Associacionisme

[Actualitzat 10/7/2022]

Sumari del capítol 3

3.1. L’ASSOCIACIONISME CULTURAL I RECREATIU

3.1.1. El centre d’oci de l’esquerra: La Unió Santcugatenca i les seves seccions

31.2. El centre d’oci de la dreta: el Parque i les entitats acollides

3.1.3. Les entitats culturals catalanistes: l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i l’Ateneu de Sant Cugat.

3.1.4. Associacions culturals i esportives d’influència comunista: la Joventut Esportiva Proletària, Laborista Esperanta Grupo, el Corn Enciclopèdic Cugatenc i l’Ateneu Popular Santcugatenc.

3.1.5. Associacions anarquistes: l’Ateneu Obrer Cultural.

3.1.6. Fejocistes i montserratines: l’associacions catòlic juvenil: la Federació de Joves Cristians de Catalunya, Institut de Cultura Femenina i Institut de Cultura Infantil.

3.1.7. Associacions benèfiques: l’Assemblea Local de la Creu Roja

3.1.8. Les associacions de propietaris

3.1.9. Esport i entitats esportives

3.1.10. Entitats creades durant la Guerra Civil

3.1.11. Les penyes

3.2. LES COOPERATIVES

3.2.1. Les cooperatives agràries

3.2.2. Les cooperatives obreres de consum

---

3.1. L’ASSOCIACIONISME CULTURAL I RECREATIU

Al món associatiu l’arribada de la República també suposa un esclat de la societat civil i l’associacionisme, amb la creació de noves entitats o la revitalització de moltes de les existents.

L’associacionisme cultural i recreatiu als anys trenta a Sant Cugat té també un important grau de politització. Dos grans centres es disputen l’oci dels santcugatencs: la Unió, el centre d’oci de l’esquerra, i el Parque, l’espai de sociabilitat de la dreta. Al mig, impulsat per catalanistes, sobretot d’Acció Catalana s’havia intentat crear un centre intermedi l’Ateneu de Sant Cugat, més marcadament cultural, però que no arribarà mai a trencar, ni de bon tros, la dinàmica Unió-Parc. Tant la Unió com el Parc tenen sala de teatre i ball, cafè i organitzen cadascú el seu propi programa de festes majors i fires i, fins i to, quan un va posar cinema l’altre el va seguir.

Al món de l’associacionisme juvenil i infantil la competència serà entre les entitats impulsades pels comunistes del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i les creades pels catòlics.

Així, els anys trenta a Sant Cugat, i a tota Catalunya, és un moment de creixement de l’associacionisme, amb una multiplicació d’opcions per ocupar el lleure. A les tradicionals corals, com la Unió i la Lira o les agrupacions teatrals, se sumen noves entitats esportives i culturals de tot tipus, que organitzen xerrades, exposicions, excursions, activitats esportives, etc.

3.1.1. El centre d’oci de l’esquerra: La Unió Santcugatenca i les seves seccions [1]

L’entitat coral Unió Santcugatenca havia estat fundada el 1900, com un cor de Clavé per cantaires que es van escindir de la Coral La Lira pel seu tarannà conservador.

En aquells moments feia de mestre Joan San, secretari municipal, acusat pels republicans de cacic, que era aficionat a la música i el cant. Segurament la seva presència al front del cor serà una de les causes del trencament de l’entitat. Al que caldria sumar el rebuig d’una part dels cantaires a l’aproximació al món catòlic i catalanista. El 1899 La Lira rebia un pendó regalat pel catalanista conservador i industrial Esteve Camarasa. La Campana de Gràcia ironitzava sobre el tema:

“després d’una missa, ohida ab molt fervor pels coristes, fou solemnement benehit lo pendó que’ls ha regalat un catalanista católich apostólich y romá. No sabem quina relació pot haverhi entre les benediccions del clero y la música popular; però siga com vulga, si’ls coristes de Sant Cugat senten d’aquí endavant que’ls dihuen beneyts, no tenen per qué extranyársen.” [2]

Sembla que alguns dels cantaires no van voler que els hi diguessin beneyts i reaccionen. Vint-i-set socis es van escindir per formar la Coral La Unió Santcugatenca, que va tenir com a primer president a Pere Fàbregas Mèlic. [3]

L’entitat va créixer, un any després, presidida pel rabassaire republicà Miquel Grau Ricart, membre de la Societat d’Agricultura, arribava al centenar de socis. El 1902 es van unir al a La Unió la majoria dels socis de la Coral El Progrés, un altre cor claverià que funcionava al poble des de 1887. Aquesta coral havia viatjat, amb vint cantaires, a Madrid el juny de 1896 en l’expedició de cors claverians que s’organitza a la capital. El 1889 va estar present amb el seu pendó a l’acte catalanista que se celebra a Sant Cugat en protesta per l’article 15 del Codi Civil. El 1900 tenia 52 socis i era president Josep Codoñés Santacana [4]

No serà fins l’abril de 1903 que legalitzi la seva situació davant del Govern Civil, nomenant president a Joan Daví. Situa la seu al carrer de la Creu. Aviat esdevé la coral d’esquerres del poble, on canten rabassaires i treballadors menestrals. Amb el temps el nombre de socis creix i la societat es planteja la necessitat de tenir una seu pròpia. Després per passar per diferents locals de lloguer obren seu a l’actual carrer Francesc Moragas, un cafè, amb sala de billar i on es fan actuacions de teatre i balls.

