanto a la mateixa Terrassa, Sabadell, Barcelona i Rubí.

La Secció es va anar consolidant. Arribaran nous professors, com els anarquistes Pere Casanovas Manent o el rubinenc Ramon Arteu Vidal, que més endavant ingressarà al Bloc Obrer i Camperol. Els dos havien estat els fundadors el 1926, dins del Centre Republicà Federal de Sabadell, d’un grup obrer esperantista proper a l’organització internacional Sennacieca Asocio Tutmonda [19].

El grup santcugatenc havia anat creixent i el 1932, en els dos cursets que s’organitzen, reuneixen uns 60 alumnes. El nou professor era el barceloní Francesc Surinyac, membre de la Secció d’Esperanto de l’Ateneu Enciclopèdic Popular i també militant comunista. Segurament per influència seva el novembre de 1933, i a partir de la Secció d’Esperanto de la Unió, es va crear a Sant Cugat el Laborista Esperanta Grup, que es va adherir a la Prolet-Esperantista Unio de Iber-Amerikaj Landoj, organització esperantista d’orientació comunista que s’havia fundat a Barcelona el 1932 com a secció de la Internacio de Proleta Esperantistaro i a la que pertanyia el propi Surinyac. En el moment de la seva fundació són 29 socis, en la seva majoria joves, quasi tots militants comunistes del Bloc Obrer i Camperol local, més endavant convertit en el POUM. I és que el grup esperantista, per influència dels professors comunistes, havia estat un dels nuclis fundadors del BOC al poble.

El primer president del Laborista Esperanta Grup serà el bloquista Jaume Cussó [20], paleta de professió, que seria rellevat el 1935 per un altre comunista i paleta, Joan Puig Pla. A més el nou professor, que ho serà fins al juliol de 1936, era Josep Anglès, membre també del POUM. El grup va seguir utilitzant la Unió com a seu, encara que de vegades feien les classes al local del BOC. A més de classes d’esperanto organitzaven excursions i exposicions. Després dels fets d’octubre de 1934 l’Ajuntament radical els va retirar la petita subvenció que rebien, que van poder recuperar després de la victòria del Front d’Esquerres [21].

Els comunistes del Bloc Obrer i Camperol seran també els principals impulsors de dues entitats culturals. El Corn Enciclopèdic Cugatenc, format el febrer de 1934 amb la finalitat de fer cultura, art i propagació local. Estava presidit per Antoni Collado i tenia 15 socis. Organitzava una Festa del Llibre. Entre els seus membres trobem tant militants del BOC, com del sector més esquerrà del Centre Republicà Federal [22]. I l’Ateneu Popular Santcugatenc, fundat per 31 socis el febrer de 1936, encara que es venia gestant des de l’agost de 1935. El primer president va ser el poumista Jaume Marimon i a més de temes culturals tenia vocalia d’atletisme i futbol, potser va assumir a la Joventut Esportiva Proletària [23].

3.1.5. Associacions culturals d’influència anarquista: l’Ateneu Obrer Cultural.

A Sant Cugat l’anarquisme i l’anarcosindicalisme tenen una tardana influència en el moviment obrer, molt lligat al federalisme i després al comunisme. La primera entitat de tendència anarquista que es crea és l’Ateneu Obrer Cultural, fundat el 1932 per vint socis, membres del sector faista de la CNT local, amb l’objectiu de hacer una labor netamente cultural racionalista, hasta conseguir la implantación de una nueva sociedad. El seu president, fins a la seva expulsió el 1935, seria Antoni Ferrer. Segurament es deuria vincular amb l’Ateneu el grup Rebeldes del Vallés, adherit a la FAI, que es crea a Sant Cugat el maig de 1933. L’Ateneu fou rellançat a partir de setembre de 1933, data en que els comunistes controlen la direcció del sindicat local, arribant en aquests moments a la trentena de socis. L’Ateneu Obrer Cultural organitzava xerrades amb oradors anarquistes, com la de l’11 d’octubre de 1933 amb Ginés García, de les Joventuts Llibertàries, que seria boicotejada pels comunistes. Però més que una entitat cultural era la plataforma del sector faista del sindicat local, que en aquests moments estava en minoria davant de la direcció comunista. L’ateneu va estar clausurat després dels fets de Ripollet de 1933 i de nou després dels fets d’octubre de 1934, clausura que no es va aixecar fins després de les eleccions de 1936 [24].

3.1.6. Associacions de caire catòlic.

Orígens

El moviment catòlic de joventuts es va organitzar a Sant Cugat a partir dels anys vint. Va ser el vicari de la parròquia Xavier Griera, junt amb Avel·lina Casadevall, bibliotecària de la Diputació, els que van impulsar les primeres organitzacions juvenils catòliques [25]. També va tenir un paper destacat Pau Muñoz i Castanyer, que feia vida entre Sant Cugat i Rubí, i que dirigia en aquesta darrera vila vallesana el grup local del Pomells de Joventut, organització catòlica catalanista fundada al 1920 per Folch i Torres. Així, el 1921 es va organitzar a Sant Cugat el grup “Garba de Flors” de noies i l’any següent el pomell “Sant Medir” de nois, tots dos adscrits als Pomells de Joventut. Les relacions amb Rubí eren fortes i prova d’això és l’edició conjunta, a partir de 1922, de l’òrgan de premsa "Endavant”. El grup femení va passar aviat de les 12 fundadores a 150 components. Els dirigents d’aquest grup a Sant Cugat eren fills de la classe dirigent, com el president Eduard Rodó i els militants Pere San o Antònia Musella [26]. Amb el cop de Primo de Rivera el 1923 aquesta organització fou dissolta, pel seu caire catalanista.

Els moviments juvenils catòlics van continuar amb força a Sant Cugat, així al 1929 tenim constància de l’existència d’una federació de joves de la Congregació Mariana amb 100 associats [27].

Però serà amb l’adveniment de la República que es produirà una reorganització del moviment catòlic a Sant Cugat. Van ser Joan Bonet, jove vicari de Sant Cugat, i de nou Pau Muñoz Castanyer els que més van fer per aquesta reorganització, basant-se en el model parroquial del doctor Josep Guardiet Pujol, rector de la parròquia de Rubí des de 1917, on havia creat un Casal Popular i seccions infantils, juvenils i femenines.

Federació de Joves Cristians de Catalunya


El grup catòlic més important a Catalunya durant la República, tant pel que fa al seu número, com a la seva originalitat van ser els anomenats “fejocistes”, els militants de la Federació de Joves Cristians.

