A. La vaga general del 20 de juny ha marcat un punt d'inflexió en la situació política espanyola. Per primera vegada des de l'accés del PP al govern, i en resposta a l'agressió que representava el decretàs sobre prestacions per desocupació, la classe treballadora ha exercit col·lectivament el seu protagonisme social i polític, amb una magnífica mostra d'unitat sindical i d'acció i una destacada participació de membres del nostre Partit i d'IU, al temps que les descarades manipulacions i mentides del govern han ampliat el seu desprestigi social.

Per a traure conseqüències per al futur, és important analitzar les reeixides i les limitacions del 20-J. Així, cal destacar que al seu voltant  s'ha produït una confluència entre el moviment sindical i el nou moviment contra la globalització capitalista, i s'ha materialitzat el que anomenàvem "Aliança de les Forces del Treball i de la Cultura", amb un suport destacat entre els treballadors de la cultura que ha contribuït a neutralitzar les manipulacions del poder des dels mitjans massius de comunicació que controla. Tanmateix, i a diferència del que va passar el 14-D, no s'ha comptat amb el suport de les capes mitjanes i la petita burgesia, el qual ha limitat l'amplitut de la vaga en el petit comerci i en petites empreses, en el context d'un ampli percentatge de treball precari que afavoreix la coacció patronal, a pesar del qual el 20-J ha estat inequívocament un dia de Vaga General de la classe treballadora, encara que no del que anomenàvem Vaga Nacional del conjunt dels sectors populars.

Això ha segut, cal subrratllar-ho, un èxit notable especialment tenint en compte que es partia d'una situació sindical de certa desmobilització i d'unes pràctiques majoritàries escasament participatives, el qual es reflexava tant en la baixa afiliació sindical com en la feblessa de les dinàmiques assembleàries. Aquest handicap s'ha aconseguit remuntar en un mes escàs, en el context d'una creixent mobilització social contra les polítiques neoliberals i amb múltiples convocatòries d'assemblees, arribant a un dia de mobilització general de la classe treballadora, però no ha permés projectar suficientment la influència d'aquesta cap a altres sectors populars que també patien la política neoliberal de concentració monopolista, però entre els quals els intents de resistència que s'havien produït (com els dels panaders o els farmacèutics) s'havien vist aillats, en no assumir la classe treballadora la seua funció de direcció sociopolítica enfront de l'oligarquia capitalista.

Per a superar aquesta situació, posant en peu una alternativa social i política al "neoliberalisme" autoritari que actualment encarna el govern del PP, cal perllongar el protagonisme col·lectiu de la classe treballadora expressat el 20-J més enllà d'aquest dia, amb una dinàmica participativa i unitària de mobilització social sostinguda com a base per a la unitat d'acció de l'esquerra.

Així, l'actitud consequent de CC.OO. i UGT, i la multitudinària participació de treballadors i treballadores en la mobilització del 5 d'octubre en Madrid, han forçat al govern a cedir amb un retrocés parcial dels retalls socials del decretàs. Tanmateix, solament la continuació de la lluita en el terreny tant social com electoral farà possible la plena restitució dels drets laborals (inclosos els dels treballadors del camp) i l'ampliació dels mateixos.
 

B. I aquesta batalla cal donar-la en un context internacional on es desenvolupen la resistència i les alternatives a una globalització "neoliberal" que, perduda la confiança en l'hegemonia del "pensament únic", utilitza cada vegada més la repressió directa, la restricció de les llibertats i l'agressió militar per a la defensa dels interessos dels privilegiats. Amb la suposada "guerra contra el terrorisme" volen justificar tot, des de la negació de l'Estat de Dret a les agressions militars en Filipinas o Iraq, mentre la escalada de casos de corrupció en grans empreses fa més palesa la immoralitat pròpia del sistema capitalista, que per altra banda s'enfronta a les conseqüències de la seua pràctica depredadora del medi ambient, que Cimeres com la de Johannesburg no aconsegueixen pal·liar al temps que les inundacions que han assolat Europa mostraven la vulnerabilitat de la humanitat davant del canvi climàtic.

En aquesta situació, els resultats de les eleccions a França han mostrat una vegada més com la resignació davant del "neoliberalisme" privatitzador i el militarisme imperialista fomenta la desmobilització de l'esquerra, el qual, unit a la divisió de l'esquerra transformadora, porta a la victoria de la dreta.

