Camarades:

Celebrem aquest Congrés en una etapa històrica d’accentuació de la crisi del sistema capitalista.
 

INTERNACIONAL

La posada en escena del model neoliberal de mundialització i globalització econòmica i financera, actuant sense controls democràtics mínims de planificació, sols mitjançant l’anomenada llei del mercat, regulat exclusivament per la llibertat de capitals i les inversions sense entrebancs, està tenint conseqüències desastroses en els països més pobres, que han entrat en fallida.

L’anomenada crisi del sud-est asiàtic, junt a la d’Amèrica llatina i Rússia posa de relleu que no es tracta tan sols d’una crisi cíclica del sistema, ja que després de la Segona Guerra Mundial mai havien coincidit tantes zones afectades a un temps i en espais tan dispars i allunyats uns dels altres. Àfrica es troba entre la dependència del FMI i el BM en la franja del Nord i l’abandonament dels inversors internacionals en la franja subsahariana, amb una guerra en la regió del Congo entre els Estats més vinculats a la influència nord-americana i altres que intenten seguir un camí autònom; els campaments de desplaçats en Somàlia i Etiòpia i la violència estructurada en Argèlia, a més de la situació al Sàhara, completen el quadre. Les polítiques causants de l’actual procés que estem vivint, que empobreix, - no ho oblidem -, a sectors importants de la classe treballadora i comporta que els beneficis dels avanços científics i tecnològics es concentren en mans d’un nucli reduït, marginant també a sectors de la petita i mitjana burgesia, són les que canalitza el Fons Monetari Internacional i que ha desenvolupat el Banc Mundial, encara que dintre del mateix han aparegut contradiccions i polèmiques al voltant de posicions diferents respecte a l’agreujament de la situació a mig termini i en les alternatives a dur a cap. Contradiccions que haurem de seguir atentament per tindre-les en compte en una estratègia d’esquerres contra la globalització.

Avui, al poc temps d’aplicació de la política neoliberal, i el seu concepte de globalització, amb l’expansió del mercat sense control democràtic, la filosofia del benefici màxim en el més curt temps i la total comercialització, inclòs dels drets socials conquerits, podem afermar amb rotunditat sense perill d’equivocar-nos que el model està en crisi i per tant accentua la crisi del sistema. Algunes dades que refrenden aquesta afirmació: la incapacitat de cobrir mínimament i satisfactòriament les necessitats d’amplis sectors de la població, la multiplicació del deute exterior de l’anomenat tercer món (1 bilió 940.000 milions de dòlars, tres vegades i mitja superior a la de 1980) i la crisi financera en cascada. Aquestes son algunes de les conseqüències d’una concepció i una pràctica que ha estat presentada com l’única forma econòmica, social i cultural existent.
 

KOSOVO

Respecte a la guerra dels Balcans hauríem de reflexionar, en primer lloc, sobre les circumstàncies que propicien la divisió i el desmembrament de l’Estat Iugoslau, un país situat en una zona estratègica des del punt de vista comercial en la sortida a l’Adriàtic i per tant un fort competidor amb altres països europeus, fonamentalment Alemanya, - no es casualitat que siga aquest país el principal impulsor del desmembrament de l’antiga Iugoslàvia.

Hem condemnat la repressió de l’Estat Iugoslau sobre el poble de Kosovo i hem recolzat el seu dret d’autodeterminació, però hem de condemnar la presència de tropes i els bombardejos de l’OTAN a Iugoslàvia que signifiquen una agressió injustificable a un estat sobirà que estaba disposat a acceptar la presència de cascs blaus de l’ONU al seu territori. L’OTAN dirigida pels EUA en un acte de terrorisme internacional, ha iniciat una guerra de imprevisibles conseqüències amb la complacència i la participació activa dels governs europeus alguns dirigits per "socialdemòcrates" (Anglaterra, Alemanya amb un ministre Verd al cap d’Exteriors, Itàlia i França amb participació de comunistes al seu sí) i altres de dreta com el cas d’Espanya que vulnera aspectes del referèndum del 86 i passant per damunt del parlament es plega als interessos dominants dels EUA.

De nou, la posada en escena de l’aparell de propaganda tractant de confondre a l’opinió pública mundial, les exclusives de les TV en els bombardejos com si de qualsevol "magazin" es tractara. La demostració de força inclòs la satisfacció nord-americana de bombardejar un país de l’antic "bloc socialista" (recordem que Iugoslàvia no es regeix per una economia de mercat ni pertany al FMI), els interessos de les multinacionals d’armament, junt al control de la zona tractant de debilitar el flanc sud de Rússia, davant una possible victòria electoral del PC rus, son els únics objectius que motiven la guerra. No es creïble una ‘ajuda’ a la població civil amb bombardejos, que provoquen destrucció, fam, morts i desolació, forçant l’abandonament massiu del territori, ni es creïble "l’interès" de l’OTAN pel conflicte ètnic tenint en compte la situació de pobles com el kurd, saharaui, palestí, guatemalenc, colombià, indis de l’amazones i Xiapas.

La excusa del fracàs de les converses de Rambouillet i la demonització d’una de les parts, no es motiu perquè l’OTAN vulnere el paper de l’ONU. Assistim per tant a la conversió de l’OTAN en un instrument amb dret d’intervenció en qualsevol país que no reconega l’ordre establert, que supere fins i tot la carta de les Nacions Unides i, amb l’excusa del terrorisme o altres, permeta la justificació fàcil per a qualsevol tipus d’intervenció militar. L’OTAN per tant acaba responent a interessos privats de les grans multinacionals en qualsevol part del món on no es respecten els seus interessos. En el cas de Kósovo es possible l’acord per la via del diàleg amb la mediació de les Nacions Unides. Del contrari, l’extensió del conflicte a països fronterers, implicant a Rússia, posaria el món a les portes de la Tercera Guerra Mundial.
 

