INFORME AL COMITÈ NACIONAL DEL PCPV
11 DE MARÇ DE 2006.
Avui,
fa dos anys, morien assassinades a Madrid 191 persones
i més de 2.000 van ser ferides en un cruel atemptat terrorista
que va impactar al món. Les víctimes i els familiars
de les víctimes, han de seguir tenint l'atenció que
necessiten i els poders públics han de proporcionar-se-la.
El seu record ens duu a exigir la pau, a acabar amb la pobresa i amb
les agressions als pobles. Els plans bel·licistes de
l'imperialisme
no han d'acabar enfrontant a pobles i cultures. És un repte per
al
moviment antiglobalització i per la pau, i per a nosaltres,
comunistes, en la nostra lluita per l'alliberament dels
pobles i l'emancipació.
A pocs dies que es compleixin tres anys de la invasió de L'Iraq, EEUU i les potències invasores no han assolit estabilitzar la situació política en aquest país. Pràcticament en guerra civil i amb fosques provocacions que es cobren diàriament desenes de morts podem dir que aquesta guerra no ha acabat com l'imperialisme hagués desitjat. La lluita de la resistència interna està impedint que l'imperialisme nord-americà i britànic abaste els objectius geoestratègics i econòmics que tenien previstos. La lluita antiimperialista té avui en el suport a la Resistència iraquiana u dels seus màxims exponents. La lluita contra l'exèrcit ocupant i els interessos neo-colonials que el protegeixen, la lluita d'aquest poble per la seua sobirania, és una lluita justa i l'intent de les grans cadenes informatives d'identificar la lluita resistent del poble iraquià amb els atemptats terroristes no persegueix més que confondre a l'opinió pública per a desprestigiar-la i aïllar-la internacionalment.
L'imperialisme no deixa d'utilitzar la guerra com arma de domini mundial. Iran està en l'ull de mira d'EEUU. La Unió Europea s'ha prestat al seu joc amb la denúncia d'aquest país davant el Consell de Seguretat de l'ONU, utilitzant-la com cobertura per a criminalitzar a Iran i justificar una eventual agressió sabent que seria incapaç de repel·lir-la. Però en tot aquest conflicte no deixa de ser xocant que països que posseïxen armament nuclear acusen a Iran d'un enriquiment d'urani que hipotèticament podria ser utilitzat per a obtenir armes nuclears. La pau exigeix el desarmament nuclear total, però qui disposa d'armes nuclears no té autoritat moral per a negar que uns altres les tinguen.
En aquest context, les mobilitzacions en el món musulmà contra la publicació de les caricatures de Mahoma preocupen per la bretxa que s'obre amb occident. Deixant clara la nostra defensa de la llibertat d'expressió hem de denunciar que aquest conflicte ha estat utilitzat per a aprofundir en la criminalització del món musulmà i dividir als poble d'Europa i Orient Mitjà que es van mobilitzar conjuntament contra la guerra de l'Iraq. Cal treballar contra aquesta divisió que podria facilitar els plans agressius d'EEUU i la UE contra Iran.
El triomf de Hamás en les eleccions celebrades en Palestina ha suposat un fort impacte polític. Creat i finançat per Aràbia Saudita i altres monarquies conservadores per a afeblir a l'OLP que liderava Arafat i aglutinava a totes les forces polítiques palestines, mai va voler integrar-se en aquesta organització, igual que la Yihad islàmica, al no tenir com base l'Islam. La nova situació obliga a cohabitar al govern de Hamás amb el president Mahmud Abbas, del Fatah, partit majoritari de la OLP, i dur les negociacions amb Israel per a posar fi a l'ocupació i a la definitiva creació d'un Estat Palestí amb capital en Jerusalem. La victòria de Hamás ha tingut molt a veure amb les acusacions de corrupció rebudes per dirigents destacats de l'Autoritat Nacional Palestina els nivells de vida dels quals contrastaven amb la pobresa extrema d'amplis sectors de la població a causa de l'ofegament econòmic dut endavant per Israel. En aquest context, la confiança del poble palestí ha girat cap als dirigents de Hamás –no tocats per la corrupció- i les seues xarxes d'assistència social privades que estan jugant un paper fonamental en el terreny de l'educació, sanitat etc. entre els sectors més pobres.
