Xarxa Feminista PV

Reflexions Crítiques a la Llei Integral de Violència de Gènere

Viernes 7 de abril de 2006

REFLEXIONS CRÍTIQUES A LA LLEI INTEGRAL CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE

VALÈNCIA, HIVERN 2006

Grup de reflexió feminista al voltant de la violència sexista

ÍNDEX

I. ESTRUCTURA DE LA LLEI

II. COMENTARIS CRÍTICS A LA LLEI INTEGRAL

1. Llei Integral de mesures de protecció contra la violència de gènere

2. Context mediàtic: crònica d’una mort anunciada

3. Com s’activa el procés per a la concessió d’una Ordre de Protecció a la dona que està víctima de violència sexista?

4. L’evolució del maltractament cap a delicte públic

5. Llei Integral: llei de víctimes i agressors

6. Discriminació positiva o quan el patriarcat es renta la cara

III. ANNEXES:

ANNEX I: Cases d’Acollida

ANNEX II: Quadre cronològic dels discursos feministes sobre la violència

ANNEX III: Tutela Penal. Títol IV

ANNEX IV: Violencia masculina. ¿Castigo o rehabilitación?

ANNEX V: Crítica a l’àmbit educatiu de la Llei Integral, Charo Altable

IV. BIBLIOGRAFIA

I-ESTRUCTURA DE LA LLEI ORGÀNICA 1/2004, de 28 de desembre, de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere.

EXPOSICIÓ DE MOTIUS TÍTOL PRELIMINAR

Objecte de la llei

TÍTOL I Mesures de sensibilització, prevenció i detecció

CAPÍTOL I: En l’àmbit educatiu

CAPÍTOL II: En l’àmbit de la publicitat i dels mitjans de comunicació

CAPÍTOL III: En l’àmbit sanitari

TÍTOL II

Drets de les dones vícitmas de la viòlencia de génere

CAPÍTOL I Dret a la informació, a la assistència social integral i a la assistència jurídica gratuïta

CAPÍTOL II Drets laborals i prestacions de la Seguretat Social

CAPÍTOL III Drets de les funcionàries públiques

CAPÍTOL IV Drets econòmics

TÍTOL III

Tutela Institucional

La Delegació Especial del Govern contra la Violència sobre la Dona

Observatori Estatal de Violència sobre la Dona

Forces i Cossos de Seguretat

Plans de col·laboració

TÍTOL IV Tutela Penal

Suspensió de penes

Substitució de penes

Protecció contra les lesions, maltractaments, amenaces, coaccions, les vexacions lleus.

Quebrantament de condemna

TÍTOL V Tutela judicial

CAPÍTOL I Dels jutjats de Violència sobre la Dona CAPÍTOL II Normes processals civils CAPÍTOL III Normes processals penals

CAPÍTOL IV Mesures judicials de protecció i de seguretat de les víctimes

De l’ordre de protecció

De les mesures d’eixida del domicili, allunyament o suspensió de les comunicacions.

De les mesures de suspensió de la pàtria potestad o la custòdia de menors.

De les mesures de suspensió del régim de visites

CAPÍTOL V Del Fiscal contra la Violència sobre la Dona

Disposicions adicionals

Disposicions transitòries

Disposicions finals

Annex XIII Jutjats de Violència sobre la Dona

II. COMENTARIS CRÍTICS A LA LLEI INTEGRAL

Aquest treball és el resultat d’una lectura crítica a la Llei Integral de Mesures de Protecció contra la Violència de Gènere, el qual ens agradaria difondre per compartir reflexions i interrogants, i encetar un debat polític sobre el paper que juguen les lleis en la lluita contra la violència contra les dones i la seva interrelació amb les lluites feministes.

El feminisme des de sempre ha fet una denúncia clara i frontal contra la violència masculina exercida contra les dones pel fet de ser dones (conseqüència d’una concepció de les dones com éssers inferiors) i com a mitjà per tal de perpetuar la seva subordinació i, per tant, els privilegis masculins. Però aquesta lluita ha pres diferents estratègies a la sina del moviment: les que optaven/opten per les reivindicacions de caire reformista, demanant noves legislacions que regulen aquest problema estructural de violència sexista i demanant fins i tot l’enduriment de les penes per als agressors i les què, des de l’autonomia de l’organització dels grups feministes, optaren per la creació de recursos (per exemple, les cases d’acollida que després expliquem o els grups d’autodefensa feminista) i de xarxes per tal de combatre aquest problema.

També és una realitat que aquestes estratègies no són excloents i moltes vegades s’han percebut com diferents fronts de la mateixa lluita, tots necessaris o al menys útils per a les dones.

La violència sexista però, no és només una qüestió de les dones. Qüestionar el patriarcat és responsabilitat de totes i tots, perquè com anem a vore, un dels problemes fonamentals és la construcció de la masculinitat en valors com la dominació, violència, despreci cap a la dona... Us convidem a participar!

Aquest apropament parteix de la desconfiança de la delegació en l’Estat de Dret com agent regulador de les nostres llibertats a canvi de drets condicionats a regles innegociables. Les estructures jurídiques actuen dins del sistema com poder de l’Estat, desenvolupant una doble funció: la primera i principal, la salvaguarda dels interessos d’un Estat patriarcal i capitalista i d’altra, contribuint a la primera, mitjançant l’obligació a l’acatament per part de la societat de la ideologia de l’Estat com discurs i realitat hegemònica. Aquest marc jurídic respon a les exigències o “necessitats” de cada moment mitjançant la creació de noves lleis, a partir de la tipificació de nous delictes, l’enduriment dels mitjans de repressió...

El dret, tant la norma jurídica com la seva aplicació pràctica en els tribunals de justícia, com una part de la societat i emanada d’ella, reflecteix i recolza l’estructura patriarcal i capitalista que la conforma, i per tant és en aquest marc on es donen resistències per la conceptualització de la violència sexista contra les dones.

Açò implica que el concepte de llibertat es convertesca en sinònim del concepte de dret, de manera que s’estableix un doble joc o és dóna la volta a la realitat: la llibertat de les dones passa per estar reconegudes dins la legislació com subjectes de dret. Per a nosaltres doncs aquesta estructura jurídica salvaguarda dels interessos liberals i androcèntrics no es qüestionada amb la sola introducció de les dones en l’àmbit jurídic-(públic). El patriarcat manté la seva vigència mentre que el significat d’allò masculí s’autoritze imposant-se en allò simbòlic i quotidià sobre allò femení, i en un sentit més ampli, mentre les persones continuem distanciades en la dualitat asimètrica dels gèneres.

Malgrat açò cal dir que és una realitat que el subjecte de dret, sota una presentació com subjecte abstracte i asexuat, representa clarament els privilegis que els homes han detentat durant molts segles, i sota aquests paràmetres de l’Estat de dret liberal en el que vivim, hi ha hagut un progressiu avanç en el reconeixement dels drets de les dones, un augment de la participació de les dones en les estructures institucionals de poder polític i una evolució dels models tradicionals de feminitat.

Podem parlar doncs de “progrés” en les condicions històriques de sotmetiment de les dones?? Pensem que front a aquesta “moderna” realitat es continua vivint amb relacions quotidianes de dominació i control cap a les dones, més violència, discriminació, desigualtat... la nostra hipòtesis de treball i l’espai des del qual volem situar-nos i fer política seria, i la resumim en un dubte metòdic: com van a ser les mateixes institucions estatals i totes les seves estructures les que acaben amb la desigualtat i la violència contra les dones si són elles mateixes les què les generen perquè són el fonament de la seva mateixa existència??