KURDISTAN

En un país com Turquia, soci de l’OTAN, es posa de relleu les diferents vares de medir que s’utilitzen en cada cas. Trenta cinc milions de persones repartides entre cinc estats viuen una situació d’atac als seus drets més elementals sense que ningún país els reconega com a tals, i els països europeus lluny de comentar la violació que Turquia fa d’aquestos drets, segueixen subministrant-li armes que s’utilitzen per masacrar al poble kurd. La detenció del líder del PKK Ocalan, amb la col·laboració dels serveis d’espionatge israelites i americans, ha deixat pales la situació kurda i la desesperació d’aquest poble. Recolzem la iniciativa del Parlament Basc d’oferir-se a l’Assemblea Kurda i denunciem l’actitud dels grups parlamentaris de les Corts Valencianes que deixaren en solitari a EUPV defenent la iniciativa d’oferir el Parlament Valencià a l’Assemblea Kurda. Ens mostrem solidaris amb el PKK i exigim la posada en llibertat del seu lider. La manca de qualsevol garantia jurídica en el procés a Ocalan indica a les clares el caràcter totalitari del govern turc. Per tant comparant la situació del poble kosovar i del poble kurd, es posa de relleu la hipocresia de l’OTAN i dels EUA en lo que son o no els seus interessos.
 

CUBA-IRAK

Una mostra més de les injerències nord-americanes es el bloqueig que Irak i Cuba suporten, aquesta última més de quaranta anys i que fins i tot, salvant les distàncies, te un objectiu comú, doblegar els pobles i els governs que decideixen un camí sense tuteles, depenències i claudicacions.
 

FRONT POLISARI

Un altre cas de sobirania, el del poble saharaui, tampoc mereix l’atenció de l’OTAN; son més coincidents per aquesta organització militar els interessos del rei Hassan de Marroc. Aprofitem aquest Congrés per reiterar la nostra solidaritat amb el front polisari i el poble saharaui i l’exigència del referèndum amb garanties.
 

PINOCHET

La Plataforma contra la impunitat en Xile i Argentina, impulsada entre altres per IU, ha produït diferents resultats, entre ells, el que molts militars no puguen abandonar Argentina per por a ser detesos i la mes rellevant i satisfactòria pel conjunt de demòcrates ha estat la detenció de l’exdictador Pinochet que ha posat de relleu al temps, la catadura moral, política i humana del personatge en qüestió i tota la trama econòmica, política i religiosa que va situar al poder; que ha estat defenent, entre els que s’encontra de manera significada la monarquia britànica, els conservadors arrimats al voltant del pensament reaccionari de M. Tatcher i el propi Vaticà, amb el seu cap el Papa Joan Pau II. Vaticà com a màxima expressió jeràrquica i dirigents de la Conferència Episcopal que de nou, s’han enfrontat als cristians que foren assassinats a Xile i als seus familiars i que en tots els llocs han rebutjat el règim feixista xilè.

La hipocresia de la corona britànica, dels conservadors, del Papa, i dels que a Espanya prediquen que el cas Pinochet no es assumpte nostre (com manifestà el fiscal general de l’estat del qui demanem el seu cesament), es posa de relleu en aquestes ocasions en les que, inclòs les víctimes d’ahir, avui hagen sofert en el seu cos la síndrome d’Estocolm davant el botxí; es el cas patètic dels dirigents xilens que defenen la immunitat de Pinochet i la sobirania de Xile per jutjar-lo en quant no s’han atrevit fins ara. Avui com ahir, el pensament conservador i reaccionari tan sols està encauat, alerta a quan els seus interessos perillen més de lo permissible, utilitzant tots els instruments legals o il·legals per acabar amb la dissidència.

Aquesta conjunció d’interessos revitalitza aquella part del Manifest Comunista que parla de la sagrada unió contra el comunisme dels dirigents polítics, religiosos i econòmics. El procés al criminal Pinochet es un acte de justícia internacional d’afirmació política i moral, no sols una anècdota sobre un repressor més de la història. No es un acte de venjança, es pel contrari, un acte fruit de la lluita de classes en defensa de la democràcia.
 

AGENDA 2000, ESPANYA I ELECCIONS EUROPEES

La reducció dels fons estructurals i subvencions derivades de l’Agenda 2000 i reforma de la PAC representarà molts problemes a la vegada per a importants sectors de la població espanyola (especialment la camperola i rural) amb repercussions en tota la societat. El problema social que crea a aquells i aquelles que queden sense treball i no tenen perspectives de futur, més degradació ambiental en la mesura en que es descapitalitzen determinades zones agràries i rurals, i més concentració capitalista al camp, un camp que no ha conegut una reforma agrària socialment justa.

¿ Que passarà amb un mercat laboral de 3 milions i mig de treballadores i treballadors en precari si hi ha una crisi econòmica forta, com pareix despendre’s de la situació actual i com auguren aquells que vaticinen "que lo peor esta por llegar" ?. La crisi en Espanya pot produir més aturats i aturades que en altres països europeus, per l’asimetria per la manca d’avanç cap a una convergència reial no sols nominal. No es té en compte l’atur com a variable fonamental.

¿ Es possible una Unió Europea basada casi exclusivament en la moneda única ?. Al nostre entendre, per a fer front a les conseqüències d’una crisi econòmica forta, i a la mateixa necessitat de construcció europea, des de una perspectiva social i de vocació en la construcció política, fa falta una Unió Europea amb un fort pressupost, en la que els seus ingressos i despeses es discuteixen políticament des de una concepció comuna europea. Per simplificar, sinó hi ha convicció política, no por haver construcció d’una Europa Unida, en la que s’estableixquen mecanismes que eviten situacions de corruptela com la que ha provocat la dimissió de la Comissió Europea presidida per Jacques Santer. Un Parlament i un Govern Europeus amb competències i en els que els acords siguen vinculants per a tots els seus components.

Les properes eleccions hauran de servir-nos, en allò que ens afecta a cadascú, per definir un projecte, per concretar més no sols el tipus d’Europa que defensem, sinó com la volem construir des de les decisions que avui es prenen. Per això és molt important partir de la premissa de que no es construeix una vertadera Unió Europea (política, econòmica i social), sols amb la moneda única. Això seria l’acceptació de les regles del monetarisme neoliberal i de la subordinació de la política al mercat. Cal deixar palés que l’aplicació del Tractat de Maastricht ha significat la derrota més impòrtant del moviment obrer en la seva història i el major retrocés de les conquestes socials dels treballadors i les treballadores i per tant, cal recuperar la combativitat dels sindicats per fer front al capitalisme salvatge que vivim.

