Entrevista a Alba Sotorra, directora de cinema: guanyadora del Premi Gaudí 2022 pel Documental "El retorn: La vida després de l’ISIS"

"Hem de fer heroisme amb les dones que acaben els conflictes, no amb els homes que els comencen"

Entrevista a Alba Sotorra, guardonada amb el premi Gaudí a millor documental per ’El retorn: la vida després de l’ISIS’ / MIGUEL LOPEZ MALLACH

SARA BORRELLA / CLARA ASÍN ABRIL 20, 2022 La Directa

El premi Gaudí d’enguany a la millor pel·lícula documental, lliurat el 6 de març, va recaure en El retorn: La vida després de l’ISIS, dirigida per Alba Sotorra. Aquesta és una peça que narra les històries de les dones atrapades pel seu passat com a membres de l’Estat Islàmic (EI) en camps de detenció al nord-est de Síria. Sotorra volia explicar els tallers de les dones kurdes, gestores del camp, amb les presoneres, i va acabar fent un vincle amb el grup i cadascuna d’elles. Els motius i conseqüències dels seus viatges, el tracte dels mitjans de comunicació i el rebuig dels seus països d’origen perquè retornin són algunes de les qüestions que es tracten en el documental. Parlem amb la directora per conèixer com va iniciar aquest projecte i comprendre la situació en la qual es troben aquestes dones que, al cap i a la fi, amb molta resiliència, han establert un diàleg entre elles i el públic.

D’on va sortir la idea de fer un documental sobre les dones que han sortit de l’Estat Islàmic?

Crec que tot el meu cinema està marcat per la meva primera pel·lícula, Mirades Desvelades. Va ser un viatge iniciàtic. Llavors, tenia moltes ganes de conèixer l’Orient Mitjà. Era l’època de l’eix del mal i la invasió d’Iraq, estaven passant moltes coses al món. Per això vaig decidir fer un viatge en autoestop des de Reus, d’on soc, fins al Pakistan, i anar documentant les històries de vida que em trobava pel camí. L’objectiu principal no va ser fer aquella pel·lícula, sinó desmuntar la imatge que havien construït els mitjans d’aquell país, connectar amb històries humanes, filmar aquelles vides. Al final van ser cinc històries de cinc dones que, a través de la seva expressió artística, trenquen amb el sistema patriarcal. Aquestes històries em van inspirar molt perquè vaig experimentar una forma de rodar molt vinculada a la vivència. Aquesta mirada es repeteix en totes les meves pel·lícules, perquè jo necessito viure i connectar-me emocionalment amb les persones i les històries que hi apareixen. D’altra banda, durant aquella època vaig prendre consciència sobre la importància del feminisme i sobre totes les lluites a les quals ens hem d’enfrontar en totes les societats. A partir d’aquí, a les meves històries, les dones lluitadores sempre hi són presents.

Quan vam mirar el documental El retorn. La vida després de l’ISIS vam veure molt de Comandant Arian, com si fos una continuació.

Sí, és una resposta o una continuació. A Comandant Arian vaig viure una guerra molt cruenta, molt de prop. A més, una guerra molt diferent de les guerres contemporànies, perquè era una guerra de guerrilles de dos exèrcits que no pertanyen a cap estat. Això va fer que l’experiència de la guerra fos molt bèstia. Vaig viure la mort de gent jove, tant d’un bàndol com de l’altre, i això em va marcar molt, em va generar moltes preguntes i crec que El Retorn és un crit a la pau, un acte de valor i coratge perquè les dones, tot i el mal que han patit, són capaces d’obrir una porta a l’altra i deixar que entri, donar-li espai, conviure-hi. Tot i ser persones amb valors diferents.

Quan vas arribar al camp de detenció, què hi esperaves? Tenies alguna idea preconcebuda de com anava a ser aquella trobada?

El que teníem a favor nostre i el que ha fet que aquest documental sigui únic és l’accés. Als camps de detenció hi ha les dones que han estat a l’EI i són espais molt restringits, els periodistes podien entrar una hora, dues hores, estones molt curtes i a dit, però nosaltres vam estar tres anys filmant amb un batalló de l’YPJ. No només estan, també formant part, perquè elles ho senten així, ja que tots els batallons tenen una persona que documenta la guerra. Les companyes m’assumien com una companya més, tot i que no portava una arma, portava una càmera. Aleshores, quan vam tenir l’oportunitat d’entrar al camp, la Comandant Arian va fer una trucada i va aconseguir aquest permís per entrar-hi i quedar-nos més temps.

Al camp hi havia dones que havien abandonat per voluntat pròpia l’Estat Islàmic, però també hi havia dones que encara creien en els seus ideals. T’imaginaves aquestes situacions tan diferents?