No ens enganyem: el fet que la dona haja guanyat espai en l’àmbit públic, no implica que no continuem reproduint l’esquema del model de societat heteronormativa i nuclifamiliar jeràrquica, amb una estructura econòmica capitalista que atorga valor sols a l’esfera pública, sustentada per la funció domèstica i la tasca de la cura que segueixen duguent a terme les dones, en la gran majoria dels casos. No ens serveix, doncs, la introducció d’un grapat de dones en les èlits que detenten el poder polític o els càrrecs amb responsabilitat en les altes esferes econòmiques on es continua reproduint els codis i els valors de dominació i violència masculina, ara reproduïts per les dones.

D’altra banda, el tractament sensacionalista de la violència més visible contra les dones per part dels mitjans de comunicació pareix que ha despertat l’alarma de la societat ara més que mai. L’Estat doncs intervé absorvint les formes dels discursos (que no els continguts) i les pràctiques del moviment feminista (i de la resta de moviments socials) i es legitima com a únic interlocutor vàlid en els conflictes socials que ell mateix genera. Aquesta és la agredolça paradoxa de l’Estat democràtic.

Malauradament aquesta urgència de solució al problema està centrant l’atenció en un dels aspectes, el més cridaner de violència contra les dones, desviant l’atenció de la violència normalitzada i legitimada que comporta l’assumpció dels rols de feminitat i masculinitat.

Parlar d’eradicar la violència contra les dones, suposaria, com ja venim apuntant, la deconstrucció de tot un imaginari simbòlic que conforma la realitat desigual en la que vivim. La violència exercida en una relació afectiva home-dona, no és altra cosa que una de les diverses manifestacions de violència patriarcal que és estructural, és a dir, que abraça des de formes més subtils, fins i tot normalitzades i per tant invisibilitzades, fins a les formes de violència més sagnants, més visibles i per tant, que urgeixen solució...

A partir d’ací, comença la nostra reflexió sobre en quin context social i jurídic i sota quines circumstàncies apareix una Llei contra la violència cap a les dones i quina serà la repercussió social i mediàtica.

La violència de gènere exercida contra la dona per l’home amb qui manté o ha mantingut una relació d’afectivitat o de parella és el que es coneix com maltractament habitual en l’àmbit jurídic i suposa una violació greu de la integritat de la dona. Però fins arribar a la regulació d’aquesta violència contra les dones en relacions d’afectivitat, el dret positiu ha sofert moltes transformacions.

S’ha passat de la permissió i acceptació social (pensem que es castigava únicament amb la pena de “desterrament” al marit que assassinara a la seva dona per trobar-la cometent adulteri i que existia el que es coneixia com l’ “estatut de la dona casada” en el dret civil que la convertia en una espècie de menor d’edat subordinada al marit) fins a l’actual moment de condemna social de les expressions més brutals de la violència contra les dones i l’entrada en vigor de l’esmentada Llei Integral contra la violència de gènere. Anem a fer un breu repàs a aquestes transformacions de les lleis que han anat regulant aquesta violència contra les dones:

- En el Codi Penal del 1973 s’introdueix la circumstància mixta de parentesc, en la que el vincle amb la víctima pot ser agravant o atenuant, segons el considere el jutge/jutgessa. És la primera vegada que es contempla la violència contra la dona en l’àmbit de la parella i/o familiar.

- L’’any 1989 s’introdueix en el Codi Penal com delicte “la violència física habitual en la família”

- El Codi Penal de 1995 (l’anomenat codi de la democràcia) tipifica ja el delicte de violència habitual en l’àmbit de convivència, contra la parella que conviu, cònjuge i fills.

- És l’any 1999 quant es produeix una reforma substancial, per la Llei Orgànica 14/1999: *article específic, el 153 del C.P., es tipifica la violència física o psíquica habitual en l’àmbit familiar (maltractament habitual) *introducció com agravant en les faltes (colpejar sense lesió i amenaça o injúria lleu) *pena d’allunyament en sentència (art. 57 C.P.) *art. 544 bis de la Llei d’Enjudiciament Criminal sobre mesures cautelars d’allunyament durant la instrucció

- Reformes de l’any 2003 que entren en vigor en octubre de 2004:

*la Llei reguladora de l’Ordre de Protecció de les víctimes de violència domèstica de juliol de 2003 que introdueix un sistema de protecció urgent amb unificació de mesures de l’àmbit penal i civil (procediments de família).

*art.173 (maltractament habitual ampliat a les víctimes) i art. 153 (converteix en delicte els fets considerats abans lleus)

*pena de localització permanent (braçalets)

*penes d’allunyament: especificació de la prohibició de residir, d’apropar-se, de comunicar-se i de control per mitjans telemàtics

*quebrantament de condemna o mesura cautelar: càstig amb presó

*art.544 bis: mesures cautelars d’allunyament i d’altres, possibilitat de presó provisional

*enjudiciament ràpid

La Llei Integral va ser aprovada per unanimitat en desembre de 2004 i va entrar en vigor el 28 de juny de 2005, excepte la part penal i judicial que va entrar en vigor el 28 de juny de 2005, després del tràmit en el parlament de discussions amb expert/es i agents socials.

Aquesta llei afegeix com novetats la tipificació de delicte les amenaces i les coaccions lleus, abans recollides com faltes. Si aquests nous delictes els comet un home contra una dona, la pena és de presó de sis mesos a un any. Si fóra comés per una dona, la pena seria de tres mesos a un any de presó.

Altra novetat penal és l’enduriment de les penes en cas de lesions: abans era falta i només es convertia en delicte (pena de presó de dos a cinc anys) quan es repetia en el temps i aleshores es considerava com maltractament habitual. Aquest diferent tractament penal respon a una mesura d’acció positiva, és a dir, és una violència específica dels homes contra les dones, diferent a la resta de violències, i que a més a més es caracteritza per ser estructural i ancestral.

1. Llei Integral de mesures de protecció contra la violència de gènere

El títol que designa la llei és confós perquè parlar de “violència de gènere” implicaria parlar de la violència exercida tant a dones com a homes (es pot parlar de gènere femení i gènere masculí, fins i tot de gènere humà...).

El moviment feminista establí el concepte de gènere per a explicar les diferències establertes entre allò masculí/femení en el procés de socialització i la conseqüent subordinació de la dona. En aquest sentit, la Llei Integral es basa en la definició adoptada a la Conferencia de Beijing on violència de gènere es refereix a tot acte de violència que s’exerceix contra la dona pel simple fet de ser dona i que té com resultat possible o real un dany físic, sexual o psicològic, incloses les amenaces, la coacció o la privació arbitrària de la llibertat, ja siga en la vida pública o privada.

Malgrat açò, en un context col·loquial, parlar de violència de gènere potser quelcom molt ambigu i corre el risc de no entendre’s per la majoria de la societat. Encara avui hi ha molts mitjans de comunicació que continuen utilitzant aquesta accepció de violència domèstica o violència de gènere per tal de referir-se tant a dones com a homes indistintament. Comencem doncs per especificar: nosaltres parlem de violència masculina o violència sexista contra les dones, especificant que és una violència comesa contra les dones perquè es pressuposa la seva inferioritat i es pretén la seva subordinació.

L’objecte de la Llei es refereix a “la violència que s’exerceix sobre les dones per part dels qui siguen o hagen sigut els seus cònjuges o dels qui estiguen o haguessen estat lligats a elles per relacions similars d’afectivitat, encara que sense convivència”. Caldria doncs concretar que es tracta d’una llei que centra el tractament de la violència cap a la dona quan hi ha o ha hagut vincle afectiu, ja que la “violència sexista contra les dones” comprén també altres expressions/manifestacions de violència, que la llei no menciona, les quals no està de més recordar:

-  Els rols de feminitat i masculinitat dicten el que s’espera de dones i homes, són per definició limitadors i castradors del desenvolupament humà. El rol de feminitat fa a les dones especialment vulnerables a consentir VIOLÈNCIA.

-  La psicologització o psiquiatrització dels malestars relacionats amb l’adscripció a la feminitat suposa VIOLÈNCIA.

