Ara bé, cal evitar que la necessària lluita contra el terrorisme i per la reobertura d'un procés de pau tape els problemes socioeconòmics, i en particular les conseqüències de la política neoliberal del govern del PSOE que s'ha posat de manifest en els pressupostos generals de l'Estat, la reforma de l’IRPF, la reforma laboral i ara de les pensions, sense oblidar la vergonyosa Llei de la Memòria Històrica, el claudicant acord de finançament de l'Església Catòlica, impròpia d'un Estat laic, i un viratge atlantista en política internacional pel seu paper en assumptes com la proposta davant de l'ONU de l'Aliança de Civilitzacions entre Occident i el món àrab i musulmà a fi de combatre el terrorisme internacional, l'augment de tropes a Afganistan, o la seua falta de responsabilitat en el tema del Sàhara. Pel contrari, la nostra aposta va per convertir el creixement en desenvolupament sostenible; afavorir un ocupació digna i posar fi a l'abús de la subcontractació; disposar un repartiment progressista i solidari del creixement; dir no als pressupostos amb superàvit; buscar un increment de la política social; frenar la privatització i recuperar l'espai del públic; posar fi al creixement de les hipoteques; impulsar la vivenda social i públiques; reforçar la qualitat de l'educació i la salut i potenciar les polítiques d'atenció social i d'atenció a la dependència.
Cal ressaltar especialment el problema de la corrupció vinculada als abusos urbanístics, que ha deixat de ser un problema puntual per a convertir-se en una autèntica epidèmia al llarg i ample d'Espanya. Ací s'unixen les agressions al medi ambient per la construcció i reclassificacions desaforades, amb la degradació moral que suposa l'especulació urbanística i la corrupció vinculada a ella, davant de la que les institucions municipals, amb problemes endèmics de finançament, s'han revelat com les més vulnerables. La sagnant situació derivada de l’especulació, en la que coexistixen milers de pisos buits i greus dificultats de les persones de baix nivell socioeconòmic, i en particular entre la joventut, per a accedir a una vivenda digna així com un endeutament familiar extrem que posa en perill la capacitat adquisitiva dels ciutadans i ciutadanes, requerix una intervenció urgent des d'una esquerra compromesa amb la defensa de les classes populars i del medi ambient. Les mobilitzacions en tot l'estat per una vivenda digna el passat 23-D demostra una sensibilització creixent sobre el problema. Si les famílies espanyoles estan patint un endeutament alarmant en què la vivenda ja representa prop del 40% dels seus ingressos, no menys cert és que amb l'entrada en l'euro la pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors s'ha incrementat, deteriorant-se el seu nivell de vida.
El model econòmic impulsat pel Partit Popular del benefici ràpid i desorbitat a través de l'urbanisme, ha desincentivat la inversió en la modernització de la indústria i l'agricultura. Les baixíssimes rendes agràries estan accelerant l'envelliment dels treballadors i treballadores del camp i la despoblació de les zones rurals, sobretot en l'interior. Per la seua banda la indústria tradicional agonitza perquè el capital especulatiu absorbeix totalment al productiu. Les ajudes directes s'usen, en molts casos, per a diversificar els ingressos (de nou en la rajola) i els índexs de producció industrial baixen al ritme que les empreses expulsen els treballadors cap a treballs més precaris o directament a la desocupació. La precarietat aguditza la inseguretat laboral, que en 2006 va augmentar en un 20% els accidents amb resultat de mort. Tenim l'índex de creixement més alt de l'estat. Però la bambolla immobiliària té un curt recorregut i la crisi de la construcció que comença a endevinar-se (sobretot en el sud) agreujarà el problema perquè ja no existiran sectors tradicionals a què tornar. Urgeix una redefinició de la política econòmica des del Consell que implique un canvi en les prioritats, un Pla de Reindustrialització dins l'objectiu del plena ocupació, la seguretat i qualitat del mateix i un pla de xoc per al camp des d'una consideració estratègica, que permeta mantindre una renda agrària digna per a les famílies que visquen del mateix.
El Govern del PP ha situat les arques públiques a la vora de la fallida. El Partit Popular ha dilapidat els recursos públics actuals i futurs en fastos i megaprojectes sense cap rendibilitat social fins a convertir-nos en la comunitat més endeutada. De fet, més del 50% del deute de totes les autonomies correspon a la Generalitat Valenciana. I això, a pesar de l'enginyeria econòmica a què ens tenen acostumats amb la que deriven el deute a empreses públiques que no comptabilitzen en el total. Els sobrecostos, el malbaratament i el saqueig són els senyals d'identitat d'un govern que gestiona el País Valencià a favor un reduït grup d'empreses amigues. I tot això, en detriment d'uns servicis públics cada vegada més precaris que dia a dia es distancien més de les necessitats de la ciutadania, al ritme que avancen les privatitzacions. El repte de sanejar els comptes és un dels més difícils d'afrontar, quan els pagaments s'ajornen a vegades durant una dècada, les factures sense consignació s'acumulen en els calaixos i les empreses públiques (RTVV, FGV,..) estan en fallida tècnica.