L’any 1922 es decideix construir un local de nova planta pagada amb aportacions dels socis i amb una emissió de bons. Molts socis també van aportar hores de feina. Aquell any es començaria l’edificació de l’actual seu de la Unió, en el carrer que es coneixia com Baixada de Sant Sever i que es dirà Anselm Clavé.

El març de 1923, gràcies a les gestions del seu president, la Unió reorganitza la seva Secció de Coral «que feia deu anys que no actuava» i es preveu que aquell any surti per Pasqua a cantar les Caramelles. [5]

El 1923 la Unió té tres-cents socis, el 1929 són ja tres-cents cinquanta, arribant el 1930 als quatre-cents, essent ja l’entitat més important del poble [6]. El nou local, a més d’ampliar l’espai amb un cafè i una sala de ball de 126 m2, permet afegir a la coral altres seccions i noves funcions. Així, per exemple, el 1926 es funda la Secció Mútua de Socors [7]

L’entitat no estava exempta de problemes polítics. Així, per exemple, el 3 de març de 1929 és escollit president Magí Bartralot, acompanyat a la seva junta per molts federals. Les tensions internes entre republicans provoca al juliol la dimissió de Bartralot i que passi a presidir l’entitat Teodoro Martí Pujol, fiscal municipal.

Teodoro Martí tindrà problemes amb la Comissió de Cultura escollida el 31 de juliol de 1931 i on figuraven Ramon Mas, Alfons Magrans, Joan Puig, Herminio Cebrián i Salvador Vilaró. La Citada Comissió serà suspesa per desacatament al president. [8] Finalment serà Teodoro Martí el que dimiteixi com a president a l’agost.

S’escollirà president a un altre federal, Tomàs Grau. Finalment, el maig de 1931, s’elegeix una junta formada per una majoria de federals i presidida per Jaume Galobardes [9].

Amb l’arribada de la República el local de la Unió es converteix en seu del Centre Republicà Federal i la Unió de Rabassaires En aquests moments a més de la secció de Coral, que l’havia donat origen, figuren seccions de teatre [10], música [11], esperanto, escacs i cinema. També té la seva seu el Sindicat Agrícola la Unió, estudiat a l’apartat de cooperatives. El dia 17 de maig s’hissa la bandera tricolor al local del carrer Anselm Clavé amb motiu de l’entrada del Centre Republicà Federal com a secció. El CRF, com a entitat republicana organitzava sopars i balls amb motiu del 14 d’abril. L’entrada dels federals a la Unió fa que es reprodueixen els problemes polítics, i així el gener de 1932 la Junta es nega a participar en el diari polític que vol editar el Centre Republicà Federal, que es dirà L’Avenir, encara que les seves seccions sí que col·laboraran. A més hi ha protestes demanant que el Centre Republicà Federal sigui considerat només una secció més.

Bar de la Unió Santcugatenca

La Unió és el local d’oci de l’esquerra santcugatenca, des dels federals fins als comunistes, que precisament han nascut del grup d’esperanto de l’entitat. El centre disposa de cinema i teatre, bar, sala de ball i una petita biblioteca. També era la Unió un dels centres on s’organitzaven balls i representacions teatrals durant les fires de maig i de setembre. El caràcter esquerrà de l’entitat fa que sigui el lloc triat per fer els seus mítings pel Centre Republicà Federal, la Unió de Rabassaires i també de vegades el Bloc Obrer i Camperol o la CNT

El març de 1936 és escollit president Manel Ansón Martín, que substitueix al rabassaire i federal Josep Grau. El novembre de 1936, fent-se ressò del canvi de nom del poble, passarà a dir-se Unió Pinenca. Durant el període republicà la Unió no havia parat de créixer i, per exemple, el seu capital social havia augmentat quasi un 30% entre 1931 i 1936. Però la guerra suposa la suspensió de moltes activitats per l’anada dels homes al front i el nombre de socis baixa fins als 290 el 1937. L’últim president abans del final de la guerra, escollit el febrer de 1938, va ser el regidor federal Mateu Cortés Feliu [12].

Després de la guerra el local de la Unió seria intervingut per les autoritats i convertit en Casino Nacional. A més l’agost de 1939 el Tribunal Militar de Terrassa obria un expedient de responsabilitat política contra l’entitat, on es va implicar a 195 dels seus socis.

3.1.2. El centre d’oci de la dreta: el Parque i les entitats acollides

Malgrat tractar-se d’un equipament municipal el Parc, o Parque com era més conegut, era el centre d’oci de la dreta santcugatenca. El Parque es va convertir durant la República en un altre focus de tensió entre dretes i esquerres, l’esquerra en defensa de la utilització pública del parc municipal i la dreta en la defensa del seu centre.

Terrassa del Parc Municipal

La construcció del parc municipal s’havia iniciat el 1910 i no es va acabar fins al 1918. Un mur separava la llotgeta del Monestir dels jardins,dividint la part eclesiàstica de la municipal. Es van plantar arbres i plantes i es va posar un brollador, on avui hi ha una creu de terme. A més, tenia un quiosc de begudes, pista de ball i de patinatge coberta, un espai que es feia servir també de sala de teatre i cinema. S’havia instal·lat el 1918 i reconstruït el 1926 després d’un incendi.