Aquest moviment havia estat promogut per Albert Bonet Marrugat a finals de 1931 i pretenia ser un moviment de joventuts catòliques, obert a homes de 15 a 35 anys, no adherit a cap partit i amb un important component catalanista. Segons deia el grup de Sant Cugat a l’alcalde, la Federació de Joves Cristians “es proposa com a única finalitat la formació física, moral i espiritual de joventut nostrada, amb l’allunyament total de la lluita política [28]. L’abril de 1932 va elegir el seu Consell Federal definitiu, després de l’actuació d’un provisional escollit al març de 1931.

A Sant Cugat es va formar a principis de 1932 el Grup 101 “Espiga” de la Federació de Joves Cristians [29]. El juny organitzà el primer Aplec Fejocista, que malgrat els problemes amb les forces esquerranes del poble i l’Ajuntament, que només va autoritzar la ballada de sardanes, aconsegueix reunir fejocistes de les comarques properes en un dinar de germanor a Can Magí, amb missa, parlaments i actuacions esportives.

L’agost organitza una festa de fejocistes, que suposa la constitució definitiva del grup, amb l’elecció com a president d’Alfons Ripoll Pérez [30]. Aquesta festa va ser conjunta, com moltes altres, amb les montserratines. El consiliari del grup era Joan Bonet i Baltà, veritable impulsor del fejocisme a Sant Cugat, fins que a finals de 1932, per diferències amb el rector de la parròquia, va ser traslladat a Premià. El sotsconsiliari era Tomàs Solana i Carrera, que el 1934 seria substituït per Joan Roca i Roig [31].

La Federació de Joves Cristians de Sant Cugat multiplica els actes i els militants. L’octubre de 1932 tenia ja 68 associats i trasllada la seva seu social de la Casa Rectoral a un local propi al carrer Major número 10, on disposava de sala de juntes, biblioteca, de tennis taula, gimnàs i biblioteca. El desembre de 1932 és escollit nou president Santiago Bozzo Rovira, que ho seria fins l’abril de 1933 en que és nomenat Llorenç Ribas Corbella, que seria reelegit el 1934 [32].

A principis de 1933 s’organitza el grup d’Avantguardistes, dirigit per Marcel·lí Español i Antoni Ribalta, que reunia nens de 10 a 14 anys aspirants a fejocistes.

El creixement de militants possibilita que es puguin subdividir per seccions esportives, creant-se les d’atletisme, futbol -els “ràpids”-, excursionisme, dramàtica, tennis de taula i “falcons” com era anomenada la secció de gimnàstica, dirigida per Alfons Ripoll. El 1934 neix una secció de bàsquet. A més hi havia divisions sectorials per escolars, universitaris, obrers, ...

El grup estava en constant moviment. Cada setmana organitzava els cercles d’estudis, on es comentaven temes religiosos i socials, periòdicament hi havia teatre, excursions, exhibicions esportives i eren freqüents els intercanvis amb altres grups de Catalunya, sobretot de la secció de “falcons”. També organitzaven cursos de gramàtica catalana, de declamació, de pessebrisme, i altres.

Els fejocistes no gaudien de bona premsa entre els sectors esquerrans de la població, que els acusaven, fins i tot, de feixistes. Des de L’Avenir eren constantment criticats i ridiculitzats. L’abril de 1934 tota l’esquerra santcugatenca va demanar a l’alcalde que no s’autoritzés un altre aplec que els fejocistes volien organitzar a Sant Cugat [33]. El 14 de maig del mateix any va aparèixer empastifada de quitrà la la seva seu del carrer Major [34] i, com veurem, durant els fets d’octubre de 1934 els revolucionaris van escorcollar el local fejocista cercant armes i van retenir al seu president i al secretari.El mateix passava a tot Catalunya i per exemple el I Congrés de la Federació de Joves Cristians celebrat a l’abril de 1934 a Barcelona, al que el grup de Sant Cugat va assistir amb bandera, va estar rodejats d’incidents amb agressions a congressistes.

La bandera del grup santcugatenc va ser beneïda oficialment en un acte litúrgic el 13 de gener de 1935. L’ambient polític al poble després dels fets d’octubre, permet als fejocistes organitzar al març al Monestir, sense protestes, la diada de revisió comarcal. El maig es va elegir nova junta directiva i nou president: Miquel Tortosa Solà [35].

El 1936 s’estrena la secció de lluita grecorromana i la de pietat, dedicada a la pregària, i dirigida per Francesc Morera, que a la vegada era corresponsal del diari catòlica El Matí a Sant Cugat i militant de les Joventuts de la Lliga Catalana. A finals d’abril van escollir una nova Junta presidida per Joan Bordas [36].

L’arribada de la guerra va acabar amb la seva història. El seu local va ser ocupat pel POUM. A molts pobles van ser assassinats militants de la Federació de Joves Cristians, encara que no és el cas de Sant Cugat. Alguns miliotants es passaven a l’Espanya franquista. Alguns testimonis apunten a que algun fejocista santcugatenc va ser afusellat al front acusat de feixista per cartes enviades des del poble. Per altra banda, com veurem, l’experiència organitzativa en l’enquadrament de joves servirà a dirigents del fejocisme santcugatenc per formar part de la jerarquia local de Falange a partir de 1939.

Els fejocistes de Sant Cugat eren generalment joves de famílies benestants. La Federació de Joves Cristians es definia com apolítica, però això no volia dir que els seus membres ho fossin, així entre els fejocistes santcugatencs trobem militants d’ACR, UDC i la Lliga [37].

Institut de Cultura Femenina


La variant femenina de la Federació de Joves Cristians a Sant Cugat van ser les “montserratines”, que eren conegudes així per estar lligades a la Confraria de Nostra Senyora de Montserrat. La Confraria datava del 1923 i la promotora havia estat Avel·lina Casadevall. Durant els anys trenta realitzava una excursió mensual. Moltes vegades aquests actes eren conjunts amb altres organitzacions catòliques, com les Filles de Maria. El seu acte central era el romiatge a Montserrat [38].

Les “montserratines” també participaven en actes conjunts amb la Federació de Joves Cristians des de la fundació d’aquest grup. L’organització definitiva de les joventuts femenines catòliques es va fer l’abril de 1933 amb la fundació de l’Institut de Cultura Femenina, que agrupava en aquest moment a 87 joves i estava presidit per Roser Muñoz Castanyer [39] L’institut prenia com a model el del mateix nom fundat a Rubí el 1928.

