Dol col·lectiu i bretxa de gènere, les conseqüències de la dana en la salut mental

Més enllà d’allò material, el patiment mental continua colpejant les vides dels Pobles del Sud. Dones cuidadores i col·lectius vulnerables encapçalen un dol que encara no ha trobat descans.

Una dona parla amb la Guardia Civil al municipi de Chiva, dies després de la dana David F. Sabadell

Lluna Bartual 17 abr 2025 El Salto

“Podria haver ajudat més?”, la pregunta ressona amb obstinació en la ment de Rut des que la dana va arrasar el seu barri, igual que els crits del veïnat que demanava ajuda aquell 29 de octubre. L’aigua va deixar de caure, el fang ja no cobria els carrers, la paraula reconstrucció omplia els mitjans de comunicació, però la pluja no va deixar de sonar a la memòria de les persones afectades per la catàstrofe.

La dana va arribar als Pobles del Sud sense previ avís, per cobrar vides i arrasar les llars. Són nombroses les conseqüències que ha portat amb si la catàstrofe meteorològica: les irreparables pèrdues de vides humanes, els danys en les vivendes i en els estris personals o el perjuí a nivell laboral i econòmic de les persones afectades.

Però, més enllà de les pèrdues materials, la catàstrofe ha deixat seqüeles al seu pas que no s’aprecien a simple vista i que continuen afectant les vides del poble valencià. Es tracta de les conseqüències en la salut mental, una ferida que —davant la urgència actual— passa desapercebuda, però que, tal com assenyala la Confederación de Salut Mental España, pot tindre un important efecte a mitjà i llarg termini.

En els darrers cinc mesos, l’atenció s’ha bolcat en allò material, deixant a un costat la reconstrucció emocional de tot el que ha destruït també la dana a les psicologies de la gent i a la psicologia col·lectiva, tal com Ana Cameros, facilitadora de grups i educadora social, assenyala. Ella mateixa ha impulsat, juntament amb Javier Erro, psicòleg i autor, una iniciativa a la qual han anomenat “trobades de malestar”.

Por, ansietat, estrés o fins i tot trastorns relacionats amb el trauma són alguns dels símptomes compartits per la població que s’ha vist afectada per la tempesta i acudeix a les teràpies col·lectives. És el cas de la filla de dotze anys d’una de les afectades. Des de la dana, l’adolescent viu a un món paral·lel, amb una por irracional a qualsevol situació que puga implicar perill —com ara el fet de pujar a un avió o romandre a llocs tancats—, tal com relata sa mare mentre busca teràpia que li ajude a apartar aquest malestar del seu dia a dia.

Irene Maíquez, psicòloga d’Alanna —una de les organitzacions que es va mobilitzar des del primer moment—, afig a aquests símptomes l’estat d’hipervigilància “derivat de la necessitat d’estar actiu de manera molt prolongada en una situació que ve de manera imprevista, amb falta de control i coneixement”. Alanna va ser una de les poques llums en l’obscuritat inicial. Les treballadores de l’associació van recórrer els carrers, casa per casa, coordinades amb els Serveis Socials, intentant censar les persones vulnerables que necessitaven recursos.

Allò que van trobar va ser gent atrapada en un pilot automàtic de supervivència. Persones que no podien anar al metge perquè ni tan sols tenien ascensor, que no podien anar a la farmàcia perquè l’establiment ja no existia. Dones atrapades amb els seus agressors perquè l’emergència va desdibuixar les restriccions. Famílies que, en lloc de dol, feien tràmits. “No ho gestionàrem, ho sobrevisquérem”, reconeix Rut Montayo, veïna de Parc Alcosa.

Rut M. L., vecina de Benetússer, al pie de su edificio, con el portal parcialmente derrumbado y los bajos comercialesdestrozados Carmen Iranzo

Rut recorda el 29 d’octubre a la seua casa, un dels pisos que es va convertir en el refugi improvisat dels més de vint veïns apinyats i rescatats dels baixos inundats de la seua finca. L’abandó es va fer evident per a ella quan un dels veïns va morir allí d’un infart i, en aquells primers moments de caos, van ser els propis veïns els qui van haver de baixar el cos a l’espera d’una resposta que tardava a arribar. Poc després, la sanitat pública, desbordada, va habilitar un telèfon a què Rut va telefonar buscant ajuda. La resposta, encara que sincera, va ser impotent: no hi havia suficients recursos per a fer un seguiment personalitzat a excepció de situacions “extremadament greus”, però que telefonarien periòdicament. Així ho van fer en novembre i en gener. Dos telefonades en quatre mesos.

Però hi ha una altra clivella que és més profunda: la dels qui ja estaven a la vora abans de la dana. Persones amb depressió, amb malalties mentals cròniques, amb situacions de precarietat. “A la gent que ja experimentava aquest tipus de patologia, li l’agreuja o fa que es mantinga en el temps”, puntualitza la psicòloga Maíquez. Per a les persones afectades que partien d’aquesta casuística, la tempesta va suposar un colp que va fer trontollar una estabilitat ja fràgil, les ha empentat més enllà del límit.

Ferides que duren

L’impacte psicològic de fenòmens com ara la dana no es limita a les primeres setmanes de sofriment, sinó que evoluciona al llarg dels mesos. Segons el Sindicat d’Assistents Tècnics-Sanitaris d’Espanya (SASTE), les primeres setmanes després del succés és normal patir problemes de son, angoixa, plor, pensaments intrusius o desbordament emocional. Malgrat això, l’impacte psicològic de fenòmens com ara la dana va incorporant noves circumstàncies i imprevistos que fan que les conseqüències emocionals augmenten o es transformen. La burocràcia és el segon colp, explica Rut: “Ara, quan ja hi ha parts reconstruïdes, comença un altre tipus de desgast: la incertesa, la por al fet que l’ajuda mai arribe”.

