Xarxa Feminista PV

Jornadas Febrero 2003 en Quart de Poblet : "Respuestas a la Violencia contra las mujeres"

Viernes 26 de marzo de 2004

Conclusions de la Jornada

Respostes a la Violència contra les Dones Organitzada a Quart de Poblet a 22 de febrer de 2003

PONÈNCIA INAUGURAL TALLER 1: LLEI INTEGRAL CONTRA LA VIOLÈNCIA CAP A LES DONES

TALLER 2: MESURES PREVENTIVES EN EDUCACIÓ

TALLER 3: CASA D’ACOLLIDA I RECURSOS TALLER 4: LA INTERVENCIÓ MUNICIPAL I EL PAPER DE LA CIUTADANIA

TALLER 5: MESURES DE PROTECCIÓ EN DONES

RESPOSTES A LA VIOLÈNCIA CONTRA LES DONES

Jornada : 22 de Febrer del 2003. Quart de Poblet.

Ponència Inaugural: María Amparo Rubio (Text íntegre de la ponència, resumit durant l’exposició “corrents” i com millor me va vindre, per a no martellejar-vos massa. Gràcies per la vostra atenció, paciència...i compromís!)

Estem ací a la recerca de respostes (encara que cal tindre en compte que, com diu Coto, la solució està en la pàgina 35 i aqueixa pàgina no existeix). Tal vegada la 1a resposta que puguem trobar és la de la necessitat de fer-nos preguntes... de fer-nos preguntes en companyia.... I una resposta a aqueixa necessitat és, com diria també Coto, aquest espai de comunicació que construïm ací, hui... aquest espai de possibilitat per a la paraula i l’escolta, per a la relació entre nosaltres. I aquesta necessitat: la de fer-nos preguntes en companyia, que espere que compartim, em pareix fonamental per al tema que ens ocupa; perquè tant les certeses, com les preguntes en l’aïllament, condueixen a postures inamovibles o al desgast personal... i això és violentar i violentar-nos.

Crec que cal estar contínuament “desfent” (he escrit “desnaixent” i l’ordinador corregeix: desfent)... revisant els juís i la pràctica professional ; només a partir del donar-nos compte de com violentem, de com som violentades, podem trencar aqueix aïllament -el nostre i el seu-, aqueixa “etiqueta”, podem mirar d’una altra manera a aqueixa dona, no sols com “maltractada” objecte d’intervenció, sinó com a subjecte de recursos, de decisió. I ja no estarem professionalitzant... sinó que estarem entrant en relació. El nostre principal recurs som nosaltres mateixes en relació amb la dona; i després, tot lo demés.

Sempre que prenc la paraula en llocs com aquest, em vénen a la memòria totes les dones que vaig conèixer quan treballava com a psicòloga en la Casa d’Acollida de València, cosa que va ocórrer des d’octubre de 1991 fins a desembre de 1996. (Un incís:les cases d’acollida!... Han sorgit multitud de xicotetes empreses -i altres no tan xicotetes , que també han vist ací negoci-, creades de la nit al matí, que ofereixen serveis, de “intervenció, sensibilització, assistència...”molt variats : alguns d’una tosquedat insuportable i altres amb aire més “professional”. El tema del maltractament a la Dona “embene”: doncs bé, una nova font d’ingressos, un nou pastís a repartir. Oh, com hem de denunciar açò!... que recuperar la gestió i el control dels recursos que ens competeixen).

Centenars de dones i de xiquets amb noms i cognoms... Apareixen també els seus recorreguts, diversos, abans...i també després del seu “pas” per la Casa.

Dones amb què, al costat de les meues companyes de la Casa i d’altres Casas, vaig compartir l’experiència d’un procés. Dones tremendament valentes i decidides que em van ensenyar, entre moltes altres coses, que “la dona maltractada” no era algú en el límit, lluny, a l’altre costat... sinó que estava prop i que jo, qualsevol de nosaltres, podríem reconèixer-nos en algun punt de la seua història.

Fa poc preparava una altra ponència per a un col·lectiu crític de Salut Mental; privatització dels serveis públics, noves formes d’exclusió, de marginació, subjectes “fràgils”... Es volia “incloure el tema dona” però no sabien molt ben com. Vaig preparar una cosa, que no vaig arribar a exposar per circumstàncies personals que algunes coneixeu, però volguera compartir alguna de les reflexions que em venien a la ment... i a les entranyes. Foucault i l’antipsiquiatria van denunciar els arxipèlags d’absolutisme en les nostres societats democràtiques, les “institucions totals”: els presons, el manicomi..., com a espais de control; com es definia la llibertat, en contraposició a la presó, la racionalitat en contraposició a la bogeria...Encara que crec que es van oblidar de remarcar una cosa fonamental en la seua crítica, perquè com es construeixen aqueixos subjectes “lliures” i “racionals”, qui és aqueix subjecte? : Ciutadà blanc, de classe mitjana alta, occidental... i què mes?... “Ell”: es van oblidar del gènere en la seua crítica. Com és que el 50% de la població mundial queda en els marges de la llibertat i de la racionalitat... i no precisament estan en el manicomi o en la presó, sinó en la vida quotidiana, en la “normalitat”?...

I trac tot açò a col·lació perquè amb els maltratadors, amb els perfils i les teories explicatives a l’ús es posa d’actualitat el que abans es feia amb bojos i criminals: situar-los fora del sistema per a definir la normalitat, els criteris de normalitat... les “tipologies”...; i no sols per a “defendre’ns” d’aqueix alifac, sinó per a “previndre” es parla dels grups de risc. Però què “risc”? Quins són els factors de risc que s’oculten?... És precís trencar amb les “evidències” i donar una nova mirada més enllà dels estereotips, dels perfils.

Hi ha , per part de les institucions -i no sols : dels individus, dels grups socials-, una tendència a “aïllar”, a delimitar en espais reals o simbòlics , allò que “molesta” ; (o també, pensant-ho bé, allò que es vol preservar : aqueixes urbanitzacions, amb murs i guardians, amb jardins privats i privatius ; però estem ara parlant d’un altre tipus d’aïllament : el que margina, el que priva de llibertat o de raó. O de ciutadania i altres drets bàsics, com veurem més tard).

Estic pensant, no sols en els presons i en els antics manicomis o institucions de beneficència a la manera antiga, sinó en les cases ; en la llar dolça llar, on també s’excloïa i recloïa a aqueixa “una altra” desposseint-la de la seua paraula, del seu desig, de la seua ciutadania, reduint-la amb l’electro-schok simbòlic del rol de gènere a un sol paper “maresposa-mestressa de casa”, robant-li l’estatut de persona, I si no era capaç d’exercir aqueix paper adequadament, se la ratllava d’histèrica -reduint-la encara més : a un úter disfuncional. O se la recloïa en monestirs o en prostíbuls.

Hui els temps han canviat ; i tal vegada les formes, ningú no ho dubta. Però no ens equivoquem: la discriminació segueix existint, només que adopta formes molt més subtils, i la reacció als canvis promoguts i desitjats per les dones no s’ha fet d’esperar. Reacció que pren la forma de violentacions subtils, violències invisibles o maltractaments brutals que de forma directa o indirecta -assassinats o “suïcidis”, o confinaments (mort en vida)- produeixen moltes més morts que el terrorisme d’ETA.

No cal estar en els marges per a ser invisible. Us podeu imaginar la “marginació”, no en zones o espais d’aïllament, sinó en el lloc més “normal”, el de la pròpia casa? Aïllament, privació d’autonomia, de “raó”, darrere dels murs més “normals”: els de la pròpia casa.

