Entrevista a Claudia Mejía Claudia Mejía advocada i activista pels drets de les dones en el conflicte armat colombià

“La violència sexual contra les dones es practica de manera desproporcionada en la pau i en la guerra”

Claudia Mejía és advocada i activista pels drets de les dones en el conflicte armat colombià. Parlem amb ella de la situació actual a Colòmbia, en ple procés de pau, i de com el conflicte afecta la població més oprimida, especialment les dones

Júlia Bacardit 28-09-2015 La Directa

Claudia Mejía, és advocada i activista pels drets de les dones a Colòmbia Ariana Nalda

La setmana passada, la Directa va entrevistar Claudia Mejía, advocada i activista pels drets de les dones en el conflicte armat que assetja Colòmbia des dels anys 60. Aquest mateix setembre de 2015, poc després de la nostra trobada amb Mejía, l’actual líder de les FARC Rodrigo Londoño Timochenko i el president colombià Manuel Santos han acordat una pau transicional, a l’Havana, que s’hauria de complir abans del 23 de març de 2016. Però l’amenaça que altres guerrilles puguin actuar en contra de la treva segueix ben present: a Colòmbia, la pau és fràgil.

A Colòmbia, hi ha hagut molts intents de converses de pau. Quina relació hi ha entre el narcotràfic i el conflicte polític, que implica les FARC, els grups paramilitars contraris a les FARC i el govern?

El conflicte armat colombià i el conflicte entre Israel i Palestina –amb la diferència que aquell és intern– són dos dels conflictes més llargs d’arreu del món. Els colombians fa 30 anys que estan així. Colòmbia té unes estructures inequitatives molt arrelades i la població pateix desigualtats econòmiques i regionals, factor que es troba a la base del conflicte armat. Som un país amb una alta concentració de la riquesa i una població empobrida molt àmplia. A més, hi ha una involucració molt gran de la classe política i poderosa del país en el conflicte armat. Estem parlant d’una responsabilitat important, no només dels actors que estan enfrontats –les FARC, tot i que hi ha alguna altra guerrilla a l’Estat colombià–, sinó de la classe poderosa políticament i econòmicament. Ara bé, és cert que el narcotràfic és una combustió important en aquesta guerra; no n’és la causa, però l’alimenta i exacerba el foc del conflicte armat: en bona mesura, és el finançament dels grups armats. Tot i així, en aquest moment de la història del nostre país, el més important és que acabem amb aquest conflicte, perquè la majoria no hem conegut un sol dia de pau. La guerra pesa en la nostra vida diària, per això és clau dir que estem davant la possibilitat que s’acabi.

"Les estructures inequitatives i les desigualtats econòmiques i regionals són la base del conflicte armat"

Per què ara?

Perquè les converses iniciades fa tres anys entre la guerrilla més gran i el govern colombià –tot i que hi hauria d’haver converses amb altres actors del conflicte perquè fos una veritable pau– ens donen esperança. No perquè creguem que, si firmen l’acord, ens convertirem de manera automàtica en un país de pau, no: les violències continuaran; haurem de despertar la necessitat de distribuir la riquesa, perquè això està a l’arrel de la guerra i hem de transformar-ho. Un cop firmat l’acord, vindrà la tasca de reconstrucció de les FARC. Creiem que, quan firmin l’acord i s’acabin les hostilitats, hi haurà una possibilitat indiscutible de silenciar fusells i construir el desenvolupament i la democràcia al país.

L’antic líder de les FARC, Alfonso Cano, va ser assassinat el 2011, durant aquests diàlegs. Primer es parla i després hi ha assassinats.

Sempre existeix aquesta possibilitat perquè la dinàmica de la violència generalitzada del conflicte a Colòmbia és molt alta, igual que a molts altres països de l’Amèrica Central; no estem immersos en una dinàmica pròpiament colombiana, sinó molt estesa; aquest factor existeix. Els qui es van asseure a la taula –les guerrilles, les FARC– a parlar amb el govern sabien que era un risc. A més de materialitzar-se, aquest risc farà que l’acord de pau sigui una realitat summament vulnerable. No obstant això, un dels punts dels quals han estat parlant és aquest que esmentes tu: com garantir la vida dels que es desmobilitzaran, dels que entregaran les armes. S’aconsegueixi o no en un futur, no podem deixar de fer esforços per assolir-ho.