La voluntat d'un poble manifestada en les urnes no pot ser obviada qüestionant la legitimitat negociadora dels seus representants com ho han fet Israel, EEUU i alguns dirigents europeus. La defensa de les llibertats democràtiques requereix acceptar que Hamás represente al poble palestí en les negociacions de pau i no exigir-li un desarmament que no s'exigeix a un estat genocida com el d'Israel. El PCPV que dóna suport la justa aspiració de creació d'un Estat Palestí, desitja el reinicio de les converses des de les reivindicacions que estaven anteriorment sobre la taula i que Hamás ha recollit públicament com condicions per a la pau entre Palestina i Israel: l'abandó dels territoris ocupats i la tornada d'Israel a les fronteres de 1967, la tornada dels refugiats, l'enderrocament del mur –condemnat pel tribunal de la Haya- i l'alliberament de tots els detinguts.
La visita de Bush a Índia i Pakistan, a qui no se'ls recrimina el desenvolupament de la indústria nuclear, elevarà la presència militar nord-americana en la zona sota el pretext de col·laboració en la lluita antiterrorista en dos països amb comunitats musulmanes de gran pes (Índia) i absolutament majoritària en el segon. Basta recordar que abans dels atemptats de 11S Pakistan reconeixia al règim talibà d'Afganistan així com a Bin Laden. La militarització de la zona persegueix el control geoestratègic del petroli i gas i el desplegament al voltant de Xina, nova potència econòmica, que comença a ser considerada pel Pentàgon un perill en el futur immediat per al domini econòmic de les grans multinacionals nord-americanes.
En el seu moment vam celebrar que el govern de Rodríguez Zapatero retirés les tropes espanyoles de L'Iraq. No obstant això tropes espanyoles segueixen a Haití i a Afganistan, convertint-se en còmplice de l'estratègia d'EEUU. Una vegada més, demanem que les tropes tornen.
L'ocupació d'Haití arran del cop d'estat organitzat per EEUU i rubricat per l'ONU ha conduït a unes eleccions amb notoris indicis de frau, on la mobilització social va aconseguir impedir l'ajornament a la segona volta del triomf de René Preval, ex-company de l'enderrocat Aristide. En aquest marc les forces de l'ONU han actuat com forces repressives de la mobilització popular i s'ha produït un desembarcament nord-americà en la frontera de la República Dominicana que està provocant protestes entre el seu poble. Hem d'exigir la retirada de les tropes posant fi a l'ocupació, així com el ple traspàs de poders a qui ha estat triat pel poble.
Volem recordar des d'aquí una vegada més la lluita del poble saharaui per la seua independència del Regne del Marroc ara que es compleixen 30 anys de la sortida de les tropes espanyoles. Donem suport a la reivindicació del Front POLISARIO de realització d'un referèndum que permeta l'autodeterminació del Sàhara i obri camí a la Republica Àrab Saharaui Democràtica i, sense menyscabament de la solidaritat popular exigim de les institucions internacionals i dels governs l'ajuda als campaments de refugiats saharauis després de les últimes inundacions.
En l'àmbit europeu, l'aprovació de la Directiva Bolkestein pactada entre el Grup Popular (PPE) i el Partit Socialista Europeu (PSE) suposa un dur revés per a la supervivència dels serveis públics, malgrat algunes modificacions assumides per la pressió sindical i la mobilització. En definitiva, i mancant l'última votació, la Directiva obre la porta a la liberalització de serveis, la seua privatització i deslocalització. Lluny d'harmonitzar a l'alça els serveis i les seues condicions de prestació en la UE, de permetre la redistribució econòmica, el reequilibri social i la vertebració territorial dels poders públics, posa en dubte, per contra, la supervivència d'àrees importants d'atenció de l'Estat del Benestar. L'oposició a la Directiva Bolkestein que encara no ha estat provada en el Consell Europeu, ha d'incrementar-se i adoptar formes més contundents, buscant la més àmplia unitat d'acció de les diferents organitzacions sindicals i contra la globalització neoliberal.