-  La desigualtat en l’ús del temps i la dedicació de les dones pràcticament en exclusiva (també les assalariades) a la cura dels demés, compromet les possibilitats de desenvolupament personal, formació i participació comunitària. Açò és VIOLÈNCIA.

-  El tradicional repartiment del treball: remunerat-homes, no remunerat-dones, perviu quan posem en relació l’economia i la cura als demés. De cada 100 hores treballades per les dones, 67 no són pagades (i solament 33 són pagades). Les dones fan el 81% del treball no remunerat i sols el 30% del remunerat. El sistema de “benestar” continua beneficiant-se a càrrec de les dones. Açò és VIOLÈNCIA.

-  Preu personal de la transgressió: La individualització, alliberament o desenvolupament personal de la dona, són viscudes com “trasgressió a la norma” i sancionades per actituds, accions i missatges -explícits o implícits- què actuen com reacció al canvi o necessitat experimentats per les dones (notícies als mitjans de comunicació, “investigacions” esbiaixades, mitificació dels rols tradicionals, retrets de les persones que conviuen, missatges subliminals de control social -baixa natalitat, fills "desatessos" pel treball de les mares-. Suposa un contrapés: culpa, ansietat i estrés per la disonància entre exigències contradictòries, sobreesforç per a continuar, o l’abandó de necessitats i expectatives de canvi, cosa què es paga en salut psico-física. Açò és VIOLÈNCIA.

-  La mitificació o la funció social i econòmica de la maternitat -pressió social internalitzada, realització personal de la dona- suposa violència quan la dona es veu exigida a sotmetre’s a l’agressió que suposen les tècniques de reproducció assistida. Estudis sobre els seus efectes evidencien que els transtorns associats a la infertilitat suposen un qüestionament de la identitat com dona. La inducció social i la interioriztació del rol maternal com realització personal exclusiva per a les dones, és VIOLÈNCIA.

-  La desautorització mèdica a les dones durant el part (alt percentatge de cesàries, postura de la partera còmoda per al metge, medicalització normalitzada,..) suposa VIOLÈNCIA.

-  Els dictats de la moda difosos fins la sacietat per la premsa, tv., publicitat,... segueixen venent un ideal d’estètica, bellesa, èxit social amb repercussions més o menys visibles: obsessió per la imatge, abús de la cirugia estètica, anorèxia...això és VIOLÈNCIA

-  la imposició de l’heterosexualitat com únic model social acceptat i l’ocultació d’altres formes de relació, desig, o formes de conviure diferents, reforçat per la farsa de noves representacions del desig, concretament el lesbianisme i l’homosexualitat (fins aleshores pràcticament inexistents), apareixent representades com una rèplica de l’heterosexualitat com model de parella estable (com objectiu desitjable), monògama... el clàsic model de família nuclear TAMBÉ ÉS VIOLÈNCIA. Actualment, a les telesèries és habitual aquesta representació mitjançant una figura estereotipada, “donant-li una nota moderna”.

-  L’Amor Romàntic com mecanisme perpetuador dels rols de gènere (subordinació de la dona, mitjançant les relacions de dominació masculina) i per tant perpetuador de la família nuclear. És VIOLÈNCIA.

Cal recordar també, que el terme “violència domèstica o familiar” ve definit a partir del I Congrés d’Organitzacions Familiars (1987), on s’estableix que la violència exercida contra les dones és un tipus de violència (entre d’altres) que es dóna en l’àmbit privat i com a tal, les solucions seran de caire intrafamiliar. Açò significa que no es pretén un canvi real d’estructures socials: és a dir, que es continua assumint la divisió existent de la societat per rols, la subordinació de la dona i l’autoritat paterna. Però, la violència física contra la dona serà reprovada i considerada un excés, i no la violència que implica aquesta subordinació considerada “natural”.

De fet era la dreta qui volia que aquesta llei regulara la “violència familiar” i afectara d’aquesta manera a totes les persones membres de la família, perquè no podien acceptar l’existència d’una violència què es exercida específicament pels homes contra les dones (violència masclista) per a perpetuar aquesta desigualtat i la jerarquia entre els gèneres. Com la dreta podria acceptar l’existència del PATRIARCAT i de la violència, com a pilars de la seva benvolguda i recelada FAMÍLIA??

En principi nosaltres també estariem d’acord paradoxalment en que aquesta violència patriarcal afecta a tots els membres de la “família”, què no és una violència només exercida de homes a dones, ja què en realitat, aquesta violència és una característica intrínseca del “model de dominació masculina” el qual pot assumir qualsevol persona reproduint i perpetuant els valors (patriarcals) establerts, els quals hem pres com únic referent, tant els homes com les dones, i què són els valors de jerarquia familiar i de supremacia masculina. Per això el paradigma de la igualtat com a horitzó de pau social entre gèneres no ens serveix, perquè no només és una qüestió de desigualtat en la distribució de poder.

Acabar amb el patriarcat implica un canvi radical de les estructures mentals, socials, culturals, econòmiques...evidentment aquesta llei no questiona la família heteronormativa, és més, la reforça i la millora. Prova d’açò és la inclusió d’altres minories sexuals desfavorides (lesbianes i gais) normalitzant la seva sexualitat fins ara invisibilitzada a través del matrimoni. Evidentment és l’estratègia de l’Estat: front a una possible desestabilització de l’ordre, atorga concessions, de manera que al temps que absorbeix les lluites i els discursos radicals que s’allunyen de la norma, es mostra com un Estat modern i “democràtic” que ofereix les mateixes oportunitats a totes i tots. És mitjançant la família que l’Estat regula tots els àmbits de la “vida privada” com són la reproducció, la sexualitat, el consum, el repartiment de tasques...

Reprenent l’anàlisi del títol, per mesures de “protecció integral”, entenem aquelles mesures què promouen una prevenció real prèvia a una possible agressió, tenint en compte que vivim en una societat desigual (açò ja és violència), prevenir agressions implicaria la deconstrucció dels rols femení/masculí mitjançant els quals estem reproduint i perpetuant les relacions desiguals entre dones i homes, el que implica la re-educació de la societat des de tots els àmbits, (com molt bé explica la llei en l’exposició de motius ) educació escolar, mitjans de comunicació....i en conseqüència la desestabilització del sistema.

2. Context mediàtic: crònica d’una mort anunciada

El maltractament masclista sols és notícia quan assoleix les seves formes més extremes de violència. El seguiment del nombre de morts s’erigeix en la dada més rellevant de la cobertura mediàtica sobre “violència de gènere”.

Traspassar la dada quantitativa del nombre de mortes suposa preguntar-se pels més de dos milions de dones, joves en gran part, que sofreixen el maltractament.

Els successos de violència masclista se’ns presenten com fets aïllats, independents, fora de context i desvinculats d’altres realitats relacionades. Aquest tractament reduccionista quan es repeteix en el temps es rutinitza en l’opinió pública sense que el problema social arribe a ser tractat.

Els mitjans precisament no aprofiten per a fer una anàlisi global i profunda de les causes de la violència estructural contra les dones.

La lògica formal de redacció periodística tendeix a focalitzar-se en allò més puntual: el què inmediat (succés crític de maltractament), el qui (perfils: víctimes i maltractadors) i el com (el detall del succés que alimenta el morbo) i el perquè en el cas de respondre’s, es limita a les raons més inmediates i cojunturals. Quan els mitjans destaquen la relació entre maltractament i condicions de baix nivell socioeconòmic, conductes adictives, anomalia psiquiàtrica... perpetuen la creença social de que aquests factors són causa de violència masclista, quan es tracta d’agravants.1

A més a més tractar a les dones maltractades com cas excepcional produeix una segmentació on abans no existia. Senyala, estigmatitza i la separa de la resta de dones. La dona maltractada, per a la què es defineix un perfil específic, cada vegada més determinat en l’imaginari col·lectiu, per classe social, motius ètnics.. es queda separada de la resta de dones.