Imperialisme, Neocapitalisme o com vulguem cridar-lo.... + Patriarcat: binomi inseparable per a explicar no sols la injustícia i la desigualtat quant a classe, ètnia, nivell d’estudis o cultura, sinó quant a GÈNERE, variable última, violència primera i simbòlica en l’assignació de rol, que està en la base i travessa totes les desigualtats. El que no s’anomena no existeix. Fins als discursos científics més radicals, mes progressistes, se “obliden” d’aqueixa dada fonamental.

(Bueno, perquè pareix que en aquest país, els poders públics, a partir de la “crema” d’Ana Orantes i de la concurrència dels mitjans mediàtics, amb la consegüent alarma social generada en el 98, comencen a considerar-ho “un assumpte d’orde públic”. I com ho fan?, com canviar el vestit perquè en el fons tot seguisca igual?.... Individualitzant el problema : bojos, masoquistes, desocupació, trastorns variats de personalitat... Factors de vulnerabilitat, població de risc?... Segons l’ONU, senyores meues, “nàixer dona l’any 2000 és un factor de risc”. Al que hem d’afegir les diferències per ètnia, classe social, edat o cultura).

Violència domèstica: violència de gènere. Perquè és violència de gènere, la més comuna i “normalitzada” de les violències que s’exerceixen específicament cap a la dona, perquè ocorre, no per una guerra, no per un estrany, no per alguna cosa circumstancial, sinó quotidianament. Totes les que estem en açò ens posem dels nervis -com diríem en llenguatge col·loquial- davant de la ironia de certs matisos legislatius o judicials a l’hora de qualificar les “faltes” i els delictes que exigeixen de la “habitualitat”, totes les vegades que he de pegar-li a la meua dona (i que es note) perquè em diguen de manera convincent que això és un delicte?... O la diferència entre maltractaments físics i psicològics... Sempre que una dona és colpejada, ha sofrit abans un procés de vertadera tortura. Sempre. I no cal que arribe el colp per a anul·lar a una persona, per a “despersonalitzar-la” fins al punt que ella mateixa, i alguns agents de la salut, s’ho arriba a creure.

Si volguérem resumir, podríem parlar de dues formes d’acostar-se al problema de la violència domèstica:

La primera, atenent a les CONSEQÜÈNCIES. Té un efecte: “individualitza els casos”. La visibilització consisteix en índexs de denúncies i núm. de morts anuals, fets “disfuncionals” que cal “reparar i castigar”. La intervenció: Judicalització, Assistencialisme, “professionalització” de la violència. I referències abstractes a una “prevenció” que, baix el rètol de grans plans, no articula, no obstant, mesures i accions concretes... ni pressupostos. Crec necessari visibilitzar com, des d’aquesta perspectiva, no s’aconsegueix reparar, corregir ni evitar la violència. Necessari també visibilitzar com en el trajecte de la intervenció es reprodueix la violència paradoxalment en un efecte de doble victimització : indefensió, desprotecció, impunitat...i falta de recursos assistencials que vertaderament reparen els efectes de la violència sobre dones i xiquets.

Però hi ha una altra perspectiva, des de la que ens posicionem: aquella que atén a les CAUSES, a més de a mesures concretes per a pal·liar les conseqüències. L’atenció i la prevenció, ací són dos aspectes complementaris i simultanis. I té com a objectiu estratègic la transformació del Sistema a tots els seus nivells. Dóna prioritat a l’Educació, Formació i Sensibilització. A més de les institucions, es vine compromesos grups organitzats de la societat civil i tots els individus. Visibilitza i denúncia , no sols els “casos”, sinó la violència normalitzada, QUOTIDIANA, estructural : la violència específica del Sistema contra les dones. Exigeix una PERSPECTIVA DE GENERE en l’aproximació a la violència. Amplia els llocs i modes d’intervenció. I exigeix accions i propostes concretes que abracen, no obstant, un orde comunicacional col·lectiu.

Hui ens hem reunit “per a trobar respostes”, segons resa el tríptic de la Jornada. I crec que no es poden trobar respostes si prèviament no ens fem preguntes, si no qüestionem les certeses, l’evident, si no ampliem el marc del que entenem per Violència Domèstica, per Violència de Gènere. Perquè si no, les respostes se’ns queden curtes.

A quina violència volem trobar resposta?... QUÈ ENTENEM PER “VIOLÈNCIA DE GÈNERE”, referida a la que s’exerceix cap a les dones per part dels homes?, què és el que es difon en els mitjans de comunicació?, com es representa en l’imaginari social?...cap a on s’encaminen les accions “per a eradicar la violència”?...quines formes de violència se visibilitzen i quals romanen invisibilitzades baix el rètol de el “normal” o la “costum”?...

La desigualtat en raó del gènere situa a les dones en una posició de subordinació i de carència d’autonomia a l’hora d’abordar les seues pròpies decisions i les que afecten a la comunitat. Constitueix un dels obstacles fonamentals per a gaudir del seu dret a la Salut i la posa en risc per al patiment de totes maneres de violència.

És precís transformar l’orde Patriarcal perquè totes les dones deixen de ser objecte d’una violència específica : en el carrer , en el lloc de treball, en els serveis d’assistència, en els mitjans de comunicació, en la llar, en els discursos científics, culturals i religiosos... en el llenguatge mateix.

És precís AMPLIAR el concepte de violència :

- La desigualtat en l’ús del temps i la dedicació de les dones pràcticament en exclusiva (fins i tot amb treball extradomèstic) al cuidat dels altres, genera unes condicions en les quals la possibilitat de desenvolupament personal, formació intel·lectual i participació comunitària de les dones estan seriosament compromesos. Això és VIOLÈNCIA.

- La psicologització o psiquiatrització de malestars que tenen a veure amb l’acompliment del rol socioculturalment assignat i interioritzat per les dones, és VIOLÈNCIA.

- Estem en un moment de transformació social, en el qual valors i models obsolets es vine immersos en processos de canvi. La individuació, alliberament o desenvolupament personal de la dona, són viscudes com “transgressió a la norma” i sancionades per actituds, accions i missatges -explícits o implícits- que actuen com a reacció al canvi necessitat o experimentat per les dones (notícies en mitjans de comunicació, “investigacions” esbiaixades, determinades explicacions de les “causes” de la violència, mitificació dels rols tradicionals, reprotxes de les persones que conviuen, missatges subliminars en instàncies de control social -baixa natalitat, “xiquets de la clau”-, etc.). Suposen un contrapès: culpa, ansietat i estrès per la “dissonància” entre exigències contradictòries, sobreesforç per a continuar, o abandó de necessitats i expectatives de canvi...el que es paga en salut psicofísica. Açò és VIOLÈNCIA.

- La maternitat és una capacitat i, lliurement assumida, un dret de les dones ; una altra cosa és, si no n’hi ha, una obligació o una falta. La mitificació, o la funció social i econòmica de la maternitat -pressió social internalitzada, “realització” personal de la dona- suposa, quan hi ha “problemes”, que moltes dones se sotmeten “voluntàriament” a l’agressió que suposen les Tècniques de Reproducció Assistida. Estudis sobre els seus efectes evidencien que els trastorns associats a la infertilitat suposen un qüestionament de la identitat com “dona”; que, independentment que el factor diagnòstic d’infertilitat siga masculí o femení, és la dona la que desenvolupa trastorns emocionals en major grau i gravetat : ansietat, depressió, emocions negatives, alteració de les seues relacions socials, familiars i sexuals, sentiment de culpa encara que la causa siga d’origen masculí... La inducció social i la interiorització del rol maternal com a realització personal exclusiva per a les dones, és VIOLÈNCIA.