Si alguna cosa qualifica a la situació política espanyola és l'ofensiva reaccionària de la dreta amb el PP al capdavant, que entorn dels seus cimbells de sempre: la "unitat d'Espanya" i la lluita antiterrorista, -abans ho va ser amb la LOE- tracta de desestabilitzar al Govern Zapatero amb la vista posada en el 2008. Per a això no dubta a utilitzar els seus ressorts en els aparells d'Estat i la mobilització de la seua base social. La manifestació contra la "política antiterrorista" del Govern de Rodríguez Zapatero i la manipulació de l'Assemblea celebrada a València per l'Associació de Víctimes del Terrorisme són un exponent d'aquesta estratègia. En aquest context, el Govern del PSOE respon des del seu alineament més clar amb les polítiques neoliberals i amb un gir a la dreta que es plasma en acords parlamentaris amb la dreta nacionalista i amb el propi PP i en propostes legislatives antisocials.
Aquest clima de crispació encobreix el greu problema de l'atur estructural -les xifres del qual solament baixen amb un increment important de la temporalitat, la precarietat i la sinistralitat laboral-, així com la falta de mesures del govern per a combatre'l. Segons la EPA, l'atur se situa entorn del 10% (2.095.000), en un moment de suposada bonança econòmica; és a dir, que s'està molt lluny de la plena ocupació, especialment pel que fa a la dona, que representa el 61% del conjunt de la població aturada, i dels immigrants, que representen el 30% dels nous desocupats. Alhora, s'anuncien acomiadaments massius en SEAT (665), IBERIA (500), en ERO del grup ADIF (2.500), així com FEVE (2.292) i RENFE (aquesta empresa pública ha perdut des de 1992 a 20.000 treballadors). El percentatge de temporalitat ja ascendeix al 33,7% (en el PV al 37%). L'atur en el nostre País està en el 9%, fent-se evident la crisi de la indústria tradicional, que provoca que la taxa d'atur en la província d'Alacant siga de 15,2%. Són alarmants les xifres de sinistralitat laboral, que van arribar en 2005 a 917.601 accidents i d'ells 1.414 mortals (increment del 7,3% respecte de l'any anterior).
El suport del Govern de Zapatero a la Directiva Bolkestein, el contingut de la proposta de reforma laboral (que facilita l'acomiadament), de la reforma fiscal (que provocarà més frau, menys igualtat, menys recaptació i en conseqüència menys serveis públics) o els primeres sondejos sobre la reforma de les pensions, evidencien un clar alineament amb les polítiques de la dreta neoliberal en el terreny econòmic i sociolaboral. En el terreny polític el gir a la dreta s'ha manifestat amb les concessions al propi PP i a l'Església i patronal catòlica en el debat de la Llei Organitza de l'Educació i a CIU, han vingut a reforçar l'ensenyament concertat en comptes d'avançar cap a una Escola Pública i Laica. O amb l'acord sobre l'Estatut del País Valencià entre el PSOE i el PP.
En aquest context de gir a la dreta es pot entendre el pacte entre el PSOE i CIU entorn de l'Estatut de Catalunya en el tràmit parlamentari relegant a altres forces d'esquerra i deixant en una incòmoda posició a ERC al si del tripartit. Pacte que va estar precedit d'una forta campanya del nacionalisme centralista reaccionari del PP i secundat des d'alguns sectors del PSOE. Encara que podem valorar favorablement les modificacions pactades en el sistema de finançament com base per a avançar cap a la nostra proposta federal, no podem deixar de costat les valoracions del PSUC-Viu i d'EUiA molt crítiques al tractament que el text fa de la condició nacional de Catalunya i els drets que això comporta, i que va dur a la realització de la massiva manifestació a Barcelona del 18-F sota el lema ”Som una nació, tenim dret a decidir” en la qual EUiA apareixia, igual que ERC, com convocant.