Junt amb això la corrupció i els escàndols polítics assetgen l'entorn de càrrecs públics del Partit Popular. Un alcalde, el de Vila-real. inhabilitat per prevaricació en delicte ecològic (soroll), tres alcaldes a l'espera de sentència per tràfic d'influències i corrupció, el president de la Diputació de Castelló acusat de delicte contra la salut pública i falsificació i diversos alts càrrecs esguitats per les factures falses de Terra Mítica (entre ells Zaplana) i per desviació de fons a paradisos fiscals per l'IVEX, són només la punta de llança dels escàndols que jalonen la gestió dels populars. Tot apunta que el PP és el partit més afectat però tampoc cal descartar casos greus en les files socialistes.
La visita de la Comissió europea a finals de febrer per a revisar l'urbanisme valencià, posa una altra vegada a debat els abusos i la insostenibilidad del mateix. La sentència del TSJ contra el PAI de Parcent, ara aplicada a Ador, és un de les primeres resolucions que posen fre des de la justícia a la política depredadora del PP. Sens dubte, les conseqüències a mitjà termini poden ser vitals, però com sempre arribaran massa tard. El ritme de cimentació és tan acusat que els recursos naturals no aguantarien un nou govern de la dreta i les necessitats energètiques comencen a introduir novament el debat sobre una nova central nuclear. Esperem que l'expedient obert per la Unió Europea no quede en paper mullat: Pla va anunciar que pressionaria al grup socialista europeu per a provocar la seua retirada. Per això, l'única oportunitat per a reordenar el territori i corregir l'actual procés és l'aplicació d'una moratòria urbanística immediata tant en la costa, especialment, com en l'interior que permeta una planificació urbana sostenible.
L'escalada de preus de la vivenda té molt a veure amb l'actual model urbanístic. Els abusos en preus i uns increments salarials a ritmes infinitament menors que els de la vivenda, la convertixen en un objecte inassequible per a àmplies masses població al mateix temps que disparen l'endeutament familiar amb quotes elevadíssimes d'hipotecaris que ja passen de pares a fills. Les cases han deixat de ser un bé d'ús per a convertir-se en una inversió i el sòl objecte d'especulació en compte d'una ferramenta d'ordenació. És imprescindible que l'administració intervinga decididament per a regular els preus (obligant a construir un percentatge molt alt de vivendes protegides) i crear solucions immediates per a les rendes més baixes potenciant el lloguer (gravant vivendes buides), la rehabilitació pública o de cooperatives i la construcció de vivendes socials. Mentrestant, el País Valencià, s'ha incorporat a les mencionades mobilitzacions del passat desembre en defensa d'una vivenda digna, on centenars de jóvens van eixir al carrer.
Un altre forma d'expressió d'estos problemes, la del moviment okupa, han botat al carrer amb violència després del desallotjament policial d'una vivenda buida “okupada”. És necessària la “despenalització” d'este moviment; només l'establiment de mecanismes com els comentats amb anterioritat per a l'accés a vivendes dignes podrà canalitzar les manifestacions, justificades, davant de milers de vivendes buides que són un insult per als milers de jóvens que es troben sense sostre ni possibilitats d'emancipació.
El fet que la Comunitat Valenciana haja deixat de ser objectiu prioritari de la UE des de l'1 de gener agreujarà la situació de la indústria i el camp, l'estat de les infraestructures i comunicacions rebran un colp mortal a la seua modernització i s'estancaran inversions tan urgents com les necessàries per a concloure el mapa escolar i sanitari del País Valencià. Sense anar més lluny, davant de l'accident de Metre de València, no sols seguix sense depurar-se responsabilitats, sinó que els seus constants incidents evidencien l'absència de voluntat política per solucionar els problemes d'esta línia que enllaça amb les poblacions metropolitanes que nodrixen de mà d'obra a les principals empreses de la comarca. Però tampoc hem de perdre de vista la mala situació dels proximitats i regionals, especialment estos últims amb dos accidents en menys d'una setmana en la línia València-Saragossa, que d'haver-los patit un comboi de passatgers estaríem parlant de conseqüències humanes molt greus. I, no obstant, tant el PP com el PSOE continuen apostant per l'AVE, un corredor d'elit que es menja els recursos del tren i destrossa el territori pel qual passa.
Convé recordar que el País Valencià està al capdavant de les agressions a dones i de mort de les mateixes per raó de gènere. El Partit Popular des de la Ganeralitat no ha posat en marxa mesures eficaces contra esta lacra. Exigim la immediata aplicació de la llei en esta matèria, així com les dotacions necessàries per a l'atenció policial, judicial i social a esta problemàtica.
Les eleccions autonòmiques i municipals.