Una figura central del narcotràfic colombià va proposar al president el pagament del deute públic del país a canvi que no els extradissin als EUA. Com relaciones la dinàmica de Colòmbia amb el conjunt de l’Amèrica Llatina?

Quan relaciono la dinàmica de Colòmbia amb la d’altres països d’Amèrica em refereixo a la violència àmpliament estesa, tot i que la violència d’un conflicte armat intern per raons polítiques només es viu a Colòmbia. Les altres violències que es viuen en altres països de l’Amèrica Llatina i l’Amèrica Central no són conseqüència de la guerra. Però també hi ha processos de pau a Guatemala i el Salvador. Aquesta anècdota que expliques és de fa molts anys, amb el president López, i efectivament va ser així. Això em serveix per dir que, com t’he comentat abans, el narcotràfic és la combustió del conflicte. Països com Mèxic han buscat diverses alternatives per aturar la violència del narcotràfic com la proposta de legalització de la producció, que seria la millor manera d’aturar la violència de la rendibilitat de la clandestinitat. Però els països del Nord no són gaire partidaris d’aquesta sortida. Hem passat d’iniciatives com la de la legalització a la de la repressió summament alta. Hem de trobar altres sortides per desactivar aquest factor de violència.

Parlem de les dones en aquest context. La violència contra elles es produeix en tots els àmbits? Quins són els obstacles que tenen a l’hora de denunciar les violacions i com podem eliminar-los?

És evident que la violència contra les dones al país és generalitzada. En l’àmbit domèstic, la violència sexual i fins i tot la mort a mans de les seves parelles o exparelles ha incrementat. Està augmentant una manera d’agredir les dones que no és gaire comuna als països occidentals i és més pròpia de països orientals: cremar el rostre de les dones amb àcid. El missatge de fons sempre és el mateix: si no ets per a mi, no ets per a ningú altre.

"Està augmentant una manera d’agredir les dones que no és gaire comuna als països occidentals: cremar el seu rostre amb àcid"

Per què ha augmentat la violència domèstica els darrers anys?

Hi ha un increment de la violència contra les dones, però també és cert que hi ha un augment de la denúncia d’aquesta violència. Això té relació amb molts factors, tot i que la idea que l’administració de justícia no té prou força o voluntat política per sancionar els violadors i maltractadors de dones està molt arrelada. Aquest increment també té a veure amb una sensació d’empoderament i enfortiment de les dones colombianes, que a mesura que combaten el maltractament o la violació també s’enfronten a un augment de la violència per part dels homes una violència que és reactiva o reaccionària davant l’aprofundiment de l’emancipació de les dones dels darrers temps.

Dones activistes. És significatiu el nombre de dones colombianes implicades en el procés de pau? Falta escola de feminisme, entre les colombianes?

No, al contrari. El moviment de dones colombianes és fort, dispers però fort. L’expressió organitzativa de les dones és molt àmplia i toca molts sectors de població, la població camperola afrodescendent i la població víctima: les dones que són víctimes de la guerra, amb el pas del temps, han enfortit la seva capacitat de liderar-se i de defensar drets, per això s’autoanomenen defensores dels drets humans. Al nostre país, el risc de defensar els drets humans és molt alt i, per a les dones colombianes, cada vegada ho és més perquè cada vegada s’empoderen més i el patriarcat, davant d’això, reacciona.

No crec que sigui el mateix ser colombiana indígena que ser colombiana blanca o afrodescendent. A més, cal afegir la qüestió de la classe social. Les lluites feministes de Colòmbia s’han d’escriure en plural?