La crisi de les relacions entre IU i ICV, davant la perspectiva que IU haja de competir electoralment amb una coalició ICV-Los Verdes sota la denominació “Izquierda Verde” coincident amb la del grup parlamentari, ha obligat a la direcció d'IU a “congelar" aquesta denominació per al grup, que s'hauria de denominar IU-ICV, tal com nosaltres vam defensar en el seu moment . En aquest marc, cap assenyalar que ICV està monopolitzant en la pràctica la nostra representació parlamentària en relació a l'Estatut de Catalunya, contribuint a silenciar la posició d'EUiA i del PSUC-viu.
L'aposta per la pau a Euskadi confirmada majoritàriament pel Congrés dels Diputats, és altre tema sobre el qual se centra actualment la demagògia reaccionària del PP, fent de la lluita antiterrorista un instrument electoralista i manipulant la necessària solidaritat amb les víctimes del terrorisme, solidaritat que de cap manera pot suposar un obstacle per a la pau. Però la renúncia del Govern del PSOE a trencar amb la dinàmica de l'anterior govern del PP, i en particular a promoure la derogació de l'antidemocràtica Llei de Partits, dóna instruments polítics als adversaris del procés de pau per a intentar boicotejar-lo, amb mesures com el macroprocés 18/98 contra persones sense vinculació coneguda amb l'activitat terrorista, o amb la prohibició del Congrés de Batasuna. Davant aquesta situació cal requerir a totes les parts l'adopció incondicional de mesures per a la pau i les vies democràtiques per a la resolució de conflictes, com, d'una banda, la derogació de la Llei de Partits i per una altra la renúncia per part d'ETA a la violència terrorista.
La celebració del Dia Internacional de la Dona ha vingut jalonada d'actes i manifestacions amb major participació que en anys anteriors. La violència exercida contra la dona –des del maltractament a la prostitució-, les diferències salarials, la marginació política i social, la pobresa creixent són els elements de denúncia que han cobrat rellevància en els actes d'aquest 8 de març. Un 8 de Març que s'ha celebrat amb el record de les dones de Bangladesh mortes en l'incendi de la fàbrica fa escassament un mes, com en els inicis de la industrialització. Un 8 de març que se celebra quan el Govern es disposa a debatre dos projectes de llei: ara la Llei d'Igualtat entre homes i dones i més endavant la Llei de Dependència. (Llei de promoció de l'autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència)
La Llei d'Igualtat ha de garantir l'accés de la dona a un treball digne, la igualtat salarial, mesures de formació professional i ocupacional per a les dones, així com una presència paritària d'homes i dones en les candidatures electorals i en tots els espais de participació política i presa de decisió. Considerem necessària la creació del Consell Estatal de la Dona i l'Observatori de la Dona independents de l'Administració i amb representació de totes les associacions de dones, sindicats i partits polítics d'àmbit estatal, que vetlle per l'engegada i el compliment de la Llei.
Pel que fa a la llei de dependència, s'ha de basar en una bona oferta de serveis des de la xarxa pública, i no des de serveis privatitzats i el copagament, ja que desenvolupar-la facilitant unes prestacions econòmiques com pretén el Govern del PSOE, implicaria no només mantenir a milions de dones en la llar, sinó incrementar el seu nombre, potenciar el repartiment de rols, relegar a les dones a l'àmbit domèstic i a les tasques de la cura.