El juliol es creava amb 15 nenes la seva secció d’esbarjo i teatre. El grup estava dirigit per Francesc Rovira, que compatibilitzava aquest lloc amb el de director escènic del grup dramàtic de la Federació de Joves Cristians. El 1934 seria substituït com a cap de la secció per Teresa Farrés i Andres, encara que Rovira continuaria dirigint el grup teatral [40]. Com en el cas de la Federació de Joves Cristians les obres representades, normalment a la Sala Tadeo, eren de caire catòlic i moralista, algunes obra del propi Rovira. També realitzaven excursions, visites culturals, exposicions de treballs manuals, cursos de gramàtica, aritmètica i tall i confecció. El juliol de 1934, a la torre d’un estiuejant, es va presentar la secció de cant. Durant 1935 es crearia la secció de rítmica i plàstica i el cor, que participava en diferents misses.

A l’igual que la Federació de Joves Cristians, l’Institut de Cultura Femenina era atacat per l’esquerra santcugatenca i la seva seu també va patir empastifades de quitrà. I també com en el cas fejocista la procedència social de les noies era generalment de famílies benestants.

Institut de Cultura Infantil


L’Institut de Cultura Infantil (ICI) va néixer arrel de les propostes llançades en un extens article a “Garba” per Joan Berenguer Dausà, que als anys vint havia estat dirigent dels Pomells de Joventut a Rubí i exdirector de l’Elenc Artístic Juvenil de la Unió, un activista cultura i militant d’Acció Catalana. En el text mostrava la seva preocupació per les activitats extraescolars dels nens, l’ambient cultural que els envoltava i la seva influència en l’educació [41]. A més, va explicar les seves propostes en una conferència a la Sala Tadeo. Les propostes es van traduir en la creació d’un patronat, que aviat acabaria donant llum a l’Institut de Cultura Infantil, inaugurat l’1 d’agost de 1932. El seu primer president va ser Pau Muñoz i Castanyer -rellevat més endavant per Santiago Bozzo-, figurant com a secretari Narcís Oller Berenguer i com a director l’impulsor Joan Berenguer [42]. El Consell Directiu quedaria constituït definitivament el 1933. A la junta trobem la presència de membres de famílies de reconeguda militància catòlica com els Bozzo, Muñoz, Rodó o Farrés, la majoria membres de la Lliga Catalana i ACR. L’objectiu era que l’Institut fos un complement de l’escola i evitar que la llavor sembrada no quedi malmesa per manca d’un ambient cultura; aconseguir el perfeccionament cultural dels infants físicament, intel·lectualment i moralment [43]. L’ICI era de clara d’inspiració catòlica, el que va provocar les crítiques dels republicans federals, que inicialment havien rebut amb interès les propostes de Berenguer. Amb aquesta entitat infantil es completava l’oferta catòlica per enquadrar al jovent santcugatenc, amb un grup local de la FJC i un Institut de Cultura Femenina, dedicats als joves i adolescents, i un ICI, dirigit a nenes i nens petits.

L’ICI es va instal·lar a la Carretera de Barcelona número 2 bis, a l’antic local de la Unió, i a més van llogar un camp per la pràctica esportiva al Pla del Vinyet. Els van inaugurar -i beneir- el 3 de setembre de 1933 [44]. L’ICI tenia, com la resta de grups catòlics santcugatencs, un caire formatiu, esportiu i folklòric. Va organitzar un equip de futbol, secció excursionista -presidida per Joaquim Bozzo-, de teatre, bàsquet, un orfeó, bastoners, ballet i esbart dansaire. Organitzava festivals d’aniversari, d’inauguració de l’estiu i celebraven les festes religioses amb representacions teatrals, pastorets, etc. El setembre de 1933 va publicar una revista pròpia: Renaixement. El 8 de novembre de 1935 inaugurarà una Escola de Treball amb un festival artístic i nova benedicció del local.

Com hem vist, l’Institut de Cultura Infantil no va ser ben rebut pels republicans federals, ni tampoc pels radicals, pel seu perfil confessional. Així, van veure denegades una subvenció per fer cursets, demanada a l’Ajuntament radical, i la petició al reposat ajuntament federal de 1936 per dansar amb la banda contractada pel consistori per la Fira de Maig d’aquell any.

El grup va adquirir una màquina de cinema i va construir una piscina, que tenia previst inaugurar el juliol de 1936. Tot això va ser tallat per la guerra. El local va ser clausurat i reconvertit en una escola racionalista de la CNT: l’Institut Lliure.

3.1.7. Associacions benèfiques: l’Assemblea Local de la Creu Roja.

Fundada el 24 de juny de 1902 i reorganitzada el 1923. Durant els anys trenta tenia més d’una centena de socis i estava presidida pel radical Teodor Martí.

L’ajuntament els va advertir varies vegades per enviar les seves cartes en castellà i també els federals i [Acció Catalana>101#Accio els van criticar per la mateixa raó. Organitzava la tradicional Festa de la Bandereta, amb una taula petitòria als Quatre Cantons.

Durant la guerra civil va estar intervinguda per un comitè, però després de la guerra tornarà a ser reorganitzada pels mateixos dirigents de l’etapa anterior [45].

3.1.8. Les associacions de propietaris.

El febrer de 1932 es va constituir la delegació local de la Cambra Oficial de la Propietat Urbana, que agrupava als grans propietaris urbans de la vila [46].

A les barriades més allunyades del casc urbà tenien associacions de propietaris pròpies. Normalment es tractava de barcelonins que han fixat la seva residència o estiuejaven en aquests barris. La més important era de Valldoreix, creada el 1918, que tenia 130 socis el 1931, un casino a l’Avinguda del Jardí i un camp d’esports a Can Montmany, encara que la seva seu central estava a Barcelona. L’Associació organitzava, al marge de l’ajuntament, festes i celebracions, el que provocà les protestes del consistori, que també va criticar durament la reunió que aquesta associació va organitzar per tractar de la possible independència de la barriada. La de La Floresta-Pearson va ser creada el 1919 i tenia 91 socis l’any 1931. Tenia un patronat cultural i el maig de 1933 va inaugurar el Casino de la Floresta, en una acte al que van assistir Lluís Companys, el conseller de Cultura Ventura Gassol, els alcaldes de Barcelona i Sant Cugat i d’altres autoritats civils i militars [47]..

A més hi havia les associacions menors de propietaris, com la de la Colònia Montserrat, que tenia 61 socis el 1936, la de Mas Fuster i la de Sant Domènec.

