Xarxa Feminista PV
Portada del sitio > ARTÍCULOS, PUBLICACIONES Y ENTREVISTAS > Entrevista a Oihane Ruiz, arquitecta i activista feminista "El treball (...)

Entrevista a Oihane Ruiz, arquitecta i activista feminista "El treball domèstic no té cap reflex en l’urbanisme"

Miércoles 5 de febrero de 2020

Fotos Isabel Bernat - Text Paula Llopis - Gener 22, 2020 Directa

JPEG - 80.4 KB
Oihane Ruiz, arquitecta i activista feminista / Isabel Bernat

Totes les ciutats occidentals s’assemblen. Estan organitzades i conformades per barris, suburbis i zones comercials, que fan dels desplaçaments, bé en vehicle privat o bé en transport públic, un moviment quasi diari per a la immensa majoria de la població que les conforma. No obstant això, tot i que aquest és el tipus de ciutat a la que estem acostumades, l’urbanisme feminista en planteja una de nova, construint nous reptes que tinguen en compte les xarxes de cures i els diferents àmbits de la vida. En la seua visita a València per participar en les jornades d’urbanisme feminista organitzades pel col·lectiu Entrebarris, Oihane Ruiz, arquitecta i activista feminista, parla d’incorporar aquesta visió a l’hora d’ampliar les ciutats. Quan parla de “nosaltres”, es refereix al col·lectiu Hiria Kolektiboa, un grup format per diverses arquitectes que treballa en l’àmbit de l’urbanisme des de l’òptica social i de gènere.

Com definiries el concepte d’urbanisme feminista a algú que mai l’ha escoltat?

L’urbanisme feminista és l’aportació que es fa des de la crítica feminista a la pràctica, tant professional com de moviments socials, que té a veure amb l’urbanisme. És posar en qüestió el marc conceptual, el que ens conten que és l’urbanisme, quins temes són centrals en aquest, quines eines utilitzen per a després desenvolupar els plans urbans o els projectes… Posar en qüestió tot això i fer una revisió crítica. Enunciar que les qüestions que tenen a veure amb les relacions estructurals patriarcals de poder que fan que les dones, o tot el que té a veure amb el que el patriarcat ha designat del gènere femení o reproductiu, es troben totalment absents en l’urbanisme, en els projectes, en les estratègies. Fer una nova agenda feminista dins de l’urbanisme.

Fem una relació entre la forma i la funció. Què és primer, una forma que determina funcions o unes funcions que determinen unes formes?

Nosaltres creiem que són les dues coses. El fet de designar funcions a una ciutat, a un barri o a un col·lectiu social genera que aquesta gent tinga unes formes, que es moga per uns espais d’una manera concreta. Quan es fan barris residencials, i únicament i exclusiva es conceben com el lloc al qual va “l’ésser productiu” a dormir després de treballar, es deixa de tenir en compte tota l’ocupació domèstica, que no existeix per a l’urbanisme, ni quan es fa la ciutat, l’espai públic, els sistemes de transport públic o la configuració de la mobilitat.

Són els treballs que es queden de portes cap a endins, els que es queden en l’esfera privada perquè no hi ha un espai públic per al seu desenvolupament, els més perjudicats amb el model actual d’urbanisme?

Clar, però el fet de concebre l’habitatge com un espai privat de la família ja naix d’una arrel eminentment patriarcal. Si l’espai és privat, no es veu com un lloc de treball. L’habitatge és un lloc de treball com un altre qualsevol, com ho és el carrer. Hi ha empleades que sí que cobren per aquest treball, però hi ha altres dones que porten a terme el treball domèstic i no cobren. Aleshores no es considera socialment com a treball, malgrat que aquest siga dels treballs més necessaris per a sostenir la vida i les xarxes. El treball domèstic no té cap reflex en l’urbanisme.

I com es desenvolupa una ciutat per a incorporar totes les esferes? La productiva -treball remunerat-, reproductiva -tasques domèstiques i cures-, la participació política i l’esfera personal.

