Violències digitals contra activistes feministes: una escalada perillosa i invisibilitzada

Joana García Grenzner 18 Desembre 2019 media.cat

Pintades feministes al local de ’Pikara Magazine’ i Faktoria Lila després del primer atac feixista rebut, a finals d’octubre. Foto: Txeng Meng (Flickr).

Els grans mitjans van fer-se ressò dels insults a les xarxes contra Lidia Bedman, influencer de dretes i esposa del líder de Vox Santiago Abascal, mentre invisibilitzaven els atacs a revistes i espais feministes com Pikara Magazine i Faktoria Lila. La cobertura mediàtica ofereix en general una imatge distorsionada del panorama actual del masclisme digital a l’Estat espanyol i de l’escalada, les arrels i les motivacions dels atacs contra les dones a internet.

“Tant de bo et violin a tu i als teus fills”. L’endemà de les darreres eleccions estatals, Lídia Bedman, influencer de dretes i esposa de Santiago Abascal, líder de Vox, va denunciar al seu perfil d’Instagram que havia rebut aquestes i altres amenaces i insults (“puta”, “guarra”) després de publicar un missatge en aquesta xarxa social felicitant el líder del partit d’ultradreta pel seu bon resultat als comicis. Bedman es preguntava “com anomenar aquest linxament. Violència feminista? Perquè la gran majoria que m’insulta amb aquest odi són dones. (…) Parlen de feminisme però ataquen una dona i els seus fills perquè no els agrada el que diu el seu marit”.

Més de 25 mitjans, entre ells El Mundo, La Cope, Antena 3, La Vanguardia, 20 Minutos o Marieclaire van fer-se ressò dels fets sense certificar, conceptualitzar ni contextualitzar aquest tipus d’atacs. La majoria reproduiren íntegrament el post de Bedman a Instagram en el què denuncia públicament les amenaces, tot i no aportar cap captura de pantalla o altres proves documentals dels atacs, no aclarir si ho havia denunciat a la policia o altres organismes i afirmar implícitament que qui l’ha insultat són dones i feministes.

Només diaris digitals com el Diario de Pontevedra o Huffington Post van aportar un element que ajudava a conceptualitzar aquests atacs, en informar que l’actriu Leticia Dolera va respondre a la denúncia de Bedman amb una piulada on aclaria que “usar la sexualitat com a eina d’opressió o amenaça és MASCLISME. (…) L’única ideologia de gènere que existeix és el MASCLISME. Com es combat? Amb FEMINISME”.

Les violències digitals contra les dones són violències masclistes

Com apuntava Dolera, emetre insults sexistes contra qualsevol dona, amenaçar de violar-la o animar a fer-ho mitjançant les xarxes socials són “manifestacions de violència de gènere en línia”. Així les anomena també la relatora especial de les Nacions Unides sobre la violència contra la dona, les seves causes i conseqüències, que afirma que els atacs a Internet comparteixen el seu origen amb altres formes de violència masclista i s’han d’abordar en el context de l’eliminació de totes les formes de violència cap a les dones.

Així ho recull l’informe Les violències de gènere en línia (Pikara Magazine, 2018) que l’advocada experta en gènere Laia Serra i la revista feminista online Pikara Magazine van presentar el desembre de 2018 al Congrés dels Diputats, on van registrar una queixa per a denunciar la passivitat de l’Estat espanyol davant els atacs masclistes a Internet. L’informe, realitzat amb el suport de Calala Fons de Dones i Front Line Defenders, una organització internacional de suport a activistes pro drets humans, denunciava i acreditava les amenaces i assetjament a Irantzu Varela, Cristina Fallarás, Brigitte Vasallo, Cristina Agüero i altres periodistes i activistes feministes col·laboradores de la revista. Tot i ser una iniciativa capdavantera, tan sols mitjans digitals com eldiario.es, La Marea, El Punt o Público van informar de la presentació de la queixa.

L’informe defineix les violències masclistes online com “actes de violència de gènere que constitueixen una violació dels drets humans de les dones i que es cometen, en part o totalment, a través dels telèfons mòbils, Internet, les xarxes socials o el correu electrònic”. Poden ser atacs individuals a la seva intimitat (robar contrasenyes o difondre informació personal, vídeos o fotos sense consentiment de l’afectada, actes de vigilància o amenaces), o col·lectius (atacs i crackeig de webs, xarxes socials i comptes de correu de grups o comunitats…).

Segons aquest document, les amenaces directes de violència sexual o física o els comentaris i insults sexistes com els que denunciava Bedman són una forma d’assetjament inclosa en les 20 categories de violències de gènere en línia de l’Internet Governance Forum, i en els 13 tipus d’agressions contra les dones mitjançant les Tecnologies d’Informació i Comunicació (TIC) de l’informe de 2017 sobre violències masclistes en línia de l’associació mexicana Luchadoras.

Masclisme 2.0, una violència estesa i impune

Serra afirma que hi ha un desconeixement “brutal” d’aquests tipus d’atacs, ja que no hi ha dades de denúncies, perfil dels agressors o estudis sobre com afecten psicològicament les dones que els pateixen. La tasca de recerca, conceptualització teòrica i jurídica, incidència política, denúncia pública i penal i elaboració d’eines d’autodefensa contra el masclisme digital la fan organitzacions feministes i/o expertes en TIC. Enguany, Donestech ha publicat un kit contra les violències masclistes on line i està fent una recerca sobre la incidència de violències masclistes en línia impulsada per Pikara, Calala, Frontline Defenders i l’Associació pel Progrés de les Comunicacions (APC).