- També és VIOLÈNCIA les solucions que es donen per a pal·liar els dits trastorns: ja es defineix com “nou camp d’intervenció” en el mercat professional de la Salut Mental.

- És VIOLÈNCIA la utilització que de la imatge de la dona es fa en la publicitat i en els mitjans de comunicació, relegant-la a un mateix i únic lloc simbòlic (mater amatísima o dona fatal...o en els últims temps la “superwoman”, que està en tot, model inabastable si no és a costa d’un estrés emmalalteixen-te).

- El corsé (nou “burka occidental”) de la talla 38, o sabates punxegudes amb tacons “d’agulla” (que tant em recorden a aquelles pràctiques xineses per a no deixar créixer el vaig piular de les dones); la cirurgia estètica que “modela” el cos i el rostre de les dones segons l’ideal que ven la indústria del “eternament jovençà i bella” ; amb tots els riscos que comporta per a la salut de les dones (anorèxia, deformacions, traumatismes, etc.), “voluntàriament” assumits i “normalitzadament” induïts... és VIOLÈNCIA.

- El tradicional repartiment del treball: remunerat-barons, no remunerat-dones, perviu quan posem en relació Economia i Cures. De cada 100 hores que es treballen, 67 són “no pagades” i 33 “pagades”; les dones fan el 81 % del treball no remunerat i només el 30% del remunerat. El Sistema de “Benestar” és el que es beneficia a costa de les dones i açò és VIOLÈNCIA.

- És VIOLÈNCIA la imposició de l’heterosexualitat com “model” i l’ocultació d’altres formes de relació i de grup de convivència diferent de la família tradicional.

La DISCRIMINACIÓ, que en si és VIOLÈNCIA, és la CAUSA de la violència que s’exerceix, per part dels homes, de la cultura Patriarcal, cap a les dones.

Però al que anàvem, trobar respostes :

Jo emmarcaria aquesta tasca plantejant tres interrogants :

EL PRIMER D’ELLS: què passa amb les Denúncies de les Dones?,... al·ludeix als “casos extrems”.

Des de les institucions i mitjans de comunicació se visibilitza la violència més extrema, maltractaments físics, assassinats, i estadístiques de denúncies. Es responsabilitza a la dona de presentar una denúncia (“Dona, Denúncia”), per a detindre la violència.

No obstant, la incidència del Sistema Judicial és mínima: només es denuncien entre un 5 i un 10 % dels casos reals, “la punta de l’iceberg”. Doncs bé, de cada 100 dones que denuncien només 4 percebran -si viuen per a això-, que hi ha hagut una sanció i un reprotxe social a l’altura dels fets i de les seues conseqüències.

L’actual Sistema Judicial demostra així la seua ineficàcia: indefensió de la víctima i impunitat de l’agressor són el resultat.

Respecte als Recursos Assistencials, estem lluny encara que siguen suficients i no sols en quantitat sinó -i sobretot - en qualitat; moltes vegades la pròpia intervenció és un “més del mateix”. És curiós que hagen “grans plans per a eradicar la violència”... ridículament pressupostats. I en els recursos, més important que el seu “número”, és que siguen eficaços. Com explica Ana María Pérez del Camp: “...psicòlogues, professionals... expertes en gènere; l’absència de tal especialització fa que el recurs siga inadequat i inoperant...”.

Una Xarxa de Recursos coordinada, els professionals de la qual tinguen capacitació en Violència de Gènere, és fonamental perquè la Intervenció integre tots els elements (socials, culturals, institucionals, comunitaris...a més de particulars i individuals) que intervenen en la complexitat de la violència domèstica.

Una Xarxa comença quan hi ha una RELACIÓ entre els diferents professionals i agents socials dels diversos recursos, i aquests s’activen coordinadament, en funció de les necessitats i les demandes de la Dona.

En última instància, per a aquestes dones que s’atreveixen a denunciar: si no se per a immediatament la violència, i se sanciona l’agressor ; si no s’atén al procés de recuperació personal de la dona ; si no es cobreixen les necessitats bàsiques de subsistència (pensió, treball, habitatge); s’estructuren xarxes de suport social ; i se la protegeix davant de noves agressions no fem res!... més que augmentar el risc. Qui, llavors , tolera la violència?.

EL SEGON INTERROGANT que plantege, en conseqüència, -tenint en compte el mínim percentatge de dones que “s’atreveixen” a denunciar, un 10%-es què passa amb la “gran massa submergida”?, amb aqueix altre 90 % de dones que “no denuncien”, amb les que no ho expliciten, i se suposa viuen en l’aïllament i en el silenci, fins i tot sense adonar-se elles mateixes?, per on transiten?Més que preguntar-nos per què aguanta?, fem aquesta altra: quins són els obstacles reals que li impedeixen anar-se’n?, quina la tolerància social? la falta de mecanismes eficaços per a ajudar-la? quin altre tipus de violència -la institucional- ho impedeix?... Què passa ABANS d’expressar-ho, que isca a la llum?...

els agents d’intervenció social: on acudeixen aqueixes dones? on les podem trobar?---Qui sap o pot saber, amb una escolta atenta, adequada, el que els passa?
- Els Serveis Socials, amb un desbordament que la majoria de les vegades impedeix veure més enllà de la “etiqueta”: “ajuda per a menjador”, “sense recursos”, “emigrant”, “família multiproblemàtica” etc.
- Els Centres de Salut i d’Especialitats, amb una pressió assistencial que no deixa veure més enllà del Símptoma: “depressió”, “ansietat”, etc.
- En els Centres Educatius...què hi ha darrere de moltes situacions de fracàs escolar, o problemes comportamentals en els xiquets i adolescents?
- Les consultes privades de metges, advocats, psicòlegs...quants casos de separació “de mutu acord” no encobriran situacions de maltractament?...

Després, el context social immediat: família, amics, veïns, companys de treball... que normalment “saben”, però que no es fiquen perquè per a molts encara és un “assumpte privat”, o fins i tot pensen que no el “sap portar bé”, o “vaja creu que ha caigut”.

La percepció de suports és fonamental, per a l’afrontament de la violència; i la qualitat d’aqueixos suports. Els Serveis de Salut, que tan freqüentment utilitzen les dones, i que amb una actitud i escolta adequada podrien previndre situacions d’abús encara en els seus inicis, que podrien atendre a dones que sofreixen violència crònica o en situació de risc imminent... tota una demanda no explícita, a vegades ni tan sols per a elles mateixes. Potenciar les Xarxes de Suport Social: associacions de dones, escoles d’adults, etc. que funcionen com a grups de comunicació, amb una formació que no reproduïsca els rols tradicionals.

Suports reals que ajuden a aqueixa dona a traure els seus recursos, que els té. Té molts recursos, però no ho sap. Es pot eixir del cicle infernal de la violència. Si ix de la soledat i l’aïllament, si es fa en companyia. Si pot parlar, anomenar, dir la seua experiència, que calla moltes vegades per vergonya, por, desconfiança, risc...en molts casos per desconeixement: SI HI HA UNA ESCOLTA ADEQUADA.

Una dona pot arribar a dir “me vaig equivocar”, en comptes de “vaig fracassar”: això és un signe de llibertat.