Així mateix tampoc serà possible avançar sense una tensió social que procure trobar les coincidències comunes entre els treballadors i les treballadores, forces culturals progressistes i sectors populars per avançar cap a una convergència que no es realitze sols mitjançant interessos econòmics, sinó també mitjançant conviccions polítiques. Si la mobilització social, malgrat la posició de subordinació de les cúpules dels sindicats europeus, ha suposat una contestació a Maastricht en el passat més proper i canvis electorals, ara deuria de servir per introduir els elements de modificació de les polítiques més conservadores i donar passos cap a una vertadera Unió Europea fonamentada en els interessos dels pobles.

Pel seu interès val la pena tindre en compte el treball i propostes concretes del document "Pleno empleo, solidaridad i sostenibilidad en Europa" dels Economistes Europeus per una Política Econòmica Alternativa, que parla de polítiques de empleo comunes, protecció front els trastorns financers i contribució europea per a una economia mundial estable, una Constitució Social Europea, política monetària, econòmica, fiscal i ecològica, etc…

A Espanya, els elements afavoridors d’una conjuntura econòmica (tassa d’inflació, reducció del dèficit i de les tasses d’interès, reducció contradictòria per als contractes nous, dels índexs d’atur) es veuen contrastares per baixades en les tasses d’activitat industrial, comercial, o inclòs en la pròpia erraticitat d’alguns elements que conformen la inflació. Encara que el conjunt de les dades econòmiques dona una imatge triomfal al PP, algunes ombres en el present i, sobre tot, al futur, quan es facen més presents les conseqüències de la crisi econòmic - financera, no donen tranquil·litat al PP, ja que les polítiques de privatització s’hauran consumat i no hi haurà més patrimoni públic per vendre i la bonança general que hi ha hagut en el marc europeu coneixerà dificultats superiors, com les que estan tenint ja alguns sectors afectats per la crisi de Rússia, per la d’Amèrica Llatina, per la d’Àsia.

El Congrés del PP ha posat de relleu varies coses al mateix temps:

La valoració política que podem fer de la campanya és positiva per diverses raons interrel.lacionades:

PAU PER EUSKADI

La treva d’ETA i el pacte de Lizarra en el que IU-EB participa, han estat dos aconteiximents crucials per situar el problema d’Euskadi en el terreny polític i posen en evidència les polítiques dels diferents partits que actuen en Euskadi, PP i PSOE, defenent un mateix model d’estat centralista, un bloc de partits nacionalistes PNB i EA, amb una política socio-econòmica conservadora, Euskal Herritarrok mantenint vel·leïtats en el terreny econòmic i social amb el PNB, i IU-EB defenent en solitari, l’inserció federal d’Euskadi des del reconeixement del seu dret a l’autodeterminació.

¿ Quina deu ser la nostra actitud ?

PAÍS VALENCIÀ

La situació política al País Valencià ha estat sotmesa en aquests anys per l’accentuació de la política antisocial practicada pel govern del PP i que ha tingut els seus efectes més devastadors en la privatització, iniciada pel PSPV-PSOE, dels serveis socials, del deteriorament de la sanitat pública i el desviament de molts serveis a la sanitat privada i la potenciació de l’ensenyament privat en detriment de l’escola pública.

Juntament ha estat present al llarg de la legislatura el bloqueig o retardament d’iniciatives que unes vegades en solitari i altres amb la connivència del soci de govern UV hem donat una imatge davant l’opinió pública de ineficàcia i de poca transparència de la Institució Parlamentaria. Es podria citar alguns exemples (exconseller Cartagena, exconsellera Ramon Llin, Comissió Hepatitis C, Desmantellament de La Fe, requalificació de terrenys del Conseller de Sanitat, proposta d’indemnització a expressos del franquisme quasi tres anys bloquejada l’iniciativa, etc.)

Algunes dades per il·lustrar aquestes afirmacions:
 

ENSENYAMENT

Previsions del mapa escolar de 1996 fins a l’any 2000

Construccions de centres de secundària…. 107 centres
Adequacions de centres ……………………. 128 centres

Construccions reals fins a l’inici del present curs

Centres construïts ………………………….. 8 centres
Centres adequats …………………………… 5 centres
Centres en projecte o en curs d’execució … 30 centres

El dèficit de noves construccions és del 76% i el d’adequacions del 73%. Dels 107 centres previstos de construcció, 40 no estan en cap de les previsions fins a l’any 2001.
 
 

Previsions d’execució pressupostària han sigudes 1996 ………. 10.500 milions de ptes. 1997 ………. 7.600     " " 1998 ………. 12.400   " "  1999 ………. 13.200   " "  _____________________________________ total ……….. 43.700 " "

Retallades reals 5.000 milions de ptes. 3.500 " " 6.200 " " 6.000 " " ___________________ 20.700 " "

Executat realment: 23.000 milions de ptes., és a dir el 47% del pressupost.

La falta de construccions vulnera el dret a l’educació, impedeix l’aplicació i generalització de la LOGSE, impedeix que el cicle de secundària obligatòria es puga impartir als centres de secundària (més del 70% d’alumnes segueix en centres de primària), conseqüentment impedeix la generalització de l’escolarització dels xiquets i xiquetes de 3 anys.

Així mateix la falta de voluntat política per a negociar un decret de plantilles en l’ensenyament secundari que permeta satisfer la demanda de recursos humans i materials per a atendre la diversitat, les necessitats educatives especials afecta negativament la qualitat de l’escola pública.

Les greus carències en l’educació especial, en l’educació permanent d’adults, l’abandó total del 1r cicle de l’educació infantil (0-3), la no generalització de l’oferta de tres anys a l’escola pública.

Al temps, s’han estat produint retalls financers a la universitat pública mentre es promou una universitat privada.

Els criteris clientelars han estat a l’ordre del dia a l’hora de distribuir les titulacions.