D’això se’n diu intersecció de les múltiples discriminacions. No és el mateix ser dona i afrodescendent en una societat que discrimina les dones i els afrodescendents que no ser afrodescendent. Però si, a més de ser afrodescendent, ets dona i ets pobra, la vulnerabilitat davant el maltractament i la discriminació augmenta. Si, a més, ets lesbiana, ja ni t’ho explico. Les múltiples discriminacions que practica la societat són com cercles concèntrics, és l’anell de la vulnerabilitat. I, en el cas de Colòmbia, amb un sector tan ampli de la població que ha estat víctima del conflicte armat... estem parlant de set milions i mig de persones desplaçades de manera forçosa! Quants habitants té Barcelona? El cas és que tota aquesta gent va ser desarrelada a la força; se’ls van prendre les terres. D’aquests set milions i mig de persones afectades, aproximadament el 70% són dones i nens.

"Dels set milions i mig de persones desplaçades, aproximadament el 70% són dones i nens"

Aquests desplaçaments estan relacionats directament amb la violència de les guerrilles?

Sí, tenen a veure amb la violència de tots els actors armats. Les guerrilles d’esquerres –entre les quals les FARC són el bloc majoritari– no són l’únic actor armat, també hi ha les guerrilles de dretes o paramilitars, que van sorgir com a reacció a la violència revolucionària. I en tercer lloc hi ha la força pública, que tampoc no ha estat gaire respectuosa pel que fa als drets humans. Sovint, tots aquests actors ha fet mal a la gent i l’han espoliada i desallotjada del seu lloc d’origen i la seva cultura.

En l’actualitat, vivim un episodi similar a Europa, una onada de refugiades provinents de l’Orient Mitjà i de l’Afganistan que fugen de la guerra i la inestabilitat. També hi ha moltes dones, en aquest cas: sirianes, afganeses, iraquianes. Per què creus que els desplaçaments afecten més les dones?

En el cas de la guerra colombiana, com en les altres guerres, s’aprofundeixen les discriminacions. Les guerres s’aprofiten de les discriminacions per fer encara més vulnerables aquella gent que ja era vulnerable d’entrada. És pitjor per les dones, pels pobres, pels nens. La pràctica de la discriminació contra les dones, a Colòmbia o a Síria, no només implica que elles siguin la majoria de la població desplaçada, també vol dir que les condicions en què es desplacen les dones són molt més dures que les condicions dels homes. Elles són les responsables del nucli familiar, en una societat masclista, sempre les veus amb els nens i les nenes. Són elles les que, després de viure en societats en què se suposa que el proveïdor econòmic és el marit, el desplaçament significa que elles s’enfronten a noves situacions i rols que no tenien al seu lloc d’origen.

La SISMA, l’organització a favor dels drets de les dones en el context del bel·licisme a Colòmbia en la qual participes, està vinculada a altres organitzacions similars d’àmbit internacional? Em refereixo a països que, durant els últims vint anys, han estat en guerra i han vist moltes agressions silenciades contra dones: el Congo, Libèria, Sierra Leone o l’antiga Iugoslàvia.

Dos comentaris. La violència sexual contra les dones es practica de manera desproporcionada en la pau i en la guerra. En el context de la guerra a Colòmbia, el 87% del total d’afectats per violència sexual han estat dones. El que passa en un context de guerra és la continuïtat de la violència que trobem en contextos de pau. No obstant això, malgrat que en la majoria de conflictes armats les dones són víctimes de violència sexual, no en totes les guerres s’ha violat les dones. I això no és qualsevol cosa; les guerres s’han d’acabar, però encara no estem en condicions d’acabar-les. En tot cas, sí que és possible pensar que la violència sexual no està lligada a les guerres. Al país, la violència sexual ha estat practicada de manera general i sistemàtica per tots els actors armats, tant legals com no legals. Aquest procés de visibilitat de les víctimes de violència sexual implica que s’ajuntin, s’organitzin, busquin ajuda i comencin a usar el poder de la paraula per fer veure al món el que els va passar. En termes generals, de la violència sexual no se n’hauria de parlar, però el cert és que, malgrat la marca gairebé inesborrable que suposa, el fet de denunciar-la suposa una font de poder per les dones avui.

Creus que, a Colòmbia, els mitjans de comunicació es fan ressò de la violència sexual contra les dones? Has observat algun canvi en aquest sentit durant els últims anys?

