El dilluns 11 de juny de 1984 moria Enrico Berlinguer, Secretari General del PCI, després de sofrir un derrame cerebral mentre participava en un míting de les eleccions europees d’aquell any. Dies després de la seua mort i amb la substitució de Pietro Ingrao a la capçalera de la candidatura, el PCI guanyava les eleccions a l’obtindre més d’un 40% dels vots davant la DC. Prèviament s’havia celebrat el funeral per Berlinguer al que van anar més d’un milió d’italians i italianes, i abans quan es va anunciar la seua mort, tots els treballadors i treballadores d’Itàlia aturaren dos minuts per a honrar la seua memòria. I tot per un Secretari General que havia rebutjat el cult a la personalitat, que era amable i senzill, però quina mort va tindre un significat més enllà de la desaparició física.
La personalitat de Berlinguer, en la línia dels dirigents comunistes italians, era la d’un revolucionari compromès amb l’emancipació de la classe treballadora, d’una sòlida formació teòrica marxista y una agudesa política per a dibuixar les grans línies estratègiques del Partit. Però a la vegada, Berlinguer aportava uns trets que el van fer ser volgut pels seus i respectat pels seus adversaris: carisma i austeritat, dues característiques apreciades pels treballadors i treballadores que feia que es sentiren prop d’una persona que fugia dels luxes, que practicava el que predicava i que demostrava a propis i estranys un ferma fidelitat a les seus idees.
La gran obsessió de Berlinguer va ser, dissenyar un marc democràtic dins del qual fora possible començar a concebre la qüestió de la transició al socialisme i això amb una política d’aliances que ficara a la classe treballadora a cobert de cops d’Estat com el ocurrit a Xile. Aquesta estratègia, que implicava un acord amb l’ala esquerra de la Democràcia Cristiana, va saltar pels aires amb l’assassinat del Primer Ministre Aldo Moro. Comprenent Berlinguer que dita política d’arribar a Govern havia mort amb el Primer Ministre, començà a preparar altra estratègia per a ser referent dels nous moviments socials.
Per a Berlinguer a finals del segle XX ens trobàvem davant l’esgotament de dos impulsos que naixeren revolucionaris: la socialdemocràcia i la revolució d’octubre. Açò feia obligatori dissenyar una nova estratègia revolucionària que demostrara que era compatible el socialisme amb la llibertat, no solament en el marc del denominat sistema democràtic, sinó donant el protagonísme de la transformació a tots els actors que estaven emergint de la crisi del capitalisme fordista, com els/les joves, les dones, l’ecologisme polític i sobretot la lluita pacifista contra l’instalació dels euromísils. I tot nucleat al voltant d’una classe treballadora, que a pesar d’iniciar la seua crisi estructural, tenia al PCI com a referent d’una acció política i una cultura alternativa de vida.
Pensava Berlinguer que la unió amb aquests sectors als que de manera creixent margina el desenvolupament de la crisi capitalista, passava perquè el PCI s’obrira a ells, ja que estan objectivament enfrontats al sistema capitalista i en ells descansa l’esperança de que la transformació és possible. Així Berlinguer deia: “hem de crear la convicció que la meta d’una societat socialista és un objectiu pel que lluitar, del contrari es corre el risc de que s’apague l’idea mateixa que el socialisme siga possible en l’occident capitalista”.
Per eixa meta val la pena lluitar.
Coordinador d’Esquerra Unida de València Ciutat