Cal posar-ho tot en qüestió. És a dir, les eines actuals de l’urbanisme no serveixen. Tenint en compte que la història que nosaltres hem viscut té una arrel colonial profundíssima i d’explotació de recursos i territoris aliens per a acumular privilegis i establir una certa forma de ciutat burgesa, com es construeix una ciutat no colonial? Doncs fent una crítica profunda a com s’ha fet fins ara i intentant revertir aquestes relacions de privilegi. A les ciutats s’ha de fer una cosa semblant. No és plantejar-se únicament com les dones van als espais de poder, també cal veure com els homes deixen de tenir aquests privilegis. No podem pretendre generar nous espais només generant moviments des de la subordinació. En l’urbanisme, per exemple, l’estructura que nosaltres tenim heretada se sustenta en dos pilars. Un és la classificació, que té al nostre entendre una relació directa amb la lògica capitalista de reproducció del capital. La classificació és sòl urbà, sòl urbanitzable i sòl no urbanitzable. Tot el territori, amb totes les seues riqueses, amb tota la seua complexitat, amb tota la seua biodiversitat, amb tot el seu patrimoni, és no urbanitzable. Se simplifica així, perquè es fa una mirada molt urbà-cèntrica, que és que tot ens serveix per al creixement de la ciutat, diguem, perquè la ciutat és on es dóna allò productiu, la indústria, el desenvolupament econòmic, l’especulació, etc. Però, en realitat, nosaltres diem que no és així, que és just a l’inrevés, que el territori no és un suport per a la vida urbana, sinó un context en el qual ens hem de desenvolupar i plantejar-nos horitzons dignes. Nosaltres defensem el no-creixement de les ciutats, creiem que, ara mateix, el que han de fer les ciutats és pensar com es rehabiliten internament per a assumir els reptes demogràfics i establir un altre tipus de diàleg amb els territoris, que també són productius. I per una altra banda, està la qualificació, la divisió d’usos. Veníem d’unes ciutats, en què les ciutats taller i comerç estaven en la planta baixa dels edificis i la gent vivia dalt. Quan arriba la indústria, comencen els desplaçaments demogràfics i comença la segregació en barris obrers, barris burgesos i zones de treball. El següent salt qualitatiu és quan ja es comença a fer les grans zones, parcs empresarials, centres comercials, universitats fora de la ciutat… Tot zonificat i fora de la ciutat, generant una necessitat de mobilitat obligatòria molt bèstia. Tot això entra en conflicte amb la ciutat de proximitat, que és justament en la qual se sustenten totes les xarxes de cures reals. Per a nosaltres, la qualificació és un altre dels eixos que cal trencar. Cal començar a pensar una ciutat mixta, una ciutat en la qual estudies, treballes, vages al metge, jugues, cuides…

Una ciutat on es puga viure sense grans desplaçaments?

“S’ha d’invertir també la visió que la ciutat és un espai conformat per ciutadanes o ciutadans concrets, i començar a analitzar-lo en clau de comunitats”

Això és. Tot en xarxes de proximitat. I tot en clau de comunitat. S’ha d’invertir també la visió que la ciutat és un espai conformat per ciutadanes o ciutadans concrets, i començar a analitzar-lo en clau de comunitats. I en clau de totes les interdependències i cures, que s’han de pensar en clau comunitària i des d’una xarxa de proximitat. I tot això és un repte que ha d’assumir l’urbanisme. Nosaltres hem de generar les formes que facen possible que funcionem d’una altra manera a escala col·lectiva.

Abans has parlat que les ciutats no haurien de créixer urbanísticament, com creus que pot afectar que es duga a terme el Programa d’Actuació Integrada (PAI) de Benimaclet i en conseqüència es destruïsca tota aquesta zona d’horta per començar a construir edificis?

Vam fer el diagnòstic d’un pla general d’un poble de Bizkaia, en clau de creixement i en clau de valors socials, culturals, patrimonials i ambientals. En aquest, tota la vora del riu d’aquest poble era d’alt valor agroecològic. En el pla anterior, en un d’aquests sòls d’alt valor, es volia construir un polígon industrial. El que li vam plantejar a l’ajuntament va ser que un polígon industrial pot establir-se en gairebé qualsevol lloc, però que aquest no és un lloc especialment òptim. En canvi, el sòl d’alt valor agroecològic és una conseqüència de centenars d’anys de cultiu, en el qual s’ha generat una biodiversitat que no es pot emportar a un altre lloc. No pots tenir un sòl d’alt valor agroecològic a manera de generació espontània. En canvi, un polígon industrial sí. Aquest sòl va passar a ser un sòl d’alt valor ecològic i protegit. Amb això, vull dir que tot depén de l’enfocament que vulgues donar-li. De la classificació, urbà, urbanitzable o no urbanitzable. Si per a tu, l’horta valenciana és un sòl que no té valor, que tu no ho estàs valorant, que no estàs determinant quina història té i quin és el seu rol i la seua funció productiva, sinó que és alguna cosa que està ací de manera residual, òbviament el que passa és que es veu com un sòl urbanitzable, i el seu futur és que siga ciutat. Però, és necessari això o la ciutat pot créixer d’altres maneres? Per a nosaltres, això és una qüestió bastant racional. Cal plantejar-se quines necessitats té la ciutat i si entre elles està el fet de créixer en aquest sòl en concret o si en canvi podem fer que aquests habitatges se situen en altres llocs, donant-li un enfocament concret i generant petites promocions d’habitatge que d’alguna manera revertisquen a millorar un espai públic en tota la ciutat. El territori és un luxe, té un valor extrem. No sols per a nosaltres, també per a les generacions futures, i les qüestions urbanístiques que es donen són i seran de molta responsabilitat. Hem heretat aquest moment històric-urbà i la nostra lluita també ha de tenir en compte el què deixem a les següents generacions.