M’imaginava una cosa molt diferent, el que em va impactar va ser trobar dones amb un discurs potent perquè em preguntava com dones, nascudes a Occident, amb estudis i una cultura molt semblant a la meva, van decidir viatjar a Síria a unir-se a un grup com l’EI, que ideològicament estan molt allunyats de mi. Al principi tenia interès a centrar-me en el procés, què passava en aquests camps durant els tallers on dones Kurdes, víctimes i actius d’aquesta guerra, obrien un diàleg amb aquestes dones. Volia veure què passaria, però no vaig pensar prou en les vides personals de les dones. Moltes poden ser susceptibles de ser enganyades, sobretot les joves.

El mes de gener, el Tribunal Suprem dels Estats Units va denegar el retorn de Hoda Muthana. De fet, li han tret la nacionalitat. També és el cas de Shamima Begum, que demana tornar al Regne Unit i les autoritats no li permeten. Com queda l’estatus jurídic i legal d’aquestes dones?

Aquestes situacions són molt greus perquè ara mateix són apàtrides. En principi és il·legal no reconèixer jurídicament un ciutadà, però per exemple el govern de Regne Unit s’empara en què Shamima podria demanar la nacionalitat de Bangladesh, d’on són els seus pares. Així i tot, al documental surt el ministre d’Afers Exteriors dient que no la volen, que el país no té previst donar-li la nacionalitat. Quan vaig començar la pel·lícula pensava que tornarien de seguida, sobretot Shamima, perquè era menor quan va marxar del Regne Unit. El problema radica en el fet que aquests casos han estat molt mediatitzats i l’opinió pública és molt contrària. Els mitjans no han mesurat bé la informació que han donat d’ella i això ha derivat en un rebuig. L’única possibilitat que té Shamima és rebre alguna mena d’asil polític a un país com Qatar o Turquia.

Creus que els organismes internacionals o entitats que vetllen pels drets humans s’estan preocupant per aquests milers de dones que es troben en aquestes situacions?

La situació que tenen aquestes dones és horrible. Primerament, perquè no és legal privar de llibertat a una persona sense un judici just. Això és el nou Guantánamo del segle XXI: tenim més de 65.000 persones, moltes d’elles amb nens innocents, tancades a una presó sense cap judici. Hi ha organitzacions treballant allà i les Nacions Unides tenen un paper important, però com és una organització governamental només pot operar en diàleg amb altres governs. Així doncs, el diàleg és a través de Bashar al-Assad, que en aquest cas és l’enemic. Ell rep els diners i només destina una mínima part a aquests centres de detenció gestionats pels kurds, que no estan reconeguts per cap estat.

Creus que els mitjans de comunicació han construït una imatge estereotipada d’aquestes dones?

Totalment, han tingut un paper molt irresponsable amb titulars molt incendiaris i sensacionalistes, amb articles basats en la idea que no es penedeixen i responsabilitzant-les d’altres atemptats. Quan va acabar la guerra, el març del 2019, aquestes dones sortien molt traumatitzades perquè van viure a soterranis durant setmanes, mesos, rodejades d’una violència brutal i amb unes condicions higièniques deplorables. Després, molts periodistes internacionals les van entrevistar sense cap mena de tacte, en molts casos amb poca cura, amb preguntes inquisidores, amb l’ISIS encara operant. Molt d’elles amenaçades i amb por del que podia sortir d’allà. Llavors, van publicar notícies molt poc favorables a les presoneres i sense cap mena de context. Vaig parlar amb l’Anthony Loyd, periodista de guerra, en alguna xerrada, i sempre posa excuses sobre la imatge que projecten els seus articles, sempre diu que replica el que li expliquen, però crec que com a comunicadors tenim una responsabilitat d’explicar molt acuradament les coses, la gent no sap com funciona una guerra, tampoc el context. Hi ha titulars que són bombes i s’han de posar en context, s’han de contar. Com a periodista no pots deixar anar el que sents per vendre titulars.

Quan vas fer aquest documental hi havia un enfocament preconcebut?

Sí, però se’m va desmuntar una mica. Al principi volia gravar el procés del taller, però després em vaig anar apropant a la vida de cada una d’elles. Les entrevistes van ser cap al final, perquè ja hi havia una confiança. El documental canviava el focus d’interès a mesura que s’anava gravant.

Existeix atenció psicosocial a les dones que estan als camps de detenció?

No, però accions com aquest taller van ajudar-les molt. Van reconnectar amb elles mateixes, amb qui eren abans, amb què volien. En aquell moment hi havia més de mil persones al camp de detenció i només hi havia un petit grupuscle fidel a l’Estat Islàmic que sabotejava el rodatge i amenaçava aquestes dones. Les integrants del taller van fer un grup i es van fer fortes, van començar a dir el que pensaven sense por a les altres i van fer una mena de teràpia grupal.

Què et va portar a fer el documental?

Tenia molta feina personal feta abans de començar, també vaig estar treballant amb Jordi Évole a uns programes i vam anar a gravar a Síria i Iraq. A Iraq vaig entrar per primer cop a un camp de detenció i vaig entrevistar dones membres de l’Estat Islàmic i també a algunes que havien sortit d’allà. Més tard, a Rojava, amb les companyes kurdes, vam parlar molt sobre com funcionaven els camps.

Tens contacte amb aquest grup de dones?

