transformant la nostra paraula en ràbia, la nostra ràbia en força, la nostra força en lluita...
No hi ha millor estratègia per mantenir l’ordre establert que apropiar-se d’una lluita i jugar a les concessions i a les bones intencions, i transformar així eixa lluita inicial en una caricatura de si mateixa.
Les nostres reivindicacions, els nostres pensaments, les nostres reflexions, les nostres teories i les nostres pràctiques volen ser resoltes a colp de decret i de llei... la llei d’igualtat, de conciliació, de dependència, etc., etc.... l’emoció ens desborda, quanta atenció prestada, quant d’esforç per mantenir-nos al mateix lloc, per ocupar-nos de les mateixes coses, això sí, amb ajudes i incentius. Apostar per una economia liberal a ultrança, amb les seues seqüeles de precarietat i de destrucció de drets a tots els nivells i tractar de fer-nos creure que al mateix temps pot haver-hi avanços socials, no deixa de ser sorprenent.
Una llei com la de conciliació o de dependència es tradueix en... més del mateix: el predomini de la lògica d’acumulació per damunt d’una lògica de sostenibilitat de la vida. L’organització social amb els mercats capitalistes com a epicentre, que requereix de l’existència de treballs i esferes invisibles (així com la invisibilitat dels seus protagonistes). Una llei que no resol la invisibilitat dels cuitats i no incrementa significativament la responsabilitat social de la seua provisió; el seu repartiment seguirà basant-se en eixos de desigualtat social, seguirà marcat per la seua estructura de gènere, encara que la variable gènere estiga cada vegada més marcada per altres variables de poder (la classe, l’ètnia, el país d’origen...).
Una llei com la d’igualtat entre homes i dones, que defén la igualtat de partida per incloure’s en un sistema desigual. No es qüestiona la resta de desigualtats socials, sinó que l’objectiu és equiparar a dones i homes en una mateixa estructura jeràrquica. A més, a l’exigir la participació equilibrada de dones i homes als àmbits de decisió no es qüestionen les pròpies estructures de decisió.
Una llei contra la violència de gènere, assistencial, reparadora?... centrada als efectes, eludint les causes... La perspectiva dominant sobre la violència masclista és en l’actualitat un problema quasi exclusivament judicial. La intervenció, tant de les institucions com dels mitjans de comunicació apunten cap a: individualització (la que assenyala a les víctimes de manera aïllada, amb un perfil específic), victimització (la maltractada que apenes pot sostenir-se, desarrelada, sempre sola) i, finalment, assistència, atenció, però no cures ni empoderament.
Per tant, se’ns ofereix com a suposades armes les lleis... lleis mantenidores del sistema de rols, lleis paternalistes que ens infravaloren i ens "discapaciten" (dones sí, però com a víctimes, assistides i subvencionades), lleis que han suposat un major benefici al propi govern (i per extensió al model de societat capitalista globalitzada) que als propis grups als quals es dirigia. Lleis que ignoren altres eixos de poder com la classe, l’ètnia, la identitat sexual (noció bipolar del sexe, deixant fora altres identitats: transsexual, intersexual, transgènere...), l’heteronorma (el clàssic model de família tradicional traslladat a altres formes de convivència, l’heterosexualitat com a model de parella estable, monògama...)
La dominació no desapareix, sinó que canvia adoptant noves formes: precarietat de l’existència, sobrecàrrega i pobresa femenina, racisme legal per al servei domèstic (amb un Reial Decret de 1985 que legalitza l’esclavitud) i sexual (negant l’accés a drets laborals i recursos socials), violència com a espectacle de masses, normalització de la sexualitat en el consum...
Davant aquesta realitat, “elegeix la teua pròpia aventura”... nosaltres elegim continuar construint una altra realitat feminista, imaginari de contrapoder i solidaritat entre dones i lesbianes.
Dones Soltes! dones.soltes@gmail.com
8M: ANTIPATRIARCAL Y ANTICAPITALISTA
RSS 2.0