En altres casos, els privilegiats intenten portar l'enfrontament social al terreny que les és més propici, el de la confrontació armada amb el suport de l'imperialisme, amb una espiral de violència en la qual qui més pateixen són els sectors populars, com es fa palés en Colombia, Palestina i Israel, on aquesta dinàmica ha alimentat el suport social a opcions feixistes o ultraautoritàries com les que representen Uribe o Sharon.

Pel contrari, en llocs com Paraguay o Arequipa (Perú) hem vist com una mobilització social àmplia i unitària ha aconseguit aturar polítiques privatitzadores. En Argentina hi ha mobilitzacions en marxa que alimenten l'esperança enfront de la resignació al "neoliberalisme". En altres casos, les forces d'esquerres combinen la mobilització social amb la participació en àmplies plataformes electorals i en el seu cas de govern, com és el cas de Brasil (amb la victòria de Lula al front d'una aliança encapçalada per la classe treballadora i que inclou a sectors de la burgesia productiva enfront de la globalització financera neoliberal), Venezuela (on s'ha fet fracassar un colp d'Estat feixistitzant que havia rebut les benediccions del capitalisme nordamericà i europeu -que es llevava així la seua careta seudodemocràtica- però continua la conspiració contra la democràcia i l'intent d'exculpar als colpistes amb la colusió del Tribunal Suprem), Ecuador, Bolivia, Uruguay i Sudàfrica. I en Cuba s'ha respost a les amenaces imperialistes amb una gran mobilització social pel socialisme.

En l'Estat Espanyol, la resposta al semestre de la presidència europea ha portat a la plena incorporació al movimient internacional contra la globalització capitalista, amb mobilitzacions multitudinàries que han evitat caure en la trampa de la confrontació violenta, especialment en les manifestacions de Barcelona (la major fins ara en tot el món), València, Madrid i Sevilla (amb una important presència organitzada d'IU i el PCE), i que han tingut un digne colofó en la vaga general del 20-J. Enfront d'aquesta creixent mobilització, el govern del PP ha continuat en la seua deriva autoritària, que ha comptat amb la complicitat del PSOE en l'anticonstitucional Llei de Partits i la seua utilització per a il·legalitzar a Batasuna per presumpcions, i que amenaça amb una involució reaccionària amb la mal anomenada Llei de "Qualitat" de l'Ensenyament, enfront de la qual, pel contrari, es fa possible la unitat d'acció amb el PSOE. Cal assenyalar, per altra banda, que l'intent de dretanització dels òrgans de la Universitat mitjançant la LOU ha collit notoris fracassos, per tal com la mobilització democràtica unitària contra la mateixa s'ha perllongat amb la victòria en eleccions a rector de candidatures progressistes contràries a la LOU, com ha passat en la mateixa Universitat de València.

Al País Valencià, l'abandonament de la Presidència de la Generalitat per un Ministeri (després d'haver-se cobert les esquenes amb la llei d'ex-presidents amb la col·laboració del PSPV-PSOE) i l'intent de convertir al Delegat del Govern en president de la Generalitat mostren el caràcter subordinat amb que des del PP es consideren les seues institucions autonòmiques i la urgència d'una alternativa des de l'esquerra que permeta recuperar el protagonisme del poble valencià i defensar els interessos dels seus sectors populars.

En la ciutat de València s'han produït en els darrers messos tot un seguit d'importants mobilitzacions, amb una participació multitudinària en les manifestacions contra l'Europa del Capital i de la Guerra, de l'1 de maig i per les llibertats nacionals, finalitzant amb la grandiosa manifestació del 20-J que donava una acomplida resposta a les mentides del PP sobre la vaga. Ha hagut també una participació digna en les manifestacions per l'ensenyament públic i contra les bases de l'OTAN. En canvi, ha tingut una participació escasa la manifestació pels drets del poble palestí convocada per EUPV, PSPV, CC.OO. i UGT, el que expressa tant les deficiències del treball de solidaritat com que el suport electoral de les organitzacions convocants no garanteix per si, sense un treball efectiu de preparació, l'èxit d'una mobilització. En conjunt, cal destacar la importància d'articular les mobilitzacions a partir de plataformes unitàries d'àmplia base i de continuar treballant al si de les mateixes, inclosa la Plataforma per la III República.

Cal assenyalar també la continuació de les agressions del govern i l'Ajuntament del PP contra el patrimoni natural i cultural del nostre país, i de la resistència contra aquestes agressions. En particular, cal destacar la continuació de la defensa de La Punta i la necessitat d'arribar a una àmplia mobilització cívica al seu voltant, així com la defensa d'un requisit lingüístic acadèmicament digne per a l'accés a la funció docent, enfront de les reticències de la Generalitat a reconèixer la catalanitat del valencià, que col·loquen en un atzucat els malabarismes de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua malbaratant els seus intents de normalització d'aquesta.
 