Recordem que la ubicació d’una informació en una o altra secció, més enllà del propòsit d’organitzar les notícies, té l’efecte de destacar o secundaritzar la informació.

La informació sobre la violència masclista mai apareix en la secció de Nacional, generalment apareix en Societat, on té menys pes informatiu-polític, calaix desastre on es barregen notícies d’interés social, esdeveniments, curiositats i anècdotes.

En aquest context d’alarma social sembla magnificar-se la intervenció urgent del Govern, resultant políticament poc correcte fer una crítica a una llei, proteccionista i assistencialista, que pretenga acabar amb la violència cap a les dones.

Compartim l’opinió de Cristina Vega, sociòloga feminista, que es tracta d’una gestió del problema en termes d’emergència: limitar les intervencions estatals (com aquesta llei) només a “les manifestacions més brutals, aquelles que en el plànol simbòlic representen els aspectes més cridaners d’un ordre de gènere profundament opressiu, tractats com un conjunt més o menys coherent d’excepcionalitats”. Un exemple d’aquesta falta de perspectiva global en el tractament de la violència sexista podria ser el funcionament ACTUAL de les “cases d’acollida” (veure Annex I)

En les “mesures de prevenció” de la Llei (contingut al que deu la Llei el seu suposat caràcter integral) es menciona l’àmbit de la publicitat i els mitjans de comunicació. En aquest apartat es modifica la Llei 34/1988, General de la Publicitat, declarant-se il·lícita..."els anuncis què presenten a les dones de manera vexatòria, o bé utilitzant particularment i directa el seu cos o parts del mateix, com mer objecte desvinculat del producte que es pretén promocionar, o bé la seva imatge associada a comportaments estereotipats que vulneren els fonaments del nostre ordenament..."

El llenguatge de la seducció és clau en la publicitat, expressió i contingut de la mercantilització de persones, idees i coses. El cos sobresexualitzat de la dona (també cada vegada més el del home) protagonitzen gran part de l’aparell publicitari. El cos és objecte de preocupació constant, genera una insatisfacció que condueix a les dones a sentir-se defectuoses. El llenguatge publicitari posa a la dona en conflicte amb ella mateixa: "combateix, ataca, elimina, venç..." apel·len a l’obligatorietat de la recerca del cos perfecte.

L’ideal de bellesa com clau d’acceptació i èxit social a més a més d’esclavitzar a les persones, atempta especialment contra la salut físico-psíquic de les dones, pressionades a respondre a perfils estètico-actitudinals.

En quan als mitjans de comunicació, "fomentaran la protecció i salvaguarda de la igualtat entre homes i dones, evitant tota discriminació entre ells. La difusió d’informacions relatives a la violència sobre la dona garantitzarà la defensa dels drets humans, la llibertat i dignitat de les dones víctimes de violència i dels seus fills. En particular es tindrà especial cura en el tractament gràfic de les informacions"

En una societat definida per relacions de dominació, la funció dels mitjans "en la salvaguarda de la igualtat entre sexes" passa justament per la denúncia i la visibilització de la inferiorització i segregació, de vegades tan normalitzada que escapa als ulls del periodista poc conscient. Una actitud compromesa dels mitjans amb la violència masclista exigeix d’una voluntat professional i una formació específica sobre l’origen d’aquesta violència. Si els mitjans no contextualitzen en claus culturals el maltractament col·laboren, per omissió, en l’encobriment d’aquesta violència. La Llei ni tan sols es detura en açò.

3- La denúncia, requisit indispensable per a l’obtenció de drets i mesures de protecció

Per a ser beneficiària de les mesures i dels drets que contempla l’Ordre de Protecció és requisit imprescindible la presentació d’una denúncia que done lloc a la possible concessió de l’Ordre de Protecció per part del Jutjat, únic tràmit que acredita oficialment la “condició de víctima” de violència sexista necessària per a gaudir d’aquestes mesures.

A partir de l’entrada en vigor d’aquesta Llei, el delicte (el maltractament contra les dones per part del seu marit o company sentimental) és considerat públic (es considera un delicte contra l’Estat) i la persona agredida o qualsevol persona (familiar, veïnat) podrà interposar la denúncia. Les institucions com la sanitària, serveis socials, policia, fiscals... no podran deixar d’interposar-la, encara que la dona la vullga retirar.

Els “centres d’urgències” estan obligats a denunciar amb un comunicat de lesions. Quan la denúncia arribe al jutjat de Guàrdia, el Jutge o Jutgessa convocarà de manera urgent a les parts (víctima i agressor) a una audiència per a ser escoltades i deliberar la possible concessió de protecció.

A Catalunya s’està ultimant la redacció d’un Avantprojecte de Llei que amplia les diverses possibilitats d’acreditació de la violència masclista. Un informe del sistema sanitari o educatiu serviran per a certificar situacions de violència i activar els mecanismes d’atenció i protecció a les víctimes. No será imprescindible l’acreditació penal (denúncia, ordre de protecció o sentència judicial) de la violència per a accedir a la totalitat de drets.

Aclarir que l’Ordre de Protecció per a les dones que están víctimes de la violència sexista ja estava regulada abans amb la Llei Reguladora de l’Ordre de protecció de les víctimes de la violencia domèstica de juliol del 2003 i que introduïa un sistema de protecció urgent amb la unificació de mesures de l’àmbit penal i civil (processos de família). La Llei integral recull aquesta llei que regula l’Ordre de Protecció i la introdueix en el Títol V Tutela Judicial, en el Capítol IV de Mesures judicials de protecció i de seguretat de les víctimes.

L’Ordre de Protecció contempla:

- Mesures judicials de protecció i de seguretat de les víctimes (que poden acordar-se acumuladament o separada):

L’eixida del domicili, allunyament o suspensió de les comunicacions amb la persona o persones que s‘indique, mesures de suspensió de la patria potestad o la custòdia de menors.

- Drets de les dones víctimes de violència de gènere. Dret a serveis socials d’informació, atenció psicològica, suport social, assistència jurídica.

- Drets laborals i de Seguretat Social per a les treballadores amb contracte laboral. Dret a la reducció o reordenació de la jornada laboral, a la mobilitat geogràfica, a la suspensió de la relació laboral amb la reserva del lloc de treball. En el cas de les treballadores per compte propi, se’ls suspendrà l’obligació de cotització durant sis mesos.

- Drets econòmics (Ajudes socials) “Quan les víctimes de violència de gènere mancaren de rendes superiors, en còmput mensual, al 75% del salari mínim interprofessional,...rebran una ajuda de pagament únic, sempre que s’estime que degut a la seva edat, falta de preparació general o especialitzada i circumstàncies socials, la víctima tindrà especials dificultats per a obtindre un treball i per aquesta circumstància no participarà en els programes de treball establerts per a la seva inserció professional...”, “...l’import d’aquesta ajuda serà l’equivalent al de sis mesos de subsidi per atur.”

Si entrem a valorar el tipus d’ajuda econòmica (com a dret de la dona que està víctima), la llei explicita que l’ajuda es concedirà quan s’estime “especialment difícil” la inserció laboral de la víctima. Ens preguntem quin horitzó s’obre a les dones d’aquest perfil que cobren l’equivalent a sis mesos de subsidi en un pagament únic de 2070 euros, o fins i tot els 6210 euros (l’equivalent a 18 mesos de subsidi) en cas de contar amb responsabilitats familiars.

Fem especial menció al sector de les mestresses de casa que, víctimes o no de maltractament, deurien considerar-se subjectes de drets i poder beneficiar-se de tots els recursos de la mateixa manera que les dones que s’han integrat en el mercat laboral. Les dones mestresses de casa representen l’estadi més infravalorat econòmicament i social mentre segueixen contribuint silenciosament i de manera no remunerada al mode d’organització social i econòmic basat en la divisió sexual del treball.