3.1.9. Entitats esportives.


En els anys trenta es viuen uns anys d’expansió i popularització de la pràctica esportiva i un augment de l’afecció pels esports. A Sant Cugat el futbol era, com arreu de Catalunya, l’esport més popular. El Sant Cugat Sport Futbol Club s’havia fundat el 1916. A partir de 1922 jugava al Camp Municipal que es va construir al recinte del Monestir. Als anys trenta el club tenia més de dos-cents socis. El 1931 va nomenar president honorari a Josep Sunyol, diputat d’ERC i president del Barça, que va rebre un homenatge al poble el mes de juliol [48]. Malgrat tenir la seu al Parc a la seva Junta hi havia persones de totes les tendències polítiques. La millor temporada en aquests anys va ser la 1931-1932 en que el Club es va proclamar campió de la 1a categoria d’afeccionats. A finals de 1931 l’ajuntament va desnonar al club del camp de futbol municipal, imposant-li un nou contracte que deixava en mans de l’ajuntament decidir com es repartia l’ús del camp, ja que es permetia a partir de llavors la utilització a altres penyes i equips de futbol [49].

Els conflictes al camp eren freqüents, per exemple el 1930 es va produir un motí contra els mossos i el desembre de 1931 el camp és clausurat per incidents, per això des d’octubre l’ajuntament demana mossos o guàrdies civils per vigilar els partits. Finalment es destinaren mossos al negar-se la directiva a que vinguin guàrdies civils.


A Sant Cugat l’única penya futbolística que existia era de pericos, la Peña del Real Club Deportivo Español de Sant Cugat. Va ser fundada l’abril de 1929, tenia la seu a Cal Barbany i 45 socis. La seva junta directiva estava presidida per José Blasco Cirera, directiu del club des de 1927. A Sant Cugat, a diferència del que passava en altres indrets, entre els seus socis trobem persones de totes les tendències polítiques, per exemple formaven part de la Junta Directiva ferms catalanistes com Tomàs Fàbregas o Joan Justo Rovira. Sembla que el RCD Espanyol va ajudar en els seus inicis als primers aficionats santcugatencs al futbol, els que acabarien creant el Sant Cugat Sport Futbol Club, i d’aquí l’afició perica a Sant Cugat [50].

L’altre esport tradicionalment popular a Sant Cugat, sobretot entre els pagesos, era la caça. Així el 1922 s’havia creat la Societat de Caçadors “La Guatlla”, que tenia una setantena de socis. El 1932 sota la presidència de Jaume Auladell Cahís es va reorganitzar, ja que hi havia problemes amb l’antic president Antoni Sallés, que no volia tornar els llibres. Auladell serà substituït el 1935 per Jaume Galobardes i el 1936 per Salvador Codoñés.

JPEG - 21.7 kB
Jaume Mas i Pere Puig entrenats per Francesc Pahissa. Foto: Lídia Mas

Dos esports que es popularitzen als anys trenta són el ciclisme i la boxa. A Sant Cugat els practicants de boxa s’agrupen el 1930 dins de la Unió per crear, més endavant, el Boxing Club Sant Cugat, que organitzava vetllades amb molta concurrència d’afeccionats i on es van formar alguns boxejadors locals com Pahissa I i Pahissa II. També es crea el Club Ciclista Sant Cugat, que neix formalment el 20 de març de 1933 impulsat per la celebració de la Festa del Pedal a Sant Cugat. El Club està format en el moment de la seva fundació per 11 socis, tots entre 20 i 25 anys, presidits per Manuel Poquet.

A més, a Sant Cugat, amb una nul·la incidència a la població, existeix el Sant Cugat Golf Club, creat per anglesos i que els anys trenta té més de 400 socis, sobretot estrangers. Només alguns joves santcugatencs treballaven de caddies i, fins i tot, van arribar a organitzar una vaga el febrer de 1936. Com veurem, les seves instal·lacions serien requisades durant la guerra per instal·lar un camp d’instrucció militar.

3.1.10. Entitats creades durant la Guerra Civil.

Ateneu Llibertari

Només iniciar-se el procés revolucionari membres de la FAI i les Joventuts Llibertàries locals van confiscar el Parque. Segurament es tracta de membres lligats a l’antic Ateneu Obrer Cultural. Els anarquistes santcugatencs van transformar el centre d’oci de la dreta local en l’Ateneu Llibertari.

Van aprofitar les instal·lacions com a espai on fer xerrades amb oradors anarquistes, representacions teatrals i projectar pel·lícules.

Comitè Local de Socors Roig Internacional

Fundat el juny de 1937 té el seu origen en el Comitè Permanent d’Ajut a Madrid, creat a començament de la guerra. Tenia 50 socis, majoritàriament dones, i estava presidit per Elionor Vinyerta, dona del diputat i dirigent rabassaire Amadeu Aragay, encara que inicialment l’havia impulsat el psuquista Antoni Vilaró. Feia tasques de suport als refugiats de guerra i als combatents i malgrat el seu caràcter unitari era proper al PSUC. En un primer moment fan servir la Unió com a seu, traslladant-se després a un local prop de la Creu Roja que havia abandonat la FAI [51].

Secció de Pins del Vallès de Los Amigos de México

Es tractava de la secció local de l’associació d’amistat amb el poble mexicà creada el gener de 1937 a Barcelona per un numeroso grupo de revolucionarios simpatizantes con la noble nación mejicana. Amigos de México pretenia homenatjar al poble mexicà, i al seu president Lázaro Cárdenas, pel seu suport a la causa republicana. El seu objectiu era estrechar los lazos de acercamiento entre los españoles y los Estados Unidos de México, e intercambiar todo aquello que sirva de mutuo conocimiento y compenetración de ambos pueblos revolucionarios, [52]. Havia estat impulsada per anarcosindicalistes, encara que estava oberta a tots els partits i sindicats. La secció pinenca tenia 45 socis, sobretot cenetistes i poumistes, i figurava com a president a Ismael Castelló, que era militant d’ambdues organitzacions. Tenia la seu al local del POUM [53].

Ateneu Obrer

Aquest ateneu va ser creat per membres del POUM una vegada il·legalitzat el seu partit el juny de 1937, després dels fets de maig. Va ser promogut per una comissió encapçalada per Baldiri Rius. La seva constitució definitiva es va fer l’11 de novembre del mateix any. Tenia 42 socis [54].

Frente Popular Antifascista


El Frente Popular Antifascista s’havia creat el 1937 amb la suma d’UGT, CNT i les Juventudes Libertarias al Frente Popular, amb l’objectiu de mantenir la unitat de les forces antifeixistes a l’entorn del govern. La delegació pinenca no es constituirà fins el 8 d’abril de 1938, just en el moment que s’acaba de constituir el segon govern de Negrín, anomenat, precisament, de la Unidad Nacional. A nivell local s’encarrega, sobretot, de la denúncia del derrotisme, els desertors i el mercat negre. Durant 1938 van ser els comunistes del PCE a Espanya i del PSUC a Catalunya els que van posar més interès en el desenvolupament d’aquests fronts, impulsant la creació de delegacions locals com la de Sant Cugat.