A tot açò, afegir que en el període de 12 anys de govern del PSPV-PSOE, fent un balanç de les noves construccions executades en aquell període –les places escolars públiques existents a 1983 son les mateixes a 1995-, es a dir, no es crearen noves places públiques en aquells anys de govern del PSPV i no sols pel decreixement demogràfic infantil, a més a més, no s’elaborà el mapa escolar ni es varen preveure partides pressupuestàries per finançar la LOGSE, i per tant al PP li resulta més fàcil dur a terme aquesta política.
 

SANITAT

En la sanitat pública al País Valencià s’ha iniciat un procés de deteriorament de la mateixa i de potenciació de xarxa privada mitjançant els concerts i utilitzant com a excusa la llista d’espera quirúrgica. Al llarg dels quatre anys de legislatura de la dreta, el erari públic ha pagat a les clíniques privades en concepte de concerts més de 50.000 milions de ptes., el suposat retall en la llista d’espera ha significat per a les clíniques privades més de 12.000 milions de ptes. per intervencions quirúrgiques menors, s’ha fomentat el corporativisme si cap més en el decret d’incompatibilitats per als metges que poden alternar el seu treball en els establiments sanitaris públics, amb la pràctica en la xarxa privada, donant-se casos de compatibilitat en el mateix horari. Es possibilita als metges que ho sol·liciten a renunciar a 30.000 ptes. del seu salari a canvi d’exercir tan sols fins a sis vesprades al mes en la sanitat pública, la resta en la privada. Si be vull ressaltar que una part important de la classe mèdica ha optat per la dedicació exclusiva en la sanitat pública, fet aquest que els honra i posa en evidència que davant la política desaprensiva de la Conselleria un nombre important manté una actitud ètica.

Tot açò junt a l’entrada en funcionament de l’Hospital privat d’Alzira ha fet que la salut dels valencians i valencianes es converteixca en moneda de canvi i en negoci per a uns quants. A més a més deixant clarament evidenciat que amb aquest concepte de la sanitat, el que importa és el benefici i no la qualitat del servei. Com a mostra varis botons. L’hepatitis C de la que estan infectades prop de 200 persones al País Valencià i que els tribunals s’encarreguen del cas, la mort de persones intervingudes en clíniques privades i alguna d’elles en intervencions tan senzilles com una operació d’angines a una xiqueta de 4 anys a Alacant, la privatització de la xarxa de salut mental, i com a colofó el desmantellament progressiu de l’Hospital La Fe, (amb reduccions progressives de plantilla, tancament de llits hospitalaris, manca de dotació d’alta tecnologia, ressonàncies magnètiques, etc.).

En aquest sentit la lluita contra l’intent de privatització de la sanitat, mitjançant fundacions i altres mitjans, es deu aprofundir i ampliar en la línia que han iniciat les juntes de personal de diversos hospitals amb el acord de tots els sindicats presents.

La sanitat pública tal i com l’hem conegut fins ara, amb totes les deficiències a millorar, no sols es una conquesta de la classe treballadora que tenim que lluitar per mantindre, sinó que es la garantia d’una assistència de qualitat i amb garanties de seguretat per a la salut i la vida dels ciutadans i les ciutadanes que no estan en condicions d’oferir les clíniques privades.
 

SERVEIS SOCIALS

La xarxa de serveis socials ha quedat reduïda com en els millors temps a una política assistèncial de beneficència tan per als nostres majors, com per als xiquets i xiquetes i joves amb problemes d’adaptació.

Al temps, s’ha potenciat una xarxa privada de residències que es signifiquen pel seu caràcter elitiste, tenint en compte que la mitjana dels preus per mensualitat oscil·len entre les 150.000 i les 200.000 ptes.

La pobressa, llunny de desapareixer, ha estat creixent en aquestos anys de govern de la dreta. Cada vegada son més els col.lectius marginats en la societat, sense que des de l’administració sels done cobertura i s’exercisquen polítiques d’integració.
 

MEDI AMBIENT

Per una banda l’aparició de nous problemes en la Central Nuclear de Cofrents catalogats (segurament de forma suau) com a nivell 1. És un accident greu que haguera, segons les poques informacions disponibles, pogut contaminar radioactivament l’interior de la central. Cal recordar que amb un accident de nivell 3 la central nuclear de Vandellòs va ser tancada i està ara en procés de desmantellament. Quan s’acumulen els problemes de seguretat per l’obsolescència dels materials, quan les piscines estan plenes de residus radioactius, quan hi ha centrals tèrmiques de la mateixa potència de Cofrents normalment aturades és l’hora de demanar amb més força que mai el tancament d’aquesta central nuclear, vertadera bomba de rellotgeria ubicada en el cor del País Valencià i la promoció i posada en funcionament d’energies alternatives com la solar i l’eòlica.

En poc temps s’han produït dos fets que indiquen una millora de la consciència i sensibilitat mediambiental dels tribunals de justícia valencians. Ens referim a la sentència del Tribunal Superior de Justícia respecte a la marjal de Massamagrell i a la recent fiança imposada a l’alcalde i regidors de Pego pels seus comportaments actius de destrucció de la marjal Pego-Oliva. Ens felicitem d’aquesta nova actitud que ha d’ajudar molt a respectar el medi ambient valencià. També i especialment hem de sentir-nos satisfets del treball polític, de mobilització i jurídic realitzat per Esquerra Unida en defensa de la marjal de Massamagrell.

Ara que s’està acabant la legislatura en les Corts, el Govern Valencià ha presentat el projecte de llei de residus. Encara que han fet un pas més que el govern del PSPV que només va presentar un avantprojecte en 1995, hem de denunciar que totes les promeses del Sr. Zaplana i del Conseller de Medi Ambient s’han quasi no complit. Tot sembla que l’únic que s’està fent és un paripé per autojustificar-se sense grans possibilitats de què la llei al final ixca endavant aquesta legislatura.

La llei de residus, que és una llei urgent i necessària pel País Valencià, ha estat presentada pel govern valencià de presa i corrent i amb un gran número de defectes. És una mala llei que en primer lloc no respecta les competències municipals. Tampoc contempla un pla de financiació del Pla Integral de Residus (PIR) ni estableix el caràcter públic de les instal·lacions i de la seva gestió. Hi ha una forta mancança en la participació dels Ajuntaments, entitats ecologistes, sindicals, etc. No es garanteixen recursos per a finançar les competències municipals. La incineració es continua permetent en alguns residus com els olis usats o els residus hospitalaris. No es garanteixen programes de minimització de tots els residus, etc.
 

ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA

"L’acord històric" que en setembre suposava l’Acadèmia Valenciana de la llengua, tant pel PP com pel PSPV ha desaparegut misteriosament de l’escena política i mediàtica del nostre país: Mentrestant les enquestes continuen reiterant que la majoria de la població valenciana no es creu el famós "acord històric" de l’AVL. Des d’Esquerra Unida hem de reiterar que els temes de la llengua hauran de tornar, més prompte que tard, a l’Institut Interuniversitari de Filologia com estan en les Illes Balears (també governades pel PP). És l’única solució raonable que es pot donar a un problema com aquest. Restituir l’autoritat lingüística a les persones preparades per això i a les quals mai se’ls haguera d’haver separat de les seves funcions. ¡ Quina responsabilitat la del senyor Romero quan era Conseller que va tenir en les seves mans l’otorgar per llei les competències lingüístiques a l’Institut Interuniversitari de Filologia !. Aquest si que haguera estat un pas clar a nivell històric com li proposà EUPV en 1994 que haguera resolt el problema del valencià d’una forma científica i raonable. No es va tenir interès, no es va tenir valor i després es va caure en un procés de negociació de forma claudicant, anant sempre darrera de les propostes i les fintes del PP.
 

LA LLUITA PELS VALORS

L’intent de control dels mitjans de comunicació públics ha estat una constant en la pràctica de la dreta valenciana. Les llibertats també han estat objecte de retalls, amb mesures sibil.lines, amb coaccions (vulneració de l’autonomia universitària, prohibició de l’ús oficial del terme País Valencià, no inclusió de propaganda oficial en mitjans de comunicació, -diaris i emissores-, que no siguen afins al PP, etc.) . Al temps s’ha produït un retrocés important en lo ideològic, el que fa que les posicions més intolerants i reaccionaries resurgisquen o tracten de sentar doctrina al sí de la societat. Com exemple recent la "pastoral" de l’arquebisbe de València "dignificant el paper de la dona com mestressa de casa", qualificant-la de garant de l’educació dels fills i al temps infermera dedicada a l’atenció dels majors de la família. De nou l’hipocresia de la jerarquia eclesiàstica apareix cruament, primer condemnen l’avortament, llancen soflames des dels púlpits, mentre tant es manté callada davant les guerres, o inclòs pren postura per una de les parts, -quasi sempre per la mateixa-. Ara va més lluny al llançar aquest missatge que significa una agressió a la dignitat de la dona com a ser humà, dictant-li el paper que li toca en la societat, obviant per suposat, i mantenint una actitud de complicitat amb el silenci davant les agressions i morts de dones a mans dels seus companys sentimentals, de la degradació del mercat laboral que afecta juntament amb els joves en primer lloc a les dones, i les condicions en les que moltes dones immigrants, principalment de països de l’antic bloc de l’Est, es veuen obligades a exercir la prostitució com únic recurs per subsistir. Es trobem, camarades, davant una gran ofensiva ideològica i política de la dreta, les enquestes son com a mínim preocupants per a un futur immediat: Any 1997, Estudi realitzat a Alacant per al conjunt del País Valencià.

Valors per ordre d’importància entre els joves d’entre 14 i 18 anys.

1º. La Corona 2º. La família 3º. L’exèrcit 4º. Els amics 5º. Els sindicats 6º. L’església 7º. El Parlament 8º. Els partits polítics.

Per tant una de les constants d’aquest partit deu estar la component ideològica en totes les nostres propostes, en el nostre comportament quotidià, en els conceptes que defenem de família, de relacions humanes, de solidaritat, de concepte de la vida, etc., que és el que en definitiva, conforma junt a la defensa dels interessos de la nostra classe, el cos ideològic de l’esquerra.

Hem de rearmar ideològicament a la militància d’aquest partit, i hem d’obrir vies de penetració de les nostres idees en la societat, açò es fonamental si es creiem que hem de contribuir a fer-la canviar, no perquè els administradors o propietaris dels mitjans de producció estiguen altres –que també- sinó perquè el suport ideològic en la societat avale dits canvis econòmics i socials.
 

ELECCIONS AUTONÒMIQUES I MUNICIPALS

El 13-J tenim de nou una fita amb les urnes, es un repte important per a nosaltres per afiançar el projecte electoralment i per recobrar la il·lusió en el treball. Hem de seguir treballant per aconseguir el màxim de candidatures municipals, i hem de fer esforços per superar situacions problemàtiques que es donen a alguna població, sent conscients que compartim el projecte amb més gent, però al temps ser bel·ligerants davant imposicions que a priori som coneixedors que ens pot perjudicar electoralment. Hem de combatre la corrupció i l’amiguisme vinga de on vinga. Hem de tenir un discurs clar, autònom amb el missatge de que som el referent d’esquerres, la resta busquen l’electorat de centre.

La crisi d’última hora que ha aflorat al sí del PSPV-PSOE i que nosaltres desitgem que solucionen satisfactòriament, no es pot qualificar de ideològica, és precisament quant es perd el contingut ideològic, quan apareixen els personalismes, les famílies polítiques al voltant de … etc., hem pogut observar que’l debat ha estat un debat nominal de candidats i de cara a la successió de Romero en la direcció del partit, no es vislumbren propostes polítiques diferents que facen pensar en un gir radical del PSOE cap a posicions coincidents amb nosaltres. Si be es veritat que al llarg de la present legislatura hem coincidit en Ajuntaments i Corts Valencianes les dues forces polítiques en diferents temes (alguns d’ells en posicions contradictòries respecte a l’època en que governaren), hem de deixar palès que en qüestions de fons, mantenim diferències substancials:

Urbanisme en les poblacions, prioritats en els pressupostos, composició AVL, tractament de la nostra llengua al carrer i als mitjans de comunicació, reforma de l’estatut, fundacions sanitàries, política econòmica, reforma laboral, infrastructures de comunicació – AVE-, transvasaments, OTAN, Kurds, etc. Son qüestions que hem d’explicar i que ens deguem d’esforçar per diferenciar-nos.