La formació i capacitació en violència de gènere a tots els agents socials i professionals implicats, possibilitaria la detecció de situacions de violència no explícites

Necessitem reflexionar sobre les pròpies actituds i creences sobre el poder, l’abús, la sexualitat, les expectatives de gènere... Totes i tots els professionals som membres d’aquesta societat i participem de les mateixes creences i prejuís que afavoreixen la pervivència de la violència cap a les dones. D’ací la necessitat d’una formació específica, no sols teòrica, sinó experiencial, en Violència de Gènere, a tots els professionals de Sanitat, Serveis Socials, Educació, ... de l’àmbit Jurídic, Policial, Sindical... i d’altres col·lectius socials. I no sols es tracta de la pràctica professional en recursos públics, sinó també en les consultes privades.

EL TERCER INTERROGANT, ens inclou a totes, i pretén evitar situar el maltractament com “lluny”, “fora”, “cosa d’altres”..., perquè no som en realitat maltractades totes les dones?

La violència es dóna perquè PRÈVIAMENT hi ha condicions que violenten sistemàticament i quotidianament a les dones...encara que no ens donem compte. La desigualtat de gènere estableix unes jerarquies, una diferència de poder i valor per a homes i dones. I en la família nuclear tradicional, on dones i homes ocupen els seus “llocs” culturalment assignats, on xiquets i xiquetes deprenen des de xicotets el que s’espera d’ells com “home” o “dona”...es produeix -al costat d’altres instàncies de socialització: escola, tele, amics...- la primera de les violències que és simbòlica: l’assignació de rol de gènere.

Tot açò es deprén des de molt xicotets, per la repetició i l’hàbit, en l’anomenat “procés de socialització genèrica, que els models, en la família, en l’escola, en la tele... es mostren com “normals” o “naturals”. Són models dicotòmics, antagònics ; com diu Carmen Sáez, aquest procés crea “discapacitats” (pareix que als dos “els falta alguna cosa”). Però el que ens interessa comprendre és que a uns d’aqueixos discapacitats li’ls assigna poder i valoració, i a altres no.

L’assignació d’ESPAIS, s’ha efectuat tradicionalment d’una manera diferencial segons el Gènere; així, els homes han ocupat l’espai públic, valorat socialment, on es prenen decisions que afecten a la comunitat...i les dones l’espai DOMÈSTIC (mal anomenat “privat”, ara després veurem per què), on l’únic poder que se li assigna és el de “reina de la casa”, que ja sabem en què consisteix.

La DIVISIÓ SEXUAL DEL TREBALL, en treball remunerat i no remunerat, també ha sigut i segueix sent una font de discriminació entre homes i dones. Es valora el productiu però no tot el treball de reproducció, ni es comptabilitza la fàbrica invisibilitzada de “producció de béns i serveis, que és una llar... a càrrec de les dones.

I hi ha molt més, però només pretenia esbossar la força de la discriminació en tots els àmbits de la vida de les dones, en funció de la “normativització” genèrica, producte d’un Sistema Cultural, Econòmic, Social i Simbòlic Patriarcal, que se segueix reproduint (jo no crec que haja mort: només pren formes més subtils) en totes les instàncies: família, escola, instàncies polítiques, llocs de treball, sindicats, mitjans de comunicació, pràctiques professionals, discursos científics, i religiosos. Aquest sistema,

té una forma perversa de legitimar-se (perquè necessita un “consens”) : la NATURALITZACIÓ de les diferències, instaurada com l’hàbit, el costum, “el que dóna” ...és normal.. censurant amb mitjans més o menys subtils tot el que se a banda de la “norma”. O simplement no visibilitzant-lo. I una forma de perpetuar-se : exercint el control mitjançant la VIOLÈNCIA.

L’últim informe del Ministeri d’Assumptes Socials, apunta que a Espanya hi ha prop de 3.000.000 de dones que han sigut o són colpejades pels seus companys o ex. Però hi ha formes d’abús psicològic, emocional o verbal que tenen tal vegada efectes més destructius per a la integritat personal de les dones.

I si es tingueren en compte altres formes menys visibles o més subtils, la xifra augmentaria considerablement, fins a “tocar-nos” a totes.

Luis Bonino, coneixedor de la “psique” i dels condicionants masculins, descriu el que anomena micromasclismes encoberts, microviolències, formes de dominació quotidiana en la que els homes, per educació, són “experts”; provoquen en la dona confusió, desemparament, dubtes... minen el seu autoestima i la seua capacitat d’autonomia... i pretenen la perpetuació del desequilibri de poder.

La més habitual d’aquestes microviolències és l’ABÚS DE LA CAPACITAT FEMENINA D’UPA: se “maternalitza a la dona”, i se segueix delegant en ella tota la càrrega domèstica i la criança, en l’àmbit “privat” de la llar.

En principi vida privada apareix amb una connotació positiva : al marge de les obligacions i prestacions públiques, tindre l’oportunitat de relaxar-se, descansar, tindre intimitat... No obstant, per a les dones “privat” té una altra significació. En primer lloc, el “espai privat” ha sigut i és lloc de múltiples violentacions i abusos per a les dones i les xiquetes/vos. Però hi ha una miqueta més: perquè el domèstic, associat a l’espai privat -ens diu Soledad Murillo-, consisteix per a les dones (tant si treballa fora de casa com si no), en un conjunt de pràctiques afectives i materials orientades a l’atenció i a l’atenció dels altres: açò és, a una sèrie de demandes que li impedeixen apropiar-se d’un temps singular, propi. Així, el domèstic manca del sentit positiu del propi i la dona s’especialitza en la cobertura de l’alié. Privacitat com “privació de si”, despreniment de si; més que preservar-se, s’ofereix sense límit. Les energies s’han gastat a detectar i atendre el que els altres puguen necessitar.

Mancar de vida privada incideix en un desigual repartiment d’oportunitats. I dificulta poderosament la construcció de la individualitat. L’autonomia ha estat supeditada al paper d’ajudant, nutrient, esposa.

Les condicions baix les quals s’estructura la subjectivitat femenina situen a les dones com a subjecte fràgil en aqueix “estar fora de si”- de la seua necessitat - per a ser en funció d’altres (com es pot estar “fora de si” i no estar boja?...); no mira cap a si, sinó cap al vincle, per a obtindre valoració i açò genera dependència emocional.

Veiem doncs, que l’ESTEREOTIP situa a totes les dones en una posició de subordinació. Constitueix un dels més seriosos obstacles per a gaudir del seu dret a la salut integral, i la situa en RISC de patir qualsevol tipus de violència.

Mentre no se trasforme el tradicional repartiment de rols, espais i funcions entre els sexes, se seguiran REPRODUINT I PERPETUANT les condicions que generen violència i discriminació contra les dones, siga de la forma o en el grau que siga.

I encara més: mentre en l’orde simbòlic, econòmic, social i cultural prevalga l’hegemonia del PATRIARCAT, no aconseguirem unes relacions i un món més just i solidari.

Les propostes, en aquest punt, tenen a veure amb accions PREVENTIVES PRIMÀRIES, açò és: aquelles que actuen sobre les causes de la violència per a impedir que aparega.

- En l’EDUCACIÓ: accions i programes que eliminen els estereotips culturals relatius al gènere, treballar l’aprenentatge de mètodes no violents per a la resolució de conflictes, incloure nous valors en l’educació de xiquets i xiquetes, adolescents i joves. Accions que abracen al context global de l’Ensenyament: docents, alumnes, programes i currículums.