El PP està fiant tota la seua estratègia electoral en el potencial mediàtic -públic i privat- i el control de la Generalitat, a través de campanyes institucionals, per a augurar l'Apocalipsi si accedira al govern el tripartit de comunistes i nacionalistes que identifica amb Batasuna, i aparéixer com a víctima d'un Zapatero en la Moncloa que es dedica a passar per amunt del País Valencià. A més estan accentuat el seu discurs xenòfob i racista per a culpar els immigrants dels problemes més sensibles davant de l'opinió pública derivats de la seua gestió (inseguretat, carències educatives i sanitàries, brutícia en els carrers,…). Les lluites internes i els escàndols de corrupció poden desgastar-los molt.
El PSPV-PSOE s'apunta a un efecte Zapatero cada vegada més en dubte després del fi de la treva amb ETA i dubte entre l'oposició dura i els pactes amb el PP. Els seus punts dèbils són el candidat i la falta d'un discurs alternatiu que mobilitze el vot i els seus punts forts el suport mediàtic i l'ajuda política que rebran des de fora. En les últimes setmanes redoblaran les seues crides al vot útil, que hem de contrarestar des d'ara situant amb claredat el perfil propi de les nostres polítiques i mobilitzant al nostre electorat. Per al líder socialista esta és l'última oportunitat i com a mínim ha de pujar en vots.
EUPV, que va tancar un preacord electoral per a acudir en coalició a les eleccions autonòmiques amb el BNV, Els Verds del PV, Els Verds-EE i Esquerra Republicana, davall el lema “Compromís pel País Valencià” acaba de realitzar el seu Referèndum. Referèndum que constituïx un mecanisme participatiu, un exercici de democràcia inèdit en la vida política espanyola. EU és l'única formació de l'esquerra que ho practica perquè la seua afiliació decidisca sobre la conveniència o no de pactes electorals. Hem de felicitar-nos per este tipus de procediments que se situen d'acord amb la societat participativa que pretenem posar en peu.
El resultat del SI (77,86% dels vots emesos) coincidix amb el mateix percentatge amb què es va aprovar el preacord en el Consell Nacional d'EU, demostrant una correspondència entre l'opinió de la militància i la posició d'eixe òrgan. La participació va ser un punt per davall de l'haguda en el referèndum de l'Entesa (ara del 60,32%), en este sentit destaquen les comarques del Nord pel baix índex participatiu, del que no ha de ser alié el resultat dels debats de l'última assemblea d'EUPV sobre el tercer mandat. El resultat dels NO (20,15%, en 7 taules de les 57 constituïdes) reflexa, a més de la posició contrària als mateixos per motius ideològics o polítics, la concurrència d'altres factors com les greus dificultats en les relacions amb algú dels socis en el treball polític municipal, o el resultat final dels acords en la conformació d'algunes llistes autonòmiques. Hem de valorar com una mostra de responsabilitat que no es constituïra cap plataforma pel NO, reforçant en esta conjuntura a EUPV i al projecte que es va configurar en l'Assemblea passada, així com a la cohesió del Partit, en la mesura que poguera haver compromés a alguns dels nostres militants. D'esta manera, l'intent per capitalitzar el SI per part de la plataforma “Un acord per a guanyar” que es va constituir a este efecte, va ser inútil, a més d'excloent i sectari, al no trobar amb qui confrontar.
Amb tot, el resultat permet el treball electoral i ben plantejada la campanya, la mobilització de l'afiliació. L'actitud del conjunt de l'organització en estos moments reflecteix que ja s'està posant en marxa la nostra força orgànica al servici de la campanya electoral.
EUPV ha de fer una campanya de molta presència en els pobles i ciutats, necessitem reforçar les eleccions municipals amb la presència dels nostres candidats autonòmics perquè mediàticament és molt més rendible i perquè tenim que fidelizar el vot autonòmic per a EUPV que esta vegada serà molt superior.
Hem de lligar la campanya a les mobilitzacions (8 de març, 14 d'abril, 25 d'abril, 1 de maig,..) perquè el nostre compromís és amb els moviments socials: Esta vegada no tindran dubte de quina és l'opció, inclús els abstencionistes. Este és el treball fonamental del Partit junt amb els sindicats, les organitzacions feministes i el moviment republicà, ja que estes dates tindran molta repercussió per a potenciar el nostre perfil i permetre'ns trencar la monotonia mediàtica amb els nostres missatges més importants.
Hem de demostrar que la nostra alternativa té àmbit estatal. Portar responsables d'Esquerra Unida amb rellevància pública i experiència, perquè la seua simple presència reforçarà la nostra imatge de capacitat de govern sense tindre que entrar a donar missatges equívocs.
El Compromís cal explicar-ho en totes les comarques, fer entendre que és l'única ferramenta que farà possible el canvi real, amb alguns actes conjunts molt potents vinculant persones destacades de moviments socials, a la cultura, a la universitat, al sindicalisme. Mobilitzar el vot de gent conscient i compromesa en favor de les nostres candidatures és el nostre objectiu. És la garantia per a un canvi real. Garantia que sempre ens la donarà el suport i la participació dels qui diem defendre.
València, 19 de gener del 2007