El parc municipal i els seus jardins van ser arrendats el 1918 a l’exregidor Joan Soler Aymerich, que va guanyar la subhasta. Es tractava d’una demanda de les famílies benestants del poble. Pere San, exdirigent de la Unión Patriótica i organitzador de la Lliga a Sant Cugat, ho explicava el 1933: amb l’arribada d’"obrers d’altres terres" els santcugatencs havien vist com aquests omplien tots els bars del poble i "les persones decents no tenien lloc on passar la festa", l’objectiu de l’arrendament del parc era, doncs, "transformar-lo en un lloc d’esbarjo familiar i apartar el jovent del perill i llocs de corrupció" [13].

Segons Ramon Mas, el tema del Parque va ser una cacicada més. Explicava el republicà que en l’època en que es va construir "sols tres homes feien i desfeien al seu gust, tot els que’ls [sic] venia bé. Aquests homes (...) es nomenaven Martí Rodó, Pere Estapé i Joan San Vilaseca, avui ja traspassats, i que sense donar compte a ningú van fer la Sala de Festes, amb concessions a particulars, sense intervenció de ningú del poble i protestant-ne aquest" [14].

Lligat al Parc neix l’Agrupació Santcugatenca, una entitat cultural, que tenia una secció de declamació que representava obres a la Sala de Festes. [15]També l’Orfeó Sant Medir, format per homes i senyoretes, creat el 1923, fa les seves actuacions al Parc [16]

El 1928 es va prorrogar el contracte per quinze anys, amb l’oposició dels republicans. L’ajuntament republicà va començar a estudiar com rescindir el contracte per incompliments d’Espiridió Serramia, que regentava el Parque per cessió de Joan Soler Aymerich. Primer es va denunciar l’abandó del parc i el 3 de maig de 1933, argumentant que es pagava amb diners municipals el treballador encarregat del manteniment, l’ajuntament acorda rescindir el contracte dels jardins municipals i anunciar el desnonament en un full que es reparteix pel poble. També s’al·lega que es troba descurat i inclús s’atribueix això a un boicot a la República.

Ramon Mas des d’El Diluvio va més enllà i diu que el Parque era "la antigua cueva donde se guarecían caciques y socios de la Unión Patriótica, sólo se respira el aire impuro del sabotaje a la República" i deia que estava ocupat per "monárquicos, monarquizantes y cavernícolas" [17]. En canvi des de la dreta es deia que el desnonament era una venjança, i que es feia perquè a La Unió no anava ningú mentre el Parc era ple [18]. L’arrendatari va recórrer aquest acord davant dels tribunals i va posar una denúncia contra l’alcalde i els regidors que havien aprovat la rescissió, iniciant-se un contenciós administratiu per aquesta qüestió que el juliol de 1936 encara no s’havia resolt.

Terrassa del Parc Municipal

Un nou conflicte es va obrir el 1933 quan l’ajuntament, per fer efectiu el desnonament, va decidir aïllar la sala de ball -de 90 m2-, cafè i cinema dels jardins, ordenant tapiar una porta que els comunicava, l’anomenat portal Octavià, obligant als que venien de la carretera de Cerdanyola a donar tota la volta per a entrar al Parc. Però el dia 19 de maig a les 9 del matí, quan els obrers es dirigien a tapiar la porta, es va formar una manifestació, sobretot de dones i nens, encapçalada per esposes de coneguts dretans, que va tractar d’impedir el tapament.

L’alcalde va cridar la Guàrdia Civil de Terrassa. Cap a les 11 hores van arribar 18 guàrdies civils, que no van haver d’intervenir perquè la manifestació havia estat dissolta per l’arribada de 28 guardes d’assalt, que van protegir els obrers mentre tapiaven la porta. No es van practicar detencions [19]. Després dels fets d’octubre l’alcalde gestor Alfons Masana va ordenar tirar a terra el mur, i a més va cedir la part que havia vedat l’ajuntament del Parc als propietaris de la part privada. El mur es reconstruiria el 1936.

Després del 19 de juliol el Parque va ser ocupat per membres de la FAI que el van convertir en l’Ateneu Llibertari. Més endavant es faria servir de caserna. La seva fi arriba el febrer de 1940, quan les instal·lacions del Parque són enderrocades per ordre de l’ecònom Antoni Griera.

Entitats acollides al Parque.

Al Parque tenia la seva seu la Societat Coral La Lira, un cor claverià fundat el 1882 [20]. Va estar presidida en els seus inicis pel fuster Ramon Musella Vilallonga, que havia estat regidor conservador.

La Coral La Lira va tenir de mestre entre 1883 i 1884 un jove Lluís Millet. El 1888 es dissolt l’entitat, però torna a reaparèixer el 1898. L’any següent La Lira rebrà un pendó regalat pel catalanista i industrial Esteve Camarasa.Com hem vist, aquests contactes amb el catalanisme conservador va provocar una divisió interna. Vint-i-set socis es van escindir per formar el 1900 la Unió Santcugatenca, En aquell moment era president de La Lira Jaume Casajuana.