En aquest context, vam rebutjar la proposta de regulació de la prostitució presentada pel tripartit de Catalunya, des de la nostra convicció que tal pràctica és una manifestació de violència de gènere cap a la dona. És necessari que s'obri un debat social sobre les causes i els efectes de la prostitució, que permeta oferir alternatives a les persones prostituïdes
El PCPV no ha deixat de denunciar la greu situació a la qual ha dut al País Valencià les polítiques neoliberals i depredatòries del Partit Popular. Una crisi industrial sense precedents, amb una forta pressió en les xifres de l'atur, amb preocupants processos de deslocalització, -ara és el cas de la LOIS que deixarà a 900 treballadores en el carrer- a la qual els poders públics no li oferix cap sortida en el que és la seva aposta pel suport al capital especulatiu, a un model urbanitzador i de serveis insostenible; amb una mà d'obra barata i sotmesa a alts índexs de temporalitat, precarietat i sinistralitat laboral a la qual s'uneix la privatització i desarticulació dels serveis públics; una desvertebració del territori i destrucció del mateix que ha arrasat sota el ciment del negoci immobiliari gairebé tota la zona costanera i amenaça ara paratges emblemàtics del nostre entorn. Igualment hem denunciat la falta de protecció del nostre patrimoni i cultura, les seues expressions artístiques i senyals d'identitat, així com el secessionisme lingüístic provocat.
Les últimes setmanes han estat marcades pel “esquivament” a si mateix donat pel secretari General del PSPV Joan Ignasi Pla, el qual després d'anunciar la seua intenció de donar suport les esmenes d'EUPV sobre la unitat de la llengua catalana i la supressió de la barrera del 5% per a accedir a les Corts Valencianes, es va desdir als pocs dies i va tornar a confirmar el seu acord amb el PP en la reforma del nostre Estatut d'Autonomia
Més enllà del propi contingut de l'Estatut que ja hem criticat en altres documents, la veritat és que aquesta revinclada del PSPV ha deixat en una posició molt difícil les diferents estratègies de l'esquerra en el PV per a desplaçar al PP de la Generalitat i dels principals ajuntaments. Amb el consens estatutari, els socialistes valencians li atorguen al PP un aura de moderació del que no gaudeix en cap altra part de l'Estat, la qual cosa sumat a l'oposició de baix perfil realitzada pel PSPV, quan no de seguidisme en els temes de seguretat, aigua, crisi industrial etc.., compliquen les coses de forma greu de cara al 2007 deixant les expectatives de canvi més aviat remotes. De fet amb aquesta estratègia sembla com si en Blanqueríes reconeguessin a poc més d'un any la seua incapacitat per a guanyar-li al PP.
El PCPV no es va equivocar quan va apostar pel reforçament d'EUPV i la confluència de l'esquerra en la mobilització social i en l'elaboració col·lectiva. Les campanyes realitzades per EU entorn del treball digne o en defensa del territori podem dir que han tingut un saldo més que positiu. Desenes de col·lectius socials s'han constituït aquests mesos de llarg a llarg del PV contra les polítiques urbanístiques depredadores, o contra el tractament de residus, o contra els transvasaments… En aquests col·lectius la presència i l'impuls dels militants d'EU ha estat fonamental i el resultat és l'èxit de la manifestació del dia 25F, assaig de la gran manifestació del 3 de juny en defensa del territori, que hauríem de preparar amb tots els nostres recursos.
Sectors de l'esquerra social en el PV estan començant a arribar a nivells d'organització interessants producte de la mobilització, i el seu decantament polític és fonamental per a aconseguir el desallotjament del PP i el canvi radical de les polítiques imperants. En aquest sentit, EUPV ha de jugar un important paper.
El PCPV i EU sempre han tingut vocació de sumar, de sumar per a transformar. La situació política i social per la qual travessa el PV requereix l'articulació de l'esquerra política i social i en aquests moments es donen condicions davant la falsedat del bipartidisme, que escamoteja la representació política de les opcions democràtiques i no soluciona els problemes que patim, i la demanda objectiva dels moviments socials perquè canvien les coses de manera substancial.