Crec en el treball que fa el moviment de dones de Colòmbia i en el moviment de dones a escala internacional; en la feina que fa la comunitat internacional per fer que la violència contra les dones sigui cada vegada més difícil. Per eradicar una situació, primer has de fer saber que la situació s’està produint i fer-la visible. Això, que passa a Colòmbia i a altres llocs del món, significa que se sap més sobre la violència sexual perquè els mitjans de comunicació cada vegada en parlen més. No sempre ho fan de manera correcta, de vegades prefereixen el morbo a la història explicada amb decència i, sovint, se n’aprofiten. Malgrat tot, només es pot eradicar el que és visible.

Europa, els EUA, l’Amèrica Llatina, l’Àfrica i l’Àsia: les demandes de les dones són diferents a l’Amèrica Llatina o als països àrabs que a Occident. Calen feminismes diferents? Cal adaptar el feminisme?

Depèn del que entenguis per feminisme. Si el feminisme és la consciència de la necessitat de transformar una realitat que és desavantatjosa per les dones, aquest feminisme és igual a Suècia que a l’Afganistan o a Colòmbia. Ara bé, es tracta d’eradicar la discriminació contra les dones de la manera com es manifesta a cada societat; això és el que marca la diferència. La política de les organitzacions té a veure amb el context que busca combatre. La base és comuna, frenar la discriminació contra les dones i construir una igualtat.

Hi ha alguna anècdota de la teva vida que expliqui la teva voluntat de lluitar pels drets de les dones? En quin moment es va produir el clic?

Una mare feminista que la primera paraula que ens va ensenyar va ser igualtat i un pare profundament convençut de la necessitat de justícia –era jurista i jutge. El clic va ser la integració entre la mirada feminista de la meva mare i la voluntat d’assolir la justícia del meu pare; no podia fer altra cosa que buscar la igualtat a través de la justícia, per això sóc advocada.

Algun model femení o alguna recomanació sobre qui podríem llegir?

Hi ha una feminista colombiana, Virginia Gutiérrez de Pineda, que ha treballat molt l’estructura familiar com a font del masclisme.

També pot ser Simone de Beauvoir. Què en penses, d’ella?

Simone de Beauvoir... Tot i que les confessions que va fer en moments avançats de la seva vida em van fer pensar en la trampa del masclisme i del patriarcat, és a dir, que aquest masclisme està tan arrelat que està present en la vida de la jove sense que ella se n’adoni. Se suposa que no hi ha rastre de masclisme en la seva vida –aquesta dona és paradigma, sobretot, per haver tingut una relació construïda de forma igualitària–, però, després de llegir les confessions dels seus últims anys, penso que no, que han de passar molts anys perquè puguem enfrontar aquesta trampa del que signifiquen el masclisme i el patriarcat en realitat. Totes les que creuen que no viuen aquest patriarcat... per què va fer tantes concessions contràries a la seva voluntat i els seus desitjos?

Algú més?

Sempre m’ha seduït la xilena Michel Bachelet i la seva manera de fer política. Em va seduir quan, durant el primer període en què va governar el seu país, no va voler repetir-se immediatament com solen fer els homes; i això que tenia una gran popularitat. Em va seduir que volgués deixar la seva obra allà on era sense voler-se perpetuar. Quan va anar a les Nacions Unides, va tenir molta capacitat de llençar el missatge de manera universal, un missatge molt potent per la igualtat. El seu retorn a Xile em va decebre. També admiro la manera digna amb què està enfrontant les crisis profundes del seu govern.

És imprescindible una unitat política i emocional a l’Amèrica Llatina?

La paraula unitat no m’agrada perquè implica riscos: exclusió, unanimisme, imposició i massificació. Prefereixo la paraula articulació, trobada. L’Amèrica Llatina, com a regió, necessita un esforç de col·lectivització dels seus processos nacionals i particulars. Ha de ser més capaç d’actuar de manera conjunta, ha de ser un bloc als ulls de la resta del món. Però no necessàriament amb la reivindicació de la unitat. El que cal és prendre més consciència que som regió i que tenim més poder junts que per separat.