No vull deixar d’apuntar, en l’àmbit de l’Educació i FORMACIÓ i a nivell de prevenció primària, la necessitat d’introduir l’Especialització en Violència de Gènere en Facultats i Escoles Universitàries: ací ja s’estan formant futurs professionals, aliens al sexisme dels discursos tècnics i científics que allí s’imparteixen, sense una visió crítica que els possibilite, en la seua immediata pràctica amb col·lectius socials, no reproduir la discriminació, la violència. (Estic parlant, fonamentalment de futurs i futures professionals del Dret, de la Psicologia, del Treball Social, de la Medicina, de la Infermeria, de l’Educació, de la Comunicació, de l’Economia, de la Política... perquè el gènere, la discriminació en raó del gènere, travessa totes les instàncies). Però no sols “educa” l’Escola.

- La SENSIBILITZACIÓ SOCIAL, no sols la que porten a terme les campanyes puntuals promogudes per institucions i altres col·lectius, exigeix la implicació activa dels Mitjans de Comunicació, que no sols “informen”, sinó que també “eduquen”, socialitzen, (mitjans de “formació de masses”), elaborant la “deseabilitat” -publicitat- i reforçant actituds i “models” sexistes que afavoreixen la discriminació i la violència de gènere en qualsevol de les seues formes. Potser la qüestió no és que la publicitat faça ús de l’estereotip : és que ho fabrica... ho consagra

- CANVI DE VALORS : Cap A on anem?, Què és el que queda per fer i com fer-ho?... Una societat amb dones presents onsevol que es prenguen les decisions deguera ser una societat distinta de la que coneixem. Tal vegada seria, com es pregunta Victoria Camps, “mes humanitzada”, per a això, a més de compartir equitativament el treball domèstic “seria necessari reformar la dedicació professional de tots i fer-la menys absorbent”, seria, en aquests temps en què l’ocupació escasseja, també repartir-ho entre totes i tots?

Tal vegada seria necessària una ÈTICA centrada en l’atenció, com a complement de la masculina, abstracta i uniformitzadora ètica de la justícia. I cal constatar l’existència d’una cultura “que no han fet seua els homes... i pel mateix no ha sigut considerada part de la vida pública, sinó més prompte un destorb per a ella... Cultura que no obstant ha estat molt present en la vida privada, que ha sigut el predi de les dones”. Reclamar l’ètica de l’atenció és una forma més d’insistir que “el personal és polític”. Els valors “privats” haurien de ser també “virtuts públiques”, i tal vegada les coses canviarien.

... La pregunta final és: podrien les dones, partint de si, projectar el seu coneixement, la seua mirada, sobre el Món?...

Però apropiar-se de si, no és fàcil; és una tasca immensa, com un canvi d’IDENTITAT. D’aquella que li va ser “donada” com a destí, per a reconstruir una altra, partint de si, de la seua experiència, produeix angoixa, por, conflicte. És un poc així com “regirar la casa i tirar els trastos vells per la finestra”. I requereix TEMPS DE VIDA, d’un procés...amb avanços, retrocessos, parades i bots cap a davant.

“I ja que no va morir- diu Maria Zambrano- va tindre que desnàixer per a nàixer per si mateixa”.

Sobre el “desnàixer”, de l’escolta i de la Paraula, transcric aquesta “versificació” lliure, que vaig fer -amb el seu beneplàcit- sobre part d’un text de Lídia Gómez Valverde, una de què va acompanyar a les que acompanyàvem:

Desnàixer...

És resistir a la predeterminació dels significats És suspendre els juís i prejuís ...el murmuri acostumat de la vida És mirar i sentir el món amb ulls i orelles noves, Nàixer al so i a la llum encara no tancats En les gàbies de les representacions llestes per al seu consum.

Aqueixa experiència pot produir horror, angoixa, desemparament... Té diversos noms I no es pot fer sense companyia Sense l’escolta atenta que sàpiga crear el Silenci D’on naix la paraula.

El món s’amplia Vacil·len les significacions establides. Naix l’Elecció. El compromís amb un mode de veure i sentir que ara és Propi, Al mateix temps que provisional, ...ja que l’experiència realitzada deixa una marca de relativització de les afirmacions, sense restar-los l’espenta necessària per a portar avant qualsevol acció però deixant-les impregnades de transformació i canvi possible, en funció de noves revisions.

Desnàixer és suposar un sentit no desentranyat Al que era normal, allò que s’ha donat, l’hàbit. És encoratjar el No Dit, Les intuïcions latents que encara no han cobrat vol. És expressar allò que s’ha viscut, Que, de pur viscut, no era encara Experiència, Sinó Destí...

Violència és ser objecte: de desig, d’intervenció, d’investigació, d’abusos, de discriminació, de la publicitat, de violència... Qui és aqueixa dona?, què vol?, què és el que ens proposa?... Què és el que tenim, el que podem aportar les dones a partir de la nostra experiència, de la nostra forma de relacionar-nos?... Subjectivar, la dona com a subjecte, de desig, de paraula. Quina alternativa proposem a un món masculí -dissenyat a partir d’un estereotip masculí de valors, de pensament, de construcció social?... quins valors s’han injuriat?... Ser solidaris, compartir, cuidar, ser sensible a les necessitats dels altres, reproduir la vida com ben suprem no mercantilitzable, la qualitat i la calidesa en les relacions, l’afectivitat i el respecte a la diversitat, l’amor a l’altre com a font de creixement... Com convertir aquests valors en polítics, açò és, en públics? Com deixar de servir a unes idees tan contraposades a la nostra experiència, a la nostra pràctica?, com deixar de reproduir-les?... Reprenent el que proposava Victòria Sendón l’altra nit, ací en Quart, tal vegada les dones hauríem de passar a una altra fase: fer del polític, del públic, una qüestió personal.

Anem a treballar en els TALLERS alguns temes: entre ells la proposta de Llei Integral. Açò de la Llei Integral no és cosa d’ara... és una demanda que venim fent des de fa dècades!... Una Llei Global, com a instrument que abrace les diferents instàncies, els diferents àmbits on es produeix i reprodueix la Discriminació -que és violència- .

Una Llei com a Ferramenta, que no com una cosa tancada i acabada -temor d’algunes dones magnífiques que tenen por que amb una llei integral ocórrega això i que ens desmobilitzem, i “ja no hi ha més que fer, i a caseta (en tot cas a casa no: “Ix de Casa”)-, sinó com a instrument que garantisca el que jo, si necessite usar aqueixa ferramenta, la tinc ; una cosa que impedisca les arbitrarietats (o que els pose almenys un límit); una cosa que, per exemple, per Llei, -no en aquest municipi o en aquesta Comunitat, sinó “per llei”, cobrisca totes les necessitats materials d’unes persones en extrema necessitat; o no tan extrema, si això necessita una dona per a separar-se abans que la sang arribe al riu. I que arbitre unes mesures de protecció adequades (també anem a debatre sobre això, i és un dels temes més enrevessats) per a les dones que les necessiten i que les demanen. Una llei que “per llei” instaure com a assignatura obligatòria -no sols transversalitat- com a assignatura obligatòria, per exemple l’aprenentatge de el cuidat de la vida (això que ensenye als discapacitats/as, que no es diferencien massa de la majoria dels subjectes masculins en la seua dificultat per a fer-se càrrec, i que deprenen -els primers- molt més ràpid i amb més convenciment que els últims), al mateix nivell que les matemàtiques o la informàtica, o la llengua (perquè mal farem números o utilitzarem la paraula si no deprenem a conviure, a relacionar-nos d’una altra manera, si no deprenem a cuidar-nos i a cuidar). L’altre dia en TV3 vaig vore... oh, quina alegria!... una assignatura en aqueix aspecte, com “experimental” en dues o tres instituts de Barcelona... “Si l’experiència funciona, s’estendrà a tots els instituts de la ciutat”; doncs no: per Llei , és que ha de funcionar”; i una altra cosa: una llei que “reprenga” o amoneste, no sé si a la TV3 o als profes, perquè de sis estudiants que van enfocar cuinant, totes eren xiques, i l’únic xic apareixia “tastant” l’experiment.