Camarades, malgrat les discussions que en qualsevol procés electoral es dona, EUPV es troba en la millor situació respecte a altres forces que puguen competir amb nosaltres, l’espai del PSOE està definit, una força residual com NE ha quedat subsumida i fagocitada pel PSOE, per tant el confusionisme de primer moment davant l’electorat està clarificat, inclòs en aquelles poblacions (poques) que no establiren acords, ja que ha quedat clar que l’objectiu era aconseguir llocs a qualsevol preu.

El Bloc encara que amb els Verds te difícil desprendre’s del segell d’haver governat amb el PP en alguns ajuntaments, de estar a les europees junt a Convergència i Unió i d’estar fent permanents cants de sirena a UV respecte de la llengua.

Pel contrari, nosaltres no sols hem encertat en el moment de fer l’assemblea d’EUPV per elegir els candidats i les candidates, avui estem en condicions d’oferir a l’electorat valencià no solament una llista de persones amb una trajectòria de treball i de coherència política. A més a més podem oferir un programa amb propostes d’esquerres, de transformació social, i al temps amb la mà estesa a altres forces, perquè després de les eleccions i en base a la voluntat del poble valencià es puguen posar sobre la taula els programes que faciliten governs de progrés als ajuntaments i la Generalitat.

Tenim l’obligació com a força majoritària d’EUPV de bolcar-nos per aconseguir els millors resultats possibles i estic segur que anem a aconseguir-ho.
 

ESQUERRA UNIDA
L’ÚNIC PROJECTE POLÍTIC ESTRATÈGIC DEL PCPV

Des de l’any 1986 venim definint a EUPV com el nostre projecte polític al País Valencià, com una aposta inequívoca per desenvolupar un projecte unitari que siga capaç d’aglutinar les forces d’esquerra al voltant de programes i polítiques de progrés i transformació social. Al llarg de les diferents Assemblees hem anat incorporant al cos teòric d’EUPV objectius definitoris concrets que fan que la finalitat d’EUPV avui siga la consecució d’una societat socialista.

Els i les comunistes hem definit aquest projecte com un moviment polític i social, i hem dedicat una part important del nostre esforç a batallar pel mateix. Molts son els entrebancs que hem tingut que superar en aquestos anys, tenint en compte que durant molt de temps EUPV ha estat dirigida per un nucli de persones que en la pràctica defenien un projecte diferent al inicial, i que tenia com a fi el plegar-se al possibilisme electoral i a subsumir-se en el PSOE.

Hem de destacar que en aquest període el treball del PCPV i de la seva militància ha estat centrat en combatre aquestes posicions i que la participació ha estat nombrosa i al temps mobilitzadora d’altres col·lectius al si d’EUPV. Però hem de reconèixer que la situació interna ha canviat a partir de l’abandó dels anteriors dirigents, s’ha produït un cert relaxament en la militància del partit, que podríem qualificar de preocupant i que s’estén a algun que altre col·lectiu aliat tradicional nostre. Tal vegada s’ha estès la idea que el Partit deu mobilitzar-se tan sols en situacions extremes com les que patíem i aquest es un error que en primer lloc deguem assumir la direcció per no saber explicar al conjunt de militants comunistes, que la batalla a donar no sols era per canviar la composició en els òrgans d’EUPV, sinó que el treball més costos es a partir d’aquest fet, per demostrar en primer lloc als diferents corrents d’EUPV que el PCPV té propostes i alternatives i que tenim voluntat de ser hegemònics sense que això signifique l’aplanament i la marginació de ningú (pràctica habitual de NE). Tot al contrari, volem comptar amb tots en el respecte mutu i consens possible desitjable. En aquest sentit, hem de recuperar la iniciativa per tal de recomposar les bones relacions amb altres components del que ha estat la majoria d’EUPV. Volem contribuir a rebutjar els fantasmes que puguen existir, partint de la idea de que sempre pot ser més gèneros qui més pot entregar i que l’enrocament sol venir en la pràctica de qui te por a perdre el poc que conserva i aspira a aconseguir ampliar la seva influència.

En segon lloc per recuperar la combativitat externa al carrer, per ser dinamitzadors de les propostes d’EUPV als centres de treball, als moviments veïnals, etc., fer palesa la nostra solidaritat amb els pobles que lluiten per la seva alliberació, es a dir, ser el motor intern i extern d’EUPV.

A més a més, ens hem de plantejar crítica i autocríticament el millorar el funcionament intern de l’organització; EUPV no pot ser la corretja de transmissió del PCPV, però el Partit tampoc pot ni deu perdre la seva personalitat ni la capacitat d’iniciativa, i per tant es necessari una major relació entre les i els comunistes al si d’EUPV, no fa falta discutir en el Partit tot el que tinga que veure’s en EUPV, però és fonamental la posada en comú entre les i els comunistes de com dur a terme els diferents treballs i propostes en aquesta organització.

Proposem obrir un debat que millore el sistema d’elecció tant a nivell intern com a les institucions (niu de conflictes en cada ocasió), aconseguir la major participació possible de la militància del Partit, amb temps, amb propostes obertes, i propiciar el mateix procés en EUPV per tal de corregir males pràctiques que no han donat uns resultats satisfactoris en els diferents processos recents.

Hi ha que combatre qualsevol brot de sectarisme. Aquest deu de ser un compromis de tot el partit, però ¡ ull !, el sectarisme no deu esperar-se que sorgeixca sempre del mateix costat, que ningú entenga la generositat com sinònim de debilitat perquè s’equivocarà i segurament provocarà reaccions contràries a les esperades.

Hem d’estar oberts al diàleg en totes les ocasions i amb tots els corrents i partits que composen EUPV, i haguem de fer esforços per donar solució satisfactòria als conflictes existents arreu d’algunes comarques entre militants del PCPV i d’altres formacions sempre que la solució tinga caràcter polític.

Deguem i volem deixar clar, no sols a la direcció d’EUPV sinò a tots els seus components, en primer lloc, que tenim el mateix dret que qualsevol a creixer i enfortir-nos com Partit que composa EUPV, però que a més a més estem convençuts que quan més forts en sigam tots, més ho serà EUPV.