Tenint en compte els factors socio-culturals de la violència patriarcal, proposem a un temps, la incidència sistemàtica en el qüestionament de la cultura masculina, i en el reforç de l’autonomia personal, social i econòmica de les dones com forma bàsica per a previndre i/o afrontar els maltractaments i les agressions. Per tant, les mesures, sobre tot les socials (vivenda, fons de pensions, formació professional...) deurien abraçar el conjunt de les dones que les necessitaren. I en el cas d’aquelles dones que se senten insegures a donar el pas d’abandonar la relació de maltractament, que tinguen la seguretat de contar amb els recursos socio-econòmics necessaris.

Sembla que com en la llei no està especificat, el dret a l’atenció psicològica, dret a la informació i a l’assessorament jurídic podrien accedir totes les dones sense necessitat de denunciar prèviament.

D’una banda volem resaltar el fet contradictori de l’augment del nombre de dones assassinades en mans dels seus agressors quan aquesta ha donat el pas de dir “prou” al seu maltractador i posa la denúncia, però es troba en una situació real de indefensió perquè els mitjans per protegir-la són totalment insuficients.

La realitat demostra que la denúncia del maltractament, en general, multiplica el risc d’agressions posteriors, i en qualsevol cas, considerem que hauria de ser una opció lliure i estratègicament favorable per a la dona.

D’altra banda, trobem en aquesta “obligatorietat” de la denúncia una judicalització i tecnificació en l’àmbit penal de tot el procés d’emancipació de les dones maltractades, tenint-les subjectades a les burocràcies institucionals deficients i que sotmeten a les dones, a més a més, a interrogatoris i demandes de justificació de les agressions que impliquen una doble condemna, una doble victimització: una per part de l’agressor i l’altra per part de les administracions.

És ben coneguda la vergonya i la humiliació que impliquen els qüestionaris del seguiment del procés per part de les institucions encarregades. S’activen doncs uns mecanismes de manera maquinal i foranis del tot a les necessitats concretes i particulars de cada dona que és agredida, al marge completament del seu procés personal i el seu ritme per decidir de manera autònoma les passes a seguir. Cosa totalment comprensible vista des de l’òptica institucional que desprén d’autonomia a la dona maltractada, patologitzant-la al màxim, i tractant-la com si no tinguera capacitat de decidir.

4. L’evolució del maltractament cap a delicte públic.

El fet que la violència contra les dones en l’àmbit domèstic s’haja considerat un assumpte privat de la família, ha estat conseqüència del paradigma de les societats liberals i els estats democràtics, on s’intenta salvaguardar l’esfera privada, on l’Estat no pot intervindre (front a l’intervencionisme en qüestions personals dels poders estatals en els governs totalitaris). És per això que ha costat tant tractar aquest problema de la violència sexista contra les dones de manera pública i política.

Amb la construcció d’una realitat a partir del cos (s’utilitza la diferència física entre els cossos masculí/femení, atribuint-los unes qualitats inherents determinades pel sexe) i de les seves funcions (concretament de la reproducció) s’ha donat un fonament natural i una projecció universal al punt de vista masculí, responent únicament als seus interessos, sobre la divisió sexual del treball.

Tenint així com resultat cossos especialitzats “per naturalesa” en distintes tasques: les remunerades, en l’àmbit públic, on s’ha erigit l’home. I les no remunerades en l’àmbit privat, al qual ha quedat reduïda la dona, que exclosa de l’esfera pública, ha estat directament associada a la reproducció, maternitat i a la cura dels membres de la família, així com el manteniment de la integritat d’aquesta. Aquest treball no remunerat de reproducció contraposat al de producció, suposa des de l’òptica androcèntrica, una desvalorització d’aquesta activitat que no genera ingressos, contribuint d’aquesta manera a invisibilitzar que les tasques dutes a terme per les dones asseguren gran part de l’acumulació del capital.

Durant la dècada dels ‘70, el feminisme centrà el seu discurs en convertir la violència contra les dones en un assumpte social i públic, seguint la idea de “allò personal és polític”, polititzant el cos de la dona, reflexionant sobre la seva sexualitat, l’autonomia de decidir en la seva reproducció... culminant en la dècada dels ‘80, en la visibilització de la violació i la imposició de l’heterosexualitat obligatòria.

Després d’una eterna batalla que conclogué en la reforma del Codi Penal el 1989, el feminisme desapareixeria pràcticament de l’esfera pública, prenent el protagonisme els mitjans de comunicació i les institucions com enunciadors de la violència contra la dona, on per primera vegada apareixen públicament termes que “anomenen” la violència contra les dones, gràcies al treball de visibilització del moviment feminista iniciat a la dècada dels ‘70.

Front a la difícil contenció del moviment, i de la seva lluita, l’Estat es veié obligat en més d’una ocasió a cedir a les seves demandes de manera que des del 83 amb la creació de l’Institut de la Dona fins al 89 amb la reforma del Codi Penal, assistim a una institucionalització i, per tant, apropiació del discurs del moviment per part de l’Estat, buidant-lo de contingut i judicaditzant-lo. Açò significava que (a través de les institucions i els mitjans de comunicació) l’Estat utilitza la demanda de solució al problema de violència física agressions/violacions com estratègia per a forjar-se una imatge de societat democràtica i moderna incapaç de tolerar el maltractament cap a les dones.

Tenint en compte que no feia ni deu anys hi havia establerta una dictadura i que les dones no tenien cap dret legal, era tot un esdeveniment el fet que de sobte, es parlara sobre la violència contra les dones i fins i tot s’animés a denunciar les agressions, desviant així l’atenció cap a les altres formes de violència (que fins avui continuen vigents) que parteixen de la desigualtat entre dones i homes però que senzillament estan normalitzades perquè són necessàries per al manteniment del sistema.

Vegem més detingudament aquesta evolució dels discursos i pràctiques feministes:

-1983: creació de l’Institut de la Dona: es llancen algunes campanyes institucionals (també feministes) que animen a denunciar. Malgrat açò sabem pel Front Feminista que el nombre de denúncies fou molt limitat. Açò portà a l’organització per part dels col·lectius de dones de comissions de treball especialitzats, al temps que denunciaven que no hi haguera serveis públics d’atenció a les dones. Dos anys més tard, donaria fruit la tasca duta a terme pel moviment:

- 1985: s’obren les primeres cases d’acollida. (veure annex II, és interessant saber com evolucionen les cases d’acollida, desvirtuant en l’actualitat el que en un principi fou la seva filosofia o la seva raó de ser). Les denúncies continuen essent mínimes, i sovint una vegada efectuades els propis jutges instaven a les mateixes dones que estaven víctimes d’agressions a reconciliar-se amb el seu agressor.

Paral·lelament a aquests esdeveniments el moviment feminista s’organitzava en comissions “anti-agressions” sota consignes com “cap agressió sense resposta”. L’autodefensa i l’autoafirmació col·lectiva front a les agressions formaven part de l’horitzó de la lluita feminista que malauradament a finals dels ‘80, es centrava el debat sobre la reforma del Codi Penal.
- 1989: es dugué a terme la reforma del Codi Penal, on substituiren “delictes contra l’honestitat” per “delictes contra la llibertat sexual”, s’introdueix per primera vegada el terme delictes “agressió sexual” i es regula la violació, també anal i bucal, que fins aleshores no apareixien.

Durant la dècada dels 80 la tasca de visibiltzació per part del moviment feminista no es centrà sols en la violència cap a les dones a nivell individual (en un moment en que es convertí en habitual la figura del violador al carrer, des del feminisme es reivindica el dret a espai/temps, és a dir el carrer i la nit) també es denunciava a nivell global, la violació de la dona en temps de guerra com objecte d’humiliació entre homes.