Una Llei Integral que abrace tots els àmbits... assistència i prevenció reals i efectives... i ací estarien compreses: mesures a nivell judicial, policial, formació a col·lectius socials i professionals, en especial a aquells que des de la pública o la privada atenen a dones o als seus fills... a les persones que detenen càrrecs públics i per això prenen decisions o tenen els pressupostos; recursos específics per a situacions de risc; recursos específics per a la recuperació integral de les dones i dels seus fills; per a les dones, en general; introducció de noves matèries en tots els nivells de l’Ensenyança, inclosa la universitària ; reforma del mercat laboral; mesures d’acció positiva; conciliació de la vida personal, laboral i convivencial -no sols dirigida a les dones-, atenció preferencial a les propostes de les associacions i col·lectius feministes... on hi ha acumulat tant de saber i tanta pràctica... Compleix amb tot això la que s’ha proposat?

També farem propostes per a l’Ensenyança... I ací m’agradaria rescatar breument formes d’ensenyança que prenen com a base la diferència: suggerir, escoltar... “entrar en relació” com a base per a qualsevol acte educatiu, fent visible la nostra forma d’estar en el món: cuidar, respectar, trasmetre i sustentar la vida... un fer civilitzador i per això educatiu i transformador... un fer de les dones en què ha estat present la paraula i la relació... i absent la violència. L’Educació seria, més que un sumar crèdits, que cada criatura trobara el seu lloc en el món... recuperar el sentit sostenidor de la vida, perquè què és el que importa de veritat?, perquè poder voler i que em vulguen, deia Ana Mañeru.

Quan debatem sobre quins recursos són necessaris, m’agradaria tindre present aqueix concepte de violència ampli, perquè no ens quedara res en el tinter i no remetre’ns només a les cases d’acollida.

La violència domèstica és un tema que està “de moda” -i esperem que no passe- , amb tot el que les modes tenen de “passarel·la”: tot el món vol mostrar “una casa d’acollida”, un “pla per a eradicar la violència de gènere” -quina desvergonyiment d’apropiació d’un discurs, buidant-lo de contingut o pervertint el seu missatge!- i molt poques vegades ens trobem amb una experiència honesta de participació i d’integració de recursos com la de Quart.

Espere que el taller sobre intervenció municipal, servisca per a rendibilitzar al màxim, en el sentit de multiplicar i de connectar “en xarxa”, en una xarxa de relacions, de recursos -no informàtica- l’experiència de Quart, que entre altres coses ens dóna aquest espai de possibilitat.

Espai que esperem siga, si no la “solució”, la “resposta”, sí un començament, un albire, d’una altra forma d’acostar-nos al problema de la violència de gènere, com a persones, com a professionals, com subjectes ètics... Com diu Alexandra Bochetti “posant el millor de nosaltres mateixes... i sempre a risc de cometre errors”.

TALLER 1 CONCLUSIONS DEL GRUP 1: LLEI INTEGRAL CONTRA LA VIOLÈNCIA CAP A LES DONES.

Si a la Llei Integral contra la violència de gènere.

Estem a favor de la Llei integral estatal i el seu desenvolupament per mitjà de Lleis autonòmiques. Estem a favor de promoure també Lleis per la Igualtat ( a nivell estatal i/o autonòmic). Cap a si mateix agafar consciència de les limitacions de la Llei ( de les Lleis en general i d’aquesta en particular) i especificar les expectatives a les quals podem tenir-nos. Cap analitzar millor i en algun cas matisar alguns aspectes de la Llei, com ara la definició dels subjectes de protecció, obviant si és possible la referència als fills/filles (per destacar l’objecte de protecció per la Llei, que ha d’estar el més possible vinculada al gènere) i fent esment específic a determinats col·lectius especialment vulnerables com les prostitutes, immigrants, mestresses sense treball remunerat, etc.

Respecte als continguts.

Educació. Destacar la utilitat (necessitada) d’un tractament transversal. Pensem que és positiu fer referència expressa a la formació, la revisió de materials didàctics o a participació de les associacions de dones. Cal especificar els recursos que garantissen que els continguts educatius que es reconeixen per Llei puguen ser realment desenvolupats. Podria incloure’s l’ensenyament dels mecanismes de denúncia per delictes de violència de gènere.

Publicitat. A més de la publicitat cal fer referència als mitjans de comunicació, promovent sobretot la sensibilització i els canvis des de dins del propi sector, mitjançant els llibres d’estil o codis ètics, més que des de les normes jurídiques ( per tal de fugir de la censura). Cal confiar la vigilància del compliment normatiu i dels canvis d’estil dels mitjans als Òrgans Consultius recollits en aquesta Llei.

Jurisdiccions especials Estem a favor de les mesures que representen un recurs de lluita contra la violència de gènere, especialment pel que pot significar la unificació dels processos civils i penals relacionats amb un delicte, però el grup manifesta les seues reserves pel perill de la marginació de les persones involucrades en les causes i per la ineficàcia que pot seguir-se de la creació d’aquesta jurisdicció especial sense els recursos necessaris, incloent la formació dels professionals implicats. Destacar la incongruència entre l’esperit de la Llei (manifestat sobretot en el preàmbul i l’exposició de motius) i la definició dels delictes inclosos en aquesta jurisdicció especial que inclou ( en denominació i definició dels continguts) els delictes realitzats en l’àmbit familiar i/o de convivència, però exclou els delictes de gènere comesos en altres àmbits que tanmateix són delictes de violència en contra de les dones que haurien d’estar inclosos dins una Llei Integral (per exemple, una violació comesa en el carrer per homes desconeguts, no podria ser portat davant aquesta jurisdicció especial per la víctima, tal com ara està definida en el text de la Llei).

Respecte als Òrgans Consultius. Estem a favor de la creació d’una Delegació de Govern per la Igualtat. Estem a favor d’un Consell Consultiu que en la mesura del possible hauria d’intentar establir-se de manera que els organitzacions de dones (especialment les organitzacions feministes) tingueren garantida la seua presència i buscant els millors mecanismes per tal de decidir la manera d’establir la seua representativitat. Trobem, que a pesar de les possibles limitacions d’aquesta Llei, aporta beneficis per a afronta la violència de gènere i la converteixen en un eina molt positiva, introduint alguns elements que suposen millores substancials sobre la situació actual, com són les modificacions a les mesures d’allunyament o la creació d’un fons de pensions alimentàries.

CONCLUSIONS. TALLER 2: MESURES PREVENTIVES EN EDUCACIÓ.

1. Entenem que el tractament de la violència deu ser abordat no sol des de l’àmbit de l’educació reglada, la família i els mitjans de comunicació, sinó potenciant espais oberts, autogestionats des dels quals les dones siguem protagonistes del nostre desenvolupament personal i podem construir valors i formes d’acció no violentes per a compartir amb tota la societat.

Entenem que una mesura preventiva de la violència de gènere seria educar des de la infància i en tots els àmbits en el desenvolupament d’una intel·ligència emocional on es fomentaria l’autoestima, la asertivitat, l’autonomia i la creativitat.

2. La família és el nucli on les persones adquireixen els seus valors bàsics.

Creiem que en els àmbits que vinculen les escoles amb les famílies (AMPAS, Consell Escolar, Escoles de pares) es deuen qüestionar els models que es reprodueixen, cuidant de fomentar la igualtat entre els sexes, l’escolta, la comprensió, la comunicació i el respecte a les diverses famílies que actualment existeixen.