3.2. LES COOPERATIVES

3.2.1. Les cooperatives agràries [55]

La cooperativa agrària més important era la propietària del Celler Cooperatiu, el Sindicat Vitivinícola i Caixa Rural de Sant Medir, fundat el 1921 per lluitar contra els intermediaris i davant l’augment de demanda de vi que es va produir durant la Primera Guerra Mundial. En un primer moment barrejava els vuit grans propietaris que hi havia al poble amb 430 famílies rabassaires i així el primer president va ser Joaquim Prou Margenat, propietari de Can Volpelleres i membre de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre. Però la negativa dels rabassaires a les pretensions dels propietaris de que els vots a l’assemblea fossin segons la quantitat aportada de vi, en lloc de cada soci un vot, va portar a la dimissió de Prou i a la sortida dels grans propietaris del Celler. Es va escollir nou president a Josep Feliu Aymerich i es va iniciar la construcció del Celler, dissenyat per l’arquitecte Cèsar Martinell i pagat amb l’emissió d’obligacions entre els cooperativistes i amb un crèdit. Durant els anys vint es succeeixen com a presidents, Martí Vilaró (1921-1923), Tomàs Grau (1923-1925), Miquel Buscallà (1925-1929), Josep Serra Reig (1929-30), alguns d’ells lligats als rabassaires i el federalisme.

JPEG - 13 kB
Celler Cooperatiu

Durant la República la direcció del Sindicat està dominada per federals. El 1931 és escollit president Josep Grau Rodó, membre també de la Unió de Rabassaires, que seria reelegit el 1932. Els anys entre 1931 i 1934 van ser de consolidació del Celler i de millora de les instal·lacions. Es van constituir noves seccions de suport als pagesos malalts i de justícia, encarregada de resoldre els contenciosos entre socis. Entre 1933 i 1935 va ser president el regidor Josep Aguilar Serra, substituït el 1936 pel també federal Francesc Viñeta Raurell. En aquests moments el Celler tenia 36 tines i una màquina de batre.


A més al poble existien el Sindicat Agrícola i Caixa Rural de Sant Pere, fundat el 1907 i amb seu al Parque. L’entitat estava presidida el 1930 per Ramon Vidal Aymerich [56]. El 1933 era el màxim dirigent Ignasi Bulbena. Sabem que el 1931 tenia 287 socis. Bàsicament es dedicava a la venda als seus socis de sulfats i sofres comprats a l’engròs. També tenia algunes màquines, com una segadora. I el Sindicat Agrícola “La Unió”, que va ser fundat el 16 de març de 1930. Format inicialment per 131 socis de la Unió Santcugatenca, on tenia la seu. El seu primer president va ser el federal Joan Serraboguñà Serra. La majoria dels seus membres eren membres de la Unió de Rabassaires i del Centre Republicà Federal. El sindicat va comprar una màquina de batre el 1930, ja que fins llavors l’única que existia al poble era la de Pere Estapé, exalcalde salista i propietari del molí. El 1931 creix fins als 150 socis i compra una màquina trilladora. El 1932 ja passa dels 200 associats. Aquest creixement de massa social li permet pensar en nous projectes, com la compra d’un tractor. El 1933 el sindicat adquireix una embaladora de palla. També disposava d’un local de venda per als associats de menjar pel bestiar, sulfats, sofres i guano.

Tots tres sindicats, més la Unió de Rabassaires, es fusionaran, com veurem, en el Sindicat Agrícola la Unió de Rabassaires el 1936, seguint el decret de la Generalitat.

3.2.2. Les cooperatives de consum

Les cooperatives obreres de consum van començar a funcionar a Catalunya a finals del segle XIX impulsades per federalistes i sindicalistes. Aquestes associacions de consumidors compraven productes bàsics a l’engròs que després eren distribuïts entre els seus socis. D’aquesta forma abaratien els preus dels productes de primera necessitat que consumien i milloraven la seva qualitat, tot eliminant l’odiada figura de l’intermediari. Si es produïen beneficis es feien servir per a prestacions socials per als cooperativistes o com a fons de previsió.

A Sant Cugat, després de les diferents mútues que van sorgir a finals del segle XIX, el primer intent de crear una cooperativa de consum va ser la Sociedad Cooperativa Urbano-Agrícola “El Espejo”. Aquesta cooperativa va ser fundada el juliol de 1918 per dinou socis, bàsicament rabassaires, paletes i ferroviaris d’idees republicanes [57]. El 1920 encara funcionava i estava presidia llavors per l’antic president de la Societat de Paletes, Josep Llopart Blay. La cooperativa no reeixí. El 1924 hi hauria un nou intent cooperativista, aquesta vegada a càrrec de ferroviaris, que fundaren la Cooperativa Obrera de Consumo "El Nuevo Día", presidida per Agustin Suárez Pardo [58]. Tampoc durarà gaire.


L’arribada de la República suposà un nou impuls per al cooperativisme. El govern central proclamà el 1931 la Llei de cooperatives i el Parlament de Catalunya aprovà el febrer de 1934 la Llei de bases de la cooperació, que fomentà la constitució de noves cooperatives. Serà precisament arrel d’aquesta llei que es torni a formar a Sant Cugat una cooperativa de consum. Serà al setembre i es dirà, en un primer moment, Unió Mutual Obrera, però aviat serà rebatejada com a Cooperativa "La Unidad Obrera". Aquest vegada els impulsors eren sindicalistes de la CNT i comunistes del Bloc Obrer i Camperol. Va tenir el primer local al carrer Francesc Layret, on venia als seus associats queviures i productes de xarcuteria. Després dels fets d’octubre de 1934 seria rellançada com una forma de fomentar la solidaritat i l’ajuda mútua en uns moments de repressió política i social de molts dels seus associats.

Però el seu moment d’esplendor arribarà amb la Guerra Civil. En aquest període de revolució econòmica i social la cooperativa superarà els 650 associats i repartirà unes 4.200 racions. Més d’un centenars de refugiats arribats al poble fugint dels combats se’n faran socis. Traslladarà el seu local als baixos de la casa que havia confiscat la CNT com a seu a la plaça de la República, un ampli edifici que havia servit de Casa de la Vila fins al 1932. Allà quatre dependents atendran als associats. A més, el setembre de 1938, l’Ajuntament els cedirà Can Perbell. La cooperativa s’adherirà a la Federació de Cooperatives de Catalunya i estarà presidida pels cenetistes Isidoro Checa i Francisco Martínez. La Generalitat, que en aquest periode exercia una certa supervisió sobre les cooperatives, nomenà delegat-interventor, el 15 d’agost del 1936, de "La Unidad Obrera" a Josep Navarro Monpeau. La Cooperativa continuarà funcionant, fins i tot, uns mesos després de l’entrada dels franquistes a Sant Cugat, però aviat el nou règim franquista acabarà amb aquesta experiència d’autogestió [59].