- Durant la dècada dels ‘90 el Feminisme desapareix bàsicament de l’esfera política, apareguent sols puntualment. Només continuaren vigents les intervencions de la Federación de Mujeres Separadas y Divorciadas. El desapareixement d’aquest ampli sector del moviment de les reivindicacions públiques respecte al tema de la violència invisibilitza aquelles veus que es dirigien cap a la societat cercant un canvi real, prenent iniciatives pròpies, a partir de projectes autònoms.

Dintre del feminisme hi ha sectors que pensen que ara, gràcies a totes aquestes novetats jurídiques, es pot denunciar (i encetar un procès punitiu). Avui en dia, això és una realitat, es pot exigir el compliment de la llei i apareix un recurs real per aconseguir l’allunyament de l’agressor urgent i útil per a les dones que així ho consideren.

Nosaltres pensem que és un pas endavant a nivell formal que la legislació contemple a la dona com a subjecte de dret, i tant de bo que aquesta llei alleugere el patiment de tantes dones com siga possible. Ara bé, som ben conscients que aquesta llei no afronta les causes de les relacions de dominació i per tant, la desigualtat entre gèneres seguirà vigent. I perquè la nostra força de canvi no l’anem a enfocar a les demandes de reformes legals ni a potenciar una major intromissió de les institucions en la regulació de les nostres vides (intercanviant llibertats per drets).

Pensem que l’aplicació de la pena no és la solució per a generar un canvi en l’actitud de la persona que ha agredit, en tot cas l’empitjora. Admetem que en un cas d’emergència la solució inmediata per a remeiar una mort serà l’empresonament del maltractador, però com ja hem dit, açò no va a generar cap canvi, per què els canvis no es formulen des de les lleis, tot el contrari, les lleis són pegats, per a eixir del pas, i per tant funcionen com a tal, sense cap intenció de canviar res que desestabilitze l’ordre i perquè, com ja hem vist, aquesta llei és fonamentalment punitiva i repressora. Tenim clar que la repressió mai és la solució real a cap problema social.

5. Llei integral: llei de víctimes i agressors

D’aquesta manera vegem com aquesta Llei pretén donar solucions als danys ocasionats a les dones una vegada que JA s’ha donat la violència sexista. L’émfasi en l’enduriment de la pena i la protecció judicial a les dones maltractades sembla respondre a l’obligatorietat moral per part del govern, de donar una resposta urgent per aturar els efectes de la violència sexista contra les dones en relacions afectives, basada en la tutela (protecció) a les dones agredides i càstig als homes agressors, fet que constata que no hi ha cap intenció de compromís real per aconseguir un canvi estructural fugint de la reflexió profunda per cercar el vertader origen del problema. Qui parla d’una societat maltractadora i de com es construeixen els maltractadors?

A més a més, és una llei essencialment de víctimes (com pot ser la Llei de Víctimes del terrorisme) centrada en atendre la situació de les dones víctimes de maltractament. Aquesta llei reprodueix la lògica habitual del sistema que basa la protecció de les víctimes en la repressió de l’autoria del delicte. Transmet a les víctimes un missatge de seguretat il·lusori, ja que més càstig no comporta més seguretat per a elles, com demostra la realitat.

És fonamental tindre en compte que part important de les dones viuen amb la parella què les maltracta. D’altra banda, l’agressor acabarà amb la seva condemna, i si no ha revisat el seu model de relació pot tornar a repetir el maltractament amb la mateixa o altra parella.

De totes formes, és un llei fonamentalment repressora i punitiva, con podem observar en l’estructura de la llei (veure Annex I) la qual mostra dos àmbits clarament diferenciats:

D’una banda, el Títol I, es refereix a mesures de sensibilització en l’àmbit educatiu, en l’àmbit dels mitjans de comunicació i en l’àmbit sanitari. D’altra banda, els altres quatre Títols (fins un total de 60 articles) recullen els drets de les dones què acrediten maltractament en relacions d’afectivitat i la tutela institucional, penal i judicial.

La Llei contempla programes específics de reeducació i tractament psicològic per a persones amb penes de presó per delicte de violència sexista.

El tractament als homes que cometen maltractament o agressions és un tema molt polèmic a la sina del moviment feminista (Veure Annexes III Llei Tutela Penal i IV Càstig o rehabilitació?).

Té algun sentit intentar imposar un treball de reaprenentatge com un càstig? I si el té, per què no s’extén aquesta pràctica a la resta dels detinguts? Serà a partir d’aquests programes rehabilitadors la institució penitenciària la que decidesca quan està re-educat el maltractador per a reinsertar-se en la societat? No oblidem l’acurada tasca què s’ha dut a terme en patolotgitzar la figura del maltractador atribuint-li normalment el consum de drogues o alcohol i potenciant així la visió global d’una societat “normal” que no està disposada a tolerar certes conductes que són obviament inadmissibles.

En qualsevol cas, el reaprenentatge de conductes i relacions no violentes sols tindria sentit si la persona agressora reconeix i desaprova la seva violència exercida. I en aquest cas, estariem parlant d’un treball de deconstrucció de la dominació masculina a més a més limitat a l’àmbit penitenciari: parlar en aquestos termes ens sembla tan grotesc com incongruent. Ens semblaria més eficaç i seriós que l’Administració posara l’esforç en qüestionar activament, en tots els àmbits, els models de masculinitat i feminitat, que possibilite una cultura relacional no jeràrquica no heteronormativa i no violenta en general.

I d’una manera més ampla, som conscients que la presó existeix per tal de castigar i controlar a la població que no vol acatar uns mandats socio-econòmics i morals impunement imposats a les persones, model que es fonamenta en les desigualtats en el repartiment de la riquesa principalment, però també en altres desigualtats: desigualtat com hem vist entre homes i dones, entre homes blancs i altres homes d’altres ètnies, entre les persones heterosexuals i altres opcions sexuals... els mitjants de tancament (psiquiàtrics, presons de menors... entre d’altres) responen, doncs, a interessos ideològics i econòmics.

La presó en realitat mai ha funcionat per rehabilitar i reinsertar a les persones en la societat, sinó que és un instrument de càstig i de tortura. Però a més a més, per tal de adaptar-se a les normes d’aquesta societat, ja patim totes les persones un procés de repressió i d’auto-repressió des del naixement, fins i tot abans (com ens explica molt bé Casilda Rodrigáñez i Ana Cachefeiro en La represión del deseo materno i la génesis del estado de sumisión inconsciente).

Aleshores la presó seria com la part més extrema de tota la trama de control i sometiment contra les persones: aquesta societat ja és una presó on totes estem tancades i sotmeses a uns estrictes reglaments, i si no els complim, som durament castigades, mitjançant el menyspreu, la marginació, la humiliació, l’aïllament, la pobresa, la violència física... fins i tot la mort.

6. Discriminació positiva, o quan el patriarcat es renta la cara

Un dels aspectes de la Llei que més polèmica ha despertat es refereix a la “discriminació positiva” en l’assignació de les penes, que consisteix en l’agreujament de la pena de falta a delicte en casos d’amenaces i coaccions lleus i en lesions, si el delicte es comés per un home, considerant-se una falta en el cas de ser una agressió comesa per per altra persona. Si la pena és individual, què pretén la llei?, aplicar a cada home un plus de càstig per la violència masclista exercida al llarg de la història? Trobem que el debat jurídic generat respecte a si és justa l’aplicació d’una mesura de “discriminació positiva” en l’àmbit penal, ens sembla que ha estat una manera més de desviar l’atenció en la lluita contra la violència sexista estructural i, per tant, ens sembla un debat trampa i ens reafirma en el nostre posicionament polític on careix de sentit debatre el tema de les desigualtats des d’aquesta òptica exclusivament punitiva i repressora.

