En les eleccions generals del 12 de març s’ha fet palés una tendència que venim advertint en eleccions passades, amb preocupació, i és la participació a la baixa de l’electorat, especialment si cap més l’anomenat d’esquerres. Una tendència que no hem estat capaços d’invertir ni des de IU, tampoc EU al País Valencià, i que hem de reconèixer també, el pacte d’última hora IU-PSOE no ha estat l’element il·lusionant que fera possible mobilitzar en les urnes a centenars de milers de ciutadans i ciutadanes a favor de les opcions d’esquerres a les que en altres ocasions havien donat la seva confiança. Per tant, s’ha conformat un panorama polític, -que per un altra banda s’apuntava en les eleccions municipals, autonòmiques i europees- de consolidació del vot del PP, i la incorporació al mateix d’una part important de la joventut que per primera vegada exercia el dret a vot.

Diverses son les causes que motiven aquest resultat i que deguem analitzar:

Hem de recordar que al VIII Congrés del PCPV dedicàvem un apartat de l’informe a parlar de la lluita pels valors, i a combatre la idea del pensament únic i de la fi de les ideologies. No es casualitat per tant, el que cada vegada apareguen més veus –sobre tot de la dreta- que fan apologia del centrisme ideològic a favor de posicions de "centre" que ningú sap molt bé definir, però que fa mella en amples sectors de la població. Per il·lustrar aquesta tendència, recordar l’estudi realitzat en l’any 1997 a Alacant entre joves de 14 a 18 anys, valoració de les institucions, organitzacions i elements socials que els envolta: 1º La Corona, 2º La família, 3º L’exèrcit, 4º Els amics, 5º Els sindicats, 6º L’església, 7º El Parlament, 8º Els partits polítics. Elements com aquest, son imprescindibles per intuir les tendències polítiques majoritàries de la societat i poder realitzar les propostes adients, pel contrari si l’anàlisi es fa sobre si la societat és o no d’esquerres en funció de resultats electorals anteriors, s’equivocarem a sovint, quedant-nos tan sols en lo superficial i no tenint en compte els canvis que es produeixen en lo social, cultural, econòmic, etc. i en la pròpia estructura de classes.

Això fa que no sempre som capaços d’encertar en les propostes, que essent justes, es troben fora del context social i de les prioritats dels sectors als que van dirigides.

Espanya va bé, aquest era el slogan del PP: perquè no hi ha altra alternativa capaç de crear ocupació, encara que siga en precari y en males condicions laborals; les 35 hores son una quimera que arruïnaria el país i altres consideracions sobre lo públic i les privatitzacions, que son necessàries perquè el públic es ineficaç i malbaratador; l’energia nuclear crea riquesa i no hi ha altres alternatives; la reducció d’impostos del PP beneficia a les famílies i als treballadors. Totes aquestes polítiques, matxucades fins la sacietat a la TV i ràdios públiques, a les TV privades afins, als periòdics proclius i finançats, contribueix a la conclusió a la que arriba molta gent: millor una ETT que no tindre el fill al carrer, millor 50.000 o 25.000 pessetes menys d’impostos, millor 50 hores de treball que la quimera de les 35 hores que, segons expliquen els mitjans del PP crearan atur. I així, fins la sacietat, que no es capaç de trencar una acció sindical i política permissiva, que actua baix la síndrome de la derrota de l’esquerra.

La segona consigna que transmetre el PP és la vella idea de la unitat d’Espanya, allò de –Una, Grande y Libre- ara amb un llenguatge més subtil, identificant canvi de model d’Estat en desmembrament d’Espanya, separatisme i per tant, relacionant-lo sibil.linament amb el terrorisme.

Des de IU hem defès una ocupació digna que done seguretat a la gent en general i als joves en particular. Una ocupació digna fa que u siga útil a sí mateix i a la societat. En aquesta línia IU ha proposat la Llei de 35 hores, acompanyada d’altres mesures per una racionalització justa del mercat de treball, per un repartiment del mateix i per una societat de plena ocupació. Acompanyàvem a aquesta mesura amb propostes per al tancament de les ETTs, com a instrument degradant del treball, de les condicions laborals i socials i com a generador de més accidents laborals, tal com està empíricament demostrat.

Proposàvem que fora un INEM renovat, democratitzat i eficaç i impulsor d’una ocupació de qualitat, coordinant-se el conjunt de polítiques econòmiques i socials des de l’estat, les CC.AA. i els ajuntaments per garantir la creació d’ocupació i els mateixos drets que conqueriren els pares per als joves. Segurament no hem estat capaços d’establir el pont de mesures concretes sobre les ETTs que avance fins la seva supressió, no eliminant la possibilitat d’aquestes de crear un tipus d’ocupació roïna però no substituïble a curt termini.

Tenim la tendència a fer de les campanyes electorals, foros de debat ideològic, el que no fem durant la resta del temps, debatent amb la societat sobre model d’Estat, reducció de jornada, Pensions, etc. pretenem que l’electorat ho assimile en 15 dies. No entenem que a més a més els mitjans de comunicació que li han de transmetre a l’elector el nostre missatge estan al servici de qui competeix amb nosaltres electoralment i ideològicament.