C. En aquest context polític es van realitzar els Congressos del PCE i el PCPV.

El XVI Congrés del PCE, reunit els dies 1, 2 i 3 de març, ha reafirmat els nostres principis i objectius comunistes com a base per a la nostra cohesió, no tancant-nos dins del Partit, sinó impulsant la mobilització política i social en defensa de les llibertats i contra el capitalisme i la seua actual principal concreció, la globalització neoliberal, dins d'Izquierda Unida (amb la qual reafirmem el nostre compromís estratègic), dels sindicats (i específicament CC.OO.) i del moviment contra la globalització neoliberal, al qual el Congrés ha donat un especial relleu.

Posteriorment el IX Congrés del PCPV, reunit els dies 31 de maig i 1 de juny, s'ha tancat amb un ampli acord sobre els Documents Polítics i Estatuts. Cal ressenyar que es va arribar a redaccions consensuades sobre tots els apartats referents a l'anàlisi de la situació internacional, de l'Estat Espanyol i del País Valencià i als principis i objectius programàtics del Partit, centrant-se la discrepància en la tàctica en relació a l'Entesa, si bé també sobre aquest tema es va arribar a consens sobre redaccions transaccionals. I el Congrés, a més de reafirmar la seua unitat al voltant dels seus principis comunistes i els seus objectius programàtiques en la via democràtica al socialisme, ha reafirmat també per àmplia majoria el seu suport tant a EUPV com a la política per l'Entesa, sense perjudici de la decisió final que caldrà prendre en el Referèndum previst sobre la seua concreció programàtica i electoral. Pel que fa als Estatus es va aprovar obrir la porta a que les eleccions internes es puguen fer per llistes tancades (bloquejades o desbloquejades) o per llista oberta, respectant sempre la proporcionalitat.

Finalment, però, es van presentar 4 llistes tancades per a la Comissió Política i 2 llistes tancades per a la Comissió d'Estatuts. D'aquesta manera, el IX Congrés del PCPV ha estat caracteritzat per la unitat en la política aprovada però el fraccionament en l'elecció de la direcció. Aquesta mateixa situació es va reproduir també de nou en la prèvia Assemblea de la Ciutat de València. Encara que en aquest cas, a diferència de l'Assemblea prèvia al Congrés del PCE, el Comité Local sí va fer una proposta unitària de delegació, la divisió dels seus representants en la Comissió de Candidatura va contribuir a que no es poguera plasmar en una proposta de la mateixa. En aquestes condicions, la proposta inicial del Comité es va fraccionar en 4 llistes, una de les quals es va retirar, al temps que les dubtes sobre si podien estar en una llista persones que no l'hagueren avalat va conduir a la retirada d'aquestes. Així, i encara que finalment les 3 llistes restants es van fusionar en una candidatura única, l'absència tant dels components de la llista retirada com de les persones que no havien avalat cap llista provocava un dèficit de representativitat que es va expressar en la votació, en la qual la majoria de camarades presents va decidir votar en blanc.
 
 
 

D. Pel que fa al balanç del treball realitzat, s'ha assegurat el treball col·lectiu del Comité de València del PCPV, i les secretaries de coordinació, organització, finances, formació i moviment obrer han assegurat l'articulació amb les secretaries de País.

Pel que fa a l'organització, s'ha assegurat el funcionament regular de les Agrupacions, mantenint la comunicació amb elles a través dels seus responsables i participant en els Congressos estatal i de País. Pel que fa a les finances, s'han donat els passos per a un finançament autònom de l'organització de València, contribuint a més al sosteniment de la seu del PCPV. Pel que fa a moviments socials, hem continuat treballant al moviment veïnal i hem articulat la nostra participació en Plataformes com la de la Campanya contra l'Europa del Capital.València 2002, que ha jugat un paper rellevant en les mobilitzacions d'aquests messos, i hem alentat la participació en totes les mobilitzacions antiglobalitació capitalista. També hem articulat la nostra participació en la Plataforma per la III República que ha organitzat els actes del 14 d'abril, i participat en pràcticamente totes les accions ciutadanes reivindicatives (els Salvem, La Punta, contra la base de Bètera, en suport al poble palestí, etc.). Pel que fa al moviment obrer, cal destacar la participació dels membres del Partit, en el si de CC.OO. i altres sindicats de classe, en l'esforç organitzatiu i de difusió de la vaga, en els piquets i finalment en la colosal manifestació del 20-J, en la que vam estar presents amb les nostres senyes d'identitat. Pel que fa a la comunicació cap a la societat, des del Comité s'han fet diverses convocatòries (difusió de la resolució per altra Europa en altre món, dels cartells per a la Festa del PCPV, del manifest del PCE per la vaga general, dels cartells del PCE per la vaga general i la manifestació de Sevilla...), amb un bon acompliment dels objectius en relació amb els mitjans que vam poder posar en acció, però l'escasa assistència tant a aquestes com a les cites prèvies del Partit en les manifestacions contra l'Europa del Capital i del 20-J, que ha limitat la nostra presència pública en aquestes, mostra per una banda la ineficàcia pràctica o insuficiencia dels procediments de convocatòria i comunicació amb les Agrupacions utilitzats (amb convocatòries centralitzades que intentaven suplir el funcionamient ralentitzat de les Agrupacions), i per altra banda una feble assumpció pràctica de la necessitat, subrratllada en els nostres darrers Congressos, de projectar en la societat la veu organitzada dels comunistes, que per altra banda hem participat àmpliament en aquestes mobilitzacions integrats en diversos col·lectius.