Hi ha preguntes que segons des d’on es formulen ja ens pareixen tendencioses. Es tracta de contradiccions que el mateix Estat de Dret genera. Nosaltres volem situar-nos en un altre lloc i des d’ací crear altre discurs i altres pràctiques feministes de creació i resistència. I això, reiterem, no vol dir que menyspreem les iniciatives que, buscant el respecte i salvaguarda dels drets de les dones, lluiten per reformar unes lleis jurídiques que són sexistes, homòfobes, capistalistes... però pensem que aquesta no és la nostra lluita.

Com dones feministes, hem pres consciència de la nostra socialització en la cultura de la por a la desobediència de l’ordre establert. La necessitat d’aprobació social ens fa adaptar-nos, aïllant-nos en un individualisme impermable i ens inmobilitza a l’hora de prendre iniciatives en qüestions que ens repercuteixen directament, en l’atròfia de la nostra capacitat personal i col·lectiva per a desenvolupar recursos autònoms.

Les normes morals, polítiques, econòmiques potencien la por social a allò que es considerat com “diferent” dintre dels paràmetres de normalitat creats pel sistema (que abraça des de moviments socials, fins als sectors socials que són marginats per la seva condició, com és, entre d’altres, el cas actual dels inmigrants, vinculant-los al terrorisme, en el cas dels primers o atribuint-los actes de delinqüència en el cas dels segons) i que venen definides des del patró de l’home blanc, classe mitjana occidental, heterosexual, jove... aquesta “diferència o desviament” és utilitzada per l’Estat per a justificar la realitat del món on vivim, un món cada vegada més conflictiu, desigual i injust, i afrontant-la amb un major control i repressió social, cada vegada més assumit per una societat que la reclama en termes de protecció i vigilància, tipificant un major nombre d’actes com delictes, i, en conseqüència, augmentant el nombre de preses/os.

La repressió amb presó representa la única via que troben els poders públics per gestionar la conflictivitat que les pròpies estructures socials generen.

No tenim una resposta global alternativa a les presons, com respondre a la globalització d’unes estructures opressores? Les nostres respostes sempre seran locals i concretes, essent aquesta manera d’actuar la que deuria ser global. Però açò no ens lleva legitimitat per a rebutjar el sistema penitenciari, com últim agent estatal que reprimeix i agreuja l’exclusió i la marginalitat. No volem delegar ni confiar en que les institucions resolguen la violència patriarcal, doncs són aquestes les que l’exerceixen, la necessiten i legitimen.

Tal volta el nostre treball com feministes en l’eradicació de la violència sexista, i en consonància amb les anàlisis ací desenvolupades, es dirigeix a enfortir la nostra autoestima i l’empoderament de les dones, crear xarxes de suport mutu que trenquen l’aïllament i confinament al qual ens han condemnat socialment, trencant les possibles dependències amb l’agressor, que ens permeten una resistència més eficaç i l’organització creadora i intensa de les nostres vides, de les nostres resistències i lluites.

Creguem en la necessitat urgent de començar des de nosaltres a construir noves realitats, reinventant-nos, repensant-nos, cercant noves maneres de relacionar-nos, creant nous referents de relacions (fins ara invisibles, quasi inexistents), més horitzontals i rebutjant radicalment l’estructura social patriarcal basada en relacions de dominació i materialitzada en l’amor romàntic i en la forma de família nuclear.

Nosaltres suscribim el que diu Charo Altable posant de relleu un dels aspectes fonamentals del patriarcat: l’educació en l’amor romàntic: “Si la violència sexista, violència què mata, denigra, i desvaloritza, impedint la llibertat de les dones, té com causa, entre d’altres, el concepte de masculinitat, els models amorosos què maten, i la possessió de la sexualitat i el cos de les dones per part del homes, per què no es va directament al problema en lloc de donar-li voltes a la utilitzada frase “educació per la igualtat d’oportunitats entre homes i dones”? per què no es parla de la urgent necessitat d’educació amorosa i sexual què necessita aquesta societat? Tant de bo, aquesta educació pot adquirir-se en tres xerrades?”

ANNEX I: CASES D’ACOLLIDA

Les primeres cases d’acollida s’obriren durant els anys 70-80, des del moviment feminista, a paartir de projectes gestionats per grups de dones, amb la creació d’espais protegits, (suport mutu, denúncia de les agressions...) constituint en alguns casos autèntiques xarxes de recolzament. Progressivament anaren institucionalitzant-se, passant la seva gestió a dependre de recursos públics o privats, i desideoligitzant-se, per a convertir-se en un servei social professional.

Situació actual

Existeixen tres tipus d’espais d’acollida per a atendre a dones víctimes de maltractament. Cases d’acollida per a dones en situació d’emergència. El temps màxim d’estada es de dues setmanes. Al País Valencià sols hi ha una casa d’aquest tipus. Centre d’acollida temporal. Estada màxima de sis mesos, prorogable a un any. Existeixen deu centres: tres a València, sis a Alacant i un a Castelló. Vivenda tutelada. Estada màxima sis mesos, prorogable a un any. Existeixen nou vivendes d’aquest tipus, vuit a València i una a Castelló.

En el funcionament i coordinació d’aquest recurs hi ha una gran dispersió i diversitat. No hi ha un criteri comú i consensuat què garantitze la qualitat i eficàcia del servei. Moltes de les Cases, oferten la seva gestió a empreses de “serveis”, què contracten professionals sense experiència en el tema, amb unes condicions de treball inestable i mal remunerat. Moltes altres són gestionades per associacions de dones de caràcter conservador i d’altres, de marcat caràcter benèfic assistèncial o religiós.

Propostes:

1. Les Cases d’acollida han d’ésser centres d’atenció integral, especialitzats en l’atenció personalitzada de dones, amb els/les seves filles, afectades per la violència sexista en l’àmbit de les relacions de parella.

2. La gestió ha d’ésser pública amb personal especialitzat en violència sexista, “bona professional i bona feminista”. Seguiment i control per una comissió de professionals expertes.

3. Formació continua per a les professionals. Formació específica també per a responsables d’altres recursos externs (serveis socials, salut, educació...)

4. Supervisió, coordinada per una professional experta “externa” per a l’equip de treballadores: “ crear una estructura emocional/funcional què actue com recolzament i suport”... acompanyar a les què acompanyen.

5. Garantitzar el procés de recuperació personal de les dones i filles centrat en mesures d’empoderament i autonomia:
- coordinació amb altres recuros per afrontar les necessitats de: formació laboral, treball, vivenda, salut integral, educació justícia, protecció, acompanyament i xarxes de suport social.

- Atenció psicològica especialitzada i treball terapèutic per a la comprensió de les causes de patiment i la recerca de vies pròpies de transformació.
- Crear dintre de la Casa espais de comunicació horitzontal per a la coordinació de tasques i intendències, la gestió de conflictes producte de la convivència. Funcionament intern que garantitze l’harmonia en allò quotidià, el recpecte, l’assumpció de responsabilitats.
- Estructura que done suport i recolzament a les xiquetes i xiquets, atenent les seves necessitats específiques.
- Aprofitar al màxim la potencialitat d’aquest recurs: aprendre altres formes de relacionar-se i conviure, desmitificant la família tradicional i l’assignació rígida dels rols i espais segons gènere/generació.

6. Revisar els objectius específics, com el del criteri d’èxit o fracàs, respecte a les professionals de la Casa i a l’autopercepció de les dones acollides, contemplant la diversitat d’experiències i processos. Tindre en compte que la Casa no és la solució, sinó més bé, el començament d’un procés.

Revisar elo criteri de temps d’estada -de vegades les professionals i les mateixes dones es veuen accelerades per la pressa en la consecució d’objectius.- És important atorgar-nos l’espai i el temps per a l’aparició d’allò nou.

7. Possibilitar la participació de les dones en tots els àmbits possibles, en el seu procés d’empoderament i de vincles socials.

8. Proposta de crear una Coordinadora de Cases d’Acollida, aprofitant l’experiència de l’anterior Coordinadora Estatal que, fins el seu desmantellament el 1996, possibilità la formació permanent en violència sexista i el coneixement des de l’elaboració de l’experiència.