És en base a aquestos criteris, buscant mecanismes que possibiliten la unitat del Partit i no la disgregació, sobre la que es cimenta la cohesió de la militància.

Camarades, hem de combatre la idea i el concepte de que els processos electorals son tot, per a nosaltres comunistes, les eleccions son un mig i no un fi en sí mateix.
 

EL PCPV

Camarades, podria iniciar aquesta part de l’informe amb una argumentació fàcil i recurrible i es que tan sols fa deu mesos que estic com a Coordinador del Partit, i tractar de inhibir-me d’aquelles coses que han funcionat amb moltes deficiències o simplement no han funcionat. No vaig a fer-ho, entre altres coses perquè els anys de militància ens ensenyen que quan s’està en un òrgan de direcció, la responsabilitat ens deu dur a assumir les decisions com a col·lectives, independentment del vot que es puga exercir en cada moment. També perquè entenc que la millor manera d’abordar els problemes, és donant la cara, explicant davant el Congrés, les dificultats en uns casos, els errors i també les inhibicions, si les hi ha, per tal de corregir la trajectòria de funcionament en la que ens trobem.

En l’anterior Congrés es marcàrem una sèrie d’objectius entre els que s’encontraven, aconseguir la majoria hegemònica en EUPV, el funcionament orgànic regular del partit, el treball en els sindicats, en els moviments socials, la formació dels i les militants comunistes, col·laboració amb mitjans de comunicació de caràcter alternatiu, intensificar la nostra presència en els diaris mitjançant articles d’opinió i notes de premsa, elaborar una política pròpia de comunicació.

El Comité Nacional ha d’assumir col·lectivament la seua responsabilitat, i per tant hem d’analitzar autocríticament les raons per les quals molts d’aquestos objectius no s’han dut a terme tal i com havíem decidit al 7 Congrés. Per analitzar el més objectivament possible hauríem de situar-nos al XIII Congrés del PCE, en aquells moments la disjuntiva era partit si o partit no, en lloc de plantejar-nos el partit ¿ per a quins fins ?. La polèmica es va resoldre molt majoritàriament per la continuïtat del partit, el que no vàrem ser capaços d’explicar – tal vegada perquè tampoc es tenia clar- quin era el paper que ens corresponia una vegada renunciarem a presentar-nos a les eleccions, i amb tot un seguit d’actuacions que es concretaven en cedir a EUPV activitats que sempre havien format part del treball del partit, es crea una situació d’incomprensió i d´inactivitat al sí del PCPV no resolta encara que el condemna, en la pràctica, a ser un instrument a utilitzar davant situacions complicades en EUPV com les que visquérem al País Valencià. Estes causes junt a una manca de quadres mitjos que en les successives crisis s’han perdut i altres que hem dedicat al treball directe en EUPV i les institucions, dona com a resultat una feblesa important de l’organització. A tot açò li deguem sumar crítica i autocríticament que no hem estat capaços d’afrontar des dels comitès locals i comarcals, amb els membres del Comitè Nacional, solucions a aquest greu problema.

Però tampoc s’ha abordat des de la direcció del partit, fent funcionar una comissió d’organització de País, que analitzara la situació poble a poble i comarca a comarca, i s’hem trobat amb conflictes en els que hem tingut que actuar en molts casos de bombers en lloc de fer-ho políticament.

Es aquest un gran repte d’aquest Congrés i de la direcció que elegim. Hem de corregir tots i totes els comportaments i mètodes sectaris que s’han practicat per la direcció així com per altres òrgans territorials, hem de discutir obertament i amb una bona dosi d’imaginació, formes de connectar millor amb el conjunt de la militància. Es imprescindible, camarades, que aquelles persones que dediquen la seva activitat al partit ho facen en un 90% del seu temps i no compaginen moltes activitats a la vegada. La secretaria d’organització deu estar una activitat amb plena dedicació i hem de buscar els recursos econòmics per a que estiga possible.

Cal crear una comissió d’organització de País Valencià amb objectius clars de reorganitzar el partit en totes les poblacions i cal estudiar una fórmula que no significant el ressorgiment dels comitès provincials, estiga en condicions d’abordar a nivell intercomarcal els problemes organitzatius que venim patint. La situació financera es troba també bastant dolenta, el partit sobreviu de les quotes que es cobren per descompte bancari, i les que tenen que liquidar les agrupacions arriben, en molts casos, més bé tard i mai completes. Els recursos de bons de la Festa del PCE i fi d’any, ha mermat la seva distribució i vendes en lo que fa, que tingam que discutir ací amb profunditat, si estem disposats veritablement a que el partit tinga activitat i vida pròpia. Una política d’ingressos amb compromisos a complir i amb un concepte solidari de les agrupacions cap el Comitè Nacional de País Valencià. En l’actualitat, falten a les reunions de la Comissió Política i Comitè Nacional, camarades que tenen que costejar-se contínuament els viatges i altres despeses, i per tant aquest problema redunda també en manca de direcció.

Hem de modificar el funcionament dels òrgans de direcció: la Permanent no pot caure en errors anteriors d’assumir responsabilitats que no li corresponen. Aquest òrgan ha d’acomplir les funcions d’executar els acords de la Comissió Política i del Comitè Nacional al temps que coordine les diferents secretaries. La Permanent pot pendre acords polítics per raons d’urgència, que hi hauria que sotmetre a la ratificació per part de la Comissió Política. La Comissió Política ha de tenir un funcionament més àgil i dinàmic del que ha estat fins ara i ha de tractar temes monogràfics elaborats amb antelació i traslladar ràpidament a les Agrupacions les conclussions i les tasques a realitzar. El Comité Nacional és qui hauria de discutir i aprovar les línies d’actuació i els Informes de Conjuntura.

La secretaria d’organització que es de qui deu dependre políticament les finances, te que establir junt al o la responsable de finances, reunions periòdiques amb una comissió que serà l’encarregada de gestionar per conèixer el dia a dia del funcionament en aquesta matèria en les diferents agrupacions.

Cal recuperar la Festa Anual del PCPV com un element que permeta el trobament dels comunistes amb la societat, com a lloc de debat i de contrast de les nostres idees, propostes i alternatives amb altres organitzacions i persones, i com àmbit de gaudiment i confraternització entre persones d’esquerres.