Segurament també va influir en la ruptura que el mestre director de La Lira era llavors Joan San Vilaseca, secretari municipal acusat pels republicans de cacic. La Lira queda convertida així en la coral de dretes del poble, enfrontada a la Secció Coral de la Unió Santcugatenca, que esdevenia el cor d’esquerres, encara que totes dues formaven part de l’Associació Euterpense dels Cors de Clavé. El març de 1900, al festival de l’Associació encara participen tres corals claverianes santcugatenques La Lira, El Progreso i La Unió.

La Lira torna a reorganitzar-se el 1928, després d’un període d’inactivitat des de 1911. Té en aquest moment 48 socis cantaires i 32 de protectors, està dirigida pel jove mestre Miquel Casas i està presidida per Manel Farrés Salvadó, al que veurem transitar del republicanisme radical a la Lliga. És llavors que situa la seva seu social al Parque, centre d’oci de la dreta, i que participa en actes de la Unión Patriótica.

Durant la República mantindrà aquest caràcter dretà. La trobarem cantant en alguns actes, com la inauguració de la plaça de la República o de la nova Casa de la Vila, però no participa en altres més marcadament esquerrans. Entre els seus cantaires trobarem antic salistes, militants de la Lliga o catòlics de la Federació de Joves Cristians.

L’agost de 1932 va celebrar una festa pel seu cinquantè aniversari, amb la presència de Lluís Millet que, com hem vist, havia dirigit el cor en la seva joventut, i l’escriptor Josep M. Folch i Torres, que ja havia estat a Sant Cugat el 1923 inaugurant la plaça dels Pomells de Joventut. Encara era president Miquel Farrés i secretari Josep Farrés, essent el director Jaume Reguant [21]. A la festa d’aniversari havia estat convidat el president Francesc Macià, però l’alcalde Roc Codó va prevenir al seu secretari "que el local on hi ha dita entitat hi havia avans [sic] l’Unió Patriòtica i encara amb tot i la República hi segueixen reunint-si [sic] els monàrquics de la vila encar que disfessats de republicans" [22]. Finalment tant Francesc Macià, com Roc Codó, que va delegar la representació en Jaume Fàbregas excusaran la seva assistència a l’acte.

El 1933 és escollit nou president Joan Soler, excandidat monàrquic l’abril de 1931 i ara membre de la Lliga [23], substituït l’any següent per un altre lligaire, en Joan Campmany Sitges. El 1935 s’escull president a Josep Masana, amb una Junta on entren alguns joves en la vintena [24].

La Coral La Lira feia freqüents actuacions, tant a Sant Cugat com a fora del poble. Una de les actuacions més assenyalades era la sortida a cantar les caramelles.

Depenia de La Lira la secció infantil de l’Esbart Dansaire dirigit també per Manel Farrés, que va fer el seu debut el desembre de 1931. Segurament era una entitat hereva dels Dansaires Bastoners de Sant Cugat, que havien fet la seva presentació a la Fira de Setembre de 1925. Aquest Esbart, que el febrer de 1931 s’havia adherit breument a l’Agrupació d’Acció Catalana, passaria a dependre de l’Institut de Cultura Infantil a partir de la fundació d’aquesta entitat el 1932, sempre sota la direcció de Manel Farrés.

També tenia la seva seu l’Agrupació Artística Catalunya, que l’abril de 1936 fa el seu debut al Parc com a grup Amics del Teatre, que en constituir-se definitivament el maig adopten el nom d’Agrupació Artística Catalunya, escollint com a president a Josep Llahí. Es tractava del grup d’afeccionats al teatre, que tenien com a director artístic a l’omnipresent Manel Farrés [25].

3.1.3. Les entitats culturals catalanistes.

La Comissió Delegada de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana de Sant Cugat

Vegeu->La Comissió Delegada de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana de Sant Cugat

L’Ateneu de Sant Cugat
Vegeu->L’Ateneu de Sant Cugat del Vallès (1933-1936)

3.1.4. Associacions culturals i esportives d’influència comunista.

El Bloc Obrer i Camperol (BOC), amb una militància molt jove, es va preocupar d’organitzar aquest sector. Militants del partit són els impulsors d’un seguit d’associacions culturals i esportives que van permetre als comunistes fer la competència als catòlics en l’enquadrament de la joventut santcugatenca. Algunes d’aquestes associacions també van servir de tapadora pel BOC després dels fets d’octubre del 1934.

Joventut Esportiva Proletària

Vegeu-> Joventut Esportiva Proletària: comunisme i esport obrer a Sant Cugat

Laborista Esperanta Grupo de Sant Cugat

Vegeu-> Esperantisme, obrerisme i comunisme

Corn Enciclopèdic Cugatenc

Vegeu-> Corn Enciclopèdic Cugatenc

Ateneu Popular Santcugatenc

Els comunistes del POUM són també els principals impulsors de l’Ateneu Popular Santcugatenc, que s’anava gestant des de l’agost de 1935 però no es presenta en societat fins al gener de 1936, amb una carta signada per Pere Girbau i els paletes Joan Rodó Cleris i Pere Bayo Benedicto, tots tres militants del POUM, constituint-se de forma definitiva per trenta-un socis, la majoria també poumistas, el 5 de febrer de 1936.

