Mor l’escriptora teresa Pàmies

Mor l’escriptora Teresa Pàmies als 92 anys.

L’activista comunista i feminista, autora de Maig de les dones (1976, sobre les Primeres Jornades catalanes de la Dona que va tenir per escenari Barcelona) i de ‘Testament a Praga‘, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 2001, ha mort aquest dimarts a Granada. (la notícia a ara.cat)

A continuació teniu A tall de comiat, l’últim article que Teresa Pàmies, va escriure a l’Avui (novembre 2009), i us deixem l’enllaç a l’article de Dones en xarxa: Tot recorrent la nostra historia: Teresa Pàmies (octubre 2011)

A tall de comiat.Teresa Pàmies / Escriptora Les Quatre paraules per a Teresa Pàmies que Josep Maria Espinàs va escriure en un article publicat a El Periódico (7-11) m’han induït a avançar una decisió que no voldria prendre en la situació actual. La decisió de renunciar a la meva col·laboració al diari AVUI té el mateix motiu que el meu comiat, fa uns mesos, de Catalunya Ràdio, expressat als oients en el seu dia. O sigui: que el temps no perdona. I això es pot explicar de moltes maneres quan has complert 90 anys. No és moment de fer balanç, ni projectes per al futur, que els vells tenim limitat, car tots portem una data de caducitat.

Des de la seva fundació, en aquell Sant Jordi de l’any 1976, he col·laborat amb el diari AVUI i, precisament per això, m’és impossible explicar serenament el que ha representat per la meva condició de balaguerina, periodista i militant revolucionària. I, tanmateix, respecto tots aquells i aquelles que m’han llegit i m’han contradit, perquè aquest és el sentit de la meva professió, una professió que m’engrescarà sempre.

Caldria esmentar tots els que han compartit amb mi els meus escrits. Si hagués d’explicar què m’impulsà a contestar-li sí a l’amic Josep Faulí quan em proposà de participar en l’aventura de l’AVUI, hauria de reviure els fets polítics i personals de tots aquests anys, que m’han ensenyat el que per mi dóna sentit a la vida. I això no és fàcil perquè entre els nombrosos dilemes que planteja la política i la vida personal, prevalen els de la consciència. I aquesta, en el meu cas, ha estat exigent (i potser li ho he d’agrair). En aquests trenta-tres anys, he fet molts amics des de les pàgines de l’AVUI, i de vegades també m’han criticat per discrepàncies. Tot plegat conforma l’essència d’una experiència irrepetible. Però també d’un compromís amb mi mateixa, amb els que estimo i amb la meva llengua. Gràcies a Josep Maria Espinàs, amb qui vaig compartir els dies més fèrtils a les pàgines d’aquest diari i d’altres publicacions en la nostra llengua, a la qual seguim essent fidels. No dic adéu al nostre diari perquè seguiré llegint-lo cada matí, tant si es vol com si no es vol.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 21. Dimecres, 18 de novembre del 2009

Fte. Ca la Dona