És important el concepte de seguretat per a les dones en la construcció d’un model de ciutat? Aquesta concepció de sentir-se segura en els diferents espais de la ciutat.

Hi ha una fina línia. Quan reivindiquem el nostre dret a estar al carrer, diem: “Reivindique poder moure’m lliurement per la ciutat”, perquè reivindicant això estic enunciant que no puc. El que passa és que, en realitat, de les assassinades en 2019, el 80% les van matar a les seues cases. I a aquest 80%, les va matar el seu marit, exparella o el seu fill. Ací hi ha un altre tipus d’estructura patriarcal que està operant en el tema de la violència. Una pota és la cultura de la violació i tot el que comporta, que té molt a veure amb l’espai públic i amb els models de relació social, però una altra pota té a veure amb el model de família i de concepció de propietat que es té cap a la teua família i cap a la teua casa des del subjecte patriarcal. El feminisme està treballant aquesta concepció de propietat, des de la ruptura del model de l’amor romàntic, des de la crítica i la denúncia als processos de violència. Però, tot el que té a veure amb la casa, no ho estem treballant i és una responsabilitat que tenim les arquitectes i les feministes en general. Enunciar que el model de casa en propietat és un model que està relacionat amb tota aquesta estructura de model patriarcal. Quan analitzes les dades d’assassinades, totes són en relació familiar-habitatge, marit-casa. Aleshores, per a mi, tenim un problema amb el marit i tenim un problema amb la casa.

I, des de l’urbanisme, com es treballa el problema de la casa en propietat?

“En la mesura en la qual hi ha majors quotes de coneixement comunitari, hi ha majors quotes de protecció. No sols davant de la violència, també davant de la precarietat o altres problemes que puguen sorgir”

Deixant d’impulsar l’habitatge en propietat, per exemple. Impulsant habitatges molt més comunitaris, que són necessaris per a protegir-nos. Espais en els quals es desenvolupe la vida i estiguen pensats perquè s’articule el coneixement comunitari. En la mesura en la qual hi ha majors quotes de coneixement comunitari, hi ha majors quotes de protecció. No sols davant de la violència, també davant de la precarietat o altres problemes que puguen sorgir.

Com es pot dur a terme la transformació d’un model d’urbanisme a un altre? Com s’aconsegueix que col·laboren institucions, col·lectius i associacions de veïns?

Les apostes han de ser radicals. No hi ha una transició d’un model patriarcal a un model no patriarcal, crec que això és bastant improbable. Han de ser conquestes populars i polítiques les que establisquen com a prioritat en la seua agenda el canvi de model. Nosaltres, per exemple, en els tallers que fem als pobles, en els barris, intentem que hi haja gent de diverses generacions, així es genera un relat de com era la ciutat fa vuitanta anys, seixanta, quaranta, vint i ara. T’adones que la ciutat o els entorns urbans estan permanentment canviant. Bé siga per la forma, bé siga per les funcions, perquè la gent es relaciona de manera diferent, perquè hi havia una plaça en què hi havia molts nens, però de sobte hi ha molta gent gran, perquè el mercat abans funcionava. Després va parar; ara, una altra vegada. El que proposem és prendre consciència de com podem fer que el següent canvi incorpori el model que nosaltres volem, que s’adapte a les nostres necessitats, als nostres desitjos. Que no siga que la ciutadania s’adapta als canvis que vénen de fora, sinó tenir veu i vot en els següents canvis. I això és a base d’autogestió i organització, de moment.

Les administracions, els ajuntaments… intenten tenir aquesta visió de l’urbanisme en compte?

Estem en un punt crític. Per exemple, al País Basc, tot el tema del mapa de “la ciutat prohibida”, que nosaltres treballem moltíssim, en realitat, és una activitat que ve d’una plataforma política feminista. Qui inicia això i estableix una metodologia són elles. I nosaltres hem anat millorant-la. Però, en realitat és un moviment polític de dones qui comença això, no un col·lectiu de professionals urbanistes. Fruit de totes aquestes pressions i que moltes dones feministes hagen pressionat des de molts fronts, el carrer, l’acadèmia, l’administració, la política…, ha permés arribar a un moment en el qual hi ha moltes lleis, i a València també, que exigeixen que hi haja un informe d’impacte de gènere per als plans urbanístics. Això està bé, però, què ha passat? Que no hi ha una normativa que diga com han de ser aquests informes d’impacte. I des d’una perspectiva de gènere, també has d’analitzar les xarxes de cura, les xarxes de mobilitat i moltíssimes més coses. No obstant això, estem en un moment molt interessant. S’obre l’horitzó d’aquesta eina. I aquí és on nosaltres ara hem de pressionar per a dotar de contingut quantitatiu i qualitatiu aquesta anàlisi de gènere.

Comentar esta breve

SPIP | esqueleto | | Mapa del sitio | Seguir la vida del sitio RSS 2.0