Tot això mostra la necessitat de prestar especial atenció en les perspectives de treball, en el pla intern, a la formació (clarificant la necessitat de l'opció comunista com alternativa al sistema que done una perspectiva global als moviments sectorials per la seua superació) i a la projectada xarxa de comunicació i coordinació telefònica i a través d'Internet, per tal de possibilitar respostes àgils als esdeveniments externs. Naturalment, per a tot això cal acomplir els compromisos de finançament (cuotas, bonos, loteria, etc.), sense els quals no és possible desenvolupar l'activitat del Partit, i que han de ser una conseqüencia directa de l'assumpció de la necessitat política de funcionament d'un partit comunista, que requereix el sanejament de les finances alliberant mitjans per a l'acció política. I en el pla extern, caldrà marcar prioritats per a la mobilització social, amb especial atenció al moviment obrer (impulsant la participació en les Eleccions Sindicals a través dels sindicats de classe, i específicament de CC.OO.) i contra la globalització capitalista (impulsant la seua articulació, en el marc dels Fòrums Socials Europeu i Mundial), al moviment veïnal (treballant per la potenciació de les Associacions de Veïns i els Salvem i una millor connexió entre ells que facilite respostes multitudinàries a les agressions contra el medi en que vivim) i als moviments per la pau i la solidaritat (contra l'OTAN, per Palestina i contra les agressions imperialistes que es puguen produir). I així mateix, caldrà centrar esforços en el treball per a impulsar Esquerra Unida i l'Entesa.

Aquest treball s'haurà de situar en el marc dels acords del XVI Congrés del PCE i el IX Congrés del PCPV, que han definit inequívocament el nostre compromís per Esquerra Unida i per l'Entesa.

Per això, un problema que caldrà abordar urgentment és el dels i les camarades que estan fora d'EUPV, parlant i reunint-nos amb ells i elles per tal d'assegurar la seua integració o reintegració al projecte polític del PCPV. A tal efecte, caldrà clarificar que, si bé el PCPV ha de centrar la seua activitat en la mobilització social, la transformació revolucionària de la societat requereix articular aquesta mobilització amb l'acció per a la transformació de les institucions polítiques de l'Estat. I aquesta articulació cal realitzar-la a través d'EUPV: solament a través de la participació en EUPV pot la militància del PCPV combinar la lluita social i la lluita política aplicant la línia del Partit aprovada en els seus Congressos.

Això haurà d'incloure també als membres del PCPV que hagen complit ja una sanció de separació d'EUPV, i que per tant no haurien de tenir cap problema en ser acollits de nou al si d'EUPV. En aquest marc, caldrà assegurar la suspensió de qualsevol col·laboració política entre membres del PCPV i el regidor trànsfuga de l'Ajuntament de València.

En la data de realització de l'Assemblea ja s'haurà fet el referèndum d'EUPV sobre la concreció de l'Entesa, el resultat del qual haurem d'acatar, treballant a partir d'aquest resultat per la seua coherència programàtica i la seua vinculació a la unitat d'acció en el carrer, com a base per al seu arrelament popular. A tal efecte, en l'àmbit de la ciutat de València cal rendibilitzar la bona acollida per múltiples i significats col·lectius socials i culturals de la presentació de la Mesa per l'Entesa. I caldria per una banda assegurar la presència pública de la Mesa per l'Entesa en les mobilitzacions socials en les quals de fet participem conjuntament, i per altra banda articular mecanismes participatius en l'elaboració programàtica a partir de les Àrees d'EUPV, que s'haurien d'estendre al conjunt de les forces, col·lectius i persones que treballen per l'Entesa.