Durant la guerra també es va adherir a la Federació de Cooperatives de Catalunya el Casal Cooperatiu de Valldoreix, que va col·locar la primera pedra el 12 d’abril de 1936 i que s’inaugurarà un any després.

<—Capítol anterior: Estructura econòmica ---- Capítol següent: Sistema de partits polítics i eleccions generals a Sant Cugat del Vallès—>

Notes

[1Durant aquest temps diferents presidents passen per l’entitat el 1906 Josep Pahissa, 1916 Miquel Grau Ricart, 1918 i 1921 Leodegario Sitges Cañameras, 1920 Francesc Pila Codoñés, 1923 Francesc Pahissa Grau, 1925 Simó Franch, 1927 Celestí Farriol

[2AGCB. Registre d’Associacions, núm. 12.547.

[3Unió, 56-57 (1931) i El Matí, 5-4-1931. La Junta era la següent: Jaume Galobardes (president), Joan Auladell (vicepresident), Tomàs Grau (secretari), Gabriel Pahissa (vicesecretari), Josep Pahissa Massana (comptador), Jaume Fàbregas (tresorer), Ramon Mas (comptador), vocals: Eugeni Bordas, Joan Serraboguñà, Joaquim Julià, Miquel Duran i Mateu Cortés

[4La secció dramàtica representa obres amb un caire polític o costumista, algunes de producció pròpia com ’El pal de la bandera’, amb música de Joan Debesa i lletra de Joan Campmany. També representava obres d’autors santcugatencs com Francesc Cabanas o Ramon Mas. Al 1933 el quadre escènic de la Unió era dirigit per Manuel Ansón, vegeu per exemple El Matí, 20-3-1932 i El Diluvio 31-3-1932, 24-6-1932 i 22-4-1934.

[5El grup musical va arribar a organitzar al 1933 l’Orquestrina La Unió. Formaven el grup els germans Ansón, Joan Marimon, Facund Codoñés, Joan Bisbal, Jaume Camps, Eduard Parra, Josep Durà i R. Boreau, El Diluvio, 4-8-1933.

[6En la Junta estava acompanyat per Ramon García Corbacho (vicepresident), Pere Ferrer Fontanals (secretari), Josep Subirachs Torres (vicesecretari), Joaquim Codoñés Borrat (tresorer), Tomàs Grau Marcé (comptador) i com a vocals Joan Pahissa Campmany, Josep Bobé Serraboguñà, Joan Cortés i Jaume Deupí. Unió, 13 de febrer de 1938.

[7San, Pere. "El feixisme esquerrà a Sant Cugat", La Veu de Catalunya, 7-5-1933.

[8El Diluvio, 7-5-1933. També L’Avenir, 6 (8-9-1932).

[9San, Pere. art. citat.

[10L’Avenir, 15 (juny 1933), p.1, L’Acció, 19-5-1933, El Poble, 20-5-1933 i La Vanguardia, 20-5-1933, p. 24. L’ajuntament acusa als ’faistes’ [deu referir-se a fejocistes] d’organitzar l’acte i els federals culpen a radicals i lligueros d’haver promogut l’incident. Garba, núm. 20 (maig 1933), p. 3, El Radical, 27-5-1933 i La Veu de Catalunya, 21-5-1933 critiquen l’obra i que es cridessin guàrdies d’assalt per acabar amb l’aldarull.

[11El Matí, 26-2-1933. També figuraven a la Junta de vicepresident Manuel Farrés i de secretari Emili Sabaté, així com destacats dretans com Rodó i Josep Massana.

[12El Matí, 26-11-1935. La nova Junta era: president Josep Massana; vicepresident Antoni Bulbena; secretari Manuel Farrés; vicesecretari Emili Sabaté; tresorer Josep Farrés; vocals Antoni Capel, Joan Rodó i Pere Escofet

[13El Matí, 3-5-1936 i 19-5-1936. La resta de la Junta la formaven F. González (vicepresident), Emili Sabaté (secretari), Santiago Mas (tresorer) i Francesc Alemany (vocal).

[14La Nau, 11-4-1931. La primera Junta estava formada per l’històric Francesc Rifà Planes com a president ; vicepresident Domènec Rodó Palet; secretari Joan Justo Rovira; tresorer Pere Pahissa Massana; bibliotecari Joan Berenguer Dausà; vocals Ramon Torres Carrera i Francesc Farell

[15La Junta el 1933 estava formada per: president: Albert Tries; vicepresident: Domènec Rodó Palet; Secretari: Jacint Calopa; Tresorer: Antoni Ma Rifà; Bibliotecari: Francesc Farell; Vocals: Maria Solà, Pere Pahissa, Miquel Rodó i Isidre Rifà Huguet. Anuari de l’APEC. Barcelona, 1933, p. 107.

[16A la Junta es van presentar tres llistes, resultant guanyadora la de Farell. A la seva llista hi havia una majoria de membres d’ACR, igual que entre els socis, encara que també trobem de la Lliga i independents. La Junta va quedar formada per: Francesc Farell Vilarrubí com a president; vicepresident Joaquim Estrems Borràs; secretari Modest Casadesus Costa; vicesecretari Jacint Calopa Gallegos; tresorer Miquel Rodó Matalonga; comptador Jaume Galobardes Paituvi; bibliotecari Joaquim Oliva García i vocals Nicolau Villar Recio i Ramon Torres Carreras; Secció Esbarjo: Miquel Magrans Farrés; Secció Propaganda: Isidre Rifà Huguet; Secció Dramàtica: Joan Giménez Llorens; Secció Esportiva: Joan Justo Rovira; Secció Coral: Joan Costa. La seu era al . Font: AGCB. Registre d’Associacions, n. 16.271

[17L’Avenir, 24 (març 1934), p. 3. Són uns dels signants contra la celebració d’un aplec de la Federació de Joves Cristians el 1934.

[18La primera seu va ser al carrer Francesc Layret 29, passant el 1934 al local del BOC al carrer Valldoreix 34. La primera Junta va ser la següent: president: Ramon Batet Farrés; vicepresident: Andreu Valverde; secretari: Joan Vericart; vicesecretari: Frederic Nebot; cobrador: Joan Marimon; caixer: Miquel Crehueres; vocal: Agustí López. Font: AMSC. Carta de la Joventut Esportiva Proletària a l’Ajuntament, 12-6-1933, La Batalla, 23-7-1933, p. 2 i L’Avenir, 19 (setembre 1933).