El primer president va ser el poumista Jaume Marimon Rom, cosidor de 18 anys, i a més de temes culturals tenia vocalies d’atletisme i futbol, assumint la feina de difusió de l’esport obrer que havia fet la Joventut Esportiva Proletària. [26]

3.1.5. Associacions anarquistes: l’Ateneu Obrer Cultural.

Vegeu-> L’Ateneu Obrer Cultural, entitat anarquista santcugatenca

3.1.6. Fejocistes i montserratines: l’associacionisme catòlic juvenil.

Vegeu-> Fejocistes i montserratines: l’associacionisme catòlic juvenil a Sant Cugat durant la Segona República

3.1.7. Associacions benèfiques: l’Assemblea Local de la Creu Roja.

Fundada el 24 de juny de 1902 i reorganitzada el 1923. Durant els anys trenta tenia més d’una centena de socis i estava presidida pel radical Teodoro Martí.

L’ajuntament els va advertir diverses vegades per enviar les seves cartes en castellà i també els federals i Acció Catalana els van criticar per la mateixa raó. Organitzava la tradicional Festa de la Bandereta, amb una taula petitòria als Quatre Cantons.

Durant la Guerra Civil va estar intervinguda per un comitè, però després de la guerra tornarà a ser reorganitzada pels mateixos dirigents de l’etapa anterior [27].

3.1.8. Les associacions de propietaris.

El febrer de 1931 es va constituir la delegació local de la Cambra Oficial de la Propietat Urbana, que agrupava als grans propietaris urbans de la vila. El 1932 la Junta estava integrada per Antoni Rosich Busquets -un joier, que havia estat president de l’Associació Vila Jardí de Valldoreix-, Rossend Menta, el comerciant Pere Sallés Borrell, el constructor Tomàs Musella Castañé i Joaquim Planas Rosich. El 1934 estava presidida per l’exalcalde Anton Sallés Borrell. Tenien les oficines al carrer Mozart, núm 5 a Valldoreix [28].

A les barriades més allunyades del centre urbà tenien associacions de propietaris pròpies. Normalment es tractava de barcelonins que han fixat la seva residència o estiuejaven en aquests barris. La més important era l’Associació de Propietaris de Valldoreix, creada el 1918, que tenia 130 socis el 1931, un casino a l’avinguda del Jardí i un camp d’esports a Can Montmany, encara que la seva seu central estava a Barcelona. L’Associació organitzava, al marge de l’ajuntament, festes i celebracions, el que provocà les protestes del consistori, que també va criticar durament la reunió que aquesta associació va organitzar per tractar de la possible independència de la barriada [29].

L’Associació de Propietaris de La Colònia-Bosc La Floresta-Pearson va ser creada el 1919 i tenia 91 socis l’any 1931. Tenia un Patronat Cultural i el maig de 1933 va inaugurar el Casino de la Floresta, en un acte amb l’assistència de Lluís Companys, el conseller de Cultura Ventura Gassol, els alcaldes de Barcelona i Sant Cugat i d’altres autoritats civils i militars [30].

A més hi havia associacions de propietaris en altres barriades menys poblades, com l’Associació de Propietaris de la Colònia Montserrat, que tenia 61 socis el 1936, l’Agrupació de Propietaris Mas Fuster i l’Associació de Propietaris i Veïns de la Barriada de Sant Domènec, creada el 1935.

3.1.9. Esport i etitats esportives.

Vegeu-> Esport i entitats esportives al Sant Cugat de la República

3.1.10. Entitats creades durant la Guerra Civil.

Ateneu Llibertari

Només iniciar-se el procés revolucionari militants de la FAI i de les Joventuts Llibertàries locals van confiscar el Parque. Es tracta d’antics membres de Ateneu Obrer Cultural i del grup faista Rebeldes del Vallés [31]. Els anarquistes santcugatencs van transformar el centre d’oci de la dreta local en l’Ateneu Llibertari.

Van aprofitar les instal·lacions com a espai on fer xerrades amb oradors anarquistes, representacions teatrals i projectar pel·lícules.

Comitè Local de Socors Roig Internacional

Socors Roig Internacional s’havia creat per la Internacional Comunista el 1922 com una associació de solidaritat amb els presos comunistes i d’ajuda humanitària. A Catalunya comença a funcionar durant la República. A Sant Cugat és creada el juny de 1937 i té el seu origen en el Comitè Permanent d’Ajut a Madrid, creat a començament de la guerra i que havia recaptat 3.540 ptes per aportacions i, via Ajuntament, havia enviat 20 sacs de farina per ajudar a la capital [32].

Estava impulsat per Elionor Vinyerta, d’ERC -dona del diputat Amadeu Aragay-, i Anton Vilaró, regidor del PSUC. Tenia cinquanta socis i sòcies. La Junta escollida estava formada per Tomàs Alcaine, mestre de l’escola de Sant Cugat des de 1934, com a secretari general; Marià Birbe Bistuer, com a secretari de propaganda; Salvador Martí com a secretari d’organització; la Concha Crespo, militant del PSUC, que havia estat responsable de finances de les Milicianes del PSUC era dona del regidor comunista Josep Puiggròs, com a secretària d’ajuda i la practicant Sabina Cañameras, d’ERC, secretària de finances. El Comitè feia tasques de suport als refugiats de guerra i als combatents i, malgrat que tingués un caràcter unitari, era proper al PSUC. En un primer moment fan servir la Unió com a seu, traslladant-la després a un local prop de la Creu Roja que havia abandonat la FAI [33].