En altra Assemblea hauriem de tractar sobre la concreció de l'Entesa en la ciutat de València per tal d'orientar als membres del Partit en vistes a la posició que posteriorment adopte EUPV, evitant que membres del Partit es confronten amb la posició del PCPV al si d'EUPV. Naturalment, les posicions que finalment adopte EUPV seran acatades pel nostre Partit.

E. En aquesta línia, hem de recordar que els membres del PCPV, sense perjudici de la seua autonomia individual per a buscar el consens al si d'EUPV, han d'actuar en el seu marc organitzats en el PCPV, i no en cap altre organisme o corrent del color que siga. Nosaltres, com a Partit, som una de les components de la pluralitat d'EUPV, i per tant qualsevol projecte d'articular un corrent d'EUPV en base a membres del PCPV hauria de ser abandonat. En tot cas, serà amb mesures polítiques de clarificació, explicació, formació i debat, i no amb mesures administratives, com s'hauran d'abordar qüestions d'aquest tipus i assegurar la cohesió del Partit, buscant implantar-nos en la societat a través de l'emissió de missatges unívocs a la ciutadania. Els problemes s'han de superar per la participació activa dels i les camarades siguen de l'opinió que siguen, respectant les decisions dels Congressos així com les demés decisions democràticament adoptades siguen en el sentit que siguen, sense manipulacions ni restriccions.

Dons es tracta d'actuar per a ampliar les rengles i la militància del Partit, no per a reduir-les. No podem resignar-nos al procés que comença per la inassistència a les reunions, continua amb el no pagament de les cotitzacions i finalitza amb la baixa per regularització del cens. Caldrà, pel contrari, fer un esforç de recuperació de militància i afiliació i d'ampliació a nous ingressos, lluny de qualsevol capficament sectari i personalista, especialment al caliu de les mobilitzacions i en particular en el moviment obrer reforçant el caràcter de classe del Partit, que d'una forma natural prenguen el relleu de qui es veu forçat a reduir la seua activitat no per falta de consciència política, sinó per l'edat o la falta de salut. Això es facilitarà si organitzem la difusió sistemàtica dels materials i propaganda del Partit, amb el possible repartiment d'un full volant amb una certa periodicitat, incloent sempre la forma de prendre contacte amb l'organització del Partit.

Cal assenyalar que la resolució dels problemes del Partit a nivell comarcal està indisolublement unida a la resolució dels problemes a nivell de País. Raó per la qual és necessària una major col·laboració de totes les instàncies del Partit trencant amb inércies burocràtiques. I una major comunicació intercomarcal a través dels òrgans del partit i la col·laboració en activitats conjuntas.

I caldria mantenir una proposta de Comité reduït, on cada membre siga responsable d'una Secretaria o tasca específica o coordinador o coordinadora d'una Agrupació. Per a reforçar el treball polític i cap als moviments socials, es podrien incorporar, junt a les secretaries de coordinació, organització, finances, formació, comunicació, moviments socials i moviment obrer, dos noves tasques, orientades al treball en Esquerra Unida i cap al moviment contra la globalització capitalista, sense perjudici de la responsabilitat que pertoque també a les secretaries de coordinació i moviments socials. D'aquesta manera, el Comité estaria format per 9 membres elegits per l'Assemblea més el coordinador o coordinadora de cada Agrupació, que serien en principi les 4 actualment existents en tant es realitza un debat sobre una eventual reestructuració, a acordar en Assemblea, amb Agrupacions territorials i en el seu cas sectorials o de centre de treball, i sense perjudici de que el posterior desenvolupament del Partit poguera donar lloc a la formació de noves Agrupacions, i del funcionament en Assemblea de València quan convinga, i en particular quan calga prendre decisions per a ser aplicades per tothom.

Però en qualsevol cas el Comité, elegit pel vot sobirà dels membres de l'Assemblea entre camarades que hagen expressat prèviament la seua disponibilitat, haurà de treballar com un equip cohesionat en el qual ningú estiga d'oient, sinó que tots els seus membres estiguen compromesos en el treball conjunt per la unitat, reforçament i revitalització d'un Partit Comunista l'activitat del qual es fa cada dia més necessària enfront d'una dreta autoritària i classista que requereix d'una alternativa global que qüestione profundament el sistema dominant maldant per a fer realitat la ciutat, el país i el món possibles als que aspirem.