Les cuidadores sense papers creen el primer sindicat per defensar els seus drets

L’organització té com a prioritats donar acompanyament emocional, crear una borsa de treball i oferir assessorament legal per evitar l’assetjament que pateixen.

Membres del Sindicat de Cuidadores Sense Papers durant la presentació del col·lectiu a Espai Obert (Barcelona)

BARCELONA 26/02/2020 Paula Ericsson Públic

"Només nosaltres tenim dret al nostre temps, al nostre cos i a la nostra dignitat", declarava ahir la portaveu del sindicat, Silvia Sánchez, durant la presentació del Sindicat de Cuidadores Sense Papers que va tenir lloc a l’espai Societat Oberta. De veu tranquil·la però directa, Sánchez va arribar a Barcelona de Cali (Colòmbia) fa nou mesos, i explica que un dels motius per formar el sindicat és "omplir les carències que tenen les cuidadores sense papers". "Vam arribar soles i ploràvem soles... fins que ens hem trobat", celebra.

Les membres del sindicat que van assistir a la presentació (Silvia Sánchez, Aouatif Elfebete, Diana Muñoz, Yermiz Valdez, Ericka Ignacios González, Ana Riaño i Flavia Ovejero), es coneixen tirant currículums per la capital catalana. "Ens trobàvem a les borses de treball mentideres, perquè reben els currículums per guardar-los, no per trucar-nos. A mi ningú m’ha trucat des que he arribat aquí perquè no tinc papers", protesta Riaño, que va arribar a Barcelona també fa nou mesos des de Colòmbia.

Només el 40% de les treballadores de la llar tenen contracte laboral, segons CC.OO

"No tenim oportunitats. Només la prostitució o rebaixar-te a cobrar molt menys per netejar-los la casa del terra fins al sostre, cuidar els nens o el marit o la dona", protesta Ovejero, que migra a l’Estat espanyol des de Miramar (Argentina) a finals del 2019. Si la situació de les treballadores de la llar ja és precària a l’Estat, ja que segons Comissions Obreres només el 40% tenen contracte laboral, les dones migrades s’han d’enfrontar a una Llei d’estrangeria que posa molts impediments, tant als ocupadors com als empleats, a tenir un contracte digne.

Diverses organitzacions i fundacions conversen i escolten a les activistes durant la presentació del sindicat

La majoria d’elles venen a l’Estat espanyol amb promeses de feina, de lloc on dormir i on menjar, però quan aterren aquestes il·lusions es trenquen. "Després de 13 hores de vol, i arribar de nit, l’amiga que em va insistir que vingués no em va obrir la porta", recorda Igancios, qui vola des de Lima (Perú) a Barcelona fa quatre mesos. A Valdez també la ignora l’amiga que li havia assegurat un sostre i un plat a taula. La portaveu del sindicat, qui ve amb el seu marit amb la seguretat que dormirà a casa la seva cunyada, el dia que arriben s’assabenten que s’havia mudat a Alemanya. A l’Aouatif, que fa un any que viu a l’estat, li prometen una feina a Còrdova. "Jo ni m’hauria imaginat venir a treballar aquí, però després de tant insistir vaig tramitar el visat, vaig arribar a Còrdova i l’home em va dir que no podia treballar amb ell perquè no tenia papers", lamenta.

Davant d’aquesta situació, a l’inici les trobades són un espai de cuidar-se, primer en un parc i després a l’Espai de l’Immigrant del Raval. Es troben cada dimarts, però estar acompanyades les fa més fortes i decideixen formar el sindicat. "Estem buscant els nostres drets, no venim a demanar", protesta amb energia Yermis Valdez, qui fa dues setmanes ha arribat de Veneçuela.

A l’Ana Riaño li demanen que es posi un conjunt de roba interior transparent per cobrar més

Les activistes han viscut moltes experiències semblants, entre elles la sexualització en l’àmbit laboral. A Riaño, per exemple, li demanen que es posi un conjunt de roba interior transparent per treballar si volia cobrar més. Per la seva part, Ovejero és assetjada sexualment per l’home a qui cuidava. "Quan li vaig dir a la seva filla, ella em va dir que no li havia passat a cap cuidadora més, que jo era l’única", explica amb ironia. "Estic segura que elles van passar pel mateix, però necessitaven la feina", sospita.

"Nosaltres volem que ens tractin amb la mateixa dignitat que volen que tractem a les persones que cuidem", asseguren les activistes

A més a més de l’assetjament sexual, la Flavia pateix explotació laboral. Li trucaven a les dues o tres de la matinada, tot i saber que tenia un horari. A la primera setmana la fan fora, però tres dies després la filla li demana que tornés a casa, "que volia que formés part de la seva família". Accepta, i a més a més d’estar 24 hores en aquella casa sense descans, quan ella pregunta per les vacances de Nadal, la dona li assegura que el 25 de desembre no es fa festa, que l’únic festiu a l’Estat és "el dia que es menja el raïm". "I a Argentina no mengem raïm!", exclama.

"Volem que deixeu de mirar-nos com a ’aquells negres’ i comenceu a veure’ns com a blancs"

El racisme estructural i institucional és una altra de les injustícies que les travessen. "Volem que deixeu de mirar-nos com a ’aquells negres’ i comenceu a veure’ns com a blancs, sense tenir en compte el color que tenim i d’on venim", apunta Valdez. En aquest sentit, moltes d’elles han trobat rebuig i menyspreu quan han demanat ajuda, però també han suportat insults racistes, com és el cas de l’Ericka, a qui li van preguntar directament si tenia dents. "Jo no sabia que hi havia espanyols que es pensaven que no teníem dents", recorda, indignada. "Què esperes d’una persona que et diu això? Més humiliació? Només som dones que volem treballar dignament", protesta. "Nosaltres només volem una mà de la qual agafar-nos", afegeix Valdez.

Davant de totes aquestes irregularitats, el sindicat, que compta amb el suport d’una psicòloga i dos advocats, es vol convertir en un punt de suport on donar ajuda a totes les dones que han passat pel mateix que elles. És per això que cada dimarts de sis a vuit de la tarda es reuneixen a l’espai de l’immigrant. S’ofereixen a acompanyar gratuïtament a les dones a empadronar-se, a fer la targeta sanitària i pretenen crear una borsa de treball que serveixi de filtre per així evitar possibles vulneracions de drets.

Sánchez reclama a les administracions adquirir una targeta vermella de permís de feina de com a mínim vuit mesos. "Papers no els podem demanar perquè fa menys de tres anys que vivim aquí, i hi ha dones que porten aquí aquest temps i els necessiten més que nosaltres, però sí que voldríem tenir un contracte laboral en pocs mesos", desitja la portaveu. D’altra banda, l’Ana, qui va fugir de Colòmbia i va venir a Barcelona a buscar una oportunitat que encara no ha trobat, demana als ocupadors que no tinguin por a contractar-les, i desitja que el govern "sigui just" amb les persones que els hi donen feina.