Per la seua banda, el Partit ha de treballar per la incorporació de joves al seu si al temps que potencia el desenvolupament de la JCPV com a organització pròpia de la joventut, aportant-li els recursos materials i humans que hi siguen necessaris, amb el major respecte al seu funcionament orgànic propi.
 

MOVIMENT OBRER

Al llarg del procés del XV Congrés del PCE hem discutit al voltant de la política del partit en el moviment obrer. Un canvi significatiu s’ha produït en la nostra organització, el PCPV, no parlem de política sindical o treball en els sindicats com plantejàvem en el 7 Congrés. I aquest no es sols un canvi nominatiu, es una concepció diferent que mai tindríem que haver abandonat. El partit, no pot reduir les polítiques de moviment obrer a la política merament sindical, ni centrar-se en discutir del funcionament intern dels sindicats (majoritàriament de CCOO que es l’opció sindical per la que hem vingut apostant els i les comunistes). Hem de discutir i elaborar polítiques dirigides al conjunt dels treballadors i treballadores a qui s’els hem de fer arribar dirèctament, i que els nostres militants tenen l’obligació de traslladar a les organitzacions sindicals en les que treballen, que no sols es CCOO, encara que siga la majoritària, també l’UGT, STEPV, CGT i PUT.

El millor servei que podem fer als treballadors i treballadores i a les seves organitzacions sindicals es elaborar propostes que s’òbriguen camí i que inclús facen canviar posicions predeterminades dintre dels aparells sindicals. La iniciativa de les 35 hores per llei es un bon exemple, ha passat de ser desqualificada, a formar part de les discussions en els sindicats, inclús a ser assumida, cas de la CGT des del principi, per UGT després i per alguna federació de CCOO. La resta de problemes sindicals deuen circumscriures a processos interns en el que sols deuen participar-hi els i les comunistes que militen en eixa organització.
 

MOVIMENTS SOCIALS

Aquest es un altre front al que tenim que dedicar la nostra atenció i la nostra activitat. Les primeres eleccions municipals, fonamentalment, varen produir un abandó important del molts i moltes militants comunistes al sí del moviment veïnal, d’AMPES, etc., si bé es veritat que homes i dones d’aquest partit han continuat treballant en aquestos fronts, no es menys veritat que ni des de la direcció ni des de les agrupacions s’ha dedicat el més mínim esforç a recolzar aquest treball, a orientar políticament als militants, a discutir la importància del teixit social. En el millor dels casos, hem fet declaracions de principis o esporàdicament hem parlat més des d’una perspectiva voluntarista que real. Hem de reconèixer que són poques coses les que s’han dut a terme en aquest periode. Des de la darrera reestructuració de les secretaries s’ha començat a participar en algunes Plataformes però és evident que no es pot fer un balanç satisfactori. Avui els moviments socials es una xarxa molt més ampla que les AAVV o les AMPAs i per tant, es necessari que des de la direcció que elegim en aquest Congrés, es dedique una especial atenció a l’activitat en aquest front, deguem ser capaços d’articular polítiques que facen que les i els camarades que dediquen el seu esforç militant als moviments socials tradicionals, els faça sentir-se útils en el Partit i ampliar la nostra presència als moviments socials alternatius entre els que està el Moviment d’Alliberació Sexual, les ONGs, i moviments de solidaritat que tenen una component majoritàriament de joves.
 

FORMACIÓ

Lenin deia que les idees no viuen sense organització i es aquesta una realitat, però també es real que sense persones formades política i ideològicament, l’organització pateix una feblesa important.

La secretaria de Formació ha estat la que dintre de les limitacions dels recursos i de la voluntat dels assistents – més bé escassa-, ha complit en bona part la tasca encomanada pel VII Congrés. Els cursos i seminaris que s’han celebrat al llarg d’aquest període ve reflexada en la documentació annexa que se vos facilita, vull ressaltar que junt a la secretaria de formació, una comarca ha estat també capdavantera en aquesta activitat, L’Alacantí, i que ha dirigit eficaçment el camarada Antonio Diaz amb la col.laboració inestimable d’altres camarades, amb un caràcter obert a persones d’EUPV no militants del partit. Deguem d’aprofundir en les alternatives que se’ns plantegen per millorar aquesta activitat. Hem d’afegir als Seminaris d’àmbit de P.V. altres d’àmbit comarcal i local i cursos de formació per a comitès i agrupacions per tal d’intentar que la formació abaste a tota l’estructura orgànica del Partit i s’obriga al nostre àmbit d’influenció. Cal introduir elements de discussió que possibiliten el nostre treball, seria important que la història del moviment obrer i comunista formara part del guió en els cursos posteriors.

No vull acabar aquest apartat sense fer una referència a la importància de la comunicació, hem de reprendre l’ho aprovat al VII Congrés i hem de celebrar la conferència aprovada en el mateix per estudiar les diferents alternatives sobre el tema comunicació - informació. Hem d’assegurar la publicació regular d’un òrgan del PCPV i l’actualització de les nostres pàgines d’Internet, així com organitzar la difusió de les nostres resolucions.

Acabe ja camarades, recordant que el PCPV es una organització autònoma al País Valencià, però que forma part a nivell federal d’un projecte d’estat que s’anomena PCE i que allò que hem aprovat a nivell federal solidàriament hem d’aplicar al nostre territori, tenint en compte les nostres condicions, evitant reproduir discussions realitzades i sobre tot entrar en contradicció en documents aprovats d’avant-mà.

Son molts els temes i els problemes que hem d’abordar: reflexionem i intervinguem amb sinceritat, amb claredat, sense crispacions; aquest es el moment de dir el que ú pensa sense desqualificacions a priori. Conscients que el dia després del Congrés no estaran els problemes resolts, però podem sentar les bases per a començar a solucionar-ne.

Fem tots i totes un esforç per a aconseguir el millor clima possible: la convivència i les relacions humanes són fonamentals per a assegurar una part de l’èxit del treball.

Vosaltres teniu la paraula.

Salut i bon treball.

VISCA EL PCPV

VISCA EUPV