Cinc mesos després, Rut confessa com de difícil se li fa haver d’adaptar-se a una rutina que no ha parat: “El món continua la seua vida i nosaltres continuem afectats”. L’empremta que, amb el pas del temps, ha deixat la dana en la salut mental es manifesta en l’ansietat que es dispara en cada pronòstic de pluja, en l’insomni que roba la pau de la nit, en la dificultat per a concentrar-se durant les tasques del dia a dia. La ment continua intentant processar aquell dia, mentre la rutina laboral i l’estructura social exigeix reprendre el ritme. “Ens sentim abandonats”, relata l’afectada, “encara estem en estat d’alerta i ens exigixen que tornem a la normalitat, però no tenim ni cos ni ment per a això”.

La doble càrrega de les dones cuidadores

És en aquests contexts quan les condicions de crisi tendeixen a augmentar la vulnerabilitat de determinats grups i a agreujar problemes socials preexistents, com ara la pobresa, la discriminació i l’exclusió social, tal com explica el Comissionat de Salut Mental del Ministeri de Sanitat. I, enmig d’aquest desbordament, elles, les dones cuidadores, són el perfil majoritari de persones ateses en salut mental per Metges del Món.

En els cinc mesos posteriors a la dana, aquesta organització ha prestat servici a 1.048 persones en consultes individuals d’atenció psicològica. D’elles, 744 eren dones, un 71% del total. Així mateix, la franja d’edat més afectada correspon a les persones d’entre 35 i 65 anys. Un rang en què moltes dones no només es cuiden a si mateixes, sinó que també cuiden persones grans, criatures, persones dependents. La bretxa de gènere la confirmen les xifres: el 77% de les persones que tenen algú a càrrec són dones i, entre les cuidadores de persones majors, la proporció es dispara amb 75 dones per cada 18 homes.

Un desequilibri que deriva en conseqüències directes en la salut mental. Les persones ateses presentaven símptomes d’ansietat, tenien alteracions del son i van manifestar sentir por. En tots els indicadors, les seues xifres superen a les dels hòmens. “Les dones de les zones afectades estan sostenint la recuperació de moltes famílies, tant en la gestió emocional del dol, com en l’acompanyament i les necessitats bàsiques de persones majors, xiquets i xiquetes i persones dependents. Aquesta realitat implica un impacte en la salut mental que cal atendre”, alerta Andrea Sixto, presidenta de Metges del Món al País Valencià.

Metges del Món ha posat en marxa sessions de suport psicosocial comunitari que han brindat alleujament i una via per a la reconstrucció emocional a més de 1.100 persones. En paral·lel, l’organització ha format als qui, sense ferramentes, van estar a la primera línia d’atenció, proporcionant les eines necessàries per a oferir primers auxilis psicològics. Malgrat això, són diverses les iniciatives que durant els últims cinc mesos han sorgit per a continuar caminant al costat de les ferides obertes. Una d’aquestes és la intervenció psicològica grupal organitzada pel comité de Parc Alcosa, mediada per professionals de la psicologia, que ha servit com a un espai de suport fonamental. També les “trobades de malestar”, impulsades per Ana Cameros i Javier Erro, han oferit un refugi on compartir el dolor i la indignació col·lectiva.

Quan el dol és compartit

La desgràcia no ha cessat, però ha desencadenat una resposta comunal i s’ha convertit en un dolor compartit. L’impacte psicològic d’un desastre natural no es limita a allò individual, sinó que acaba convertint-se en un fenomen social i, tal com assenyala Ana Cameros, “la dana és una tragèdia massa gran per a processar-la en soledat”. El dies posteriors a la borrasca, entre fang i runes, els carrers es van convertir en espais de comunitat, de dol col·lectiu, de diàlegs de desfogament i recolzament comunitari. La desgràcia va traure a la llum la xarxa ciutadana i va convertir “Sols el poble salva el poble” en el lema de la reconstrucció.

Perquè el primer pas cap a la reconstrucció era reconéixer el dolor compartit, per convertir-lo en força. Tanmateix, com a tot dolor col·lectiu, les reaccions van ser diverses, tal com Ana ha pogut observar a les trobades de malestar. Alguns van trobar força en la comunitat, en aquell primer impuls d’ajuda mútua. Uns altres, però, van preferir l’aïllament, el silenci, el refugi en el seu propi dolor. Són també moltes les persones que canalitzen la situació a través de la seua ràbia; una emoció que, en fer-se col·lectiva, s’ha transformat en una força política carregada de reivindicacions socials, demandes de justícia i anhels de reparació. “Les manifestacions els senten molt bé: cridar i compartir espais polítics on poder parlar de com estan”, explica Cameros.

Reconeixement, reparació i justícia

Aquesta ràbia no només s’instal·la a la psique individual, sinó també a la comunitària. Així, l’energia compartida es converteix en un motor de resistència i canvi, en una crida a l’acció. La necessitat de justícia s’ha convertit en una necessitat col·lectiva. Una exigència no només política, sinó moral. El desig de veure que el dolor, l’angoixa i la pèrdua no queden oblidats en l’ombra de les llargues cues per a les ajudes.

Perquè el fang es pot netejar dels carrers, les cases poden reconstruir-se, però els sediments que es van adherir a la memòria són més difícils de remoure. Les conseqüències emocionals de la riuada no han sigut igual de visibles, però sí igual de destructives. “Ni les cases ni les persones mortes o assassinades tornaran, però l’assumpció de responsabilitats, la justícia i la reparació serien mesures molt sanadores per a les persones afectades”, emfatitza la impulsora de les trobades de malestar. Hi ha qui encara està amb l’aigua al coll.