L’informe de Pikara no buscava suprimir l’anonimat a les xarxes ni augmentar les penes, sinó promoure una resposta estatal en forma de campanyes de rebuig a les violències masclistes on line i altres mesures per prevenir-les, sancionar-les i eradicar-les. Per exemple, crear noves lleis i adreçar mesures a les plataformes intermediàries, com les empreses propietàries de les xarxes socials més usades.

A més, denunciava la desprotecció de les dones front les violències masclistes en línia, ja que l’ordenament jurídic no en cobreix totes les formes: el Codi Civil ho enfoca des de la protecció del dret a l’honor i el Codi Penal preveu delictes tecnològics, però no incorpora les violències 2.0 i només concep com violències masclistes les que estan relacionades amb relacions de parella heterosexual. Al ple monogràfic del Parlament de Catalunya sobre els drets de les dones del 17 de desembre de 2019, el president de la Generalitat, Quim Torra, va anunciar que modificaria la llei pel Dret de les Dones a viure sense violències de 2008 per incloure-hi la violència digital –tal i com havia proposat Catalunya en Comú–, entre altres canvis.

Les violències masclistes digitals són una pandèmia creixent. Segons l’Agència de Drets Fonamentals de la Unió Europea (FRA), el 23% de les dones ha patit assetjament en línia almenys un cop a la vida i una de cada deu ha experimentat algun tipus de violència digital a partir dels 15 anys. L’APC estableix tres perfils principals que reben aquests atacs: les dones amb una relació íntima de violència; les professionals amb perfil públic que participen en espais de comunicació com periodistes, investigadores i/o artistes, i les supervivents de violència física o sexual. De fet, com explica Serra, les dones que denuncien públicament la violència rebuda sovint reben “escarni públic”, l’anomenat victim blaming, tant en forma d’insults com de filtració de les seves dades, com va passar amb la supervivent de la violació grupal de Sanfermines, i ara ha tornat a passar amb la noia violada pels exfutbolistes de l’Arandina, recentment condemnats.

L’informe de Pikara assegura que les dones joves; indígenes i racialitzades; de minories ètniques; amb diversitat funcional; lesbianes, bisexuals o transgènere i d’altres grups marginalitzats, així com persones no binàries, poden tenir més risc i patir formes de violències en línia especialment greus perquè, a més, usen la xarxa per accedir a informació, articular-se i promoure els seus drets: de fet, segons l’informe anual sobre Drets Humans de 2018 d’Amnistia Internacional, el 23% de les activistes i defensores de drets humans ha viscut assetjament en línia.

Una escalada d’atacs a activistes feministes, de la xarxa al carrer

Roda de premsa a la seu de ‘Pikara Magazine’ i Faktoria Lila, a càrrec de periodistes del mitjà i activistes de l’espai feminista, en relació als atacs rebuts, a finals d’octubre. Foto: Txeng Meng.

La gran majoria de mitjans no va afegir cap informació de context sobre atacs similars als que va patir Bedman, tot i que la denúncia de la influencer va coincidir amb altres atacs masclistes en línia i fora que van ser denunciats pública i policialment. A inicis d’octubre, la seu de la revista feminista on line Pikara Magazine i de Faktoria Lila, lloc de feina i antic domicili de la periodista Irantzu Varela, foren assenyalades amb pintades feixistes. Les afectades van fer una roda de premsa per denunciar l’atac, condemnat per les principals organitzacions de periodistes de l’Estat espanyol, i van alertar d’un salt qualitatiu en l’assetjament a Varela després que algú publiqués el seu telèfon personal a Twitter. El mateix dia que es feien públiques les amenaces a Bedman, van tornar a aparèixer pintades als dos locals amb el número 52 (en al·lusió als escons que Vox va obtenir a les generals) i la consigna “la violència no té gènere” (inclosa en el programa electoral del partit d’ultradreta). Només mitjans bascos com EITB i Deia, mitjans digitals com Público o El Salto, així com mitjans feministes i LGTBI com Amecopress i Mirales van fer-se ressò dels atacs.

De fet, aquest era el cinquè atac contra Varela, que ha rebut diverses amenaces de mort i pateix un assetjament constant des de fa més d’un any, com es recull a l’informe de Pikara. Varela ha explicat a mitjans com la Cadena Ser que, després que Santiago Abascal publiqués a Facebook un vídeo seu on parlava de la visibilitat lèsbica, va començar a rebre amenaces de mort. Després de les eleccions andaluses de 2018, va rebre un mem on apareixia la imatge del secretari general de Vox, Javier Ortega Smith, apuntant-la amb una pistola.

Per tal d’informar en profunditat, els mitjans han d’aportar una informació de context que permeti entendre els fets particulars. En el cas de l’atac a Lidia Bedman, la sobreatenció mediàtica que es va donar a les amenaces denunciades per la influencer en detriment dels atacs a Pikara i Faktoria Lila dona una imatge distorsionada del panorama actual del masclisme digital a l’Estat espanyol. D’una banda, no es recullen la majoria d’agressions masclistes en línia a periodistes, activistes i comunicadores feministes, denunciades i documentades degudament, i de l’altra, es publica una informació que no conceptualitza les agressions a una dona amb notorietat pública com a masclistes i a més, situa com atacants a unes suposades “dones” i “feministes”, cosa que aporta un argument fal·laç per assenyalar el conjunt del moviment feminista.