3. Considerem que hi ha un problema social que és la violència de gènere i per tant és necessari multiplicar els recursos i pressupostos en l’àmbit educatiu per a prevenir-la. Entre dites recursos figurarien:

· cursos de formació del professorat dins de l’horari laboral

· grups d’atenció a la diversitat

· infrastructures

· finançament d’activitats extraescolars

· assessors específics en cada centre per al tractament dels conflictes

4. Sol·licitem que les institucions municipals a través dels consells escolars municipals i els serveis socials es comprometen i impliquen en la política educativa, posant els recursos personals i materials indispensables per a poder dur a terme les exigències de la seua població.

CONCLUSIONS TALLER 3 Taller casa d’acollida i recursos

1.- La violència cap a les dones és quotidiana, està normalitzada i ens afecta a totes, es comença no amb una bufetada: Micro violències, violència invisible. Té el seu origen en la discriminació per raó de gènere.
- Recursos: Necessari començar per l’educació. Escoles, instituts, universitat.
- El procés de socialització contínua al llarg de la vida. Són necessaris espais per a les dones( espais de comunicació de relació) que no reprodueixen els rols tradicionals, els rols patriarcals, para : entrar en relació, sortir de l’aïllament, transcender la queixa, recuperar la paraula, créixer. GRUPS DE DONES.

Trencar amb l’educació que ens han atès que actua com una llosa que ens impedeix valorar-nos i “ poder”
- Els mitjans de comunicació també “eduquen” reproduint aquests rols. Proposem canvi en la imatge que transmeten de les dones i de les relacions entre els sexes.

2.-La majoria de dones que sofreixen maltractament no denuncien. Però transiten per : serveis de salut, serveis socials, consultes privades de metges, advocats, psicòlegs, per les escoles amb mestres i educadors.
- Exigim una formació específica en violència de gènere a tots els professionals, i mitjans materials -pressupostos- per a portar-la a terme. Per a possibilitar, una escolta, una mirada diferent, que puga detectar les situacions de violència que no s’expressen.
- - Exigim també la creació de xarxes de suport social que arriben a col·lectius ciutadans, (famílies , veïns, etc., que “saben” però que no intervenen, per “ser un assumpte privat”) hi ha projectes de grups autogestionats des del feminisme que vam exigir sigan donats suport amb pressupostos des de les institucions, però mantenint aquests grups la gestió i el control dels recursos.
- - Proposem multiplicar les experiències de coordinació institucional i ciutadana a nivell local que des d’una perspectiva de gènere integren els diferents recursos en els diferents àmbits d’actuació. (La rendibilitat social no aquesta renyida amb la rendibilitat política).

3.- Respecte a recursos d’acollida :
- Denunciem la privatització en mans d’associacions fantasmes i empreses amb ànim de lucre per mitjà de “concursos públics “ arbitraris
- Exigim el control dels recursos d’acollida per part dels grups de dones.
- Per a una efectivitat del recurs és imprescindible una formació específica en violència de gènere (no sol formal si no experencial), de les treballadores.
- Exigim la recuperació de la coordinadora estatal( desmantellada en el 96), que unifique criteris d’intervenció, filosofia de treball, etc. I que possibilite espais de formació contínua i de cura per als equips de treballadores de les cases d’acollida.
- Exigim una diversitat de recursos d’acollida ( ara per ara necessaris parell les situacions mes extremes) : centres d’atenció integral ( casa d’acollida) , centres d’urgència i pisos d’estanca perllongada.
- Els recursos d’acollida són una baula del procés de recuperació de la violència mes extrema que tal vegada s’inicia allí però que contínua al llarg del temps. Necessitat de coordinació amb la resta de recursos socials i ciutadans.

En general i respecte als recursos perquè siguin efectius, cal tenir en compte:
- DIVERSITAT quant als recursos i als àmbits . Per que son diverses les dones, diverses la situacions, les formes i els graus de violència, els moments del cicle vital ; i per tant, diverses les seves necessitats i demandes. Perquè són divers els àmbits en els quals s’exerceix la violència “encara que tinguin en comú el mateix sistema : Patriarcal-.
- SIMULTANEÏTAT Perquè no podem centrar tota l’atenció en els “Casos Extrems” sense abordar al mateix temps mesures preventives que incideixen en les causes que els estan originant. O centrar la intervenció en un sol aspecte.
- COORDINACIÓ, perquè són múltiples les instàncies i agents socials que deuen intervenir en la resolució de cada cas, en la instauració de cada mesura .
- I GENERO , com posicionament ètic, enfocament filosofia que estiga en la base de qualsevol intervenció ; com punt de partida que no permetre : conèixer “ comprendre “ fer un diagnòstic adequat “ i establir plans d’acció per a engegar els recursos. Evitant victimitzar doblement a la dona en el trajecte de la intervenció. I possibilitant que les mesures TRANSFORMEN VERITABLEMENT L’ORDRE -
- ESTABLITESTABLERT, les condicions estructurals que són l’origen de la violència.

NO OBLIDAR : Nosaltres, som el principal recurs. Les dones són, som, SUBJECTES AMB RECURSOS.

TALLER 4: LA INTERVENCIÓ MUNICIPAL I EL PAPER DE LA CIUTADANIA. Importància en l’enfocament: El grup valora la importància que tenen els principis inspiradors en qualsevol Pla d’Actuació que es proposi abordar el problema de la violència cap a les dones des d’una perspectiva local. En general, el grup comparteix els principis que han inspirat el Pla d’Actuació en el Municipi de Quart:

Principi de consciència del subjecte: el nostre enfocament de treball es fonamenta en el reconeixement que les dones també som subjectes de drets i responsabilitats. Des d’aquesta perspectiva, les actuacions encaminades a procurar canvis en les condicions de vida de les dones que sofreixen violència devem entendre-les com part de les polítiques bàsiques de qualsevol govern (local, autonòmic o estatal). Proposem, per tant, una revisió del concepte d’assistència i la seva transformació pel de “exercici de les competències governamentals per a garantir els drets humans bàsics”.

Principi de no victimització: el procés de despersonalització al que són sotmeses les dones en situacions perllongades de violència condiciona negativament la percepció que elles tenen de si mateixes, propiciant la generació de noves dependències en les quals segueixen sense reconèixer-se com “persones capaces”. El concepte de víctima té connotacions, en l’imaginari col·lectiu, que reforcen aquesta percepció. S’estableix, aleshores una relació “perversa”, en la qual la dona pansa de ser objecte d’agressió, a ser objecte d’ajuda o assistència. Som conscients que l’estratègia deu encaminar-se a propiciar el procés de reconstrucció de la dona com subjecte, procés mitjançant el qual pren consciència de si mateixa com portadora de recursos) i POT, amb l’acompanyament adequat, habilitar aquests recursos, al mateix temps que amplia les seves opcions de canvi. Només aleshores comença a pensar-se amb capacitat i autonomia. Només aleshores sent que se li restitueix el status que abans la hi havia negat.

Principi de participació ciutadana: la violència domèstica és un problema dels homes que sofreixen les dones (L. Bonino 2001), es fonamenta i radica en la cultura patriarcal i les claus (valors i actituds) en lesquals se sustenta la societat masclista, així doncs, és un problema que ens pertoca a totes i a tots. Des d’aquesta perspectiva, aconseguir el compromís de la societatcivilielsagentssocialsenl’eradicaciódelproblema suposa un avanç important cap a la “tolerància zero” , al mateix temps que garanteix l’adequació i sostenibilitat de les actuacions.

