Cròniques de la ’Brigada CASC a Palestina’

Crònica 1

Aquí les casqueres en missió antimilitarista per Palestina.

Tenim el campament base a Jerusalem, a la ciutat vella, ja hem fet una mica de tour turístic, això és un circ: hi ha palestins musulmans i cristians, cristians coptes, ortodoxos de Grècia, Rússia, Etiòpia, catòlics, protestants, monjos i monges amb els seus diferents hàbits; i desprès el món jueu. Vam estar al mur de les lamentacions en sabbat i trobes de tot: jueus d’origen de l’est amb gorros de pell, amb levites, amb kipes, colons vestits a estil hippy amb metralletes penjant, soldats pregant amb el fusell darrera, impressionant.

Hem visitat un parell de camps de refugiats prop de Jerusalem i un altre a Betlem on viuen de forma precària refugiats de l’expulsió de 1948 que esperen tornar un dia als seus pobles, molts d’ells ensorrats pels israelians o ocupats amb població jueva. Ara també hi ha els fills i nets d’aquests refugiats que mai han conegut el poble de la seva família. Aquests camps estan gestionats per les Nacions Unides o les United Nothing que diuen ells, doncs cada vegada reben menys ajudes.

També hem vist com el mur va envoltant Jerusalem a la vegada que posen assentaments de colons jueus per separar Jerusalem de les altres ciutats palestines del voltant. El mur, venut com defensiu, en realitat suposa una confiscació de terres mes enllà de la frontera de 1967, robant terres de cultiu als palestins i creant batustans. En aquestes terres posen assentaments, on els preus són més barats per atreure colons. Tots els assentaments són semblants, o blocs o cases unifamiliars al cim de les muntanyes.

Per passar a Ramala i Betlem hem tingut que patir els checks-points, el de Betlem, més nou, sembla fet per animals, has de passar controls i ets perds en les tanques per les que et van conduint, si per nosaltres era indignant podeu suposar la humiliació que representa pels palestins. A més els palestins de Cisjordània no poden passar a Israel (Palestina del 1948), ni Jerusalem. Només si hi treballen, i desprès de passar per mil tràmits burocràtics, reben passis temporals, que quan la cosa es posa difícil, com ara, són anul•lats. Però de fet la majoria de la població de Cisjordània no ha pogut entrar a Jerusalem o Israel des de fa anys.

Hem fet els primers contactes amb associacions de presos. Els propers objectius són Ramala i Nablus.

Crònica 2

Retornats a Al-Quds, Jerusalem en àrab (cada dia que passes aquí et fas més pro-palestí), us explico una mica que hem vist a Ramala i Nablus.

Ramala és la capital administrativa, seu de l’Autoritat Nacional Palestina, encara que la seu del govern, la Muqata, ara és un munt de runes amb unes tendes a sobre, on es mantenen alguns serveis administratius, i bona part del govern esta a les presons israelianes. La ciutat, com totes les que veiem, és un caos urbanístic, amb un centre col•lapsat pel trànsit, ple de taxis, ja que com els blocs de pisos estan dispersos per tot el voltant la gent es desplaça en cotxe. A més de les entrevistes previstes pel nostre reportatge sobre els presoners polítics a Palestina (amb col•lectius de defensa dels nens empresonats, amb un centre psicològic de tractament de torturats, amb la mare d’un empresonat i amb un sindicalista independent) hem participat a un parell de concentracions contra la guerra, molt poqueta gent, no sabem si perquè la gent esta farta de manifestar-se o perquè no estava organitzada per partits. Al carrer es venen banderes de Hezbollah i cartells del seu líder Nasrala, a tots els bars se sent Al-Manar, la televisió de Hezbollah. Nasrala s’ha convertit en un heroi pels palestins, doncs diuen que és l’únic líder àrab que planta cara a Israel i que es recorda dels palestins.

Nablus ha estat altre cosa, allà les coses estan molt més fotudes, l’entrada es fàcil però la sortida... A Nablus hem estat acollits per una família palestina que ens han donat mostres del que significa l’hospitalitat del poble àrab. El centre de Nablus esta molt més ple que altres ciutats de cartells del que aquí diuen màrtirs (lluitadors palestins morts), el caos és més gran, no hi ha policia (els israelians no els deixen sortir de les casernes) i a la nit durant una visita pel centre ens vam trobar amb milicians palestins armats. La seva muqata (ajuntament) ha estat recentment ensorrada pels israelians i amb ella tots els registres de naixement, de passaports, ... Cinc checks-points separen la ciutat dels pobles veïns, el camí que abans es feia en 15 minuts ara costa hores. A més la ciutat va estar tancada durant molt de temps, el que va ensorrar l’economia local i l’agricultura dels pobles veïns, ja que no podien portar res a la ciutat i les indústries de la ciutat que no podien exportar. Per la nit sentim trets, al matí ens assabentem de que és una nova incursió de l’exercit israelià que també envolta la ciutat, amb casernes a dalt de les muntanyes. La situació és encara més dura als dos camps de refugiats que hi ha. Malgrat tot té una de les universitats més importants de Cisjordània, amb 40.000 alumnes i unes modernes instal•lacions.