[19Marco Botella, Antonio. Crónicas del movimiento obrero esperantista [en línia]: memoria histórica. [Zaragoza, 2008], p. 33. <http://colectivolibertariosantboi.files.wordpress.com/2009/12/15-marco-cronicas-del-movimiento-obrero-esperantista2.pdf>.

[20La primera Junta estava formada per: president: Jaume Cussó Junyent; Secretari: Bonaventura Garrell Sitges; Tresorer: Ramon García Corbacho; Comptador: Miquel Grau Castañé; Bibliotecari: José Baeza Hernández; Vocals: Concepció Pla i Marina Vilaró. La Junta escollida el 1935 era: president: Joan Puig Pla; Secretari: Jaume Cussó; Tresorer : Bonaventura Garrell; Comptador: Miquel Grau; Bibliotecari: Josep Farrés; Vocals: Ramon García i José Baeza. Font: Llibre de registre de sortida de documents, 6-12-1933 (AMSC) i Registre d’Associacions, n. 16.747 (AGC).

[21Sobre l’esperantisme a Sant Cugat podeu veure el testimoni García Corbacho, Trinitat. La meva vida, la meva gran lluita i el meu puntal. Sant Cugat: autora: 2004

[22Tenia la seu al carrer Martorell, 2. La primera Junta estava formada per: president Antonio Collado Alegre; vicepresident Francesc Cabanas Alibau; secretari Juli Parra Ponseti; vicesecretari 1r Pere Batet; vicesecretari 2n Josep Bobé; tresorer Mateu Cortés; comptador Josep Colom; arxiver Miquel Cabanas Alibau; vocal Enric Tudó. Vegeu també L’Avenir, 23 (febrer 1934) i 25 (abril 1934) i L’Esquella de la Torratxa, 4-5-1934.

[23L’alcalde va informar al General de la 4a Divisió de reunions al carrer Valldoreix, 34 (seu clausurada del BOC) per constituir un ateneu, Llibre de registre de sortida de documents, 14-8-1935. El gener es presenta, en una carta signada per Joan Rodó, Pere Bayo i Pere Girbau, i es va constituir de forma definitiva el 5 de febrer de 1936 amb seu a la Carretera de Cerdanyola 44 i a partir del març al carrer Hospital 38. La primera Junta estava formada per: president Jaume Marimon; vicepresident Manuel Anton; secretari Francesc Mariné; vicesecretari Miquel Rovira; caixer Josep Colom; comptador Josep Llunell; bibliotecari Alexandre Parra; vocals Joan Calaceit (Atletisme) i Fèlix Llunell (Futbol). Font: Carta de l’Ateneu Popular Santcugatenc a l’Ajuntament, 5-2-1936, Llibre de registre de sortida de documents, 590, 5-2-1936 i Llibre de registre d’entrada de documents, 23-1-1936 i 3-2-1936 (AMSC).

[24La Junta el 1932 estava formada per: president Antoni Ferrer; vicepresident Josep Mir; secretari Isidoro Checa; vicesecretari Salvador Siraña; tresorer Llorenç Villa; comptador José Checa; bibliotecari Antoni Artigas; vocals Inocenci Mora, José García Montiel, Eusebio González i Ignasi Ferrer. Font: Registre d’Associacions de Sant Cugat del Vallès (AMSC) i Solidaridad Obrera, 5-9-1933, 19-11-1933, 27-9-1935 i 19-2-1936

[25Griera, Antoni. Biografia de Mn. Xavier Griera. Vic: Tipografia Balmesiana, 1957, p. 28-29.

[26Auladell i Serrabogunyà, Joan. ’L’ambient cultural en l’adolescència de l’Eugeni Canas (I)’. Els 4 Cantons, 22-4-1994, p. 16.

[27Anuario Social de España, 1929.

[28Carta de Federació de Joves Cristians de Sant Cugat al batlle, 19-10-1932 (AMSC).

[29La reunió fundacional va estar convocada per Joan Bonet a casa dels Bozzo, vegeu Auladell i Serrabogunyà. ’L’ambient cultural en l’adolescència de l’Eugeni Canas (III)’. Els 4 Cantons, 6-5-1994, p. 12.

[30La Junta estava formada per: president: Alfons Ripoll Pérez; Secretari: Llorenç Ribas Corbella; Tresorer: Francesc Morera Morera; Bibliotecari: Marcel·lí Español Adillón; Vocals: Miquel Tortosa Solà i Antoni Agraz Buil. Carta de la Federació de Joves Cristians a l’Ajuntament, 19-10-1932 (AMSC)

[31El Matí, 11-2-1934. Bonet era conegut pels federals com “Naripa” i Solana com “Lletuqueta” i eren durament criticats des de “L’Avenir”.

[32La Junta escollida el 1933 era: president Llorenç Ribas Corbella; vicepresident Antoni Agraz; secretari Francesc Morera Morera; vicesecretari Francesc Alegret; tresorer: Francesc Roqué Brujo; vicetresorer: Joan Bordas; bibliotecari: Joaquim Bozzo Rovira i vocals Santiago Bozzo Rovira i Joan Jané. El 1934 la Junta la formen: president Llorenç Ribas Corbella; vicepresident Miquel Tortosa; secretari Roderic Rodó; vicesecretari Joan Campmany; tresorer Francesc Roqué Brujo; vicetresorer Josep Soler; bibliotecari:Santiago Cleris; vicebibliotecari Marcel·lí Español i vocals Joan Jané i Anton Ribalta. El Matí, 11-4-1933 i 22-4-1934

[33Carta de la Unió de Rabassaires, Centre Republicà Federal, BOC, CNT, Sindicat Regional de Llum i Força, Centre Femení d’Esquerra i Petits Amics de l’Art a l’alcalde, 25-4-1934 (AMSC).

[34El Matí, 20-5-1934.

[35La nova Junta estava formada per: president: Miquel Tortosa; vicepresident: Artur Sala; Secretari: Antoni Ribalta; Vicesecretari: Marcel·lí Español; Tresorer: Francesc Roqué; Comptador: Joan Bordas; Bibliotecari Santiago Cleris; Vicebibliotecari: Joan Garrell; Vocals: Joaquim Sender i Francesc Morera

[36El Matí, 3-5-1936. La resta de la Junta era Eugeni Canas (vicepresident), Joan Roca (secretari), Joaquim Bozzo Rovira (vicesecretari), Joaquim Sender (tresorer), Francesc Morera (vicetresorer), Miquel Buscallà (bibliotecari), Santiago Cleris (vicebibliotecari), Joan Altet (vocal) i Marcel·lí Español (vocal).