Aspectes a cuidar en el procés:

1. El grup subratlla la importància del compromís de la ciutadania des del propi disseny fins el desenvolupament final del Pla. És fonamental: Comprometre la participació de tots els agents implicats (cossos de seguretat, poder judicial, agents sanitaris, funcionariat local, etc...). Comprometre la participació d’associacions (de dones, de veïns, culturals, etc...) i els grups de voluntàries, per a aconseguir l’objectiu de “tolerància zero” al mateix temps que es creen xarxes de suport i acompanyament que procurin el empoderament de les dones. Comprometre la participació dels agents polítics locals. Contar amb la participació dels distints grups polítics amb representació en l’Ajuntament, així com els sindicats, és fonamental, a l’hora de buscar suports, elevar propostes, assenyalar deficiències, etc.... 2. Perseguir un bon nivell de coordinació de tots els col·lectius implicats. vam Observar que, en molts casos, hi ha recursos disponibles però amb un alt grau de dispersió. Creiem que una major coordinació procurarà un millor aprofitament de les energies generades des dels diferents programes municipals. 3. Establir mecanismes que ens permetin avaluar l’impacte de les actuacions amb el major rigor possible. Aquestes avaluacions permeten “reconduir” els programes, ajustant millor les necessitats identificades als recursos disponibles: Dissenyar registres dels casos, amb la finalitat de recollir tots les dades necessàries per a poder realitzar un diagnòstic de la situació el més “aterrat” possible. Establir indicadors d’avaluació que ens permetin realitzar un seguiment de la qualitat i l’impacte de les actuacions.

4. Recopilar les estratègies que s’han seguit al llarg del procés. Elaborar la memòria del desenvolupament i la realització del Pla, quan creiem que pot ser d’utilitat per a altres Municipis i/o col·lectius. 5. Potenciar activitats i estratègies d’intercanvi de reflexions i sabers. Promoure, en tots els mitjans, la difusió de les experiències que mostren com els programes són més eficaços quan estan dissenyats i gestionats des de les pròpies dones, amb plantejaments feministes i una clara perspectiva de gènere. 6. Establir aliances amb altres col·lectius de dones per a avançar cap a un “Pacte Social” que permeti garantir la sostenibilitat, integritat i coherència de les propostes al marge d’altres interessos particulars, culturals i/o polític partidistes. 7. Enfortir el moviment de dones per a establir canals estables que ens permetin elevar propostes clares i augmentar la nostra capacitat de pressió i de denúncia. 8. Actuar des del local incidint en el global. Exigim un marc legislatiu que ens permeti ampliar la nostra capacitat d’actuació, generant nous recursos que garanteixin la ruptura dels límits als quals avui es veuen reduïdes les iniciatives locals.

TALLER 5: MESURES DE PROTECCIÓ A LES DONES CONCLUSIONS

Concebem la protecció a les dones en situació de violència en un sentit ampli, com l’obligació de l’Estat i la societat de proporcionar seguretat a les dones davant de qualsevol tipus de violència contra elles i en qualsevol fase del dit procés, siga quin siga el grau i forma de violència sofrida. En eixe sentit això implicaria la necessitat de mesures de tipus molt ampli: educatives, sanitàries, policials, judicials, etc. per a respondre a la violència estructural. Evidenciem la necessitat de que siguen destinats pressupostos i recursos reals i efectius en tots els camps. En un sentit més concret, centrant el nostre taller, analitzarem les mesures de protecció a les dones víctimes de violència explícita, majoritàriament sotmeses en processos penals o/i de separació, així com la suficiència de les mesures i mitjans existents i les alternatives que proposem. MESURES I MITJANS DE PROTECCIÓ EXISTENTS 1.Judicials. Imposició de mesura cautelars en procés penal: allunyament de l’agressor, privació de pàtria potestat i suspensió del dret de visites a les/vos fills, presó provisional per a l’agressor. 2.Policials.
- Pràcticament només intervenen quan hi ha violència física, explícita i amb empremtes.
- Falta de formació específica dels policies. En estos moments la seua formació depén de la sensibilització que tinguen cap al tema. No hi ha policia especialitzada.
- Falta de recursos suficients: de personal i materials.
- Falta de coordinació: entre les distintes policies, entre policia i medis judicials i amb la resta de professionals que intervenen.
- No hi hi ha un registre general d’órdens d’allunyament i només tenen notícia de les de la seua zona i districte
- La protecció que es presta a les dones quan tenen una orde d’allunyament imposada per un jutge es concreta en el següent:
- . creació d’una carpeta específica de violència domèstica (però moltes vegades acreixen d’una fotografia per a identificar l’agressor que ha de complir l’allunyament)
- . realitzar el seguiment que la mesura es complisca per mitjà de telefonades a la dona, presència física dels/as agents a demanda de la dones, seguiment presencial pels itineraris d’habituals de la dona, detenció de l’agressor si s’acosta i posada a disposició judicial. 3.Centres de Dona 24 hores
- Actuen coordinadament a demanda de les dones
- Avaluació del risc i acompanyament en la presentació de denúncia o reconeixement mèdic, etc.
- Mesures en cas de risc alt:
- . eixida de la dona del domicili (cases d’acollida, pisos tutelats o pensió si no hi ha altre remei)
- . teleasistencia: consistix en un mòbil que s’activa per la dona i té prioritat en la resposta. Existixen 20 mòbils i es desconeix encara qual és el temps que es tarda a donar resposta quan són activats, ja que la telefonada va al 112 i tenen prioritat
- Mesures en cas de risc mitjà: suport jurídic, tractament psicològic i ajudes assistencials. 4.Iniciatives municipals (Quart de Poblet).
- Coordinació entre tots els agents que intervenen: Casa de la Dóna, policia, sanitat. Hi ha un interlocutor personal per a la coordinació.
- Voluntariat: dones d’acompanyament. Reben cursos de formació específica i es crea una xàrcia social de dones. Mai tenen assignades tasques de protecció, només d’acompanyament. ALTERNATIVES I NECESSITATS 1.Les mesures de protecció han d’estar dirigides a senyalitzar a l’agressor i no a la dona. Propostes:
- Control a l’agressor per mitjà de la polsera de detecció que permeta controlar on es troba
- Creació d’un cos d’agents del control de mesures (competència judicial).
- Que siga l’agressor qui ix del domicili comú i mai la dona
- Protecció policial integral a les dones: agents de custòdia (sempre que elles no es neguen). El mateix rang que la protecció als amenaçats/as pel terrorisme. 2.Mesures generals:
- Recursos variats i suficients lloc que cada dona té un cas distint i unes necessitats específiques. Diversificar els recursos. Pressupost i mitjans reals per a tots ells.
- Mesures econòmiques: creació d’un fons de pensions per a l’impago de pensions en sentències de separació (l’estrangulació econòmica és una forma de violència) 3.Fonamental la creació de xàrcies de dones i la construcció d’espais personals i comuns de suport. És necessari que les xàrcies es creen des del local al global i coordinades. 4.Els recursos han d’anar enfocats cap a les dones i no cap a “les víctimes” Vam concloure que els mitjans i recursos actuals són absolutament insuficients. En tot el ja existent i en el que proposem ens pareix fonamental que es donen els mitjans, el pressupost i els recursos suficients, perquè la protecció siga real i efectiva. En estos moments és un tema vital i urgent.

Comentar este artículo

SPIP | esqueleto | | Mapa del sitio | Seguir la vida del sitio RSS 2.0