EUPV ha de convertir-se en l'eix central de convergència i articulació de l'esquerra política i social en el PV. El PCPV ha situat en primer lloc el programa com element de compromís, i com clar element de democràcia participativa. Això és, un programa fet per tots i totes en EUPV i obert a la col·laboració dels moviments socials i forces polítiques de l'esquerra, que siga la base de la voluntat real de transformació econòmica, social i mediambiental del nostre País. La Convenció Programàtica d'EU del 25Mrç serà reflex d'aquest procés d'elaboració col·lectiva i d'obertura a la societat.
I amb aquest programa com referència, deixant clar el perfil d'EUPV i la seua proposta integradora, hem d'oferir un front ampli a partits i MM.SS que siga capaç d'il·lusionar sobre unes bases sòlides, on Esquerra Unida siga el clar referent, per a articular una alternativa al Partit Popular i les polítiques de dretes i neoliberals imperants. Tot això recordant el que de forma reiterativa les enquestes reflecteixen: la preocupació dels/es ciutadans/es per l'ocupació en primer lloc, i altres problemes socials, tals com l'habitatge o els serveis públics. Preocupacions totes elles que coincideixen amb les campanyes que EUPV està desenvolupant, i no amb el que els editorialistas i determinats articulistes escriuen en els seus periòdics. Els problemes dels valencians i les valencianes requereixen respostes des de l'esquerra que vagen configurant una oferta àmplia i atractiva per a tots aquells que desitjem que el 2007 siga l'inici d'un canvi de debò i no una mera substitució de sigles per unes altres. Això és, convertir als ciutadans i ciutadanes en els protagonistes de la derrota de la dreta.
Els acords han de ser fruit de la confluència del treball en el carrer, de l'oposició conjunta al neoliberalisme, de la defensa dels drets socials i la sostenibilitat, de la lluita per l'estat federal solidari que reconega el dret d'autodeterminació de tots els pobles. Si del debat programàtic amb altres forces sorgiren acords substancials, EU haurà de plantejar en els seus òrgans la possibilitat de concretar acords electorals. Acords que haurien de confirmar-se o no per la militància en Referèndum i estabilitzar-se per a tota la legislatura. Acords en els quals, en tot cas, EUPV ha de sortir reforçada, mantenint els seus senyals d'identitat polítiques i les seues sigles, enfortint el projecte federal d'IU.
El PCPV rebutja l'estratègia de pactes “a dos” i de mínims, així com qualsevol possible acord amb l'objectiu de superar l'antidemocràtica barrera del 5% pel que representa d'entendre la política com un mer joc de sigles i d'aritmètiques electorals, al marge de les inquietuds de la major part de la població; perquè no reflectirien la pluralitat de l'esquerra i seria incapaç d'il·lusionar i arrossegar el vot de l'esquerra social. Un acord així, mes que sumar, restaria. D'aquí la nostra denúncia de la campanya que els mitjans de comunicació afins als socialistes han desplegat en la qual s'intenta responsabilitzar de la possible derrota de l'esquerra en els comicis del 2007, no al principal partit de l'oposició, sinó a EUPV –i en concret al PCPV i l'actual majoria en EU- si aquesta no es plega a un pacte amb el BNV, magnificant les declaracions de càrrecs i dirigents d'aquesta organització per sobre de les posicions col·lectives adoptades pels òrgans d'EU. És necessari no deixar-se arrossegar per aquesta estratègia, que ens afebleix, i continuar desenvolupant els acords presos en el Partit i EU.
En altre ordre de coses, volem saludar en treball que els i les militants del Partit estan desenvolupat en les commemoracions de la II República, els actes de la memòria Històrica i la Guerra Civil. La presència dels nostres militants, l'assistència a les trobades i manifestacions és tasca fonamental dels comunistes en aquest moment.
València, 11
de març de 2006.