Israel

José F. Mota (CASC)

Per fi un membre de l’equip de govern surt a la palestra a dir el que realment pensa, el que tantes vegades han amagat altres regidors de CiU, que admiren el sionisme. Ha estat el regidor Xavier Amador el que, al "Diari de Sant Cugat", s’ha declarat admirador d’Israel. Jo em pregunto, què és el que admira:

 El pla de neteja ètnica que el 1948, com ha explicat l’historiador jueu Ilan Pappé, va suposar la destrucció de 531 aldees palestines, l’assassinat de centenars de palestins i l’expulsió de 800.000 d’ells de les cases i terres que habitaven des de feia segles?

 O potser admira l’expulsió de mig milió més de palestins després de la guerra del 1967?

 O seran les més de 50 resolucions de les Nacions Unides que l’estat d’Israel s’ha negat reiteradament a complir?

 O el que sigui un estat on està legalitzada la tortura per la seva Cort Suprema de Justícia?

 O la seva política de càstigs col·lectius que, com denuncia l’organització ICAHD, ha suposat la destrucció de més de 20.000 cases palestines des del 1967?

 O els assassinats extrajudicials de membres de les organitzacions palestines i, moltes vegades, també dels seus familiars?

 O el mur il·legal que ha construït, que s’apropia un 47% de Cisjordània, contra la que lluiten, entre molts altres, els "Anarquistes contra el mur"?

 O la política d’assentaments a Cisjordània, on els colons s’apoderen de terres palestines, mentre l’estat els construeix carreteres transitables només per jueus (recordeu el "white only" de l’apartheid)?

 O els 11.000 palestins que tenen tancats a presons israelianes, inclosos més de 300 menors, com denuncia la ONG Save the Children?

 O la humiliació diària que fan patir als palestins de Cisjordània, obligats a passar controls militars, si volen sortir de la seva ciutat o transitar pel seu país, com denuncia B’Tselem?

 O la presó a l’aire lliure que és Gaza, on 1.500.000 palestins viuen amuntegats en 365 km2, i on els últims mesos han estat sotmesos a un embargament d’aliments i medicines que ha costat la vida a més de 300 nens?

 O serà el ser un estat confessional, on no estan permeses les bodes civils, on les dones no es poden divorciar sinó ho accepta el marit, on els homosexuals han de manifestar-se protegits per la policia, on recentment s’ha prohibit presentar-se a les eleccions als partits àrabs, que representen als palestins que viuen dins d’Israel com a ciutadans de segona (un 20% de la població)?

El Sr. Amador critica la resistència palestina, presentada com a terrorisme, què pensa que ha de fer un poble que és expulsat de les seves cases, amuntegat en camps de refugiats, atacat per un dels exèrcits més poderosos del món, que veu com el seu territori és esquarterat en batustans, que veu com colons s’instal·len on volen dins del seu ja minvat territori, què pateix la humiliació diària, ... què vol, què ajupin el cap i demanin perdó per viure? No tenen dret a resistir? Com deia en un recent article Gregorio Moran "el verdugo no puede exigir que las víctimas acepten sus reglas y que además se porten bien".

El que jo admiro de la societat israeliana són les organitzacions citades, totes elles israelianes, que denuncien les violacions dels drets humans practicades pel seu govern, els refusnik, israelians que es neguen a servir a l’exèrcit, les Dones de Negre que cada divendres surten als carrers a denunciar l’ocupació malgrat les pressions dels sionistes. És cert que són pocs, però són els israelians que mereixen admiració.

El Sr. Amador, al final del seu article, posa d’exemple per a Catalunya la política agressiva d’Israel i acaba amb la patètica pregunta "Val la pena morir per Catalunya?". Jo a això el contesto el mateix que deia Boris Vian al seu president a "El desertor":

No aneu a la guerra.
Negueu-vos a marxar.
Si cal donar sang,
doni vostè la seva,
sí, Senyor President,
per exemplificar.

Extret de: http://www.nodo50.org/casc/mota/spip.php?article49