[37Lligades a la Federació de Joves Cristians trobem dues penyes de joves, la Penya Dandys, fundada el juliol de 1928, que el febrer de 1933 tenia com a president Joan Gusi i a la junta a Salvador Sitges (secretari), Miquel Tortosa (tresorer) i Josep Canals i Antoni Agraz (vocals) i la Penya Sales, dedicada sobretot al futbol.

[38Per exemple el 1935 El Matí diu que eren més de 100 persones en el romiatge. Tenia un cor femení dirigit per Joan Salvat, convertit més endavant en la Schola Cantorum de la parròquia, vegeu El Matí, 14-2-1932, 28-2-1932, 3-5-1932, 22-5-1932, 23-6-1935. També existia una Confraria de la Verge del Carme que realitzava una festa amb motiu de la seva patrona, una Confraria del Pilar i la Germandat de Sant Isidre, que celebra misses pel seu patró.

[39AMSC. Registre Local d’Associacions i Llibre de registre d’entrada de documents, 199, 12-4-1933 i AGCB. Registre d’associacions, núm. 16.989. La vicepresidenta era Pepeta Castellví. L’Institut de Cultura Femenina tenia la seva seu social al carrer Francesc Layret, 38, El Matí, 21-5-1933.

[40El Matí, 19-4-1934 i 29-12-1935.

[41Garba, núm. 11 (5-5-1932), p. 3-5 i núm. 12 (5-6-1932), p. 4.

[42AMSC. Registre local d’associacions i AGCB. Registre d’associacions, núm. 16.448.

[43Auladell i Serrabogunyà, Joan. "L’ambient cultural de l’adolescència d’Eugeni Canas (IV)", Els 4 Cantons, 13-5-1994

[44Auladell i Serrabogunyà, Joan. ’L’ambient cultural de l’adolescència d’Eugeni Canas (IV)”. Els 4 Cantons, 13-5-1994 i Garba, núm. 24 (set. 1933). El terreny, propietat del secretari Narcís Oller, estava destinat en un principi a un convent d’una comunitat religiosa, L’Avenir, 17 (agost 1933)

[45Una monografia sobre el tema, Tortosa, Joan; Jener, Eduard. Assemblea de la Creu Roja de Sant Cugat del Vallès-Rubí: 1923-1998 : 75 anys de vida solidària. Sant Cugat del Vallès: Publicitat & Edicions, 1998. Vegeu també Llunell, Pepa. "Records de la Creu Roja de Sant Cugat del Vallès". Gausac, 36-37 (2010), p. 134-136.

[46Integrada inicialment per Antonio Rosich Busquets, Rosendo Menta, Pedro Salles Borrell, Tomás Musella Castañé i Joaquín Planas Rosich. Tenien les oficines al carrer Mozart, núm 5. La Vanguardia, 5-2-1932. El 1934 estava presidida per Antoni Sallés Borrell.

[47La Humanitat, 22-5-1933

[48L’Esquella de la Torratxa, 31-7-1931.

[49Garba, núm. 6, 25-12-1931, p. 1. Aquesta publicació dedica tota la primera plana a aquest tema, el que ens dóna una idea de la importància d’aquest esport.

[50Cifuentes Costa, Jaume. "Centenari del Sant Cugat Esport FC: un origen perico", Tot Sant Cugat. <http://www.totsantcugat.cat/opinio/...>

[51La Junta estava formada per: presidenta Elionor Vinyerta; secretari general Tomàs Alcaine; secretari de propaganda Marià Birbe; secretari d’organització Salvador Martí; secretària d’ajuda Conxa Crespo; secretària de finances Sabina Cañameras. Acta de Constitución del Comitè Local de SRI de Pins del Vallès de la Delegación del Estado de Recuperación de Documentos, 19-6-1939 (AMSC)

[52La Vanguardia, 27-1-1937

[53La Junta era: president Ismael Castelló Vicedo; secretari José García Montiel; tresorer Ramon García Corbacho; vocals Antoni Pagan García, José Baeza Hernández i Jaume Grau Mercé. Acta de constitució de la Secció de Pins del Vallès de ’Los Amigos de Mexico’, 19-11-1937 (AMSC).

[54Tenia la seu al carrer Salvador Seguí 8. La Junta estava formada per: president: Celestí Farriol Panedes; Vicepresident: Josep Baeza Hernández; Secretari: Miquel Grau Castanyé; Vicesecretari: Baldiri Rius Suria; Caixer: Vicenç López Castelló; Bibliotecari: Joan Llunell Tondo; Comptador: Joan Calders Tortosa. Registre d’Associacions, n. 17.668 (AGC).

[55Per seguir la història del cooperativisme agrari a Sant Cugat es pot veure la sèrie d’articles escrits per Ramon Mas a l’Avui, 7-5-1980, 28-5-1980, 19-6-1980, 25-6-1980 i 16-7-1980 i Troyano i Cussó, Joan. "100 anys d’associacionisme agrari a Sant Cugat del Vallès (1896-1996)", Gausac, núm. 9 (1996), p. 79-100.

[56La Junta estava formada per: president: Ramon Vidal Aymerich; Vicepresident: Josep Aguilar Serra; Dipositari: Miquel Buscallà Pujol; Secretari: Tomàs Domènech Sallés; Vicesecretari: Josep Pahissa Massana; Vocals: Josep Alegret Estapé i Anton Castellví Serra.

[57El primer president va ser Josep Abelló Llorens i el secretari un jove Magí Bartralot. Els dinou fundadors són: Josep Abelló Llorens (president), Firmo Arnau Comas (vicepresident), Leodegari Sitges Cañameras (tresorer), Francesc Cañameras Picaso (comptador), Lluís Puell Alemany (vocal), Josep Caldes Artigas (vocal), Francesc Iborra Castelló (vocal), Magí Bartralot Auladell (secretari), Andreu Casals Boldú (vicesecretari), Josep Llopart Blay (examinador de comptes), Miquel Garrell Casamitjana (examinador de comptes), Gabriel Alzamora Ballester (proveïments), Leodegari Vilaró Cañameras (proveïments), Francesc Domènec, Josep Iborra, Lluís Martí, Medir Cahís, Francesc Pérez i Alfons Massana. AGCB, Registre d’Associacions, núm. 9.479.

[58Registre d’Associacions, núm. 11.872 (AGC).

[59Un petit testimoni d’una de les seves dependentes a: Garcia Corbacho, Trinitat, op. cit., p. 35.


RSS 2.0 [?]

Espai Editorial

Lloc Web fet amb l’SPIP
Squelettes GPL Lebanon 1.9

Creative Commons License