Agrupació Local de Solidaritat Internacional Antifeixista

Creada per la CNT el juny de 1937 per fomentar la solidaritat amb l’Espanya republicana a l’estranger i en resposta al predomini comunista a Socors Roig Internacional. Solidaritat Internacional Antifeixista amb l’aconseguit d’ajuda humanitària a altres països, organitza hospitals, dispensaris, guarderies i assistència social a combatents i civils. A Pins del Vallès organitza una agrupació local el 1938. S’ocupa, bàsicament, de donar suport als refugiats. Serà secretari el cenetista José García Montiel.

Secció de Pins del Vallès de Los Amigos de México

Es tractava de la secció local de l’associació d’amistat amb el poble mexicà creada el gener de 1937 a Barcelona per "un numeroso grupo de revolucionarios simpatizantes con la noble nación mejicana". Amigos de México pretenia homenatjar al poble mexicà, i al seu president Lázaro Cárdenas, pel seu suport a la causa republicana. El seu objectiu era "estrechar los lazos de acercamiento entre los españoles y los Estados Unidos de México, e intercambiar todo aquello que sirva de mutuo conocimiento y compenetración de ambos pueblos revolucionarios" [34]. Havia estat impulsada per anarcosindicalistes, encara que estava oberta a tots els partits i sindicats. La secció pinenca tenia 45 socis, sobretot cenetistes i poumistes, i figurava com a president a Ismael Castelló, que era militant d’ambdues organitzacions. Tenia la seu al local del POUM [35].

Ateneu Obrer

L’Ateneu Obrer va ser creat per membres del POUM una vegada il·legalitzat el seu partit el juny de 1937, després dels Fets de Maig, com a tapadora local de l’organització. Va ser promogut a partir de l’agost per una comissió formada per Josep Colom Cañellas -que havia passat un temps empresonat arran dels Fets de Maig-, el paleta Pere Bayo Benedicto -que havia estat un dels promotors de l’Ateneu Popular Santcugatenc- i Baldiri Rius, tots tres militants del POUM.

La seva constitució definitiva es va fer l’11 de novembre del 1937. L’Ateneu Obrer té en aquells moments 42 socis, tots militants de l’il·legalitzat POUM o familiars seus. Com a president figura Celestí Farriol Panedés, un antic republicà federal, que havia presidit la Unió Santcugatenca el 1927. A la seva junta figuren poumistes joves, com el fuster José Baeza, el paleta de 19 anys Joan Caldés Tortosa o el rabassaire Miquel Grau Castañé, que moriria poc després al front, i familiars de dirigents del POUM local, com el torner Joan Llunell Tondo, de 17 anys [36].

Segurament l’objectiu de posar militants no gaire assenyalats al capdavant de l’Ateneu era no cridar l’atenció de les autoritats, però no van passar desapercebuts i, com va passar amb altres ateneus de tendència anarquista, van ser controlats pel cap de Negociat de Governació de la Generalitat de Catalunya, que els va demanar les dades dels socis de l’entitat [37].

Front Popular Antifeixista

El primer Front Popular Antifeixista s’havia creat el setembre de 1937. L’objectiu era sumar els sindicats, la Unió de Rabassaires, la UGT i la CNT, a més de la FAI i les Joventuts Llibertàries al Frente Popular, amb l’objectiu de mantenir i reforçar la unitat de les forces antifeixistes. No va ser un procés fàcil per les reticències cenetistes i republicans. Van ser els comunistes del PCE a Espanya i del PSUC a Catalunya els que van posar més interès en el desenvolupament d’aquests fronts.

El Front Popular Antifeixista de Catalunya no es crea fins al 26 de març de 1938. La delegació pinenca no es constitueix fins al 8 d’abril de 1938, just en el moment que s’acaba de constituir el segon govern de Negrín, anomenat, precisament, de la Unidad Nacional. Participen CNT, UGT, FAI, ERC, PSUC, ACR i la Unió de Rabassaires [38]. La primera conseqüència és refer la malmesa unitat antifeixista local. Pocs dies després de la constitució del Front local ERC i ACR entren a la Comissió de Govern municipal i la Unió de Rabassaires es reincorpora al consistori. El Front fa èmfasi en la denúncia del derrotisme, dels emboscats i del mercat negre.

3.1.11. Les penyes.

Al marge de partits, associacions i entitats, encara que de vegades lligades a alguna d’elles, trobem les penyes. Eren un grup d’amics, de més o menys la mateixa edat, que es reunien a un local per fer petar la xerrada, jugar a cartes o al dòmino, organitzar àpats, concursos, festes i balls, i per practicar esports.