No hem estat capaços encara de que el funcionament orgànic en les campanyes electorals done satisfacció al conjunt del País Valencià. Els materials des de Madrid arriben tard, moltes vegades mal, els actes es programen amb precipitació, existeix un desconeixement del recolzament federal en quant a persones que participen en els actes, es produeixen canvis d’última hora i absències significatives no sempre justificades, i encara que no son elements que des del meu punt de vista influisquen massa en el resultat electoral, el que sí venen es a minvar l’il.lusió i la capacitat de treball dels i les comunistes.

Malgrat tot, dir que en aquesta campanya a les candidates i candidats del País Valencià l’adversitat els ha fet créixer i que s’ha realitzat una campanya digna, participant en tots els debats en els mitjans, visuals i escrits. Hem de posar de relleu que en el cas d’Alacant, ha resultat millor que en València i Castelló, ja que no es recorda cap campanya en que a EU se li dedique tant d’espai en els diaris i en positiu com aquesta.

Moltes serien les qüestions que podríem afegir a l’hora d’analitzar els resultats, però hem de reconèixer que totes son col·laterals i que ben poc tenen a veure en els resultats finals, tenint en compte que totes les enquestes apuntaven a una caiguda en picat del vot a IU que no venia tan sols d’estos mesos passats. El pacte PSOE-IU és veritat que no ha funcionat com a element mobilitzador, però si ha actuat com a fre en el cas de IU a la tendència a la baixa en la que estàvem immersos. No hem d’obviar que també ha estat un element contradictori i que mentre un sector dels abstencionistes o nous votants ho han fet a IU, un altre ha deixat de votar aquesta força, qüestió aquesta que tenim que analitzar amb profunditat i sobre tot discutir interna i externament per tal de que el que nosaltres anomenem "Unitat d’acció de l’esquerra" tinga un suport molt majoritari de la militància i també dels votants que puguen veure la proposta com a creïble i no tan sols com una mena d’interessos electorals del moment cojuntural.

Hem d’orientar en EU les propostes d’unitat d’acció de l’esquerra en l’objectiu posat al 2003, i per tant incentivar que EU no perda l’iniciativa, dirigint-se a totes les forces d’esquerra i sindicats de classe, amb l’objectiu de començar des de ja tota una sèrie d’accions conjuntes que puguen culminar en un programa conjunt per fer front a la dreta en el País Valencià.

Hem d’insistir en discutir i buscar solucions al clima d’enfrontament que patim en EU entre diferents sectors o corrents, hem d’aprofundir i cridar l’atenció una vegada més sobre la cohesió interna dels i de les comunistes en lo polític, i per tant no es de rebut posicions de camarades que davant la pèrdua de recolzament de les seves posicions en el Partit, son capaços d’aliar-se en altres sectors, moltes vegades ni tan sols per defendre posicions polítiques, sinó més bé per accedir a llocs institucionals o de direcció.

Els i les comunistes hem d’estar els primers en aprofundir en sistemes democràtics d’elecció que al temps asseguren la pluralitat al sí de l’organització, i estar a l’aguait respecte a mètodes pseudo-domocràtics, que al fi aprofundeixen més en la divisió interna.

Hem de combatre posicionaments superats en el temps de cants de sirena al provincialisme.

Seria bò que tots els partits i corrents en EU obrirem un debat al sí de l’organització, inclús obert a la societat, sobre quin es el model que volem d’EU i de IU, facilitant així, punts d’encontre i poder visualitzar el que no es coincident i estem en condicions de superar en el temps.

Hem d’encetar tot un seguit d’assemblees locals i comarcals al sí del Partit per tal de que la militància done a conèixer el que pensa sense satanitzar a ningú, independentment de que la seva opinió coincideixca o no amb el criteri de la majoria o simplement de membres de la direcció, es l’ocasió de plantejar tot el que creguem que no funciona en la nostra política estratègica i quina deuria ser la nostra aposta, si es que es plantegen alternatives.

Al temps, hem de ser conscients de la realitat al sí de l’organització, i del carrer, la cultura del carrer ens diu que ràpidament hi ha que fer els canvis en la direcció, tan sols moltes vegades com a cop d’imatge, i dels continguts no es parla, perque no sempre s’entenen al estar en clau interna. I per un altra banda, vivim internament una certa contradicció, programem processos llargs, amb la idea de propiciar al màxim la participació i la realitat ens diu que després aquesta participació no es tant gran com desitgem, i els processos llargs corren el perill de convertir-se moltes vegades en discussions farragoses i estèrils que tan sols aprofiten per crear compartiments estancs.

Per tant, hem de saber compaginar la discussió àgil, en lo efectiu i realitzar els canvis necessaris per ràpidament enfortir l’organització i traslladar les propostes i el treball a la societat.

Hem de fer esforços per tant per avançar al màxim l’assemblea de IU i realitzar la d’EU just abans, en el procés de la de IU, a la fi de que no es produeixquen repeticions de processos de discussions, evitant així que la militància tinga que estar en clau interna durant un període llarg en el temps, i siguem capaços d’aparèixer com una força autònoma valenciana que contribueix i participa d’un projecte federal que és IU, que es conforma partint de les singularitats de les diferents federacions.