9. Proposem tornar-li el Seguiment i Control del recurs “Cases d’Acollida” al Feminisme: grups de dones què, des de la reflexió teòrica, l’experiència professional i l’acció política continuen treballant en la denúncia de la violència patriarcal.

Text resumit de la ponència de:

Mª Amparo Rubio, psicòloga (Grup de la Marxa Mundial de Dones de València) i Esperanza Rivero, psicòloga (Casa d’Acollida de Ciudad Real) en el Seminari Internacional sobre Violència de Gènere (Universitat Jaume I-Fundació Isonomia). Setembre, 2004. Castelló.

ANNEX II: DISCURSOS FEMINISTAS SOBRE LA VIOLENCIA

AÑO CONTEXTO INSTITUCIONAL. M.F POLÍTICA FEMINISTA

1975 Franquismo Año internacional de la mujer. 1 Jornadas por la liberación (clandestinas) “Explotación sexual” dominación patriarcal, proviene de la apropiación de los hombres del cuerpo mujeres: reproducción. LEGALIZACIÓNANTICONCEPTIVOS.Violencia institucional

1978 Democracia. Igualdad formal, despenalización adulterio. 1ª celebración 8 de Marzo

1979 Convención ONU para la eliminación de toda forma de Discriminación. Jornadas Feministas en Granadas

1981 UCDSeparación y divorcioCambio Código Civil Jornadas sobre el derecho al aborto. Teorías sexo/género. Acabar patriarcado pasaba por exigir el derecho al propio cuerpo: ABORTO LIBRE. ”Anticonceptivos para no abortar. Aborto libre y gratuito para no morir”.“Derecho al propio cuerpo”.Reprobación violencia: violaciones y la imposición heterosexual. Violencia intersubjetiva. Principio de opresión: ubicación mujer en lo “privado”: “lo personal es político”.violencia intergrupal.“Ni guerra que nos mate, ni paz que nos oprima”. Autonomía y autodefensa Mov.“Ninguna agresión sin respuesta”“Ante la violencia responde. Reforma Código Penal¡Ya!”.

1983 PSOEInstituto de la Mujer -Despenalización del aborto en tres supuestos.- Se crítica la falta de atención a las maltratadas.-Jornadas sobre sexualidad.- 1984 Datos denuncias Ratifica Convención 79Equiparación maltrato ente cónyuges falta Lidia Falcó Entrega en NY informe sobre violencia.Enfoque legal.

1985 Despenalización tres supuestos aborto.Conferencia Mundial de Mujeres ( Nairobi). Jornadas de 10 años de feminismo.Análisis legal y reivindicativo.

1986 Referendum OTAN Campañas antimilitaristas. Violencia en Guerras.Grupos Antiagresiones.

1988 Fuerte conflictividad Social Jornadas Feministas contra la violencia machista.

1989 Reforma del Código Penal Movilizaciones por la reforma Código. (Sentencias)

1993 ONU. Los derechos de la Mujer como Derechos Humanos Jornadas feministas (silencio sobre el tema)

1995 - Asesinato de las Niñas de Alcaser. (penalizadoras) - Reality Shows.- Reforma del Código Penal.- Conferencia Mundial de mujeres (Beijin) Debate sobre reforma. Acoso, y violación.

1996 PP Campaña de F. Separadas, contra 3 diputados.

1997 Asesinato Ana Orantes.Parlamento Europeo: Tolerancia 0

1998 -Boom mediático-Tregua de ETA - Convocatoria los días 25- Derechos Humanos de las mujeres. Campaña Tolerencia 0 Terrorismo doméstico

1999 Ley 11/99, Reforma Código (alejamiento, psíquico) -25 de noviembre: Acción Camas a la calle.- Manifiestos grupos de hombres.-Campaña lazo blanco.

2000 - Ley de prevención de malos tratos y de protección a las mujeres maltratadas de Bono-Indulto a Tani Jornadas Feministas -No hablar de los agresores, ayudas a maltratadas; medidas preventivas y medidas cautelares-Rehabilitación maltratador

IV- BIBLIOGRAFIA

-  LLEI ORGÀNICADE MESURES DE PROTECCIÓ INTEGRAL CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE. 28 de desembre 2004

-  ZABALA GONZÁLEZ, BEGOÑA “ Comentarios al proyecto de ley” Emakume Internazionalistak. Pamplona-Iruñea, 10 d’octubre del 2004

-  THEMIS “Consideraciones y propuestas de la Asociación de mujeres juristas THEMIS al Anteproyecto de Ley Orgánica Integral conta la Violencia de Género.”

-  ALTABLE, CHARO “¿Qué tiene y qué no tiene la ley?”

-  BONINO, LUIS. Psiquiatra. Centro de Estudios para la Condición Masculina. Madrid. Varios textos

-  MALDONADO, TERE “La violencia contra las mujeres. Aportaciones al debate” Pagina Abierta. Nº149/junio 2004

-  OLIVÁN, MONTSERRAT “Un enfoque adecuado”. Pagina Abierta. Nº150/julio 2004

-  CARO, MARIA ANTONIA “Ley Integral sí, pero...”. Pagina Abierta. Nº1507julio 2004

-  CARO, MARIA ANTONIA “Debates sobre la violencia de género. Diagnósticos, enfoques, medidas” Pági na Abierta. Febrero 2004

-  DURAN FEBRER, MARIA “El Proyecto de Ley Orgánica de medidas de protección integral contra la Violencia de género” Fundación Jurídico-feminista. Asociación Mujeres Juristas THEMIS.

-  PINEDA EMPAR, ORTUBAL MIREN, CARO MªANTONIA “Violencia masculina: ¿Castigo o rehabilitación?. Feminismo.es...y será. Jornadas Feministas de Córdoba.2000

-  MARUGÁN PINTOS, BEGOÑA “Análisis de los discursos del Movimiento Feminista contra las agresiones a las mujeres. Una mirada autorreflexiva.” Feminismo.es...y será. Jornadas Feministas de Córdoba.2000

-  Jornadas: “Respuestas a la violencia de género”. 22 de febrero de 2003 Quart de Poblet.

-  Transcripció del text de la intervenció de MANUELA CARMENA (Jutgessa) en l’acte “Debate sobre la ley integral”. Setembre 2004

-  VEGA, CRISTINA i MARUGAN, BEGOÑA : “Acción feminista y gubernamentalidad. La emergencia pública de la violencia contra las mujeres”

“El cuerpo contra-puesto. Discursos feministas sobre la violencia contra las mujeres”

“Gobernar la violencia. Apuntes para un análisis de la rearticulación del patriarcado”

“La violencia contra las mujeres como cuestión de estado. Unos apuntes críticos”

Els textos estan a la pàgina de la Eskalera Karakola: www.sindominio.net/karakola

-  SANFELIU, LLUM. “Actuaciones del asociacionismo feminista. En torno a la Ley Integral contra la Violencia de Género”. Institut Universitari d’Estudis de la Dona. Universitat de València. Marxa Mundial de Dones del País Valencià.

-  RUBIO, MªAMPARO i RIVERO, ESPERANZA Ponencia sobre les Cases d’Acollida en el Seminari Internacional sobre Violència de Gènere. Universitat Jaume I. Fundació Isonomia. Setembre 2004

-  DE MIGUEL ALVAREZ, ANA “El Movimiento Feminista y la construcción de marcos de Interpretación: el caso de la violencia contra las mujeres” Universitat de A Coruña, Maig 2004

-  BURGOS, ELVIRA “Hacia la libertad. Contra la violencia. La apuesta de Judith Butler” Universitad de Zaragoza

-  www.redfeminista.org

-  www.nodo50.org/xarxafeministapv

Comentar este artículo

SPIP | esqueleto | | Mapa del sitio | Seguir la vida del sitio RSS 2.0