Sí, amb qui parlo més és amb Hoda i a través d’ella vaig sabent de Shamima i Kimberlin. Està prohibit tenir telèfons, però van trobant maneres d’accedir-hi. Tres han estat repatriades. Ouidad va ser la primera que van repatriar, a l’octubre de l’any passat. Ha tingut molta sort perquè el seu govern no l’ha perseguit legalment, l’han ajudat a canviar de ciutat, llogar un pis i escolaritzar els seus fills. El que més li està costant és la relació amb la seva família. Explica que intenten acompanyar-la, però la tracten com si no hagués passat res, i per a ella ha passat molt. Ara, Nawal també ha estat repatriada. Quan tornen, d’alguna manera, se senten en deute amb la societat que van rebutjar, però alhora van marxar pel racisme estructural d’una societat que no les tenia en compte.

Com creus que es relaciona el feminisme amb l’empoderament de les dones a través dels teus documentals?

El punt clau i que les mou és la necessitat de formar part de processos polítics i socials radicals de canvi i decidir el seu futur. En el cas de les dones d’El retorn, la vida després de l’ISIS, el procés d’empoderament comença quan decideixen deixar enrere Estat Islàmic. Algunes marxen pensant que trobaran un espai de llibertat on podran ser útils políticament, però quan arriben allà, no és així. En el documental es reflecteix la sororitat i el fet de veure’t emmirallada en l’experiència de l’altre. Moltes senten culpa del que han viscut, per la família, per l’entorn, i el grup les ajuda a empoderar-se. Algunes senten que han estat víctimes, altres consideren que no han fet res. Cal treballar la prevenció.

Ara que dius que cal treballar la prevenció, consideres que la prevenció s’està fent de manera correcta? Coneixes els programes de prevenció, detecció i intervenció de processos de radicalització islamista a Catalunya (PRODERAI)?

Fa poc he vist 800 metres –el nou documental de Netflix sobre els atemptats de Barcelona– i em va fer pena el sensacionalisme que transmet. També que no hagin aprofitat l’avinentesa per a fer una investigació a fons sobre com s’està realitzant la prevenció a Catalunya, però estem molt poc preparats. Hi ha un racisme molt fort als països europeus. Per exemple, aquí, si parles català, ja ets català. A Holanda, hi ha una manera d’acollida fictícia que sempre et recordarà que per molt que parlis holandès, mai ho seràs. Et faran sentir que ets benvinguda, però mai seràs acceptada d’igual a igual.

Creus que hi ha una superioritat moral o discursiva respecte a tractar l’alteritat pel que fa a la construcció del relat? Creus que el racisme ha estat un catalitzador de la radicalització d’aquestes dones?

I tant. A més, moltes d’elles són molt joves. Com a adolescent tu ja ets vulnerable a manipulacions perquè tens una sensibilitat molt gran davant les injustícies. Estàs en un procés de cerca identitària i necessites negar els teus pares i trencar amb la teva família, sentir que canvies el món. Si li sumes el fet migratori i que les seves experiències vitals estan marcades pel racisme, tot es complica. També s’ha de tenir en compte la propaganda tan ben estructurada a les xarxes socials que fa Estat Islàmic per convèncer d’entrar a les seves files. Abans de l’aparició de les xarxes socials, aquestes captacions haurien estat més difícils.

Quins seran els teus pròxims passos?

Acabo de treure la pel·lícula Francesca i l’amor sobre la vida d’una artista plàstica de Barcelona que parla de les seves decisions vitals, que disten molt de la norma social. És també política, però molt diferent del que he fet fins ara. Tenia ganes de fer un tema més fresc i lleuger, perquè pesa. Acumules dols, pèrdues, tristesa, la teva xarxa està de cop formada també per persones que estan patint molt. Ara faré una pausa perquè estic centrada a promocionar les darreres dues pel·lícules i és un tema molt cansat. A més, estic dedicant molta energia a la producció d’obres d’altres directores que em semblen històries molt necessàries, com per exemple La història oblidada, una pel·lícula sobre la història real de dues dones afganeses dels anys setanta, amigues des de la infància i políticament molt actives, que van acabar enfrontades perquè una es va afiliar al partit prorús i l’altra es va fer mujahidí. És una història important perquè no només posa en relleu que les dones sempre han tingut un paper important a l’Afganistan, sinó perquè també explica el context i la situació política al territori.

Al teu discurs als Premis Gaudí 2022 vas dir que el guardó també era “per les dones kurdes que continuen lluitant en contra de l’odi i en contra de la violència”. De vegades ens oblidem dels conflictes que encara són actius, sobretot ara, en el context de la guerra a Ucraïna. Per què volies transmetre això?

Perquè en moments de guerra hem de fer heroisme amb les dones que acaben els conflictes, no amb els homes que els comencen. Crec que les guerres s’han d’evitar. Per a mi ha estat una lliçó de vida la lluita de les dones kurdes, així com conèixer les seves històries. Encara estic vinculada a la Comuna del Cinema de Rojava que va néixer per produir pel·lícules fetes des de la perspectiva kurda, no des de l’occidental.