La que millor coneixem és la Penya Dandys, fundada el juny de 1928. Formaven part una trentena de joves, més aviat de perfil conservador. El febrer de 1933 tenia com a president Joan Gusi i a la junta figuraven Salvador Sitjes (secretari), Miquel Tortosa Solà (tresorer) i Josep Canals i Antoni Agraz Buil "Matarile", que militava a Nosaltres Sols! (vocals). Alguns dels seus membres eren fejocistes, com el mateix Antoni Agraz, Miquel Tortosa, Francesc Alegret, Llorenç Ribas, Marcelino Español o Joan Garrell Grau, fill del regidor de la Lliga. D’altres participaven en la Coral La Lira i alguns, com els germans Bru i Emili Sabaté Escursell o el pagès Lluís Girbau Aguilar "Teixidor", seran fundadors el 1934 de les joventuts de la Lliga Catalana a Sant Cugat. També figuraven els germans Josep i Francesc Pujol Estapé, fills del propietari de la Torre Blanca, o Josep Sangés Bigas, fill del jutge Marcel·lí Sangés.

La primera seu la van tenir a Cal Barbany, on organitzaven balls, però a partir de 1932 es reunien a Cal Racó, en un local propietat de Miquel San, a la plaça de la República. Per celebrar la inauguració, feta el dia de sant Josep, van organitzar una audició de sardanes. Tenien un equip de futbol i un altre de tennis taula. [39]

També sabem de l’existència d’altres penyes, la majoria formades per exjugadors i aficionats del Sant Cugat Esport F.C., com la Penya Tranquils, la Penya Salas [40], de la Penya Ventós, les dues darreres amb noms d’exjugadors de futbol de l’equip local, i de la Penya Vert-Fut, de la que formaven part joves que freqüentaven el Parque, on tenia la seu, aficionats al Sant Cugat Esport F.C. Com, com per exemple Tomàs Fàbregas. La Vert-Fut organitzava per Sant Joan i Sant Josep balls "moderns" a la Sala de Festes del Parque i escollia anualment una pubilla Vert-Fut [41].

Totes aquestes penyes tenien equip de futbol que participaven en tornejos i lligues de penyes i veterans. Ja durant la guerra es crearà la Penya Castellví, formada en la seva majoria per jugadors del Pins F.C. [42]

3.2. LES COOPERATIVES

3.2.1. Les cooperatives agràries [43]

El primer sindicat agrari creat a Sant Cugat va ser el Sindicat Agrícola i Caixa Rural de Sant Pere. Constituït el 25 de juliol de 1906, acollint-se a la recent llei de sindicats agrícoles, publicada a la Gaceta de Madrid el 30 de gener de 1906, que venia a donar estabilitat a l’associacionisme agrari, li concedia alguns beneficis fiscals i buscava pacificar el camp català, unint propietaris i parcers en una entitat que «permetés fer front als costos creixents de la producció agrària marcada per la progressiva introducció de tècniques capitalistes». [44]

El Sindicat es constitueix en una reunió a l’Ajuntament de «contribuyentes y agricultores de todas clases, previa invitación del señor Alcalde P. Pedro Estapé Franquesa» i, a més del batlle, parlen el rector de la parròquia, Joaquim Prou Margenat, propietari de Can Volpelleres i membre de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, i Joan San, secretari municipal. Cacics i grans propietaris.

A la Junta Directiva triada figuraven l’alcalde Pere Estapé i el seu cunyat, síndic i futur alcalde Martí Rodó Rabella, a més del secretari municipal Joan San -els tres senyalats pels republicans com els principals cacis del poble-, el fiscal Rafael Mas Civil, ell mateix propietari agrícola, i altres propietaris com Josep Barba, Josep Busquets, de Can Busquets, o Joan Rabadà Ballvé, de la Torre Negra. [45] Amb aquesta directiva és normal que els republicans la consideressin afí al poder caciquil i que els rabassaires desconfeixin des del començament d’ella.

El sindicat es va inaugurar oficialment el gener de 1907 presentant-se com una institució amb l’objectiu de «l’ensenyansa agrícola y el mutu aussili entre’ls socis en casos de malaltia o de manca de recursos». Com a presentació van organitzar dues xerrades sobre qüestions vitivinícoles i d’història dels sindicats agraris. A partir de la seva fundació es van cuidar d’organitzar la festa patronal del poble, celebrada per Sant Pere, no sense polèmica [46], però poc més, l’activitat de l’entitat va decaure ràpidament. El Diluvio escrivia el 1910 que «no ha mostrado apenas esta Sociedad señales de vida sino para elecciones de ediles y diputados y para bailes y ceremonias en la iglesia en la festividad de su patrón» [47]. Estava afiliada a la Federació Agrícola Catalana-Balear i des de 1917 era filial de l’IACSI.

