Una persona qualsevol

Toni Álvarez

Aviat farà 10 anys de l’assassinat de la Rachel Corrie a Rafah, a la franja de Gaza. I la justícia israelià ja ha emes una sentència sobre la denuncia que la família de l’activista de l’ISM (Moviment de Solidaritat Internacional) va interposar contra el ministeri de Defensa israelià.

Un país tan democràtic com Israel havia d’assumir un judici on es poses en dubte la legalitat de la seva actuació, en aquest cas l’assassinat de la Rachel. Recordem que aquesta activista ianqui de 23 anys es trobava davant d’una casa que l’exèrcit israelià volia enderrocar legalment i que no va fer cas de la crida dels soldats a retirar-se de la zona. Ella, conscientment, va decidir trencar la legalitat i es va quedar dins del que l’exèrcit israelià denomina “zona militar tancada”.

La sentència del jutge Oded Gershon diu que va ser un “accident desafortunat” ja que el conductor de l’excavadora no va actuar de mala fe, donada la limitada visibilitat des de la cabina. Tant és que la Rachel portés una armilla fluorescent i un megàfon a la mà, ja sabem el sorollo que fan aquestes bèsties. Per acabar el jutge diu a la seva sentència que “ella no es va allunyar de l’àrea protegida com faria qualsevol persona”.

No deixa paradoxal que sigui un país com Israel el que actuï d’aquesta manera. Si els conductors dels milers de trens, que van deportar jueus a camps de concentració nazis, haguessin decidit no seguir les ordres que, legalment, els seus superiors els hi donaven, podríem estar parlant d’una altra història. No ho vam fer, o no en queda constància que cap d’ells decidís desobeir unes ordres com aquelles.

Definitivament en Rachel Corrie, al igual que totes les persones que es juguen la vida per desobeir un ordre injust i ordres que van en contra de la dignitat humana i la justícia social, no és qualsevol persona. Són persones necessàries per trencar els sistemes polítics i econòmics hegemònics basats en la força militar i la violència econòmica, quasi sempre a favor d’una minoria.

No penseu que l’estat d’Israel no va fer comissions d’investigació, ni que al judici va haver-hi vexacions de la legalitat. Tot va ser legal, tant que la mateixa mare de la Rachel va dir que “Des del primer moment vam tenir clar que aquí el sistema protegeix als soldats i els hi proporciona impunitat legal a expenses dels civils”.

Fins i tot va haver una investigació interna de l’exèrcit israelià al mateix 2003 on es va determinar que les tropes no havien tingut cap responsabilitat en l’assassinat de la Rachel. Una “investigació complerta, creïble i transparent” que l’Ariel Sharon, primer ministre a l’època, va prometre al G.W. Bush, llavors president dels EEUU. Tot ben legal amb persones de paraula i bona fe com podeu veure.

Segurament s’entén millor el que va succeir davant d’aquella casa palestina després d’escoltar a un soldat israelià al judici, un encarregat de l’entrenament de les tropes que va dir que “ a una guerra no hi ha civils. Quan escrius un manual de procediments és per a la guerra”.

Comencem a entendre el planeta com un immens camp de batalla on hi ha soldats armats i persones susceptibles de trencar la legalitat que ofega i vol empresonar.