La sortida de Nablus ha fet adonar-nos què significa ser palestí per l’exèrcit israelià. Al check-point es triga, de mitjana, 4 hores per sortir, els soldats i soldades (molt joves) tracten com animals als palestins, crits, empentes, quan desprès de fer la llarga cua és el seu torn els fan aixecar-se la camisa i el pantaló, a alguns fins i tot treure’s les sabates. Les dones passen més ràpid, també les del nostre grup. Al final com a guiris hem passat més ràpid, encara que ens han regirat les motxilles. Hem pogut veure el que deu suposar pels palestins aquesta humiliació constant, apretats com animals per passar, apuntats pels soldats, tractats a crits... Desprès d’aquest check-point hem tingut encara que passar tres més abans d’arribar a Ramala, un poc desprès de Nablus, un altre al mig de la carretera i un tercer policial poc abans de Ramala on hem presenciat com els militars deixaven en calçotets a dos palestins, mentre donaven empentes a la dona que els acompanyava, això en mig del riure dels soldats.

Nablus està envoltada per colònies israelianes. Aquestes colònies controlen les conduccions d’aigua i llum i les obren i tanquen quan volen. Per la carretera fins a Ramala també es veuen moltes colònies als cims de les muntanyes. El mur i les colònies han generat un gran negoci immobiliari i la seva corrupció corresponent.

A mida que passem els dies aquí la nostra indignació augmenta. Continuarem informant.

Crònica 3

Aquests últims dies han estat potser els més intensos, la visita a Hebron impressiona. Per arribar has de canviar de bus a taxi perquè als busos no els deixen passar, tota la carretera esta envoltada d’assentaments israelians al mig de Cisjordània, cada poble palestí que passem té una torre blindada de vigilància davant, la presència militar a la carretera és constant (jeeps, camions, bulldozers).

Hebron és la ciutat més gran de Cisjordània, segurament la més conservadora, i la repressió que ha patit ha reforçat aquesta situació. A Hebron està la suposada tomba d’Abraham, venerat per musulmans, jueus i cristians, això ha fet que colons radicals dels
Estats Units i Franca (els pitjors) hagin envoltat la ciutat d’assentaments i fins i tot hagin ocupat cases palestines al mateix centre de la ciutat. Aquest assentament a despoblat part de la ciutat antiga (molt bonica), doncs la pressió de colons (que llancen brossa, ampolles i líquids des dels pisos superiors que han ocupat) i militars, més els freqüents tocs de queda han enfonsat als botiguers d’aquesta zona. Mentre ens dirigim a visitar la tomba d’Abraham passem per carrers deserts, només alguns palestins han resistit la pressió.

La tomba esta dividida, 2/5 parts és mesquita i 3/5 parts sinagoga. Aquesta divisió es va fer desprès de la matança que va fer un colon ianqui fa uns anys: va entrar a la mesquita de bon matí i va matar a 29 palestins -potser ho recordeu. Més palestins van morir en les manis posteriors (perquè veieu el nivell de radicalització dels colons aquest assassí té una estàtua en un dels assentaments). Per entrar a la mesquita s’han de passar 3 check-points, un a l’entrada del recinte, un altre a les escales i un final a la porta. La tomba d’Abraham es pot veure des dels dos costats, des del musulmà veus als jueus pregant, però tots separats: de nou l’apartheid.

Per la tarda provem d’entrar a l’assentament del mig de la ciutat, desprès del check-point i de que ens aturi una patrulla militar aconseguim entrar, són els carrers d’una ciutat fantasma, només viuen 400 colons (molts van i venen) i alguns palestins que resisteixen a les seves cases. Ens trobem alguns internacionals que ens avisen que vigilem perquè llancen ampolles als visitants. A la sortida per un altre check-point veiem com els soldats maltracten als palestins que volen entrar a les seves cases (els fan esperar molta estona, els obliguen a aixecar-se la camisa i els pantalons, els posen de cara a la paret donant-los patades per que obrin les cames i torçant-los el braç) això és diari per aquests palestins que no han marxat de les seves cases.

De tornada a Jerusalem hem concertat una cita amb Sergio Yahni membre del Alternative Information Center i un refussnik històric -insubmís israelià. En quasi tres hores ens fa una exposició molt clara de com esta el moviment antimilitarista israelià i el que aquí anomenen moviment anticolonial. Els israelians contraris a l’ocupació i la guerra han aconseguit mobilitzar unes 10.000 persones. També ens fa un resum de com està la situació a Israel desprès del fracàs de la guerra (Israel no ha aconseguit cap dels objectius) i de com la situació pot ser aprofitada per l’extrema dreta populista.

Al dia següent anem a la concentració que cada divendres fan les Dones de Negre contra l’ocupació. És en una petita plaça al costat jueu de la ciutat per on passen molts cotxes. Ens trobem una trentena de persones (quasi la meitat estrangeres) amb pancartes contra l’ocupació en hebreu, àrab i anglès. Sota un sol de justícia ens dediquem a aguantar tots els insults i gestos de despreci que ens dediquen una part dels conductors i vianants que passen. Per sort no entenem hebreu perquè per les cares d’odi ens deuen dir de fills de puta en endavant. Per primera vegada en la vida la policia ens protegeix en una manifestació i quan algun exaltat ens crida massa l’agafen (això si amb molt de carinyo) i el tranquil•litzen. En l’hora que estem només veiem tres o quatre conductors que ens facin gestos de suport. Admira la capacitat de resistència d’aquestes dones, la majoria molt grans, que venen cada divendres a fer aquesta concentració, a discutir amb vianants i a sentir insults (elles si que els entenen).

Ja només ens queda una trobada amb una altra dissident israeliana i donem per finalitzada la nostra presència, uns tornaran avui mateix i la resta del grup anirem cap a Haifa a conèixer la situació dels arabs-israelians.

Aneu-vos preparant per l’allau de fotos i material que portem.

Com diuen per aquí Massalama (fins aviat)