L’entitat estava presidida el 1930 per Ramon Vidal Aymerich i tenia la seu al Parque [48]. l 1933 era el màxim dirigent Ignasi Bulbena. Sabem que el 1931 tenia 287 socis. El 1934 eren 277 els socis i tenia un capital efectiu de 22.198 ptes. Bàsicament, a part d’organitzar la festa de Sant Pere i el Paga-li Joan, es dedicava a la compra mancomunada de llavors, patates, sulfat i sofre i a l’activitat mutual. També tenia algunes màquines, com una segadora. [49]

Però, amb diferència, la cooperativa agrària més important era la propietària del Celler Cooperatiu, el Sindicat Vitivinícola i Caixa Rural de Sant Medir, fundat el 1921 per lluitar contra els intermediaris i davant l’augment de demanda de vi que es va produir durant la Primera Guerra Mundial.El Celler, dissenyat per l’arquitecte Cèsar Martinell, va ser construït, com d’altres, amb el suport de la Mancomunitat de Catalunya, després de signar un crèdit de 50.000 ptes. Segons explicava Ramon Mas:

"hi havia 300 socis [deu comptar els familiars del soci principal] que havien treballat la jornada a fer els fonaments, o fer de manobre, havien traginat sorra o totxos amb els carros i no havien pogut aportar-hi cap pesseta, car no en tenien gaires. Els altres 186 associats eren ja petits propietaris conreadors amb vinyes pròpies i a parts de fruits, i que a més de jornades de braços i de carro havien aportat «obligacions» de 100 pessetes cada una. En quedaven 14, que eren els propietaris rendistes, que no van aportar-hi cap jornada, sinó solament «obligacions» de 500 pessetes, de 1.000 pessetes i de 1.500 pessetes, cobrant interessos" [50]

Aquests grans propietaris tenien la majoria de les obligacions i van ser nomenats socis protectors amb dret a escollir la direcció. A més als estatuts es recollia que els vots a l’assemblea fossin segons obligacions i quantitat aportada de vi, un vot per cada 500 ptes i un altre per cada 25 càrregues de vi. Així, el primer president va ser Joaquim Prou Margenat, propietari de Can Volpelleres i membre de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, que va dimitir al juny per problemes amb els seu parcers que es negaven a portar el raïm al celler. També dimiteix el secretari per excés de feina. Va ser substituït per Ricard Ragull Alabau, propietari de Can Magí, que tenia com a secretari a Francesc Fàbregas Malla. Els grans propietaris controlaven el Celler.

Celler Cooperatiu

Discrepàncies sobre el solar a comprar per ubicar el celler porten a la dimissió de la nova junta. L’agost de 1921 s’escolleix nou president a Josep Feliu Aymerich, proper als republicans, amb Josep Moncunill Sabaté a la secretaria, el que porta a abandonar la cooperativa a Ragull i Josep Llobet, propietari de Can Delaire, que eren els principals subscriptors de vi. També abandonen l’entitat altres grans propietaris, com Joaquim Prou o Tomàs Musella.

Aviat els rabassaires van demanar la democratització de la cooperativa i que a l’assemblea cada soci tingués un vot, amb independència de la seva aportació de vi. Durant els anys vint se succeeixen com a presidents, Martí Vilaró Canudas (1921-1923), Tomàs Grau (1923-1925), Miquel Buscallà Grau (1925-1929), Josep Serra Reig (1929-30), alguns d’ells lligats a la Unió de Rabassaires i el republicanisme federal.

Durant la República la direcció del Sindicat està dominada per federals. El 1931 és escollit president Josep Grau Rodó, regidor del Centre Republicà Federal i membre de la Unió de Rabassaires, que seria reelegit el 1932. Els anys entre 1931 i 1934 van ser de consolidació del Celler i de millora de les instal·lacions. Es van constituir noves seccions de suport als pagesos malalts i de justícia, encarregada de resoldre els contenciosos entre socis. Entre 1933 i 1935 va ser president el regidor Josep Aguilar Serra, substituït el 1936 pel també regidor federal Francesc Viñeta Raurell. En aquests moments el Celler tenia trenta-sis tines i una màquina de batre. Les lleis del 17 de febrer i 20 de març de 1934, dictades per la Generalitat, van acabar de democratitzar els sindicats agrícoles i les cooperatives imposant la igualtat de drets de vot entre tots els socis.

Encara el 1930 neix el Sindicat Agrícola La Unió, que va ser fundat el 16 de març de 1930. Té el seu origen a la Secció Agrícola de la Unió Santcugatenca. Format inicialment per 131 socis de la Unió, on tenia la seu. El seu primer president va ser el federal Joan Serraboguñà Serra. La majoria dels seus membres eren membres de la Unió de Rabassaires i del Centre Republicà Federal. El sindicat va comprar una màquina de batre el 1930, ja que fins llavors l’única que existia al poble era la de Pere Estapé, exalcalde salista i propietari de la farinera del poble.

El 1931 creix fins als 150 socis i compra una màquina trilladora. El 1932 ja passa dels dos-cents associats. Aquest creixement de massa social li permet pensar en nous projectes, com la compra d’un tractor. El 1933 el sindicat adquireix una embaladora de palla. El 1934 són 190 socis i té un capital efectiu de 20.410 ptes. A part del lloguer de la maquinària als seus socis, la seva principal activitat és la compra mancomunada de farratge, grans, farines, pinsos, sulfats, sofres i guano. [51]

Tots tres sindicats, més la Unió de Rabassaires, es fusionaran, com veurem, en el Sindicat Agrícola la Unió de Rabassaires el 1936, seguint el decret de la Generalitat.

3.2.2. Les cooperatives de consum

Vegeu-> El cooperativisme obrer de consum a Sant Cugat: d’El Espejo a La Unidad Obrera

<—Capítol anterior: Estructura econòmica ---- Capítol següent: Sistema de partits polítics i eleccions generals a Sant Cugat del Vallès—>